Drosi del Raval

Com tots aquells barons espanyols que tenim més de quaranta anys, fa ja un bon grapat d'anys vaig haver de “fer la mili”, complir amb la Pàtria i “fer-me un home”. He de dir que des d''aquell precís moment i fins el dia d'avui, vaig pensar i seguisc pensant que van ser els 18 mesos més desaprofitats de la meua vida.

Van tallar-me la meua formació professional, van desplaçar-me de la meua casa, dels meus i de tot allò que començava a ser vital per mi, la independència econòmica, familiar i social, per “enviar-me” a aprendre… què? Encara hui m'ho estic preguntant. Vaig veure'm obligat a realitzar una sèrie d'accions absurdes i destinades fonamentalment a “matar el temps” i a justificar uns sous d'unes persones en alguns casos, fins i tot, “poc humans”, accions sense cap sentit ni finalitat.

Van tractar d'inculcar-me l'estima i el coneixement per “les armes” i uns conceptes tant ambigus com “exaltació patriòtica” i “grandesa d'Espanya”, manifestada de manera palpable a través de la “jura de bandera”, acte social, sentimentalista i amb forta càrrega de submissió.

Amb la finalització de l'obligatorietat de fer el servei militar, les noves generacions d'espanyols ja no van haver de “jurar bandera”, tot i que l'exercit seguix sent un element important en el pes del país, per la qual cosa, en l'actualitat ens trobem amb una gran quantitat de joves als que l'exercit no els “hi diu res” al costat d'uns pocs, que per enyor o ves a veure per quines raons, volen mostrar públicament l'estima envers la identitat nacional i les forces armades.

Per donar compliment a aquests “sentiments” el Govern d'Espanya des del 2004 i mitjançant el Ministeri de Defensa dóna la possibilitat que tots els espanyols puguen sol•licitar i realitzar el jurament o promesa front la Bandera d'Espanya, de manera que tots els mesos de l'any s'organitzen jures de bandera per civils. Fins i tot al web oficial i amb l'eslògan “sella tu compromiso” podem trobar el procediment per sol•licitar i realitzar el compromís, així com “les instàncies” que cal reomplir, http://www.ejercito.mde.es/ca/personal/personal_civil/jura_bandera/ també on cal dirigir-se per "fer efectiu aquest compromís entre els ciutadans i les forces armades" (preàmbul de l'ordre Def/1445/2004 BOE 126 de 25 de maig 2004)

Serà casualitat però hui, tot just 9 anys després de la publicació al BOE d'aquesta ordre, signada per l'aleshores ministre de Defensa, el socialista José Bono, ací, a Castelló, al Parc d'en Ribalta es realitzarà una d'aquestes “jures de bandera”, acte que va realitzar-se per darrera vegada pels “reclutes” fa 19 anys a l'antic Tetuan-14 i que, de manera civil cal retrocedir en el temps fins l'època republicana de l'any 1931 per trobar referències.

S'ha publicat que 327 persones, 234 homes i 93 dones, majoritàriament de Castelló, prometran la seua fidelitat a Espanya mitjançant la fòrmula: “¿juráis o prometéis por vuestra conciencia y honor guardar la Constitución como normal fundamental del Estado con lealtad al Rey y si preciso fuera entregar vuestra vida en defensa de España?” . Hem sembla be, cadascú sabrà el que fa, però voleu dir que “si fora necessari aquestes 327 persones lliurarien, el do més preuat, la seua pròpia vida per Espanya? Permeteu-me que per un instant dubte…

D'altra banda l'organització d'aquest “acte social”, -també s'ha publicat-, ens costarà a la ciutat vora 6.000 euros. No són massa diners, però en sou prou per un acte “que a molts ni ens va ni ens ve, i que, molt em tem només servirà per fer pública la presència de més d'una autoritat militar i civil a la foto.

I si tot i que no compartisc, manifeste el meu respecte envers aquells ciutadans que “volen jurar”, no estic gens d'acord, em subleva, que un municipi com el nostre, que està endeutat fins més amunt de les orelles, destine ni un sol euro municipal a promocionar aquest tipus d'esdeveniment, no necessari i totalment prescindible al segle XXI, i més encara, tenint en compte que abans de finalitzar el més, i només resta una setmana, quatre ciutats, quatre pobles, Calatayud, Sevilla, Badajoz i Jaca, també tenen programades “jures civils” per la qual cosa, si tanta il•lusió els fa la jura a alguns dels veïns, que es desplacen a qualsevol d'aquelles ciutats i facen efectiu el seu compromís.

Segellar el compromís val, però que a més a més haja de pagar jo el seu bes, la seua fidelització, ja em sembla de poca vergonya…

Així acaba un refrany popular emprat en moltes i diferents ocasions a la parla popular del nostre poble: “ Hi ha qui naix amb estrella, hi ha qui naix estrellat !!!”, per referir-se a la sort que en moltes ocasions trobem sense fer massa per aconseguir-ho, front a aquells altres moments o accions en què malgrat l'esforç i la voluntat que li fiquem, no ixen les coses com esperem.

A Castelló per molts anys va haver-hi 10 “postes termomètrics” ubicats a diferents llocs estratègics de la ciutat. Per acabament de contracte amb l'empresa subministradora/mantenidora dels aparells aquests van desaparèixer de la trama urbana i, pocs mesos després, va fer-se una nova contrata i van començar a veure's no només els 10 inicials, sinó que van afegir-se'n 5 més, de manera que des del mes de març passat, aquells nous aparells van entrar en funcionament.

Naturalment els primers dies, les primeres setmanes, van ser “de prova”, d'acoblament i aquests rellotges-termòmetre, tres mesos després de la seua posada en marxa, ja formen part del dia a dia de molts veïns.

Efectivament els aparells ocupen el seu lloc a la via pública, però una cosa diferent és a hores d'ara la seua utilitat. No sé que és el que passa però, com hauran Vostés pogut comprovar mai han aconseguit el seu objectiu fins ara, que no és altre que informar de la temperatura en aquell indret de la seua ubicació en un moment determinat. És veritat que alguns arriben a marcar el dia i l'hora exacta, però hi ha alguns altres, prou, massa, que, han passat més dies “sense funcionar que funcionant” des que van ser col•locats, o altres, tal i com podeu comprovar en el vídeo que acompanya http://youtu.be/IIVFXphzR5o que fins i tot anuncien “temperatura no disponible temporalmente”.

Hui mateix i sense buscar-ho m'he trobat en dues ocasions al llarg del matí i en dos hores i indrets diferents. La Porta del Sol i la Plaça de Maria Agustina, amb termòmetres que no marquen la temperatura i, un altre, l'ubicat a la plaça de Sant Francesc, que estava fora de servei.

Naturalment l'empresa concessionària de l'explotació i manteniment d'aquests “mupis” que així s'anomenen els aparells de manera tècnica, que segons podem veure als espais reservats per anuncis és www.actividadpublica.com té com a finalitat “guanyar diners” amb la publicitat i cartelleria, però no sembla està aconseguint el seu objectiu, doncs pel que estem veient són poques les empreses que han confiat amb ells i altres que tal vegada estant pensant-s'ho, desistixen quan veuen “la poca professionalitat tècnica” manifestada.

Tant difícil és fer-los funcionar acuradament? Després de tres mesos de proves, quants mesos més hauran de passar per demanar-los un servei eficaç i digne d'una ciutat moderna?

El que deia al començament sembla que en aquesta ocasió els “mupis de Castelló” han nascut estrellats !!! I davant aquesta situació que opina l'Ajuntament? No és prou que el senyor regidor de Serveis Públics i el senyor Alcalde, allà per l'inici d'any, podem veure-ho al web, www.castello.es/web30/pages/noticias_web10.php?cod=5886 “es feren la foto” presentant els nous rellotges-termòmetre, ara, cal demanar responsabilitats a la concessionària i explicar el veïnat que està passant, més encara quan supose s'hauran “gastat” uns diners públics, pocs o molts, per instal•lar-los i fer-los funcionar.

Està be, molt be que com acabe d'assabentar-me mantinguem les “dues banderes blaves” al nostre litoral, i que rebem premis per la correcta gestió de residus, és el que cal fer, però ara cal també fer l'esforç de mantenir els termòmetres en funcionament… Cal ser més exigents i demanar responsabilitats en benefici de tots, veïns i forasters !!!

No ho acabe d'entendre, el nucli d'una comunitat de veïns és generalment l'escala, el d'una associació cultural, esportiva o gastronòmica, el Cau, de la mateixa manera que el punt de reunió o nucli d'una associació veïnal és la seu social, i per extensió la zona d'influència propera a aquella.

L'associació veïnal del “Primer Molí” a Castelló, té la seu a la tinença d'alcaldia de la plaça del mateix nom, la més important del PAI Lledó, de manera que les activitats que du endavant al llarg de l'any es realitzen en aquell local.

Des de fa més de 10 anys aquesta activa associació en arribar el bon temps, el final de curs, per posar en valor tot el que fa, i demostrar al veïnat i demostrar-se a si mateixa i a la municipalitat en què invertixen el seu temps, les quotes dels socis i les subvencions, organitza, igual que fan altres associacions veïnals, -sembla que s'ha posat de moda cada dia més i més-, unes “mostres”, “festes veïnals” o “saraus”, que, naturalment, tenen raó de ser, perquè es fan al barri, al nucli veïnal.

Tanmateix com resulta que “els muntatges” cada vegada són més i més espectaculars i necessiten d'una major infraestructura, no poden realitzar-se a les seus corresponents i, cal buscar llocs alternatius. El primer i més proper i socorregut sempre ha estat el carrer, però les inclemències de l'oratge en més d'una ocasió els hi ha jugat una mala passada i no s'han pogut lluir…

Així, els amics del “Primer Molí”, van anar buscant alternatives “a cobert”, usant en diferents ocasions l'edifici “dels llauradors” de l'avinguda del Lledó, o també "l'Auditori" de la mateixa avinguda, espais que a més a més, “cauen” dins el barri.

No sé quin haurà estat el motiu però per avui mateix, l'associació ha organitzat “una jornada de portes obertes” per presentar i exhibir les activitats realitzades en el present curs, de caire musical, balls, tallers, exposicions… lluny del barri, concretament a l'antiga Pèrgola del Ribalta, que res te a veure amb el propi PAI o zona de l'associació, havent-se de produir un transbassament de materials i persones, a un lloc molt més llunyà del barri que els aconseguits fins ara. Problema de despeses econòmiques de lloguer? D'infraestructura? Possiblement un poc de tot.

Si la finalitat de qualsevol associació veïnal és “fer barri”, quina pinya farà l'associació del Primer Molí, al barri del Ribalta? Aquest trasbalsament no crec beneficie ningú, o si? No vull ser malpensat però no hauran volgut els dirigents de l'associació simplement donar-li pompositat a l'acte, gran propaganda en benefici propi? Tants avantatges porta el anar-se'n "a fer la festa" lluny del nucli del barri? No sé, no sé, no ho veig clar…

De la mateixa manera que sóc partidari que les comissions gaiateres s'hagen de nodrir de membres del mateix sector i no és ètic ni bo per ningú que “es furten representants” d'unes gaiates a altres, que hui pertany a aquesta comissió i demà a aquella altra i que cap de les dues està al meu nucli de residència, de la mateixa manera dic que no estic d'acord amb aquest transbassament, no crec siga positiu que una festa veïnal es realitze fora del barri, pense que aquesta decissió, a la llarga o la curta, serà més perjudicial que encertada.

Res tinc en contra de les activitats pels xiquets, ni les actuacions, tallers o exposicions, que per hui i amb tota seguretat amb molt d'esforç s'han preparat, però m'agradaria que tot això i molt més es fera al barri, doncs aquest és el sentit originari que ha de presentar qualsevol associació veïnal i no voler “estirar més el braç que la màniga”, perquè d'eixa manera, qualsevol dia, per protagonisme, voldrem la Plaça de bous o l'estadi Castàlia; és, naturalment, la meua opinió, que admet pot no ser compartida. Tot i això faig vots perquè la jornada siga tot un èxit.

“Errar és d'humans, aprendre és diví, rectificar és de savis”; aquesta sentència és un proverbi popular emprat per excusar a l'altra persona o fins i tot a u mateix amb una certa elegància. Tots al llarg de la nostra vida cometem errades, algunes greus i difícils d'aclarir, altres, la majoria més simples i benèvoles, que com a màxim ens duen a algun malentés o poca cosa més.

La història de la humanitat està plena d'errades. Naturalment, aquelles persones que es dediquen professionalment a “contar coses” ja siguen periodistes, locutors o simples xarraires, estan exposats a cometre més errades i per tant són blanc de més infortunis.

Si l'errada es comesa de manera oral, com les paraules se les emporta el vent, l'equivocació, el “gazapo” que diem en castellà, sembla té menys repercussió mediàtica que quan l'errada apareix en un mitjà escrit, doncs en aquests casos, el poder-la llegir-la i rellegir-la dona més joc.

Darrerament entre les errades orals i les escrites en paper, es produïxen, fruit de l'avanç de les noves tecnologies, aquelles errades “de pantalla”, que podem veure o llegir a través dels ordinadors, tàblets o telèfons mòbils. Són les errades digitals.

S. Calderón és un redactor/a, del magazine “castellónnoticias” propietat de Madiva editorial i Publicitat SL, que té més de 30.000 seguidors al Twiter i al Facebook i al que ahir se li “van colar” en un sol titular dues errades que, tot i ser parcial i ràpidament rectificades van córrer per les xarxes socials despertant més d'un somriure.

La noticia de la qual reproduïsc una “captura de pantalla”, gràcies a la rapidesa de Pepe Meneu que sospitava que l'errada duraria poc, diu textualment al titular: “ El Vila-Real C.F. quiere llenar Castàlia ante el Girona”, dues errades juntes !!!

Naturalment no és que l'equip de futbol que està a un pas d'aconseguir l'ascens a la divisió nacional haja estat castigat amb el tancament del seu estadi del Madrigal, i haja de desplaçar-se a Castelló per jugar el partit, o s'haja enfadat amb la seua afició i hagen pensat jugar aquest important partit contra el Girona a la capital, simplement al redactor/a, a S. Calderón, tal vegada li va trair el subconscient o simplement per allò del “corta y pega”, tant socorregut als mitjans electrònics, va produir-se l'errada.

D'altra banda, parla el titular de “Vila-Real CF”. Vila-real, així escrit i no d'altra manera, és el topònim tradicional del poble i des del 30 de gener del 2007, la forma única i oficial de nomenar el poble. D'altra banda, a la pàgina oficial del club fundat l'any 1923, sempre es parla de “Villarreal CF” i mai de “Vila-Real CF”, simplement aquesta accepció no és oficial, ni per tant reconeguda, ni pel poble ni pel club. Una nova errada.

I si com deia al principi “errar és d'humans” també “rectificar és de savis” i la rectificació no s'ha fet esperar en allò que fa referència a l'estadi i, hui mateix, ja podem veure a la pàgina del magazine www.castellonnoticias.com en portada i com a notícia destacada que el partit es jugarà al Madrigal. Tanmateix seguix l'errada topogràfica i vet per on encara podem llegir “Vila-Real CF”. Hi haurà una nova rectificació?

Siga com siga, només en aquest comentari voldria fer palesa la necessitat de, tot i ser humans, buscar aconseguir la màxima meticulositat i rigor a l'hora de publicar, i a l'hora fer un esforç per acabar amb la persistència, no necessàriament malintencionada dels detalls erronis que nodrixen els articles.

No sé si encara existeix, però d'existir tinc l'absoluta seguretat que després de tot el que està passant en els darrers anys, de pietat en tindrà ben poca. Després de més de 100 anys d'història, el “Monte de Piedad” ha quedat en l'oblit i amb ell l'esperit humanista i socorrista del seu fundador, allà pel 1888, Joan Baptista Cardona i Vives, que per evitar la usura va fer possible l'aparició del “Monte de Piedad de Castellón de la Plana” i, amb posterioritat al mateix solar que va ocupar la seua vivenda familiar, al cantó de Cavallers i Colom, a tocar de la plaça de l'Herba, va construir-se l'edifici de la “Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Castellón”.

Els Monts de Pietat o montepios, van nàixer al segle XV a Itàlia, a iniciativa dels franciscans, com a font perpètua de socors pels necessitats i que perseguia com a objectiu principal de la seua activitat, alleugerar mitjançant el préstec en penyora, les necessitats de totes les classes socials, especialment les menys afavorides, de manera que els més pobres podien obtindre en un moment determinat algunes quantitats en metàl•lic deixant en penyora les seues pertinences i així poder satisfer les seues necessitats més primàries.

Tal vegada els precursors d'aquests Monts de Pietat foren els pòsits, institucions municipals creades per auxili entre els treballadors mitjançant uns préstecs en moments d'infortuni, en unes condicions mediàtiques.

La característica principal dels “Monts de Pietat” des del moment de la seua creació era la concessió del préstec de manera gratuïta, sense interés, garantits amb joies i altres objectes de valor. Aquest esperit de frenar la usura, va estar present a Espanya des de la creació de la primera institució, allà pel 1702, el Mont de Pietat de Madrid , sent també l'esperit que va moure el benefactor Cardona Vives a crear el de Castelló.

Però a mesura que les circumstàncies socioeconòmiques van anar canviant, van crear-se en els propis Monts de Pietat les Caixes d'Estalvi, per fomentar aquest entre les classes més humils, traslladant l'estalvi popular envers la inversió i derivar els rendiments envers la realització de tasques socials.

Així el 1900 es funda per iniciativa de Joaquim Marqués, Ricard Català i Lluís Giner la “Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Castellón” que, lligada a l'expansió i consolidació del cultiu de la taronja, va tenir un creixement prou ràpid, de manera que, prompte va concedir préstecs per la construcció, contribuint al creixement urbanístic de la ciutat.

Per més de 90 anys, el Monte de Pietat i la Caixa d'Estalvis de Castelló van mantenir una economia sanejada, de manera que el Monte de Pietat seguia tenint la seua funció benefactora, la Caixa la seua funció de gestora d'estalvis i l'obra social de la Fundació Caixa Castelló la seua tasca cultural. Tot semblava correcte.

Però la crisi va començar a traure el nas al nostre País i la Caixa d'Estalvis de València va fagocitar el 1991 a la Caixa castellonenca, amb una absorció que, després s'ha sabut, només tenia com a finalitat darrera, contribuir a “treure del forat” a l'entitat valenciana. Això va suposar el començar a perdre la identitat, el primer pas, el canvi de nom: ara erem Bancaixa i des d'aleshores ençà el caràcter beneficosocial primer i el desenvolupament econòmic després, van anar en clara decadència.

D'ahí a l'aparició de Bankia, març del 2011 i la seua posterior nacionalització, maig del 2012, tot van ser despropòsits i, a hores d'ara, més de 30.000 famílies que, des de fa anys, han depositat en total confiança els seus estalvis en l'entitat financera més apreciada de tota la ciutat, estant, estem veient com “restem atrapades” i no ningú té ni un mínim de pietat.

Situació esquizofrènica, en poc més de 100 anys, hem passat dels préstecs de manera gratuïta, a perdre les pròpies vivendes en molts casos i en molts altres tot el capital dipositat, fruit dels estalvis de tota una vida. Pietat? Socor? Lladres és la paraula !!!