Drosi del Raval

La paraula en si ja no m'agrada, tal vegada siguen prejudicis, però no m'agrada, de fet ni tant sols és una paraula que tinga cabuda dins el diccionari de la Real Acadèmia Espanyola de la Llengua. Tot i això, cada dia és una paraula més coneguda i usada, sinó directament en la seua versió anglesa “drag queen”, i ve a nombrar a l'home o dona que es vesteix i actua com una dona exageradament provocativa o de vegades, en un efecte còmic, dramàtic o satíric.

És una forma de transformisme amb finalitat teatral, d'entreteniment o actuació i generalment com a camí cap a la fama fàcil. Darrerament aquestes persones han trobat un espai per promocionar-se al nostre país, els actes tradicionals del carnestoltes.

És veritat que el carnestoltes es considerat com el paradigma de la transgressió, l'alteració de l'ordre establert, amb el predomini els dies anteriors al dimecres de cendra, dels contravalors: desenfrenament, gula, burla a l'escenari, supressió de normes i tabús, amb el ritual de la disfressa i l'anonimat, però d'ahí a les gales "drag queen" que en els darrers anys estan proliferant per tot arreu, aprofitant les diferents festes carnavaleres, crec hi ha una gran distància que, any rera any, s'acurta cada vegada més.

No cal anar massa lluny per comprovar-ho. És ben sabut que ací a Castelló la localitat que viu amb més intensitat el carnestoltes és Vinarós; per tradició i història ja al segle XIX i després en època de la República trobem indicis de la celebració espontània del carnestoltes; després durant el peróode de la dictadura com a la resta del territori espanyol van prohibir-se, recuperant-se amb l'arribada de la democràcia, constituint hui en dia, unes festes multitudinàries amb desfilades, regines, actes esportius, culturals, gastronòmics…. i des de fa tres anys, amb festival "drag queen".

Voleu dir que li fa falta a Vinarós aquest tipus d'espectacle? Voleu dir que eleva la categoria del seu carnestoltes? No s'estarà una mica massa lligat a la moda?

És possible com diu la premsa de hui, que a la III Gala Drag Queen de Vinarós celebrada anit assistiren més de 4000 persones i que degut a l'èxit aconseguit en les dues edicions anteriors, la d'anit va haver de celebrar-se a la plaça de Bous, sent 15 els-les? drags preseleccionats i resultant guanyador aquell/a? que es presentava sota la fantasia “Stress” aconseguint els 1000 euros de premi amb un vestit que, com deia a les bases del concurs, no excedia de tres metres i mig d'altura i dos metres de diàmetre, caminant el drag sobre unes plataformes. “Fita i Steinburg” van ser les elegides com a primera i segona dama, però tot i això, mai ha hagut tradició d'aquest tipus d'espectacles a Vinarós. Per mi, i supose que també per més d'un vinarossenc és un afegit i en algunes ocasions, ratllant el mal gust.

Voleu dir que la gala "drag queen" d'anit a Vinarós va donar-li a aquesta festa un toc d'originalitat? Ho dubte. Com a un acte més val, però que no perda el rumb l'organització del carnaval i no caiguen en la vulgaritat. Podeu jutjar per vosaltres mateixa: http://www.youtube.com/watch?v=a_k6VgexN60&feature=player_embedded
Sense paraules.

Isabel de Borbó i Esteban, marquesa de Balboa i comtessa d'Esteban, de la rama dels Borbons, Ducs de Sevilla, va faltar a Madrid el 7 d'abril de 2009, sense descendència directa. Ara quasi un any després, ho publicava el BOE el passat 25 de gener, es constituïa per voluntat de la difunta marquesa amb una dotació inicial de 600.000 euros una fundació, una espècie de ong, inscrita en el Registre de Fundacions del Ministeri de Sanitat i Política Social, els estatuts de la qual semblen fer-nos retrocedir en el temps i, com a mínim resulta curiosa la seua lectura, i que voldria fora hui la meua reflexió compartida.

D'entrada crida l'atenció el nom: “Fundación Marquesa de Balboa Ancianos Solitarios Venidos a Menos”, -Fundació ASVAM-, i que està encapçalada per la marmessora i encarregada d'acomplir la voluntat i custodiar els bens patrimonials de la finada, Pilar Serrada Martínez de Pinillos, acompanyada d'altres Borbons comtesses i marquesses.

Però centrem-nos en el nom “Ancians Solitaris Venidos a Menos”, és a dir vells i rics en un temps i arruïnats en l'actualitat, sembla dir això no? Doncs, això i molt més. L'article sisé dels estatuts diu textualment:

“Los fines de la Fundación consisten en: «atender y cuidar a pobres vergonzantes y ancianos solitarios venidos a menos, que vivan solos o en condiciones precarias, con su familia o con personas a quienes también estorban, o en residencias que tienen deficientes condiciones de higiene y en donde, además les traten mal, atendiendo primero a las mujeres, y preferentemente a las que tuvieron una buena posición, con preferencia a las personas de la condición social que tuvo la extinta Excma. Sra. Marquesa de Balboa, que necesitan ayuda y no se atreven a solicitarla o no lo consiguen"

Però senyors, no estem al segle XVIII, ni al XIX ni al XX i esta noticia és actual!!! Com és possible? Una associació creada pels Borbons d'Espanya pels rics aristòcrates que s'empobrixen, una fundació de caritat, o alguna cosa semblant, per exrics necessitats.

Com se us ha quedat el cos? Que us sembla el vocabulari que es gasta al 2010 el BOE? Que em dieu de la píndola: “pobres vergonzantes”?, quan de temps feia que no havíeu sentit aquesta expressió?

El diccionari d'autoritats, primer diccionari de la RAE editat al segle XVIII definix el “pobre vergonzante” com la persona que per la seua condició social i obligacions no pot demanar almoina de porta en porta i ho fa amb el major secret possible.

“Ancianos que estorban” bonica expressió, no us sembla? Serà que els rics aristòcrates, per allò de la independència absoluta, van directament a l'abandonament dels seus progenitors? No ho sé. Però, el que si tinc clar és que per molta gent, gràcies a Déu, els vells, són respectats, volguts i venerats, fins els darrers dies de la seua existència. No serà així als Borbons?

En quin país estem? Tenieu una bona posició i la crisi us ha empobrit? No us done vergonya reconéixer-ho, no sofriu, ací està la solució, només un però…. cal ser aristòcrata. I més encara, en cas de no haver-hi prou per tots: les marqueses primer!!! Visca.

Un dels elements si no el més preuat i essencial per la supervivència de totes les formes conegudes de vida és, sens dubte, l'aigua. Aquell lloc natural o artificial per on xorra aquest líquid, s'anomena segons el diccionari font. D'altra banda, tots sabem que mitjançant la fermentació alcohòlica del suc del raïm, s'obté un líquid molt preuat anomenat vi, que acompanya la humanitat des de fa quasi 7.000 anys.

Aigua i vi, són dues paraules que des de la infantesa formen part del vocabulari i quasi sempre, des de l'antigor, van lligades; només cal revisar el Nou Testament i veurem com un dels primers miracles que Jesús va fer, va ser convertir l'aigua en vi a les bodes de Canà.

Que l'aigua passe a ser vi, és com acabem de veure “un miracle”, per tant, aconseguir quer les fonts que omplin els nostres pobles oferisquen vi en lloc d'aigua és un fet extraordinari, que en poques ocasions es dóna, i quan es dóna, el fet es convertix en tota una festa.

I això és el que passa tal dia com hui en un poble veí nostre. Borriana celebra en aquests dies festes en honor del patró Sant Blai i un dels actes més singulars i esperats de les festes és “la font del vi”, tota una tradició en la que per acord municipal de 1854 i en agraïment a Sant Blai per lliurar el poble d'una gran epidèmia de malària, el dia de la festa grossa, sant Blai, hui, una font de vi, una estructura metàl•lica de més de 2'5 metres d'altura i coronada per l'escut de la ciutat, oferix vi a tots els que s'acosten, mitjançant un tub connectat a un dipòsit situat a la primera planta de la vivenda limítrof, una antiga bodega i a travers de sis brolladors. Tota una festa, que en previsió de les inclemències meteorològiques que poden donar-se en aquests primers dies de febrer, els darres anys es protegix font i bevedors amb una carpa.

Així que ja ho sabeu, si voleu compartir festa, alegria i algun traguet acosteu-vos a partir de les 09:30 del matí al carrer de Sant Blai de Borriana, de segur que sereu ben rebuts.

Picat per la curiositat he indagat una mica i m'he assabentat que aquesta tradició de canviar l'eixida de l'aigua per vi a les fonts, no només es castellonera, no només es dóna a Borriana, també l'emblemàtica “Fuente de la Mora” situada a la plaça Major de Carinyena a Saragossa, deixa caure vi pels seus brolladors un dia a l'any, el dia de l'inici de la verema, a primers de setembre, tradició que es remonta també al 1585 data en què el rei Felip II va visitar la ciutat.

També Zaluondo un poble d'Alava, celebra unes fetes molt característiques i peculiars, dedicades no a un sant, sinó a un mític pobletà, vividor i bebedor, de brusa i paraigües, que va arribar al poble des de les muntanyes, Celedonio Anzola García de Andoni, “Celedón que hizo su casa nueva con ventana y balcón”, en honor del qual, el poble va dedicar-li una font. Doncs be, també pels xorros d'aquesta font ix vi el dia de la festa.

Com també ix vi tots els dies de l'any a “la fuente del vino” de les bodegues Irache, prop d'Estella a Navarra, vora el camí de Sant Jaume, que roman oberta des del 1991, font de la que ja vaig parlar una altra vegada en aquest mateix blog, -podeu rellegir el post del dia 04-02-2008,- i que fins i tot disposa d'una webcam a temps real http://www.irache.com/index_esp.html

També a nivell internacional trobem mostres de la fascinació de les fonts del vi. Així al subsòl de Budapest, capital d'Hongria, trobem un conjunt de galeries, conegudes amb el nom de “Laberinto de Budavari” formant diverses cambres, cadascuna d'elles amb un nom. Doncs bé, en una d'aquestes cambres, l'anomenada Renaixentista, també podem trobar una font del vi.

Ni verema, ni personatge popular, ni bodega; us heu adonat que només a Borriana s'associa la font amb una festivitat religiosa? També la casualitat ha volgut que els darrers posts tinguen relació directa amb el vi. Ha estat així, sense pensar-ho. Curiós. Les coses venen com venen.

“Forasters vindran que de casa ens trauran”, així diu un refrany popular al nostre poble, i de vegades, massa, és fa realitat. El nostre país és un territori de bons vins, i denominacions d'orige com Rioja, Ribera de Duero, Rueda o Penedes, per citar-ne algunes, de tots és ben sabut elaboren bons “”caldos”.

També la nostra terra, sobretot les comarques de l'interior de la nostra província, des de fa molts anys, han tingut tradició en l'elaboració de vins, i en zones com Benlloc, Vilafamés, o Useres, el conreu de la vinya i l'elaboració de vins, ha estat economia de subsistència per moltes famílies.

Tanmateix les bodegues i els vins que s'elaboren a les nostres comarques, de vegades, no són ni tant coneguts, ni tant valorats, com poden ser les d'altres zones, fins i tot de dins de la nostra Comunitat.

Per això, i amb la finalitat de recolzar els vins elaborats a casa nostra, avui mateix, s'ha celebrat organitzat per l'associació de sumillers de Castelló i província, i sota el patrocini de la Diputació i del Casino Antic, un acte mai celebrat fins ara: la presentació dels 14 millors vins de la província de Castelló, elegits després d'una cata a cegues d'entre més de 30 vins locals per entesos en la matèria.

L'acte, reunió, col•loqui, xarrades i cates, ha tingut lloc als jardins i la carpa del Casino, i allí ens hem aplegat en aquest solejat matí de dissabte, aquells que tenim certa afició pel vi, doncs era una oportunitat única per tastar cadascú dels nostres millors vins i descobrir tot el seu potencial a la vegada que assaborir l'essència de vins elaborats amb raïms de diferents varietats.

No sóc enòleg ni sumiller però he gaudit i molt aquest matí amb els diferents tasts on mitjançant la fase visual primer, olfactiva després i gustativa finalment, he pogut descobrir com vins com "San Juan Barrica", de Bodega Sanjuan de Viver, "Arrels de Bocoi" de Bodegues Bocoi de Benlloch o "Mas de Rander" de la bodega del mateix nom a Les Useres entre d'altres, m'oferien diferents matisos d'un color brillant des del fresa fins el cirera, roig intens, uns flaires aromàtics records de fusta de roure i pebre i en un bon pas de boca i finals gustosos amb persistència aromàtica, gens envejables com deia al principi, a altres vins als que directa o indirectament els hi donem més fama.

I de la ma d'un bon amic he descobert un vi diferent, desconegut per mi, un negre potent amb flaires de fruits del bosc i canela, i matissos especialitzats, amb gust ample llarg i persistent, de la bodega Mayo García de Vilafamés, el "Magnanimus", que m'ha encantat.

La cultura del vi que és una cultura mil•lenària m'ha aplegat una mica més a prop en aquest acte, que tot i comptar amb molta presència de públic, malauradament ha estat crec poc promocionat. Una experiencia fascinant que a més a més de fer-me passar una bona estona m'ha donat l'oportunitat d'aprendre un poc més sobre la fascinant cultura del vi.

Actes com el d'aquest matí constituïxen sens dubte un clar recolzament al bon fer de productors i comercialitzadors dels vins de la nostra terra. Esperem puga tenir continuïtat prompte, amb nous actes semblants.

Tal vegada la noticia no ho siga tant i molts de Vostés ja ho sabien, però jo m'acabe d'assabentar hui mateix, “el Mediterráneo”, el diari matutí, generalista, que pertany al grup Zeta des del 1992, i que des de l'any 1938 ha marcat la història del periodisme castellonenc, esta en venda.

Si, com llegiu, “el Mediterraneo” es ven. La integració en el holding multimèdia del grup Zeta que abasta des de la premsa diària, passant per les diferents revistes, suplements, emissors de ràdio i fins i tot de televisió, no està donant el rendiment previsible, i el seu “staff” amb el president Antonio Asencio al cap, sembla vol donar un gir a l'empresa desfent-se dels diaris.

És públic i notori que ja l'any 2008 les pèrdues del Grup van superar els 30 milions d'euros i des d'aleshores va entrar-se en una reestructuració de personal. Després del fracàs de les negociacions amb Alfonso Gallardo per vendre-li el Grup per vora 400 milions d'euros, va començar un degoteig, que en aquests moments, mantenen l'empresa sota mínims.

Les vendes de diaris del grup ja han començat. No fa massa setmanes va anunciar-se la compra de “La Voz de Asturias” per Público, i la conseqüent reducció del 50% de la plantilla. “El periódico de Aragón” va pactar ara fa un any un expedient de regulació de treball (ERE) que va suposar l'eixida de més de 400 empleats sobre una plantilla de 2300. El periòdic esportiu “El equipo” de la ciutat de Saragossa, va tancar definitivament; el 26 d'octubre del 2009 va eixir al carrer el seu darrer exemplar.

Ara s'anuncia la venda del rotatiu castellonenc. I quants diners direu que demanen? Uns 28 milions d'euros, vora 5.000 milions de les antigues pessetes. Una cosa es la venda i una altra és la compra. Hi haurà algú disposat a desembutxacar aquesta quantitat per fer-se amb la capçalera castellonenca?

Doncs sembla que si, i ahí està la segona sorpresa, si ja m'ha colpejat la noticia de la posada en venda del diari, encara més m'ha sorprés el conéixer que pot haver-hi un possible comprador: Vocento, un dels grups de comunicació multimèdia líder a Espanya gràcies al poder de prescripció de les seues marques, entre les que destaquen el gratuït Qué!, el nacional ABC o els regionals La Verdad, El Correo o Las Províncias.

Vocento que en l'actualitat presenta un fort lideratge en premsa a Espanya, gràcies a les 14 capçaleres de què disposa i que li atorga una audiència de més de 5 milions de lectors i una difusió que supera el milió i mig d'exemplars diaris, pot arribar a fer-se amb “El Mediterraneo”.

Seria aquesta una bona noticia? No ho sé, però esperem cas de confirmar-se no passe el mateix amb els treballadors com va passar amb “El periòdic de Aragó”.

Tenim no massa lluny l'experiència del tancament del “Castellón Diario” i els acomiadaments de massa periodistes locals d'emissores de ràdio, cadenes de televisió i premsa escrita. Malaïda crisi!!!!