Drosi del Raval

Fem memòria, l'any 2008 s'acaba, un any que s'escapa, un any a emmarcar, un any que se'n va i que, de volta en quant caldrà recordar …

• No només els moments viscuts, sinó amb qui hem viscut cada moment. Persones amb qui hem compartit la feina, els caps de setmana, les eixides a la muntanya, la família més propera i més llunyana….
• Les persones que han estat sempre al meu costat en els moments bons i en els dolents…
• Els mesos intensos i els menys intensos…
• Les oportunitats tingudes
• Els projectes a la feina realitzats i els que tenim a la vista.
• Els fantàstics moments que la vida ens ha fet viure.
• La vida social tinguda i que cada dia millora una mica mes.
• La relació sentimental, la meua ara plena de maduresa.
• Tot allò que ens ajuda a créixer, a ser menys egoistes, a aprendre de les errades.
• Allò que ens porta, de vegades, a comprendre una mica que dins la nostra autonomia personal, formem un tot amb els altres, que és el que ens fa avançar.
• Els moments i situacions que ens han dut a conéixer altres persones d'altres països.
• El viure i el conviure amb persones a les que, almenys jo, no podia ni tant sols entendre…
• També les desil•lusions, i la lluita pels somnis…
• Els moments de soledat.
• Les realitats.
• Els mals “rotllos”…
• Els llibres llegits
• Els espectacles vistos
• Els programes de Tv descoberts…
• Els records, anècdotes, retrobaments.
• Els fracassos, dificultats.
• Els somriures i abraçades, rebudes o donades…
• Les confidències.
• Les malalties i els períodes de bona salut.
• Les comoditats assolides i les necessitats viscudes.
• Les vegades que he dit “no” i les altres tantes que he dit “si”
• Els encerts i els penediments…
• I tantes i tantes coses, els records del 2008 formaran per sempre part de la nostra vida…

Bon any a tothom, gràcies per ser com sou… gràcies per estar ahí, pels comentaris, per adreçar-se a mi pel carrer, per compartir amb mi aquest blog, gràcies per tot… demà ens veiem estrenant un número nou, 2009…

En botànica, flora es referix al conjunt de les plantes que poblen un indret, lloc o país, o que viuen en un ecosistema determinat. Hui voldria jo parlar d'una “flora nativa”, aquella que ocupa de manera autòctona una zona del nostre poble, i que malauradament, poca gent coneix i que és fins i tot difícil trobar en les publicacions especialitzades, m'estic referint a la “flora de les teulades”.

El conjunt de plantes que habiten a les nostres teulades, generalment en aquelles cases que tenen molts anys es fàcilment visible des del carrer, només cal fixar-se una mica, ja que la majoria d'elles, aprofiten no només la teulada per arrelar-se i créixer, si no també l'interior dels canalons instal•lats a la part superior de les façanes per recollir l'aigua que, quan plou, regalima per les teules.

No sóc expert en botànica, em costa molt distingir una planta d'un altra, i més encara si són silvestres, per això, i a més a més vistes des l'una relativa distància, la que pot haver-hi entre la vorera del carrer i la cornisa del terrat d'una casa d'una o dos altures, totes les plantes que allí hi creixen, a mi em semblen iguals.

Bé, iguals, iguals no. Per la forma i pel tipus de fulla he de dir-vos que en aquests darrers dies en què m'he dedicat més en profunditat a observar-les, he pogut distingir fins dos o tres tipus diferents.

No sé ni a quina família pertanyen ni tampoc si els hi ha costat molt de créixer o no, però el que tinc clar es que són resistents, molt resistents i que necessiten ben poc per a viure, per a créixer i reproduir-se.

Totes elles ara, a l'inici de l'hivern, estan “ufanes”, sembla que estiguen en el seu moment ideal, la humitat i la frescor són els seus millors aliats, però, totes elles també resistiran el calor de l'estiu i per tant “no moriran”, aguantaran i conformaran una colònia major el proper any…

Només la ma de l'home és capaç d'eliminar-les, per això, els exemplars més bonics, més grans i espectaculars, només podem veure'ls en aquelles cases, que a més a més de tenir molts anys, -com he assenyalat abans-, estan mig o del tot abandonades. A la resta de cases antigues del raval i de la vila, els seus propietaris s'encarreguen de volta en quan de netejar els canalons, doncs de no fer-ho podrien sofrir greus embussos i forats i desperfectes, i per això és difícil de veure aquesta flora.

Caldria fer alguna publicació per alguna persona entesa i, tal vegada, anar una mica més lluny i fer una ruta turística de ciutat, que transcorreguera per aquelles cases que mostren uns exemplars dignes d'admiració, no s'ha fet una ruta pels edificis singulars de la ciutat?, també podria fer-se dels arbres monumentals, de les escultures urbanes o perquè no de la “flora de les teulades”, des d'ací ho reivindique.

És dífícil veure aquestes curiositats en altres indrets, en altres pobles; la climatología, la fesonomia urbana, la cura del veïnat, o tal vegada altres raons així ho demostren. Ací que les tenim, no penseu que passen massa desapercebudes?, que mereixen un millor tracte?

Almenys jo, hui, penúltim dia de l’any, vull dedicar a la “flora de teulada” el meu humild post…i a la vegada que us convide a, quan aneu pels carrers, mireu cap amunt, ja veureu com descobriu un altre Castelló.

Va publicar-ho la premsa a l'inici d'aquest 2008. “La Societat General d'Autors assenyala que la meitat dels castellonencs no va ni una sola vegada a l'any al cine”, també l'empresari i exhibidor cinematogràfic Alejandro Payá, propietari dels cines ABCD Rafalafena feia per aquelles dates, gener de 2008, aquestes declaracions: “les xifres d'espectadors són a la baixa a nivell provincial, nacional i mundial. Estem en una situació difícil, però la realitat diu que la tendència va a continuar, amb el tancament cada vegada major de sales pels resultats del taquillatge”.

Ara, quasi un any després, s'anuncia el tancament definitiu dels cines Rafalafena pels primers dies de l'any 2009. Amb elles desapareixeran les darreres sales “de barri”. Per continuar veient estrenes cinematogràfiques caldrà eixir als extraradis de la ciutat. Després de 12 anys, els ABCD, els darrers en resistencia, tancaran les portes.

El 2004 ja van haver de fer-ho, també a la fi d'any, els Casalta del carrer d'en Campoamor, les sales Tàrrega i Porcar; primer multicine a Castelló, aleshores va dir-se que la culpa estava en el vídeo i el DVD, ara s'argumenta que el “home cinema dolby surround” i les descàrregues d'internet són les culpables.

Però, el tancament de les sales de cine no és un fenomen dels darrers anys, si fem memòria, des de la dècada dels anys 50 del segle passat a Castelló no s'ha parat d'obrir i tancar cines: El Rex,que tot i no projectar cine encara de volta en quan obri les seues portes per fer teatre o revista, sobretot en festes; el Rialto, que primer va transformar-se en cafeteria i ara és una perfumeria; el Condal-2 o Sant Pablo, al carrer dels pescadors, que propietat del bisbat, -ocupa terrenys del Bisbe Climent-, manté tapiada la seua entrada; el Capitol, davant del Rex, hui una de les finques més altes de la ciutat; el Saboya, convertit en tenda de regals; el cine Avenida, que després de molts anys tancat hui és la seu d'AFS una gran notaria; el Goya, cine i terrassa d'estiu, enderrocat i construït en el solar, enfront de l'institut Ribalta a la plaça del Rei, un gran bloc de vivendes; el Sindical, després teatre del Raval, que sembla ser que fins i tot ha canviat de titularitat; el Azul que després de ser saló NO-DO, ha estat anexat per l'hotel Jaume I; el cine Astoria , als mestrets, que va tindre molt d'èxit en els anys “del destape i els films X”, el de l'Oest, del que encara podem veure la seua estructura, el Romea, el del Codony, i alguns altres...

Enrera han quedat “les cues” per traure les entrades de les grans estrenes: Rambo, Titànic, El violinista en el tejado, La aventura del Poseidón, i les sessions matinals infantils del Rialto, els films “de arte y ensayo” i les sessions dobles, i els NO_DO's...

12 anys han estat obertes les sales dels ABCD Rafalafena. La noticia tot i no estar confirmada per l'empresari, s'ha escampat entre els castellonencs, de boca d'alguns treballadors de les sales. La crisi “l'ha acabat de fotre”, s'ha arribat a un punt sense retorn; fins i tot el “Burger King” complement de les sales, ubicat al mateix complex, també ha tancat. Ja no hi ha remei.

Així que ja ho sabeu, si voleu veure pel•licules “d'estreno”, a partir de ja, només podrem anar als cines Box de la Salera i als Neocines del Grau, fins a quant aguantaran?

La innocència és descrita com un estat d'ànim lliure de tota culpa. Figuradament diem en sentit afectuós d'una persona que és innocent si mostra candor, senzillesa, simplicitat. En contrast amb la ignorància, la innocència es pren generalment com un terme positiu, denotant una visió positiva del món, sense maldat.

Vull referir-me hui a una persona innocent en el sentit descrit abans de la paraula. Una persona jove, la menor de cinc germans, a la que conec des que va nàixer i que sense ser de la família ha crescut prop meu; una jove, Sara Lloret Porcar, de “la saga” dels “Llorets i dels Porcars” a qui des de la distància he anat seguint en la seua evolució com artista, com a pintora i que ara, des del passat 22 de desembre i fins el proper 31 de gener, penja una col•lecció d'obres sota el títol global de “la luz de las mariposas” a la sala d'exposicions de les Aules, a la plaça de la Diputació.

Han passat ja uns quants anys, des que, als 6 anys a l'escola va aconseguir el seu primer guardó; va ser al premi Capla, amb un dibuix al natural del Templet del Ribalta. Després han estat més de 30 els premis aconseguits en la seua curta carrera professional.

Recorde Sara el dia de la seua primera exposició, va ser a l'antesala de l'hemicicle de la Conselleria de Cultura de Castelló, i com després ha anat evolucionant entre l'abstracció i la figuració, cap una pintura fresca, positiva i vital.

El temps l'ha portada a nous reptes, sense abandonar la seua innocència; el juny del 2006 i becada pel projecte Erasmus de l'Acadèmia de Belles Arts de Roma, va poder esposar els seus treballs al Liceu Artístic de la Via Ripetta, constituint un autèntic èxit, i a galeries d'Orpesa i altres indrets del país.

Innocent i vertadera, així la definiria en aquests moments; arriscada i entusiasta, intuïtiva com ha de ser una bona pintora, espontània amb idees clares, i tot això ho plasma en aquesta exposició actual, on els “quadres de xiquets i xiquetes” són els protagonistes.

Tal vegada aquesta col•lecció, la més completa i equilibrada, puga resumir-se hui en la paraula clau del 28 de desembre: innocència, doncs la menuda dels Lloret-Porcar, la filla de Rafa i Virginia en la seua incipient joventut, conserva crec, molta de la tendresa i innocència infantil, i ho pinta, ho plasma en les seues obres.

Sara activa i participativa, i així, si el dilluns 22, inaugurava exposició, el dimarts 23 quasi a la mateixa hora, compartia escenari amb altres castellonencs en la representació del Betlem de la Pigà, i qualsevol dia, sense buscar massa, la veurem interpretant qualsevol paper en obres còmiques o dramàtiques, enrolada en el grup Tragapinyols, del que naturalment, també forma part important.

Tota una artista, a la que no només admire per la seua pintura, sinó més encara per la seua tendresa, senzillesa i forma de ser oberta i participativa, innocent, quan innocència significa això somriure, estimar… il•lusió.

Sara no perdes mai aquesta innocència i seguix repartint-la; jo en vull un tros, d'aquella que fa gràcia als adults i que als xiquets i xiquetes fa viure en un món més enllà, més feliç i que tu tant be has sabut plasmar en aquestes pintures. Moltes felicitats !!!

En aquest “compàs d'espera” entre Nadal i Cap d'Any i quan encara estem paint els bons menjars d'aquests dies, voldria referir-me hui a una “delicatessen” de la que podem gaudir tot l'any. Però que segons on la demaneu us serviran una cosa o una altra; s'anomena cuchifrito.

Si us apropeu a terres de la Manxa, i se vos ocorre demanar aquest plat, típic d'aquella zona us en serviran “un guisote” composat per carn de corder o cabrit, també en algunes ocasions de porc, primer guisada una mica i després fregida a foc lent, en abundant oli d'oliva, alls, vinagre i espècies com el jolivert, romer, llorer i herba-sana, fins que quede ben cruixent. Al plat generalment s'acompanya amb unes patates fregides.

I així és com el coneixia jo. No és que siga massa aficionat “als fregitoris” però he de dir-vos que és un “plat de mullar” i això sempre va bé. Com sembla una recepta fàcil de fer, poden trobar variants segons localitats, llocs on li fiquen ous, safrà, tomata i fins i tot vi blanc…

Tanmateix anit escoltant un programa a la ràdio, vaig sentir una entrevista a una monja dominica aragonesa del convent de la Mare de Déu del Roser de Daroca, que entre d'altres ocupacions té la cura de la cuina del convent, i que mitjançant un llibre que acaba de publicar, “Los dulces de las monjas” explica amb detall com fer coques de nata i llima, arrós amb llet al merengue, galetes de xocolata i anous, melmelada d'albercoc, crema al vi, gelats de maduixa, bunyols, llesquetes amb ou, magdalenes, bescuits, rosquilles, torró blanet i dur, natilles, flams… i també cuchifritos.

Va cridar-me l'atenció quan vaig sentir com a rebosteria clàssica el cuchifrito, així que ara fa un moment he indagat una mica i vet per on he descobert que efectivament, el cuchifrito és també un dolç molt apreciat a la rebosteria aragonesa, conegut també en altres llocs de la nostra geografia com “una miniatura dolça” típica de l'època del carnestoltes.

Amb ingredients molts simples (vi blanc, oli d'oliva i gira-sol, farina, sal, sucre i crema pastissera) però d'una curiosa elaboració que comença fent una massa amb tots els ingredients menys la crema que serà pel farcit i l'oli de gira-sol per fregir-los, afegint la farina necessària per fer una pasta que no s'apegue a la taula, deixant-la a continuació reposar per mitja hora. Amb un rodet de cuina estirem després la massa deixant-la el més fina possible per fer tires d'un centímetre d'amplària que enrotllarem en espiral en uns “canuts” de canya, introduint-los en l'oli brusent i fregint-los fins que estiguen ben dauradets. Després, naturalment, amb cura els traurem els canuts i els farcirem amb una crema pastissera, feta amb llet, ous, sucre, farina, la pell d'una llima i una rameta de canela o vainilla, col•locant-los en una safata i empolvorats de sucre.

Què us sembla, deuen estar bons no? No sé si les monges del convent de Daroca, vendran aquest i altres dolços al públic, però, per si de cas, quan passe pel conjunt fortificat de Daroca, tocant a l'autovia de Sagunt a Burgos, a la depressió del riu Jiloca, intentaré acostar-me al convent i preguntar, que fins ara, això, encara es de vades…, tal vegada m'emporte alguna agradable sorpresa.

És un fet evident que la nit i dia de Nadal és per celebrar-ho en família, cantar nadales, beure i menjar una “mica especial” perquè és festa grossa, i si no que li ho pregunten a l'amic Toni de Cuc, que va, fins i tot il•lustrar el seu post amb la rodona paella que va glapir-se en companyia de la seua Rosa, fills, gendres, néts, nores, filles i així fins i tot a la tercera generació.

Tanmateix passats aquests dies més familiars, sembla que al veïnat “li pica tot” i ara, entre Nadal i Cap d'Any o entre Cap d'Any i Reis, segons puguen “ajuntar-ne”, dos, tres, quatre o fins i tot els més afortunats cinc o més dies, busquen l'escapada, anar-se'n de casa, fugir a gaudir d'unes mini-vacances que acaben de trencar la rutina i preparen per afrontar el trimestre venidor, fins a la magdalena, que, si tot va com ha d'anar tornarà a haver-hi uns dies de festa o si més no fins les dates de Pasqüa, quan ja començarà “el personal” a pensar en l'estiu, i és que la roda del temps no para mai.

Açò, evidentment, és vàlid per les persones en actiu, que hi ha uns altres que “aprofitant l'Inserso” viatgen mes si, més també, i que botons ¡!! em sembla molt bé, en el fons tot és enveja, i si poden que ho disfruten, que be s'ho han guanyat en èpoques també difícils, que sempre hi ha hagut de moments difícils a la vida de tothom.

Però tornem als viatges-llamp, objecte del comentari del meu post. És evident que en aquests dies no se'n va el personal massa lluny, com a màxim al centre o nord d'Europa, aprofitant els vols “low cost” o vols i bitllets econòmics que algunes companyies oferixen fins i tot a darrera hora, Paris, Ámsterdam, Milà, Brusseles… estan a “un tir de pedra”.

Altres, amb el tren, -RENFE "allarga" els trens de llarg recorregut en aquests dies-,els que més amb vehicle propi o llogat, s'endinsen per la geografia espanyola o se'n van a Andorra a esquiar i gaudir del “país dels pirineus”, a la vegada que aquells que hi viuen a l'interior, aprofiten per vindre uns dies a la costa, la qüestió és canviar d'aires…

I com a conseqüència “les cues” d'entrada i eixida, segons dies a diferents ciutats. Només cal veure “el transit” a TV3 cada dia per veure el flux de vehicles anant o venint. Siga l'hora que siga, sempre hi ha algú que es mou….

I que em dieu dels accessos a les pistes d'esquí? La gent s'ha tornat boja, el que hi viuen tot l'any a zones de muntanya, aprofiten els pocs dies del Nadal, per fugir cap a zones més càlides, i aquells que hi viuen a zones més temperades, només esperen els dies d'esbarjo per anar a la muntanya…. Definitivament tots volem el que no tenim.

Aquells que hi tenen fred “per un tub” i viuen “sota zero” i amb la neu al nas, només volen fugir a zones on la neu no s'haja vist mai, i aquells que viuen a zones com la nostra, esperen amb deler que, si visiten Andorra per exemple, els hi neve i si es possible que hi faça sol i fred.

La qüestió és moure'ns i canviar, encara que això, de vegades ens porte molts inconvenients, però, ja ho diu un refrany castellà “sarna con gusto no pica, pero a veces mortifica”.

Només són curiositats però hui fa 666 dies que vaig començar a escriure a aquest blog i per tant hui “penge” el post 666, Un dia i un número molt especial el de hui.

Del dia de Nadal no vaig jo a dir massa coses, només recordar que la celebració de Nadal té l'origen en les festes paganes al voltant del solstici d'hivern: les vetlles al voltant del foc i els àpats rics en aliments calòrics. Dins del calendari cristià, però, la festa de Nadal es considera com la més important de l'any. El cristianisme, quan va transformar totes les festes del cicle anual, li va donar un caire religiós: en aquesta data naix Jesús, el Mesies, el fill de Josep i Maria de Natzeret.

Però, del que en realitat voldria parlar-vos és del número, del sis-cents seixanta-sis, aquell número natural que seguix al 665 i que precedix el 667, i que com li agrada dir al meu amic Paco “El mago” presenta una sèrie de propietats matemàtiques interessants:

És la suma dels primers 36 números naturals: (1 + 2 + 3 + 4 + 5 + 6 + 7 + 8 + 9 + 10 + 11 + 12 + 13 + 14 + 15 + 16 + 17 + 18 + 19 + 20 + 21 + 22 + 23 + 24 + 25 + 26 + 27 + 28 + 29 + 30 + 31 + 32 + 33 + 34 + 35 + 36 = 666) i com a conseqüència el 36e número triangular, o també la suma dels quadrats dels set primers nombres primers (22 + 32 + 52 + 72 + 112 + 132 + 172 = 666) o com també diuen els matemàtics es, en base 10, un nombre les xifres del qual totes són iguals.

Una altra curiositat, en números romans, el 666 es representa “DCLXVI” que si ens fixem veurem com usa una vegada, i tant sols una, cadascuna de les xifres romanes de valor menor que 1000 en ordre descent respecte del seu valor (D = 500, C = 100, L = 50, X = 10, V = 5, I = 1).

També, per aquells més macabres, us recordarà aquest 666, el que al llibre de l'Apocalipsi a la Bíblia es declara de forma críptica que correspon a un ser humà, relacionat amb la Bèstia, criatura antagònica que apareix breument en el darrer terç de la visió apocalíptica, convertit en la cultura popular moderna en un dels símbols del diable.

És un número també idolatrat pels grups de “heavy metal”, aquell gènere musical evolucionat a partir del rock i que es caracteritza pels seus ritmes potents aconseguits gràcies a la distorsió de les guitarres i a la percussió de la bateria amb dos bombos, juntament amb el so profund dels baixos.

Es conta que 666 foren també els talents d'or que el rei Salomó recaptava en un any, o el nombre de descendents d'Adonican que van tornar a Jerusalem i Judea des de l'exili babilònic.

També és la suma de tots els números de la ruleta, el preu del primer ordenador Mac, 666'66 dòlars, i el nom original del virus informàtic que per Macintosh va descobrir-se el 1998. També he llegit que “la fuente del angel caído” de Madrid, única dedicada al món a Llucifer, es troba exactament a 666 metres sobre el nivell de la mar al mediterrani. Curiós no?

I que em dieu del joc del parxís, si es trauen tres sisos seguits, cal tornar “a casa” amb aquella fitxa.

El 666 inunda les nostres vides i algunes persones, es prenen tant seriosament tot allò relacionat amb els “tres sisos”, que fins i tot hi ha una malaltia, una fòbia, una por irracional, un rebuig a tot allò que puga estar relacionat directa o indirectament amb aquest número que es coneix amb el nom abreviat de troplehexafobia i científic de hexakosioihexekontahexafobia.

Entre els hexakosioihexekontahexafóbics més conegut els matrimoni Reagan, Nancy y Ronald, el 40 president dels EEUU mort l'any 1989, que recorria als astròlegs per planificar la seua agenda i que va arribar a canviar el número del seu domicili a Los Angeles del 666 al 668. Per cert us heu adonat que Ronald Wilson Reagan, té 6 lletres en cada part del nom?

Curiós si senyor aquest 666, al que jo li demane que només siga un element més de la cadena per seguir penjant reflexions, cabileos, històries i crítiques des del meu Raval.

No és costum massa estesa entre els castellonenc afegir, com passa a Catalunya, als betlems que encara es munten a les cases, la figura del caganer, aquella que representa una persona cagant i que generalment se situa en un racó, darrere d'un arbust, en una zona llunyana del naixement i sempre una mica tapat, intentant que no quede en un lloc destacat.

Tanmateix és una figura important dins els betlems, amb un significat escatològic senzill, amb el seu adob s'enriquix el terra i proporciona prosperitat per l'any següent. Tot i que els caganers tradicionals eren figures representatives de llauradors, darrerament, s'han ficat de moda i es venen als començos i mercadets nadalencs figures de caganer amb imatges de personatges famosos del món de la política, de l'esport, i de qualsevol activitat que cride l'atenció.

Així han estat caganers Zapatero, Pujol, Sarkozy, Rajoy, el papa Benet XVI, el rei Joan Carles, el príncep Felip, Messi, Puyol, Gasol,,, i en aquest 2008 s'han incorporat Chávez, Lula da Silva i aquell que ha tingut l'honor de ser “el caganer de l'any” el president electe dels EUA Barack Obama.

És un honor pel nou president Obama, tot i que semble el contrari, ser escollit per representar la figura del caganer, i segons em consta, pràcticament aquesta figura ha quedat exhaurida en aquests nadals, dirÍem que les tendes que el venien, han fet l'agost al desembre.

I si això passa a la nostra veïna Catalunya, salvant les distàncies, també les tendes de records americanes es preparen per fer el seu agost, en aquest cas al gener, amb la venda d'articles commemoratius de la investidura del nou president.

I entre els productes commemoratius de l'esdeveniment que tindrà lloc el proper 20 de gener, s'ha anunciat el llançament d'una xocolata amb sabor Barack Obama. Si, heu llegit be, xocolata amb sabor a president electe. Com serà? No ho sé, però, a que crida l'atenció?

Si el caganer és el típic personatge del betlem, i aquest any Obama ha estat “el caganer estrella”, els propis americans se superen a si mateixa i, ja no es conformen amb la típica samarreta amb l'efigie del president, o amb inscripcions com “victòria”, o els tassons o xapes, ara van més lluny i s'anuncia el llançament de la “piruleta Obama”, silueta del cap del president feta amb xocolata.

I dels preus que dir? Si volem comprar un caganer de fang, dels que estan pintats a ma, caldrà amanir 14 euros, unes 2.000 llargues de les antigues pessetes i si d'una piruleta Obama parlem, uns 10 dòlars, que al canvi suposen uns 7 euros, poc més de 1.000 de les antigues pessetes. Sent una comparació "Un caganer = Dos piruletes"

Car? Tot depén de com ho mirem. El caganer a eixe preu s' ha esgotat, la piruleta, si sentim a un americà patriota li semblarà econòmica, doncs és la piruleta d'Obama, i això ho diu tot. Vet per on, ací a Espanya i també a Amèrica els records del 44 president dels EUA s'han convertit en un regal ideal per aquests nadals.

Com aconseguir-los ací a Castelló? No ho sé, però se m'acudixen diverses opcions. Pel caganer tal vegada a la tenda d'articles religiosos dels germans Roses al carrer d' en Colom us en poden donar raó, per si de cas, ací us pose un enllaç, on de ben segur que trobareu el que busqueu http://www.caganer.com/ i per la piruleta?, tot i que sembla més difícil, aci us deixe l'adreça: "Intersecció de 15th St i New York Ave, Washington", a més d'un enllaç a la tenda americana on podeu adquirir-la, http://voices.washingtonpost.com/inauguration-watch/2008/12/new_obama_souvenir_store_opens.html

Voleu dir que es per tant? Modes.....

Ahir mateix vaig assistir al darrer dels assajos generals o una cosa semblant del Betlem de la Pigà. És difícil, molt difícil coordinar més de 200 persones de diferents edats, maneres de ser, pensar i actuar, dalt d'un escenari, que només s'ajunten una vegada a l'any, per una única representació, tanmateix el miracle tornà a repetir-se.

De mica en mica els actors i actrius van anar acostant-se al teatre. El pati de butaques “era el galliner” on bosses, abrics, vestits de santet, faixes, túniques i capes, anaven encara de ma en ma, enllestint els darrers detalls.

A la vegada, els diferents actors agrupats per “quadres” assajaven les seues escenes. El material de l'escenografia, un gran forn, casetes, plomalls i fins i tot una canterella, al fons de la bocana de l'escenari llestos per ocupar el seu lloc en la representació.

Cartell i programes fa dies ocupen els vidres dels aparadors de les botigues. El coeter ja estava avisat, també els “municipals”, la carabassa encomanada, els nans i gegants..., tot quadrat perquè aquesta nit i a partir de les 20 hores, amb el cercavila s'inicie una nova representació del “Betlem de la Pigà, 29 anys després de la seua primera posada en escena allà pels nadals de l'any 1980.

Tot un clàssic del Nadal castellonenc. Dir Nadal a Castelló, és dir Betlem de la Pigà, i es dir col•laboració desinteressada, estima envers les tradicions, hores de dedicació d'uns i altres, la majoria persones anònimes, que anit vam tornar a reunir-nos perquè hui puga tornar-se a alçar el teló.

No som artistes professionals però el Teatre Principal de la nostra ciutat no té racons per nosaltres. Molts hem anat contant els anys entre les bambalines i recordem aquells primers anys del vell teatre i del sinyo Pepe, i d'Armando i de la vella taquilla i dels embolics de les entrades…

Anit quan assistia a l'assaig vaig alegrar-me en veure cares noves, sobretot en els xiquets i xiquetes, alguns “en el paper” que ja van fer els seus pares en els primers anys de la representació. El betlem està viu, vaig pensar des del fons del meu cor.

I tot i que el temps passa per tots i alguns “actors” han anat quedant pel camí i comboien el Betlem des de Dalt, en companyia de Miquel i Matilde, saba nova va enfortint el col•lectiu, i mentre hi haja el recolzament de les institucions culturals i oficials de la ciutat, el Betlem seguirà endavant.

No és fàcil aconseguir finançar un esdeveniment d'aquestes característiques però amb il•lusió i bona voluntat any rera any, el betlem ix endavant. Des d'un teatre principal, ple de vida en una nit anterior a la de la representació, vaig pensar: “el comboi s'ha tornat a ficar en marxa un any més” i el mateix, però a la vegada diferent Betlem, hui ens aproparà el misteri del naixement de Jesús a Castelló…

I aquesta nit, a boqueta nit, en arribar al teatre en acabar el cercavila i sentir-se aquella veu que diu: “senyores, senyors en dos minuts començarà la representació” un director nerviós i uns actors que ningú controla, amb corregudes pels passadissos incloses, faran possible el miracle, perquè “això només passarà al Betlem de la Pigà”.

Costums, tradicions i sentir d'un poble a través de l'escenificació nadalenca per excel•lència, el betlem.

Feia temps que no entrava. En passar moltes vegades per l'antic carrer de l'illeta, estret carrer de la Vila que comunica el carrer Governador en Major, carrer tradicional on va viure Bernat Artola uns anys, sempre em crida l'atenció el convent de clausura de llarga història de les monges caputxines.

Al matí, vora les huit, cada dia “la campaneta” anuncia que allí, al carrer d'en Nuñez de Arce, que així s'anomena ara, entre aquells murs de silenci, “hi ha vida” i aquesta es manifesta des de fa més de 300 anys, quan aquell llunyà maig de 1693, quatre monges provinents d'Alzira, van prendre possessió del nou convent de la “Puríssima Sang de Crist”.

I el temps anava passant… als pocs anys de la fundació, entre el 1750 i 1785, els comtes de Campo-Alange, benefactors de les caputxines, van fer donació, de la que en el temps, s'ha considerat una extraordinària col•lecció de quadres no signats que representen deu sants fundadors d'ordens religioses, atribuïts pels experts, al taller d'en Franciso Zurbaran, i realitzades entre la fi del segle XVI i primera meitat del XVII, qualificades com el conjunt més homogeni de tots els que es conserven del gran pintor extremeny.

Els quadres ocupaven les parets de l'església del convent i amb un tamany d'1'90 x 1'10 metres, mostraven amb senzillesa una pintura ascètica i una monumentalitat severa, a l'aire lliure i sobre un fons generalment clar, Sant Elies, profeta i precursor de l'ordre carmelitana, Sant Benet, creador de l'ordre dels benedictins, Sant Doménech fundador dels dominicans, Sant Agustí, fundador de l'ordre del seu mateix nom, Sant Ignaci de Loyola, fundador de la companyia de Jesús, Sant Basili, creador de l'ordre del mateix nom, Sant Pere Nolasco, creador de l'ordre de la Mercé, Sant Francesc d'Asis, de la tercera ordre franciscana, Sant Jeroni, de l'odre jerònima i Sant Bruno fundador dels cartoixos.

Tot i que els quadres no estaven ubicats en el lloc més adient, -estaven massa alts i no rebien massa llum-, eren un crit d'art en el silenci del convent i autèntica joia del patrimoni artístic castellonenc.

Haureu notat que parle sempre en passat, doncs ja feia un temps que em rondava pel cap anar a veure'ls, -la darrera vegada que vaig estar al convent no hi eren-, i ahir, quan vaig acostar-me per veure si havien tornat al seu lloc original, aprofitant que es celebrava la festa de Sant Roc del Canyaret i Cassola, vaig observar que les parets seguien nues, es a dir, les pintures no estaven.

Fa uns quatre anys, allà pel darrer trimestre del 2004 van cedir-se al Museu de Belles Arts de Castelló per una exposició temporal i, una vegada “depenjats i traslladats”, sembla va aprofitar-se per fer-los una restauració. Des d'aleshores ençà, el que pensava, els quadres mai han tornat al convent.

Per acord entre Castelló-Cultural?, la Direcció del Museu?, l'Ajuntament? i la Comunitat Caputxina?, tot i que a totes les guies turístiques de la ciutat que podem consultar, ja siguen virtuals o en paper, fins i tot les més modernes, es diu que els quadres es troben al convent caputxí, en realitat han passat a formar part de la “col•lecció permanent” del museu de Belles Arts.

No és que em semble malament l'acord, tot i pensant que la pròpia comunitat religiosa, està encantada amb la proposta; ahir mateix en preguntar pels quadres a una de les sis “mongetes” del convent, va contestar-me textualment: “Estan al museo y rece usted para que sigan allí, pues ellos nos están dando de comer”, amb clara referència a la compensació econòmica que suposa, per la minsa comunitat religiosa, aquesta sessió.

Ara be, que es diga així a tots els llocs i fòrums, doncs més d'un turista, visitant o historiador s'ha trobat en arribar al convent per veure les obres, amb la porta tancada i les parets nues i més encara que “es lleve” la placa anunciadora del carrer on diu que dins estan les obres i també el sistema o almenys “el lletreret” que informa de la quantitat a pagar per il•luminar els quadres, i que es diga clarament que els quadres estan al Museu i que possiblement mai tornaran al convent.

Als descendents dels comtes, se'ls haurà consultat? i, els haurà semblat be?, molt em tem que els hereus de María de los Reyes Laffite y Pérez del Pulgar, comtessa viuda de Campo-Alange, gran d'Espanya, difunta el 1986 en siguen sabedors…

Sabia de la seua actuació a Castelló des de fa ja uns quants dies; els havia vist en directe farà un parell d'anys a les festes de Sant Pasqual a Vila-real i des d'aleshores, tot i que no els havia tornat a veure coneixia el grup mitjançant un seguiment fet de volta en quant a través de la seua pàgina web oficial http://www.tubalespectacles.com/quico.htm , m'estic referint a la banda que s'ha saltat amb més gràcia i originalitat totes les normes a l'ús sobre la manera de recuperar la música popular de les terres de l'Ebre “Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries”.

Es tracta de mitja dotzena de músics que es posen en el paper d'un cec i una divertida troupe de personatges que viuen a cavall entre la tradició i la modernitat. Ahir, a la vesprada actuaven a Castelló, concretament al cicle musical Encants, al Museu de Belles Arts de l'avinguda dels Germans Bou, un lloc que va quedar-se menut per l'expectació que hi havia.

Prou abans de les set de la vesprada les 100 butaques del saló estaven ja ocupades i la gent no parava d'entrar. A la fi amb els corredors també plens i amb poc més d'un quart d'hora de retard va començar “la conferència-espectacle-actuació”.

Amb un humor deliciós i un magnífic tractament musical, Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries ens van oferir una selecció dels millors temes del cançoner nadalenc: històries màgiques, poesia i també alguna que altra rumba.

Un treball fresc i tot i no ser novedós, -l'espectacle ja fa anys que va ser enregistrar i s'ha representat al llarg i ample de la geografia de parla catalana-, ens va fer viure als castellonencs que allí vam acudir una estona divertida i entranyable, un bon inici d'aquestes festes nadalenques populars.

Es aquest un espectacle que creat el 1992 va ser el primer muntatge del grup. Ara, 16 anys després ha resultat ser tot un clàssic nadalenc. El concert que vam poder escoltar ahir a la vesprada va estar impregnat d'una bona interpretació de les peces a la vegada que una comicitat i interacció amb el públic assistent, confirmant-se que la cultura popular i el localisme poden accedir a la universalitat.

Les melodies, la ironia i l'alegria en encarar la vida junts, ens van portar a compartir una vetllada inoblidable, i conforme van comentar en eixir “lo folklore està viu perquè natros estem aquí i estem vius” frase que resum l'esperit que vam viure, dins aquesta nova actuació del cicle Encants, músiques amb veu pròpia que des d'uns anys ençà ens permet conéixer les diferents famílies de música popular que conviuen a Espanya.

Una bona iniciativa aquesta de Castelló Cultural que des de fa quatre anys, ha aconseguit que siguen més de 30 els cantants, músics, poetes, etnomusicòlegs i grups que han aprofundit en les diferents formes tradicionals de música i cant espanyol en aquest saló d'actes del museu.

Sense anar més lluny i en aquest primer trimestre del nou curs fins l'actuació d'ahir de Quico El Célio, ja abans el multiinstrumentalista Juan Marí Beltrán primer i la cantant i percursisonista Vanesa Muela després, ens van apropar la música basca i castellana en aquests darrers mesos.

I si voleu seguir gaudint d'aquest cicle recordeu que al gener actuarà el grup Bufalodre format per músics del camp de Tarragona que es dediquen a fer música en festes tradicionals i populars, el febrer Alberto Jambrina i Pablo Madrid amb música de flauta i tamborí, dolçaina, zamfona, rabell i acordió , el març serà Mara Aranda, compositora i intèrpret musical de música d'arrel i antiga i Sac de Sons, grup valencià que combina cançons i melodies populars amb temes de composició pròpia, a l'abril la Rondalla Valenciana, al maig Josemi Sánchez, pianista i compositor valencià i tancarà el cicle el 20 de juny el grup El Pont d'Arcalís, grup de l'Alt Urgell especialitzat en la divulgació de la música i cançó de tradició oral del pirineu.

Tot un luxe per l'oïda aquest cicle i per descomptat, cosa estranya, de franc, debades. Una bona iniciativa de Castelló cultural i Metronom. Per molts anys!!!!

Hi ha a les òptiques ulleres de tot tipus. Unes són per veure millor de prop, altres tot el contrari per veure millor de lluny, les hi ha que són per protegir del sol i també les que augmenten la lluminositat…, tot depenent de les necessitats de cada persona. En política sembla ser que també segons el partit en què una persona milite porta un tipus “d'ulleres o altre”, perquè a la fi, tot depen del “cristall amb què es mire”.

Venen aquestes reflexions perquè darrerament he sentit dir i llegit en alguns mitjans de comunicació que, el darrer viatge del president dels Valencians, el senyor Camps al continent americà ha estat per “fugir” de tots els problemes que li creixien a casa seua, es a dir a la nostra Comunitat: haver de rendir-li homenatges al senyor Fabra (Carlos) a Castelló, perdre el congrés alacantí provincial el seu candidat front a la tendència zaplanista, o el desgavell de la “marxa enrere” de la política educativa del seu conseller Font de Mora, entre d'altres.

Diuen els seus detractors, aquells que aprofiten qualsevol moment i ocasió per atacar-lo que “Camps va fugir de casa”. Tanmateix, si escoltem el propi president en tornar del seu viatge, tindrem una visió completament diferent: “És la meua obligació, deia, planificar el demà, la setmana propera, el proper mes i any i fins i tot la propera dècada, per això he realitzat aquest viatge, pel be de la nostra Comunitat".

Efectivament, també te raó, la missió del president de tots els valencians és planificar les actuacions i inversions, per fer del nostre territori un territori pròsper, fort i ric econòmicament, habitable i amb projecció de futur.

Però, es que a continuació escolte també la següent notícia: “la nostra comunitat supera per primera vegada els 14.000 milions d'euros de deute ” i més encara, el deute acumulat per les 17 comunitats autònomes espanyoles en el darrer trimestre ha baixat en 580 milions i, per contra, el deute de la Generalitat Valenciana ha evolucionat en direcció contrària, creixent en vora 250 milions. Ràpidament el director general de l'Institut Valencià de Finances, el senyor Pérez Boada, s'afanya a dir que el nostre deute “creix en valor continguts”, quin consol!!!

Davant d'aquesta situació només puc afegir-me a la veu dels grups parlamentaris de l'oposició i començar a pensar que tot i les bondats i avanços de la nostra Comunitat que volen vendre'ns des del PP: som Comunitat, en els darrers 5 anys hem construit 300 centres educatius..., el Consell que ens governa, manca de capacitat de maniobra per afrontar la crisi econòmica i es incapaç de reduir el deute que ens atenalla.

Només cal fer números, si som 5 milions els valencians i devem 14 mil milions, això vol dir senyor Camps, que cada valencià estem endeutats amb l'estat amb 2.800 euros, vora 500.000 mil de les antigues pessetes, i si vol li afegim l'anunciat augment dels impostos municipals pels castellonenc pel 2009, per més del doble de l'augment anual de l'IPC.

Senyors governants del PP, senyor Camps, si us plau no planifique més, més val que fuja, no li sembla?

Ahir al post feia referència a un nou mobiliari urbà ubicat a la placeta del Palleter, vora l'avinguda de València, tot just al costa del grup Verge del Lledó. Concretament parlava d'uns contenidors selectius de paper, plàstic i vidre, i acabava el post amb aquesta frase: “Espere que dure una mica més que la taula de jocs i el veïnat i usuaris siguen respectuosos amb aquestes noves papereres...”, perquè “tenia la mosca darrera l'orella” com vulgarment es diu després del poc que vaig veure al voltant d'aquests contenidors.

Un oomentari al meu post “d’un visitante” em diu que aquestes papereres no són utilitzables, que són “un monument al reciclatge?” i que “les tapes” no poden obrir-se. Desconegut “visitante” potser tingue Vosté raó, però lde l'artefacte que jo vaig veure les tapes s’obrien sense problema i més encara…

Hui mateix, al matí, quan he tornat a passar al davant, i he dirigit sense adonar-me'n la vista envers aquell artefacte, he pogut comprovar que malauradament “ja l'han trencat”. Tot just ha durat tres dies, 72 hores si fa o no fa.

Podeu veure-ho mitjançant les fotografies que adjunte. L'aparell en qüestió tenia en una de les papereres la tapa desencaixada, en la segona semblava que encara aguantava, perquè en el cas de la tercera, simplement havia desaparegut.

Qui haurà estat? Això no es fa sense voler? Seran xiquets? Per l'altura en què es troben, tal vegada si han estat xiquets, aquests no ha pogut ser massa menudets, i si han estat els xiquets que juguen a la placeta amb les mares o iaies, que feien aquelles sense dir-los res? Això es diu vigilància? O es que els xiquets van a la placeta a fer el que els done la gana?

No vull pensar que haguen estat persones grans, doncs aleshores no tenen perdó de Déu, i caldria que, cas de saber qui ha estat, fer-li com a mínim pagar els desperfectes. Ja vaig dir que el mobiliari semblava senzill, tal volta massa senzill i el seu disseny i coloraines convidava a “usar-lo” com elements musicals de percussió o de jocs, però no imaginava mai que duraria tant poc.

La seua reparació no serà supose massa difícil, però no es tracta d'haver de reparar uns elements urbans als tres dies de ficar-los, així no anem a cap lloc. Tornem a tenir l'exemple de la taula de ping-pong de la que també ahir parlava.

Tal volta caldrà alliçonar el veïnat, i abans d'ubicar uns nous models d'elements urbans, pensar una mica més on es fiquen. S'ho mereixen en aquest indret? No dic amb açò que siguen els veïns els culpables o siga el veïnat qui trenca els espais públics, però, si no saben tenir-ne cura, si quan veuen que algú o alguna està fent allò que no deu, no li diuen res, aleshores també són partícips de la desfeta.

L'educació ciutadana ha de començar a casa, i no només amb el respecte a les persones més properes i les propietats privades, sinó també i si m'apureu diré, abans amb allò que no és meu, amb allò que és de tots i amb les persones desconegudes. L'escola i els instituts també han de col•laborar, però “la base es mama a casa” i si no hi ha una educació a la llar, difícilment aconseguirem que es respecte la propietat pública.

No sé que passarà amb aquests contenidors, ara estaré uns dies en què “no passaré” per la placeta, no faré cap seguiment, espere que en tornar, el mobiliari estiga reparat i servisca només per l'us adient, ni per jugar, ni per fer música, ni per descomptat per “carregar-nos-el”, o be per recollir selectivament la brossa o si més no per fer bonic?, però siga pel que siga s'han comprat o construït i ficats amb els diners de tots els castellonencs.

Ja fa uns anys, no massa, vaig veure per primera vegada els recollidors de brossa selectius. Tal vegada fora en la inauguració de la nova estació de RENFE. Allí les diferents papereres que hi han al llarg de tot el vestíbul, tant en el superior com en l'inferior, estan distribuïdes en tres compartiments, per que els usuaris puguen dipositar els desperdicis en funció del seu orige: paper, plàstic i desperdicis orgànics. Està be, molt be, i supose que la gent, els usuaris dels trens, dipositaran les seues deixalles “al forat” pertinent de la paperera. No ho sé, però vull suposar que així siga

També en els darrers anys han anat “soterrant-se” els diferents contenidors que l'ajuntament ha instal•lat en el carrers i cantons dels diferents barris, per facilitar la recollida selectiva, i tot i que encara hi han dels antics o inclús més moderns però a ras de superfície, cada dia en són més aquells que només mostren al seu exterior “la boca”, tot i que, ja ho he dit en alguna altra ocasió, la gent no sàpia fer un bon ús d'ells, en la major part dels casos per pura comoditat, deixant els plàstics, vidres i cartons fora del contenidor.

Ara, en aquesta setmana, m'he trobat de front amb un nou mobiliari urbà, una espècie de “tres en u” modern, com si d'un element de joc infantil es tractes, ubicat en els darrers dies a la placeta del palleter, molt a prop del meu lloc de feina, i que no es altra cosa que tres papereres amb la boca de diferent color per recollir paper, plàstics i vidre, supose que “envasos lleugers” doncs, està col•locat a poc menys de tres metres dels contenidors soterrats dels que he parlat en el paràgraf anterior i que tenen la mateixa finalitat.

Ocupa aquest “nou element” l'espai que va ocupar fa un temps i per poc més de dues setmanes, després sembla va passar a millor vida, una taula de ping-pong, de la que, com no va tardar gens a sofrir desperfectes greus, van retirar-la i mai s'ha sabut res més d'ella.

La vesprada del passat dimecres que va ser la primera vegada que vaig veure aquest nou mobiliari, ja cridava l'atenció, no només els vianants com jo, sinó també els xiquets que en aquell moment jugaven a la placeta, que no paraven de pujar i baixar als suports de les papereres a la vegada que obrien i tancaven amb insistència les boques de diferents colors, produint un soroll de percussió, que sonava en alguns moments fins i tot harmònic.

Hi haurà algun altre lloc on també s'hagen instal•lat aquestes noves papereres? Hi haurà intenció de ficar-ne més? Per què s'hauran ficat tant a prop d'uns contenidors que tenen la mateixa funció? Com és que ningú se n'ha fet ressò? L'ajuntament, que tot ho presente, ha presentat aquests nous artefactes? No ho sé i si voleu que us siga sincer ni m'importa massa, només voldria deixar constància d'un nou element i de la seua situació crec no massa encertada. Això sense parlar dels invidents, llàstima em donen si ningú els informa d'aquella nova barrera arquitectònica...

Serà la modernor de la ciutat? Doncs serà, però per mi, l'han deixat caure on els ha semblat be i prou, sense parar-se a mirar la idoneïtat de la ubicació, això sense saber quan haurà costat, que supose no serà poc doncs sembla de disseny, i com tots sabem el disseny es paga, molt més que la funcionalitat.

Espere que dure una mica més que la taula de jocs i el veïnat i usuaris siguen respectuosos amb aquestes noves papereres...

Estem a punt de finalitzar el primer trimestre del curs escolar 2008-09. Un curs que pels diferents nivells educatius està resultant prou “mogudet”. Va iniciar-se en els ensenyaments no universitaris, allà pels primer dies de setembre, amb una total improvisació per part de la Conselleria del Govern Valencià, encapçalada pel vilarealenc Font de Mora i que ens ha portat, de mica en mica, a un “desgavell total” . Ordres i resolucions eixien de la seu educativa de l'avinguda del Campanar valenciana, sense cap criteri i “per anar tapant forats”.

Alumnes, famílies, directius de centres, ensenyants de a peu, sindicats, organitzacions, plataformes d'ensenyament, confederacions de pares i mares, moviments de renovació pedagògica, partits polítics (exclòs el PP), i qualsevol persona amb dos dits de front, ha anat veient com “la tossuderia del senyor Conseller” en alguns casos, la negativa a reconèixer un fracàs i la no disposició al diàleg en uns altres, va dur com a conseqüència directa, no només un enfrontament amb el Govern Central, sinó el que va ser més greu, una sèrie de manifestacions antipolítica educativa, que van concloure en una gran manifestació celebrada el passat 29 de novembre a València sota el lema: “Amb aquesta educació, Font de Mora dimissió”.

Serà culpa del PP, del senyor President Camps, o del Conseller educatiu, o de tots tres, no ho sé, però tot i la gran quantitat de crítiques rebudes al llarg d'aquest trimestre, va haver-se de convocar una gran vaga a tot el País per avui dia 17 com a nova mesura de protesta front la negativa de reconèixer “que estaven errats”.

El passat dilluns, la Conselleria, “quan va veure el bou a prop” i imaginant-se “la que se li venia al damunt”, i després de llançar un parell de globus sonda la setmana anterior en forma monetària, creient que seria suficient, va moure fitxa. El rebatejat Conseller “Fountain of the Blackberry” va fer pública una “moratòria”, un ajornament que no una derogació, d'una de les ordres i resolucions més polèmiques, la que afecta a donar l'assignatura d'educació per a la ciutadania en anglés per l'alumnat del segon nivell de l'educació secundària obligatòria.

Tot i això, el comprimís havia de ser major. Va aconseguir-se primer amb els pares i després, ja entrada la nit del dilluns, amb els sindicats. L'acord preveia la negociació d'una dotzena de reivindicacions abans del 15 de febrer del 2009. La vaga a la fi va desconvocar-se, semblava que el perill passava momentàniament, i mentrestant el president de tots els Valencians, el senyor Camps, ben lluny, a fer les amèriques, per no dir “ a fer la ma”, doncs té la gràcia que quan "passa alguna cosa a casa" sempre el pilla fora.

Ahir dimarts el PP semblava que havia guanyat la batalla. Declaracions del senyor Ricard Costa dient que només s'ha acceptat una moratòria per aquells centres que no “poden” impartir l'assignatura en anglés i que són menys del 50% de la totalitat, la resta ho seguiran fent amb anglés i sense problemes. MENTIRA !!! Els directors dels centres educatius públics, que són qui coneixen la realitat del dia a dia, afirmen que “l'assignatura en anglés és un caos” i que pocs centres complixen l'ordre amb normalitat. D'altra banda el senyor Font de Mora dient que la moratòria només és per aquest curs i que el curs proper s'haurà d'impartir en anglés que és la llengua del futur…

A què juguem? Voleu que us ho diga? A endarrerir problemes no a buscar solucions. A parar la vaga i després ja veurem… Puc estar errat, però és el que sembla. Senyor Conseller, senyors Directors Generals, senyor President… qui juga amb foc es crema.

Temps per venir futur, ara farem un parèntesi, i hui, amb normalitat tots anirem a classe, directius, mestres, professors i alumnes, però no oblide que el temps passa de pressa per tots, i si el 15 de febrer no tenim avanços més concrets, només haurem aconseguit que se'n parle de la Conselleria també al segon trimestre i que una nova amenaça vole sobre els seus “caps pensants” i torne, tot i que Vosté no vol reconéixer-ho, a tremolar-li la seua cadira…

Ara en temps de crisi, d’estafes i de fallides (Maddof, Fortins, Badford…) voldria parlar-vos d'un banc. És un banc especial, no se “fiquen ni trauen diners”, tanmateix està creixent des de la seua creació fa uns 10 anys. Es tracta de “Banc d'aliments” una organització de persones que té com a objectiu servir de nexe entre les excedències d'aliments i la fam al nostre país, i també, com no, al nostre poble.

S'ha convertir en els darrers anys en un pont entre dos móns: els consumidors, les empreses distribuïdores i les indústries d'alimentació, d'una banda, i els menjadors socials gestionats per institucions i entitats d'un altra. Mai es lliuren aliments a particulars, ni a associacions que no siguen reconegudes i amb les que se subscriu un acord de col•laboració.

No fa massa dies, la setmana passada, la regidora de Benestar Social del nostre ajuntament, acompanyada per l'alcalde van inaugurar la nova seu del Banc d'Aliments a Castelló, traslladant-se des de l'antiga seu al passeig d'En Ribalta a un local de més de 200 metres quadrats, cedit per l'ajuntament al carrer de Pelai, entre la Ronda del Millars i el carrer del Pare Jofré, molt a prop de l'hospital provincial.

Ha de servir aquesta instal•lació per emmagatzemar els aliments que excedents de la Unió Europea arriben a la nostra ciutat, per després repartir-los entre les ONG's, en el cotxeràs de la Diputació Provincial, a la fi de fer-los arribar a les persones necessitades.

Banc d'aliments és una institució que treballa pels necessitats, i fer-los arribar un recurs tant bàsic com és el menjar, en aquests temps de crisi i sempre, no pot pagar-se amb diners. Llet, arròs, pasta, formatge... per a millorar la situació de desocupats, immigrants o gent major sense recursos, entre d'altres col•lectius és contribuir a aconseguir un món més just.

En aquest moment el de Castelló, és un dels 52 bancs d'aliments que hi ha repartits per tota Espanya, i que desenvolupen la seua tasca mitjançant més de 1200 voluntaris, que han aconseguit repartir en aquest 2008 més de 70 milions de quilos d'aliment. Pots conéixer aquests bancs en http://www.fesbal.org/

Concretament el Banc d'Aliments de Castelló, compta amb un total de 60 voluntaris que han repartit més de 600.000 quilos d'aliments en el 2008, resultant beneficiades prop de 75.000 persones.

Semblen moltes veritat? I és que a Castelló la crisi també malauradament ens ha deixat imatges de veritable pobresa. Voleu col•laborar, podeu fer-ho, és molt senzill, només cal ficar-se en contacte amb la regidoria de Serveis Socials i allí us facilitaran tots els contactes: ssociales@castello.es

És bo pensar que hi ha a Castelló persones que dediquen desinteressadament part del seu preuat temps per aconseguir que els veïns menys afavorits tinguen els recursos necessaris per a desenvolupar la seua vida amb dignitat i en les mateixes condicions que la resta de ciutadans.

Que així siga i que mai falten aquests bancs al nostre poble, malauradament són més necessaris que els altres.

Qué voleu que us diga? No havia sentit mai aquella primera paraula. D'entrada es clar que em semblava d'orige asiàtic, no crec calga ser massa espavilat per suposar-ho, però no sabia a què es referia quan ahir vaig llegir-la a la premsa local fent referència a un curs que s'havia programat des de la Conselleria de Turisme i que s'anava a realitzar al llarg de tres dies, des de hui mateix i fins el proper dimecres al Centre de Turisme de Castelló, edifici modern que va ser inaugurat crec que allà pel mes de maig del 2006 i que es troba al carrer de l'astrònom Pierre Merchain, al Grau, molt a prop del planetari i al darrera de l'escola d'hoteleria.

És un centre que oferix formació ocupacional, contínua i a medida als professionals de l'hoteleria al llarg de tot l'any, i que ara, en apropar-se les festes nadalenques, ha considerat oportú fer un curs d'aquesta matèria.

És clar, com moltes vegades, picat per la curiositat he volgut saber que és el que aprendrien amb la tècnica del mukimono aquells que s'hi apuntaren. Com supose que molts dels que em seguiu tampoc ho sabreu, vaig a contar-vos-ho.

Es tracta d'un art originari de la Xina, dels segles XVI i XVII en la dinastia Tang i que consistix en el tallat de fruites i verdures, millor dit en l'art d'esculpir en fruites i vegetals, que ha vingut practicant-se des d'aleshores ençà en altres països asiàtics com Corea, Tailàndia, Japó i Filipines.

Té, naturalment una aplicació pràctica en allò que s'anomena “cuina freda”, es a dir s'usa per decorar bufets amb guarnicions comestibles buscant la simetria i un punt focal per obtindre una fluïdesa visual.

Entre els vegetals, aquells que més joc donen son els cogombres, albergínies, cebes, carabasses i tomates. Entre les fruites les més usades són el meló en totes les seues varietats, sobretot el d'Alger, el kiwi, la pinya i la taronja.

No cal dir que és tota una tècnica la que cal dominar per aconseguir figures com flors, animals, objectes de la vida diària o simplement talls simètrics que resulten agradables a la vista. L'art del mukimono resulta una excel•lent opció per donar un toc distintiu i atractiu a una taula.

També per alguns “artistes” es convertix en un passatemps relaxant. En aquests dies, pel que he pogut llegir, els nostres chefs aprendran a tallar meló, d'una forma delicada, amb precisió i creativitat. Llàstima que no puguem anar a veure “en directe” els treballs aconseguits, però, de ben segur, que en algun bufet o restaurant podrem contemplar-ho.

És un art que em recorda al de la segona paraula, “ikebana” del que no sé tampoc massa però si he sentit parlar més vegades, aquell de crear composicions decoratives amb rames, fulles, fruits i llavors. Art floral que presenta el seu orige en la tradició budista de les ofrenes florals, basat en l'harmonia d'una construcció lineal amb elements simples de la natura i crear bellesa, que tot i considerar-lo complicat, tal vegada i vist des de fora, siga més fàcil d'aprendre o necessite menys pràctica que el mukimono.

Tant el mukimono com l'ikebana crec presenten moltes possibilitats per l'artista doncs en ambdós casos considere que la simbologia, la filosofia i l'harmonia tenen gran importància i les creacions sempre presenten l'expressió de l'autor que treballa amb total llibertat.

Podrem veure en algun moment exposicions d'ambdós arts. M'agradaria…

Sabia que havien dedicat temps, esforç i tenien molta il•lusió, però el temps meteoroloògic ningú pot controlar-lo. Una cosa semblant va passar dilluns passat amb la festa de la Puríssima del carrer d'enmig, quan tot està ja enllestit el temps “ho tira per terra”.

Va ploure a l'hora de la processó i tot i celebrar-se no va ser gens lluïda, i a l'eixida de la celebració eucarística, com la pluja sense ser massa forta seguia sent constant, va haver-se de suspendre la processó,

Ahir la pluja va tornar a fer acte de presència tot i que va respectar el matí. Tal vegada per això, la que es presentava com a una jornada festiva pels amics del Raval de la Trinitat, i que encara per unes hores va donar peu a l'esperança, a la vesprada ho va “llançar tot a orri”.

Serien les sis de la vesprada quan vaig acostar-me a la “fireta de santa Llúcia”. La pluja no era forta però ho havia banyat tot, la placeta de Mallorca presentava “paradetes” tapades amb plàstics, gent replegant, cares llargues i poca animació.

Només aquells més previsors o amb més experiència, els torroners, uns venedors de figuretes de betlem i uns orfebres semblaven preparats per aguantar els xàfecs, els demés, inclosa la llum i la megafonia i la resta de “llocs” i l'organització, sense saber que fer i maleint el temps i mirant el cel.

“Toni el figuer” i la seua companya, en un cantó de la plaça es resguardaven de la pluja aprofitant una ombrel•la de platja, molt a prop seu el venedor de castanyes i “panolles de panís tendre” torrades, es refugiava com podia, ell i mercaderies, tots amb cara de resignació. Llàstima…

No vaig tenir ganes de quedar-me i prompte vaig desfer les meues passes, tornant cap a casa. Va ser poca estona, es possible, però la pluja va deslluir en part la festa.

I no només va deslluir “la fireta”, també ahir, la regidoria de la joventut del nostre ajuntament havia programat una temptativa de record guinnes, concretament interpretar el tema “All you need is love” dels Beatles amb la major quantitat possible d'instruments, Més de 150 persones havien confirmat l'assistència a partir de les sis de la vesprada a la plaça Major.

En tornar del Raval de la Trinitat cap el Raval de Sant Fèlix i passar per la plaça Major, tot i que no plovia, vaig poder veure com també l'organització d'aquest acte tenia veritables problemes, l'entaulat i la pantalla gegant tot banyat, cadires i faristols. El cablejat i supose que taules de llums, tot tapat en plàstics i la poca gent que en aquells moments s'havia aplegat, tots humits i refugiats als porxos de l'edifici noble municipal.

Tampoc allí abellia quedar-se. Així que amb resignació, vaig decidir tornar a casa. I ni fet “a posta”, va ser arribar a casa i deixar de ploure, tot i que l'ambient gelat va continuar les següents hores.

No sé si a la fi i quan va acabar la poca pluja, un litre aproximadament, “la fireta” va recuperar una mica l'ambient nadalenc i si finalment el record va poder aconseguir-se o almenys intentar-se, però fou com fou, la pluja va deslluir la vesprada del dissabte, i és que al nostre poble no estem acostumats a “viure banyats”, encara que siga poc.

Definitivament mai pensem que també la pluja pot fer acte de presència al nostre poble en qualsevol moment, i per això, quan ve, no sabem que fer ni com reaccionar, llàstima…

No va ser fins el passat dijous quan “vaig pujar” a la UJI. Aquesta setmana, al ser festiu el passat dilluns 8 vaig tardar una mica més. Ja havia llegit alguna coseta a la premsa del dimarts, i fins i tot havia escoltat algunes declaracions del rector, però no podia imaginar “la moguda” que vaig trobar-me en arribar al vestíbul de la Facultat d'Humanes.

Eren sobre les sis de la vesprada. El gran vestíbul de la facultat “era un anar i vindre” de persones. D'una banda els alumnes ordinaris, d'altra els sèniors, i d'altra, ocupant una bona part de l'espai físic, més d'una trentena de tendes de campanya, com si d'un improvisat càmping es tractés.

Un grup d'estudiants de diferents titulacions, feien “una tancada pacífica” contra el Pla de Bolonya, contra el projecte de convergència europea. Dijous era ja el tercer dia de la tancada, que han qualificat d'indefinida fins que el rector es posicione en contra del Pla, i sembla que estaven ben organitzats pel que vaig veure, no només en aquell moment, sinó, després, vora les 9 de la nit, quan eixia de les classes i estaven sopant.

Sembla ser que des del matí del dimarts, s'havia negociat un pacte entre “els acampats”, la degana de la facultat i el rector, i que l'ocupació de l'espai va ser controlada en tot moment pels membres de seguretat del centre, sense que es produïra cap desperfecte ni altercat.

Per la seua banda els estudiants “han penjat” unes pancartes i han muntat una taula informativa on s'explica el motiu de la tancada, manifestant-se en contra d'una universitat que segons ells, “no reconeix als estudiants com a protagonistes de la mateixa i la sotmet a un pla que, emparat en la desinformació, pretén obrir un ample espai per les empreses dins la universitat i sotmet l'educació als interessos del mercat”.

Dimecres passat va tenir lloc “una cassolada” a l'àgora, tot i que el rector al seu comunicat va dir que “el procés de Bolonya és un procés ineludible que beneficia l'estudiantat ja que millora la formació dels futur titulats, facilitant-los la seua integració en un mercat laboral més ampli”.

Les postures d'uns i altres estan prou enfrontades. Serà difícil que s'arribe a un consens en un temps curt, i mentrestant els estudiants de la nostra universitat, de la mateixa manera que passa en altres universitats de l'estat, estan dividits.

Voleu dir que açò beneficia l'ensenyament? Voleu dir que la imatge que s'està donant a l'exterior és d'una universitat responsable? A mi, tot i que el que vaig veure puc definir-ho com a pacífic i respectuós amb tot i amb tots, no va agradar-me, que voleu que us diga?

Tal vegada la por de l'estudiantat estiga justificada, però l'ocupació voleu dir que serà útil per algú? Crec que a la curta i a la llarga el procés de Bolonya és imparable. Es faran compatibles els diferents sistemes universitaris europeus però no homogenis, es a dir, els plans d'estudi d'una titulació no seran exactes a tot Europa, com tampoc ho seran a tot l'Estat Espanyol, però sí que seran reconegut per tots, i això en el fons perquè no ha de ser beneficiós per tots?

El conflicte radical tal vegada estiga que per fer possible aquesta nova implantació el que calen són més diners, i això tenir més diners per invertir en un nou canvi universitari, ara per ara, resulta inviable, per això l'estudiantat te por. La por d'haver de dedicar no només més temps, més esforços, sinó també més diners de seua butxaca per fer front als nous estudis, por d'una mercantilització major, per aconseguir una formació menys científica.

Crec en el sistema de Bolonya, però li veig també mancances per aconseguir que ens porte a un procés de millora i modernització de la nostra universitat, i tal vegada també, els nostres alumnes així ho veuen.

No tindran també part de raó? No s'estarà començant la casa per la taulada? Qué us sembla?

Va caure a les meues mans com tants altres, un paperet escrit en castellà, que deia: “¿Necesitas ayuda? ¿Necesitas superar tus problemas? ¿Necesitas hablar y que alguien te escuche? ¿Necesitas encontrar esa sensación tan agradable que se siente al estar en un estado de tranquilidad y relajación?... Llamamé y te escucharé”.

Qui pot resistir-se a aquest reclam? De quina pràctica es tractaria? Poques pistes més donava “el paperet”, només un número de telèfon local 964.21.97 i dos números més, juntament amb una altra frase “Da el paso y decidete a terminar con lo que te angustia y preocupa”, i unes indicacions “hipnoterapeuta clínic titulat”, tractaments mitjançant hipnosis positiva.

Va picar-me la curiositat, i en lloc de cridar, em va semblar una mica massa arriscat, vaig iniciar una recerca a l'internet d'aquella “hipnosis positiva: sonriete y sana”. I com moltes vegades passa, un nou món va començar a aflorar davant meu.

La hipnosis positiva, anomenada també per alguns Ericksoniana, sembla ser una de les ferramentes més efectives per la millora personal, doncs permet eliminar hàbits indesitjats, com el tabaquisme, excés de ganes de menjar, tics nerviosos, males postures, inseguretats, temors, timidesa, combatre la depressió, la falta de motivació i interés per les coses, desenvolupar capacitats elevades de concentració, atenció, memòria, estudi, activar el poder autocuratiu, i tot això sense esforç, i sense necessitat de força de voluntat.

No podia creure el que estava llegint. Ma mare diria que “açò és la purga de Benito”. Podeu comprovar el que dic accedint a
http://www.circuloaleph.com/instituto/hipnosis.htm

Sembla ser que l'hipnoterapeuta usa la força de la paraula que penetra en profunditat a la ment, provocant una reacció interior en cadena, afirmant-se que els canvis provocats son sorprenents i la persona pot arribar a recuperar-se de tots els mals físics, emocionals i mentals. L'efecte es produix en un estat de concentració relaxada profunda on les paraules es convertixen en emocions i pensaments, transformant-se en actes apropiats.

No dic jo que no puga ser útil, però, per mi, la xarrada tranquil•la i profunda amb una persona que m'estime i sense pressa, amic, amiga, company o companya, o fins i tot per aquells que com jo, encara tractem de mantenir creences religioses cristianes, la meditació de volta en quan individual o en grup, o la reflexió personal davant Déu repassant l'esdevenir de la vida diària, la lectura de la Biblia i altres pràctiques, supose ha de tenir els mateixos beneficis.

No dic que no siga vàlid allò de la hipnosis però, abans de gastar-vos els pocs o molts diners que tingueu, proveu a reflexionar i veureu com també les coses milloren: Tot el que passa sempre és pel meu be, no hi hi ha fracassos només resultats, jo soc l'únic responsable de la meua vida, el treball és diversió, l'èxit s'aconseguix amb entrega personal, els nostres millors recursos són les persones que ens rodegen…. Abans i crec que també ara, en alguns calendaris, hi havia allò que es deia “un minuto de filosofia” i que no era altra cosa que, un pensament positiu… la seua lectura i meditació era i és un remei contra molts dels mals actuals: soletat, incomprensió, envejes…

Després si necessite ajuda externa, sempre podreu tirar ma del paperet, d’aquest o d’un altre, però abans, cal tenir clar que jo sóc molt important, el més important per mi i tot el que vull aconseguir puc almenys intentar-ho, i moltes vegades aconseguir-ho.

L'energia positiva està en traure el bo de cada experiencia, canalitzar tot el que de bo tenim com a persones, no que ens traguen els diners.

Va ser al voltant de l'any 75. Teniem entre nosaltres als tres, Miquel, Matilde i Traver Griñó, “el keto”. El poeta va donar-li forma al text, que va dedicar a Matilde, i esta, no va tardar en compondre una meravellosa música per les Nadales. Toni Porcar va fer-se endavant i els Nadals del 80 va fer-se l'estrena. El cartell anunciador, modest però molt castellonenc va ser obra de Daniel i al teatre principal, el dimarts 23 de desembre de 1980, el dia de l'estrena, no hi va cabre ni una agulla. Naixia el comboi nadalenc més gran, esperpèntic i espectacular fet mai a Castelló “El Betlem de la Pigà”.

Han passat 29 anys, uns fàcils, altres difícils però el Betlem està ahí, és el tret de sortida del nadal castellonenc. I ara, a les portes d'una nova representació, el cartell anunciador torna a ocupar els aparadors de les principals botigues i establiments del nostre poble.

Cada any, la il•lusió es renova; també aquest 2008 el col•lectiu del Betlem ha tornat a renàixer, començant pels xiquets, des del Jesuset fins el darrer “santet o santeta” de la processó del Corpus, passant pels “maneguetes”, dansants, coralistes i membres dels diferents col•lectius…

També un nou artista local, pintor, escultor i amant de les tradicions ha entrat a formar part de la història del Betlem, interpretant “el comboi” a la seua manera. El professor Vicent Varella, ha estat el creador del cartell anunciador de la representació del 2008 i que recrea l'ànima del Betlem.

D'altra banda, és ben sabut, que cada any, el programa de ma que es repartix a l'entrada del teatre el dia de la representació, vol ser, a més a més d'això, un programa, on hi figuren les dades més representatives de la representació, també un xicotet homenatge a artistes, creadors, impulsors, personatges i comboiants del Betlem. En aquesta línia aquest any un text senzill i profund acompanya el programa en aquest 2008, obra d'un amic del col•lectiu, Manuel Carceller, escorcollador i investigador, hereu de l'arxiu fester d'un altre gran castellonenc, Paco Vicent, “Quiquet de Castàlia”, que també de vegades directa o indirectament, va estar fins el moment de la seua mort, lligat al Betlem, on s'expliquen juntament a algunes apreciacions del que va ser la primera versió de l'obra d'en Miquel i les anotacions escèniques, algunes variacions originals, mostra del caràcter paròdic del retaule nadalenc ple de sabor popular.

(Podeu veure el programa amb major nitidesa accedint directament a la pàgima principal del web de l'ajuntament http://www.castello.es )

Varella i Carceller dos castellonencs que a partir d'aquest any entren ja per dret propi a formar part dels comboiants del Betlem, que han recollit la torxa de Melchor Zapata i aquest que açò escriu, autors del dibuix i textos que van conformar el cartell i el programa de ma, al darrer Nadal, el del 2007, que ja és història a la nostra ciutat…

De ben segur que quan el teló del teatre es torne a alçar el proper 23 a les nou de la nit i una nova representació comence, la màgia del Nadal farà que tot isca perfecte i entre rialles, sentiments pairals i música quasi celestial, es tornarà a sentir allò de “açò només passarà al Betlem de la Pigà” i com Sant Josep quasi a la fi de l'obra, ens sentirem molt més “castelloneros”.

Amics Varella i Carceller, estigueu segurs, amb la vostra desinteressada contribució, també vosaltres ho esteu fent possible….

M'agradaria saber quin sentit té tot el que li han fet a l'olivera del descarregador, aquella mil•lenària que està al final de la plaça del Rei i que ha estat en els darrers anys símbol de vitalitat i de pau.

Primer van col•locar-li una espècie de cub albinegre al seu costat, per tapar alguna cosa que no podia ser vista, d'açò fa ja uns quants anys, després van ser unes altres oliveretes com a “refillols” que van plantar-se alineades a tots els costats de l'olivera mare. Per fer mes fàcil el pas entre elles van podar-se com si de ciprés es tractara, donant-li ja una forma rara, massa rara per a ser olivera.

Ara, quan l'olivera gran semblava que “ufana” campava com arbre majestuós que és, de cop i volta va ser podada, o tal vegada caldrà dir acotada fins l'extrem i buidada del seu brancam interior, restant quasi nua, sense gens del volum que la feia majestuosa, com si hagues estat despullada i no contents amb això, darrerament ha estat tota ella envoltada “de tela de galliner”, per tots quatre cantons, no se si també per la part superior, perquè se m'ha fet difícil observar-ho. Sembla embolicada per un enreixat que, -tot i pegar-li voltes, la gent del Raval cadascú diu la seua-, li troben, li trobem, mil i una explicació.

Ja se sap, la llengua no te os, i la fira cadascú la conta segons li va. Així al carrer, al mercat de Sant Antoni, i fins i tot a l'església, en quan traus la conversa de l'olivera del descarregador, hi ha tot tipus de versions. Des qui diu que va ser podada perquè donés millor i més fruit, es a dir millors i més quantitat d'olives, passant pels que diuen que es tot el contrari, perquè no fes tanta oliva i així en caure a terra no hi hagues tanta taca, tanta malesa, fins aquells que diuen que simplement la poda ha estat perquè així és mes bonica.

A la vegada que cadascú diu la seua, sempre hi ha qui ho contradiu. Així contra aquells que defensen que la poda és per augmentar la collita, se'ls diu que mai les olives s'han recollit i que a l'ajuntament, que és el legítim propietari, li es igual que l'olivera faça una que mil olives. Als que diuen el contrari, afirmant que si s'acota fara menys olives i per tant el terra es mantindrà més net, els hi diuen que si, l'olivera farà menys quantitat d'olives però, més grosses i amb més suc, per tant “l'empastre a terra” serà el mateix, i pels que defenen la postura estètica, tots absolutament tots els altres, se'ls manifesten en contra, doncs la poda no ha agradat ningú.

I si la poda no convenç, imagineu-vos la xarxa que li han col•locat al damunt. Qué si és per combatre els coloms i pardals que “la cagaven” molt, que si és per servir de suport a les “lumenetes nadalenques”, que si, que si…

Serà el que serà, però ací al Raval ningú sap res. Algú podrà dir-nos algun dia alguna cosa sobre l'esquilada i l'envoltada de la xarxa”? De moment simplement passegeu-vos i observeu la placeta amb l'esperpent de l'olivera.

Tenim sort que el poeta Miquel Peris i fill predilecte de la ciutat no viu, perquè de ser viu, marededéu, no vull ni imaginar les “brofegades poètiques” que soltaria per la seua boca en veure com han deixat l'olivera remans de pau…

El passat dissabte com ja sabeu aquells que em llegiu de continu, vaig assistir a la festa que el carrer d'Amunt dedica a Sant Nicolau. Entre d'altres actes, vaig participar a la processó que abans i després de la missa major va recórrer el carrer acompanyant el sant.

Tots coneixem molt be el tram del carrer Alloza que hi ha entre el carrer Colon i la plaça de Clavé. No és aquest tram un lloc on s'hi puguen “penjar” massa cartells informatius d'aquest o aquell altre esdeveniment, actuació, inauguració de bar, discoteca o "garito", doncs tot son façanes de cases habitades una si, una altra també.

Mentre acompanyava el sant en processó, anava fixant-me en allò que hi havia a l'alçada de la meua vista, una casa en rehabilitació, un cobertor d'aquell balcó, la parada de “Toni el figuero” en un cantó, els aparadors d'alguna botiga…, fins i tot l'olor que eixia d'un dels bars o cafeteria que hi ha al mateix carrer.

De sobte, la meua vista va fixar-se en uns cartells negres, no massa grans, enganxats a la paret d'un baix. Informaven els vianants d'una actuació musical triple que va tindre lloc el passat 21 de novembre al centre social CSO (Centre Social Ocupat) La Nau, una antiga nau industrial a la carretera de Borriol, quadra segona, espai gestionat per l'assemblea “alliberem espais” i destinat a la realització d'activitats anomenades alternatives, apolític, reaccionari i sense intermediaris.

Fins ací res estrany, però quan vaig veure els noms dels grups actuants, allò no m'ho podia creure. Observeu-los vosaltres mateixa mitjançant la fotografia adjunta. Que us sembla? Com a mínim vergonyós no?

Tu Puta Madre en Almíbar (skizo-punk party) des d'Onda, Meando Acetona (punk-rock clàssic) des de Castelló i Òstia Consagrà (punk de la terreta) des d'Alcalà de Xivert. Com se us queda el cos? M'he assabentat per la pàgina web que hi figura al cartell anunciador http://csolanau.lespiga.org que fins ara altres grups com Desguace, Derrota o Komando Alcantarilla havien ocupat l'escenari el 8 de novembre en la inauguració, però ara, “li han pegat una volta a la rosca” com diuen al meu poble.

No sé si el que tocaran, la música que faran serà creativa, però el nom de tant creatiu com vol ser-ho pot arribar a resultar fins i tot ofensiu. No dubte que les persones que conformen aquests grups siguen músics i que la seua siga una carrera professional amb projecció de futur, ara be, si el que pretenen és cridar l'atenció pel nom més que per la música, de bon tros que ho han aconseguit.

Fa uns anys, de viatge de vacances pel nord d'Espanya, vaig veure també un altre anunci que va tornar-me a la memòria en veure aquest cartell la setmana passada, es tractava d'un grup anomenat “El enano copulador y los espermatozoides incontrolados”, que tot i ser un nom fort per un grup, fins i tot resultava graciós, irònic, ocurrent; tanmateix aquests altres, són, al meu parer, digueu-me si voleu “carca”, irreverents i provocatius.

No havia eixit “encara del shock”, quan molt a prop d'allí, al vidre de la porta d'un bar, vaig veure'n un altre, de "lletreret” en aquesta ocasió amb un advertiment o recomanació, us deixe la fotografia a continuació per que jutgeu vosaltres mateixa.

Només un però, es un bar el lloc adient per aquesta recomanació? I tot i això, suposant que fora el lloc pertinent, heu vist vosaltres aquesta recomanació enganxada a qualsevol altre establiment d'aquest tipus, a algun altre bar? Jo no, i això em sembla com a mínim rar, molt rar…

No direu que no em fixe en allò que passa al meu poble, tot i que cada dia hi ha menys coses que entenc. Serà que m'estic fent vell? Doncs, serà.

Si el mes d'Octubre és el de les festes del Raval Nord: carrers La Balma, Santa Bàrbera, Mare de Déu del Lledó, Sant Roc i el propi Sant Fèlix com a patró del Raval, ara arribats a les primeries de desembre, la festa es trasllada una mica a l'interior de la ciutat, a la Vila.

En tant sols dos dies de diferència, dissabte i dilluns, 6 i 8, dos llocs emblemàtics del nostre poble també han celebrat festa: el carrer d'Amunt, honorant el seu sant, el del carrer, Sant Nicolau, i el Portal de la Puríssima, al carrer d'Enmig, fent-li festa a la Immaculada.

L'una i l'altra amb clares manifestacions de fervor popular i que perduren, la primera, o han estat recentment recuperades, la segona, gràcies a l'aportació desinteressada dels seus Clavaris o Festers, que any rere any dediquen part del seu temps i dels seus ingressos, a procurar unes festes dignes, sentiment d'una cultura i patrimoni religiós, visual i estètic que va transmetent-se entre veïns.

Una successió d'actes i vivències que he tingut ocasió de viure en primera persona. El dissabte en Sant Nicolau, De Myra o de Bari, que de les dues maneres se'l coneix, bisbe Turc que va viure al segle IV i a qui la tradició el fa protector de les “xiques casadores”, intercedint davant Déu perquè troben un bon marit. Processó, missa, sermó, llançament de caramels i porrat popular al matí, i a boqueta nit, trasllat de la imatge del sant a casa de qui serà el nou clavari.

Gran personatge aquest Sant Nicolau, protector i defensor dels pobles, honorat tant a terres orientals com occidentals, tant pels cristians catòlics com pels ortodoxos que també a la seua parròquia a Castelló, al carrer Benicarló, a la mateixa hora, van reunir-se per celebrar la seua tradicional festa.

I el dilluns al Portal de la Puríssima, honorant la Immaculada Concepció, la virginitat maternal de la Verge, abans, durant i després del part. Ja ahir diumenge va fer-se l'anunci i la festa infantil i hui, el dia gran, amb processó, missa i porrat popular al centre municipal de cultura.

M'ha cridat l'atenció d'aquesta festa de la Puríssima dues coses, l'una curiosa, els portadors de la peanya eren quatre joves romanesos. Això és diu integració. L'altra la presència de la Banda Municipal acompanyant la processó. “Els hi tocava” tal i com m'he assabentat, doncs per rigorós torn, la banda municipal acudix a totes les festes de carrer, en períodes de tres o quatre anys, de manera que si una festa ha tingut la banda aquest any, fins d'ací a tres o quatre no els hi tornarà a tocar, a no ser que hi concórrega algun esdeveniment extraordinari. Està be aquesta organització, així ningú ix beneficiat ni tampoc perjudicat i la banda municipal acompanya les diferents associacions culturals i festeres de la ciutat. Mala sort hem tingut tots ja que el temps ha deslluït la festa.

Si a la primera celebració, a la del dissabte, va oficiar-se la missa major a l'ermita ciutadana del carrer d'Amunt, titular del sant, hui, s'ha hagut de realitzar l'ofici religiós a la capella de la Sang, doncs la parròquia de Santa Maria està tancada.

Tanmateix i com ja va ocórrer no fa massa diumenges en celebrar la festa de Sant Roc de la Vila, els veïns han tornat a omplir aquesta capella i la devoció per la Verge Immaculada ha tornar a fer-se present a la nostra ciutat, tot i que el temps no ha volgut acompanyar gaire.

Per molts anys que puguem continuar gaudint d'aquestes i altres festes de carrer. Són l'esperit casolà i religiós del poble, arrelat en aquests inicis de segle XXI.

Ahir va fer trenta anys els ciutadans d'aquest país, que abandonàvem de mica en mica i no sense un cert escepticisme el rerefons del franquisme, vam refrendar per una ampla majoria, més del 88%, la Constitució, que consagrant Espanya com a una única nació, donava la sobirania al poble espanyol, i que permetia organitzar l'estat de forma descentralitzada.

La conseqüència directa ha estat la consolidació de la democràcia i el desenvolupament de l'anomenat “estat de les autonomies”, el grau de satisfacció del qual es variable segons territoris. Tanmateix aquest pacte ens ha permés viure en democràcia i llibertat.

Tot i que considere que la Constitució com a Llei màxima després de 30 anys seguix sent vàlida, també és ben cert que la nostra societat en els darrers 30 anys ha canviat molt, i per tant, la situació actual és molt diferent a la que vam viure fa tres dècades, i caldria, segons el meu entendre, una actualització i una projecció de futur. I com jo, més de la meitat dels espanyols, segons les dades de l'últim baròmetre dels Centre d'Investigacions Sociològiques –CIS- així opina.

Les dades reflecteixen que les opinions favorables a un canvi constitucional van creixent. L'última vegada que el CIS havia preguntat sobre la Constitució va ser en el baròmetre autonòmic de febrer de 2006. Llavors, un 45% dels espanyols es mostraven d'acord a reformar la Carta Magna.

Ajustaments per adaptar-se al transcórrer del temps, projectant-la cap als propers trenta anys… elaborant un document que ens llance encara més a una gestió democràtica de la nostra vida pública,

A tots els diaris, d'una o altra tendència, apareixen els polítics de torn felicitant-se i felicitant els ciutadans d'aquest país per la democràcia. Ràpidament es tornaran a tirar “els trastos al cap” doncs el consens no està si tant sols en la “llei de lleis”. Així mentre els socialistes sembla ser estan a favor de tancar el procés autonòmic, es a dir, introduint poques variacions, tal vegada la més coneguda la que fa referència a l'eliminació de la discriminació de la dona en la successió a la corona, els populars proposen blindar les competències de l'Estat; reforçar la independència del poder judicial; garantir la igualtat dels ciutadans, i donar més pes a les Corts davant de les reformes estatutàries.

La igualtat de dret, el dret al treball i a la vivenda digna són declarats fonamentals, però hui, 30 anys després hi ha moltes dificultats i s'està encara lluny, massa lluny d'aconseguir-ho. No se'm va fer difícil celebrar la festa ahir, però no no estic gens satisfet de la situació que ens marca la nostra llei màxima.

L'Espanya del 78 no és l'Espanya del 2008 i la idea de llibertat, igualtat o solidaritat no és igual avui que als anys 70, avui són conceptes molt més amplis, que crec que requereixen un reforç clar a la constitució per no quedar sempre a l'espera de la interpretació del Tribunal Constitucional de torn.

La divisió profunda entre grups novament ha fet impossible celebrar un Dia de la Constitució units i això em dol, aquest any i els altres anys passats.

La Constitució és patrimoni de tots i ha de ser defesa per tots. No aprendrem algun dia? Quan tindrem una veritable unitat?, Si per aconseguir-ho cal iniciar una reforma, que es faça i es faça ja.

No passa massa vegades, però de volta en quan passa, i ahir “tocava passar”, el o la web, -que mai seu com s’ha d’anomenar-, de l’ajuntament i per tant també aquest servei de blogs no va funcionar, no va ser accesible pels internautes.

I com açò de la informàtica cada vegada per mi és més misterios, ara ja va… que deguera passar? Algú ho sabrà. El cas fou que vaig quedar-me amb les ganes de contar-vos alguna cosa, em vaig sentir una mica extrany en no poder acudir a la meua cita diària i, el que és més greu, vaig adonar-me que de mica en mica, -“tacita a tacita, deia un antic anunci televisiu”, he anat “enganxant-me al blog” i ara, ja és part de la meua vida, i quan falla, com ahir, em costa sobrepasar-me, com si allò que jo contara cada dia, fora molt important per la societat i el no poder-ho fer suposara un gran entrebanc social. Ingenu de mi ¡!!

No és una queixa el que jo voldria fer avui; comprenc que no tinc cap dret a queixar-me, que fins i tot he d’estar agraït al regidor responsable del servei per facilitar-nos aquesta ferramenta gratuïta a tots els usuaris, però i la imatge que pot donar-se del funcionament de les noves tecnologies de cara a l’exterior com queda? Que pot pensar una persona de qualsevol racó del món que vullga accedir a la pàgina principal de la ciutat i no puga fer-ho en cap servei?

I com és que tot i que ja he dit no passa massa vegades, quan passa, quina coincidencia, quasi sempre és en cap de setmana? Digueu-me rebuscat, però és així.

Ja fa un temps, vaig llegir que la web del nostre ajuntament, aquesta que permet “penjar” este i altres blogs, ocupava el tercer lloc en el ranquing de webs municipals del país i que aspectes com l’accessibilitat, interacció, disponibilitat d’informació, i el propi servei de blogs sota una plataforma de sofware lliure, feien que li fora otorgada una puntuació de vora 270 punts sobre 300, tot un èxit i un orgull per tots nosaltres, ciutadans i usuaris,

Seguirà així? Encara serem els tercers entre més de cent pàgines municipals? Aturades com la d’ahir de ben segur no ajudaran a millorar el ranquing.

Amic Juanjo Pérez, tinent d’alcalde responsable entre d’altres del servei informàtic municipal, no podem estar fent experiments i treballant en experiències pilot sempre. Aquest servei que funciona bé, no pot ni deu, pel be de la ciutat registrar cap ni una incidència, i si aquesta, com no dubte ha estat aliena a qualsevol voluntad municipal, vosaltres, els responsables heu de tenir un servei d’urgència per què l’avaria, diguem-ho així per entendren’s, dure el menys possible i afecte el menor nombre possible de ciutadans, com passa amb el servei de bombers o de la llum, tot i que no són comparables.

Només així aconseguirem que en aquest com en altres serveis municipals siguem “de primera” i no “de segona” com ja fa anys ho som amb l’equip de futbol.

No he entés mai com al servei d'urgències de l'Hospital General de Castelló no s'atén els malalts amb urgència, si justament està creat per això per les urgències. S'arriba amb urgència però mai se sap quan seras atés i més encara, sempre està col•lapsat, vages quan vages "la cua" i la conseqüent espera sempre es llarga.

No és que jo siga assidu d'aquest servei però, si he hagut d'acompanyar en dues o tres ocasions alguna persona, mai ha estat atesa amb celeritat, tot i que l'atenció rebuda en el seu moment, “quan li ha tocat”, sempre ha estat “de primera”.

El motiu tot i que no l'entenc cada dia el veig més clar. El servei d'urgències s'usa pels ciutadans per les urgències i per moltes altres visites que no són urgents, i ahí està el problema. Per què ocorre això? Perquè una persona pot desesperar si s'ha d'esperar dies, setmanes i fins i tot mesos si a ser visitada per un especialista mitjançant el procés ordinari, mentres que si acudix per urgències, en una mica de paciència és visitada eixe mateix dia.

Dic açò perquè ho estic vivint en aquests dies a casa. Jo no sé si encertadament o no, no pertany a la seguretat social, però si que la meua mare, una dona ja major, pensionista, recorre moltes vegades al metge de capçalera per “consultar-li” xicotetes malalties, afonies, refredats, dolors lumbars, l'artrosi i el desgast… i, gràcies a Déu, poca cosa més.

Tanmateix, darrerament, va observar que a les mans, entre dos dits, va eixir-li “una espècie de barruga” que tot i no fer-li mal li molestava, per la qual cosa, va decidir consultar-li-ho al “seu metge”. Aquest, sense donar-li massa importància va considerar convenient derivar-la a l'especialista, al dermatòleg, per la qual cosa va estendre-li el corresponent “volant”.

I ahí comença la burocràcia, que si primer li enviarien a casa una carta en passar uns dies i després li donarien “dia i hora” i després a veure-les vindre. I així va ser, als set o huit dies de la visita al metge de capçalera va rebre una carta en la que se la citava per una primera visita-inspecció-ocular pel proper? 9 de gener de 2009, 45 dies després de la primera visita al metge.

Com és possible? No crec naturalment que siga res urgent “allò del dit”, però i si ho fora? No pensen Vostés que 45 dies en són molts dies per una primera visita? Clar, si anés a més o tal volta la mare o jo tinguérem poca paciència, en dir que em fa mal, que no la deixa dormir i que té desfici… entraríem per urgències i tot solucionat en un dia. Incomprensible però cert.

Voleu dir que és lògic? Voleu dir que aquest sistema de visites de les especialitats beneficia els serveis d'urgència? I més encara, voleu dir que hi haurà molta gent que es conforme i prou?

Alguna cosa no funciona a la sanitat pública i tot i que diuen és una bona sanitat i hi tenim molts bons professionals, aquests no donen abast i així passa de volta en quant el que passa.

Nosaltres de moment i mentre el dit de la mare no “s'unfle o pique o rebente” contarem els dies per arribar al 9 de gener, com aquell que conta els dies que falten perquè arriben els reis. Per nosaltres, els mateixos i tres mes.

Incomprensible, però cert i real com la mateixa vida. I les urgències “a rebentar”.

Anit mateixa al telediari va ser una de les noticies de capçalera. A Oslo, Noruega va ratificar-se el tractat internacional que prohibix les bombes de bagot, (s’anomenaran així A la nostra llengua?) acordat el passat mes de maig a Dublín i que s'ha signat per un bon grapat de països, per la qual cosa des de hui mateix ha entrat en vigor, amb la consideració d'il•legal no només la seua fabricació, sinó també l'us, venda o enmagatzemament.

Tot i això, els principals fabricants i usuaris d'aquestes bombes “de racimo”, els Estats Units, Russia, Xina, Índia, Israel i Pakistan, sembla que no l'han signat, per la qual cosa que voleu que us diga? Que sóc molt pessimista? doncs, això.

Aquests mortífers artefactes són bombes de caiguda lliure que llançades des de l'aire en assolir una altura determinada, s'obrin i deixen caure centenars de submunicions o bombetes més menudes d'alt poder explosiu, que naturalment, actuen de manera indiscriminada no distingint entre blancs civils i militars i que, a més a més en un percentatge que ronda el 25% mo exploten en aquell moment, i romanen explosius letals que porten conseqüències calamitoses per les poblacions que habiten en les zones bombardejades inclús molt després d'acabades les guerres.

Kosovo, Afganistan, Iraq, Líban, Laos, Vietnam, Sudan, Serra Lleona, són clars exemples, on malauradament més de 100.000 persones han sofert greus mutilacions i fins i tot la mort. He llegit que a Espanya en tenim vora 6000 d'aquestes bombes i que la responsable de les Forces Armades, la ministra Carme Chacón s'ha compromés públicament a desfer-se d'elles al llarg de l'any 2009. I jo, que sóc incult en açò de l'armament em pregunte: tant difícil i complicat és fer-ho ja?

Supose que les empreses que les fabricaven a Espanya Expal explosivos, Instalaza S.A, Santa Bárbara e Internacional Technology S.A. ja hauran deixat de fabricar-ne, doncs seria ridícul que la ministra diguera que cal eliminar-les i a la vegada es fabricaren, tot i que la manca de transparència del mercat armamentístic impedix saber com i on es comercialitzen, i molt em tem que “feta la llei, feta la trampa”. De vergonya !!!

Com també és de vergonya l'us de les “mines antipersona” dissenyades per a matar o incapacitar a les víctimes i que s'activen per la presió d'un pes prou lleuger i resten actives fins a 50 anys després de col•locades, per la qual cosa, una vegada acabada la guerra seguixen sent també, com les “bombes de marres,”, una amenaça constant per la població civil i impedixen tornar a la normalitat el país després del conflicte. Es calcula que en l'actualitat hi han més de 110 milions de mines d'aquest tipus repartides per més de 64 països del món: Camboia, Angola, Bòsnia, El Salvador, Nicaragua, Xile, Colòmbia, Sudan, Somàlia, Iraq… la llista no s'acaba mai. Vergonyós!!!

El tractat d'Otawa de 1997 i d'això fa ja més de 10 anys, instava a la seua destrucció total i a la neteja dels territoris minats. A Espanya van destruir-se vora un milió d'aquests artefactes, però només 37 milions han estat desactivades en aquests anys a tot el món, i és que en realitat, encara hi ha països que crec no els interessa, doncs si es així, s'acaba el negoci.

La veritat fa mal, però les mines i les bombes mutilen i maten. No poden els països només quedar-se en les intencions, cal actuar, ja que un acord de pau, per positiu que siga, mai acaba amb la violència. Sempre, sota terra, queden mines i bombes que seguixen matant per molts anys, i mutilant a milers de persones en la majoria dels casos civils, xiquets innocents.

Tres euros per fer-la i tres mil per trobar-la i desactivar-la. Voleu dir que algun dia s'aconseguirà? Díficil papereta i més encara si no hi ha bona voluntat, que malauradament en molts països no hi ha.

Declaració d'intencions, acords i tractats, no sé si riurem o esclafir a plorar...

L'he acabat de llegir en aquests darrers dies. Va publicar-lo l'Ajuntament de Castelló el passat 2007 dins la col•lecció Columna amb el número 31, porta per títol “A l'entorn del meu món” i és el seu autor l'amic i company blogger Toni de Cuc.

Feia temps el tenia al davant i al darrera, des que va fer-me'l arribar el mateix autor el passat 13 de setembre. (me'l devia, a l'haver-li'l guanyat en una profia) uns mesos abans, en un “comboi” que ell mateix va donar vida en un post d'aquest mateix serveis de blogs.

Tinc per costum “llegir pràcticament tot el que cau a les meues mans", tot i que no tinc massa temps, per això, la seua lectura s'ha endarrerit una mica en el temps. Es tracta crec de la quarta publicació de l'autor i que com be diu un altre amic, també Toni, al pròleg del llibre, Toni Gascó, d'un recull d'escrits publicats setmanalment i al llarg de mes d'un any al desaparegut diari local “Castelló Diari” i recollits en vora tres-centes pàgines.

Tot i que l'autor afirma que només són unes “parides pseudoliteràries” he de dir-vos que m'ho he passat be llegint-lo, doncs al ser reflexions personals curtes, -com si fossen posts d'un blog-, pots deixar la lectura quan vullgues i reprendre-la en qualsevol moment sense perdre cap fil argumental.

Com si d'una visió des dels cims més alts de les nostres terres tinguérem, Toni ens fa partícips “de les seues impressions i vivències” al voltant de l'assassinat d'un aprenent de sabater a Fondeguilla, de com imitar a quatre veus el vol de les campanes del campanar de Castelló el dia del Corpus, o ens explica l'orige del nom de la muntanyeta de la patà del Puig, o els seus viatges a Amèrica, Itàlia, Portugal, Austria o Suïssa.

També la contalla del per què els gossos quan es troben s'oloren els culs, al costat de les correries de la seua gata “misina” a la lluna del gener, compartixen pàgines amb reflexions sobre la serietat que ha de tenir la Cavalcada del Pregó a les festes magdaleneres o les vivències personals d'un Divendres Sant.

També té temps de reflexionar sobre el meu Raval, el de Sant Fèlix que ell anomena del codony, en record de l'antic cine del carrer d'Alonso d'Arrufat que és el nom correcte del carrer, i dels llauradors que el poblen, i de Sant Antoni, Sant Blai, Sant Valentí i d'altres moltes coses que, per no fer-me massa llarg, us convide directament a llegir de l'obra.

El senyor de Cuc amb qui tinc el gust de compartir il•lusions en moltes activitats culturals, continua en aquest llibre en la línea d'allò que ja publicava anteriorment en forma de columna al diari "Mediterráneo" i que després, gràcies crec a la Castellonenca de Cultura, va conformar l'obra “A colps d'espardenya”, i com a més a més és amic meu, me n'alegre que mitjançant les seues publicacions puguem tots enriquir-nos en el nostre quefer diari.

Si voleu veure una ressenya del dia de la presentació oficial de la publicació comentada només cal que punxeu sobre el següent enllaç:
http://es.youtube.com/watch?v=1y5hzJKHRY4

Per molts anys Toni…!!!

El passat dissabte 29 de novembre en parlar de les representacions escultòriques de la figura del rei en Jaume I i de passada quan vaig referir-me a l'escultura d'en José Viciano que presidix la nostra Plaça del Rei, vaig comentar que les 15.000 pessetes que va costar, van ser aportades pels testamentaris de l'arxiprest Juan Bautista Cardona Vives, prior de Lledó, benefactor i fill predilecte de la ciutat.

Hui, només uns dies després, casualitats de la vida, vull tornar a referir-me a aquest il•lustre prevere fill de pare morellà i mare castellonera, que va destinar al servei de l'església castellonenca i del poble en general molts dels copiosos bens familiars, de tal manera que, la ciutat el considera com un dels fills predilectes per tot allò que va fer pel veïnat.

I vull portar hui a l'arxiprest a la memòria perquè talment un dia com hui de fa 118 anys va morir a la seua casa del carrer de Cavallers i també, tal dia com hui però, en aquesta ocasió de fa 18 anys, el 1990 les seues restes van ser traslladades des del cementeri municipal a la cripta de l'altar del Crist del Perdó a la parròquia de la Trinitat.

Per recordar aquestes efemèrides i en memòria de qui va ser prior de l'aleshores ermita del Lledó, el passat diumenge va celebrar-se a la basílica lledonera una celebració eucarística i hui mateix, a la parròquia de la Trinitat i a partir de les huit de la vesprada es realitzarà una missa, respons i ofrena amb representació oficial municipal.

Cal recordar que en el testament d'en Cardona Vives es destinen bens monetaris a les Conferències de Sant Vicent de Paul, al col•legi dels orfes, a les religioses oblates de Benicàssim, al col•legi de vocacions eclesiàstiques de Sant Josep de Tortosa, al convent de les Caputxines de Castelló, a les esglésies de Sant Miquel, la Sang, Sant Agustí, Sant Pere del Grau i Lledó, contribuint a la fundació de l'Asil i la creació del “Monte de Piedad”

A més a més de deixar fons per construir dues esglésies, una a cada raval de la ciutat, erigint-se la Trinitat i la de la Sagrada Família, i una estatua del Rei Jaume I i un col•legi per als pares Escolapis.

Castelló va resultar molt afavorit d'aquest benefactor i per això, el pintor Vicent Castell, per encàrrec de la corporació municipal realitza el 1922 un retrat d'en Cardona Vives per ocupar un lloc preeminent entre els fills predilectes al saló de plens de l'ajuntament. Amb posterioritat, el 1957 serà l'escultor Adsuara qui realitzarà un bust del prevere, i s'anomenarà plaça d'en Cardona Vives a la creada entre els carrers Major i Governador, al desaparéixer el carrer de l'aigua (carrer que també s'anomena ja des del 1939 d'en Cardona Vives) i el de mossén Tirado.

Fins i tot després de la seua mort i en el solar que ocupava la casa familiar va construir-se l'edifici central de la “Caja de Ahorros i Monte de Piedad de Castellón”, entitat creada al 1900 que va incloure “el Monte de Piedad” fundat el 1888 per evitar l'excessiva usura, per mossén Joan Baptista.

La plaça de les Escoles Píes va estar presidida des del 1963 fins als anys 80 per un monument al seu record i ara, aquell bust, pot contemplar-se a la plaça del “Monte de Piedad” entre l'avinguda de València i la plaça de la llibertat.

Vull tindre hui un especial record envers la figura del mossén, una de les persones més volgudes del Castelló del segle XIX i només he intentat en aquestes pinzellades en dates tant assenyalades apropar al veïnat actual la figura d'un altre veí, del que només ens separa el temps.

Deú el tinga a la seua Glòria !!!

Es un fet comprovable que per combinació de la pobresa, el canvi climàtic, el SIDA, els conflictes bèlics i el gran creixement demogràfic, la fam augmenta dràsticament a tot el món i especialment a l'Àfrica.

Hi ha molts organismes no governamentals i ONG's que intenten pal•liar aquests efectes. Entre ells Creu Roja Internacional, que treballa des de fa molts anys en el desenvolupament de projectes de seguretat alimentària i generació d'ingressos augmentant les capacitats productives i econòmiques de les persones i països vulnerables, amb intervencions sostenibles a mitjà i llarg termini.

Però el problema acaba sempre sent el mateix: qui aporta el diners necessaris per aquests projectes? I més encara, realment els diners aconseguits s'invertixen en allò que realment fa falta?

Ara, un nou projecte s'ha ficat en marxa, però aquest podríem dir és diferent, únic? No ho se, però almenys amb una finalitat ben pràctica. Es coneix amb el nom genèric de “Juntos sembramos vida” i com diu el nom es tracta de la col•laboració de tots per aconseguir no només “donar el peix, sinó també la xarxa”.

Vaig assabentar-me de la seua existència ahir mitjançant la premsa, però hui mateix buscaré la col•laboració en anar “al super, hiper o la tenda del cantó”. Només he d'elegir entre una marca o una altra, en aquets senzill gest, ja hi anirà la meua petita col•laboració.

D'on eixiran els diners? De tots els consumidors i de l'empresa DANONE. Des del passat 1 de novembre i fins el 31 de gener, Danone està donant una llavor per cada producte consumit per qualsevol persona, fins assolir l'objectiu de mil milions de llavors, que plantades en els territoris d'Angola i Mozambic contribuiran que més de seixanta mil persones siguen autosuficients per cultius adients.

A Mozambic al districte de Montepuez es fomenten les “machambas” parcel•les cultivables i se'ls ajuda a construir un molí per que puguen moldre el gra. A Angola a més de millorar la capacitat agraria de les famílies es col•labora en ajudar-los a comercialitzar els excedents i a reinvertir els guanys en cadascuna de les seues comunitats, fomentant l'associacionisme i creant un desenvolupament sostenible i millora de les condicions de vida.

La companyia alimentària s'ha compromés a aportar de forma directa 550.000 euros (preu de les llavors), a més de sufragar en premsa i televisió campanyes de sensibilització i, inserció del missatge del projecte en uns 550 milions d'envasos dels productes.

Per cada iogurt, per cada actimel, per cada danonino, vitallinea, activia, danacol, iogurt de soja savia, natilla o flam de la marca Danone, estàs donant una llavor a un partícep d'un d'aquests projectes.

Vols saber quantes llavors hi ha ja donades? Només has d'entrar a la pàgina web http://www.juntossembramosvida.com/ i observar el comptador. Veuràs com augmenta la xifra en funció del nombre de productes consumits; xifra que no para d'augmentar i ara, quan dels tres mesos de campanya només n'ha passat un, ja s'ha superat la xifra de 339.000.000.

Només un xicotet esforç, i pels més llépols ni això, un xicotet gest i contribuirem a donar vida als camps, a afavorir l'accés de moltes persones als aliments bàsics i a aconseguir l'autosuficiència d'algunes de les regions més desfavorides del planeta.

Pots veure l'espot televisiu de la campanya punxant al següent enllaç: http://es.youtube.com/watch?v=VMfQwqOAedk&eurl=http://www.interactivadigital.com/interactiva/noticias/23/199/1808

Definitivament jo, en aquests dies i mentre dure la campanya… m'apunte al Danone!!!