Drosi del Raval

“Forasters vindran que de casa ens trauran”, així diu un refrany popular al nostre poble, i de vegades, massa, és fa realitat. El nostre país és un territori de bons vins, i denominacions d'orige com Rioja, Ribera de Duero, Rueda o Penedes, per citar-ne algunes, de tots és ben sabut elaboren bons “”caldos”.

També la nostra terra, sobretot les comarques de l'interior de la nostra província, des de fa molts anys, han tingut tradició en l'elaboració de vins, i en zones com Benlloc, Vilafamés, o Useres, el conreu de la vinya i l'elaboració de vins, ha estat economia de subsistència per moltes famílies.

Tanmateix les bodegues i els vins que s'elaboren a les nostres comarques, de vegades, no són ni tant coneguts, ni tant valorats, com poden ser les d'altres zones, fins i tot de dins de la nostra Comunitat.

Per això, i amb la finalitat de recolzar els vins elaborats a casa nostra, avui mateix, s'ha celebrat organitzat per l'associació de sumillers de Castelló i província, i sota el patrocini de la Diputació i del Casino Antic, un acte mai celebrat fins ara: la presentació dels 14 millors vins de la província de Castelló, elegits després d'una cata a cegues d'entre més de 30 vins locals per entesos en la matèria.

L'acte, reunió, col•loqui, xarrades i cates, ha tingut lloc als jardins i la carpa del Casino, i allí ens hem aplegat en aquest solejat matí de dissabte, aquells que tenim certa afició pel vi, doncs era una oportunitat única per tastar cadascú dels nostres millors vins i descobrir tot el seu potencial a la vegada que assaborir l'essència de vins elaborats amb raïms de diferents varietats.

No sóc enòleg ni sumiller però he gaudit i molt aquest matí amb els diferents tasts on mitjançant la fase visual primer, olfactiva després i gustativa finalment, he pogut descobrir com vins com "San Juan Barrica", de Bodega Sanjuan de Viver, "Arrels de Bocoi" de Bodegues Bocoi de Benlloch o "Mas de Rander" de la bodega del mateix nom a Les Useres entre d'altres, m'oferien diferents matisos d'un color brillant des del fresa fins el cirera, roig intens, uns flaires aromàtics records de fusta de roure i pebre i en un bon pas de boca i finals gustosos amb persistència aromàtica, gens envejables com deia al principi, a altres vins als que directa o indirectament els hi donem més fama.

I de la ma d'un bon amic he descobert un vi diferent, desconegut per mi, un negre potent amb flaires de fruits del bosc i canela, i matissos especialitzats, amb gust ample llarg i persistent, de la bodega Mayo García de Vilafamés, el "Magnanimus", que m'ha encantat.

La cultura del vi que és una cultura mil•lenària m'ha aplegat una mica més a prop en aquest acte, que tot i comptar amb molta presència de públic, malauradament ha estat crec poc promocionat. Una experiencia fascinant que a més a més de fer-me passar una bona estona m'ha donat l'oportunitat d'aprendre un poc més sobre la fascinant cultura del vi.

Actes com el d'aquest matí constituïxen sens dubte un clar recolzament al bon fer de productors i comercialitzadors dels vins de la nostra terra. Esperem puga tenir continuïtat prompte, amb nous actes semblants.

Tal vegada la noticia no ho siga tant i molts de Vostés ja ho sabien, però jo m'acabe d'assabentar hui mateix, “el Mediterráneo”, el diari matutí, generalista, que pertany al grup Zeta des del 1992, i que des de l'any 1938 ha marcat la història del periodisme castellonenc, esta en venda.

Si, com llegiu, “el Mediterraneo” es ven. La integració en el holding multimèdia del grup Zeta que abasta des de la premsa diària, passant per les diferents revistes, suplements, emissors de ràdio i fins i tot de televisió, no està donant el rendiment previsible, i el seu “staff” amb el president Antonio Asencio al cap, sembla vol donar un gir a l'empresa desfent-se dels diaris.

És públic i notori que ja l'any 2008 les pèrdues del Grup van superar els 30 milions d'euros i des d'aleshores va entrar-se en una reestructuració de personal. Després del fracàs de les negociacions amb Alfonso Gallardo per vendre-li el Grup per vora 400 milions d'euros, va començar un degoteig, que en aquests moments, mantenen l'empresa sota mínims.

Les vendes de diaris del grup ja han començat. No fa massa setmanes va anunciar-se la compra de “La Voz de Asturias” per Público, i la conseqüent reducció del 50% de la plantilla. “El periódico de Aragón” va pactar ara fa un any un expedient de regulació de treball (ERE) que va suposar l'eixida de més de 400 empleats sobre una plantilla de 2300. El periòdic esportiu “El equipo” de la ciutat de Saragossa, va tancar definitivament; el 26 d'octubre del 2009 va eixir al carrer el seu darrer exemplar.

Ara s'anuncia la venda del rotatiu castellonenc. I quants diners direu que demanen? Uns 28 milions d'euros, vora 5.000 milions de les antigues pessetes. Una cosa es la venda i una altra és la compra. Hi haurà algú disposat a desembutxacar aquesta quantitat per fer-se amb la capçalera castellonenca?

Doncs sembla que si, i ahí està la segona sorpresa, si ja m'ha colpejat la noticia de la posada en venda del diari, encara més m'ha sorprés el conéixer que pot haver-hi un possible comprador: Vocento, un dels grups de comunicació multimèdia líder a Espanya gràcies al poder de prescripció de les seues marques, entre les que destaquen el gratuït Qué!, el nacional ABC o els regionals La Verdad, El Correo o Las Províncias.

Vocento que en l'actualitat presenta un fort lideratge en premsa a Espanya, gràcies a les 14 capçaleres de què disposa i que li atorga una audiència de més de 5 milions de lectors i una difusió que supera el milió i mig d'exemplars diaris, pot arribar a fer-se amb “El Mediterraneo”.

Seria aquesta una bona noticia? No ho sé, però esperem cas de confirmar-se no passe el mateix amb els treballadors com va passar amb “El periòdic de Aragó”.

Tenim no massa lluny l'experiència del tancament del “Castellón Diario” i els acomiadaments de massa periodistes locals d'emissores de ràdio, cadenes de televisió i premsa escrita. Malaïda crisi!!!!

De vegades ens trobem amb vides que s'entrecreuen amb la nostra, que en un moment de l'existència humana es troben, que després estan temps sense retrobar-se però que et marquen per sempre.

És el cas que hui ens ocupa. Ahir vaig assabentar-me de la seua mort, no sabia ni tant sols que es trobara malat, era major, però no massa, ara feia temps, pot ser tres o quatre anys, que no el veia.

La meua relació amb ell s'inicia allà a la fi de l'any 1976, jo era un jove mestre d'escola que anava a incorporar-se al seu primer destí, ell era l'inspector en cap; per raons que ara no venen al cas vaig haver de passar al seu despatx per exposar-li una situació laboral, sense conéixer-me va atendre'm i l'embolic va resoldre's sense més dilació.

Després van tornar a passar anys sense saber-ne el u de l'altre. Jo vaig canviar de província i ell seguia ocupant despatx a la vella direcció territorial d'educació del carrer Major. A la dècada dels 80 vaig tornar a saber d'ell, aleshores dirigia un grup de directors de centres d'EGB i s'encarregava de despertar i mantenir en ells les idees de la reforma educativa, entre ells el que aleshores era el meu director, hui ocupant plaça a la pròpia inspecció educativa i d'altres companys amb qui he tingut i tinc la sort d'haver compartit alguna cosa més que “xiquets, escola i inquietuds”.

Després, va venir la Universitat Jaume I i Don José va ser primer professor titutar i després emèrit, el departament d'educació de la Facultat d'Humanes va guanyar un docent amb experiencia, la Conselleria d'educació va perdre un inspector...

Ja al nou segle, el 2002 de vell nou la casualitat va voler que tornàrem a trobar-nos. Ell era ja professor emèrit de la universitat Jaume I i impartia Orientació Educativa en la carrera de Psicopedagogia, jo vaig accedir com a professor associat i ell va voler que el curs següent, el 2003-04 que abandonava definitivament la universitat, jo passara a impartir aquesta assignatura. Com podreu comprendre per mi va ser tot un honor, i més casualitats encara, sense esperar-ho gens ni mica, també per remodelació d'espais vaig passar a ocupar el seu despatx a la facultat, despatx que tot i ser compartit amb altres companys, encara hui manté l'essència del vell professor, i dia si dia també ens el recorda.

Ell volia que li diguérem Pepe, alguns fins i tot ho feien, a mi no em naixia, jo el vaig conéixer com Don José i com a Don José el tractava. Allí a la universitat hi havia altres professors que jo considerava companys i no em costava gens parlar-los de “tu”, però a ell era diferent, tot i ser companys, per mi, fins i tot ahir, en assabentar-me vaig pensar: “Ha faltat Don José Roig”.

Tenia les seues manies com tots, la seua no va ser una vida fàcil, fill de família humil, de poble, va arribar molt lluny, tant en el món de l'educació en tots els nivells com en el món de la psicologia esportiva, a nivell nacional i internacional.

Ara, als 82 anys, retorna fins l'eternitat al poble dels seus origens i on mantenia, com en molts altres llocs, molts amics. Descanse en pau el professor, l'inspector, el company, l'amic, José Roig Ibáñez, per sempre “Don José”.

M'agrada col•leccionar moltes coses, entre d'altres monedes. Per això, cada vegada que arriba una moneda “diferent” a les meues mans, m'agrada mirar-la i remirar-la, i em costa ficar-la al moneder; confesse que moltes vegades “l'aparte” i ve a augmentar la meua col•lecció.

No fa massa dies, va caure a les meues mans un euro encunyat fora del país. No és rar, tots estem ja acostumats a veure monedes d'euro franceses, portugueses, italianes, belgues per allò de la proximitat geogràfica, i alguna també alemanya. Tanmateix és més estrany trobar-ne d'irlandeses, holandeses, gregues o austríaques.

La que dona peu a aquest post de hui, és una moneda d'euro austríaca. Exhibix en el seu anvers el retrat del famós compositor Mozart i ve a pregonar que Austria, és el centre del món de la música. I vet per on que, tal dia com avui de fa 254 anys, naixia a Salzburg el personatge de la moneda, Johannes Chrysostomus Wolfgangus Theophilus Mozart, considerat com un dels músics més influents de la història.

No he estat mai a Salzburg, ni tampoc a cap lloc d'Austria, però cada vegada que he vist un reportatge sobre la ciutat o he llegit alguna cosa sobre els austríacs, sempre ha aparegut d'alguna o altra manera l'esperit de Mozart. I és que els austríacs són uns veritables amants de la música clàssica i de Mozart en especial.

D'altra banda tot i que el brillant compositor va morir jove, tenia només 35 anys, va composar més de 600 obres i seria difícil elegir-ne dues o tres, tot i que en un atreviment diré que a mi les que més m'agraden escoltar són l'òpera Don Giovanni, basada en el mite del Don Juan, l'ària "la Reina de la Noche" de l'òpera, -conte de fades-, La Flauta Màgica, l'òpera bufa Les Noces de Figaro, la trama de la qual es desenvolupa a Sevilla a finals del segle XVIII, o en especial el tercer moviment de la sonata per a piano número 11, coneguda popularment com la "Marcha Turca".

Cal tenir una sensibilitat especial per escoltar aquest compositor, una sensibilitat que reconec jo no tinc, tot i això, hui en recordar al geni de Salzburg també vull recordar-vos, que allà pel 1990 va fer-se popular “l'efecte Mozart” que venia a mantenir que escoltar Mozart et feia més intel•ligent doncs va comprovar-se que la música d'aquest geni activava l'escorça auditiva i zones associades a les emocions, així com aconseguia activar les àrees del cervell vinclades amb la coordinació motora fina, la visió i els processos superiors del pensament i que era concretament la sonata per a dos pianos k 448, la peça ideal per aquest aprofitament. Poc costa provar-ho no? Si voleu escoltar-la ací us deixe l'enllaç: http://www.youtube.com/watch?v=B_BL3zIZ9C0

Atractiva i diferent, aquestes dues paraules unixen els dos aspectes del post: la moneda i la música. Si teniu una mica de temps, observeu-la amb detall, -la moneda-, de segur que descobrireu coses que mai heu vist, i escolteu-la sense pressa, -la música-, veureu com també l'esperit us ho agrairà. Ja em contareu…

La Generalitat de la Comunitat Valenciana, amb “G”, en valencià i oficialment Generalitat, amb “G”, és el conjunt d'institucions d'autogovern de la Comunitat. El nom oficial és des de la darrera redacció de l'Estatut d'Autonomia de l'any 2006, simplement Generalitat, amb “G”, substituint la doble denominació anterior, Generalidad Valenciana, amb “G” o Generalitat Valenciana, també amb “G”, tot i que en alguns casos i per distingir-la de la Generalitat de Catalunya, encara puguem trobar en alguns llocs Generalitat Valenciana, però sempre, sempre, amb “G”.

A què ve açò de tanta “G”, us preguntareu? Doncs té una fàcil resposta. Ja fa temps que cada vegada que sent parlar al nostre president de la Diputació el senyor Fabra, i cada vegada que pronuncia el nom Generalitat, ja siga parlant en castellà o valencià, sempre es referix a la institució amb el nom oficial de “Generalitat”, però o no sap, o no vol, o no s'ha assabentat encara que cal pronunciar el nom amb “G” i mai amb “Y” doncs sona molt malament sentir “yeneralitat”.

La gota que va derramar el vas, vaig escoltar-la el passat dissabte en un programa especial que la televisió local TVCS, TV Castellón, coneguda més popularment com “tele Troncho”, dirigida per la filla del fundador Vicente Miralles Caluix, Sonia Miralles Sales, va emetre amb motiu de Fitur-2010, on a més a més de mostrar-nos el pavelló de la Comunitat Valenciana en general i els diferents estands dels pobles castellonencs representats, va anar intercalant entrevistes amb regidors i alcaldes dels municipis turístics?, i “la perla”, les declaracions del senyor Carlos Fabra.

No tenen desperdici les declaracions del president Fabra, primer va dedicar-se a criticar el govern d'en Zapatero, i els alcaldes i pobles del PSOE que no estaven a Fitur, en crítiques especials pels senyors Colomer i Puig, alcaldes de Benicàssim i Morella respectivament, llançant-los “la perla” que o s'estava a Fitur o no s'estava enlloc, amb clara referència a la no participació d'aquells pobles en esta fira.

Després lloant la gran col•laboració de les institucions autonòmiques i govern del molt honorable Camps, com el gran salvador de “la pàtria” i tractant de convèncer, no sabem ben be a qui, -la càmera en cap moment va mostrar-nos l'auditori-, de les meravelles que suposarà per la província l'aeroport i el golf.

Però el que més em dolia era que cada vegada que el senyor Fabra volia parlar de la Generalitat com a impulsora d'açò i d'allò, es referia a l'alta institució del govern amb un clar i fort “Yeneralitat”, amb una “Y” en lloc d'una “G”. No sap encara el senyor Carlos Fabra com es pronuncia el nom oficial o té un defecte de pronuncia que l'impedix dir “GE”?

Siga el que siga, entre tant d'assessor com es diu que té, algú podria dir-li, i fer-li veure, només cal que es veja en aquesta “compareixença-míting” i s'observe a si mateix, que cal parlar de “Generalidad” si estem parlant castellà o si més no “Generalitat” que és el nom oficial, però mai, mai, “Yeneralitat”. Fa riure, o diria millor ganes de plorar?

Senyor Fabra si el cor li demana guerra contra Madrid, almenys no aprofite una Fira de Turisme, doncs se suposa que l'aparador turístic ha d'estar despolititzat i, sobretot, aprenga a dir be, almenys fora de casa, el nom d'aquella que li dona de menjar.

Vinc escoltant tota la setmana la mateixa “cançoneta”: el gran èxit que la Comunitat Valenciana en general i Castelló amb els seus pobles i comarques, en particular, està aconseguint a la fira de turisme de Madrid, a Fitur.

Si rellig els periòdics de fa tot just un any, també en la passada edició de Fitur, l'èxit va ser impressionant i, semblava que aquell triomf anava a treure'ns a tots de la crisi. Ara un any després, tornen els nostres polítics amb la mateixa cançó, com voleu que ho creguem?

Castelló vol vendre com a productes estrella a Madrid, l'aeroport i els camps de golf. Us sona? Quina novetat més gran!!!. No vull dir que l'aeroport no “done vida a la província... algun dia” però, em costa de creure que siga la seua influència tanta com ens estan volent vendre i, per altra banda, quants anys fa que ja ens estan venent el mateix aeroport i fins ara res de res?

Només cal fullejar una mica la premsa i veurem com ja des de Fitur del 2001 el president de la Diputació ve presentant any rera any el projecte aeroportuari en aquesta fira; des d'aleshores els turoperadors i empreses del sector turístic han anat coneixent els avanços de les tramitacions administratives i les obres que van iniciar-se allà pel 2004, però no us sembla que són ja massa anys en què estem insistint en el mateix: “l'aeroport marcarà un abans i un després en el turisme de Castelló i serà un recolzament per la revolució turística del futur”. Tan de bo siga així, però jo dubte i molt que, Castelló, gràcies a l'aeroport, es convertisca en aquest 2010 en destí residencial i turístic de milers de visitants i al llarg de tot l'any. I més encara penseu que ho serà alguna vegada? No estarem somniant en rotllos?

L'altre producte estrella de les nostres comarques són els camps de golf. També no cal rebuscar massa a les hemeroteques per descobrir que any rera any el president provincial basa l'èxit turístic de la província en “futurs” desenvolupaments urbanístics lligats a la construcció de camps de golf.

També i des del 2001 i en el marc de Fitur venen presentant-se “els nous projectes de camps de golf” a Castelló. En aquell moment lligats al parc temàtic “Mundo Ilusión” i dissenyats per empreses americanes. Ara en el 2010, d'aquell projecte….. cap realitat.

Només en els darrers dos anys, quantes reunions hi ha hagut amb el Conseller Juan Cotino per agilitzar els projectes previstos? Moltes, i quantes realitats? Cap. I ara, també a Fitur i amb la boca plena, es fa públic que prompte s'iniciaran els de Borriana, Torreblanca, San Rafael, Sant Jordi, Vall d'Alba, Xilxes, Orpesa, Peníscola, Alqueries, Artana, Les Coves, Almenara, Moncofar i els tres de “Marina d'Or”… me'n deixe algun?

140.000 euros de stant per la promoció turística de la província. 25 milions mal contats de les antigues pessetes gastades en el de sempre: dos projectes repetitius golf i aeroport, dels que, ara, pocs castellonencs creem serviran per salvar-nos de la crisi i també per promocionar Castelló-Cultural, entitat a hores d'ara de totes totes deficitària, com a “venedor” de l'auditori i palau de congressos.

El que deia al títol, estem salvats, els Indis, Japonesos i Alemanys vindran amb les butxaques ben plenes disposats a deixar-se ací tots els seus diners, usant l'aeroport, jugant a ficar la piloteta al foradet, o a celebrar un congrés mundial sobre el sexe dels àngels.

Tal vegada a la propera edició de Fitur, hagem d'anar amb nous projectes doncs, aquests ja seran realitats amb guanys. Veritablement ho creeu? Jo no.

Són moltes les paraules castellanes que comencen per la tercera lletra de l'alfabet espanyol, i segona de les consonants, la C, que dit siga de passada, és una transformació de la “G” que a la vegada prové de la paraula grega “gimmel” que significa camell.

Per C comencen les dues paraules que encapçalen aquest post, els plurals de catenària i cabra. Coneguda és la paraula cabra per referir-se al mamífer domèstic propi de mitjans secs i adaptat a menjar arbustos i capaç de trepar i botar amb molta facilitat, i d'altra banda, tal vegada menys coneguda, també la paraula catenària, referida a la línia aèria d'alimentació que transmet la potència elèctrica als motors de les màquines de tren i permet que estes avancen.

I que direu tenen en comú catenàries i cabres, a més a més de la seua inicial? Doncs, ací a Castelló, darrerament estan tristament relacionades amb robatoris.

La vesprada de dimecres passat dia 13 un total d'onze trens de rodalies i alguns de llarga distància van sofrir retards degut al robatori molt a prop de l'estació de Nules d'uns quanta metres de catenària de coure malgrat tots els sistemes de detecció, d'invasió de vies i manipulació del cable, i del perill per descàrrega elèctrica que aquest acte vandàlic suposa. No m'ho podia creure ¡!!!

Hui, menys d'una setmana després, un altre robatori singular? ha tingut lloc en un altre indret de la província, en aquesta ocasió a la localitat de Sant Mateu, d'on han desaparegut de l'interior d'una granja, 80 cabres!!!

Si emportar-se la catenària a més de perillós no ha de ser gens fàcil, imagineu-vos emportar-se 80 animals vius, de tamany considerable doncs cal usar un camió, per allò del transport, i ha de ser complicat per allò de la nocturnitat i de la manca de docilitat d'aquest animals en veures acorralats.

No crec hi haja cap relació en aquest dos robatoris, però la imaginació dels lladres no té límits. Jo em pregunte: serà fàcil desprendre's d'aquest material?. Qui comprarà la catenària? Supose que es veurà de mitja hora de lluny que aquell cable es fruit d'un robatori, doncs no crec jo ningú vaja oferint quilos i quilos de cable de coure a cap drapaire i aquell no es pregunte per la seua procedència.

D'altra banda, que faran amb les cabres? Les vendran en algun altre lloc? Quin negoci pot haver-hi al darrera? Carn? Llet? Pell? Val la pena arriscar fins i tot la vida pels beneficis d'aquest tipus de robatori?

Aquests robatoris insòlits només venen a confirmar la gravetat de la crisi econòmica espanyola i la desesperació d'algunes persones i col•lectius més colpejats per l'atur, que empenyats per la necessitat o simplement per obtindre uns diners fàcils, és llancen a aquest tipus de pràctiques tot i la dificultat que suposa la seua revenda.

Caldrà que els cóssos de seguretat de l'estat incrementen els controls i la vigilància així com l'enduriment dels càstics per part del jutges si volem tenir una major sensació de seguretat i fermesa, no fos cas que també ens desapareguen les cols, carabasses, els conills i les carteres, que tot també comença per C.

Sembla una trilogia, en una continuïtat argumental, però en realitat no ha estat pensat així. Si hi ha una unitat de base ha estat pura casualitat, però els darrers posts del 9 i de l'11, fred i sal, esperem es tanquen amb el de hui: vent.

Aquest mes de gener ha començat mogudet, al fred i la neu i gel de la setmana passada que va ficar en alerta els serveis d'emergències, ara a les darreres hores, ha fet que l'agència de meteorologia, torne a activar els senyals de perill, l'alerta taronja, per fortes bufades de vent, l'element meteorològic que faltava.

Despreniments de part de les façanes dels edificis més vells, caiguda d'antenes de televisió, de fanals, de tests de flors, ruptura de vidres de finestres, persianes i toldos, tanques publicitàries i rames d'arbres… han fet saltar les alarmes.

Nivell taronja decretat, preemergència per fortes ventades. No fa massa estona he vingut de l'horta, concretament de la “partida de Coscollosa”, el vent xiulava i donava pànic desplaçar-se, costava fins i tot mantenir la verticalitat.

Tal vegada els fenòmens meteorològics extrems que estem vivint en aquests dies siguen cicles repetitius, i segons he pogut llegir s'esperava un comportament del temps tal i com està ocorrent, doncs després d'una tardor calorosa, fred, neu i gelades, és normal i lògic, segons els experts, que arriben dies de pluja i vent.

El temps no està boig, el que passa és conseqüència directa del canvi climàtic, responsable de la seguida de fenòmens ocorreguts darrerament a la nostra terra: canvis bruscos en curts periodes de temps. Ara resulta que Castelló és una de les zones més sensibles a este canvi climàtic per les pròpies característiques del clima mediterrani i per estar a l'oest d'europa, que és per no entren les borrasques de l'atlàntic.

El fet que aquest mes de gener haja coincidit que el sistema de baixes pressions que venen de l'atlàntic hagen pogut entrar amb més facilitat que els anys anteriors ha dut com a conseqüència més precipitacions i nevades, i ara, per arrematar-ho el vent que torna a refredar l'ambient, tot i que la temperatura no siga baixa, però és molest, no agrada, i fins i tot fa real aquest refrany castellà: “Mientras no hay viento, no hay mal tiempo”.

Quan tornarà a restablir-se l'equilibri a les mases d'aire de l'atmòsfera? Seguirant per molts dies mostrant-nos molt juntes les isòbares als mapes meteorològics? Si és així malament rai.

La dinàmica atmosfèrica vendavalera pot arribar a ser veritablement destructiva, catastròfica, cal estar preparats. Tot i això, hi ha zones on el vent sempre que bufa ho fa amb més protagonisme: Castellfort, se'n du la palma, i ací més a prop nostre, el terme de Benicàssim també és molt ventós, i no només a l'hivern, sinó tot l'any; recordeu el darrer FIB? o el 7 de març del 2007 que van medir-se ràfegues de més de 120 quilòmetres per hora a la nostra ciutat, amb la gran caiguda d'arbres al pinar del Grau, no està massa lluny…

El vent ha estat i esta sent el protagonista en aquests moments a la nostra ciutat, només un desig: que quede tot en simples danys materials i no hagem de lamentar cap desgràcia.

En aquests darrers dies en què els pobles de les comarques altes de les nostres terres han quedat emblanquinats, aprofitant que gran part de la província es trobe a hores d'ara gelada, voldria parlar de la feina que les diferents brigades municipals i de la diputació han hagut de fer i estant fent per minimitzar l'impacte de l'aïllament produït principalment per la gelada de les carreteres: escampar sal i més sal pel terra.

Aquest tirar quilos i quilos de sal, m'ha fet preguntar-me dues coses: una, per què cal tirar sal a les carreteres i carrers? i l'altra, quines conseqüències tindrà a la llarga o la curta pel terreny?

Està clar que si es tira la sal és per tractar d'evitar que es forme gel, i per tant cal tirar-la sobre la neu o l'aigua però no sobre el propi gel. Per entendre-ho cal diferenciar entre fondre i dissoldre; el que es busca no és fondre la neu, per això caldria aplicar-li no sal, sinó calor, el que es busca és evitar que es congele, dissolvent-la, així l'aigua o la neu amb sal,- salada-, es congelarà a una temperatura mes inferior que sense sal, i si aquesta no s'assolix, doncs la neu es desfà i l'aigua s'escorre… la sal transforma l'aigua i la neu en aigua i neu salada, un element que li costa més congelar-se que si fora només aigua. Està clar?

D'altra banda és evident l'ús massiu que de la sal se'n fa a qualsevol lloc en el moment en què plou o neva i es preveuen baixades brusques de temperatura. Però, voleu dir que és bo pel terreny? Cal considerar que els milers i milers de tones de sal que s'escampen no es recuperen i passen al sol, augmentant considerablement el seus nivells de salinitat.

Pense que l'ús massiu, abusiu i sense control de la sal per combatre la neu i evitar les plaques de gel, afectarà de forma negativa, a la llarga o la curta, al medi vegetal, als rius i a les aigües subterrànies. Aleshores en pregunte: se'n farà algun control rigorós d'aquestes escampades? No hi hi ha possibles alternatives per combatre la formació de gel que no siga el llançament indiscriminat de sal?

La salinització del sol i de les aigües superficials i subterrànies i les seues conseqüències, és un problema greu pels ecosistemes, a més a més de resultar caríssim per l'economia, doncs la sal supose no la regalen…

He llegit que a alguns països europeus, en què cal fer front a aquest problema amb més freqüència que al nostre, estan substituint la sal, per acetat de calci, magnesi o potassi, que sembla ser és menys agressiu que el clorur sòdic, o fins i tot usen arenes i cendres. I jo em pregunte: perquè no a Espanya?

550 tones de sal i 125 m3 de salmorra, no us sembla que en són una mica massa per la nostra província? I si parlem d'Espanya? El ministre de foment va dir ple de satisfacció no fa massa dies que hi ha preparades, -a hores d'ara supose que llançades ja-, 185.000 tones de fonents (sal i salmorra).

Ahí Mare de Déu, intercediu per nosaltres i feu que Déu no vullga que després hagem de penedir-nos.

A pesar de no ser gens original ni en el títol ni en el contingut del post, no voldria deixar passar l'oportunitat d'escriure uns comentaris sobre la sensació que darrerament estem experimentant els veïns de Castelló, associada a la baixada de temperatures: el fred. Aquesta és la frase més repetida i escoltada hui pels nostres carrers: "Quin fred que fa".

És normal que faça fred al nostre país els mesos de desembre, gener i febrer , estem a l'hivern, tot i que el que no és tant normal és que en faça tant. I més encara, no és normal no ja el fred, que dit siga de passada no és massa a la nostra ciutat, sinó l'arribada de la neu als turons i muntanyes dels voltants i fins i tot l'arribada als carrers de xicotetes volves que, sense arribar a quallar, van sorprendre ahir els més matiners, per allò que tenia d'extraordinari.

La neu va ser la protagonista de la jornada en cotes prou baixes i el gel ho és hui a molts indrets de l'interior. Ací a Castelló, ara, tot i fer sol, el vent del nord fa que la sensació tèrmica siga menor.

I que la davallada de les temperatures i l'arribada de la neu fora notícia extraordinària ho demostra el fet que bons amics meus m'han fet arribar diferents fotografies fetes des del centre de la ciutat, des dels balcons, terrasses i terrats, on poden apreciar-se les muntanyes que envolten Castelló emblanquinades, paisatge veritablement rar i curiós, i que m'han portat a la memòria unes altres fotografies fetes no fa massa temps, del riu sec ple d'aigua i la marjaleria inundada; a Epaminondas de Sant Francesc i Imma del Raval de la Trinitat, moltes gràcies

També el contemplar les fotografies de les muntanyes nevades m'ha dut a considerar que, llàstima que no ho haguera pensat abans, però aquest cap de setmana era magnífic per fer unes fotografies úniques i espectaculars des de dalt de campanar de la Vila. Se li haurà ocorregut al campaner, l'amic Fabio fer-les?, de segur que si és així seran històriques.

I parlant d'història, feia ja molts anys que la intensitat de la nevada no arribava a la costa castellonenca, tal vegada des d'aquell 16 de gener de 1946 quan la capa de neu va arribar en alguns indrets de la ciutat als 60 centímetres, amb una posterior gelada, -temperatures de 10 fins a 14 sota zero-, que va resultar totalment devastadora per tarongers, garrofers i oliveres, afectant de manera molt negativa a l'agricultura.

Però el que més em preocupa en aquests moments és la situació d'un bon amic meu que tot i trobar-se bé, a hores d'ara és troba totalment incomunicat a la Pobla de Benifassà on, amb greus dificultats, pot arribar a obrir la porta de casa. Els moments d'alegria i de fer boniques fotografies han donat pas a la preocupació pel gel i el fred persistent, tot i que a les comarques del Maestrat, la Tinença i els Ports, estan tant acostumats que, al fred li diuen fresca.

És la cara difícil del fred, tot i que per acabar tenint un bon sabor de boca, ací us deixe un enllaç, amb el permís de jmgonzalez, penjat al youtube del com estaven ahir els voltants del nostre poble http://www.youtube.com/watch?v=9_Z-3zZadRw

Veient aquestes imatges de segur que pensem que per uns dies podem deixar de banda allò de l'escalfament global del planeta, no us sembla?

Encara ara, quan ja porte viscuts 50 anys llargs de la meua existència, em pregunte quin sentit van tenir els 15 mesos que vaig “haver d'entregar” al servei de la pàtria, havent de complir amb allò que s'anomenava el servei militar.

Aleshores no ho entenia i ara, amb el pas dels anys, cada dia ho entenc menys, i he arribat a la conclusió que malauradament no van servir de res, va ser una pèrdua total de temps, una taca, un lapsus, un període gens profitós.

Per això quan va ser abolit el 31 de desembre del 2001 i finalment suprimit vaig alegrar-me per partida doble: d'una banda s'acabava oficialment amb aquell paperot, de “jugar a guerretes”, que no tenia cap sentit i per l'altra perquè el meu fill que estava a les portes es lliuraria definitivament.

Creia que aquell gest, aquella decisió, seria ser un gran pas envers la pau, el desarmament i una aposta de no beligeració. Vaig aplaudir i lloar el fet que “la militar” fora una opció personal, voluntària en cap cas obligatòria, “de ordeno y mando”.

El concepte de defensa nacional i el valor de servei a la pàtria, no van aconseguir atraure massa personal envers la professionalització militar i el ministeri de defensa hi ha hagut, en moltes ocasions en els darrers anys, d'incrementar la propaganda i reduir les condicions d'accés a la milícia, per aconseguir omplir les quotes. Us heu preguntat el perquè?

Entre moltes de les raons que us en donaria, només dues de pes : l'entrada d'Espanya en l'OTAN i el pacte d'aliances, reduït si voleu a la por, pura i dura, han fet que des del govern nacional, a hores d'ara, tinguem espanyols en diferents fronts de batalla internacionals, en països que ni ens van ni ens venen, que no tenim cap arrelament i que, -puc estar errat-, no hi fem cap falta.

Va ser el Govern de Felipe Gonzalez qui va endinsar-nos a l'OTAN, i el de José Mª Aznar qui va involucrar-nos en la guerra de l'iraq. Semblava que amb l'arribada al govern d'en Gonzalez Zapatero i la retirada el 2004 de les tropes espanyoles de l'Iraq, la política del ministeri de defensa entrava en un sentí comú, però malauradament no ha estat així.

A hores d'ara, final de la primera dècada del segle XXI, mantenim contingents militars espanyols sota la bandera de la UE als balcans, a Bòsnia, a Sarajevo, sota la bandera de l'ONU al Líban, amb la frontera amb Israel, a l'Índic a aigües de Somàlia i sobretot a Afganistan, on als més de 1000 soldats que ja hi estan, aquest inici d'any se n'afegiran uns altres 500, ni m'agrada, ni ho entenc.

Voleu dir que els soldats que han mort en aquelles terres llunyanes, de llengua, cultura, tradicions, valors i sentiments, tant diferent als nostres, s'han deixat la vida per Espanya? Crec sincerament que només una de les vides perdudes és més important que qualsevol missió diplomàtica, militar, pacifista, digueu-li com vullgueu, i que en aquells indrets, nosaltres, els espanyols, no hi fem cap falta, com tampoc en farien ells si el problema el tinguérem al nostre territori.

3000 soldats són massa soldats, i 2000 i 1000 i un sol soldat, tots sobren a les missions internacionals, per això no ho entenc i m'indigna que noves famílies hagen de veure com els seus propers són destinats a llocs desconeguts i a “tasques humanitàries” encobertes, on ja una vuitantena de famílies han estat esgarreu en sofrir la pèrdua d'un pare, marit, fill o germà.

Per a quan tots a casa? Aixó si seria una bona notícia i no aquella de la visita de la ministra Chacon a les tropes, el discursos del Rei o d'en Zapatero felicitant-los els Nadals i l'Any Nou o els molts milions d'euros destinats a les missions, això no servix per res, o si?

Castelló és una de les quatre localitats de la província, juntament amb Benicàssim, Sogorb i La Vall d'Uixó, que estan adherides a la xarxa de ciutats pel clima, que tenen com a finalitat la promoció de les polítiques de desenvolupament sostenible i l'impuls de les polítiques locals de lluita contra el canvi climàtic per contribuir a la reducció d'emissions de gasos d'efecte hivernacle i al compliment del protocol de Kyoto. Ho sabíeu? A que no.

I és que no sé quin serà el pla d'actuació previst a la nostra ciutat, ni tampoc de quina regidoria directament dependrà, o si només “és un altre paper mullat”, ja que, malauradament, poques o cap accions visibles podem comptabilitzar per la implantació d'energies renovables, promoció d'equipaments domèstics eficients o aplicació de mesures econòmiques i fiscals per afavorir la implantació de l'arquitectura bioclimàtica, per exemple.

Jo em considere una persona prou conscienciada amb el medi ambient, és veritat que podria ser-ho més, però intente reciclar tots aquells residus que genere, ja siguen paper, vidre, plàstics, orgànics… separant-ho i dipositant-ho als contenidors adequats, però “tinc una espineta clavada” que és l'aprofitament de l'energia solar per us propi o per l'us dels demés.

Des de sempre que quan hi ha hagut alguna fira o esdeveniment dels anomenats ecològics m'he interessat per la possibilitat d'instal•lar al meu domicili familiar panells solars i per tot allò de la substitució de l'energia electrica convencional per aquella altra gens contaminants, i sempre he obtngut la mateixa resposta: no és rendible.

Ara m'he emportat una agradable sorpresa que voldria poguera fer-se realitat ací al meu poble en una data no massa llunyana, si altres més menuts ho han fet, perquè no nosaltres?

El municipi madrileny de Rivas, també de la xarxa de ciutats pel clima, ha ficat en marxa un projecte mitjançant el qual els veïns poden instal•lar plaques solars fotovoltaiques als seus domicilis sense que supose cap cost, cap despesa econòmica doncs l'ajuntament ha arribat a un acord amb Bancaixa, si, si, un ajuntament de Madrid amb Bancaixa, mitjançant el qual s'oferixen préstecs als propietaris que, poden pagar amb els beneficis que genera l'electricitat que va connectada a la xarxa general.

Les plaques d'una vivenda solen costar uns 22.000 euros i els beneficis que genera el seu funcionament són d'uns 2500 euros anuals. Com les plaques tenen una vida útil de 25 anys, els ciutadans de Rivas obtenen a més a més d'una contribució a la millora del medi ambient, beneficis a partir dels nou anys. Que us sembla la jugada?

La clau de l'èxit està que és un projecte clar i ben planificat i en uns dirigents que aposten per un canvi de mentalitat i estratègies de funcionament per desenvolupar alternatives per l'actual i acabat model energètic. Serà realitat algun dia a Castelló… quant m'agradaria!!!

Acabe de vindre de l'Auditori, per una estona, una hora i mitja llarga, he oblidat tot el que m'envoltava i m'he deixat portar per la màgia d'una banda que s'ha saltat amb gràcia i originalitat totes les normes sobre la manera de recuperar la música popular, 6 músics que es posen el en paper d'un cec i una divertida troupe de personatges, que entre la tradició i la modernitat han recreat “lo misteri del Nadal”.

“El misteri del Nadal” és el misteri de l'encarnació. Tota la revelació de Déu reposa en aquest esdeveniment que, per a nosaltres, marca el veritable començament de totes les coses:”Concebut per obra de l'Esperit Sant i nascut de la Verge María”.

No era la primera vegada que els veia en directe, tampoc la primera vegada que veia aquest mateix espectacle, però tot i això, “Quico el Cèlio, lo Noi i el Mut de les Ferreries”, amb Jaume Matamoros, lo sinyó Bertomeu i Vicent Ferrer, amb un humor deliciós i un magnífic tractament musical, -“Varisto” el Mut de Ferreries és un gran guitarrista-, m'han tornat a sorprendre.

L'espectacle ha recreat una selecció dels millors temes del cançoner nadalenc, històries màgiques, poesia i també alguna que altra rumba, amb un caire fresc, divertit i a la vegada entranyable. Lo misteri de Nadal es un recull de cançons populars que expliquen amb bon humor la vida quotidiana dels protagonistes del naixement: el Nen Jesús, la Verge Maria i Sant Josep. Estrenat l'any 1992, vaig tenir l'ocasió de veure'l dins el cicle Encants ara fa tot just un any al marc del nostre Museu de Belles Arts.

11 cançons han conformat l'espectacle en si, algunes de les comarques del sud de Catalunya, altres del cançoner general del Nadal, algun que altre "divertimento" i també versions de nadales tant universals com “Silent Night” o “White Chrismas”, també la versió “Dels Quicos” de la per ells, nadala més alegre del món: “Los peces en el río”.

La sala de cambra de l'auditori de format reduït, adaptada i perfecta per a l'espectacle, presentava una bona entrada d'un públic, no massa jove, tot i que era variat, esdevenint el lloc idoni per a la celebració d'aquest tipus de programa, doncs artistes i públic estaven tots molt a prop, donant un clima de familiaritat molt bonic.

Bon inici d'any on amb una dosi de comicitat combinada amb un alt compromís social; sens ha recordat que la vida podria ser més senzilla si no ens la complicarem, i reflexionant una mica he arribat a la conclusió que aquest podria ser no només un bon títol per aquest primer post de l'any, sinó a més a més, un propòsit per tot aquest 2010, per què no?

De vegades pensem massa en el demà o tal vegada en els records de l'ahir, i així, quasi sense adonar-nos-en se'ns escapa la vida. Cal viure el present, cal viure el dia a dia, i cal viure-la amb senzillesa, sense massa pretensions, fent cada dia allò que hem de fer de la manera millor que sapiem fer-ho, i res mes.

Amics que totes les nostres pretensions puguen fer-se realitat, però si no es fan, no patiu, estic convençut que si la vida no ens la compliquem massa aconseguirem siga una mica més senzilla i agradable, eixe almenys és el meu compromís per aquest 2010 i espere també puga ser el vostre. Bon any i millors reis !!!... Feu bondat.