Drosi del Raval

S'acaba l'Agost i per molts l'estiu. Deien els clàssics allò de “tempus fugit” i és veritat. S'anunciaven esdeveniments importants per aquest estiu i ara, ja són història. És hora de balanços a la vegada que nous camins s'enceten...el temps no es para.

D'una banda els hostalers no tardaran gens en tornar-nos a omplir de dades sobre ocupació de places, durada de les estances i quantitat d'euros gastats per la clientela. I tornarem a topar-nos amb les dades oficials i les oficioses, les reals, les oferides per cada empresa o sector... i tot serà segons els ulls amb què ho mirem... pessimisme o optimisme.

D'altra, el tema estrella com tots els anys, la tornada dels alumnes a les aules. Hui mateix, és aquest “el tema del dia” del diari Mediterraneo: la preparació dels centres escolars de la província per acollir els nous estudiants.

He tingut la curiositat de rellegir el mateix diari de tot just hui fa 50 anys, d'aquell dijous 31 d'agost de 1961, i vet per on, sense ser “tema del dia”, també a la seua pàgina 2 parlava de l'obertura del període de matrícula oficial a l'Institut Francesc Ribalta i l'arribada dels nous estudiants a les seues aules. Casualitat? No ho crec.

I si l'estiu del 2011 ha estat caracteritzat també pels problemes polítics que han desembocat amb l'avançament de les eleccions, també en aquell agost del 61 a Peníscola va celebrar-se un curs sobre els problemes polítics de la vida local, fonamentats en les conseqüències directes dels Principis Fonamentals del Moviment i la seua adeqüació a l'administració local, curs clausurat a les darreries d'agost pel vice-secretari del Moviment Fernando Herrero Tejedor.

Recordem com en aquest agost que ara acaba, l'ajuntament mitjançant diferents campanyes: cicle de concerts al templet de Castelló, música a les ermites, cine d'estiu 2011, cine “en les aules” o “A l'estiu tot el món viu”... ha oferit actuacions musicals, dances, teatre i cinema garantint l'entreteniment de veïns i veïnes com a alternatives a l'oci estiuenc.

Doncs be, seguint amb la comparativa, per allò que el temps passa i tot es repetix, també l'estiu del 61 i en aquell moment mitjançant el patrocini de la “Junta Provincial de Información y Turismo y Educación Popular” colaborant amb el propi ajuntament va posar-se en marxa amb gran èxit de públic, -més d'un encara ho recorda-, un cicle dramàtic, on la companyia de Nuria Expert i Armando Moreno, va representar a l'antiga Pèrgola del Ribalta, entre d'altres obres, “El anzuelo de Fenisa” de Lope de Vega. Cultura, per la cultura... alternativa a l'oci estiuenc, garantia d'entreneniment dels veïns.

I si voleu, per acabar parlem del temps, de l'oratge. També resulta curiós la predicció per aquest 31 d'agost, amb 50 anys de diferència. Observem:
Pàgina primera diari del 31-08-1961, número 7.722: “Nubosidad de desarrollo vertical con riesgo de formación de núcleos tormentosos”.
http://www.elperiodicomediterraneo.com, hui. Secció: El tiempo en Castellón: “Poco nuboso con intervalos de nubes bajas en el litoral por la manana y nubes altas por la tarde; en el interior, nubosidad de evolucion con posibilidad por la tarde de alguna tormenta dispersa, localmente moderada”.

Paral·lelisme? Efectivament,parafrasejant Machado, tot i viure temps moguts, tot i semblar que el món cada vegada va més de pressa, el temps passa... però tot es repetix. I vindrà la tardor, i novament l'hivern, per acostar-nos a la primavera i altra vegada l'estiu, i un any més, i un altre i altre cop balanços i “temes del dia” i campanyes... i festes i alegries i tristors, i.... bon dia !!!

Tinc a “El País”, periòdic no esportiu de major difusió a Espanya, fundat l'any 1976 i propietat del grup editorial PRISA considerat com un diari prou independent i progressista que intenta fer un periodisme de qualitat diferenciant clarament la informació de l'opinió, que busca una informació fidedigna i completa i sense caure en la manipulació de les notícies. Per això m'agrada comprar-lo i llegir-lo; soc un fidel del periòdic des de fa un bon grapat d'anys.

Que m'agrade llegir “El País” no vol dir que crega tot el que publiquen. Intente llegir-lo de manera crítica i de vegades, encara que no resulta fàcil, llegir entre línies per extraure-li “tot el suc” a la noticia. Malgrat les faltes d'estil, d'ortografia i errades i és el periòdic nacional que més m'agrada.

Els caps de setmana i a l'estiu, per allò de la disponibilitat de temps, és quan més a fons llig el diari i, tal vegada per això, és quan me n'adone que sens dubte per les presses en què els periodistes han de treballar fent i desfent sobre la marxa a la vegada que han d'escriure cada vegada més articles o tal vegada per la rutina a l'hora de comprovar determinats escrits, apareguen moltes errades.

No em referisc només a les faltes d'ortografia o d'estil que de vegades arriben a ser tant greus que inclús impedixen entendre allò que està escrit, sinó fonamentalment a les errades de falta de comprovació o deixadesa, allò que s'anomenen en termes periodístics “gazapos” i que jo anomenaria pífies.

Sense anar més lluny en l'edició d'ahir diumenge, la contraportada del diari, portava un interessant reportatge escrit pel periodista Manuel Vicent amb el suggeridosr títol: “Luna de Agosto en Islas Columbretes. Verano de 2009”, al qual acompanyava una gran fotografia de Joan Antoni Vicent, amb el següent peu de foto: “La Isla Grossa, el mayor de los cuatro islotes volcánicos de las Columbretes, en Murcia”.

Aquest peu de foto era el súmmum de les inexactituds. Només pot haver-hi una xicoteta explicació a tant gran errada de situar les Illes Columbretes i l'Illa Grossa a Múrcia, i és que casualitats de la vida, pertanyent al municipi de San Javier a la regió de Múrcia trobem un illot també volcànic, com la majoria del litoral mediterrani llevantí, anomenat Isla Grosa ( N 37º 43´40´´ O 000º 42´27´´) i que, com deia abans, per allò de les presses, va poder portar a la confusió.

Però tot i haver ficat la pota “fins el colze”, ací està la grandesa del diari: el mal ja estava fet, l'edició impresa estava al carrer, no hi havia solució, o si? El més fàcil haguera estat “passar olímpicament” i oblidar-se, però no va ser així, i el fet ha ajudat a fer més gran el diari, doncs en l'edició digital, que podeu rellegir encara si us ve de gust en el següent link: http://www.elpais.com/articulo/ultima/Luna/agosto/islas/columbretes/elpepuopi/20110828elpepiult_1/Tes, a més a més del reportatge apareix la fotografia en qüestió sense l'afegitó “... en Murcia” i al final, a peu de pàgina, una fe d'errades, un aclariment on podem llegir textualment: “FE DE ERRORES - En el pie de foto de la última página de la edición del domingo, en algunas ediciones, entre ellas parte de la Comunidad Valenciana, salió por un error que las islas Columbretes están en Murcia, mientras que pertenecen a la provincia de Castellón”. Si senyors, així cal fer les coses, com a mal menor rectificar ràpidament.

És veritat que llegir diaris és una bona pràctica per estat informat, per saber que és el que passa al món, és veritat també que moltes de les notícies que porta el diari són irrelevants, però quan una noticia t'aplega de prop i és errònia, sempre et dol, per això si l'editor sap rectificar i ho fa ràpidament és d'agrair, i això justament és el que va passar ahir amb l'edició impresa del País.

La rectificació, encara que digital, del País ha servit per saber que no estem sols, que tot i les presses, tot i els problemes i “ficades de pota”, sempre hi ha algú al darrere del paper que “no li cauen els anells” per haver de dir “digo donde dije diego”. Així paga la pena seguir sent fidel lector d'aquest periòdic.

Saboritja, fulles de garrofera, timonet, aigua amb sal a la “prova del l'ou” i un bon grapat d'olives són els ingredients que fan bones les “olives trencades de Borriol” un acompanyament singular de qualsevol àpat i que com és costum preparem a casa en aquests dies de la fi del mes d'agost.

Saboritja i timonet que les muntanyes costaneres del nostre terme, tot i la secor a la que estan sotmeses, ens oferixen amb generositat. “Brosses” aromàtiques d'ús generalitzat en altres temps i ara, caigudes cada vegada més a l'oblit.

No és fàcil per la joventut actual saber diferenciar unes herbes aromàtiques d'unes altres i menys encara conéixer el seu us. Llàstima. Jo, malauradament, tampoc sóc un expert, però encara soc d'una generació en què almenys les més conegudes em són familiars. Així, juntament amb les anomenades abans i que servixen per preparar l'abeuratge de les olives, també tinc per costum, ho he assenyalat en diferents comentaris en aquest mateix blog en escrits anteriors, d'anar ara a l'estiu a recollir, i pels mateixos indrets, té de roca, poliol i camamilla borda, totes tres degudament assecades a l'ombra i emmagatzemades en pots hermètics, són ideals per fer infusions, tan bones al cor de l'hivern quan fa fred i que tan arriben a reconfortar.

Naturalment hi ha altres “brosses” que també tenen propietats diferents i són beneficioses per la nostra salut o be, ajuden a mantenir un ambient aromàtic agradable a les nostres llars, però o són d'altres indrets, amb climatologia diferent, o simplement són desconegudes i per tant ignorades.

Tot i això, hi ha un arbust a qui, a casa, li tenim una “estima” especial, es tracta de la Maria Lluïsa, herballuïsa, Cidró, herba cidrera, herba de primavera, herba princesa, berbena olorosa o Regina Lluisa, com és coneguda en diferents llocs sens dubte una de les plantes aromàtiques que més captiva a les persones, no només pel seu flaire característic semblant al d'una llimona, sinó també per la bellesa de les seues flors.

Com a arbust hauria de créixer lliurement, és possible que així siga, però jo no l'he vist mai. Per tant cal plantar-lo si vols tenir-lo proper. Al poble, a les cases, fins i tot pot tenir-se plantat amb test. Nosaltres, a casa, la meua família, d'arrels llauradora, n'hem tingut sempre a l'ombra de l'alqueria de Taxida i tot i que la planta pot servir per preparar infusions, licors i fins i tot usar-se en perfumeria, sempre l'hem tinguda només com ornamental i d'agradable flaire a llimona. Els rams de Maria Lluisa són bonics i una vegada secs les fulles i flors poden ficar-se dins de saquets per perfumar la roba als armaris.

Ahir, en visitar l'alqueria per veure com va la maduració dels alvocats, caquis, carabasses i taronges, vaig fer el ram que acompanya aquest post i que perfumarà el menjador de casa durant uns dies.

Es tracta d'una planta originària d'Amèrica i que porta el nom en honor de la regina Maria Lluisa de Parma, esposa de Carles IV, que segons conta la història ha estat la regina més lletja de la història d'Espanya. Descrita ja al segle XVIII com adequada pel sistema nerviós i eficaç en les indigestions, d'ahí el refrany popular que encapçala aquest post.

Les fulles en infusió diuen són beneficioses contra el vertigen i les migranyes. La planta és la base del famós l'oli de berbena usat generalment contra els dolors musculars i lumbars. També s'usa en perfumeria i per fer licors.

Si voleu fabricar-vos un licor o un xarop, o simplement conéixer més de la planta, amb algunes de les seues curiositats, ací us deixe uns enllaços que crec molt interessants:
http://www.ecoaldea.com/plmd/luisa.htm
http://www.botanical-online.com/medicinalsmarialuisacatala.htm

I per acabar una idea.... com a arbust no necessita massa atencions, pot fins i tot reproduir-se per esqueix, és de flors boniques i flaire agradable... per què no s'aprofita per plantar-la als jardins i rotondes de Castelló?

Si em de fer cas a les evidències, el partit de futbol, l'eliminatòria, que el Vila-real va haver de superar ahir contra l'equip danés de l'Odense va constituir un esdeveniment esportiu que va transpassar les fronteres locals i convertir-se en “repte nacional”.

Des de la pròpia televisió espanyola, que va transmetre en directe des del Madrigal l'encontre, per la seua primera cadena, fins la gran majoria de les emissores de ràdio i els periòdics nacionals, no només els esportius, sinó també els generalistes, van dedicar amplis espais a l'encontre i hui mateixa a l'aclaparadora victòria, demostra la importància de l'encontre.

És evident que formar part de l'elit d'equips europeus no està a l'abast de tots, i que esportiva i fins i tot econòmicament, suposa grans beneficis pel club, el poble i fins i tot la província. Reial Madrid, Barcelona, València i …. Vila-real seran, per mèrits propis, aquesta temporada “de champions”.

També les emissores de ràdio van donar especial protagonisme a l'encontre i tot el que al seu voltant “era notícia”. La Cadena SER, sense anar més lluny, va voler tindre un protagonisme especial en aquest partit, de manera que, al llarg de tots els programes esportius que a nivell nacional van emetre-se ahir: “hora 14, hora 25 deportes, el larguero...” i com no a nivell local “Ser deportivos”, el partit va ser la notícia estrella.

Tan va ser així que aquesta emissora va desplaçar fins el Madrigal dos periodistes de Madrid que juntament amb els dos de l'emissora del grup a Castelló, Ràdio Castellón, Diego García i Xavi Sidro, van encarregar-se de, a partir de les 20:45 hores, inici del partit, de fer la retransmissió de l'encontre en directe i per l'ona mitjana per als oients de tota Espanya.

Be, açò no és cert del tot, doncs totes les emissores locals, tal i com va anunciar-se en arribar el moment des de la seu central de l'emissora, que en aquell moment estava emetent el programa “hora-25 deportes”, van connectar amb el Madrigal i van transmetre l'encontre, totes menys una... quina? Ràdio Castelló, si així, com sona.

Ràdio Castelló a través de la seua ona mitjana, 1521 del dial, tot i ser els seus treballadors qui portaven el pes de la retransmissió, va, com diuen els joves d'ara, “passar del partit”, fer cas omís del manament i continuar amb la programació diària normal que, dit siga de passada, coincidia amb allò que s'estava emetent també a través de la FM i que va ser fins les 21 hores noticies esportives i a partir d'aquell moment notícies generals.

De manera que, aquells que vam voler veure les imatges de la televisió i a la vegada escoltar la retransmissió que els professionals García, Sidro, Alemany... feien des del propi estadi, no vam tenir més remei que sintonitzar alguna altra emissora local de la Cadena SER amb la conseqüent pèrdua de qualitat auditiva per les interferències que es produïen, doncs és ben sabut de tots que l'Ona mitjana i més si es vol sintonitzar una emissora “no local”, no té mai la qualitat de la FM.

Tanmateix jo em pregunte: què va moure als dirigents de Ràdio Castelló a prendre la decisió de no transmetre el partit? Seria per algun problema tècnic? No ho crec, doncs les emissions van continuar tant a la FM com a l'OM amb tota normalitat. Serà que no van trobar cap patrocinador? Això no va ser cap problema per l'altra emissora per on vaig intentar seguir-lo, que dit siga de passada, no va interrompre en camp moment la retransmissió per ficar cap falca publicitària, ni tant sols per indicar els oients de quina emissora local es tractava.

Senyor Jesús López, director de l'emissora a Castelló, podrà vosté donar-nos alguna explicació? M'agradaria. Només tinc curiositat. Si no ho fa, sempre em quedarà l'oportunitat de cridar al “hoy por hoy” d'Alberto Suarez i dins l'espai “a quien corresponda”, en aquest cas a la pròpia direcció de l'emissora, demanar siguen donades explicacions. No dic que no ho faça.

Coneixeu aquells que seguiu habitualment aquest blog la meua afició al senderisme. M'agrada passejar per la muntanya, amb els bons amics o tot sol quan les dates “no quadren” per fer-ho en companyia. I m'agrada caminar tot l'any, tant a l'hivern com a l'estiu, sempre, tot i que els recorreguts de vegades són els mateixos, però sempre es descobrixen matissos diferents.

Ara, a l'estiu, i per allò de les vacances, tot i que la calor de vegades no convida a eixir a la muntanya, és quan més temps tinc, i per tant, quan dispose de més possibilitats “per estirar” les meues eixides. El Parc Natural del Desert de les Palmes, la Serra de les Santes i la de Borriol, El Prat de Cabanes... són llocs que he tornat a visitar en les darreres setmanes.

Dissabte passat vaig “estirar-me” una mica més i pensant que l'oratge em donaria una treva vaig caminar pel Marinet i el Penyagolosa, concretament Xodos-Sant Joan de Penyagolosa-Xodos. No és una distància excessiva però és prou exigent, per la qual cosa vaig matinar una mica.

Us conte tot açò per la sorpresa que vaig emportar-me en arribar a aquells indrets. Xodos, tot i haver acabat les seues festes patronals estava envaït de cotxes i turistes. Tots els racons de l'entrada i voltants del poble estaven ocupats per vehicles de tot tipus, i malgrat ser de bon matí l'ambient d'excursionistes, motxilles i xibarri feia que el poblet, tranquil d'allò més, trencara l'encant del paisatge.

Forasters i veïns havien compartit les cases del poble. Els uns, les seues, les de tota la vida, les dels pares i avis, remodelades darrerament per fer-les més còmodes; els altres, ocupant les, cada vegada més places, d'allò que està tant de moda ara i que no és altra cosa que el turisme rural, i que servix per revitalitzar una mica l'economia d'aquests pobles a qui la natura ha dotat de paisatges excepcionals però clima dur.

I no van acabar ahí les sorpreses, la pujada al Marinet, una senda llarga i empinada, no diré que era com anar a la Magdalena, però si que va ser compartida amb caminants solitaris com jo, en parella, famílies senceres: pare, mare, fills o colles de dos o tres famílies juntes que, en una i altra direcció no paraven de trencar el silenci del Penyagolosa.

I que dir-vos del que allò va convertir-se en superar el Pla de la Creu i iniciar el descens cap a Sant Joan. A mesura que m'apropava a l'ermitori el tràfec de vehicles i persones anava en augment. A l'explanada de Sant Joan, davant l'om que dona la benvinguda els visitants, els cotxes no hi cabien, els porxos eren un mercadet on es podia comprar de tot, des de pals per caminar fins botelles de vidre bufat, mocadors de colorins i joguines pels xiquets, i al bar de l'ermitori es disputaven les cadires i les cerveses no paraven d'eixir de darrere la barra.

Ara no pensava ja en turisme rural. A Sant Joan, la majoria de les persones “estaven acampades” a les zones habilitades i a la pista que pujava al pic només li faltava ja “un monocipal”.

Mentre feia un curt descans, vaig observar el meu voltant i fins i tot una persona amb cadira de rodes vaig poder veure. No vull dir que no tinga dret un minusvàlid a gaudir de la natura, però estareu d'acord amb mi que cal tenir ganes per desplaçar-lo fins aquell indret on les pedres són el que més abunda i aquelles són enemigues de les cadires.

Vaig reprendre el camí de tornada, com era tard i la calor apretava ara vaig trobar menys quantitat de gent, tot i això va cridar-me l'atenció que pel sender un pare, una mare i el seu nadó amb el carret baixaven per entre els pins. No vaig gosar en preguntar-los res, un concís adéu va ser la nostra conversa en creuar-nos.

I de bell nou a Xodos. Calia dinar. Dos llocs hi ha al poble per fer-ho casa Anna i casa Porcar. De gom a gom, dins i fora, a dalt i a baix. Jo anava com us he dit sol i vaig haver d'esperar-me. Fins passades les quatre de la vesprada no van parar de servir dinars.

Sense voler vaig escoltar la conversa que la mestressa, sense gairebé eixir de la cuina mantenia amb un supose comensal-conegut:
“Quina feinada hui siño....
No passa res, això és hui i demà, el mes proper estarem a soles, ja tindrem temps de descansar. Tancarem uns dies i se n'anirem, ens ho hem ben guanyat !!!”

Serà veritat allò que s'escolta cada vegada més que la crisi afavorix el turisme rural? La desacceleració econòmica haurà provocat un descens de desplaçaments a la costa i a l'estranger afavorint aquesta modalitat de turisme?Seran les escapades rurals de cap de setmana i ponts el turisme del futur? Si hem de jutjar pel que jo vaig veure aquest cap de setmana a Xodos i Sant Joan, no tinc cap dubte.

Agricultura, ramaderia i indústria, en aquest ordre o en el que vullgueu, tan se'm dona, no aixequen el cap a les nostres terres. No fa massa anys, els llauradors, els ramaders i els treballadors de la industria, principalment els “taulelleros” vivien a Castelló molt millor que els llauradors, ramaders i treballadors del sector industrial de qualsevol altre indret.

Això va fer que molts, massa com veiem en l'actualitat, “estiraren més el braç que la màniga” i s'enfangaren en projectes que a hores d'ara, a més a més d'haver-se'n anat a orri, en molts casos, han enfonsat l'economia i la vida d'aquells que pensaven que vivien en el país de “la llet i de la mel”.

L'agricultura ha caigut en picat. Dona pena passejar-se per l'horta i els secà de la Plana. Els horts estan cada dia més abandonats. La taronja tot i ser cara als establiments, a les tendes i supermercats, no és un producte rendible pel llaurador. Els horts han d'abandonar-se perquè el llaurador “no cobrix gastos” i any rera any ha de ficar diners de la butxaca si vol mantenir l'hort en producció. Tal vegada el minifundisme tinga part de la culpa però siga com siga, tampoc “les cooperatives” han estat la solució. No oblidem que no fa massa anys, el 86% de la producció agrícola castellonenca era aconseguida pels xicotets propietaris, i tots vivien, i podien tirar endavant la família.

El descens en terreny conreat produït a la Plana en els 10 darrers anys ha estat considerable. La situació actual de la propietat i cultiu agrari dona “ganes de plorar” i la solució no es veu per cap lloc, de manera que cada any, les fanecades de terreny cultivat és menor.

I si aquest panorama agrícola es trist no ho es menys l'industrial. Pobles com Alcora, Onda, Vila-real i la pròpia capital es troben plens “d'aturats taulellers” al mateix moment que els stocs de producte fabricat omplin metres i metres a les explanades i magatzems de les diferents empreses.

El president d'ASCER, Fernando Diago, afirma que les vendes no han deixat de caure des de l'any 2006 i que prejubilacions i relentització de treball no són prou i més de 5.000 persones han perdut el seu lloc de treball a les indústries en els darrers anys. Si anar pel camp done pena, circular per les carreteres d'Onda o de l'Alcora... done tristor.

D'altra banda, hui mateixa ho llegia al diari, la província de Castelló ha registrat una caiguda de vora el 51% en el nombre d'explotacions ramaderes en els 10 darrers anys, segons un estudi de la Unió de Llauradors i Ramaders. Tal vegada la ramaderia siga el sector més obligat de tots. Els animals no saben de diumenges, festius i vacances... han de menjar, ser munyits o simplement trets a pasturar tots els dies. Des de sempre el ramader ha estat un ofici molt sacrificat, i ara, als preus de la llet, la carn, o els derivats, els passa com a les taronges, són cars pels destinataris finals però impossibles pel darrer element de l'esglaó de la cadena, el ramader. Aíxi més val tancar, vendre i oblidar-se dels animals, eixa és la reflexió que fan aquells que encara malgrat tot mantenen les explotacions.

La crisi econòmica, fase actual de l'evolució del procés econòmic, porta com a conseqüència que en moltes famílies tots els membres en edat de treballar estiguen a l'atur, doncs els llauradors no poden viure, els ramaders tampoc, i els aturats del sector industrial no troben feina de cap manera...

Escasesa de producció, comercialització i consum en els sectors primari, secundari i terciari... panorama negre. Segur? No ho tinc gens clar, doncs, i açò sembla ser una contradicció, els restaurants, bars i geladeries de la nostra ciutat, estan plens a totes hores.

Sembla que estem atravessant una crisi econòmica però no de subsistència, i que diners, haver-ne hi han, doncs necessitats bàsiques com el menjar i viure, estan gràcies a Déu cobertes en la gran majoria dels casos si ens fixem en que fins i tot hi ha diners per eixir de vacances, de cap de setmana, a dinar fora o fer un café i gelat i si ens fixem en un altre indicador, tal vegada no científic, però prou aclaridor: les benzineres no paren de pujar el preu i cada vegada hi ha més “cues” per omplir els dipòsits.Contradicció?

Ja vindran temps millors, doncs no cal oblidar mai que en esta vida, tot té sol·lució menys morir-se.

En arribar el mes d'agost, mes de vacances per excel·lència, tots els anys, és un tòpic, els mitjans de comunicació ens parlen de “turisme, turistes, viatges i viatgers”. Castelló, malauradament, i en aquesta temàtica, darrerament està en boca de molts per allò del nostre flamant aeroport sense avions, o el que és el mateix, aeroport sense clients; i ja se sap, la gran majoria dels clients de qualsevol aeroport, a l'estiu, són turistes. Per tant i com a conseqüència directa de la no arribada de vols, parlem de la no arribada dels desitjats turistes, que en època de crisi, solen ser els que “ens han de traure de la misèria”.

I mentre esperem que algun dia l'aeroport de la “Vila-nova” ens done una “nova” i funcione, i estiga operatiu, i arriben turistes carregats d'euros i disposats a gastar-se'ls no se sap encara on, els problemes i els deutes sembla ser que l'ofeguen. La darrera entrega hui mateix: no hi ha cos de bombers, element totalment necessari per la seguretat del propi edifici, de les aeronaus i dels viatgers.

Però no voldria jo hui, en aquest dia calorós d'agost, dia de sol i platja, centrar el meu comentari, només en l'aeroport “de l'avi Fabra”, que Déu vullga, algun dia no massa llunyà ens faça rics a tots.

Tanmateix voldria comentar un altre aspecte també directament relacionat si més no en l'aeroport, sí en el turisme, i no és altra cosa que l'arribada de visitants a les nostres terres, a través de la mar, allò que cada dia està més de moda: “fer un creuer”.

S'ha sabut en aquests darrers dies que tant el port de València, com el d'Alacant, han rebut en els mesos de juny i juliol un nombre considerable de vaixells de creuer, i que això ha contribuit a augmentar el nombre de visitants a aquestes dues ciutats, que dit siga de passada, també reben altres molts turistes mitjançant els seus aeroports de Manises i l'Altet.

Be està que l'aeroport de Castelló no siga operatiu mentre no tinga totes les garanties de seguretat, tot i que aquestes amb el temps que fa està ja inaugurat podrien haver-se enllestit, però i que passa amb els creuers?

Tenim un port a “un tir de pedra” del centre de la ciutat, tenim unes instal·lacions portuàries remodelades, tenim una façana marítima que és l'orgull del Grau, tenim un clima excel·lent... però malauradament, no tenim “escales” de cap companyia de creuers. Aquesta ha estat la notícia: "en tota l'existència del port castellonenc, en més de 100 anys d'història, només el mes de maig de l'any passat, un vaixell, poc més de set-centes persones, van poder conéixer la ciutat". Allò que va anunciar-se “amb grans titulars a la premsa”, l'apertura del turisme de creuers a la nostra ciutat, tot va quedar en un “tres i no res”.

I per què? I senzillament perquè tenim molt poc a oferir, dins una gran competència. És lògic que els creuers marítims només “toquen port” en aquells indrets que tinguen alicients pels seus ocupants. Si analitzem els ports més propers ens adonarem que mai podrem competir amb ciutats com Barcelona, amb tot el que oferix, València amb tot el que s'ha “creat” amb els diners i esforços de tots els valencians, Alacant amb la seua llarga història dins el turisme nacional, seguim?

A Castelló, a hores d'ara, no tenim massa que oferir. La nostra és una història curta, el nostre patrimoni no massa ric, el nostre comerç no és avantguardista... així poc podem fer, tot i que des de les institucions locals i provincials s'encaboten en dir-nos i fer-nos creure el contrari.

He escoltat que només els ports mediterranis de Tarragona i Algecires, juntament amb el de Castelló són els que s'han quedat sense “escala de creuers” en el 2011. Una altra vegada Castelló hem, i mai millor dit, “perdut el vaixell”.

Difícil sol·lució té aquesta situació. Si volem viure del turisme una part de l'any hem d'oferir allò que tinga atracció, i en aquests moments, la nostra ciutat, la comarca i les comarques veïnes, poc tenim a oferir. Res d'allò promés quan l'aeroport era encara un somni: parcs temàtics, ciutats de llengües, centre de convencions, camps de golf... mai s'ha fet realitat, i així, ni els possibles turistes arribaran algun dia a la ciutat “per l'aire” ni tampoc, tot i que pot fer-se des de fa molts anys, cap ni un arriben “per mar”. Simplement la competència propera o llunyana ens guanya.

Caldria fer-nos-ho mirar aixó, si volem arribar a ser competitius. Tenir unes platges netes i garantia de sol no ho és tot. El futur està en joc.

Joseph Aloisius Ratzinger, cardenal per la gràcia de Pau VI, des de l'any 1977, va ser elegit Pontifex màxim de l'església catòlica en morir el recentment proclamant beat, Joan Pau II, a l'abril del 2005 amb el nom de Benet XVI.

No sé si serà el seu físic, la seua manera de mirar o el seu historial dins l'església com a màxim valedor durant molts anys de la Congregació de la Doctrina de la Fe, allò que en el passat es coneixia amb el nom de Santa Inquisició, però no és un pontífex que em meresca especial simpatia.

En sis anys de pontificat i independentment del sentit continuista o tradicionalista que marca el seu ministeri, és una realitat que el Papa, tot i ser menys viatger que el seu predecessor, sense oblidar que tenia 20 anys més quan va accedir a la càtedra vaticana, manifesta “un no parar”, essent ja una vintena els viatges que ha fet fora del territori italià.

Sense anar més lluny la setmana propera i amb motiu de la Trobada Mundial de la Joventud, tornarà a visitar per tercera vegada Espanya; ja va fer-ho el 2006 a València, amb motiu de la Trobada Mundial de les Famílies, i el 2010 a Santiago i Barcelona per allò de ser Any Sant i per consagrar el temple gaudinià de la Sagrada Família.

Que el Papa visite un país, una ciutat, sempre suposa unes despeses “extraordinàries” que algú haurà de pagar. En la ment de tots encara està la gran polèmica del cost del viatge a València que mai ningú ha arribat a conéixer pel que respecta a les despeses i al seu finançament. Ara, s'ha publicat que aquesta tercera visita té un cost d'aproximadament 50 milions d'euros, més de huit mil milions de pessetes !!!, una barbaritat tot i tenint en compte que la fam al món cada vegada és més gran...

El Papa ve convidat per la qual cosa la visita, “al Vaticà”, no li costarà un euro. Pense que les arques vaticanes deuen estar ben plenes, doncs tots els turistes i fidels que s'hi acosten a aquell estat, i puc donar fe que en són molts cada dia, tots, absolutament tots, han de passar “per taquilla” si volen contemplar les riqueses dels seus museus, la Capella Sixtina i fins i tot la pròpia basílica de Sant Pere, que tot i ser una església i el seu accés ser lliure, si vols pujar a la cúpula aleshores has de pagar, per les vistes privilegiades i per l'ascensor que et facilita un tram de la pujada. Només del turisme, la cúria vaticana poden viure com a “canonges” i mai millor dit.

Ara el Papa vindrà a Madrid, i més encara que va ser-ho a València, Santiago i Barcelona, la seua visita li eixirà ben de franc. Pagaran aquells que s'hi acosten, aquells que aprofitant la seua figura mediàtica visiten Madrid en aquests dies. Però pagarà també el poble, els ciutadans de a peu que, en un país en crisi, segons “la dreta i l'esquerra”, veurà com els visitants es beneficien d'uns descomptes en el transport urbà, dels que no poden gaudir aquells que, per necessitat, han d'usar-lo tots els dies.

D'altra banda, excensions fiscals per aquelles empreses que col·laboren amb l'event: Prisa, Sogecable, Vocento, Intereconomia, Telefònica... juntament amb desviament de diners públics, Ajuntament, Comunitat i Govern Central, i cessió d'instal·lacions públiques, creació d'escenaris avantguardistes, confessionaris moderns, tot serà poc. Massa pompa, massa ostentació, massa fastuositat, massa despeses innecessàries, massa voler quedar bé.... amb quina finalitat?

A mi, que vinga el Papa, en el fons m'és indiferent. Jo no aniré a veure'l. Haguera anat el mes passat estant de vacances a Roma, per allò de: “qui va a Roma i no veu el Papa, és com si hagués anat a París i no hagués vist la Torre Eiffel”, però, malauradament, no hi estava. Ell, com jo, estava de vacances.

Ara, ve a Madrid, i el que m'importa és que aquesta visita no ens coste diners, ni als madrilenys, ni a mi com a espanyol, que no s'empre la meua rebaixa de sou com a funcionari per finançar aquesta visita. Si tot i així algú n'ix de beneficiat, com molts s'afanyen a publicar, sense que ens “toquen la butxaca” me n'alegraré.

En les meues passejades estiuenques pel paratge natural del Desert de les Palmes, va cridar-me novament l'atenció no fa massa dies, com sol passar tots els anys, una xicoteta palmera autòctona: el palmito o margalló ; millor dit no és la planta per ella mateixal a que captiva el meu interés, sinó els seus fruits.

Naturalment, si es tracta d'una palmera, els fruits seran els dàtils. En aquest cas uns dàtils aspres, de color marró-groguenc, coneguts popularment amb el curiós nom de dàtils de gos . Supose que dàtil, per allò de la palmera, i de gos perquè aquests margallons, tot i que poden arribar a assolir alguns metres d'alçària, generalment es troben formant una espècie de ceps compactes de poca altura, de manera que si vas acompanyat d'un gosset, els dàtils queden directament a l'altura de la seua boca.

Una altra curiositat del margalló és, a més a més de les seues fulles molt rígides i en forma de ventall, que només són els peus femenins els que fan bagots de dàtils, allargats, menuts, entre 1 y 4 centímetres, mentre els masculins fan unes flors grogues poc vistoses.

Estos dàtils, comestibles, aspres i poc carnosos, són rics en tanits i molt astringents, per la qual cosa, no conec massa persones que els hi agraden. D'altra banda, quan jo era menut, recorde que les fulles del palmito eren emprades per l'elaboració de graneres, i la part inferior de la fulla tendra, el cor del margalló, era aleshores prou apreciat com aliment, arribant a vendre's als mercats, tot i que he de dir-vos, a mi mai m'ha fet gràcia.

Investigant una mica he descobert que els dàtils del margalló, segons l'indret on creix aquesta planta, reben noms diferents. Ja he dit que nosaltres, a Castelló, els coneixem com a “de gos”, però també se'ls pot conéixer com a “de rabosa”, “de guineu”, “de llop”, que com podem comprovar, es tracten d'animalons de la muntanya i si fa o no fa del tamany del gos.

Tot i el seu vistós color, crec que aquests dàtils no els piquen els pardals, doncs sempre que n'he vist, han estat els bagots intactes.

Per aquells que us agrada escorcollar us diré que el nom científic del margalló és “chamaerops humilis” i que ve a significar “matoll humil”, representant juntament amb l'olivera, la garrofera i la carrasca els elements més característics de vegetació mediterrània.

Així cal tenir en compte que ni els dàtils ni tampoc el palmito que es comercialitzen, res tenen a veure amb aquests margallons. Els dàtils són fruits de la palmera datilera, Phoenix dactylifer, en les seues múltiples varietats i el palmito que podem comprar en pots de vidre a qualsevol supermercat prové d'una varietat de palmera sudamericana, que s'anomena “Bactris gasipaes” o “chontaduro”.

Per aquells que mai heu mossegat un d'aquests dàtils és difícil fer-vos arribar algun sabor semblant; tal vegada i salvant les distàncies diria que la sensació que produïx a la boca el mossegar un dàtil de gos és una sensació entre secor intensa i amargor, com si no estarà madur, jo diria que semblant al mossegar d'un caqui, que tot i estar madur presenta un sabor especial quan sense voler menges o llepes una mica de la seua pell.

Siga com siga, i pel motiu que fora, estic convençut que els dàtils de gos, fa anys eren més apreciats que en l'actualitat i més encara, estic segur que molts dels joves i infants de l'actualitat ni tant sols saben que aquests fruits són comestibles.

Definitivament els dàtils de gos pertanyen al món de la cultura popular, i si voleu al temps de la fam, quan qualsevol cosa que trencara la monotonia diària era tot un plaer per la boca i l'esperit: carabassa al forn, moniatos torrats, arborços, dàtils de gos...

Ara, a l'estiu, és un bon moment per conéixer el margalló i els seus dàtils, doncs aquest coneixement farà que en un moment determinat puguem identificar-los; només heu de passejar-vos pel paratge natural del Desert i obrir be els ulls, tota una experiència !!!!

Aquesta va ser la sensació que vaig experimentar ahir al matí en arribar a un dels punts més emblemàtics del Desert de les Palmes, la coneguda com a Font de Sant Josep. I no perquè haguera desaparegut el rètol que, instal·lat pels tècnics de l'àrea de salut pública de l'ajuntament de Benicàssim informara que aquesta és un “aigua no potable”, sinó perquè, i per primera vegada en molts anys, aquesta font no raja.

Des de fa molts anys, el brollador de la font de Sant Josep, ha servit per calmar la set dels esforçats ciclistes i senderistes que, en arribar a la part superior de les runes del convent antic, en un revolt de la carretera que porta fins la Comba i Benicàssim, a l'esquera i rodejada d'arbres i vegetació autòctona, feien, quasi parada obligada, per “fer traguet”, reposar i tornar a agafar forces, per continuar la seua pedalada o caminada per aquells magnífics espais.

Això, per no parlar d'aquells estiuejants que, aprofitant la bonança del dia, pujaven amb els cotxes i a la vegada que gaudien de l'ombra i el bon estar de l'indret, aprofitaven per “omplir unes garrafes” i baixar-les per beure-les a casa.

També, per molts anys, aquesta font ha alimentat mitjançant una primer rudimentària i després més sofisticada canalització una bassa on l'aigua era recollida i usada amb posterioritat per regar les diferents hortes del convent.

A l'ombra de la font i com a complement d'aquesta existix des del segle XVIII una de les ermites més antigues del desert, i que després de moltes vicissituds i diferents enderrocs i restauracions, hui podem dir és de les més conegudes. Als seus peus una escultura de Melcior Zapata, en ferro, rendix homenatge als brigadistes forestals que tanta cura han tingut al llarg dels anys i seguixen tenint d'aquests meravellosos paratges.

És veritat que com a conseqüència dels forts estiatges que sofrix la nostra zona geogràfica, algunes de les fonts es ressentissen tant que arriben a desaparèixer, cas de la font de la Parreta, la del Coll de la Mola o la Pollosa, per citar les més properes a la de Sant Josep que hui és objecte d'aquest comentari.

Però tot i això, mai, mai la Font de Sant Josep, havia arribat a estar “seca”. En arribar l'estiu era evident que el seu cabal minvava, però sempre el seu brollador rajava la suficient quantitat d'aigua per abastir aquells que s'hi acostaven. Ara, ahir mateix, la font no rajava. Si hem de ser fidels diré que tant sols “gotejava”, fent talment impossible beure i acabant amb la paciència d'aquell que volia reomplir alguna ampolla.

El comentari de tots aquells que va acostar-se a la font en el poc de temps que jo vaig romandre allí, era el mateix: com era possible, si aquest any no havia estat un any extremadament sec, que la font no rajara?.I més encara, com era possible que un indret tant concorregut pel turisme local i forani, on fins i tot van instal·lar-se unes tauletes a l'ombra dels eucaliptus pel gaudi del personal, no tinguera aigua.

Més encara, alguns dels senderistes que, com jo, havíem passat abans per la font pollosa, un brollador humil que quasi sempre raja en quantitat molt minça, havíem pogut comprovar que, ara, al mes d'agost del 2011 rajava “un filet” i aquesta font, ubicada només uns centenars de metres més amunt, no tinguera aigua, la sensació com dic en el títol d'aquest post era unànime d'estranyesa.

Fins i tot alguns malpensats, i tenint com a precedent el que fa uns anys va fer-se amb el brollador de la “font de la teula”, una canalització que la pujava fins el restaurant del convent, i veient la col·locació després d'una aixeta per estalviar que l'aigua es perdés, pensaven i afirmaven amb rotunditat que l'aigua amb tota seguretat hauria estat tallada o el brollador desviat, doncs no donaven crèdit al que passava.

No sé quina és la causa, però la realitat és aquesta, a l'agost la font de Sant Josep del Desert de les Palmes, no raja i això, és una trista notícia per tots aquells que teníem en aquest brollador un lloc de descans en el nostre passejar pel Desert.

Des d'ací vaig vots perquè ploga quan haja de ploure per aconseguir que el brollador torne a rajar i, a la vegada, per eliminar del meu pensament qualsevol mala idea que em faça pensar que “la seca de la font” ha estat intencionada. Déu no ho vullga.

La casualitat ha volgut que tant ahir com hui, em despertara amb xifres milionàries. La ràdio donava entre d'altres dues noticies que m'han fet pensar. Notícies relacionades amb “milions”. No es tracta de cap premi de loteria, ni tampoc de cap descobriment d'algun tresor amagat. No, no és això.

Tanmateix les dues xifres són molt grans, quasi impossible de creure-ho, xifres que qualificaríem d'estrambòtiques. L'una fa referència a un àmbit més proper a nosaltres, conegut, quasi familiar; l'altra referida a alguna d'aquelles xifres que, de vegades, a força d'escoltar-les ens passen totalment desapercebudes.

La primera quantitat són 17 milions d'euros, i direu, i que vol dir Drosi amb aquesta xifra? On vol arribar?. Tot i que disset milions d'euros són molts milions, de vegades aquesta xifra resulta fins i tot menuda, només cal fixar-se en els darrers fitxatges dels “cracks” del món del futbol, però en aquesta ocasió, 17 milions d'euros és la quantitat a la que puja el deute de l'ajuntament de Benicàssim segons ha fet públic l'equip de govern.

Com és possible? Un ajuntament que ingressa els diners “a cabassos”, que només ha d'oferir uns serveis tres mesos a l'any i que cobra els impostos per tot l'any, un ajuntament que té un dels pressupostos d'ingressos més alt de la província, que fins i tot cobra com “urbans” espais que no estan urbanitzats, ni tenen dret a llum, ni aigua, ni edificabilitat, cas de l'anomenat polígon 7 per exemple..., com pot estar tant endeutat? No ho entenc. Si la gestió ha estat deficient, com a mínim caldria demanar responsabilitats, no us sembla? Però ja se sap, a la casa on no hi ha “amo”...

L'altra xifra, tot i que no ens toca de prop, també m'ha cridat l'atenció, 3.000 milions... en aquest cas de quilòmetres; aquesta diuen ha de ser la distància que haurà de recórrer en 5 anys la nau Juno, la més ràpida impulsada per energia solar i que hui mateix, aquesta tarda, i si tot va com ha d'anar, partirà de Cap Canyaveral amb destí a Júpiter on se suposa recollira dades per esbrinar com va originar-se i evolucionar el planeta més gran del sistema solar. Voleu dir que en època de crisi, aquest esforç econòmic, pagarà la pena? De vegades pense que la humanitat hem perdut el rumb i mai millor dit, tot i que faig creus perquè la Juno no el pergue mai i tot se'n vage a orri.

Recopilar dades sobre la composició de l'atmosfera de Júpiter, determinar si hi ha o no aigua, la temperatura de les diferents parts del planeta, estudiar el moviment dels núvols i camps magnètics i gravetat...., molt interessant, però necessari ara ?

I tornant als milions del deute de Benicàssi. Ara que estem en periode de pagament voluntari d'impostos, de fer calaix, hi haurà per aquest any 2011 i el proper 2012 un pressupost de despeses ajustat? I si sempre, com és lògic, ha estat així, si aquesta ha estat tasca preferent de les diferents corporacions, com es possible que s'haja assolit aquest dèficit? Alguna cosa falla...

No volem més “fallos””, ni a prop de casa ni a la llunyania, ni a Benicàssim ni a Júpiter. Senyors que “manejen milions” siguen vostés més responsables. Tems tenim, ja veurem si d'ací 5 anys, el 2016, Benicàssim no té deutes i a la vegada Juno ha assolit el seu objectiu, aleshores direm que l'espera en aquells anys el 2012, 13, 14, 15 i 2016 ha pagat la pena.

Caldrà guardar en la memòria aquests milions i després, quan toque, passar factura...

Aquest matí li he fet una visita. Feia mesos que no hi entrava, però cada vegada que passava per la porta en venien a la memòria records d'infantesa. És una de les poques “tendes del barri”, que suporten el pas del temps, la crisi i la forta competència dels supermercats; un establiment per on sembla que el temps no passa i on el fet de comprar no és només anar a adquirir determinats productes, és endinsar-se en el coneixement de les persones i de les accions diàries del carrer, del raval.

Un establiment que no necessita rètol, que no presenta cap aparador cridaner, que per no tenir no manté ni el nom del seu propietari, ni el tan conegut i general “ultramarinos”; no li fa falta. Tothom al raval sap on s'hi troba la tenda de “la rodona” al carrer de Sant Roc.

Una tenda per a la que el pas del temps no suposa cap entrebanc. De fet allò que la fa característica ara, ja ben entrat el segle XXI, és la seua poca evolució. Quasi es manté, diríem, com fa “un bon grapat d'anys”. Els seus orígens es perden en la memòria.

El mostrador alt, de marbre, les prestatgeries estretes, els productes amuntegats, ordenats en un desordre organitzat, amb els preus a la vista i enganxats a la pròpia prestatgeria d'una manera molt simple però a la vegada eficient. Productes variats i col·locats segons criteri dels seus propietaris: botelles de beguda al costat de “canterelles” de fang, pots de conserva compartint espai amb llaunes d'escabetx, olives a granel, café i cassoles de fang. Les verdures i fruites al rebost i al carrer en caixes, algunes vista dels vianants... No fa falta tenir-ho a la vista, tot té garantia... jo mateix he vist comprar creïlles sense veure-les, no hi fa falta, són bones i prou, ho diu Guillermo.

I per damunt de tot el tracte, familiar, sense pressa, que “els guillermos”, pare i fill, oferixen a la fidel clientela. Allí totes les persones són reconegudes pel seu nom, o millor encara, pel seu “malnom”; és la tenda de “tota la vida”; és el lloc on de bon matí, ja s'apleguen els treballadors de l'oficina bancària que s'hi troba al costat, abans de començar la seua jornada laboral, per conéixer i compartir les darreres notícies locals, comarcals, provincials, nacionals i fins i tot internacionals que cadascú ha escoltat als noticiaris. El lloc on cadascú diu la seua i on, entre tots, prenen el pols al barri i els seus esdeveniments diaris, mentre “els tenders” preparen “el millor que han trobat al mercat d'abastos” per oferir a les exigents mestresses de casa del raval, que, Guillermo pare, amb l'experiència dels anys darrere el taulell, coneix millor que ningú.

Després amb el pas de les hores, els productes van eixint. Només cal veure qui entra per la porta per saber si “aquelles cebes, aquells melons” seran del seu gust, doncs els Guillermos saben perfectament que li agrada i que no a totes les clientes, oferint a cadascuna en funció de la mercaderia allò que els hi satisfarà. Aquest és “el truc” per mantenir-se any rera any i superar els entrebancs que suposa la dura competència.

La tenda, de la que ja vaig parlar també en aquest mateix blog, ara fa dos estius, és menuda, senzilla i molt tradicional. Dins aquesta poca evolució, tres elements destaquen i la fan “moderna”. L'un és el pes, electrònic ell, ajuda a fer els càlculs de quantitats i euros; l'altre un aparell d'aire condicionat que ubicat damunt la porta d'accés al rebost, fa que ara a l'estiu, l'ambient dins la xicoteta tenda no siga bascós, i convide a romandre una estona més; el tercer un ordinador portàtil que si voleu que us diga, no sé quina tasca tindrà, doncs no l'he vist consultar per res, tot i que puc donar fe que estava engegat.

Tracte, humà i sense pressa de la clientela, indagant fins i tot quan no reconeixen el comprador a primera ullada, per ubicar-lo dins “les sagues” del raval o integrar-lo en el món familiar de les coses senzilles si es tracta d'un o una nouvingut/da.

Espais de Castelló, llocs i persones que per la seua senzillesa mereixen un reconeixement i que jo, ara, he volgut portar al record... Per molts anys, vosaltres sou realment Raval !!!