Drosi del Raval

Ja fa una llarga temporada que volia dedicar-li un post, un escrit, una mica del meu temps, però no li “tocava” mai. Hui, per celebrar que és el dia de l'onomàstica del seu creador, crec és el moment oportú.

Voldria dir la meua al voltant d'una estatua?, escultura? o millor dit representació? o tal vegada element artístic? que des de l'any 1989 ocupa un indret cèntric de la ciutat, la plaça de Tetuan. Naturalment, com ja hauran Vostés descobert, vull escriure, vull “dir la meua” al voltant de “la minerva paranoica” d'en Miquel Navarro.

Una escultura que tot i tenir ja més de 20 anys, encara la seua contemplació no deixa indiferent ningú. Un treball d'acer pintat creat per l'artista, pintor, escultor i ceramista valencià que va ser adquirida en el seu dia per l'ajuntament per formar part el pla d'embelliment de la ciutat, ubicada al bell mig de la placeta i que ara, passat ja un temps, tot i ser incompresa per molts veïns, constituïx, vista la trajectòria del seu creador, una de les peces més valuoses que trobem al nostre abast.

No sé quants diners degué costar, però supose que la inversió a hores d'ara estarà més que amortitzada i per descomptat l'obra de segur s'hi haurà revaloritzat dins el món de l'art, doncs el senyor Navarro ha evolucionat molt en la seua trajectòria artística i no només en el seu estil artístic estructurat per volums i espais, si més no també perquè a hores d'ara és un dels referents de l'art contemporani valencià i espanyol amb una ampla trajectòria tant dins com a fora del país.

Molt de temps ha passat des d'aquella “pantera rosa” de València, a la que si voleu la nostra “minerva” se li sembla, podent dir són filles del mateix pare, que des de l'any 2008 és acadèmic de Belles Arts, ocupant la vacant deixada per un altre escultor universal, Juan de Ávalos i que ha tingut l'honor d'exposar en el Guggenheim de Nova York, el Pompidou de Paris, el Mie japonés o el Contemporani de Barcelona.

Tot i la fama que ha assolit l'autor, pocs, molt pocs castellonencs saben apreciar el valor de l'obra que projecta la seua ombra a la plaça de Correus. És possible que alguna cosa li falte a l'obra per entendre's amb l'espai, és possible que l'espai i la ubicació no estiguen d'acord, tal vegada l'altura de l'obra i l'exigua filiformitat de les peces que la composen la deixen una mica indefensa i perduda en l'espai…i que els elements geomètrics la convertisquen en un tòtem figuratiu.

I el nom? Per què Minerva? I per què paranoica? Minerva deessa de la saviesa, les arts i les tècniques de la guerra sol ser representada en majestat i amb una pica a la ma. Tal vegada en l'obra de Navarrés la pica siga l'objecte més reconeixedor, però no oblidem el cognom “paranoica”, delirant, inexplicable, fantàstic… amb el qual l'autor conscientment va voler copsar l'opinió del vianant…

És possible que el nom fins i tot ens sone “dalinià”, però no oblidem que el pintor empordanés es considerat un geni…amb valoració diferent de la realitat exterior. Tal vegada per ací s'haja de buscar el veritable valor d'aquesta escultura, que dit siga de passada, va ser adquirida per un alcalde del PSOE.

Edo, Vento, Prades, Saura, Gimeno, Alfaro, Mas, Díaz, també Navarro, no nomes cal rendir culte al “beato” Ripo. Castelló és molt més en el nostre patrimoni artístic, tot i que de vegades, les obres siguen incompreses…

Lidl és una cadena de supermercats originària d'alemanya, fundada els anys 30 del segle passat i que en aquest moment manté més de 8.000 establiments arreu de 17 països, oferint una ampla gamma de productes d'alimentació, begudes, i drogueria, com qualsevol altre supermercat.

Tal vegada allò que el fa diferent és d'una banda la quantitat de “marques” de productes que no trobem en altres supers, i d'altra les ofertes de duració limitada de productes variats:per mascotes, d'oficina, de cuina internacional, de bany, de complements de la llar, de menjars sofisticats, d'accessoris de motocicleta o bicicleta, per citar els darrers que recorde.

Sense anar més lluny, aquesta mateixa setmana, des del passat dilluns 26 i sota el nom genèric de "sabor latino” oferixen tota una sèrie de productes que ens arrimen a la cultura i els costums dels països sud-americans, tant prop i a la vegada tant lluny de nosaltres.

Jo, que soc prou curiós m'he dedicat en aquests dies en veure amb detall alguns d'aquests productes i m'he emportat més d'una sorpresa, doncs he trobat “Alfajores”, refresc de “Guayaba”, melmelada de “Guaranà” a més a més d'un preparat per infusió de “yerba mate”, coses estranyes o si més no diferents a allò que estic acostumat a trobar a les prestatgeries de qualsevol supermercat.

Abans de comprar-les he esbrinat que són i quines són les seues propietats, i les sorpreses no han tardat en aparéixer, de manera que els Alfajores, són uns dolços d'orige hispà-arab, típicament del Nadal i que degut a la seua popularitat assolida a l'edat mitjana, ja formaren part dels magatzems dels vaixells dels primers espanyols quan van anar a Amèrica. En l'actualitat són molt populars als països sud-americans i estan composats per dues o més galetes unides per un farcit dolç i banyades de xocolata o sucre en pols. El farcit sol ser de dolç de llet, de fruites o de mousse de xocolata, amb aquests ingredients, necessàriament conviden a tastar-los.

D'altra banda la “guayaba” és una d'eixes fruites que es mengen senceres, com les pomes, a mossos, rica en vitamina C, de polpa blanca, cremosa amb moltes pepites i fort aroma, però que sobretot es menja en batuts i melmelada, essent aquesta una de les més populars a Veneçuela i de les més consumides a sud-amèrica. La coneixíeu? Jo, no. Ara és un bon moment per tastar-la.

I si la “guayaba” ja m'era estranya, encara més em sembla el “guaranà”. És aquest un arbust trepador originari de l'amazònia. Una vegada recollits els seus fruits, se separen les llavors i es trituren fins convertir-les en pols que s'usa com a ingredient principal per fabricar gasoses i begudes refrescants i energètiques. Fins i tot els indis amazonics gastaven aquest polsim com a medicina, per tractar la diarrea, disminuir el cansament, reduir la fam i per millorar l'artritis. Cal provar aquest tradicional “Isostar o Red Bull”, no us sembla? Ara podem fer-ho.

Finalment entre les prestatgeries també trobem la promoció de la “Yerba mate”, fulles i rames seques, triturades i moltes d'una espècie arbòria neotropical, base de la preparació gastronòmica molt comú en Brasil, Bolívia, Paraguai i Uruguai i de la beguda més consumida pels Argentins després de l'aigua: el mate, que prenen en infusió, amb aigua freda o fins i tot cuit, a us de te. Es tracta d'un potent estimulant del sistema nerviós tant com el café doncs també conté cafeïna, que ajuda a mantenir-se lúcid i espavilat. Voleu tastar-lo? No és gens car, un quilo no arriba als tres euros...

Coses diferents per a persones diferents, la curiositat ha estat el motor d'arrancada d'aquest post, maneres i comportaments de diferents cultures i civilitzacions; una altra forma d'entendre l'alimentació la que aquests dies, si ens ve de gust, podem deixar entrar a les nostres llars.

Aquesta setmana que tot just ara acaba he rebut a casa el darrer número del “butlletí” de la Societat Castellonenca de Cultura; un “totxo” de més de cinc-centes pàgines, que porta el número “LXXXVI” corresponent a l'any 2010.

El butlletí és la manifestació “al carrer” d'aquesta entitat cultural fundada l'any 1920 per un grup “de sabuts” escriptors i artistes castellonencs (Sánchez Gozalvo, Porcar, Revest, Melià…) per impulsar la investigació i la publicació de treballs de tot tipus, principalment els de caire històric, lingüístic o literari, directament relacionats amb Castelló ciutat i província.

Crida l'atenció d'una banda l'endarreriment de la publicació, que ve arrastrant-se des de fa ja uns quants anys, doncs quan ja estem a punt d'entrar al darrer trimestre de l'any 2011, el butlletí edita el del 2010; i més encara, si aquest butlletí, des de sempre, ha tingut una periodicitat trimestral, ara, el volum 86, d'una tacada, liquida tot l'any, quatre trimestres en un, qui dóna més?

D'altra banda també és de destacar, i no sé ben bé si eixim guanyant o perdent els subscriptors i àvids lectors com jo del butlletí, l'evolució que aquest ha experimentat en els darrers anys, doncs de ser una publicació variada, que donava a conèixer la cultura, l'art, la història i la geografia de les poblacions castellonenques, a més a més de tractar temes molt populars, del folklore i les costums, s'ha anat convertint, de mica en mica, número a número, en una publicació especialitzada, massa especialitzada diria jo, posant de manifest una pèrdua d'interés per la lectura dels diferents articles, si no eres un veritable estudiós d'allò, massa vegades minoritari, que el butlletí publica.

Crec sincerament que el Consell de Redacció del Butlletí, està perdent el rumb, o l'ha perdut fa ja una temporada i que al Consell Assessor o no li arriben o no encerta en la tria dels diferents articles o investigacions a publicar, per aconseguir que la lectura del butlletí siga més amena a la vegada que de temàtica més ampla i variada. Què opinarà de l'evolució del butlletí l'actual Junta directiva de la Societat?

Podem imaginar-ho, doncs segons llegim a la contraportada del darrer número publicat tant la presidenta de la societat, el vicepresident, com el director del butlletí, són tres dels cinc membres del consell de redacció, i coneguts “historiadors” castellonencs. Directa o indirectament fan que el butlletí siga cada vegada més històric i menys geogràfic, folklòric o simplement popular.

Quina diferència entre llegir els escrits de Pascual Tirado, Pérez Dolz, Porcar, Melià…, la poesia i contes d'Artola i Sales Boli, l'estudi de les Cartes Pobles dels diferents pobles, que tant ens ajudaren a adquirir coneixements en els àmbits de les humanitats i ciències socials, a llegir la vintena de completes i ben traçades investigacions que conformen el darrer butlletí, però que dissortadament interessen a molts pocs.

Cal ser valents, reformular els continguts del butlletí, obrir-lo a les noves generacions i aconseguir siga més fàcil de llegir, això sí, sense perdre qualitat. Estic segur que pot aconseguir-se, el que no estic tant segur es que es vullga. Temps al temps…

Arribats a les darreries del mes de Septembre, com tots els anys, l’Associació Cultural Colla “El Pixaví”, com a ermitana honorífica del llogaret i ermita de Sant Roc de Canet, s’apresta a celebrar unes senzilles però a la vegada entranyables festes, on la germanor, el record de les tradicions i les “ganes de fer festa” ens omplin de joia i ens fan sentir-nos una mica “mes poble”.

I aquesta festa, -que enguany celebrarem el proper diumenge dia 25 de setembre-, com sempre, volem que siga de tots, per això tots els actes programats són a la vegada que populars, oberts a tots els veïns.

Lluny de protocols excessius i de solemnitats, però dins el màxim respecte per tot allò que fem, volem compartir amb tots les activitats del dia. El Pixaví si s’ha caracteritzat per alguna cosa, sempre ha estat per la seua hospitalitat.

El dia estarà farcit d'actes de tot tipus. Hem elaborat un programa senzill, on, juntament amb els religiosos, també hi trobem actes lúdics, al costat d’homenatges i records, per aquells que han contribuït al fer de Castelló i el seu terme, allò del que a hores d’ara, ens sentim molt orgullosos.

Si voleu compartir el dia amb nosaltres ja ho sabeu, celebrarem la festa del sant, el final de l'estiu, el retrobament pixavinenc i l'inici del cicle fester 2011-2012. Hi haurà olleta de la Plana per tothom, això si, cal portar-se: escudella, aperitius, i beguda. També taula i cadira i ganes de passar-ho be, la resta, que no serà poc, ho ficarem nosaltres.

Cantarem els gojos del sant, anirem en romiatge fins les fontanelles, per recordar la transformació dels aiguamolls de Canet en terreny pròsper i conreable, farem homenatge a una de les darreres modistes a domicili que encara treballen a Castelló i, naturalment, menjarem rotllets i beurem mistela, contarem acudits i xalarem i riurem, ballarem i tocarem les castanyetes i a mitja tarda, prendrem orxata i fartons...

Vint-i-tres anys de festa donen per molt, molt hem canviat des d'aquell llunyà 1989, tenim ja una llarga experiència i ara, quan estem a punt de tancar les portes a l'estiu, volem renovar en el senzill llogaret de Canet que el Pixaví seguix fidel a les tradicions del poble.

Esteu tots convidats, doncs volem fer nostra la salutació fraternal, tan castellonera, del “benvingut siga, qui a sa casa bé”, doncs vingueu d'on vingueu, sereu benvinguts sempre que vingueu amb bona voluntat, respecte, ganes de fer i participar de la festa, amb la intenció de ser-ne un o una més entre nosaltres. Així que ja ho sabeu, coneguts o anònims, us esperem !!!

No sabia de l'existència d'aquest mot i menys encara del seu significat fins que hui l'he escoltat en boca d'un “locutor” de ràdio d'una emissora de Catalunya. Donava la notícia, d'altra banda per tots ben sabuda, que demà passat, a les 11 hores i 5 minuts, hora oficial peninsular, arribarà, segons conveni astronòmic, la tardor a l'hemisferi nord.

En donar la notícia aquest locutor ben bé a dit que arribarà la “rerevera”, i que aquesta durarà 89 díes i 20 hores, que el diumenge 30 d'octubre tindrà lloc el canvi d'hora i que l'hivern començarà el 22 de desembre.

Tot i que siga curiós que l'inici astronòmic de les estacions vinga donat per “conveni”, més encara resulta la quantitat de noms que reb aquesta estació en que les hores de nit van guanyant a les de sol de manera molt ràpida; així al per tots conegut de tardor o primavera d'hivern, cal afegir també el de santmiquelada i rerevera.

En aquest cas, escorcollant una mica, he sabut que és aquesta una paraula que s'usa molt a l'empordà, tal vegada per simetria popular enfront la prima-vera/ rera-vera; siga com siga estareu d'acord amb mi que és molt sonora, emprant-se, de vegades, en un sentit més enllà que el metereològic, per referir-se al periode final del cicle vital d'una persona.

Al voltant d'aquests dies, ahir, hui, demà, hem d'anar notant el descens progressiu de la temperatura i si més no, la diferència extrema entre el dia i la nit. Tal vegada també, i els diaris no deixen de recordar-nos-ho, s'iniciarà com ve succeïnt en els darrers anys, l'època de les precipitacions, tot i que al nostre poble i com deia el poeta “o plou poc o plou massa”.

Arriben els dies en que el vell costum de prendre la fresca a la porta de casa, que encara es conserva en alguns carrers del Raval, serà encara més estrany, i de mica en mica, arribarem, de forma tímida al temps del recolliment a casa, temps de nostàlgia i malenconia, esperant que faça fred per traure la roba d'hivern i ficar la manta sobre el llit...

Esperant que els lledoners del carrer de Sant Roc o els plàtans de l'avinguda del Lledó, perden les seues fulles i ens oferisquen un espectacle per a la vista amb colors càlids, colors de la natura en un periode molt evocador fins i tot a l'art.

Estem esperant la tardor, benvinguda siga la rerevera i mentre arriba us deixe un poema d'Aussiàs March, el XXVIII que en el seu començament diu així:

“Lo jorn ha por de perdre sa claror
quan ve la nit que expandeix ses tenebres;
pocs animals no cloen les palpebres
e los malats creixen de llur dolor”.

Arriba el temps d'estar a casa, en família; la foscor i el fred són elements claus en el recolliment, i amb aquests la pluja que esperem que arribe d'acord amb la dita popular: “clara i pura i amb mesura” i el temps passa, la rerevera ja està ací.

Avui estic molt content perquè ha succeit un fet que en els primers temps del blog, allà pel mes de març del 2007, semblava que mai arribaria a veure, era simplement inimaginable. Algú de vosaltres, a l’entrar a llegir alguna de les més de mil tres-centes entrades ha fet que aquest blog assolisca la contundent xifra d’un milió de visites.

El blog de “Drosi del Raval” ha arribat a la gran fita del milió de visites! Quan vaig començar no m’hauria imaginat mai que això fos possible, qui ho havia de dir! Però, com diu la dita, de mica en mica s’omple la pica i, clic a clic, el comptador ha marcat el milió.

És evident que aquesta fita no seria possible sense tots vosaltres, que passeu per aquí a llegir, a comentar... De vegades de forma esporàdica, anònima, quasi de casualitat, d’altres regularment, tots hi heu contribuït i, a tots us he d’estar i de tot cor estic molt agrait.

A mesura que anava passant el temps m’he anat sorprenent a mi mateix de manera molt grata a l’arribar a les 5,000, 15.000, 50.000, 100.000 i 500.000 visites, però arribar al milió, que en la majoria dels cotxes implicaria “pegar-li la volta” al conta-quilòmetres, és “massa”.

És veritat que en les darreres setmanes ja s’intuïa que al ritme de visites que portava el blog, per aquestes dades, tot just començat el nou curs, arribarien els sis zeros, però tot i això, la xifra que ara apareix al contador em sembla estratosfèrica per a un blog que, al cap i a la fi, només tracta de reflectir els pensaments, reflexions i vivències d’un veí de Raval de Sant Fèlix, normal i corrent, del muntó.

Ès cert que tracte temes variats, articles personals, qualsevol cosa que em cride l’atenció, escrits que són llegits i comentats per molts de vosaltres, per això reconec sentir-me orgullos d’anar “calant” entre amics i desconeguts, i coses com aquesta em demostren una vegada més que la constància, el escriure sobre les coses des d’una perspectiva personal i seguir, o tractar de seguir una mateixa metodología de treball, acaba portant a l’èxit.

D’altra banda soc conscient que un milió de visites és irrisori per les grans webs i blogs de més tradició, però com deia abans, per un blog personal i al que la gent va arribant principalment per la pròpia pàgina de l’ajuntament o el google, arribar a aquesta xifra de visites em sembla tot un esdeveniment.

Encara que a hores d’ara dubte molt que algun dia aquesta xifra puga arribar a duplicar-se, doncs tot i la constància, el cansament possiblement m’arribarà a vèncer, el més important de tot en aquest moment és que la meua empenta digital de segur seguirà per molt de temps a la xarxa.

I com va dir el gran Sófocles: “L’èxit depén de l’esforç” i jo us assegure que un gran esforç i una gran dosi de paciència en molts moments, han fet que aquest blog mantinga des de fa molts mesos el lideratge dins el servei municipal castellonenc..

Salutacions cordials i un milió de gràcies pel vostre temps. D'alguna manera caldrà celebrar-ho, s'admeten propostes...

Hui ha estat el gran dia; després de moltes vicisituds i més d'una desil·lusió, podem dir que s'ha aconseguit a Castelló l'inici dels estudis de medicina. Aquest matí tot i que amb una seu provisional, el president de la Generalitat, ha inaugurat la Facultat de Ciències de la Salut de la UJI.

A partir de hui mateix un bon grapat de professionals mèdics, el nou i flamant professorat, hauran de fer possible un aprenentatge integrador, tot un repte, per la qual cosa contaran amb uns recursos assistencials òptims amb tota una xarxa sanitària, tres hospitals i quinze centres de salut, a més a més d'una docència diversificada que abastarà des de la medicina esportiva fins la farmacoeconomia.

Tot aquest esforç per que d'ací uns pocs anys, 80 elegits per la glòria, la primera promoció de metges de Castelló, siguen uns professionals ètics, humans i segurs de si mateixa, capaços de treballar en un sistema sota les exigències d'eficàcia i eficiència que es demanen al segle XXI, perfectament formats en competències relatives a la comunicació a la vegada que amb una disponibilitat total pel treball en equip.

Fa ja més de dos anys, juny del 2009, que la Comissió Acadèmica Interna de la Universitat castellonenca va començar a perfilar els aspectes bàsics de la titulació, després que al març del 2007, dos anys abans, el Consell de Govern de la universitat començara els estudis per veure la viabilitat d'una facultat de Ciències de la Salut a la Plana. El temps ha anat passant...

Tot semblava enllestit, plans d'estudi, plantilla de professorat, adaptació d'equipament... el curs passat, però malauradament, la posada en marxa dels estudis va haver d'ajornar-se per l'escassa o nul·la captació de recursos econòmics. Calia retardar un any l'inici de medicina per garantir una implantació “sense disfuncions”. Ara sembla que el dia és arribat. Ha transcorregut un any i tot i que la crisi faça que estiga en l'aire la construcció de la nova facultat, els estudis poden començar en el popularment conegut ja entre la comunitat universitària edifici “lacasitos”, per allò dels colorins del panellat de la façana, edifici destinat en principi a ampliació de la facultat d'humanitats. Tot siga per bé dels futurs professionals mèdics.

La Universitat Jaume I, que ha estat capdavantera en l'us de les noves tecnologies ara “puja al carro” de les ciències de la salut, completant els estudis universitaris en la 4ª branca. Tot i això la nova facultat només, de moment, impartirà juntament amb medicina i infermeria, psicologia, doncs les titulacions associades com farmàcia, nutrició, fisioteràpia, logopèdia, optometria, podologia o odontologia, per citar les més demandades, hauran d'esperar, com a mínim a que estiga construït el nou edifici, doncs cal que incorporen aspectes formatius fonamentals marcat per l'Espai Europeu d'Educació Superior.

Tres anys tenim per davant per aconseguir finançament alternatiu, per construir la nova facultat; de no ser així, arribarem al curs 2014-2015 i tindrem colapsat l'edifici provisional, doncs tot i l'inici dels estudis en aquest curs, a hores d'ara l'inici de la construcció de la seu definitiva de ciències de la salud està bloquejada, ja que el reajustament econòmic del Consell ha deixat “en l'aire” els més de 13 milions d'euros que, la Conselleria d'Hisenda havia d'abonar a la UJI per fer front a la construcció. Cal negociar una fòrmula per salvar l'edifici si volem uns estudis “a l'altura” de la ciutat.

Si tal i conforme va dir en el seu dia el Conseller de Sanitat, els estudis de medicina a Castelló “han de tenir un punt diferent, no només a nivell de Comunitat Valenciana sinó també dels de la resta de l'estat espanyol” s'haurà de fer l'esforç per aconseguir, a més a més de la foto de demà en tots els diaris, de l'inici del nou curs en ciències de la salud, que prompte, molt prompte les grues i els operaris comencen a treballar en les parcel·les 24 i 25 del campus creant un edifici “singular” i operatiu el més aviat possible, eixe ha de ser ara el proper objectiu, veurem que passa...

Ja fa uns quants dies la meua filla que viu i treballa a Barcelona, va fer-me arribar uns versets que vaig reconèixer de seguida, formaven part de la lletra d'una cançó que va composar i editar allà pel 1968, fa ja més de 40 anys, un xicot que tot i no haver-hi nascut a Castelló, es considerava un castellonenc més, doncs tota la seua vida havia transcorregut al nostre poble; el seu nom: Fèlix Estop, cantautor representant de l'anomenada nova cançó a Castelló, juntament amb un altre que també ara em bé a la memòria: Fernando Nadal.

Des d'aquell dia he regirat a casa, sabia que podia trobar-lo però no ha estat possible. Era un disc single, de 45 r.p.m., de 4 cançons, dos per cada “cara”, de la companyia “concentric” i que contenia aquella cançó “xicoteta”. Crec vaig arribar a comprar-lo, però clar fa tants anys...

Ahir en aquest món inabastable que és l'Internet, vet per on, vaig trobar-lo, i poder tornar a escoltar les quatre peces del disc: Amor d'Amo, La Mort de l'Emigrant, A un Pam del Nas i Xicoteta, aquesta darrera la de lletra més recordada per mi, tot i que en escoltar les altres peces, també la melodia prompte hi ha vingut a la memòria.

I és que amb Fèlix Estop, que no sé que haurà estat d'ell, unes melodies fàcils i unes lletres emotivament senzilles, que van fer-se familiars en el mateix moment d'escoltar-les, van aconseguir allò que en definitiva havien d'aconseguir, ser apreses i repetides per la gent.

I com va deixar escrit Joan Fuster, entre les moltes funcions que la Nova Cançò va arribar a aconseguir hi havia una de bàsica, ajudar-nos a cantar a qui no som cantants, o si més no a taral·lejar. I tant que Felix Estop ho va aconseguir. De fet hui, 43 anys després, les cançons de Fèlix Estop a casa “encara sonen”, i omplin les estances de records.

Les balades sentimentals i enèrgiques del disc, probablement ens van agradar i ens seguixen agradant per la seua fonètica i el seu vocabulari, per allò que diuen i com ho diuen, valencià viu dels anys 60, de consum quotidià, entés tant per manobres com oficinistes, pintors o notaris que, a l'hora d'afaitar-se o dutxar-se, i de manera espontània, eren taral·lejades i que han anat impregnant la memòria i sedimentant l'estima per allò que es nostre, a la vegada que han deixat consciència de la crua realitat del país.

La música no és només tecnologia, i en el fons me n'alegre que encara hi haja joves que a Castelló els hi agrade la música amb lletra, per comprendre-la i escoltar-la i sobretot feta i cuita al nostre voltant, fa anys o més recentment, però sempre cantant per la llibertat. La cançó, sens dubte, forma part del compromís de la recuperació de la llibertat, per la preocupació per la vida, per les coses quotidianes, pel pas del temps… i si no, veieu aquestes lletretes:

“Treballa, treballa, treballa/ treballa i deixa't la pell/ per fer molt més ric a l'amo/ que en Nadal et dóna un puret”. Podeu escoltar la cançó sencera en aquests enllaç: http://www.youtube.com/watch?v=zpCqrBmjSjU

“Quan del cor se'n va la vida/ allunyat del teu País/ els teus ulls ploren sang viva/ i sols penses en ahir”

I per acabar la que ha donat peu a aquest grapat de records en aquest darrer cap de setmana de l'estiu: “Com la flor del taronger,/ blanca i pura, blanca i pura/ com l'ombra del xiprer/ recta sempre, sempre recta./ Com la floreta del camp/ senzilleta, senzilleta/ vull que sigues per mi,/ xicoteta, xicoteta /Que no et taque aquest món/ ple d'espines mentideres/ d'on desapareix l'amor/ i les coses vertaderes”…

Records d'un temps i d'un poble, els 60 i Castelló, quan encara vestiem pantalons curst i apedaçats, on les matinals del Rialto i Vicente Escura i la nova cançó ens ajudaven a obrir-nos pas a la vida...

El 17 de febrer, fa ja més de mig any, després de 26 anys, TV3 deixà de veure's al País Valencià; Acció Cultural del País Valencià és va veure obligada a desconnectar els repetidors per les elevades multes que imposà la nova llei audiovisual del govern valencià. Una unió, un enllaç, un pont es trencava...

Des d'aquell mateix dia, la ciutadania de Castelló ha anat demostrant una i altra vegada, de la mateixa manera que la resta de ciutadans de la Comunitat en diferents manifestacions i formes, l'exigència majoritària de poder veure la senyal de TV3. Calia reformular la llei de Televisions sense fronteres, refer “el pont”. Tot ha estat inútil.

Una Iniciativa Legislativa Popular va ficar-se en marxa, primer va ser mitjançant la redacció d'un projecte de llei que proposara una solució possible, després donar suport a aquest projecte amb més de 600.000 signatures vàlides i finalment aconseguir el tràmit parlamentari. No va ser fàcil, però hui, dimarts 13 de setembre, ha entrat a tràmit parlamentari el projecte en la sessió 257 del Congrés i en aquests moments, estava previst l'inici a les quatre de la vesprada, s'estarà debatent aquesta proposició.

També la casualitat ha volgut que hui, en aquest cas en sessió matutina, hi haguera sessió plenària de la Diputació Provincial de Castelló, la primera de caire polític sota la presidència de Javier Moliner, que tot i haver presidit ja dues sessions plenàries, aquestes no han suposat cap debat polític ni de gestió. Ara, en la de hui, amb 20 punts de l'ordre del dia, destacaven d'entrada aspectes sobre el corredor mediterrani, la incineradora de l'Alcora o el minitransvasament de l'Ebre.

Tal vegada per aquest darrer tema, a migdia, quan tornava a casa i en una de les amples voreres que envolten la plaça de Maria Agustina, he vist aparcada una unitat mòbil de TV3, que estava llesta per “entrar en directe” en algun programa informatiu de la cadena, tal vegada un telenotícies migdia per allò de l'hora.

M'he alegrat de veure'ls tot i que no sabia ben bé el seu interés. Tot i que no tenia res a veure amb la proposta que a hores d'ara es debat a Madrid, i si amb el minitransvasament, com he pogut saber en arribar a casa, no hi ha hagut cap problema, i més encara, alguns afortunats han pogut escoltar i veure com malgrat les postures de PP i PSOE, el BLOC fa vots perquè “amb l'assumpte del riu, no es veja aquest com una frontera, sinó com l'oportunitat de construir un pont” iniciativa popular.

Un pont d'unió entre Catalunya i el País Valencià, en l'assumpte de l'aigua, del corredor mediterrani i també de la televisió. Faig vots perquè la iniciativa popular tinga el mateix ressò al Congrés com des del BLOC s'ha buscat en el plenari de la nostra Diputació.

El BLOC ha estat a l'alçada del que s'esperava, calia defensar i afavorir el desenvolupament agrícola dels pobles del nord i l'excedent d'aigua de l'Ebre pot ser una bona injecció. I de mateixa manera cal que es desenvolupen els espais de comunicació entre comunitats que comparteixen la mateixa llengua, és de rebut doncs que PP i PSOE no ens donen l'esquena als veïns de Castelló i prompte puguem tornar a veure les emissions de la cadena catalana. Està a les seues mans.

Hui és un dia important, dimarts 13 i sense supersticions, Castelló ha d'estar més a prop de Catalunya i Catalunya més a prop de Castelló, de segur que si ho intentem tots eixirem guanyant, alguna cosa es mou? Un pont definitiu es possible.

Ni ho entenc ni crec que arribaré a entendre-ho mai. És ben trist que un grapat de pobles, una comarca sencera, sofrisquen els efectes devastadors d'un incendi, d'unes flames per moltes hores incontrolades, que van convertir en negre espais que minuts abans havien estat d'un verd intens.

El cor de l'Alcalatén amb sis termes municipals afectats, Les Useres, Atzeneta, Figueroles, Costur, Llucena i l'Alcora, van sofrir a les darreries del mes d'agost del 2007, fa ja 4 anys, el més gran i paorós incendi que la memòria històrica recorda. Més de 5000 hectàrees van ser devorades pel foc. Podem recordar-ho en aquest vídeo, http://www.youtube.com/watch?v=T9_7Ni_XDW4.

Immediatament, als pocs dies del desastre, semblava que les administracions nacional, autonòmica i provincial anaven a fer un front comú per intentar aconseguir el màxim d'ajudes possibles per recuperar els terrenys, i com és de suposar, aquestes tot i que van tardar en concretar-se, a la fi, van ser aprovades per un total de 6 milions d’euros, quantitat que s’hauria d’aportar a parts iguals pels governs centrals i autonòmic, mitjançant uns acords que obligaven i lligaven l’aportació d’un a la de l’altre.

I va passar el temps, i el govern central, tot i que tard, va complir, i va traspassar a un compter de la diputació provincial els tres milions d'euros acordats, però amb la clàusula que els diners no podien usar-se si l'altra part (Consell i Diputació) no realitzaven la mateixa aportació. Mentrestant la regeneració i reconstrucció de la zona afectada, dormia el somni dels justos , i només la pròpia natura anava fent que el verd tornara a poc a poc a les muntanyes.

Ara, 4 anys després, aquesta mateixa setmana, s'ha esgotat el termini que el Govern Central va marcar per assignar les ajudes i com, tot sembla indicar, ni la Generalitat Valenciana ni la Diputació castellonenca han estat sensibles i capaços d'aportar els tres milions d'euros equivalents a l'aportació del govern de l'estat, les ajudes s'han perdut i els diners del compter cedits per ser lliurat a aquests municipis afectats, hauran irremeiablement de ser tornats a les arques estatals. El que deia al començament, ni ho entenc ni ho entendré mai.

Hi ha una dita en castellà que diu: “Unos por otros y la casa sin barrer”. Be podria aplicar-se a aquesta situació si bé sembla díficil d'entendre que s'hagen deixat perdre més de 500 milions de pessetes, només perquè Diputació i Generalitat, o Generalitat i Diputació, no tingueren entre les seues prioritats l'ajuda als veïns per regenerar la zona, de la manera en què va ser enfocada aquesta des dels condicionants del govern central, siga com siga i de ser així o d'aquella altra manera, els diners s'han perdut, aleshores entendreu el perquè del títol d'aquest post.

No serà tota i grossa la culpa del govern central quan els propis alcaldes del Partit Popular de L'Alcora, Les Useres, Llucena i Costur en aquests darrers dies han demanat a la Generalitat que faça front al seu compromís. Tanmateix açò no ha estat així i acabat el termini proposat els diners “hauran de tornar a Madrid”.

Trist, massa trist que per “topeties” dels uns i dels altres, per la manca de sintonia entre PP i PSOE com en altres ocasions, siguen els veïns i termes dels pobles afectats per l'incendi els grans perjudicats. “No vols caldo, doncs pren, dues tasses”. Mira que té collons la cosa...

Hem canviat l'alcalde, s'han iniciat per fi les obres de la plaça Major, estem a punt d'iniciar per primera vegada en la història de la nostra universitat els estudis de la rama sanitària, Castelló ha estat en els darrers dies el centre dels pobles costaners espanyols de la mediterrània, nous impostos prompte veuran la llum per gravar una mica més encara el veïnat..., novetats del nou curs que ara comença, canvis, avanços?, millores?

Algunes d'aquestes modificacions diuen els entesos i els polítics, que no sempre són els mateixos, que donaran “millor aire, millor imatge” a Castelló, és possible; però alguns dels defectes que fa temps venim denunciant en aquest blog, malauradament tot l'èmfasi en presentar una “bona imatge”, seguixen produint-se, semblant que a ningú importen, que són mals menors i que no van a cap lloc, i això, de manera més directa del que els nostres governants polítics municipals s'imaginen o volen imaginar-se, està també contrarestant el bon quefer en altres menesters.

Ve celebrant-se en aquests dies la XXVIII Concentració Harley Davison, tot un esdeveniment que ajuda a conèixer Castelló fora del nostre terme, doncs és aquesta una de les més multitudinàries d'Espanya. Dins aquesta concentració, que tanca la temporada d'actes de l'estiu, els concerts, exhibicions i festa són el plat fort, però també aquest any, i per promocionar encara més l'esdeveniment, s'ha volgut unir festa i gastronomia grauera, convidant el prestigiós restaurador català mediàtic i televisiu, transgressor i controvertit Sergi Arola a elaborar el menú “Big Twin”, tres plats on l'ingredient principal ha estat la sardina del Grau.

La idea, crec personalment, és encertada. La saborosa sardina grauera necessita d'un rellançament i aquest cuiner i aquesta concentració motera, poden fer-li un bon impuls. Fins ací res a objectar. D'altra banda la col·laboració municipal en l'organització i difusió de l'acte sempre ajuda... o no?

A més a més dels diferents mitjans de comunicació, ha estat, com en altres ocasions i esdeveniments, la secció de notícies del web municipal una de les formes de difondre els plats elaborats per Arola, “tàrtar de sardines amb gelat especiat de tomaca i bromera de mar, sardina marinada amb freses d’arengada i torrada de tomaca i ensalada tèbia de trompetes negres amb rovell d’ou fregit i sardines a la planxa”.

I per què deias al començament que seguim igual? Doncs perquè si llegiu la ressenya de la notícia al web “en valencià” us adonareu que el cuiner no era Sergi Arola, sinó que el cuiner participant era Sergi “llaure-la”. Fins i tot costa d'entendre que Arola i “llaure-la” volen ser la mateixa persona per art i gràcia del programa automàtic de traducció que els nostres polítics municipals usen quan volen “quedar bé” emprant el valencià.

Clar, si en castellà “Arola” és una forma del verb “Arar”, el traductor automàtic, sense cap tipus de revisió “personal” al darrera, traduïx el verb “arar” per la forma correcta “Llaurar” i per tant la forma Arola, per la forma llaure-la, i tots tant contents. Quina vergonya !!!

Molta projecció fora, però a hores d'ara els nostres veïns catalans, i tots els cuiners encara estant rient-se d'aquesta ficada de pota, doncs, a Arola li havien dit moltes coses fins ara, que la seua era una cuina desestructurada, poc gustosa, massa sofisticada, sense identitat, doncs és difícil encertar els gustos de tots, però arribar a canviar-li el cognom, això només ho han fet fins ara al web municipal Castellonenc. Arola=Llaurador !!! Així seguim sense anar a cap lloc, i el que volem avançar i tant costa d'aconseguir, per una banda, ho perdem per l'altra.

Canviarem en algun moment? Es prendran seriosament els governants municipals del PP l'estima per la nostra llengua? De moment seguim igual, m'ho estan demostrant en accions com aquesta...

Ahir a la vesprada la notícia va córrer com la pólvora pel “facebook”: “el servei municipal de préstec de bicicletes, Bicicas, deixarà de ser gratuït a Castelló i passarà a costar dos euros al mes”. Hui apareix la notícia als diaris locals en boca del regidor d'hisenda, el senyor Masip.

Diu que és una mesura més de les que s'aplicaran per reduir les despeses municipals, i no dubte que serà així doncs més de 17.000 usuaris registrats, a dos euros al mes, 34.000 euros, vora 6 milions de les antigues pessetes, que l'ajuntament recaptarà cada mes, dels sofrits contribuents d'una manera força descarada.

Sóc usuari del servei des dels seus orígens, tal vegada dels més antics i consultada la fitxa personal a un dels postes de préstec, confirma que en vora quatre anys he fet us del servei en més de 700 ocasions, per tant puc considerar-me “usuari habitual” amb tot el que de bo i de negatiu comporta l'us.

No és la primera vegada que parle d'aquest exitós servei en este mateix blog; també en més d'una ocasió i via telefònica m'han demanat la meua opinió des del propi ajuntament o l'empresa concessionària, Maquiver S.L., i sempre he dit la meua. Ara no hauria de ser menys.

És veritat que a molts altres pobles i ciutats de l'estat espanyol i de fora de les nostres fronteres aquest mateix servei és de pagament, però si hem de ser iguals en el pagament, també ho hauríem de ser en les contraprestacions rebudes, començant pels propis vehicles, per les bicicletes, que en el cas de Castelló, són les més senzilles i fràgils de totes les que he vist per altres indrets, i puc assegurar han estat unes quantes.

Per no disposar no disposen ni de fanalet i tot i que foren afegits uns “timbres” i modificats no fa massa temps els portaequipatges, substituïts per cistelles davanteres, tant els uns com els altres són d'una fragilitat extrema, la qual cosa unida a la falta de civisme d'alguns usuaris o “maneguetes”, xiquets i no tant xiquets, a la manca de sancions exemplars per part dels AMU's o policia local, i al poc o deficient manteniment que reben per part de l'empresa encarregada del mateix, fa que “encertar la bicicleta a l'hora de fer us de la mateixa” siga tot un bingo, doncs a la que no li fallen els frens, li frega el pedal, li balla el selló o li salta la caixa del pedaler…

I si parlem dels postes receptors, cal ser realistes: no estan encertats; els sistemes d'ancoratge no funcionen en massa ocasions i o bé no deixen agafar la bicicleta o no reconeixen que ha estat “ancorada”, es a dir que l'has tornada, amb la conseqüent molèstia que suposa, dia si, dia també, haver de registrar la incidència, o directament “la pantalla tàctil” no respon i has d'anar a buscar una altra base, o no hi ha bicicletes en aquell lloc o està ple i no pots deixar-la…

Pagar si, però per un servei “de primera”, per un servei que facilite la mobilitat, per un servei que “mime” aquell que l'use, per un servei amb garanties de seguretat per l'usuari i els vehicles, amb bicicletes resistents, fortes i còmodes, modernes i pràctiques, i amb uns carrils bici que siguen respectats…

Mentre això no s'aconseguisca, el pagar pel servei a més a més de ser antipopular serà una mesura que de manera descarada vol, una vegada més, aprofitar-se'n d'aquells que volem afavorir la mobilitat i la sostenibilitat de la ciutat movent-nos sobre dues rodes. Pagar si, però així no i mil vegades no.

Ho he de dir amb totes les paraules, no entenc gens ni mica de moda, d'anar conjuntat o a l'última. Per mi, allò dels colors crus o càlids, de vestits associats al bon gust i tendències i gèneres relacionades amb el vestir no em preocupa gens ni mica, m'és igual.

Entenc que hi haja persones, homes i dones, que tinguen especial preocupació per l'estil i les tendències, i que busquen vestir-se de manera apropiada al seu caràcter, fesomia, edat i fins i tot que vullguen ressaltar els seus atributs a la vegada que amagar els seus xicotets o grans defectes, però com us dic a mi no em preocupa gens ni mica, arribant al punt que jo “em fique” allò que primer trobe, i si no fos per la meua esposa, arribaria a eixir de casa amb qualsevol cosa que “de segur desentonaria”.

No vaig a comprar-me la roba, em fique allò que em compra la meua muller i és ella la que combina pantalons amb camises, jaquetes amb corbata, en els pocs moments en què faig us d'aquest complement, o cinturons amb sabates.

Per això els aparadors de les botigues d'esta o aquella marca de confecció no em diuen res. Pense que la moda, hui en dia, és fruit del màrqueting i que la demanda de noves i diferents peces per part dels o de les possibles compradors, està mediatitzada per les desfilades de models, les atractives revistes de paper setinat o els anuncis de televisió.

Tot i això he sentit parlar d'un “creador” castellonenc Higinio Mateu que fa honor al seu nom. Amb molt de vigor està fent-se un espai important, dins el per mi desconegut món de la moda i de les passarel•les, i jo com a veí del meu poble, me n'alegre del seu èxit.

Sense anar més lluny porten hui els diaris locals la ressenya del clamorós èxit aconseguit per aquest dissenyador, ahir mateix a València, en el marc de l'Àgora de la Ciutat de les Arts i les Ciències, en la presentació de la seua col•lecció “primavera-estiu 2012”, 40 vestits de senyora, còmodes i sensuals, estampats i vaporosos, dins la “València Fashion Week”, que segons els entesos en aquest tipus d'esdeveniments, és el de segon en importància a Espanya després de la “Cibeles”.

No som a casa de comprar les creacions d'aquest dissenyador, però ens alegrem i felicitem, jo el primer, que un castellonenc triomfe en aquest, segons diuen, complicat i difícil món, i que el nom de Castelló, arribe ja, gràcies al seu treball a Rússia, Itàlia o Alemanya.

Avatguardisme o classicisme, peces exclusives i personalitzades, dissenys adaptats a cada client, elegància i distinció a Castelló, propostes innovadores, tendències de futur, glamour, alta costura… tot cap al meu poble, ara només falta que es venga, que el treball done el seu fruit.

Si he de ser sincer, us diré que fins avui aquesta paraula era una perfecta desconeguda per mi. Walhalla no em sonava de res i si m'hagueren preguntat en una enquesta, d'aquelles que ara estan de moda, feta a peu de carrer, com a màxim m'haguera aventurat a dir que podia ser el nom d'algun refresc o beguda exòtica americana, panamenya o jamaicana.

Tot i això, walhalla apareixia hui als diaris locals com “l'edifi més segur d'Espanya” i que està a punt de ser inaugurat al jove parc científic-tecnològic, ESPAITEC, de la Universitat Jaume I. Es tracta, segons tinc entés, d'un modern edifici, només hi ha 4 a Europa i una dotzena a tot el món, destinat a donar allotjament a les dades i aplicacions d'un bon grapat d'empreses garantint al 100% la seua confidencialitat i seguretat.

10 milions d'euros invertits són aval per garantir el funcionament continu del centre construït per fer front a qualsevol tipus d'incident mecànic, elèctric, tècnic o meteorològic, així com qualsevol atac informàtic, terrorista o desastre natural.

No dubte que aquest projecte, d'ací pocs dies ja realitat, no tardarà en convertir-se en un referent en la configuració del parc científic a la vegada que ha de servir per regenerar el sistema productiu castellonenc.O no?

Però si jo parle hui d'aquest projecte no és pel que puga representar, això d'ací poc de temps es sabrà. A mi, el que m'ha sorprés d'entrada ha estat el nom elegit per “aquest magatzem de dades”: walhalla.

A qui se li haurà ocorregut? Que significa? fins i tot, com s'ha de pronunciar?, aquestes i altres preguntes han despertat la meua curiositat. Tal vegada el nom se li haja ocorregut a Tissat, l'empresa dedicada a desenvolupar projectes tecnològics i oferir solucions avançades per entorns complexos de comunicacions i internet, encarregada tant del disseny del centre com de la gestió integral dels actius tecnològics.

I per què Walhalla? El walhalla és un imponent temple neoclàsic construit als marges del Danuvi en Ratisbona, Alemanya, amb la finalitat de servir de monument i saló de la fama pels germànics distingits, bastit al segle XIX, còpia perfecta del Partenon d'Atenes i que conté els bustos de 130 il·lustres alemans dels 2000 anys d'història, destacant els de Copèrnic, Bach, Beethoven, Brams, Erasmo de Rotterdam, Goethe, Haydn, Kant, Kepler, Leibniz, Mozart o Strauss.
El nom li prové de l'antiga mitologia escandinava on el “walhalla” era la llar on anaven a parar els guerrers que morien en el camp de batalla. Lloc de descans etern... situat junt al palau d'Odin en Asgrad, on els guerrers són conduïts per les valquíries.

Quantes persones de les que estan treballant en aquell indret i de les que treballaran en un futur coneixen el significat del nom? Tal vegada estiga errat però crec que molt poques, i encara més, com deia abans, com s'ha de pronunciar? “balalla”? “ualalla”? “gualalla”? “balala”? S'haurà castellanitzat el nom? Serà amb la pronuncia germànica? Si, tal vegada, açò siguen adiscusions menors, ximpleries, però realment és el poc que podem imaginar...

Ara, ficats a imaginar... quantes empreses de la zona d'influència d'aquest espai tecnològic modificaran, ara en temps de crisi, els seus plantejaments productius a partir dels recursos que facilitarà el walhalla? Moltes? Algunes? Poques? Cap ni una? Déu no ho vullga.

I una darrera curiositat, havia dit a l'inici d'aquest post que a mi, “walhalla” em sonava a refresc o beguda exòtica, doncs be, mira per on, també “walhalla” és el nom d'una cervessa artesanal argentina “la cervessa del víking” . Podeu coneixer una mica més d'aquesta cervesa a través del seu web http://www.walhalla-beer.com/

El FBI, la CIA el Govern Federal dels EEUU i “walhalla – Castelló” illes independents que no necessiten res de fora. Això és del tot bo? No n'estic segur... walhalla, walhalla, ja veurem com acabarà tot això.