Drosi del Raval

Harmonia perfecta, correspondència, equilibri sense tapar-se els sabors, sinergia d'aromes i fins i tot de color; això és el que he trobat avui quasi sense buscar-ho a l'hora dels postres. Una combinació, un maridatge, ara es diu així, perfecte, senzill, que no buscava res més que acabar un bon dinar: taronges clementines de casa amb un gotet de vi moscatell de Benicàssim.

La cuina tradicional del meu raval, ja fa temps que va incorporant la combinació de productes diferents amb la finalitat de fusionar aromes, sabors i colors. No sembla res estrany ni complicat menjar a casa meló i pernil, formatge amb codonyat o plàtan i xocolate, per no parlar de la tradicional combinació, -ara direm maridatge-, que preníem en eixir de l'escola, per berenar quan erem menuts de…. pa, sucre i vi.

El color roig intens que comença a aconseguir la clementina en aquest final de la tardor, el seu flaire, la quantitat de suc i sucres que conformen la seua “carn”, i el seu sabor agredolç fan que, vet per on, “case” molt be amb el moscatell.

D'altra banda, serà pel perfum floral que manifesta aquest vi dolç, serà pel tipus de raïm del qual s'elabora o tal vegada pel seu color caoba, alegre o, com dirien aquells més llépols, per ser “molt dolcet”, el vi moscatell ha ocupat un lloc preferent, en arribar a les postres, a les taules del meu raval els dies de festa grossa, acompanyant generalment a magdalenes, cristines i bescuits, acompanyant des de sempre, en definitiva, les llepolies.

Així com qui no vol la cosa, hui en arribar a les postres d'un dinar ordinari, -si podem dir que, en els temps que corren, poder menjar tots els dies és una cosa ordinària-, les clementines i el moscatell han compartit taula.

Un plaer pel paladar, l'acidesa agredolça de la clementina i el dolç sec del moscatell, es confonien a la boca. Plaers i delicatessen senzilles que, al ser tastades en tant bona combinació, m'han dut a la ment aquella frase de la vella Itàlia que emprem per nomenar allò que considerem summament digne, deliciós, el millor del millor… “bocatto di cardinale”.

De vegades no cal per aconseguir una bona combinació gastar-se molts diners, no cal anar a buscar productes exòtics i de terres llunyanes. En aquest cas dos productes “de la terra”, de la comarca, fins i tot si voleu del terme, dels que trobem a la taula des de temps antics, ara prenen nou protagonisme i poden ser d'allò més modern. Quantés voltes pega la vida !!!

Sense perdre'm per les rames, simplement genial i de passada fent valer allò que és més nostre : la taronja clementina i el vi moscatell, dos pardals d'un tir que diria si fos caçador. Per repetir, repetir i repetir…

El millor que pot dir-se d'un vi és que és bo, i que complix les expectatives de relació qualitat preu, cosa difícil en molts vins de diferents comarques vitivinícoles d'arreu del nostre país. Trobar bons vins a preus raonables cada dia resulta més difícil si no estàs disposat a dedicar-li temps a la recerca.

Hui en dia podem dir que el bon vi va d'acord amb els paladars i que, un paladar acostumat a un Rioja, Ribera de Duero, Penedés o Rueda, trobarà “el seu” el millor de tots; tanmateix, en l'actualitat els vins elaborats a les nostres terres, els ara vins de Castelló, abans vins de la terra de Castelló, presenten una qualitat que mai havien aconseguit fins ara i, tot i que no disposen encara d'una denominació d'origen, estan presents a moltes taules d'arreu del país.

Costa i molt ací a casa nostra, en matèria de vins, desplaçar les denominacions d'origen foranies, no perquè els nostres vins siguen dolents, doncs hi han vins magnífics, sinó perquè som incapaços de valorar el vi que es fa a les nostres terres.

No sóc jo un expert sumilier, ni molt menys, ja vaig manifestar-ho fa quasi dos anys, podeu rellegir si us be de gust el post del 30 de gener del 2010, però des d'aleshores ençà he anat agafant experiència i assistint a “uns tasts” de vins de zones de gran renom, molt conegudes i amb bons vins, però que en res desmereixen alguns de les nostres terres ja siguen de l'Alt Palància, o de les zones de Sant Mateu o Les Useres-Vilafamés.

El magnànimus platí, de Mayo García de Vilafamés, un vi intens i rodó, per mi, se'n du la palma. El Clos d'Esgarracordes és també un bon vi amb cos i amb final de boca agradable, un plaer de la bodega Baró d'Alba a les Useres. El Clotàs de la bodega Flors de les Useres, vi francament bo, el trobe una mica massa sec, altra vegada qüestió de paladars...

Vins elegants, amb colors ben definits i sabors que ens acosten a la mediterrània o als boscos de l'interior de la província. Vins ben fermentats i millor madurats amb roure o dipòsits moderns d'acer inoxidable, fruit del raïm tant conegut com Tempranillo, Garnatxa, Cabernet o Merlot.

Vins que tracten d'obrir-se pas a l'exterior i que, nosaltres, els de casa, hauríem de potenciar, però cal recordar els bodeguers, que per aconseguir aquesta fita, és fonamental associar la qualitat al preu. En temps de crisi tots hauríem d'intentar apropar el muscle, els consumidors fent-ho amb vins nostres, de qualitat àmpliament demostrada, els viticultors i elaboradors ajustant els beneficis al mínim per donar eixida a la producció.

Com deia al títol d'aquest comentari beure bon vi és d'enteniment, i si l'esforç de la promoció ha de notar-se a les vendes, el producte ha de saber competir al mercat mantenint una bona relació qualitat-preu. De segur que si això s'aconseguix, en aquestes festes que ara s'acosten, a les taules de Castelló, es beurà vi de la nostra terra.

Continuant amb la dita de l'entrada mai, ni a la llarga ni a la curta serà bo, beure vi dolent, vi que mai s'obrirà pas al mercat, siga d'on siga i siga quin siga el seu preu. Esperem que algun dia, els nostres vins puguen assolir la denominació d'origen i així puguem parlar de “criances” i “reserves” i ser emblema de la indicació geogràfica castellonenca.

És fonamental per mantenir el reconeixement de vi bo que la gent el taste i opine. Fem el possible perquè els nostres vins arriben a totes les taules: promoció i tast, eixe ha de ser el duet, ara quan s'acosten poques o moltes compres per festes, és un bon moment.

M'agrada molt la paraula, el nom de gremi em sona be, i més encara el cognom de llibreters per designar el conjunt d'empresaris que, en el segle XXI, en el segle de les TIC's, lluiten per mantenir el llibre i les llibreries com a be cultural de la humanitat

La idea d'agrupar-se per tal de protegir-se mútuament és ben antiga i arrelada al món occidental, al nostre país i poble; per damunt de qualsevol lligam familiar es mantenen en aquest moments de voràgine consumista de l'usar i tirar, els gremis, associacions més amples encaminades al mutu ajut, a la defensa d'interessos comuns.

Des dels gremis d'artesans de qualsevol tipus (tèxtil, de la construcció o fusters), passant per aquells col•lectius de serveis (hostalers, electricistes o venedors) fins arribar a aquells que s'ocupen de la nostra pròpia subsistència (forners, flequers, carnissers, cansaladers o xarcuters), tots els professionals han volgut al llarg dels anys i de les diferents èpoques dur a termini varietat d'accions per a aconseguir l'èxit, el reconeixement social i sobretot viure.

El llibre, -la forma més tradicional per preservar i transmetre la cultura-, reinventat al llarg dels anys va llençar-se fa ja unes dècades,i els llibreters impulsats per la necessitat de trobar noves formes d'acostament als potencials lectors, van eixir al carrer, abandonar les prestatgeries i compartir altres espais. Les presentacions, tertúlies literàries o fires són les manifestacions més conegudes per a aconseguir aquesta finalitat.

Ara, ahir mateix, va fer un pas mes, la Confederació Espanyola de Llibreters, "el Gremi", va voler institucionalitzar per celebrar el seu treball i l'aportació a la vida cultural del país, una nova diada: el dia de la llibreria, amb una finalitat doble, d'una banda agrair la fidelitat dels lectors i d'altra convidar a entrar a la llibreria a aquelles persones que, encara els hi costa, per això a més a més dels descomptes, que sempre van bé i més encara en aquests moments de crisi, van fer l'esforç d'allargar l'horari d'apertura de l'establiment fins ben entrada la nit, accions combinades amb altres esdeveniments.

Les llibreries de Castelló, com les de la resta de la Comunitat i del País estan fent la travessia del desert; a més de mil, segons llegia l'altre dia, els hi passa el mateix que a les farmàcies, estan ofegades pels deutes que la Generalitat manté per allò del “bono-llibro” i estant mantenint-se, en molts casos obertes per la bona voluntat dels seus propietaris, com a illes culturals en aquesta mar de desil•lusions i desesperances, i això, de ser així, que no ho dubte, amics meus, no és de rebut.

Ahir entre d'altres a la nostra ciutat les llibreries Azul, Babel, Plácido Gómez, Norma Comics, Rincón de Duendes y Rosaura, van fer un nou esforç i, nombroses activitats: exposicions, presentacions, sessions de musicoteràpia, recitals o tallers, van compartir l'espai i el temps amb tots aquells que van voler acostar-se, i les seues portes, tal i com veiem al web oficial http://www.diadelaslibrerias.es/ van estar més obertes que mai.

Benvinguda siga aquesta nova iniciativa sorgida del gremi de llibreters de Castelló i estesa per tot arreu, i per molts anys que puga afegir-me com un veí més, per recolzar juntament amb altres més coneguts, regidors, diputats, pintors, dissenyadors i demés personatges de la vida cultural i social de la ciutat, la idea que el llibre, el camí i la vida, donen als homes saviesa. Endavant !!!

Tot i que sembla pel títol que aquest escrit de hui haja de reflexionar sobre velocitats, res té a veure amb aquella. Dotze minuts cada hora és, en teoria, el temps màxim que qualsevol cadena de televisió a Espanya pot dedicar a emetre anuncis publicitaris.

Això en termes absoluts vol dir que la cinquena part de les emissions que les cadenes de televisió llancen poden ser « propagandes » i per tant, material intranscendent, i ingressos substancials pels propietaris dels mitjans comunicatius.

Fa temps, la primera de televisió espanyola, va deixar d'emetre espais publicitaris, tanmateix en la pràctica i com veiem dia si, dia també, entre programa i programa aprofiten per fer-se “propaganda”, fer-se promoció de les emissions de la pròpia cadena o grup corporatiu RTVE, llançant aquella falca que ja s'ha fet popular de: “volvemos en ... minutos”.

La resta de cadenes, ja siguen nacionals, autonòmiques o locals en els seus diferents canals, emeten molta, massa propaganda, que, a més a més, en arribar a determinades èpoques: estiu, tardor, Nadal… sembla s'especialitzen en productes, ara gelats, ara roba d'abric, ara joguines, ara perfums… Tot i això, creia que el control sobre el nombre d'anuncis o de temps dedicats a aquells era escrupolós, però segons he pogut llegir hui al periòdic El País, el Tribunal de Justícia de la Comunitat Europea ha condemnat l'administració espanyola per no haver pres mesures o aquestes haver estat laxes, i premetre que diferents cadenes de televisió sobrepassen de manera regular i per un ample marge el límit de temps establert.

Amb l'arribada de la TDT cada dia en són més les cadenes que podem veure als nostres televisors, però us heu adonat que tot i ser-ne moltes, de vegades, no sabem amb quina quedar-nos? Quan no hi ha anuncis en una estan a l'altra i quan no a totes a la vegada.

L'arribada dels comandaments a distància va suposar una major comoditat a l'hora de canviar de cadena. Prompte van aprendre que “quan hi havia anuncis en una cadena passàvem momentàniament a una altra”, per això ràpidament va haver-hi un contraatac, incloure els espais publicitaris, tele-promocions, dins els diferents programes, no podíem fugir, calia engolir-se'ls si o si.

Ara ja hem aprés i tot i això, sembla pels preus desorbitats que les marques paguen, que anunciar-se a la tele implica encara arribar a centenars de milers o a milions de persones al mateix temps, i fer-ho al mitjà publicitari més rellevant i prestigiós. Voleu dir que la gent, els televidents, encara seguim tragant-nos tants anuncis?

És veritat que alguns anuncis tenen una alta càrrega de creativitat o expressió artística i que conjuguen magistralment imatges en moviment amb sons, efectes i color, però a la llarga o de vegades inclús a la curta, després d'haver-los vist un parell de vegades, ens són ja indiferents, més encara, resulten en ocasions odiosos, doncs ens els mostren en el millor moment del documental, pel•lícula o debat, és això possitiu per l'empresa? Deu ser-ho però sembla contradictori.

Siga com siga espere que amb aquesta sentencia del tribunal de Luxemburg prompte notem si realment els minuts eren més dels que corresponien o seguim igual i no hi vegem cap diferencia. Jo de ser així, continuaré com ara, quan hi haja una pausa pels anuncis…. canviaré de canal.

Ahir a la vesprada vaig ser convidat per un company a “fer de cicerone” a ell mateixa i un grup d'amics seus, al campanar de Castelló, cosa que, naturalment, faig fer amb molt de gust, doncs el campanar de Castelló és un edifici que des de fa ja molts anys considere tot veí hauria de conéixer.

Com vaig arribar d'hora, vaig entretenir-me observant les obres que estan fent-se a la plaça Major, ahir era un bon dia doncs no hi havia activitat i podies soriejar sense cap impediment.

Així vaig poder veure com el que està fent-se a la placa no és cap obra major, s'ha optat simplement pel més fàcil, tal vegada també més econòmic?, elevar l'altura de la plaça, reomplint amb un maçàs, formigó i blocs de pedra artificial, quedant totalment cobert el sòl de lloses i pedres de canto que configurava fins ara l'estètica de la plaça i “modernitzar-la”, donar-li un aire nou, remodelació que, no crec siga tant resistent i efectiva com ho ha estat fins ara, i Déu no vullga que en poc de temps, haja de tornar a remodelar-se.

Però independentment del sòl de la plaça, també m'he fixat en dos racons que sempre m'han cridat l'atenció, l'un és aquell que hi ha al costat de la garita de "la Once" a l'inici del carrer de l'arxiprest Balaguer, on hi havia i encara continua sense tenir cap utilitat, una cartellera municipal i on darrerament va penjar-se per damunt d'ella una gran lona per indicar esdeveniments municipals, i de passada tapar les vergonyes que suposava aquesta gens vistosa paret. Ara s'ha optat per “rentar-li rentar-li cara”, s'ha pintat de blanc immaculat i a esperar a veure que hi posaran a la cartellera i a l'espai superior...

L'altre és el racó que formen el banc de Santander amb l'accés al mercat central, al darrera de les floristeries, una paret llisa d'una casa o dues? sense accés per la part posterior i que només tenen accés directe per l'arxiprest Balaguer.

També ara i amb la remodelació de la plaça de Santa Clara, sembla li ha tocat de refiló el canvi del sòl, però si alcem la vista amunt i mirem, la imatge és ben curiosa, amb un fort contrast entre la pedra blanca de l'edifici del banc, “la llanda” del sostre del porxe d'accés al mercat i passatge, les siluetes dels cossos superiors del campanar i de la catedral i…. les teules, descotxats, baranes, finestres velles de les cases i portes de terrat rovellades, per no parlar de les conilleres, extractors de fum, brosses, teules trencades, antenes i fils d'estendre… que, en una desorganització que a força de veure-la anys i anys sembla organitzada, conformen un indret que, en dies com ahir, on la humitat “era l'ama”, com a mínim donava sensació d'abandonament, i tot això a dos passes del cor de la ciutat, de la plaça a la que amb el rentat de cara haurà de ser, la gran novetat de l'any 2012 a la ciutat.

Només necessitarem que l'ajuntament ens diga que en passar per aquests indrets no cal mirar amunt, només cal fixar la vista a terra, no fos cas que descobrirem les vergonyes dels racons...

I una cosa més i de passada, us heu fixat que darrerament el rellotge del Campanar està mut? Pobret, amb l'arribada de les pluges s'haurà constipat; esperem que prompte recupere la seua sonora veu. Estarem a l'aguait...

Demà celebrarem eleccions al Parlament nacional i com a primera conseqüència d'aquelles, tindrem un nou Govern Nacional, um nou President de Govern i Gabinet de Ministres.

Siga quina siga l'opció política que triem els ciutadans, - totes les que es presenten han volgut convéncer-nos que ella i només ella té la possible solució per tots els mals que presente el País, i els seus candidats i candidates, han fet el possible i de vegades fins i tot l'impossible, per aconseguir que demà, el nostre preuat vot, vaja a les seues mans -, jo pense en aquests moments, senyores i senyors, que “el peix ja està venut”, tot i que hui, oficialment, és dia de reflexió.

Ara nomes cal deixar que demà parlen les urnes i que, una vegada assolit el poder de fer i de desfer, allò que es faça i es desfaça, siga sempre fet i desfet des de la dignitat política.

Dignitat política, només en pronunciar-la se'ns ompli la boca. Resultar triomfadors en unes eleccions no és sinònim d'ostentar la dignitat, cal guanyar-se-la. Tenir dignitat política és fer les coses bé, o almenys intentar-ho des de l'honestedat i tractar amb totes les forces legals possibles de representar cada dia millor els ciutadans, oferir ajuda, treballar per la col•lectivitat, deixant la individualitat al marge.

Voleu dir que els nostres candidats i candidates polítics que es presenten a aquestes eleccions ho tenen clar? És aquesta una idea compresa i compartida? En aquells que resulten vencedors demà recaurà la responsabilitat a partir de dilluns proper de realitzar una praxis política que no només ens afectarà a nosaltres, també tindrà conseqüències per les generacions venidores.

S'hauran plantejat els nostres candidats i candidates un codi deontològic? No hi haurà massa desig d'ambició i poder em molts noms dels que hi figuren a les paperetes? S'haurà plantejat aquell candidat que aspira a dirigir-nos i governar-nos els propers quatre anys, fer-ho amb criteris, normes i valors que beneficien a tots? Permeteu-me que ho dubte, vist el que hem vist en campanya en nivells de competència, qualitat i dignitat política.

Hi ha motius més que suficients per estar preocupats i tal vegada les eleccions de demà siguen les més importants de la història democràtica espanyola. Assumir en aquests moments el Govern no és un plat de gust, cal modificar, canviar o transformar el model d'estat, però cal fer-ho des d'una perspectiva ètica i de servei a la comunitat, sense cap tipus de cinisme, amb serenitat i defensant l'interés general, que passa necessàriament per tres eixos fonamentals: educació, sanitat i pensions.

Fora imputats d'un o altre color, cal regenerar la democràcia; no és de rebut que els polítics visquen cada dia millor, ingressen sous astronòmics i gasten sense control, a la vegada que dicten normes d'austeritat per tot el món, mentre molts dels nostres fills viuen ara pitjor que vivíem nosaltres quan teníem la seua edat.

La democràcia no ha de servir per obtindre el poder, ha de servir per fer més dignes els ciutadans. Eixa ansietat per aconseguir, obtenir més títols, càrrecs, prestigi o riquesa cal desterrar-la, calen uns polítics amb dignitat, cal una classe dirirgent amb dignitat política. Aquestes són idees en el dia de reflexió que em surten a l'hora d'escoltar els meus pensaments…

Som no és una marca, tracta de ser un concepte. L'hem vist o escoltat en mil i una ocasió però tal vegada per allò de mirar sense veure o escoltar sense atendre, ens ha passat desapercebut.

Som prevenció, integració, ocupació, identitat, compromís, eficàcia, confiança, energia, naturals, innovació, futur, prevenció, família, estalvi, diversió, … Comunitat.

Ara, hui, som també més comunicació, doncs a les 133 emissores de ràdio, que a la nostra Comunitat hi ha repartides entre les tres províncies, entre públiques, cadenes, municipals i altres, la Generalitat Valenciana segon va publicar-se el passat dilluns, té intenció d'adjudicar en dates properes 31 llicències més.

Si ens centrem a Castelló, parlem que en l'actualitat són 24 les emissores “que funcionen”, 6 públiques, 12 cadenes, 1 municipal i 2 privades. És veritat que no totes s'escolten a tots els llocs, però també és veritat que altres emissores no provincials poden ser escoltades des de la capital, per la qual cosa, que ara, vullga ampliar-se amb 12 emissores noves a nivell de la província, es a dir, augmentar un 50% de cop, sembla una idea una mica estranya, d'una doble lectura

Per una banda, una emissora de ràdio no és qualsevol cosa, o no hauria de ser-ho, doncs ara per ara, és el mitjà de comunicació de major audiència i que arriba a totes les classes socials, que establix un contacte personal i que oferix en moltes ocasions als oients un cert grau de participació en allò que està transmetent, per tant necessita d'unes bones instal•lacions, “uns estudis” amples, còmodes i complets i moderns, “a l'última”.

Per l'altra, si la seua importància com a mitjà de difusió es concentra principalment en la rapidesa a la vegada que en la veracitat d'allò que transmet, a les emissores els hi calen bons professionals. Ara sembla que una bona emissora ha de tenir en plantilla, en el grup de treball, des d'advocats experts en dret audiovisual, enginyers en telecomunicacions, economistes i sociòlegs vinclats al medi i per descomptat llicenciats en comunicació audiovisual i periodistes.

Voleu dir que en l'espai d'una província com la nostra hi haurà cabuda per 36 emissores? La competència serà ferotge, i no només en aspectes econòmics, també en la qualitat dels continguts. Déu vullga que a la fi, aquesta pluralitat, cas de donar-se, servisca per que no hi haja un predomini de visions unilaterals d'informació i no només per aconseguir que algú es faça més ric a costa dels altres.

Cal tenir amics fins i tot a l'infern, sempre és bo contar amb persones que amb la seua generositat poden donar-te sorpreses mai esperades. Ahir vaig coincidir en un acte, popular i cultural, d'eixos que m'agraden, amb el senyor de Cuc, un bon amic, qui fa temps, m'havia promés amb motiu d'un esdeveniment que ara no cal treure al cas,un regal.

Ho recordava perfectament però no havíem encara coincidit des d'aquell moment en què va dir-me que volia oferir-me “el regal”. Ahir va ser el moment i l'ocasió. I que direu va regalar-me que va fer-me tanta il•lusió que fins i tot és motiu d'un comentari públic en aquest blog? Senzillament una joia.

Es tracta d'un llibret familiar, que va pertànyer a Manuel Gual Giner, editat a l'obrador de la llibreria i Papereria d'En Benjamín Ballester Lijó, aquell establiment que estava situat al número 2 del carrer Major, cantó amb la plaça de la Pau, i que compartia espai amb el baixador de la Panderola, el consignatari Roca o el mateix banc d'Espanya.

Un llibret de 62 pàgines, editat el 1928, molt ben conservat i que porta per títol “Ejercicios de ortografía literal” que conté com el seu nom indica, 82 exercicis per aprendre d'una manera sistemàtica les regles ortogràfiques, del qual és autor el mestre Joaquin Castelló Aleixandre.

No sabia res del llibre i menys encara de l'autor, per això, en arribar a casa, va faltar-me temps per “repassar” l'obra i conèixer una mica més de la vida del seu autor. I vet per on, vaig descobrir que el mestre Castelló, va ser tot un personatge a la nostra ciutat, tot i no ser fill de Castelló. Nascut a Bocairent el 1845 va exercir el magisteri a les poblacions de Montán, Canet lo Roig, Anna, Bocairent, Cabra i Castelló, on va venir destinat el 1881, exercint de mestre amb una dotació anual de 1.650 pessetes, a l'escola del Real, edifici cantoner amb el carrer d'En Bayer.

El mestre Castelló va ser un excel•lent professional, molt preocupat per les noves tendències de renovació pedagògica. Assistia assíduament als congressos, assemblees i debats professionals, en els quals participava activament, defensant les propostes que propugnaven els moviments més progressistes, tals com la necessitat de millorar la preparació dels docents, l'actitud dels pares de cara a l'educació dels fills, la reforma funcional de les escoles, la importància de la higiene escolar, la introducció de l'educació física, dels treballs manuals, de les excursions, etc. en els programes d'actuació docent, a més a més de publicar una interessant col•lecció d'opuscles de caràcter didàctic, que gaudiren d'una notable acollida entre els seus col•legues, destacant a més a més de l'obra abans esmentada una “ Gramática Castellana. Sección Preparatoria”, les” Nociones de Geografía. 1ª. y 2ª. Sección”, o “ Nociones de Historia Sagrada. Antiguo Testamento”, entre d'altres.

Fruit de la seua reconeguda reputació, el 7 de juliol de 1921, l'Ajuntament en ple precedit dels macers, les autoritats acadèmiques, representants sindicals, exalumnes i el poble castellonenc en peça, acompanyats per la Banda de Música, anaren en processó cívica a l'Escola del carrer Herrero on li van retre un just i merescut homenatge a l'abnegat i benvolgut pedagog; al propi temps, aquell centre primicer es convertia en el “Grup Escolar del Mestre Castelló”. Tot seguit, la comitiva es traslladà a l'Escola del Real, l'antic feu escolar del mestre bocairentí, on, un camí fets els pertinents discursos, hi col•locaren una làpida al•legòrica sufragada pels seus exalumnes, entre els quals es comptava l'autor de l'obra: l'escultor Adsuara. Hom afirmava que la cara del mestre estava magistralment reproduïda.

Malauradament les idees polítiques del mestre Castelló devien estar properes a la ideologia republicana, motiu pel qual la família hagué de sofrir certes dificultats i una bona dosi d'ostracisme, en promoure's la guerra del 36. Tan va ser així que, ben enjorn, fou suprimit el seu cognom de la titulació del Col•legi, tot substituint-la per una fórmula asèptica: “Grupo Escolar de la calle Ferrer nº. 7”.

I poc més he pogut esbrinar d'aquest personatge, que, vet per on, he conegut una mica més gràcies a un llibret, que no té desperdici, i al bon amic Toni Rodrigo que me l'ha confiat. Gràcies senyor de Cuc pel regal i per molts anys que puguem junts comentar-lo.

No, no és aquest nombre, el del cens de cap població de l'interior de la nostra província, ara que ens apropem a l'hora de votar. Tampoc fa referència, tot i que podria fer-la, a una xifra hipotètica de l'augment de persones aturades en aquestes darreres setmanes a qualsevol oficina de l'INEM, aquesta xifra, fa referència al nombre exacte d'exemplars, ni un més ni un menys, segons ha comptabilitzat la Conselleria de Medi Ambient, de rats penats que hi habiten a la cova del paratge protegit del Molí de la Font.

El Molí de la Font és un brollador d'aigua dolça situat en el paratge de la Font de la Reina, a uns quatre quilòmetres al nord-oest de la ciutat. La cavitat, l'entrada de la qual, és un túnel excavat entre les argiles es manté en la part superior per un estrat d'uns dos metres de pedra calcària, resultat de l'excavació que va fer-se en el seu dia per buscar l'orige del brollador del Molí.

Al llarg del recorregut, podem trobar unes zones voltades, que poden arribar a assolir altures de vora 6 metres, tot i que algunes d'elles estan cegades amb pedres i terra, un espai excel•lent, sembla ser, per la vida dels rats penats, que gaudixen d'absoluta protecció en el que fa referència al seu estatus de conservació, la qual cosa ha fet que proliferen de manera escandalosa.

Diuen els entesos que podem trobar fins cinc espècies diferents d'aquests mamífers. Jo quan m'he assabentat pensava que eren moltes espècies (el xicotet, el gran, el de ferradura, el de cova i el ratoner), però la veritat és que, de rates penades, hi han més de 1.100 espècies repartides per tot el món.

No sé si aquests vora tres mil del Molí seran beneficiosos o perjudicials per l'agricultura i el medi ambient; he llegit que ecològicament s'encarreguen involuntàriament de pol•linitzar les plantes i escampar les llavors, malgrat que s'els considera sovint com habitants sinistres de la nit i, en molts llocs, excepció feta de la Xina, on són símbol de felicitat i profit, són considerats animals “per fer por”, imprescindibles al cinema de terror i de multitud de mites i llegendes.

Com supose que al Molí de la Font són pocs els depredadors naturals que poden ajudar a controlar el cens poblacional, aquest pot anar en augment progressiu, arribant a convertir-se en un veritable problema, tot i que de moment sembla ajuden i molt a mantenir “a ratlla” els insectes i artròpodes, que constituïxen la base de la seua alimentació.

Siga com siga, pense, que la tanca que rodeja el paratge, col•locada en principi segons una publicació del propi ajuntament com a protecció per evitar accidents i caigudes al brollador, ha servit també per evitar molèsties a aquests mamífers i d'aquella manera s'ha ajudat a augmentar ràpidament la població. Estarem ara front un problema de dimensions massa grans? No ho sé, però caldrà estar pendents de l'evolució d'aquesta població, no fos cas que trencàrem l'equilibri biològic.

Fauna curiosa aquesta dels quiròpters que comencen a viure quan els altres se'n van a dormir, “els amos” de la nit.

El 10 d'octubre de l'any 2010, el 10 del 10 del 10, va ser diumenge; una data simbòlica al calendari i diumenge de Sant Fèlix al Raval. Tal i com vaig deixar constància em aquest mateix blog, a les 10 hores i 10 minuts, estava preparant-me per participar de la festa. També aquell dia, es celebrava el dia de la salut mental.

Una data que marcava una combinació que només es donava cada cent anys, ideal per moltes iniciatives úniques, curioses o fins i tot divertides arreu del món. Tot i això en cada any podem trobar un dia així: el 06-06-06, el 07 de juliol del 2007, el 08-08-08 o el 09 de setembre del 2009, sense anar més lluny.

Ara, hui mateix, divendres és un d'aquests dies assenyalats com a curiosos al calendari, l'11 de l'11 de l'11. En aquest moment, fet “aposta” estic esperant amb impaciència que siguen les 11 hores i 11 minuts, estic en un descans i expectant…

He llegit que hui pot iniciar-se un humanisme renovat, ser l'inici d'una nova harmonia al món, pot arribar a obrir-se una porta a una altra dimensió, una revolució de la consciència, un canal de comunicació amb el subconscient, i mil coses més.

Fa 11 anys l'efecte 2000 va fer tremolar el món amb l'amenaça d'una catàstrofe informàtica apocalíptica i, no va passar res. Les coses passen quan han de passar i hui, el que pot passar és que em toque la loteria. Aquesta nit, en arribar a casa, posaré en marxa el televisor i, si el meu numeret és l'agraciat, seré milionari.

El sorteig de “l'ONCE” d'aquest divendres té un primer premi d'11 milions d'euros si s'encerta tot el número i la sèrie, i 40.000 euros al número. Un altre premi secundari és d'1 milió d'euros per 11 números i sèrie, que són 3.000 euros si hi hi ha coincidència amb el número.

Lluny de les teories catastrofistes jo vull veure aquest 11 de l'11 del 2011 com una data afortunada, és divendres, m'espera un llarg i bonic cap de setmana i, a més a més tinc una probabilitat entre 15 milions de ser el guanyador del premi gros de l'ONCE, tota una esperança !!!

En realitat i passe el que passe hui, i possiblement no passe res d'extraordinari, sempre podem trobar coincidències, ja siga de números o de llocs, això s'anomena “coincidència trobada”. Si analitzem amb una mica de detall trobarem que creences, ideologies i costums són alimentades pel medi en què existim, és part de la cultura popular d'un poble, d'una comunitat.

Amb total seguretat per cadascú de vosaltres, per mi també, hui estarà sent un dia especial, un dia diferent, per retenir a la memòria, i per tots és el dia en què en falten 50 per acomiadar l'any i en el que l'església celebra entre d'altres la festa de Sant Martí de Tours, patró d'Hongria, a més a més de ser, naturalment, l'11 de l'11 del 2011… curiós per allò dels "uns".

Curiós, exactament igual, ni més ni meys, que la xifra que resulta si sumem la nostra edat als dos darrers números de l'any del nostre natalici... nombre especial? no, “propietats dels uns”, el que cal veure !!!

Ahir vaig acabar per fi de renovar el servei de préstec de bicicletes “bici-CAS”. Des del 17 de desembre del 2007, fa quasi quatre anys, he estat un constant i assidu usuari d'aquest servei municipal. No sé si en el rànquing de persones que fan us del servei ocuparé un lloc destacat, però si he pogut comprovar com han estat més de 750, les vegades que s'han comptabilitzat l'us d'una bicicleta per la meua part.

Al llarg d'aquests quasi quatre anys, he pogut comprovar que de la mateixa manera que creixia el nombre de “bases” també ho feia el d'incidències que m'ha tocat registrar, setmana si, setmana també, motivades pel mal funcionament o estat de les pròpies bicicletes, així com també pel mal funcionament del sistema d'ancoratges o de pantalles tàctics de registre de préstecs, amb una gran quantitat d'incomoditats a les que només podia “aguantar-me” doncs prou feia l'ajuntament fent que el servei estiguera actiu.

Tot i això, s'ha mantingut el servei gratuït des dels seus inicis fins a aquests moments en què, aprovada la modificació per acord del plenari municipal del passat 30 de setembre, a partir de l'1 de gener del 2012 s'establixen uns preus públics per la prestació del servei.

Des dels primers dies del passat octubre han anat apareixent enganxats als postes de les pantalles, uns avisos, com el que veieu a la foto que acompanye, on s'indicava la necessitat de renovació abans del 31 de desembre o cas de no voler continuar amb la possibilitat de fer us del servei donar-se de baixa retornant la targeta i el “fanal” que dit siga de passada ningú usa mai i no servix per res doncs el sistema d'ancoratge al manillar és totalment inútil.

D'altra banda els mitjans de comunicació i la pròpia regidora delegada de transport i mobilitat urbana del meu poble van publicitar la quantia dels preus que cal abonar, per aquest servei a partir de l'1 de gener en funció del temps en què hom vullga fer us del servei i que van, en teoria, perquè després a la pràctica no és així, des dels 6 fins els 24 euros.

Començava aquest post dient que “ahir vaig acabar per fi…” i és que un tràmit que hauria de ser d'allò més senzill possible, és tota una odissea i a més a més plena de sorpreses. Vegeu…

Primer cal demanar hora a la tinència d'alcaldia, en horari de matí, de 9 a 14 hores. Una vegada aconseguida aquesta, cal desplaçar-se fins allí per aconseguir l'imprés d'autoliquidació, a continuació cal acostar-se a l'entitat de crèdit per pagar les taxes, i tornar després a la tinència d'alcaldia a lliurar el document acreditatiu del pagament. Aleshores et diuen que ja està activada la targeta. Tres viatges per una simple gestió i sempre en horari de matí. On estan les facilitats? Si, ara ja sé que també pot fer-se el tràmit, agilitzar-se una mica, mitjançant l'internet al web municipal i els punts d'informació multimèdia, però on s'ha publicitat ? Jo i altres com jo ho desconeixíem.

Però encara hi ha més, la sorpresa a l'hora de pagar, doncs ningú parla mai de l'IVA i clar, tu no caus, ni te n'adones que no et costa el servei 6, 10, 20 o 24 euros, sinó, en el cas de renovació anual que és el que jo he fet, són 28,32 euros, quasi 4 euros i mig més del que en realitat ens venen. Fet “aposta” això de dir els preus sense IVA perquè semblen menys diners? , jo crec que si. Premeditació i traïdoria.

I per arrodonir la festa, donat el caràcter prorrogable de la targeta amb validesa anual, l'extinció de l'obligació del pagament, requerix la prèvia petició de baixa, almenys amb 15 dies d'anticipació en què es complisca el període de vigència, de no ser així, i sempre per adelantat, el cobrament s'efectuarà per domiciliació bancària. Ho prens o ho deixes. Què us sembla, facilitats? Cap ni una.

Diuen que amb el pagament disminuirà el nombre d'usuaris, augmentarà el nombre de bicicletes i millorarà el servei de manteniment. Sóc escèptic, està per veure's.

De moment jo ja he donat el pas, els hi he atorgat la meua confiança, però esteu segurs que molt han de millorar les coses perquè de no ser així, arribats els darrers dies de novembre o primers de desembre de 2012, jo serè també dels primers que demanaré la baixa del servei i usaré la meua pròpia bicicleta, que com a mínim em donarà menys maldecaps.

A la nostra societat consumista, cada dia es comercialitzen més botelles de plàstic de tot tipus i tamany per facilitar el consumidor diferents líquids, des de les més conegudes d'aigua i refrescos variats, fins aquelles destinades a contenir lleixius i detergents, olis i vins, passant per aquelles que comercialitzades a les farmàcies, contenen xarops, alcohol o aigua oxigenada, per citar-ne les més conegudes.

La gran majoria d'aquestes botelles tanquen amb taps de rosca, que una vegada consumit el líquid, van a parar directament a la bossa de les escombreries juntament amb la botella.

Ara, des de fa no massa temps i per iniciativa d'una mare que necessitava, per aconseguir millorar la qualitat de vida del seu fill, una quantitat de diners que no disposava, -el xiquet necessitava un sofisticat aparell ortopèdic-, i va començar a recollir els taps per reciclar-los, sembla ser que l'acte de reciclatge i solidaritat s'ha estés a altres famílies i, en són varies les que intenten recollir diners mitjançant aquest sistema, en el que a més a més de col•laborar amb una causa justa, s'invita a reciclar.

La campanya ha crescut i molt en els darrers mesos i a hores d'ara, tot i que les empreses dedicades al reciclatge del plàstic, per cada tona de taps recollits, només poden abonar 300 euros, en són moltes les persones que “en recullen”, a la vegada que també algunes empreses, “digital factory” va ser la capdavantera, han ficat a les seues tendes uns contenidors a disposició d'aquells que volen col•laborar, demostrant a la societat que, amb un simple tap, pot millorar-se la qualitat de vida de moltes persones.

Ací a Castelló jo no ho he vist encara en cap establiment, tampoc en cap centre oficial, però si sé que hi ha alguna ONG i entitat educativa que ja ho fa, que recull taps, l'associació d'esclerodèrmia de Castelló amb seu a l'antiga caserna del Tetuan-14 és un exemple, recull taps per lliurar a l’associació espanyola familiar d’ataxia-telangiectaxia, malaltia rara que afecta a l’infància.

Pense que a la Universitat, als camps de futbol, als poliesportius, a les piscines, als parcs temàtics, als bars i restaurants, a les grans concentracions de públic, és fàcil, molt fàcil demanar la col•laboració i el gest és molt simple i seria relativament fàcil involucrar la gent perquè es bolcara en aquesta iniciativa.

Nosaltres, al meu centre de treball, fa unes setmanes l'hem posada en marxa. No recollim molts taps, som conscients que el nostre gest no serà suficient per salvar el món, però a hores d'ara, la caixa que hem habilitat com contenidor va de mica en mica omplint-se, l'exercici és senzill: l'ampolla a un contenidor, el tap a un altre.

Aquesta iniciativa sembla una de les moltes llegendes urbanes que sovint circulen per Internet, tal vegada els més desconfiats puguen dubtar de la iniciativa, però al darrera hi ha persones, xiquets, Iker, Nacho, Sara, Aitana, Aimar…, i centres d’investigació, juntament amb empreses compromeses, unes en la recollida: SEUR, MRW, Digital Factory…, altres en la recompra dels taps: ACTECO empresa de reciclatge del plàstic en seu a la nostra Comunitat, tots fent pinya.

Poques vegades ser solidari ha estat tant fàcil, entre tots podem aconseguir-ho. La la “s” de sensibilitat, la “e” d'ecologia amb la “r” de reciclatge, conformen el SER SOLIDARI, tasca de tots.

Aquest matí a l'hora d'anar a la feina, al voltant de les huit, plovia a Castelló. No plovia massa, però el suficient per obligar a usar el paraigües. Caminar un dia qualsevol per les voreres dels carrers del nostre poble és prou neguitós, ja que, malauradament, per la manca de previsions que van tenir aquells que hi manaven en el seu dia, una gran majoria de carrers i carrerons de la Vila i Ravals, són estrets, i per extensió, també ho són les voreres que els limiten, la qual cosa fa que en alguns llocs, el creuar-se ja suposa pels sofrits vianants tot un conjunt d'estratègies, com si d'una gimcana es tractés, per evitar papereres, bol•lards, arbrets, fanals … si no vols baixar de la vorera amb el perill que açò comporta.

Naturalment aquest fet diari, molest ja de per se, s'incrementa els dies de pluja, doncs als tolls que es formen a les pròpies voreres i que cal anar esquivant per no acabar amb les sabates ben remullades, cal afegir l'espai complementari que necessites per transitar per la vorera degut a l'anar en el paraigües obert.

Per això calen unes mínimes normes de trànsit “urbà de ciutadans d'apeu” que generalment no s'ensenyen a les escoles i per tant, cal aprendre a casa, per circular de la manera millor possible i sense xafar els drets de ningú, i que, com dic, he pogut comprovar aquest matí, poca, poca gent, i no és qüestió només de l'edat, acomplix.

Fa uns quants anys, no massa, va fer-se famós un eslògan que va llençar la Direcció General de Trànsit i que deia: “peatón, en carretera circula siempre por la izquierda”. Doncs be, ara caldria ficar en marxa al nostre poble des de la regidoria municipal que corresponga, un eslògan que diguera: “vianant, quan vages per la vorera, ocupa sempre la teua dreta”, de manera que si vas per la vorera de la dreta en direcció de la marxa, hauràs d'anar per l'interior, per la zona més arrimada a la paret dels edificis, però si vas per la vorera de l'esquerra, en el teu sentit de la marxa, caldrà que camines per la part de fora de la vorera, deixant l'interior per aquells que caminen en direcció contrària a la teua. Així de senzill i així de fàcil, però difícil d'acomplir.

Hui, al carrer Major, que en teoria és de vianants, però a la pràctica no s'ho creu ningú, doncs entre uns i altres sempre està passant algun vehicle, la quantitat de persones que des de la Plaça de Maria Agustina i en direcció a la Plaça de la Pau, caminaven, amb el paraigües obert, per la vorera de la dreta o de l'esquerra, tant es val, fent ziga-zaga, sense parar gens ni mica en les persones que venien “de cara” era nombrós. També a l'inrevés, des de La Pau fins Mª Agustina, jo mateixa he hagut d'apartar-me, en diverses ocasions per no ser envestit, tot i que ocupava, en teoria, la part de la vorera que em corresponia.

Urbanitat? Caminar per la vorera té les seues normes i tot i que alguns de vegades les oblidem, altres mai s'han preocupat d'aprendre-les, i això no beneficia ningú. I aquestes normes cal respectar-les més encara els dies de pluja, doncs si tots caminem per l'interior de la vorera de la nostra dreta, sempre tindrem menys perill de ser esguitats per algun cotxe que sense voler o volent aixecarà l'aigua al seu pas.

Ara ja no plou, però tant si val, mireu i observeu i adoneu-vos quan camineu per la vorera per on ho feu i per on ho fan els altres, ja veureu quantes sorpreses…

Menjar, beure, olorar, veure, tocar, escoltar, tastar, conèixer… tot el que directa o indirectament està relacionat amb el món de la xocolata, és el que podem gaudir en aquests dies a la IV fira de la xocolata “chococas'11” que s'està celebrant a l'edifici de la Pèrgola del Ribalta, i que pretén ser, en aquesta ocasió més que mai, -per això ha canviat d'ubicació-, el lloc més dolç de la ciutat en aquest llarg cap de setmana primer de novembre.

La fira s'ha fet gran i enguany a més a més del món tradicional de la xocolata, els dolços i la fleca també prenen part del protagonisme. No sé si serà necessari fer-li massa propaganda, doncs en les tres edicions anteriors, les cues per accedir al recinte en alguns moments feien desitir a més d'un potencial visitant que, en solitari, en família o sobretot amb els més menuts de la casa, intentaven accedir a “la carpa” que fins aquesta edició albergava la fira, tot just al costat de la Plaça d'Espanya, vora el propi parc de Ribalta.

Ara, en esta nova ubicació, tant propera a l'anterior i mantenint el preu d'accés al recinte, pense que l'èxit també estarà assegurat i que Castelló tornarà a demostrar que té un veïnat “molt, molt llépol”.

Llépol, una paraula molt valenciana, derivada de llepar, de la que també s'ha derivat la paraula llepolia, per designar coses dolces o abellidores. “Au a la Pèrgola, llépol !!!” és la frase que he sentit, de casualitat en tornar cap a casa hui mateix, dir-li de manera afectuosa un adult a un jove en acomiadar-lo de casa perquè el deixara una estona tranquil.

I és que si fins fa poc de temps, els caps de setmana de la tardor a la Pèrgola eren preludis de festa magdalenera, amb les presentacions de les diferents comissions de sector, ara, en aquest any, vet per on, la Pèrgola en aquest cap de setmana es convertix en el centre “dolç de la ciutat” i nucli aglutinador de tots aquells que, de la xocolata, experimenten el gran plaer sensorial i un dels més estesos del món.

El nostre país no cultiva cacau, la base de la xocolata, però sembla Suïssa, és un gran productor i consumidor de xocolata. Més de 175 milions de tones anuals per un valor de vora 1000 milions d'euros van fabricar-se i consumir-se l'any 2008. La xocolata és encara un dels pocs plaers als que la crisi no ens està fent renunciar.

I vet per on, ara quan la crisi ens fa perdre fins i tot el sentit de l'humor, aquesta fira, vinclada a la xocolata i per extensió al plaer en tots els seus sentits, pot ajudar-nos, encara que siga per uns instants, a sentir-nos una mica millor, a alliberar-nos del cansament i de la rutina i deixar-nos caure en la temptació dels seus encants…

I en aquests dies de tardor, quan comença a sentir-se el fred, us deixe com a comiat uns versets de Martí i Pol sobre la xocolata desfeta, gaudiu-los, són un regal… salut companys !!!

“Espessa i lluent,
tothom se la menja,
ai!, a cremadent.
En bol o en tassa
prou que ho diu la gent,
mai no n'hi ha massa.”

No sé si a vosaltres, amics i fidels lectors d'aquest blog us passarà, però darrerament a mi, m'estan oferint contínuament, cada vegada amb més assiduïtat, la possibilitat de participar en el que s'anomena “maridatges” i que consistix en allò que, d'altra banda s'ha fet tota la vida, de provar a lligar diferents menjars entre si o amb begudes, generalment vins.

En definitiva es tracta d'harmonitzar aliments i begudes amb l'objectiu d'assolir una fusió d'aromes, gustos i colors que delecte els sentits i el paladar. A casa sempre se n'han fet de maridatges, sense quasi assabentar-nos, combinar meló amb pernil o aquell tant antic de vi, sucre i pa, sense anar més lluny, han estat uns clàssics de la mescla.

Ara sembla que combinar bacallà amb sofregit de tomata, fruita fresca i xocolata o formatges i embotits amb vins i caves, haja de ser “el no va més”. Fins i tot el maridatge s'ha estés tant que, darrerament, he sentit parlar d'un pintor, Vicent Peris, que va maridar, pintura amb pólvora, és a dir va calar foc als traços dibuixats sobre un llenç amb una barreja d'aquests dos elements.

Jo, ahir, i per celebrar l'aniversari d'uns bons amics, vaig ser convidat a compartir amb ells, al voltant d'una plena taula de viandes variades, un bon plat de paella. En arribar a les postres, van eixir juntament amb el meló i les taronges, altres fruites que, de normal, no solen aparéixer a taula: magranes, alborços i... feijoas.

De la magrana i de l'alborç, no cal que parle massa, doncs són fruites prou conegudes encara que no sempre prou preuades. La magrana ha estat per molts anys, una de les fruites dolces típiques de la tardor al nostre poble, és molt vistosa i proporciona un toc elegant una vegada oberta i desgranada semblant a una llaminadura, tot i això, tal vegada per la dificultat a l'hora de desgranar-la, és fruita vinguda a menys...

De l'alborç , fruit silvestre, quasi una relíquia als nostres boscos mediterranis, d'orige palestí i usat en altres cultures fins i tot com a element ornamental, malgrat les seus grans virtuts nutricionals, cal dir que presenta poca o nul·la incidència als mercats. De color atractiu, roig intens, amb gran acció antioxidant, siga, tal vegada, per la seua superfície granulosa, pel seu alt contingut en pinyolets o la necessitat d'una manipulació acurada per la seua fragilitat, sol prodigar-se poc a les taules...

I juntament amb les magranes i els alborços, una altra fruita, va també prendre protagonisme a la taula, en aquest improvisat maridatge de sabors, flaires, textures i colors: la feijoa.

Mentre magranes i alborços són fruits típics de la mediterrània, la feijoa o guaiaba, és un dels fruits “d'importació americana”, del Brasil crec, que ha aconseguit aclimatar-se al nostre terme municipal i que ja podem veure si observem una mica quan passegem pel terme.

El fruit és una baia oblonga, menuda, de color verd fosc, amb un aroma agradable i propi. Amb una polpa carnosa, de color blanc trencat tirant a groc, amb un gust “no sé ben be a què”. Recordeu que ja vaig parlar el passat 28 de setembre, sense saber que ara tastaria el fruit, de la beguda que a sud-américa és tant popular, elaborada amb guaiaba.

Magranes, alborços i feijoas, van omplir una taula on, a més a més de “maridar” entre elles, o van fer amb vins, caves i licors, en una animada sobretaula on l'amistat, el bon humor i la bona companyia van ser els elements referencials. Per molts anys amics !!

Hui és dia festiu, no laborable, inhàbil, de tipus civil i religiós, dia de fira, dia firat. Per tradició catòlica s'honora Tots els Sants coneguts i sobretot aquells desconeguts. Al nostre país aquest dia firat, es celebra de manera molt diferent d'unes zones a unes altres, i tot i que la tradició demana realitzar una visita als cementiri, deixar flors junt a les sepultures dels més al·legats i pregar Deu per les seues ànimes, també hi ha celebracions menys religioses; el “magosto” a Galízia, la “castanyada” a Catalunya, els “pestiños” andalusos o el dia “de la mochila” a Ceuta, en són clars exemples.

Tanmateix, ací, més a prop, al nostre poble, podem dir no hi ha tradició gastronòmica especial, ni tampoc aquest dia firat, suposa cap eixida al camp, ni tampoc mai s'ha reflectit de manera humorística, tot i que en els darrers anys sembla que és una tendència que vol imposar-se, la festa de disfresses terrorífiques o la llegenda del “truco-trato”.

Si ha hagut per molts anys a Castelló una tradició “lúdica” lligada a la festivitat de Tots Sants ha estat sens dubte, la fira, que tot i anar canviant d'ubicació, Plaça Major, passeig de Ribalta, Avinguda de la Mar, recinte de fires i mercats... i canviar també de finalitat, des dels seus origes, lloc i moment dels pagaments de les transaccions de compra-venda de cànem, collites, vi o garrafes, acudien a la ciutat, juntament als compradors i venedors, tot tipus d'atraccions, que, a la llarga, són l'únic que, passat el temps, ha perdurat fins els nostres dies.

Un detall d'especial significació local, que es resistix a desaparèixer, era el fet que, en “arribar la fira de tots sants”, pares, avis i padrins, “feien de fira” els menuts, donant-nos uns dinerets perquè poguérem comprar llepolies o pegar unes voltetes al "tiovivo", la sénia, les barquetes, el tren de la bruixa o tantes altres atraccions que amb els seus llums de colorins ens atreien i ens deixaven bocabadats.

Aquesta “fira de Tots Sants” enguany torna puntual al nou recinte firal i tot i que les atraccions actuals, amb la incorporació dels darrers avanços tecnològics, res tenen a veure amb aquella abans recordada, “anar a la fira” tal dia com hui, i “fer de fira” per Tots Sants, encara manté certa màgia en els menuts de la casa.

I si pels més menuts Tots Sants, és fira, atraccions i diversions, pels més grans, tot i que la fira de Castelló, com a exposició, compra i venda de productes i transaccions comercials, va perdre's fa molts anys, encara no massa lluny de l'ombra del campanar, al poble de Vistabella, hui mateix, podem si ens ve de gust acostar-nos i reviure una “fira com les d'abans” amb paradetesi decoració de les cases, amb actuació de la Rondalla del poble, amb presència de la “pataca de Vistabella”, el tubèrcul estrella de la província, amb concurs de la pataca més grossa i exhibició d'oficis antics: moliner, barber, fuster, picapedrer, ferrador de matxos, arrossegadors de pins, matalasser, formatger, saboner... i com no, podrem comprar productes artesans, figues albardades i participar a la tómbola, on el premi gros serà... una ovella !!!!

Ahui és dia firat, dia festiu, què millor que anar a la fira? A una o a l'altra, a la d'atraccions o la de productes, siga la que siga, de segur que, l'entreteniment està assegurat.