Drosi del Raval

Així i d'entrada aquesta xifra no diu res. Tal vegada a aquells que, com jo, aneu entrant ja en anys, “us sone” a un cotxe, el seat 1400, primer automòbil fabricat a la zona franca de Barcelona, entre el 1953 i 1964 sobre la base de l'original Fiat 1400, i poc més. http://www.seat1400.es/

Per aquells més joves, 1400 de segur res tindrà a veure amb « Seat », però si, possiblement amb « Europe”. Europe-1400 és un joc de navegador gratuït basat em una sèrie per PC en el que el jugador pot fundar una dinastia en una ciutat medieval i convertir-se en artesà, comerciant o lladre i produir mercaderies que després vendrà al mercat, a la vegada que pot participar en diferents intrigues. http://es.europe1400.com/

També 1400 és el nom d'un règim per amainar, en aquesta ocasió el 1400 va unit a la paraula “règim i calories”. El règim de les 1400 calories diuen els qui d'això entenen, servix per disminuir la quantitat de calories diàries ingerides i sense arribar a patir fam. http://www.mejordietas.com/dieta-1400-calorias.html

Però hui, darrer dia de l'any, per mi, el mil quatre-cents no m'apropa ni al seat, ni al joc d'ordinador ni al règim. Es tracta del nombre que assolix aquest missatge que ara estàs llegint en el context d'aquest blog.

Aquells que m'aneu llegint amb certa assiduïtat ja sabreu que des de l'1 de març del 2007 dia en què vaig publicar el meu primer comentari, fins el 24 de novembre del 2009, vaig “anar penjant” un post cada dia, de manera que vaig assolir el repte de 1000 posts en 1000 dies. A partir d'aquella data fins el dia d'avui, han transcorregut un total de 767 dies, un altre nombre bonic no?

Doncs be, sense “tanta presió” ja vaig comunicar en aquell moment: “a partir d'ara no s'actualitzarà cada dia, no puc, m'es impossible, altres obligacions em reclamen”, i així ha estat, 400 missatges de temàtica diferent, “tocant tots els pals”, han anat fent créixer el nombre d'articles, així sense pensar-ho massa, si fa o no fa un article cada dos dies, a la vegada que també, i el que és més gratificant de tot, ha anat augmentant espectacularment, de manera inimaginable, el nombre de visites.

Perquè també hui, una altra xifra podria prendre protagonisme. Quanta casualitat !!! Hui, amics, el blog assolix la xifra de les 1.070.000 visites, una xifra record a nivell personal i també, gràcies a tots vosaltres, rècord des de fa ja um bon grapat de mesos dins aquest servei de blogs municipal.

A partir de demà mateix tornarà a fer-se realitat allò d'any nou vida nova, i jo, si Déu em dona força, constància i idees, seguiré dient la meua i agraint-vos que també vosaltres, estigueu ahí, a l'altre costat. D'eixa manera seguiran creixent els posts i les visites i si vosaltres voleu, també els comentaris... La vida a casa nostra continua... tempus fugit.

No sé si la regidora d'esports de l'ajuntament del nostre poble Na Begonya Carrasco serà practicant de l'esport de la natació, però vist el que estem veient darrerament a les instal•lacions de la piscina de Castàlia, molt en temp que, tal vegada, mai en el més de mig any transcorregut des de la constitució de la nova corporació municipal i com a conseqüència, el seu accés a aquesta regidoria, haja tingut temps d'acostar-se com a mínim a visitar la piscina de l'avinguda de Benicàssim.

A l'inici d'aquest curs i des del Patronat Municipal d'Esports, organisme autònom local que defensa l'esport com a dret i salut, la promoció esportiva i el desenvolupament de la cultura física del veïnat del terme, va, com en anys anteriors, convidar-se els veïns a fer us de les diferents piscines municipals pel bany lliure, ofertant entre d'altres la de Castàlia i podent-ho fer acollint-se a diferents modalitat d'us, en funció de les quals s'establia un pagament.

Alguns veïns del barri, per allò de la proximitat a casa i per fer seua aquella màxima de “practicar esport és saludable” van apuntar-se, alguns per primera vegada, altres tal i com venien fent-ho ja en els darrers anys. Ara, uns i altres, transcorreguts uns mesos, tot i que seguixen practicant la natació, estan més que decebuts amb el manteniment que reben les instal•lacions, i no m'estic referint al propi vas de la piscina ni el tractament que rep l'aigua que, supose per higiene serà la correcta.

Vull referir-me concretament al servei de vestidors on, a més a més de constatar-se des de fa mesos, la inexistència d'aigua als serveis, als vàters, tal vegada per avaria, però que no du camí de solucionar-se, el que és més greu, de les 47 taquilles que hi ha al servei dels usuaris per guardar la roba, menys de la meitat, només 20 concretament disposen de pany i d'aquestes, quasi totes, sempre estan tancades, fins i tot quan a la piscina només hi ha 4 o 5 persones nadant.

Com és possible? Només té dues explicacions : l'us de les taquilles per altres persones que no van a nadar, cas dels esportistes que les aprofiten per canviar-se i anar a córrer fins i tot pel carrer o aquells desaprensius que no en tenen prou amb una i en gasten dues a la vegada.

Sembla pel que em conta un dels sofrits nadadors que aquest problema ja s'arrossega des de fa uns anys, i que, a mesura que les taquilles van trencant-se, per l'us o el mal us que es fa d'aquelles, al no tenir un manteniment continu, van quedant obertes, la qual cosa propicia que els amics d'allò que no es seu, de vegades, massa sovint, se n'aprofiten dels nadadors, que per altra banda, no tenen altra possibilitat de deixar-se les seues pertinences mentre naden a una taquilla oberta…

I com em deia aquest company, usuari assidu, no estan els temps per deixar-se la roba fora de les taquilles; així que, mentres nades no gaudeixes, doncs no pares de pensar si quan tornaràs a canviar-te et faltarà alguna cosa i nades amb l'ai al cor.

Intolerable no li sembla senyora Carrasco? Tant difícil és donar-li solució als panys? Tant costa controlar l’us que es fa de les taquilles? Crec sincerament que és deixadesa. Ara no, perquè fa fred, però no m'estranyaria gens ni mica d'aci uns mesos veure algun veí pel carrer de Sant Roc en direcció a la piscina, anar ja canviat des de casa, en banyador, barret i tovalla al muscle, per si les mosques, doncs, de moment, no es pot nadar i a la vegada guardar la roba. Quan els nadadors podran fer-ho tranquils? Esperem, pel be de tots, siga prompte...

Tinc la sort de no tenir cap familiar ni directe ni indirecte que estiga en aquesta situació; tampoc conec no ningú que darrerament es veja afectat, però tot i això no ha deixat de preocupar-me des del mateix instant en què he conegut la notícia: “vora mil famílies castellonenques han perdut el seu domicili en aquest any 2011”.oble de nuclis familiars que el 2010 han estat desnonats per no poder assumir el pagament hipotecari d'una vivenda que ja no es seua. I el que és més greu encara, el nombre va en augment amb el pas de les setmanes.

Segons dades fetes públiques pel sindicat de la Confederació General del Treball, a la nostra província els jutjats del mercantil estan duent a termini set desnonaments al dia. Generalment es tracta de famílies que van adquirir la seua vivenda als anys de creixement econòmic i que ara, al trobar-se a l'atur i no tenir recursos propis, no poden fer front a la hipoteca, per la qual cosa no només perden la propietat de la vivenda, si no i això és del tot injust i gens humà, han de fer front a la diferència de taxació real de la vivenda i l'hipoteca concedida.

Voleu dir que aquesta llei hipotecària és del tot justa? Jo, realment no ho entenc. No seria molt més just permetre cedir la vivenda com a forma de pagament de l'hipoteca i prou?; crec que ja és una gran desgràcia l'haver de perdre la casa, quan tots tenim el dret constitucional a una vivenda digna, com per a més haver de pagar a sobre.

No totes les persones som iguals. És possible que en alguns casos hi hi haja famílies que, acaçades pels deutes, abandonen les cases, lliuren les claus i no volen saber-ne res més, però al costat, podem trobar altres que, no volen perdre la casa i volen trobar una solució, que se'ls hi fica més i més difícil.

En aquests moment i segons la patronal de la construcció, són més de 20.000 les vivendes que hi ha a la província sense vendre, de les quals vora el 50% estan en poder dels bancs, ja siga per hipoteques no acceptades o per promotores que no han pogut fer front als seus compromisos de crèdit.

D'altra banda, això fa que alguns bancs, més d'um i més dos, com acabem de veure e aquest darrer trimestre estiguen ofegats, necessiten liquidesa, i hagen de ser intervinguts. Aleshores, per què no baixen els preus de les vivendes? Jo, realment, no ho entenc.

Tal vegada alguns de Vostés pensen que les vivendes ja han baixat de preu en els darrers 4 anys en què la crisi està fent mossa, però, tot i això, estan sobrevalorades. Com és que els bancs no abaratixen més el mercat de la vivenda? Aço amics meus és un embolic, política d'altes esferes? negocis encoberts?...

I per acabar “la cirereta del pastís”: el nou president del Govern Central, el senyor Rajoy ja ha deixat caure que la renda bàsica d'emancipació, els 210 euros que 1.106 joves de la província estan rebent per cobrir les despeses d'arrendament de vivenda, va a acabar-se, doncs no entrava el seu manteniment entre les prioritats del programa electoral del PP.

Si els propietaris, hipotecats, perden la propietat de la vivenda i els joves, llogats, perden l'ajuda estatal, a la fi.... tots al carrer !!!. Quina pot ser la solució? Tornar als grans clans o sagues familiars. Quan més juntets menys fred, i quan més siguem més riurem, això és el que deu pensar el Govern.

Ha passat hui 27, de passar demà 28 de desembre hauria pensat que es tractava d'una innocentada. Al ple de la Diputació de Castelló i com a conseqüència de la marxa al Senat del fins ara Vicepresident tercer, el senyor Aparici, calia redistribuir els càrrecs, cosa per altra part ben normal, i s'han mogut les cadires, però vaja com s'han mogut !!!.

No ha estat gens normal, vist des de fora de la institució, des del carrer, com a veí, el que ha ocorregut al saló de plens, segons han fet públic els mitjans de comunicació locals i fins i tot algun de nacional, les pressions hagudes per part de més d'un dirigent del PP local, concretament per part de l'ex president, totpoderós i afortunat en els jocs d'atzar, el senyor Carlos Fabra, envers el seu homònim i actual president de la Diputació, el senyor Moliner, per “col•locar” en el càrrec vacant a la diputada provincial Esther Pallardó, front “al candidat” de Moliner, el senyor García alcalde de la veïna població de Nules.

Que hi haja tensions dins un partit polític pot ser fins i tot interessant pel propi partit, però que aquestes siguen per afavorir una persona en detriment d'una altra per un desig personal, això és simplement vergonyós. I això sembla que és el que ha ocorregut aquest matí. És eixa la política del PP? De ser així cada dia me n'alegre més de no haver-los donat la meua confiança.

Jo no vull dir, no la conec, que la senyora o senyoreta Esther Pallardó no tinga formació i qualitats per ocupar el càrrec de Vicepresidenta d'aquella institució, però que justament haja estat “la candidata” defensada pel senyor Fabra, quan és de veu pública que aquella és la companya sentimental de l'esmentat “ex” i que s'ha imposat, per presió a la resta de candidats, això, com a mínim no és just.

I és que el càrrec ve acompanyat d'una “grossa bufanda” que ara, en temps de crisi, no li anirà a la diputada Pallardó gens malament: 12 pagues de 4.500 euros, que fan un total de 54.000 euros anuals, per un treball de responsabilitat molt limitada; dit d'una manera i tal vegada més clar, allò que qualsevol altra persona consideraria “un xollo”.

Des d'aquest blog i, després d'assimilar la sorpresa i fer-me creus del que pot arribar a ocórrer a una diputació, quan només hi ha un color polític dominant, només vull donar l'enhorabona a la senyoreta Pallardó que, supose que entre altres qualitats, també tindrà la de ser sensible als problemes de la província. Felicitat doncs, a esta jove promesa de la política valenciana que, al pas que va, tal vegada no tardem massa en veure-la de consellera, doncs sembla ha sabut arrimar-se a una bona ombra.

A la fi, com he pogut ja llegir en algun web, Carlos Fabra, aquesta setmana, ha guanyat a la loteria i alguna cosa més. Tots dos, la parella, han guanyat de segur en la jugada. Qui serà el perdedor? Sens dubte el propi partit. Llàstima que no tots els veïns ho vegem de la mateixa manera, però, amics, això és democràcia i tenim el que ens mereixem.

Nit de Nadal, Nadal i Sant Esteve, tres dies assenyalats en aquesta darrera quinzena de l'any. I sense cap intenció de voler-ho fer així, en aquests tres dies he dit la meua al voltant de la remodelació de la placa Major.

Primer el laberint despús-ahir, el plànol de Viciana ahir, i hui mateix, tancant aquesta trilogia, vull dir també la meua sobre unes altres peces, ornamentals?, no se si qualificar-les així que des de la setmana passada prenen protagonisme a la plaça: una maqueta de les construccions de la plaça, dirigida fonamentalment als invidents perquè puguen “veure-la” amb els ulls de les mans…i unes lloses amb una bonica inscripció que ens ha de recordar per sempre l'antic sòl de la plaça…

Quatre antigues lloses ubicades al sòl de la plaça, al costat que recau envers la façana del mercat central, a les que s'hi ha cisellat un escrit que diu: “La ciutat de Castelló fa romandre ací aquestes lloses antiga pell de la plaça Major, testimonis muts de minuts de silenci, llibrells de les llàgrimes de la nostra reialesa festera i oïdes sordes de la música festera del nostre poble”. Què bonic!!!

No sé ni qui ha estat l'autor de l'escrit de record ni tampoc de qui ha estat la idea de ficar-les en aquell indret, però des d'ací el meu fort aplaudiment a, la o les persones, a les que se'ls hi ha ocorregut. Això és estimar allò que és nostre, a la vegada que tenir sensibilitat històrica.

D'una banda em crida l'atenció el vocabulari emprat: romandre, llibrells, reialesa… paraules ben nostres i que malauradament són poc usades en la parla diària. Cal parlar bé la nostra llengua i accions com aquesta contribuïxen, sense dubte, a aconseguir-ho.

D'altra banda en 40 paraules s'ha sabut condensar l'ànima de la vida de la plaça, en el quefer diari: el silenci que ha acompanyat en els soterrars de grans i anònims veïns de la ciutat, les llàgrimes de tantes i tantes regines de festes en el Magdalena Vítol, el seu particular acomiadament fester de la setmana gran, o com no, les mil i una peces musicals que interpretades per la nostra benvolguda Banda Municipal, fins aquelles músiques estranyes vingudes de terres llunyanes que han envaït la plaça escampant-se per l'aire del poble en tants i tants dies inoblidables…

Finalment també s'ha pensat en els invidents, també ells tenen tot el dret del món en conéixer la nostra plaça, els d'ací i els de fora, els de casa i els esporàdics visitants. A partir d'una gran maqueta i uns textos en braille i també en lletres de relleu, poden conèixer i llegir com és el cor del poble, allò que tenen al seu davant. Si senyor, sensibilitat a flor de pell, una gran idea feta realitat. Felicitats a qui corresponga…

Només un però, “el foradet” del campanar, al costat de la porta i molt a prop de la nova maqueta, de qui ja vaig parlar en aquest mateix fòrum el 17 de març del 2009, -podeu rellegir-ho si us ve de gust-, i que finalment ja torna a tenir el vidre que el tapona, no creeu mereix també alguna explicació per part de les autoritats municipals?

Si ahir en parlar de la remodelació de la plaça Major vaig centrar el meu comentari en el laberint de marbre i granit que ocupa bona part del paviment de la plaça a tocar el llindar de la porta de la cocatedral, hui, voldria centrar-me en un altre element que, també fruit de la remodelació de la plaça, podem observar amb detall. Ocupa una superfície de 2'4 x 2'4 metres, i està ubicat també al sòl, però en aquesta ocasió entre els dos edificis municipals, entre els “dos ajuntaments”.

Es tracta del conegut plànol de la Vila al 1563 i que apareix en la crònica de l'historiador borrianenc Rafael Martí de Viciana, gravat que ens mostra perfectament el traçat dels carrers de la Vila, amb l'església i el xicotet “fadrí”, a més a més de totes les defenses, murs, torres i portals. primer que crida l'atenció d'aquest plànol de la ciutat és veure com originàriament el nostre poble va tenir un traçat totalment quadrangular, fortificat i amb huit portes d'accés i creuat de nord a sud per tres carrers paral•lels, i de noms ven simples: D'amunt, d'enmig i de baix, a la vegada que tant sols un únic carrer creuava tot el poble d'Est a Oest: el de sabaters, d'altra banda, també observar com la plaça major de la Vila era la de l'herba, que podem veure, com a espai diàfan al plànol, a la part nord de l'església.

Si ens fixem en el cantó esquerre del plànol situant-nos front al mateix veurem com les cases senars del carrer d'amunt estaven adossades a la pròpia murà i que aquesta seguia una línia recta nord-sud, fins arribar al carrer de Sant Joaquim, hui Zorrilla, on formant un angle recte seguia adossada ara a les cases amb número parell dels carrers de la Salina i Vallàs, fins la plaça del Roser, on tornava a formar un perfecte angle de noranta graus per enfilar la vorera esquerra de l'actual carrer del Governador fins l'actual plaça de Maria Agustina, allò que coneixem com a “vora sèquia” doncs, la sèquia major circulava, fins no fa massa anys per sota d'aquest carrer. Des d'allí i seguint la línea formada per l'església de la Sang i l'hort de les antigues Aules de Gramàtica, assolir els extrems nord dels carrers d'enmig i d'amunt, tancant el quadrilàter.

D'altra banda, podem contemplar ara que el mural està “nou de trinca” i espere que per molts anys, els huit portals: de València, a l'extrem meridional del carrer d'enmig, de l'Om, a l'extrem del carrer Major, del Roser, front a l'actual carrer de Campoamor, de l'Aigua, a l'extrem est de l'actual placa d'en Cardona Vives, de l'Illeta, a tocar el convent de les Caputxines, de l'Hospital a l'extrem nord del carrer Major, de la Puríssima, al nord del carrer d'enmig, i el de la Fira, a l'oest de l'actual carrer de Colon.

Ja aleshores el carrer d'Enmig era el principal doncs, per ell, passava la carretera de València a Catalunya i tot i que no s'aprecien massa al plànol, en aquest carrer hi havia dos pous públics per abastir d'aigua de boca els veïns.

Aquesta estructura que ara, els nostres governants municipals han volgut fer present en el dia a dia dels veïns al vell mig de la plaça, va desaparéixer a l'expansionar-se la ciutat a les darreries del segle XVIII.

No estaria demés que s'editara una xicoteta publicació per facilitar a aquells que s'hi acosten a veure la remodelació de la plaça puguen entendre el significat del laberint i també alguna cosa sobre el plànol, no us sembla que estaria bé?

Ahir, finalment, va ser re-inaugurada la Plaça Major del nostre poble; un projecte de millora que, sota el paraigües del Pla Confiança, ha suposat la inversió més de 2 milions d'euros i que ha consistit fonamentalment en la substitució del paviment, rehabilitació de la font i canvi del mobiliari urbà.

D'entrada crida l'atenció l'eliminació de les voreres i la incorporació incrustat al mateix paviment del plànol de la ciutat, de Viciana, el gravat del paviment de les lloses de l'antiga plaça, l'escut de la ciutat a la porta de l'ajuntament, les maquetes en bronze de l'entorn de la plaça i sobretot el laberint de la porta de la catedral.

Què pinta un laberint a la porta de la catedral us preguntareu? Què pinta un laberint incrustat al sol de la sòbria plaça Major? Serà un element perquè s'entretinguen els xiquets?

Aquest dibuix simbòlic que trobem al terra de la nostra plaça és un element que ja era apreciat en època clàssica. Aixi, quan sentim parlar de laberint, el primer que ens ve al cap és el de Creta, construït per tancar al Minotaure, un ser monstruós, mitat home, mitat bou. D'altra banda, el símbol del laberint també va ser un tema popular tant artística com culturalment als paviment de mosaic en època dels romans, doncs podem trobar-ne repartits per moltes viles romanes…

El laberint com un dibuix intricat, repte per qui tracta de recórrer-lo i d'arribar al seu centre, suposa sempre al•lusions simbòliques envers allò desconegut i misteriós, de recorregut incert i a la vegada gratificant. En general superar-lo suposa identificar-se amb l'heroïcitat, la immortalitat o la conquesta d'allò més sagrat.

L'església medieval va apropiar-se del mite i va portar-lo a les parets i sòls dels seus temples i catedrals com a símbol gràfic de les proves que deu passar l'home en el camí cap a Déu, o també com a símbol del pelegrinatge dels homes sobre la terra cap a l'eix del món: Jerusalem. També el laberint és símbol del penediment, de manera que el cristià pecador pot purgar les faltes comeses, si aconseguix arribar al centre del laberint, de la mateixa manera que un autèntic pelegrí ho fa si aconseguix postrar-se als peus del Sant Sepulcre de Jerusalem; per això, moltes de le grans catedrals gòtiques europees, construïdes en l'època dels grans pelegrinatges, van tenir laberints, tot i que per raons diverses, en molts casos, van anar desapareixent del seu interior.

Així doncs, el nostre laberint, ubicat fora de l'església al cor de la ciutat, a la Plaça Major, ha de simbolitzar pels castellonencs l'existència terrenal, i la superació del repte que arribar al seu centre suposa, la sublimació del món celestial, al que només podrem arribar superant tots els paranys que ens imposa el pecat i la vida material, on, naturalment, és fàcil perdre's, a l'igual que en un laberint…

En aquest àmbit, i també en el més laic en que l'esforç és la base per aconseguir l'èxit, pren sentit el nostre laberint a la porta de la catedral. A partir d'ara la catedral de Castelló, tot i que no al seu interior, però si a tocant de la porta principal, conta amb un laberint, de la mateixa manera que les catedrals d'Amiens, Reims, Poitiers, Ràvena o Chartres per citar les més conegudes.

A ras de sòl i pel canvi del tipus de paviment, les llosetes determinen un camí circular, llarg i capritxós, el camí de la vida, el viatge iniciàtic que ens ha de conduir des de l'efímer fins a l'etern, del profà al sagrat, del fracàs a l'èxit. Voleu recórrer-lo? Només cal proposar-s'ho.

Nadal de 1980, un grup “de maneguetes” emperonats pel poeta Miquel Peris i més encara per l'enyorada compositora Matilde Salvador vam embarcar-nos en donar vida al comboi nadalenc més extens, mai representat a la ciutat de Castelló: El Betlem de la Pigà.

Teniem les idees molt clares, un betlem del poble i per al poble, on només el poble havia de ser el protagonista. Ni sant Josep, ni la Marededéu, ni els reis, ni l'Herodes, ni els xiquets, ni el poeta, ni la Pigà…, cap personatge del betlem havia de ser principal i imprescindible, però tots ser necessaris, tots i per a tots… el repte estava llançat.

Han passat més de 30 anys i el Betlem s'ha consolidat com la manifestació més gran i exitosa del Nadal castellonenc. Molts castellonencs, veïns i fins i tot forasters, han anat incorporant-se al col•lectiu i, any rera any, amb una obligatorietat gens obligada, han fet possible la representació.

Alguns, juntament amb els propis autors, són ara espectadors privilegiats des de la gran llotja del cel; altres hem anat deixant ps a les noves generacions, i entre bambalines, d'una o altra manera, amb més o menys responsabilitats, seguim “estirant del carro” a la vegada que, aconseguim “matar el cuquet” de formar part del col•lectiu.

Els nous actors i membres dels diferents grups participants en el Betlem, amics, fills i nets en molts casos d'aquells que vam arrancar les primeres representacions, amb el mateix esperit dels inicis, aquesta nit tornaran a xafar les taules de l'escenari del Teatre Principal per repetir una i mil vegades que, allò només passarà al Betlem de la Pigà.

En aquest 2011, a la representació d'aquesta nit, un nou relleu generacional serà visible des del mateix inici de l'obra; la sinyo Quiqueta la Pigà, la comboianta del Betlem, paper que ininterrompudament ha anat representant “l'artista” Rosa Mari Rubio, passa a una nova generació, i serà representat per la seua filla Laia Porcar, “artista polifacètica” que, com molts altres dels protagonistes de l'obra ha nascut, viscut i crescut dins el propi betlem i el coneixen millor que ningú.

I per què elegir aquest any com el del traspàs de paper? La resposta és molt simple i a la vegada emotiva. Justament ara, Laia té la mateixa edad que tenia la seua mare el primer any que va representar-s el Betlem. Què us sembla?, és o no és emotiu per una mare veure com la filla continua allò que s'ha mantingut per tants anys?

De segur que tot i que per nosaltres, els altres membres del col•lectiu del Betlem, i també per vosaltres, aquells que fidels i tradicionals seguidors de la representació o simplement espectadors ocasionals de l'obra, aquest canvi serà un més dins l'evolució dels papers generacionals de l'obra, per Mari i Laia, si em permeteu la frivolitat, per Quiqueta-1 i Quiqueta-2, serà molt més, serà una emoció continguda, un element més d'unió entre mare i filla, tot un esdeveniment, on la responsabilitat de la nova Pigà d'una banda, i la satisfacció de la Pigà “de sempre”, per l'altra en veure que el Betlem no només ha arrelat a la ciutat, si més no també entre les noves generacions fruit dels iniciadors, es creuran a l'escenari del Principal, i nosaltres, podrem ser-ne testimoni.

Un nou Nadal arriba a Castelló i el Betlem de la Pigà, malgrat els entrebancs i la crisi, continua la tradició nadalenca, el futur està assegurat. Per molts anys que així puga seguir sent…

Si, així, en plural, hui és el dia de l'any en què “les boletes” prenen el màxim protagonisme. I no es tracta d'una, dues o tres d'aquelles peces rodones, les que hui ocupen els pensaments de molts i molts espanyols, tots?, si no tots quasi, doncs pocs ciutadans podem trobar que d'una o altra manera no juguen almenys “un poquet” a la loteria de Nadal.

No en són poques les minúscules peces de fusta de boix de 18,8 mil•límetres de diàmetre i 3 grams de pes, tot i que cadascú té la seua preferida. Estem parlant naturalment de les 100.000 peces, corresponent a uns altres tants números que han entrat al "bombo" gros, i de les 1.807 del “menut” i que corresponen als premis.

Difícil encertar quin serà el número de la grossa, però tot i això, en aquests temps de crisi, l'estat s'ha encarregat de recordar-nos amb insistència que, jugant a la loteria, guanyem tots, doncs a més a més d'aquells a qui la deessa fortuna se'ls hi acoste i els premie amb pocs o molts "eurets", el principal beneficiari d'aquest sorteig, com de tots els altres de la resta de l'any, és el propi estat, hisenda, que ingressa una alta quantitat de diners que, de segur, són ràpidament invertits en infraestructures, serveis i beneficis socials per tots els ciutadans.

Així és o així hauria de ser, ja que tal i com estan venint les darreres accions del govern, ja ens costa imaginar que els beneficis de la loteria de Nadal i de les altres loteries i jocs d'atzar, beneficien la comunitat, més be sembla que beneficien algunes butxaques particulars…

La Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre està que es frega les mans, el peix, o cal dir el paper?, està tot venut, 3.600 milions d'euros, i la cantúria dels números i premis està a punt de començar, la tradició centenaria torna amb tot el seu ritual i les “boletes i els xiquets” prenen tot el protagonisme.

Aquest és un sorteig especial per moltes raons, per ser el més tradicional, el més matiner i perquè es celebra mitjançant el sistema de bombos tradicionals, un per als números, un altre per als premis, sistema abandonat o canviat pel de bombos múltiples fa ja més de 40 anys i que només s'usa en aquesta ocasió o en altres molt i molt especials.

I si les “boletes” són mimades fins l'extrem de pesar-les una a una, també els bombos, compartixen protagonisme en este dia de la loteria de Nadal. Construits l'any 2006 amb unes aliatges de llautó i bronze, el dels números, el més gran, amb un diàmetre d'1,65 metres, té un pes de quasi 1.000 quilos, i el dels premis, més xicotet, pesa 125 quilos i té un diàmetre de 60 centímetres; ells contenen hui la il•lusió d'un gran nombre de milions d'espanyols…

Les boletes faran la seua un any més i de segur que, alguna història preciosa, tràgica o increïble es coneixerà en els propers dies. Alguns d'ací una estoneta, més o menys llarga, segons el que tarde en eixir la boleta del premi gros que combinarà amb alguna de les altres cent mil dels números, seran una mica més rics econòmicament parlant, els altres, la majoria, acabat el sorteig, seguirem gastant, encara que les coses no vagen del tot bé.

Els somnis comencen ja a fer-se realitat, tot i que com deia l'avia de la meua dona, la millor loteria és el treball de cada dia. Que les boletes hui, us siguen favorables.

Milite des de fa ja un bon grapat d'anys en un partit nacionalista i valencià, xicotet, però que de mica en mica va aconseguint a travers de fer política des de l'honestedat, el treball del dia a dia i sobretot la sensibilitat envers els problemes dels co-ciutadans, obrir-se camí dins l'àmbit autonòmic i estatal.

Des de sempre he tingut consciència de minoria, mai he pensat que militant en aquest partit podria treure algun dia cap benefici personal, no és el meu estil ni tampoc el del partit. La meua militància sempre ha tingut com a darrera finalitat el ser fidel a les meues idees i aquestes, com he dit abans, des de fa molts anys, passen per estimar la meua llengua, estimar el meu poble, estimar allò que es fa per i des del meu País Valencià, així com defensar dins l'estat espanyol una altra manera de fer política.

Cada xicotet pas pegat dins el món democràtic ha suposat una gran alegria i una nova empenta que, ha fet consolidar-me i creure'm que estem, estic, en el camí correcte. Per això vaig alegrar-me quan a les darreres eleccions municipals, el meu partit, va aconseguir a Castelló doblar el nombre de regidors i estar a les portes d'aconseguir-ne un tercer, i també quan, tot i no haver pogut aconseguir entrar per Castelló al Congrés dels Diputats, en aquesta legislatura i per primera vegada, un representant nacionalista tindrà veu al nou parlament del totpoderós senyor Rajoy.

És veritat que no tot m'agrada i que de vegades pense que alguna de les accions que el partit realitza, tal vegada jo no les faria, però això és democràcia. Tenia expectatives de veure que és el que faria Joan Baldoví diputat electe al Congrés per defensar el nostre estil de fer política, i he de dir-vos que, una de les primeres accions no va agradar-me, vaig considerar que no estava a l'altura, doncs el company Baldoví va presentar-se al Congrés a prendre possessió de la seua acta de Diputat en bicicleta, i el fet no va agradar-me no perquè no m'agrade la bicicleta, si més no perquè calia ser menys propagandístic, calia fer-se important al Congrés en el treball de cada dia i no en accions mediàtiques.

I poc ha tardat "Baldo" en fer política, d'una altra manera, com cal. Ahir, en el Ple d'Investidura del nou President del Govern Nacional, en prendre la paraula en els 5 escassos minuts reglamentaris dels que disponia, Joan Baldoví, va ser valent i va dir-li al nou president del Govern Espanyol el que pensem molts de nosaltres i va transmetre a tot el País, perquè els ciutadans espanyols s'assabenten bé i de primera ma, de tot el que passa a casa nostra, on ens han dut i ens seguixen duent en aquests 16 anys de majoria del PP, a ser una Comunitat on l'escàndol, la corrupció i els problemes financers, són, de continu, primera pàgina dels diaris.

Podeu veure i escoltar la seua intervenció íntegra en aquest enllaç: http://www.youtube.com/watch?v=b14yNbIQ5uA&feature=mfu_in_order&list=UL

Sobren les paraules. Ahir va veure's com aquest partit xicotet, arriba al Congrés amb ganes de treballar, amb ganes de netejar l'aire viciat de Madrid i de rebot el de València, de millorar una democràcia imperfecta que impedix el pas a les veus modestes. Ahir vaig sentir-me content de ser representat a Madrid, algú, per primera vegada, va dir el que jo hauria dit i ho va fer també en el meu nom.

Valent i clar, així va ser Joan Baldoví ahir, tota una lliçó de democràcia, tenint en ment sempre que,cal treballar pel benestar de les noves generacions i no, com molt be va recordar Joan, pensant en les properes eleccions.Gran Baldo !!!

No vull parlar-vos hui de dues persones, ni tampoc de dos personatges coneguts, tot i que el títol del post així quasi vullga insinuar-ho. Castellonera i fadrinet, són dos noms populars que el gremi de forners de Castelló, primer l'un i ara l'altre ha fet seus, fruit del gran esforç que aquest col•lectiu està realitzant en els darrers anys per crear nous productes que oferir als clients, dins d'una cada vegada més ampla varietat de propostes.

Primer va ser “la coca de Castelló”, coneguda ja al segle XIX i que manté com a característica principal, que li dona suavitat a la seua textura, el canvi en l'elaboració del bescuit de la farina per creïlla bullida i un poc d'ametlla, tot un descobriment...

Després va ser “la coca de taronja” ben flonja i amb la suavitat que li dona la fruita, simple, ideal per delectar els paladars més exquisits, la que va eixir al carrer, aprofitant els dies de festa al mercat de la taronja…

Però, no va acabar ahí la cosa, calia trobar un dolç representatiu de la ciutat, monodosi, elaborat a ser possible amb els ingredients mediterranis més saludables, i aleshores va crear-se “el fadrinet” on el moniato, les figues, els pinyons, els albercocs confitats o la crema combinats de manera exquisida van anar conformant “un pastisset”, que va tractar d'obrir-se camí entre l'ampla varietat de dolços que hi eren i són presents a les, sempre, ben sortides taules castellonenques. Malgrat tot l'esforç fet de promoció, sembla que no ha arrelat massa al veïnat.

De la “coca de Castelló” així com del “fadrinet” ja vaig escriure en el seu dia en aquest mateix fòrum, ja vaig dir la meua; si us ve de gust poder rellegir el post del 4 de març del 2010, no vull repetir-me.

Ara hem arribat una mica més lluny. Ho publica la premsa local avui, s'ha volgut fer un pas més i a les ja de per si promocionades Jornades del Pa, on en diferents anys s'ha volgut donar a conéixer a la ciutadania la importància del pa artesà en l'alimentació, el gremi de forners en aquest afany de reinventar-se a sí mateixa, ha creat i està en fase de promoció un nou tipus de pa, que ha batejat amb el nom de “castellonera” i que ahir va presentar-se al Centre de Turisme del Grau.

Es tracta pel que he pogut esbrinar d'una espècie de fogassa o fogasseta, rodona, marcada en superfície per talls triangulars per facilitar el fer-la a trocets, que es realitzarà en dos tamanys, el familiar i el destinat a l'hoteleria, i on la seua característica principal és l'ús per l'elaboració, de productes de la terra de Castelló: oli verge i ametlles, doncs el pa manté a la seua superfície ametles senceres o be ratllades.

El gremi de forners vol presentar-nos un pa diferent, un pa “etiqueta negra”, un pa de qualitat, que convide a menjar-lo, artesanal, producte de la terra. Només falta que es venga dins una bossa identificativa i numerada, no seria el primer. Això es diu màrqueting.

Que voleu que us diga?. Caldrà tastar-lo i després ja comentarem. De moment un vot de confiança a la “castellonera” i millors auguris que pel seu company “fadrinet”, que no acaba de quallar...

Ahir al matí, abans d'anar a la feina vaig visitar un amic. Ho faig algun dimecres, fem la xarradeta i ens contem les darreres novetats da'lló que passa al nostre poble; ahir no va ser menys. Aquest amic a qui li agrada compartir tot el que té, va voler fer-me un regal, demanant-me si li l'acceptava abans de dir-me el que era; jo, naturalment confiat, vaig dir-li que si; a hores d'ara no sé encara si vaig fer be o no...

I que direu va regalar-me? Res de l'altre món, un calendari de butxaca, d'aquells que per aquests darrers dies de l'any alguns establiments dedicats a la venda de productes de tot tipus, bars, comerços, tallers, bancs, joieries…, acostumen a lliurar als seus clients i que porten a més a més d'una fotografia més o menys curiosa, picant o variada per una cara i els diferents mesos de l'any per l'altra, també la corresponent propaganda-recordatori de l'empresa o establiment que l'edita.

En aquesta ocasió el calendari, com podeu veure a la fotografia que acompanye aquest escrit, reproduïa la fotografia d'un ase estabulat, que per si ja és prou curiós, però el realment insòlit es trobava a “l'altra cara”.

Pegant-li la volta al calendari podem llegir que aquest està editat pel “Cortijo Pacaire”, un establiment, tal vegada un bar? o restaurant? o hotel rural?, d'un poble de l'interior de la província, Montán.

Fins ací res estrany, però si continuem observant veurem que, aquest calendari no es lliura de manera gratuïta sinó que “val” un euro, per què? doncs, perquè amb la “compra” del calendari participem en un sorteig lligat a les darreres xifres del primer premi de la grossa de Nadal, consistent en... l'ase que podem veure a la fotografia del calendari !!!

Si amics, acceptant aquest “regal”, acceptava la possibilitat que el proper dia 22 en toque “la grossa” o millor dit “el burro”. No vull ni pensar que passarà si Déu vol que les tres darreres xifres del primer premi de la loto del 22 siguen el "239", doncs, aleshores, m'haurà tocat…. un pollí.

No sé amb quina intenció el “Cortijo Pacaire” haurà pensat el realitzar aquest sorteig i sobretot “rifar el burro”, si serà només una humorada, si serà perquè no saben que fer amb ell o simplement perquè cal fer-se de notar. Siga com siga, jo tinc una possibilitat entre supose que un millar que em toque.

Vet per on aquest any, jo que no sóc massa aficionat a la loteria, hauré d'estar més atent al número que canten els xiquets el dia 22, no fos cas que haja de “pujar a Montán a recollir un burro”. Marededéu quin desgavell i quina ironia si la sort toca a la meua porta. Serà sort o serà desgràcia?

M'agraden els animals, però d'ací a tenir un burro a casa hi ha, com supose comprendreu, un gran tret. De moment i com el calendari amb la participació inclosa ha estat un regal que no puc despreciar l'he guardat en un lloc segur, i estic immers en un gran dilema. No voldria que em toqués però, a la vegada tampoc em desagradaria. Si, efectivament per un cosmopolita tenir un burro ha de ser un problema i greu, però a la vegada tot un repte. Crec que fins i tot me'n sortiria. O no?, no ho sé...

Poc de temps hauré d'esperar, en 7 dies respiraré tranquil o tindré un burro a casa. Ai senyor !!!

Aquestes quantitats conformen una sèrie, un conjunt de números un darrera d'un altre en un cert ordre. D'entrada pot semblar-nos que aquesta sèrie puga formar part d'una prova de raonament, d'un problema lògic o d'un simple parany per a la intel•ligència.

De ser així, el treball del lector, el teu, consistiria en descobrir quin és el criteri de l'ordenació i escriure, tal vegada, el número o números que seguirien; naturalment en cas d'haver-se de continuar la sèrie, els números serien el deu, nou, huit… i així successivament els que la conformarien. Senzill veritat?

Però res tenen a veure aquests tres números en cap prova psicotècnica o test de raonament, simplement, la casualitat, ha volgut que hui, quan han transcorregut 347 dies de l'any, el calendari marque el dia 13 del més 12 de l'any 11, curiós no?

Tretze i dimarts, i tretze Santa Llúcia. El fet de ser 13 i dimarts, tot i i no tenir cap fonamentació científica, a la nostra cultura s'associa amb connotacions negatives per ser històricament considerat el 13 com a número del mal auguri i el dimarts, dia nefast, per evolució de Mart, déu de la guerra, la destrucció, la sang i la violència…

Com no crec en supersticions hui he aprofitat per anar a “cal barber”, per tallar-me el cabell i xarrar una mica de tot, de política, del treball, de la situació econòmica, del futbol..., amb una improvisada tertúlia, que hui tretze i dimarts, m'ha ajudat fins i tot a llevar-me del damunt no només el pèl sinó també part de l'estrés que el quefer diari em regala.

No crec que el nostre destí estiga escrit de bestreta però per aquells que així ho considereu, els dimarts i tretze poden ser els dies “goma d'esborrar” que ens regala la vida per renovar-nos, i més encara si hi hi ha coincidència com avui, dimarts 13, del 12 de l'any 11, un bon moment per tornar a començar el que siga, allò que fins ara no ha eixit com esperàvem; les persones tenim el poder del canvi i de vegades, cal ser valent, i ficar-lo en pràctica.

El tretze de desembre l'església celebra Santa Llúcia, la plena de llum, patrona dels cecs i advocada d'aquells que tenen problemes amb la visió, doncs una llegenda de l'Edat Mitjana recorda que la santa, en el seu martiri, va seguir veient inclús després d'haver-li tret els ulls.

També, el 13 de desembre, Santa Llúcia al refranyer popular està molt present: “Per santa Llúcia un pas de puça”. El fet de la conservació d'aquest refrany, com tants d'altres, més enllà de la seva inexactitud actual, és, per altra part, una mostra fefaent de la seva vitalitat i el seu arrelament en el llenguatge quotidià. Amb tot, la saviesa popular ha volgut arreglar aquest desgavell entre Santa Llúcia i el fet que anuncia, i ha fet néixer aquest altre, no menys cert: «Per Santa Llúcia, creix el dia un pas de puça; no creix ni disminueix, fins que el Nen Jesús no neix.»

Clar que no podem acabar aquest apartat sense desitjar-vos un que «Santa Llúcia us conserve la vista i la claredat!», fent referència tant a les malalties per a les quals invoquem la seva protecció, com a l'enteniment i al bon judici –bens anhelats en els dies que ens està tocant viure-, hui dimarts i tretze dia que ens ha regalat la vida per compartir-lo amb els que ens rodegen i intentar fer-los una mica més feliços. I faig vots perquè ho aconseguim aquest tretze del dotze de l'onze i, com no, tots els altres dies i mesos de l'any.

L'any passat vaig participar a la I Marató de Castelló, no ho vaig fer corrents, no tinc el cos per aquests menesters, però si vaig fer-ho com a voluntari. Des del primer moment en què va convidar-se'm a participar vaig il•lusionar-me, podeu veure el que vaig “penjar” en aquest mateix blog el 17 de juliol del 2010, del que eren les meues expectatives sobre aquell voluntariat.

L'experiència de la meua participació com a voluntari, mig any després d'haver-me apuntat, no va ser gens enriquidora, ni motivadora ni tampoc il•lusionant; també vaig deixar constància el 12 de desembre de 2010 en aquest blog, demà farà un any, de les meues sensacions en aquell dia. Tot i això, vaig voler pensar que tal vegada per ser aquella la primera ocasió en què una prova d'aquesta magnitud es celebrava a Castelló, les dificultats havien fet que no tot isquera com estava previst.

Vaig voler donar a l'organització un vot de confiança i, només va convocar-se la II edició d'esta marató, de nou, vaig oferir-me per ajudar en l'organització, ja fora com a col•laborador, com a voluntari o simplement com a animador cas de ser necessari.

Al llarg del darrer any, de manera periòdica, he anat reben al correu electrònic que vaig donar de referència informació de com anava organitzant-se la prova, semblava que se'm tenia en conter, però a mesura que ens acostàvem a la data de celebració, començava a tenir la “mosca darrera l'orella” doncs ningú es posava en contacte amb mi per informar-me d'allò que podria fer, d'allò en què podria col•laborar.

I així fins avui mateix. No sé com s'hauran elegit els voluntaris en aquesta edició, però si puc dir que pel que a mi respecta, la marató dels voluntaris va ser l'any passat i ha estat també en aquest any un gran fracàs, doncs ningú va ficar-se en contacte amb mi, ni dir-me res de res.

Tenia curiositat per veure qui conformaria en aquesta II marató el gros del voluntariat i per això, divendres passat ja vaig acostar-me a la Pergola a « la fira del corredor » on a banda de les « paradetes de productes comercials » l'organització va disposar d'un gran nombre de persones, voluntaris?, per lliurar els corresponents dorsals i informar de tot allò que suposava algun entrebanc als corredors. Com van ser elegides i triades aquestes persones és per mi que "em considerava voluntari", a hores d'ara tota una incògnita…

També aquest matí a la sortida i en diferents punts del llarg recorregut, persones amb una armilla groga amb el rètol “organització” d'una banda i altres amb la samarreta “blava” de la II edició de la marató controlaven tanques, oferien beguda als participants o simplement donaven ànims, confosos entre el nombrós públic que cobria el recorregut. Qui eren aquestes persones? D'on havien eixit? Com havien estat triades? Per què ells i jo no? Li haurà passat el mateix a més gent, que s'haurà quedat en les ganes d'oferir el seu treball? Algú hauria de donar-nos alguna explicació no us sembla?

De segur que demà tots els diaris i altres mitjans de comunicació tornaran a parlar, com van fer l'any passat, del gran èxit de la II Marató Ciutat de Castelló. Èxit de participants, de comportament cívic, d'organització policial, però ahir, hui, demà i per sempre, un nou fracàs en comboiar als voluntaris, o cal dir a alguns voluntaris?

Dos anys seguits ja es prou, ara mateix vaig a escriure un correu a l'organització per manifestar-los que no conten amb mi per la III edició, o millor encara que conten amb mi de la mateixa manera que ho han fet en aquesta segona edició, es a dir, ignorant-me. Llàstima, hui deixe de ser voluntari per Castelló, sembla que no em volen.

La casualitat ha volgut que en aquesta segona part del pont de la Puríssima, dos pobles valencians, separats uns 170 quilòmetres, l'un de València, a la Ribera Alta, l'altre a Castelló, a l'Alt Maestrat, Algemesí i Albocàsser es vegen units per la fe, la cultura i la tradició, en dues manifestacions populars que tornen a omplir de veïns i forasters els seus carrers.

Un dels costums més populars d'Albocàsser és la “cantà de les cartes”, que es realitza cada any, tal dia com ahir, la nit del 7 de desembre vespra de la festivitat de la Immaculada. És aquesta una festa en la que antigament “els quintos” del poble demanaven la Verge protecció i empar en el temps que havien d'abandonar el poble per fer el servei militar, i ho feien i, seguint la tradició, ahir van tornar-ho a fer, d'una manera molt singular; quatre xicots, un per cada pal de la baralla, apostats front la portalada de l'església van entonant cobletes, diferents cada any, relacionant cadascuna de les cartes de la baralla amb els misteris de la Passió de Crist i el Dolors de la Verge, recordant un fet ocorregut a un soldat del poble a la guerra de Cuba.
“En les cartes recordem / com és ja una tradició / lo que va passar Jesús / en Vida, Mort i Passió”

Les lletres són un compendi de cultura popular, patrimoni de tot el poble al que, guardant la tradició, “les cartes li servixen de rosari", cadascuna recordant un misteri: “Sis d'oros me recorde / aquell gran recibiment / tota la gent l'Aclamae / a l'entrar en Jerusalem”

Podeu veure i escoltar algunes d'aquestes albades als següents enllaços: http://www.youtube.com/watch?v=1w3aPtA5Pic
http://www.youtube.com/watch?v=ukbSqVhxJZ8

I si a Albocàsser el patrimoni oral de “cantar les cartes” és manté generació rera generació, a Algemessí, la festa de la patrona, la Mare de Déu de la Salut és la que hui pren protagonisme. Rememora, cada 7 i 8 de setembre, com en tants altres indrets, Castelló sense anar més lluny, la troballa de la imatge per un veí de la població el 1247. Aquesta festa que inclou peces teatrals, processons i balls, ja havia estat reconeguda pel seu interes cultural i patrimonial, Festa d'Interés Nacional el 1977 i Meravella Valenciana el 2008, havent estat declarada recentment per la UNESCO, Patrimoni Immaterial de la Humanitat pel seu valor cultural, la seua dimensió ritual, festiva i de participació comunitària, que passa de generació en generació.

I justament hui, dia de la Immaculada, amb motiu d'aquest darrer reconeixement, Algemesí viurà de manera extraordinària, l'entrada de la imatge de la Maré de Déu a la Basílica de Sant Jaume i l'actuació de tots els balls i participants de la festa, com si d'un 8 de setembre qualsevol es tractés, recordant-nos també una altra festa molt nostra, la de la Mare de Déu de Vallibana de la senyorial Morella; "bastonets, carxofa, arquets, pastorets, llauradores, tornejants i la muixeranga", amb la música tradicional considerada com a himne no oficial del País Valencià.

Podeu si voleu conéixer una mica més a fons aquesta tradicional festivitat “punxar” sobre els següents enllaços, de segur que no us penedireu:
http://www.youtube.com/watch?v=5qWvX1T7fTk
http://www.youtube.com/watch?v=Hj3u1oHWtbY&feature=player_embedded#!

Fe, cultura i tradició de dos pobles, que, com molts altres, hui solemnitat de la Immaculada Concepció de la Verge María, recorden que, d'una o altra manera, la religiositat és la base i el fonament del que som. Per molts anys que continuen i puguem gaudir d'aquestes dues festes i felicitats per les “Immes, Conxes, Concepcions i Conxites”.

Esta setmana i per casualitats del calendari, tenim dos festius, hui sis i despús-demà huit, la festa civil de la Constitució i la religiosa de la Puríssima, les dos amb un sol dia laborable entre mig, demà 7, a vint-i-quatre dies d'acabar-se l'any i festivitat de sant Ambrosi bisbe.

També la casualitat ha volgut que en aquest 2011 estes dues festes “caigueren” em dimarts i dijous, fet que ha provocat la seqüència festiva 4, 6, 8, 10, 11 i laboral la resta, el 5, el 7, i el 9.

Popularment quan trobem un dia feiner entre dos festius sempre es parla de “fer pont” es a dir fer unes “minivacances”, que, com a mínim abasten tres dies, amb la combinació dia si, dia no, dia si; en aquesta ocasió, els dies festius al caure en dimarts i dijous han propiciat que en lloc de fer un pont simple, en alguns casos el pont haja estat de “dos ulls” o un macropont.

No és el meu cas en què ahir vaig haver d'anar a treballar i demà també ho faré, però des de fa ja algunes setmanes o mesos, sobretot les agències de viatge, s'han encarregat d'escalfar l'ambient oferint “escapades” de tres, cinc o set dies, aprofitant “el pont o l'aqüeducte” a indrets al costat de casa o terres llunyanes, molt llunyanes.

Econòmicament i en el moment actual no sembla siga una bona opció per cap empresa o negoci “el fer pont” per això, tornem a escoltar o llegir en aquests dies, la polèmica de si cal traslladar els festius “que cauen” entre setmana al dilluns de la mateixa, per evitar pèrdues de productivitat i disposar d'un calendari més racional, independentment de si el festiu és de caire religiós o civil.

Sembla que ja hi ha un principi d'acord entre el sindicats i la CEOE i, el Ministeri de Treball deixa la porta oberta al proper Govern Central per què puga traslladar a dilluns, les festes d'àmbit nacional; ja veurem en què acaba tot això, o... tal vegada en passar el pont tot torne a oblidar-se fins el proper pont?

Resulta curiós que en pocs anys algunes famílies han deixat de “viure sota el pont”, així, literalment, doncs no fa massa anys encara recorde com a sota del pont del riu sec a l'avinguda de Benicàssim, a tocar de l'estadi de Castàlia, hi havia un nucli xabolista, per “sospirar per tenir un pont”, unes minivacances, “un luxe” que, dit siga de passada, altres països, amb una economia molt més forta que la nostra, no tenen; i és que no és de rebut que, com ha pogut arribar a ocórrer, hi haja qui per açò del pont no vaja a treballar des del passat dia 3 fins el proper 12.

I és que açò del pont és un enigma. Tinc una companya italiana, que està aprenent castellà i quan es troba en paraules com aquesta, sempre queda amb una cara estranya doncs la pobra, no s'aclarix quan, en aquests darrers dies eixen a la conversa el ponts, ja que a la definició clàssica que ella coneix, de construcció per facilitar el trànsit sobre llits de rius, barrancs o desnivells, ha d'afegir uns altres significats més complexos, des de “fer el pont” com a exercici de gimnàstica, fins parlar del pont del peu, el pont aeri, fer pont, o fer el pont per engegar un vehicle, on, només l'article fa canviar el significat.

Siga com siga, tal vegada aquest siga el darrer pont festiu i no quede més remei que dir adéu a l'imparcial devoció als sants i a l'oci a què estem acostumats, i d'ací uns anys recordem amb enyor, allò que celebràvem a l'inici de desembre, com era? la Verge de la Constitució? No home, que eren dues festes diferents separades només per un dia, i amb una mica de sort festiu tota la setmana...

No dubte que, Nacho Martín, redactor del diari Levante de Castellón siga un bon professional del periodisme, però hui crec s'ha fet un embolic, tal vegada perquè la notícia sembla una mica rocambolesca en aquests temps de crisi que ens està tocant viure.

Ja a la portada del diari de hui, podem llegir: “El AVE Sagunt-Teruel atravesará la Serrà d'Espadà. Fomento proyecta un tunel de 60 kilómetros”, si, heu llegit bé “un túnel de 60 quilòmetres”, i per conéixer una mica més de la notícia ens remet a la pàgina 8.

Allí l'embolic és monumental, doncs a més a més dels gràfics de les diferents alternatives plantejades, només queda clar que la longitud total del traçat serà de 112 quilòmetres i que d'eixos 61,2 seran en túnels. Quants túnels? Un de 60 quilòmetres i altres d'1'2, una mica estrany no us sembla?

Però encara hi ha més. Després d'analitzar les alternatives diu, atenció, que el traçat elegit implica la construcció d'un túnel que travessarà el COR DEL PARC NATURAL DE LA SERRA D'IRTA!!!, però on estem ara?. La província trontolla… pareu la sènia que vull baixar…

Entenem que pot haver hagut una “errata”, val, d'acord, ho acceptem, però seguim amb el túnel..., llegim amb detall : "...a lo largo de todo su recorrido, la línea tendrá más de 60 kilómetros en un tunel que atravesará el valle del rio Palancia”. Doncs, amics sembla que repetim, va a construir-se un túnel de 60 quilòmetres,vet per on tindrem una de les maravelles de la tècnica al costat de casa, doncs fins ara el túnel ferroviari més llarg d’Espanya és el de Guadarrama i tot i ser el quart més llarg de tota Europa i el cinqué de tot el món, només té 28 quilòmetres.

Ja quasi comence a creure això de la longitud del túnel quan, si seguim llegint, trobem quasi a la fi de la notícia i com a colofó: “…elegidas por la conselleria contempla más de 60 kilómetros de túneles a lo largo de su recorrido total, la mayor parte del cual discurre por la Serra d'Espadà”.

Marededéu quin embolic!!!, ja no sé si el redactor està parlant d'un túnel de 60 quilòmetres, de 60 túnels d'un quilòmetre, 60 túnels en un quilòmetre o 60 quilòmetres de túnels.

Siga com siga pense que, al cap i a la fi, em dona igual, doncs tot i que el temps de viatge entre Sagunt i Terol a una velocitat de 250 quilòmetres per hora, estaria al voltant dels 50 minuts, per aconseguir-se a més a més d'haver d'invertir-se molt de temps en la construcció, calen, atenció, 4.159 milions d'euros, vora 700.000 milions de les antigues i per molts enyorades pessetes. D'on han d'eixir en aquests moments en què ni la Generalitat, ni l'Estat, ni tampoc la Unió Europea tenen un euro?. Fum de palla, elucubracions dels Ministeris de Medi Ambient i de Foment, política de carreró. A qui volen enganyar?

Senyors alcaldes i veïns d'Altura, Barraques, Benafer, Castellnovo, Caudiel, El Toro, Gaibiel, Jerica, Navajas, Pina, Segorbe, Soneja, Sot, Teresa, Toràs, Vall d'Almonacid i Viver, així i per ordre alfabètic, juguen Vostés a la ruleta, a veure a quin poble li tocarà un túnel, a no ser que el túnel siga de 60 quilòmetres, perquè aleshores els hi tocarà a tots, i cap dels seus pobles veurà mai un tren d'alta velocitat, perquè circularan per sota terra.

Tremola Serra d'Espadà o tal vegada per anar de Sagunt a Terol, els viatgers siguen passejats per la Serra d'Irta? Nacho, quin embolic !!!

“… y por pan si se lo dan”. És aquest un refrany molt popular a terres castellanes, que ve a significar que per interés es fan comunament la majoria de les coses i, poques vegades, per altruisme o amor a uns elements, ja siguen materials o espirituals, ja siguen actes, accions o colors.

I justament amb aquesta dita és el que he pensat en llegir aquest matí la notícia: “El Villarreal Club de Futbol SAD, va presentar ahir el vi oficial del club”. Ja sembla curiós que una entitat esportiva promoga una beguda alcohòlica, però més encara si, com és el cas, el vi promocionat res té a veure ni amb el poble, ni la comarca, ni tant sols la província a la que el club representa. Només es tracta de promocionar entre els aficionats?, seguidors?, simpatitzants? o caldrà dir simplement clients? de l'entitat futbolera, de l'empresa, de la SAD, un vi amb denominació d'orige Rioja; un vi de les bodegues “Añada Real” de Laguardia, projecte en funcionament des del 2004 i que, de segur, l'única relació directa amb el Vila-real, siga el cognom "Real".

Que els futbolistes del club, al cap i la fi treballadors de l'empresa, participen en un acte com aquest, encara pot tenir una certa explicació, doncs com a treballadors han d'estar a allò que els hi manen “els amos”; una altra cosa serà si el que fan ho veuen bé o simplement acomplixen ordres i prou, però que un club de futbol per mantenir o augmentar els seus beneficis econòmics, incite el consum de vi, això, senyors, és un altre cantar.

No és de rebut, ni ètic, ni val en aquesta empresa qualsevol cosa, o si?. Els dirigents del club groguet, al meu parer, han patinat, han pixat fora del test, i no perquè tinguen i venguen vi a la tenda oficial del club, que de la mateixa manera que venen samarretes i altres productes de merchandising amb el logo o colors del club, poden vendre també vi, xoriç o embotits de tot tipus, però que ho promocionen descaradament i a més a més siguen productes que poden entrar en clara competència amb els que trobem a la zona, això ja no ho veig tant clar.

No sóc empresari vitivinícola, però si em fique en la pell dels que si ho són a casa nostra, que creuen Vostés, amics lectors, que pensaran? Com a mínim que no s'ho mereixen i possiblement si són socis, de segur que aquesta és una bona manera d'aconseguir que deixen de ser-ho, i en els temps que corren, supose, a cap SAD, fins i tot al Vilarreal no l'interessa perdre simpatitzants.

El Vilarreal, club modèlic de la província, capdavanter per molts anys en l'aspecte esportiu, sembla que aquesta temporada està perdent una mica el rumb i, no només, malauradament, en l'aspecte esportiu, també, i això és més greu encara, en l'aspecte directiu.

Senyors Roig, Llaneza o Llorca, senyors dirigents del club, pensen bé el que fan, no només cal salvar l'entitat, cal també salvar la credibilitat i l'estima envers allò que ha contribuït a fer gran el club, la resposta de l'afició.

Estimar allò que és nostre, no només és estimar uns colors, és també estimar un poble, una gent, una economia, un treball i, com diuen les estrofes de l'himne oficial de l'entitat, “La il.lusió de tot un poble /industrial i llaurador / és un club que a tots pregona /la força de l'aficció... / La gent de la nostra Vila / de la Plana, del Millars/ porta al cor la seua estima/ per l'equip més exemplar” .

En l'assumpte del vi i en alguns altres, només els hi demanaria que anaren amb compte, no fos cas que pergueren definitivament l'estima i deixaren de ser per molts equip exemplar...