Drosi del Raval

(Dedicat al meu gendre, que està a punt de ser pare)

Demà si Déu vol, s'acabarà l'any, un 2012 que a Castelló es tancarà esportivament parlant de la mateixa manera que ve fent-se des de fa més de 25 anys, amb una prova esportiva-festiva-popular, la tradicional “San Silvestre”, que organitzada per la Unió Atlètica Castellonenca, UAC, recorrerà a partir de les 6 de la vesprada la vila i ravals, en un recorregut de 3000 metres en eixida i arribada a la Plaça Major. Carrera popular que en els darrers anys, s'ha convertit en un clàssic de l'atletisme en aquest darrer dia de l'any.

I aquest costum de tancar l'any corrent no és exclusiu de la ciutat de Castelló, ni tant sols de la província on cada any més i més gent de totes les edats s'apunta a allò tant senzill i a la vegada tant pesat del córrer. Tal vegada la “San Silvestre” més coneguda a nivell mundial siga la de Sao Paulo, que ve celebrant-se des del 1925, o la de Vallecas a Madrid, ambdues de gran repercussió mediàtica, tot i que per aquests dies, i en territori nacional, en podem comptabilitzar més de 200, amb recorreguts més llargs o més curts, però sempre en ambient festiu.

Sense anar massa lluny i més a prop de casa, la Vall d'Uixó, Onda, Borriana, Alqueries, Benicàssim, Torreblanca o Vilafamés també en aquests darrers dies han celebrat o estan a punt de celebrar, les seues carreres unint esport i festa, perquè si bé hi ha alguns atletes que disputen la carrera per millorar les seues pròpies marques, la majoria dels que corren aquest dia ho fan per pura diversió, per la qual cosa, l'esperit festiu que presidix aquest tipus de carreres és difícil de trobar en qualsevol altra prova. La carrera és així l'excusa perfecta per disfressar-se, córrer amb els amics i passar una bona estona abans de preparar-se pel sopar de la darrera nit de l’any.

A mi no m'agrada córrer, m'agrada caminar, passejar, eixir a la muntanya, fer senderisme, però no córrer; per això tot i que sempre m'ha cridat el caràcter festiu de la prova, mai he participat; tampoc cap membre directe de la família era, fins ara, participant de “la carrera”, tanmateix aquest 2012, tindré un representant de la nissaga familiar a la prova, per primera vegada, el meu gendre, participarà, correrà, serà un més del centenar d'anònims atletes que recorreran Castelló i farà realitat allò de la dita “San Silvestre, patró dels atletes populars”.

Sé que serà difícil de veure'l, anirà entre el pilot d'anònims atletes, no portarà cap distintiu cridaner, segurament no guanyarà, però de segur estarà la mar de satisfet quan per qualsevol carreró puga sentir l'aplaudiment de tots nosaltres, els seus, que orgullosos li direm: “ànim valent tu pots, ja falta poc”, i en arribar a la meta: “punt i final, missió complida, eres tot un campió!”, l'any proper més.

Amb total seguretat la Sant Silvestre Castellonenca ens brindarà el darrer somriure d’un any necessitat d'alegries, fent del carrer una festa i de la ciutat un espai viu, on tots els participants resultaran guanyadors, a la vegada que nosaltres els espectadors, amb els forts aplaudiments, ficarem el millor acomiadament a l'any en curs, doncs “la San Silvestre” és de tots, organitzadors, corredors, públic, animadors, fotògrafs… per això és popular, i des d’ací fem vot perque així continue sent per molts anys !!!. I a tot vosaltres…. fins l’any que bé.

Si fóra demà diria que es tracta d'una innocentada, doncs com tots sabeu demà, 28 de desembre, el dia dels sant innocents, se celebra fent bromes a familiars i amics, i per altra banda també és tradicional que els mitjans de comunicació publiquen una notícia falsa que la gent ha de descobrir.

Però no, no és així, avui no és demà i tot i que en un periòdic local, concretament a la seua pàgina 54, en la secció dedicada a “cultura i societat” es diu textualment que “Los Panchos actúan el sábado en el Auditori” dins la programació de Nadal i que aquesta actuació del grup mexicà es substitutiva de la prevista inicialment per Castelló Cultural d'Alberto Cortez, que havia de presentar el seu espectacle “En estado puro” i que s'ha hagut de suspendre per motius d'indisposició del compositor i cantant, cal tenir “la mosca darrera l'orella” doncs, al mateix diari i només 5 pàgines al darrera, en aquest cas en la secció “agenda y cartelera” podem llegir en l'apartat música i referida a la programació de l'Auditori i Palau de Congressos de Castelló que, a més de l'actuació prevista pel divendres 28 de l'orquestra simfònica del Mediterrani, segueix figurant pel dissabte 29 i a partir de les 22:30 hores i amb preus de 25 i 20 euros, l'actuació d'Alberto Cortez.

Són àmpliament coneguts, és “vox pòpuli” la quantitat de problemes econòmics que darrerament està suportat aquesta plataforma cultural de la Generalitat i com és d'incert, a hores d'ara, el seu futur. D'altra banda, tots sabem que una part dels ingressos que els periòdics obtenen diàriament són producte dels anuncis de cines, teatres i espectacles, per la qual cosa és de suposar que, encartar la programació nadalenca de l'auditori un o diferents dies, no serà debades, tindrà el seu cost; però vet per on, caldrà pagar per una informació errònia. De qui serà responsabilitat? Busca qui t'ha pegat…

Però encara hi ha més, si entrem al web de Castelló Cultural, http://www.culturalcas.com/va/ ens trobem que a “la portada” d'una banda ens trobem amb l'anunci d'una variada programació de Nadal 2012 on, accedint al tríptic, ens trobem amb l'actuació d'Alberto Cortez, a la vegada que en eixa mateixa portada, i només uns requadres més avall, ara apareix anunciada l'actuació de “Los Panchos” pel mateix dia i hora, sense fer cap ni una referència al canvi.

Així que ja ho sabeu si pensàveu escoltar a Cortez “En estado puro”, sentir les grans emocions que el cantant argentí transmet mitjançant els seus meravellosos versos, ho teniu clar, no és cap innocentada, hui no toca, es troba malalt; en darrera instància sempre podeu delectar-vos amb els boleros de los Panchos, que si fa o no fa també són de la mateixa època.

Però eixe no és el problema, aquell rau en “el seminfotisme castellonero”, ací no passa res, durant una llarga temporada va ser el propi ajuntament qui publicava dia si, dia també que el museu d'etnografia i cultura popular seguia a l'ermitori de Fadrell quan ja estava al carrer de Cavallers, ara Castelló Cultural canvia un artista per uns altres però la informació seguix despistant i és que mai aprendrem… Cultura? Cultura... de carreró.

Un multitudinari esdeveniment va congregar 1.500 persones el 25 de març del 2011. Tot just ahir dia de Nadal, va complir-se 1 any i 9 mesos, la inauguració de l'aeroport situat al municipi de Vilanova d'Alcolea, l'aeroport de Castelló, més conegut arreu del món com l'aeroport de “l'auelito”, l'aeroport “sense avions” o l'aeroport “per a les persones”.

Des d'aleshores ençà i fins avui, aquesta infraestructura seguix xuclant i xuclant, euros i més euros de les arques públiques i mes rere mes, manteniment, nòmines, seguretat, vigilància de fauna, fures i falcons, fan que el dèficit siga cada vegada més gran, mentre els avions, de moment, ni estan ni se'ls espera.

És veritat que l'aeroport va ser una iniciativa personal de l'anterior president de la Diputació, el senyor Carlos Fabra i que, a hores d'ara, ni ell mateix s'enlairaria en l'empresa, però, cal mantenir el tipus i, una vegada “l'empastre fet”, cal lluitar per fer arribar el primer avió el més prompte possible i tot i que els castellonencs ja hem assumit que aquesta infraestructura mai serà rendible, almenys si algun dia aterra o s'enlaira algun avió, haurà de servir, com diu l'actual president de la Diputació provincial, el senyor Moliner, per promoure i generar riquesa a l'entorn territorial del mateix.

I en estes estàvem quan, hui, segon dia de Nadal, dia en l'antigor “no-útil” a efectes laborals doncs responia a la necessitat funcional de disposar de temps suficient per retornar des del mas pairal on s'havia celebrat la festa familiar del Nadal, en eixes estàvem quan ens hem assabentat que hui, ha estat el dia elegit pels nostres governants autonòmics i municipals per inaugurar la remodelació de l'avinguda de la Mar.

Però, no hem d'oblidar que aquest projecte urbà ha tingut com a motor de la renovació el pas del TRAM, per a la qual cosa s'han hagut d'invertir en aquests aproximadament 4 quilòmetres d'infraestructura la gens despreciable quantitat de 40 milions d'euros, i hui dia de la inauguració, no hem pogut veure circular per la plataforma habilitada i element central de la remodelació, cap TRAM, com tampoc veiem cap avió a l'aeroport.

Entenc ara com en aquesta inauguració planejava directa o indirectament l'ombra de l'aeroport sense avions i, tal vegada per això, el propi alcalde Bataller, en el moment dels parlaments, ha mostrat al Molt Honorable Alberto Fabra, la confiança en què els vehicles del TRAM puguen circular per la plataforma habilitada amb el menor temps d'espera possible, assumint el President Fabra el compromís que la licitació dels vehicles es farà a les properes setmanes.

Que voleu que us diga?, també en el moment de la inauguració de l'aeroport l'aleshores president Camps, les hemeroteques en són testimoni, va afirmar comprometent-se que "atraerá empresas, inversiones y expectativas", "generará puestos de trabajo" y que “pronto, muy pronto, en menos de seis meses volaran aviones” i mireu com estem…

No crec per tant, que fora necessària aquesta inauguració de hui, més haguera valgut esperar que el pas de TRAM fora una realitat, to i que l'alcalde, per si de cas, ja s'ha aprestat a dir que, “retornem aquest vial abans dedicat al pas de vehicles, al vianant”, o “per aquesta nova avinguda el ciutadà podrà passejar o anar en bicicleta sense cap problema”

Quant de temps caldrà esperar encara per veure passar el TRAM i desplaçar-nos amb aquest servei fins el Grau? Espere que menys que el que portem esperant per poder agafar un avió a la Vilanova... Qué bonic és inaugurar !!!

Hui, el dia següent del dia del “sorteig” extraordinari de la loteria de Nadal, un dels més esperats, si més no el més esperat i popular de tots els sortejos que es celebren al llarg de l'any al nostre país i que, dit siga de passada, cada vegada en celebra més i més, hui, com dic, és un dia de números.

És el moment de comprovar si, “alguna de les paperetes” que tots hi tenim a casa, ha estat agraciada amb alguna minsa quantitat, alguna “pedrea”, algun premi menor, doncs, de segur, que cas d'haver estat afortunats amb un bon pessic, a hores d'ara ja en seriem sabedors.

Jo no sóc gens aficionat al jocs d'atzar però com molts de vosaltres, en aquest sorteig jugue uns quants euros en participacions que amics i coneguts “m'ofereixen” any rere any i cada vegada més prompte en el temps, de manera que, he hagut de comprovar “algunes paperetes” que, feia quasi mig any havien estat adquirides.

En total, i sumant totes les participacions, a casa jugàvem un centenar d'euros, una quantitat menor que la mitjana publicada per la LAE, que situava la despesa per espanyol per aquest sorteig en 70 euros i per habitant de la Comunitat Valenciana en 78'54 euros.

En relació als premis, comprovat el llistat, confirme el que ja esperava abans de la consulta, la loteria de Nadal, a casa, ens ha deixat tal i com estàvem abans del sorteig, i encara que no ha passat totalment de llarg, doncs alguna papereta ha estat premiada amb 5 euros per euro, i d'alguna altra, “ens tornen els diners”, com les participacions en tots els casos eren testimonials, no crec veja incrementat el meu patrimoni econòmic amb una quantitat que arribe a modificar ni un poc la meua vida diària.

Tot i això puc considerar-me satisfet i fins i tot molt agraciat, doncs si comprovem quantitats i ens fixem una mica veurem que els valencians jugàvem per aquests sorteig un total superior als 290 milions d'euros dels quals, només han “retornat” en premis poc més de 51 milions, amb una pèrdua de vora 240 milions d'euros; i més en concret a la nostra província el dèficit negatiu d'aquest sorteig ha estat de quasi 33 milions d'euros, doncs aquesta, ha estat la diferència, en números rodons, entre la quantitat total jugada, faltant poc per 34 milions, i la rebuda en premis, no arribant aquests al milió; en el meu cas, com us dic, he resultat si fa o no fa "a la par".

La sort, els grans premis, han tornat a passar de llarg i, novament la gran beneficiada i guanyadora per partida doble ha estat l'agència tributària del Ministeri d'Hisenda que, a més a més de quedar-se amb el 30% del recaptat, ha tingut “la sort de cara”, doncs, els beneficis de 36 sèries de les 180 que conformaven el número agraciat amb el primer premi, que no van arribar a vendre's, un total de 144 milions d'euros no hauran d'eixir de la caixa, repartint 576 milions dels 720 que hagueren correspost cas de ser el premiat un número del qual s'hagueren venut totes les sèries.

Si el dèficit públic previst pel Govern espanyol per aquest 2012 desborda a hores d'ara les pitjors previsions, amb una xifra superior a l'estimada en principi, jo em pregunte: serviran aquests 144 milions “d'extra” per disminuir el dèficit?, Amb tota seguretat seria aquesta una bona manera d'alleugerar-lo. Serà així? Segurament no. Per què? Que li ho pregunten a Montoro i Rajoy, a mi, se m'escapa. Números, números i més números.

Segons la ciència de la realitat última, ahir dia del solstici d'hivern i d'acord amb el que es preveia en el calendari mesoamericà no repetitiu, conegut com a calendari maia, havia d'acabar-se el món, però no va ser així, al no produir-se, gràcies a Déu cap ni una de les catàstrofes i prediccions apocalíptiques, ni cap pandèmia global ni tampoc cap rebel•lió de màquines contra la humanitat, ahir, dia, vesprada i nit, va ser un divendres més, sense catàstrofes ni plagues bíbliques.

Hui, el món continua, amb un dia molt bonic i interessant en el que, en aquests moments, tenim ficada part de la nostra il•lusió en algun dels números que, juguem i volem siga “la grossa” del Nadal. I hui gaudirem del primer dia de l'hivern, i aquells que porten per nom el del bisbe i màrtir Queremón, que per cert no en conec no ningú, celebraran el seu sant. I ací, més a prop nostre, també aquesta nit, i com fa ja 32 anys, el Teatre Principal acollirà la representació nadalenca, inici de les festes tradicionals a Castelló, del Betlem de la Pigà, i la vida continuarà i el món no deixarà de rodar.

Al llarg de la història és aquesta, la de la fi del món, una predicció que s'ha esvaït en més de 160 profecies, i tot i que la civilització maia va estar plagada de grans astrònoms, en aquesta ocasió s'ha demostrat que van estar errats o que les interpretacions han estat errònies.

Nosaltres, un grup d'amics, aprofitant aquesta conjuntura vam reunir-nos “a sopar”, vam fer-nos a nosaltres mateixa un homenatge gastronòmic i vam compartir xarrada, aficions i amistat, i vet per on, en acabar la reunió en lloc d'haver estat eliminats del planeta, el que vam aconseguir va ser reforçar encara una mica més la nostra companyonia i el 21 de desembre del 2012 el recordarem per sempre com a data important per afermar una mica més les relacions socials.

I com la por, cadascú s'agafa la que vol perquè es de bades, ara que tot ha passat, que alguns ja han recuperat la calma, si voleu podeu seguir estar assustats, doncs si hem de fer cas a Isaac Newton, també va predir en una de les seues obres publicada en 1733 i basada en les profecies del profeta Daniel i els apocalipsis de Sant Joan, que la fi del món arribarà l'any 2060, tot just d'ací 48 anys…

I ara, que no s'ha acabat el món, voldria des d'aquestes pàgines del blog desitjar-vos a tots vosaltres que seguíreu compartint amb mi aquesta terra propera que és la nostra, Castelló, o tal vegada aquella altra més llunyana, des d'on seguiu aquest blog, amb una gran dosi d'amor, de pau, de generositat, d'humitat i de tolerància que, bona falta ens fa amb la que està caient i voldria fer-ho també amb un regal, en forma de vídeo http://www.youtube.com/watch?v=KQG1NF0fZjw

Així que amics, com malgrat alguns auguris el món no s'ha acabat i encara gira, us desitge que, per molts anys puguem continuar compartint amistat, poble, vivències, cultura, tradicions i naturalment aquest blog, i demane al Creador que hui, així com en els molts i molts dines venidors, ens guie per camins de l'abundància i de la pau.

No fa massa dies, com és costum en els darrers anys, he rebut a casa la felicitació personal de l'alcalde de Castelló. No és que jo siga cap personatge il•lustre de la ciutat, supose que la màxima autoritat municipal m'haurà felicitat, sense quasi conéixer-me personalment, perquè forme part del Consell Municipal de Cultura, i per tant sóc membre d'un òrgan que directament està sota la seua presidència nata.

La felicitació, tot i ser més senzilla que en els darrers anys en tamany i contingut, -també ací ha arribat la crisi-, vol ser “castellonera”, i per això, en lloc de la tradicional estampa nadalenca del betlem, l'avet, el naixement o elements semblants, reproduïx una fotografia de la plaça Major feta fa pocs dies, doncs apareixen les “casetes” del mercat nadalenc que per primera vegada han estat instal•lades, i els altres elements que ambienten la nostra plaça en aquestes festes, juntament amb una gran quantitat de gent que, en aquell moment, en l'instant de fer-se la fotografia, circulava per la plaça.

Crida l'atenció, i supose que serà per allò de la política de privacitat o la defensa de la intimitat personal, que les “cares” dels vianants que apareixen en primer pla, han estat difuminades, per evitar ser reconegudes, mentre que aquells que estan en segon pla o d'esquena no han sofert cap tipus “de maquillatge”.

D'altra banda, en el seu interior podem llegir uns versos d'una coneguda cançó religiosa, “junts al voltant de la taula”, que s'usa generalment com a cant d'entrada a les celebracions eucarístiques, traducció i adaptació a la nostra llengua d'una cançó, “alrededor de tu mesa”, escrita per Emilio Pascual i musicada pel director diocesà de música sacra de Madrid, Francisco Palazón, i que apareix en un disc publicat l'any 1978 per edicions paulines, del mateix nom, però que, curiosament a la felicitació, se'ls atribuïx a la “colla de cantors de la romeria”.

He de dir que si no em falla la memòria, aquesta cançó també l'he escoltada més d'una vegada en veu del grup castellonenc “Els llauradors” i crec recordar forma part de la “missa del llaurador” del mestre Lluís Viciano, interpretada en múltiples ocasions al llarg de l'any fester. De ser així, a qué ve atribuir aquests versos, que ni tant sols són originals, a la colla de cantors? De qui haurà estat la idea no només de reproduir-los sinó també de signar-los amb aquest “colla de cantors de la romeria”?

És probable, no ho puc afirmar a ciència certa, que a la celebració eucarística que té lloc en arribar la romeria a l'ermitori del Castell Vell, la colla de cantors de la romeria entone com a cant d'entrada aquesta peça, però el que és ben cert és que no són els autors.

Pel demés res a dir, l'alcalde em desitja bones festes de la manera més tradicional, amb la frase gens original “Bon Nadal i feliç Any Nou 2013” que res té a veure amb l'altra felicitació que llança des del web municipal i via vídeo del youtube http://www.youtube.com/watch?v=CIk0WKk4go8&feature=youtu.be, en un perfecte castellà, oblidant-se voluntàriament? de l'altra llengua oficial, la pròpia del poble, dirigida en aquesta ocasió a tots els veïns i veïnes.

Senyor Bataller, molt bones festes tinga Vosté i els seus més al•legats, li ho desitge de tot cor i confie que el pare Noel, els Reis d'Orient o tota la cort celestial, li porten molt de seny per afrontar aquest 2013 que amb seguretat bona falta li ha de fer.

El Nadal a Castelló, com tot, evoluciona, si furguem una mica en la memòria trobarem uns trets que res tenen a veure en l'època actual i que fa només uns quants anys eren anunciadors de les festes i ara, només formen part d'un passat més o menys recent. Abans quan el consumisme no era tant evident, les festes de Nadal podem dir començaven la Nit de Nadal i per descomptat no existia aquesta llarga campanya comercial que hui s'estén més enllà fins i tot de l'Advent, i on si m'apureu diré que només dos fets anunciaven les festes: el sorteig extraordinari de la loteria amb el cant dels números i premis pels xiquets, que no xiquetes, del col•legi de Sant Ildefons a Madrid, i les targetes de felicitació que els empleats dels serveis públics, fonamentalment els “barrenderos” , “carteros” i els “serenos” et feien arribar al teu domicili per rebre en contraprestació "un aguinaldo", de la mateixa manera que al voltant dels “municipals” s'amuntegaven caixes de sidra i altres begudes així com diferents tipus d'aliments.

Ara són altres temps i, des de fa ja uns dies i ahir principalment, molts veïns de la Vila i Ravals de Castelló van, vam anar una mica estressats. S'acosta Nadal i l'evolució experimentada en els darrers anys, ens agrade o no, es nota als carrers.

Al forn de Miravete-Sebastià, al meu Raval, i organitzat per l'associació cultural “Colla El Magre” va tenir lloc un taller on els assistents van poder aprendre a fer els tradicionals pastissets de cabell i de moniato tant típics a la nostra terra, també El Betlem de la Pigà, espectacle que marca l'inici del Nadal a Castelló, celebrava un dels seus darrers assajos a primera hora de la vesprada, poc després la Federació de Colles presentava el número 50 de la revista Plaça Major, tot un esdeveniment participatiu, quasi simultàniament la ciutat aconseguia reunir més de 10.000 persones en la manifestació pacífica per commemorar el 80é aniversari de la signatura de les Normes de Castelló, a la vegada que el centre de la ciutat, engarlandat amb llumetes de colorins donava caliu a “dinamiCS”, diferents activitats de dinamització per crear un clima immillorable per incitar a les compres nadalenques, i si a això li unim que el temps, la climatologia acompanyava a eixir al carrer, podem concloure que eren moltes, moltíssimes les persones que vam contribuir que la ciutat tinguera “vida pròpia” en aquesta diada preludi del tercer diumenge d'Advent.

I a tot aquest munt d'actes i accions, cal afegir també dos esdeveniments que ajuden a viure este esperit nadalenc. D'una banda la realització de la “Fireta de Santa Llúcia” que organitzada per la dinàmica associació de veïns del Raval de la Trinitat, està realitzant-se al llarg d'aquest cap de setmana a la Placeta de Mallorca, on a través de 30 llocs de venda de productes nadalencs, podem trobar des d'elements de la gastronomia del Nadal, fins elements de la cultura més popular, torrons, pastissets, carabassa, codonyat, mel, suro i figuretes pel betlem, plantes, centres de flors…

D'altra banda la realització per primera vegada a la nostra ciutat d'un dels anomenats “mercats nadalencs”, tradició arrelada en altres pobles i que des de l'ajuntament s'ha volgut impulsar mitjançant la instal•lació d'una dotzena de casetes on des del passat dia 5 i fins els primers dies de gener, a la Plaça Major, s'ofereixen a la ciutadania tot tipus de productes típics del Nadal, adornaments, pastisseria, suc de taronja, torrons i altres llepolies, flors, pasqüeres, joguines de fusta, llibres…

Ara, és diumenge al matí, acabe de venir de comprar la premsa, el poble sembla una mica ensopit, en aquests moments es respira un ambient quasi normal i només als grans magatzems es pot sentir el Nadal, però de segur que aquesta tranquil•litat prompte, a la vesprada tornarà a ser trencada i novament l'acceleració, el soroll i la festa omplirà de bell nou Castelló. S'acosta Nadal cavallers !!!

Ho he fet “aposta” sí, és veritat, ho reconec, però em feia il•lusió. He esperat a “penjar” aquest escrit que foren les 12 hores i 12 minuts del dia 12 del mes 12 de l'any 2012. Avui és una d'eixes dates que resten marcades al calendari per molts anys, i no només perquè segons he sabut, hui mateix un asteroide, una roca irregular i allargada, anomenat pels científics “Tutatis”, en honor d'un dels deus gals de la mort, antecessor dels homes, passarà molt a prop de la Terra, a uns 7 milions de quilòmetres, o també perquè hui, segons l'oracle xinés del feng shi, és un gran dia de sort, una data molt popular i dia propici per contraure matrimoni, o perquè com s'ha vingut anunciant hui , si fa o no fa també a aquesta hora, el Papa, Benet XVI, llançarà a l'espai virtual el seu primer “tuit”, doncs, com és ben sabut, “twitter” és un nou mercat d'idees i l'església, segons els seus mandataris afirmen, deu estar ahí.

Si més no ho he fet perquè hui, i més a prop nostre, ací, al nostre poble, a Castelló, quan encara ressonen les darreres intervencions dels diferents ponents i comunicants a les XVenes Jornades de Cultura Popular, que sobre el món de la ceràmica tradicional van celebrar-se el mes passat, l'Institut d'Etnografia i Cultura Popular de l'ajuntament, vol presentar-nos un altre esdeveniment, la inauguració del qual, serà coincidència en el temps?, està prevista a la vesprada d'aquest 12 del 12 del 12, i al qual jo vull referir-me en aquest moment.

Es tracta de l'exposició de la col•lecció de gojos que la compositora, pintora, artista i des del 2003, filla predilecta de la ciutat, Matilde Salvador, va anar recopilant al llarg de la seua vida en tots i cadascun dels seus múltiples viatges per capelles, capelletes, ermites i santuaris d'arreu de tot el país i resta de països visitats.

Juntament amb els de pròpia creació, del 1984, Goigs en lloança del gloriós San Francesc de la Font, per a cor a l'uníson i orgue, moltes altres peces, algunes realment curioses poden ser contemplades des de hui mateixa i fins el proper 13 de gener a la sala d'exposicions del museu d'etnologia del carrer de Cavallers.

I a banda de resultar curiosa la data de la inauguració de l'exposició, també, resulta curiós el mes, doncs aquest desembre del 2012, és un mes que té el 5 com a protagonista, doncs són 5 els dissabtes, 5 els diumenges i 5 els dilluns que “cauen” dins el mateix, a la vegada que també, si us fixeu i sumem els dígits que conformen l'any 2+0+1+2, també sumen 5. Vodrà dir això alguna cosa?

No sóc endeví, però de segur que el Papa des del Vaticà i Matilde des del més enllà, no podran deixar d'esbossar un somriure amb complaença al veure com el compte “twitter” d'una banda sense pràcticament tenir cap “tuit” encara, ja suma milers de seguidors i, d'altra, com un recull de gojos als que la filla predilecta de la ciutat, no va donar “eixida” en vida, ara, als 5 anys del seu traspàs, -una altra vegada “se'ns cola” la presència del 5-, prenen protagonisme en una sala d'exposicions i es mostren a la societat castellonenca al museu, com a complements de l'altra gran afició col•leccionista de Matilde “els bous de ceràmica”, que també, si us be de gust, podeu contemplar en una altra de les sales del propi museu d'etnologia.

Dotze de desembre, “Tutatis”, “Twitter” i els “Gojos” d'una o altra manera, són també notícia a Castelló, els científics dels nostres observatoris, els internautes “tuiters” cristians catòlics o no, i aquells amants de la cultura popular, escorcolladors i curiosos, tenim tots hui la possibilitat d'apropar-nos una mica més a nous coneixements, Castelló avança !!!

El programa “Servei Responsable” és un programa de prevenció de les drogodependències en espais d'oci que compta amb la participació i implicació del col•lectiu professional i empresarial del sector hostaler i recreatiu, responent a un conveni de col•laboració entre la Delegació del Govern per al Pla Nacional sobre drogues i la Federació Espanyola d'hostaleria i que pretén fer front a la necessitat establir un marc d'actuació i de col•laboració entre l'administració sanitària i el sector hostaler dirigit a la promoció d'un oci responsable, segur, saludable i de qualitat, per mitjà del foment de la dispensació responsable d'alcohol en els establiments hostalers, la protecció al menor, la seguretat i el control de les instal•lacions dels establiments públics, la capacitat de reacció del local davant de situacions d'emergència i, en general, l'adequada prestació del servei i l'atenció als clients. Bé, molt bé per la iniciativa.

El principal objectiu del programa “Servei Responsable” és el de posar en marxa el que s'ha vingut a anomenar els “Circuits d'Oci de Qualitat” COQ. Estos circuits estan constituïts pel nombre més gran possible d'establiments i locals d'oci d'un mateix àmbit territorial, i que complisquen les recomanacions establides en el Codi de Bones Pràctiques Professionals del Sector Hostaler. Toledo, Madrid, Getafe, Palma de Mallorca i ….. Castelló van ser al seu dia les 5 ciutats triades per a dur a terme la primera fase d'implantació d'estos Circuits d'Oci de Qualitat, donada la diversitat de l'oci que representen, el que va situar a la nostra ciutat a l'avantguarda d'este tipus d'iniciatives destinades a previndre la problemàtica del consum recreatiu de drogues en els espais d'oci i a fomentar l'excel•lència i la qualitat en l'atenció als clients, suposant el compliment d'una sèrie de requisits a nivell de formació i qualificació professional, l'adequat manteniment de les instal•lacions i el compliment d'una sèrie de protocols d'actuació per part dels treballadors dels establiments.

Castelló amb zones d'oci ben delimitades i amb una oferta d'oci tan àmplia i variada se situa a l'avantguarda d'este tipus d'iniciatives destinades a previndre la problemàtica del consum recreatiu de drogues en els espais d'oci i a fomentar l'excel•lència i la qualitat en l'atenció als clients.

En els mesos de gener a juny passats es va dur a terme la prova pilot d'implantació dels Circuits d'Oci de Qualitat en les cinc ciutats espanyoles anteriorment citades, amb l'objectiu de validar i testar els materials i el procediment d'implantació. Clams, Korova, User, Mystic, You, Wallaby's, Lolita's i Up and Down, de la zona Lagasca i marqués de la Ensenada principalment, van ser els locals “pilot” que es van llançar a la iniciativa.

De cara a l'operativitat del procés d'implantació dels Circuits, es va considerar convenient que l'àmbit d'actuació fóra municipal, tenint en compte que és l'administració local la que té les competències, servicis i recursos relacionats directament amb la gestió de l'oci nocturn en el seu conjunt i, específicament, amb els establiments hostalers i els locals d'oci.

Hui mateix, el nostre alcalde i la regidora de joventut, per mitjà de compareixença pública en el Saló de Plens, supose hauran donat compte dels resultats, hauran lliurat diplomes i presentat el circuit, així, almenys estava previst. Jo, simplement em pregunte: algú s'ha assabentat del que s'ha fet en este 2012? Els ciutadans hem pogut conéixer esta iniciativa? Així funcionem…

“Black Friday”, “Mes Gold”, “Golden Fashion Night”, unes paraules que per aquells profans de l'anglés no ens diuen res, i que, si acudim a un dels molts traductors que hi trobem a l'internet, ens retornen com a “Divendres negre”, “Mes d'Or” i “Nit de moda d'Or”, paraules que darrerament veiem reflectides en els diferents mitjans de comunicació local i que, com a mínim, resulten curioses per molts i molts veïns de la Vila i Ravals.

I és que per allò de les modes, sembla que si algun esdeveniment l'anunciem amb anglés, haja de ser “més modern”, “més actual”, i així ho deu haver entés la jove regidora de Comerç del nostre ajuntament, Carmen Albert que, després de la celebració el passat divendres 22 de novembre de la “Black Friday”, el “Divendres negre” amb la implicació de 170 establiments de 30 carrers diferents del centre de Castelló, tret de sortida de la inauguració de temporada de les compres nadalenques, a l'estil americà, i que sembla va aconseguir-se que els comerços passaren dels números rojos als negres, de les pèrdues als superàvits, ara, només uns dies després s'anuncia el “Mes Gold”.

Què és això? Doncs el “Mes d'Or”, una trentena de dies, el temps comprés entre el 5 de desembre i el 5 de gener, a cavall entre dos anys, temps en el que si qualsevol veí “es gasta” un mínim de 20 euros en qualsevol dels 20 establiments adherits a la campanya, pot participar en el sorteig d'uns objectes que van des d'unes ulleres de sol, fins a un vestit de còctel, passant per un lot de xocolates, uns sopars íntims, "un xaquetó" de punt o un parell de sabates, tot per atraure i incrementar les malmeses vendes del centre, que lluiten amb dura competència amb les grans cadenes comercials instal•lades als afores del poble.

I dins aquest mes o millor dit per inaugurar aquest mes, el passat dimecres 5, va celebrar-se la “Golden Fashion Night”, la “Nit de moda d'Or”, una nit de compres molt especial, on a més a més de l'objectiu de la dinamització de les vendes, es buscava reforçar el vincle entre els ciutadans i els comerciants, per la qual cosa, a més de contar amb descomptes en els comerços, va haver-hi desfilades de models, decoració de carrers, música en directe, classes de ball, diferents sortejos i fins i tot una exposició de vehicles. Tot un èxit.

Ara be, jo em pregunte, ací a Castelló on el 90% de la població parlem castellà o valencià, per què aquesta mania de nomenar aquests actes promocionals en anglés? Quina ajuda li fem a la nostra llengua? No seria molt més bonic inventar uns noms en valencià per aquestes propostes?

Que voleu que us diga?. Tot i que m'agrada la idea d'innovar per rellançar el consum i recolzar el xicotet comerç del centre, no m'agrada gens ni mica que, s'use l'anglés per nomenar aquestes accions, i no perquè siga anglés, sinó perquè sembla que desprestigiem les nostres dues llengües oficials, i mira que tenim sort de tenir-ne no una, sinó dues, doncs així i tot hem d'usar-ne una de forastera. Senyora regidora, caldria anar pensant-ho per a properes edicions, no li sembla? Malauradament, els rètols que anuncien establiments en valencià en són pocs a la nostra ciutat, i accions com aquesta, poc ajuden a crear-ne o traduir-ne.

Benvingues siguen aquestes iniciatives, però no fomentem allò de “forasters vindran que de casa ens trauran”, usem les nostres llengües la majoritària i sobretot la minoritària, per aconseguir un poble culte, i si a més a més es gasta els diners molt millor.

Va fer-se públic ahir mateix mitjançant una roda de premsa de la vicealcaldesa, la senyora Marta Gallén. Es tracta d'una nova iniciativa promoguda des del consistori castellonenc per instal•lar un total de 10 panells ceràmics informatius en aquells monuments, edificis o llocs més emblemàtics de la ciutat, cas del Campanar, l'església Major, el Mercat central, la murà lliberal, o el ficus centenari de la plaça de Mª Agustina, per citar-ne alguns. La seua finalitat està clara, donar a conéixer a veïns i visitants la història o curiositats dels monuments més representatius del nostre poble, per la qual cosa, a més a més d'en castellà, també la informació apareixerà en valencià i anglés.

Està be la iniciativa, està molt be que els panells usen com a base la ceràmica, el gres porcellànic, tant nostre, està be que siguen prou grans per facilitar la seua lectura, està be en definitiva que es “promocione i es pose guapa” la ciutat, de la mateixa manera que ho fan altres pobles i ciutats d'arreu del món i ho faça en aquesta ocasió mitjançant la difusió d'una part de la història dels nostres monuments.

Tanmateix, m'ha semblat una mica estrany que, com a membre de dret de la Comissió de Patrimoni del Consell Municipal de Cultura, m'haja hagut d'assabentar per la premsa i el propi web municipal d'aquesta iniciativa. Tinc clar que el Consell Municipal de Cultura és un òrgan assessor al que, se li presenten les activitats culturals del municipi i que, a la vegada, els seus membres poden, podem aportar idees per ajudar a difondre la cultura en totes les seues vessants.

Per això, aquest Consell funciona en subcomissions, i tots els membres pensem que qualsevol aportació ja siga des de la municipalitat com des de qualsevol altre àmbit, sempre pot arribar a produir riquesa. Tal vegada per això les diferents persones que en formem part el tenim en gran estima, valorem molt totes les aportacions i tractem de potenciar-lo tot el que podem, considerant que el Consell és una ferramenta bàsica pel creixement cultural de Castelló, alegrant-nos de qualsevol iniciativa que vinga a millorar la nostra ciutat.

Ara entendreu, aquells que açò llegiu, com puc sentir-me en aquests moments al pensar que, des de la vicealcaldia o des de la regidoria de turisme, no s'hage pensat ni tant sols en comunicar aquesta decisió als membres del Consell. Vol dir això que, ficar aquests panells no és considerat per l'equip de govern municipal com fomentar la cultura? Vol dir que aquesta ha estat una altra més de les iniciatives de l'equip de govern municipal que respon a aquella forma de ser tant nostra del “pensat i fet”?

És veritat que els panells han de tenir principalment un atractiu ornamental, és veritat també que la seua col•locació depén fonamentalment de la regidoria de turisme, però els diferents textos que els conformaran, així com la informació a transmetre, be haurà de ser revisada per algú. No penseu que haurien de ser com a mínim informats els membres del Consell del que diran aquestes informacions? No penseu que el Consell Municipal de Cultura del nostre ajuntament hauria d'haver estat informat abans? No hauria el senyor Sales, regidor de Cultura, haver comparegut amb la vicealcaldesa? I més encara, no penseu que alguns dels membres qualificats d'aquest Consell haurien d'haver donat el vist i plau? No vull pensar que pot arribar a ocórrer si allò que « conten » els panells no arriba a ser la veritat, o presenten alguna errada greu…

En aquest cas crec que no s'ha actuat com calia. Saltar-se el Consell Municipal no beneficia ningú a la vegada que deixa en evidència les paraules que l'alcalde va pronunciar en la seua intervenció el passat juliol en l'acte commemoratiu del Bicentenari de la Constitució, on va afirmar que l'equip de govern i ell mateix feia una aposta per “escoltar el poble”, “aprendre de les errades” i “prendre el millor camí”. Ara ho hauria de demostrar. Errar és d'humans, reconéixer-ho també.

S’entén per sensibilitat la capacitat que tenim les persones per captar el món que ens envolta. Podem dir que la sensibilitat ens fa despertar a la realitat, descobrint tot allò que ens afecta en major o menor grau en el desenvolupament personal, familiar i social.

Per contra, ser insensible és mancar de sentiments, d’emocions, de sensacions internes front qualsevol situació, és perdre la perspectiva, és no saber valorar, és ser impermeable al que pensen els demés.

Si la política per ser eficaç s’ha de conduir sempre des del sentit comú, hi ha parcel·les, matèries i debats que exigixen d’una sensibilitat especial, i una d’aquestes parcel•les és la de l’educació ja que, aquesta és fonamental pel desenvolupament de la capacitat personal, bàsica per aconseguir una sèrie d’hàbits de vida.

El senyor Rajoy semblava tenir-ho clar des del principi, i en el seu primer govern, va concedir la cartera d’educació al senyor Wert que, en menys d’un any ha aconseguit tirar per terra tot el seu capital polític a la vegada que enfrontar-se a tot el sector educatiu: pares, centres, professorat i alumnat, convertint-se en el “vagó de cua” del govern, unint a la seua condició de ministre incapaç de dirigir la política educativa, una gran “insensibilitat” pel càrrec que ocupa, no parant d’aportar respostes i decisions polítiques carregades d’ideologia retrògrada a la vegada que poc afortunades, complicant les coses just en els moments més innecessaris, creant problemes en lloc de resoldre’ls.

Aquest senyor ha arribat a afirmar que les protestes, que li venen de tots els sectors, no li afecten gens ni mica. Com pot un polític donar l’esquena reiteradament al poble? Clar, només s’entén aquesta actitud si no es té sensibilitat, si no es tenen escrúpols a l’hora d’anotar-se uns punts polítics a costa de condemnar a tota una generació d’estudiants a la miseria.

Ara, una vegada més, s’ha donat “una altra volta a la rosca” i en aquesta ocasió i amb motiu de la proposada reforma educativa amb un text presentat, ahir mateix, als consellers autonòmics, en el que entre altres “perles” les llengües minoritàries i oficials al nostre país, ixen bandejades. Amb quina finalitat? Sens dubte, guanyar vots.

Allò que proposa Wert és d’un totalitarisme absolut. No tenim les diferents autonomies transferències educatives des de fa un bon grapat d’anys ? A què ve imposar un model retrograd pe que respecta a la llengua ? No serà açò una falta de democràcia total?

Fins quan hem de permetre que el futur de l’educació estiga en mans de ministres insensibles com Wert? Em dona la impresió, i puc estar errat, que aquest home tira a faltar la seua època de les tertúlies i està desitjant que Rajoy l’envie a casa perquè li “dona cosa” anar-se’n. Només així pot entendre’s la seua insensibilitat i les barbaritats que està dient.

I que fa front aquestes agressions la nostra Consellera d’Educació? Calla i acata. Trist, molt trist, haver-se de deixar la seua sensibilitat a la porta de la Conselleria per mantenir la cadira…

El TRAM –Transport Metropolità de la Plana-, anteriorment anomenat TVRCas és en poques paraules un trolebús de trànsit ràpid que circula per la ciutat de Castelló en el seu primer tram de la línia 1 des de finals de juny del 2008, fa d'això ja més de 4 anys. En el seu moment, allà per l'abril del 2007, els governants municipals i autonòmic, van voler vendre'ns aquest transport públic, com a nou, àgil, econòmic i fiable i que en poc de temps passaria, gràcies a l'esforç integral de la Generalitat, a ser un model i referència per Europa, d'un sistema de transport més complet i avançat per la ciutadania.

El projecte inicial era molt ambiciós i per tirar-lo endavant va dividir-se en diferents fases, a la vegada que cadascuna d'aquelles se subdividia en trams que incloïen la creació d'una calçada independent pel trolebús i com a conseqüència directa la remodelació dels principals eixos i avingudes de la capital i voltants.

El plantejament inicial parlava de dos corredors de més de 40 quilòmetres per on els vehicles circularien mitjançant una via o carril reservat a l'efecte, mantenint una prioritat sobre el trànsit convencional.

Tres van ser les línies traçades, la T-1 UJI-Ribalta-Grau, la T-2 Grau-Benicàssim i la T-3 intermodal Almassora-Vila-Real-Borriana. En aquests moments com tots podem comprovar, només un tram de la línia 1 està en funcionament i, tot i que és veritat que en són moltes les persones que l'usen, jo afirme amb contundència que, “el salva” la quantitat d'estudiants que es desplacen diàriament entre l'estació de RENFE i la Universitat, i que en el tram del passeig de Morella, el nombre de viatgers baixa considerablement, tot i haver-hi “abocat” algunes línies d'autobussos urbans fins aquell indret. Tanmateix faig vots perquè d'ací no res, quan s'inaugure l'altre tram del TRAM, el que connectarà el passeig de Morella amb el Grau, completant la línia 1, hi haja un augment de viatgers que, faça útil aquesta milionària inversió, -que moltes associacions i veïns hem considerat des de l'inici com no necessària-,i com a mal menor ajude a descongestionar el dens trànsit pel centre del poble, cosa que està per veure.

I què dir de les línies 2 i 3.? Al 2008, fa més de 4 anys, des de la Conselleria d'Infraestructures i Transports va anunciar-se que la carretera N-340 es convertiria entre Castelló i Vila-Real en, i cite textualment, “Una Gran Via de la Plana”, amb una reconversió integral, que passaria de 12 a 50 metres de calçada per donar pas a aquest TRAM i, l'aleshores titular d'aquella Conselleria, el senyor Mario Flores, afirmava amb orgull i satisfacció que aquest transport uniria Castelló-Vila-real i Borriana…. al 2012 !!!, de manera que la funcionalitat del TRAM es veuria en poc de temps, molt ampliada de cara als desplaçaments tant laborals com d'oci. Com diuen al meu poble. "qui t'ha vist i qui te veu”.

I el que són les coses, vet per on, ahir mateix, la Generalitat, a través de l'actual Consellera d'Infraestructures, la senyora Bonig, va anunciar que el projecte de TRAM metropolità de Castelló, es posposava fins el moment en què hi haguera major disponibilitat econòmica per part del Consell, i tot i que va afanyar-se a afirmar que aquest retard no suposava una renuncia a la infraestructura, molt em tem que, aquest projecte, que a més a més no té una acceptació rotunda per totes les alcaldies afectades, passe com molts altres, a dormir el somni dels justos per anys i anys…

Però les presentacions van fer-se, les fotos dels projectes van publicar-se, les campanyes van pagar-se, l'impacte visual va aconseguir-se, el TRAM virtual fins i tot va arribar a imaginar-se, en definitiva la finalitat primera va assolir-se, que després al 2012 o al 2020 siga una realitat, això ja és un altre cantar…

Ho publicava el passat dijous 22 el DOGV, el Diari Oficial, el Mitjà de la Generalitat Valenciana a través del qual es publiquen les normes, els convenis, les resolucions i els actes de tràmit generats pel Govern Autonòmic; ahir, un diari local es feia ressò i a la pàgina 27 ho reproduïa. Es tracta del llistat dels alumnes guardonats amb els premis extraordinaris de rendiment acadèmic de l'Educació Secundària Obligatòria, corresponents al curs 2011-2012.

Alumnes que en acabar els estudis obligatoris han aconseguit una nota mitjana de 10. D'entrada i des d'ací vull felicitar-los tots doncs, en aquests temps, que la pedagogia de l'esforç i de la constància, malauradament, fa temps que s'ha perdut, que hi haja joves que encara s'esforcen per aconseguir una formació integral, completa, que desenvolupe totes les seues facultats, front als valors que ara predominen, desinterés, evasió, passar-ho be…, és molt d'admirar i tot un mèrit.

Però si analitzem amb una mica d'atenció la resolució de la Direcció General d'Innovació, Ordenació i Qualitat Educativa de la Conselleria d'Educació, Formació i Ocupació, trobarem una sèrie de dades, que passe a comentar, que com a mínim em resulten curioses i que em fan tindre una mica la mosca darrera l'orella i fins i tot en alguns moment em fan malpensar.

Segons he pogut observar en dades publicades pel Ministeri d'Educació espanyol, del prop d'un milió vuit-cent mil alumnes que cursaven aquest nivell en el curs 2011-12, un 10%, 180.000 alumnes en números rodons, ho feien a la nostra Comunitat. Si l'ESO abasta 4 cursos podem deduir que uns 45.000 serien els alumnes que cursarien el quart i darrer nivell en aquell curs, doncs bé, d'ells, només 117 amb noms i cognoms publicats al DOGV, han aconseguit premi extraordinari, a l'haver acabat els seus estudis amb una mitjana acadèmica de 10, tot excel•lent en totes les assignatures, el que suposa el 0'26 %, uns 5 alumnes de cada dos mil.

Però el que més crida l'atenció és la distribució d'aquest alumnat, uns 70 són alumnes de València i la seua província, uns 40 d'Alacant i només 6 corresponen a Castelló i les seues comarques. És veritat que som la província que menys alumnat i centres té, però, voleu dir que els nostres alumnes percentualment són menys bons que els alacantins i valencians? Voleu dir que aquesta diferència serà real? Serà més exigent el professorat de Castelló? No s'hauran “unflat” una mica les notes a les altres províncies? No sé, no sé….

D'altra banda també em crida l'atenció que dels 117 alumnes, 38, més del 32% hagen cursat els estudis en centres de les 3 capitals, però només 1 d'aquests 38 alumnes ho haja fet en un centre de Castelló, concretament en el “Seminari Mater Dei” front als 15 alumnes d'Alacant i els 22 de València. Tanta diferència acadèmica hi ha entre els alumnes de capital i el dels pobles? I més encara, tanta diferència hi ha entre l'alumnat de Castelló ciutat, en referència als de València i Alacant? No sé, no sé…

I encarà una mica més, digueu-me malpensat, però no us sembla estrany que dels 6 alumnes guardonats a Castelló, només un siga “a la capital” i justament d'un centre concertat? No hi ha cap alumne excel•lent a la dotzena de centres públics d'educació secundària al nostre poble? Tanta diferència entre l'alumnat dels centres públics i privats? Tanta diferència entre els IES de la ciutat de Castelló, del de la resta de la província i tanta diferència amb la resta de capitals i províncies de la Comunitat? No sé, no sé…

Atenció professorat de secundària de centres públics de Castelló, atenció professorat de quart nivell d'ESO de la província, definitivament pense que alguna cosa estranya passa…

(A l'amic Toni, que quasi m'ha llegit el pensament)

Quina revolució s'està organitzant en els darrers dies, des que el Papa Benet XVI ha afirmat en el seu darrer llibre, que ni el bou ni la burra formaven part de l'escena bucòlica del naixement de Jesús, i que el “Portal”, tal i com el veiem en tantes i tantes representacions tradicionals, només és fruit de la llegenda que vincula el lloc del naixement de Jesús amb un lloc on es guardaven animals i bèsties.

Si acceptem aquesta premissa, aleshores cal preguntar-se: curiosa companyia, un bou i una burra, per què aquests i no uns altres animals? Doncs tot pot arribar a tenir una explicació, i és que els dos animals que apareixen al Portal, justament són els animals símbol de les mitologies “de moda a l'època”, el sol i la lluna.

El bou ens remet a la lluna, símbol dels pobles sedentaris i agricultors. La burreta es relaciona directament amb els cavalls, símbol dels pobles guerres, invasors i nòmades. Però encara, si filem més prim, podem trobar més curiositats: tant l'un com l'altra són animals estèrils i la unió de la dualitat és superada per Jesús que ve al món per unificar i fertilitzar.

Així metafísica, històrica i fins i tot psicològicament, aquesta apareix com una llegenda molt ben construïda i que envolta una profunda saviesa que costa pensar fora deguda a l'atzar o el capritx del folklore popular, però que possiblement mai, com diu el Papa, arribara a ser així la realitat.

Trasvassarà això els nostres tradicionals Betlems? D'entrada sembla que no. Encara no s'ha instal•lat el que l'ajuntament de la ciutat col•loca en els darrers anys al costat de la casa abadia i el campanar de la Vila, modern, blanc immaculat, i amb un bou i una burra a tamany quasi natural, però supose que mantindrà, -cas de col•locar-se i no afectar-li també les retallades-, les dues figures animals. També, en aquells betlems més representatius que poden visitar-se a la nostra ciutat any rera any, els seus responsables s'han aprestat a dir que bou i burra seguiran ocupant un lloc principal, cas del betlem de l'hospital, el de l'associació betlemista o algun altre. I que passarà amb la carrossa que a la cavalcada dels reis ix amb el tradicional Portal, amb bou i burra, fallerets? Doncs que segurament la Junta de Festes també la mantindrà.

Cas apart mereix el Betlem de la Pigà, la típica representació que des de fa més de 30 anys obre el Nadal a Castelló, obra que mai ha contat amb aquests animals en les seues representacions, doncs ja Miquel Peris en el text va voler explicar el perquè no apareixien:

“- On has posat el bouet,
 el pobre està ben malet,
 i la burra “de Perdiu”
 hui l'han soterrada al riu, amb una pell ha esvarat
 … Està clar s'ha escagassat !!!”

Tradició i pietat popular faran, estic convençut, que aquests dos elements que enriquixen, adornen, potencien i magnifiquen el misteri de l'amor que suposa pels cristians i creients “el portal de Betlem” continuen ocupant un lloc important i que fins i tot el propi Papa en el seu betlem particular seguira ficant el bou, la burra, els àngels, els pastors, el molí, la bugadera i fins i tot el castell del rei Herodes i mentre, la gent parlarà…

No puc afirmar a ciència certa que la notícia siga realitat, em costa de creure. L'he escoltada aquest matí a una emissora local i la fiquen en boca del grup municipal socialista que diuen apareix reflectida al pressupost municipal castellonenc per l'any 2013. Us la transmet tal i com l'he escoltada: “l'ajuntament de Castelló reserva una partida de 10.000 euros per a comprar els trages dels guardaespatlles del senyor alcalde”.

Independentment de si és o no legal i ètic que el poble paguem els trages dels guardaespatlles, tema que donaria i per molt, d'entrada jo em pregunte: quants “segurates” estan al servei de l'alcalde de Castelló? Dos, tres, cinc... imaginem que em siguen cinc, que ja em semblen molts, i que a cadascú hi haja que “comprar-li” un trage per la feina, val, d'acord, fent una ràpida divisió, i suposant que només siga un el trage a finançar... 2.000 euros per vestir-se per anar a treballar, ni que anara a casar-se!!!

No tinc res contra les persones que han d'assegurar el físic dels nostres polítics, són uns professionals com uns altres que, supose faran el seu treball de manera perfecta, tampoc tinc res a dir si dins els seus convenis hi figura alguna clàusula on es diga que “l'empresa haurà de facilitar-los la roba de la feina”, també estic d'acord en què si van acompanyant a un alt càrrec municipal, en aquest cas a l'alcalde, han d'anar ben vestits, però senyors, jo crec que també vaig ben vestit a la meua feina, i per descomptat no vaig amb un trage de 2.000 euros, o és que per anar ben vestit cal portar trages d'Armani, Valentino, Versace o Pedro del Hierro?

A la nostra ciutat podem trobar trages elegants i fets a mida, per poc més d'un centenar d'euros. Fem números, amb un trage per cada treballador que acompanya a l'alcalde, amb els 10.000 euros pressupostats tindríem per vora 100 guardaespatlles, i això, ni el president Obama…

Senyor Bataller, sincerament crec està, i Vosté perdone, “pixant fora del test” en aquest tema, i notícies com aquesta, unides a la publicada no fa massa dies en un altre mitjà de comunicació local, en què s'afirmava i crec no s'ha desmentit, que “Vosté i huit alts funcionaris locals, pretenen mantenir en el 2013, retribucions superiors als 67.000 euros anuals”, quantitat fins i tot superior al que cobra el propi president de la Generalitat i antecessor seu, el senyor Alberto Fabra, no li beneficiaran en absolut.

Està be que Vosté com a màxim representant dels castellonencs vaja ben vestit, està bé que use “un cotxe oficial”, ni l'autobús ni el bicicas, no quedaria be, ho entenc; està be que els seus acompanyants, hagen d'estar a a l'altura, no només en educació i saber estar, també amb la seua presència física, però d'ahí a vestir-se en roba no ja cara, sinó molt cara, inabastable per molts dels veïns en aquests moments de crisi, i que es s'use un nou Audi-6 o Citroen C5 de gamma alta, el rènting dels quals superar els 25.000 euros, això, senyor alcalde crec sincerament és “voler aparentar”, i estic convençut que ni a mi, ni a la majoria de les persones que lligen aquest blog, els hi pot semblar be en aquests moments.

Senyor Alcalde, ja s'haurà donat Voste conter, gestionar un ajuntament no és gestionar una empresa particular; l'època de bonança s'ha acabat, estem en l'època del reciclatge.

Créguem i faça us dels seus coneixements i com a bon metge, analitze, diagnostique, abans de prendre una decisió, no tracte de curar superficialment, canvie de mentalitat i tracte de fer més fácil la vida al veïnat, tal vegada pot començar per revisar aquestes partides pressupostàries...

No sóc massa aficionat al gènere líric i més em concret a l'òpera. Si us he de ser sincer, no sóc gens aficionat a aquest gènere musical-teatral que forma part de la cultura clàssica europea occidental, per això no puc parlar massa en propietat ni de les grans obres ni dels seus autors, tot i que reconec que és meritori i digne de lloança no només la interpretació teatral sinó també els llibrets, arguments i musiques.

Si haguera de citar ací i sense pensar-ho massa alguns noms d'autors i obres, poques em venen a la memòria. La meua cultura operística és més be escassa, Verdi, Rossini, Bizet i Rigoletto, La Traviata, Carmen, Aida, El Barbero de Sevilla o El rey que rabió i poca cosa més.

Reconec que veure una d'aquestes representacions en un gran teatre, amb decorats fastuosos i grans orquestres i cantants “de primera fila” serà, sens dubte, un gran espectacle, al que jo, mai he assistit, i que ajudarà a crear afició, però tot i això no valen excuses

Tanmateix des de fa ja un bon grapat d'anys em ve cridant l'atenció que, ací a Castelló, al nostre Teatre Principal, i guardant les distancies dels grans teatres operístics del món, ve realitzant-se, amb l'ajuda de les institucions culturals, un cicle d'òpera que podem dir està consolidat, ja que en aquest 2012 arriba a la seua XIIIena edició.

Des del passat mes d'octubre i fins l'abril proper, es desenvoluparà aquest cicle, amb la representació de 9 obres, d'òpera i sarsuela, on, tal vegada, la característica principal siga el donar cabuda en algunes de les representacions a diferents col•lectius i grups de la nostra terra.

Així, el passat dissabte dia 3 la Schola Cantorum de la Vall D'Uixó va aconseguir ficar-se el públic a la butxaca en la representació de l'opereta “La Generala” i avui mateix tornarà a pujar el teló del Principal per acollir la representació d'una nova òpera, en aquesta ocasió “L'Elisir d'Amore”, melodrama en dos actes, una de les operes còmiques més conegudes del segle XIX.

Però si porte a reflexió aquest cicle i més concretament l'obra que hui es representarà al Principal és a més a més de per la tendresa i humanitat dels personatges, unit a la que diuen és una música fresca que no decau en cap moment, si la porte hui a reflexió com dic, és perquè aquesta obra està dirigida pel polifacètic castellonenc Rafael Lloret, i representada per actors dels grups de teatre, també de Castelló, Tragapinyols, Entre bastidores, El Taronger i l'Amelar i contar amb la participació del baríton castellonenc Pedro Quiralte.

Òpera a Castelló per gent de Castelló. Al voltant de 100 persones i en un ambient festiu… actors, un cor de més de 20 persones, 48 músics del Conservatori de la Plana, tot per apropar al veïnat l'òpera més representada aquest any en tot el món.

Aconseguirà atraure aquesta representació en particular i tot el cicle en general, un públic que malauradament no té, no tenim, massa ocasions de gaudir del plaer de veure òpera en directe? Tal vegada si ens acostem a ella sense prejudicis podrà arribar a sorprendre'ns; hui i demà és un bon moment per intentar-ho. I com diuen al meu raval "poc viurà qui no ho veurà".

Una fundació és una organització dotada de personalitat jurídica privada que es caracteritza per perseguir, sense ànim de lucre, fins d'interés general a favor d'un col•lectiu genèric de beneficiaris. Les fundacions poden tenir com a finalitat principal des de la defensa dels drets humans, fins la promoció de l'acció social, valors constitucionals i defensa dels principis democràtics, passant per la promoció d'actes cívics, educatius o culturals, regint-se, generalment, per la voluntat del seu fundador, uns estatuts i en última instància per la llei.

Exemples de fundacions al nostre poble amplament conegudes seran entre d'altres la “Salome Moliner”per la millora de la qualitat de vida de les persones amb Alzheimer, la “Borja Sánchez”per prestar assistència als menors amb lesions cerebrals, “Transfer” d'ajuda empresarial, formativa, humanística i científica, “Universitat Jaume I-Empresa” per promoure la investigació científica i la docència universitària a tots els àmbits, la “Balaguer-Gonell” d'àmbit beneficosocial i docent, o la “Dávalos-Fletcher”per la promoció de la cultura i les arts, entre d'altres.

Naturalment, trobem moltes més fundacions a altres llocs de la província, de la Comunitat i del País, em venen a la memòria la “Josep Carreras” per la lluita contra la leucèmia, la cultural “Juan March” o també aquella altra que hui porte al blog, la fundació “Lluís Carulla”.

És aquesta una fundació amb seu a Barcelona, creada l'any 1973 per l'escriptor, empresari i mecenes català, Lluís Carulla, conegut arreu del món per ser el fundador de l'empresa “Gallina Blanca” i l'ànima del popular “Avecrem”, que va voler destinar part del seu patrimoni per promocionar desinteressadament qualsevol activitat de la cultura catalana i del seu ús social, així com potenciar la llengua i la cultura pròpia dels territoris de parla catalana, com a instruments primordials de cohesió i identificació de la comunitat per potenciar el sentit de pertinença.

En l'actualitat i després de 25 anys, la fundació “Lluís Carulla” porta a termini una extensa labor cultural i educativa manifesta entre d'altres accions per la concessió de diferents premis anuals, el “d'honor” en agraïment a persones i entitats per llur acció en defensa de la llengua, els “Baldiri Reixac” destinats a l'estímul i reconeixement de l'escola catalana, el “Francesc Candel” per reconèixer i difondre les bones pràctiques en l'àmbit de la integració dels ciutadans d'orige immigrant, el “d'Educació en el lleure” o el “d'Actuació Cívica”.

I d'aquest darrer, el premi “D'actuació Cívica”, destinat a reconèixer i distingir aquelles persones que han actuat al servei de la identitat catalana, i lliurat la vesprada-nit del passat dilluns 12, vull parlar-vos hui, perquè justament aquest 2012, un dels 6 guardons atorgats, ha recaigut en la gran professional, companya i sobretot amiga, la mestra castellonenca Dolors Ibáñez.

Precursora de l'ensenyament en valencià i dels programes d'acolliment i compensació educativa, és juntament amb el seu sempre recordat marit, el també mestre, escriptor, company i sobretot amic Vicent Marçà, una figura clau per a la història de l'ensenyament en valencià a Castelló i bé està que se li reconega, tot i que siga una mica lluny de casa.

Sé que van ser molts els companys i amics que van acompanyar Dolors en aquell acte, jo no vaig poder anar-hi, ja em va doldre, per això, des d'ací i modestament, vull llençar al món el meu agraïment i la meua estima envers la mestra, però sobretot i principalment el meu orgull per poder gaudir de la seua amistat.

Per molts anys Dolors i per molts anys Anna, Vicent, Jordi i… Bruna, per la part que us toca i a seguir treballant doncs, allà on estiguem hem de continuar per sempre fent País.

Ho porta a tota pàgina un diari local hui mateix: “l'ajuntament de Castelló apujarà per l'any 2013, un 10% l'IBI i un 2'5% el tribut de vehicles”. I jo em pregunte: a canvi de què?

Globalment les subvencions municipals per aquest any 2012 que quasi arriba ja a la seua fi, s'han situat al voltant dels 12 milions d'euros; les previstes pel proper exercici superen en poc els 11 milions; és veritat que l'impost de construcció i obres, un dels ingressos més grossos dels darrers temps, per la forta devallada de la construcció, ha minvat i molt els ingressos de les arques municipals i, com l'IBI és una de les principals, si no la principal font d'ingressos municipal, doncs allà que “cal ficar la cullera”. Així senyor alcalde, així senyor regidor d'hisenda, és fàcil quadrar comptes, compensant a travers de la contribució urbana la caiguda d'altres ingressos.

Clar, aquesta compensació fa que si observem amb detall les subvencions previstes, ni les partides destinades a l'alberg municipal de transeünts, ni les quantitats assignades a l'associació d'Alzhéimer, ni a les diferents associacions veïnals, ni les ajudes a rebre per part de les associacions culturals de la ciutat, veuran al 2013 incrementades en un sol euro les quantitats rebudes en el 2012, malgrat que l'impost de bens immobles augmentarà considerablement, passant a recaptar-se per aquest concepte set milions més que l'any actual, set milions més a aportar per part de les ja espremudes al màxim butxaques dels castellonencs.

163 milions d'euros és el pressupost total que ha de gestionar el govern municipal, 58 d'aquests milions han d'eixir de l'IBI, per pagar què? Quin serà el destí principal d'aquests milions si com hem vist les subvencions minven en vora un milió d'euros ?

Molt fàcil em sembla la resposta a aquestes preguntes, el govern municipal necessita incrementar la recaptació per pagar el deute, interessos i amortitzacions als bancs, ja que la realitat és que els castellonencs devem, gràcies « al bon fer » de l'equip de govern municipal actual i anteriors, més de 140 milions d'euros, de manera que, un percentatge que gira al voltant del 13% del pressupost total, se l'han d'emportar els bancs, més de 20 milions per aconseguir rebaixar només una mica aquest deute.

Serviran aquests euros recaptats, més que en qualsevol altre exercici, per pagar inversions ? Tampoc, ja que dels 13 milions que hi ha pressupostats per aquesta partida, només 37 mil euros, seran aportats per l'equip municipal per gestionar el servei del bicicas. Ni les inversions previstes en la reforma del Gaetà Huguet, ni la prevista per la remodelació de l'antic edifici d'hisenda a l'hort dels corders, ni la rehabilitació de la Dàvalos o l'adequació del paratge del Molí de la Font, depenen directament de l'ajuntament, ja que estes inversions estan lligades a l'ajuda i disponibilitat del Consell.

Vistes així les coses, si el que es fa públic ara és que al 2013 se'ns demanarà per part de la municipalitat a tots els castellonencs un major esforç contributiu, em molesta i molt que aquests augment recaptatori no siga ni per incrementar les inversions ni tampoc les subvencions, em molesta i molt que en realitat siga per pagar a la banca, que serà la que passe el que passe, sempre eixirà guanyant. Poques garanties em mereixen aquests pressupostos i poques alegries espere del partit que els gestiona. Tant de bo m’enganye.

Avui, dia curiós del calendari, 10 de l’11 del 12 vull reflexionar en veu alta sobre l’eroport de Castelló, el nostre, esperat per alguns, indiferent per la majoria, i signe edivent del despropòsit i desitjos de grandesa, per molts altres.

A les darreries del mes de març del 2011 i amb una inversió de 150 milions d'euros va ser inaugurat l'aeroport de la Vilanova. Al juliol el seu director va assegurar que l'aeroport funcionaria a la fi de l'any. Un mes després, a l'agost va ser declarat en “causa de dissolució” al disposar d'un patrimoni net per sota del 50% del capital social, i un immobilitzat de 129 milions d'euros sense assegurar.

Aquest any 2012, concretament a l'abril, el Govern Valencià, front el dubte de la rendibilitat de la infraestructura, va manifestar la pretensió de cedir el recinte a una empresa privada, tot i considerant que serà impossible recuperar la inversió dels 150 milions, confiant com a mal menor recuperar-ne uns 50.

Tot i això i malgrat que al juny va fer-se públic per part del president de la societat pública promotora d'aquell destarifo, el senyor Carlos Fabra, que hi havia una empresa interessada en operar a l'aeroport, amb el compromís de “moure” 1000 avions a l'any, ara, després de quatre mesos… tot està igual, ningú coneix el nom d'aquella empresa ni tampoc si es manté l'oferta.

D'altra banda sembla ser segons declaracions del Molt Honorable Fabra, Alberto, realitzades el setembre passat, hi ha empreses i grups que van interessar-se en la compra de l'aeroport, tot dient que s'estaven valorant les ofertes. Ara, dos mesos després no es coneix encara ni el nombre d'empreses que han arribat, si han arribat, a presentar alguna oferta ferma.

I el temps va passant i ara, aquesta mateixa setmana, l'altre Fabra, el president no de la Generalitat sinó de la societat promotora, d'Aerocas, Carlos, torna a fer unes declaracions manifestant que “diversos” potencials compradors han mostrat interés per adquirir les instal•lacions i portar endavant la gestió, per poder començar a operar.

Ara diuen que si el compraran els russos, libis, brasilers, àrabs o xinesos, però ningú ni d'ací, ni d'aquells països diu res. No us sembla massa secretisme? No us sembla que cas d'haver-hi empresaris, agencies, potencials aerolínies candidates a usar-lo i gestionar-lo, a hores d'ara ja es coneixerien?. En un país on les filtracions polítiques, econòmiques, socials i laborals estan a l'ordre del dia, estic convençut que si no “s'han filtrat” noms de possibles compradors i operadors, és simplement perquè aquests no existixen.

Em dol i molt que l'aeroport no funcione, i no per l'us que jo puga fer d'ell, que cas de fer-lo seria molt esporàdic, si em dol és fonamentalment perquè “cal seguir pagant” i el forat no es tapa.

Els pressupostos de la Generalitat pel 2013 preveuen 17 milions d'euros de despeses, que han d'eixir de les nostres butxaques per mantindre “el monstre” que, Deu no vullga acabe engolint-nos a tots, de la mateixa manera que ens està ridiculitzant a hores d'ara arreu del món. Ai marededéu !!!

No fa massa dies vaig escoltar aquesta notícia: “El Congreso reduce un 4% su Presupuesto para 2013, pero congela y no baja el sueldo y los complementos de sus señorías”. Ara, ahir mateix, aquesta altra: “El Congreso se niega a reponer más Ipad a los diputados que lo pierdan”.

"Caramba con sus señorias" !!! Ara resulta que aquestes 350 persones, elegides pel poble en llistes tancades i que gaudixen d'un sou que en la mitjana ronda els 5.000 euros mensuals, que ix de la butxaca ja molt escorreguda de tots els ciutadans i que amb l'excusa que les convocatòries de les sessions de la Càmera es fan mitjançant el correu electrònic i missatges SMS, el Congrés els hi va haver de facilitar a més a més de telèfons mòbils de darrera generació, un ipad, una tauleta tàctic, un dispositiu entre un telèfon intel•ligent i un ordinador portàtil i que, el seu cost al mercat, no baixa en la seua versió bàsica dels 400 euros, va i al voltant del 10% el perden, el trenquen o li'l furten en menys d'un any. Com és possible?

Cinc són, com és conegut, els representants de la nostra província al Congrés en aquesta X legislatura, tres pertanyents al Grup Popular, el senyor Cervera i les senyores Fabra i Figueres, i dos al Grup Socialista, el senyor Puig i la senyora Ros. Quants dels cinc hauran perdut l'Ipad? Algú? Tots? Cap ni u? M'agradaria saber-ho, però vet per on no ho sabré mai a no ser que ells mateixa vullguen fer-ho públic, doncs “la mesa” del propi Congrés, emparant-se en la Llei de Protecció de Dades, diu no poder, o tal vegada siga no voler, desvetllar el nom dels diputats implicats.

Tot i això és públic que fa uns mesos el propi ministre d'Interior, el senyor Fernández Díaz, va “oblidar” l'Ipad a l'AVE i poc després l'Iphone a una emissora de ràdio, tot i que els dos aparells van arribar a ser recuperats.

Senyores i senyors Diputats aquells aparells que Vostés gaudixen, no són seus, és un bé públic, no cal que els hi ho haja de recordar la pròpia vicepresidenta del Govern, són instruments de treball que la Càmera els hi facilita però que cal cuidar com si foren seus i al final de la legislatura, cal tornar-los, per tant, senyories, si Vostés per un descuit o un mal us, els perden, li'ls furten o el trenquen, és de justícia, que el paguen, com ho hem de fer si ens passa a qualsevol altre ciutadà d'aquest país, o és que Vostés són diferents? Són tal vegada “d'una altra pasta”?

Doncs, bé, tot i això, també s'ha sabut que cap diputat dels que ha extraviat o li han furtat l'Ipad, haurà de pagar-lo de la seua butxaca i que només és pagaran en aquelles incidències que es produïsquen a partir d'ara. Xe que bonic!!!, xe quin exemple!!! Em deixen Vostés bocabadat, més encara si pensem que, només cobren Vostés 5.000 miserables euros al mes.

Així no anem bé, ara resulta que la política d'austeritat serà a partir d'ara perquè, mira per on, s'ha “descobert el pastís”. Digueu-me exagerat, però és el que em fan pensar totes aquestes declaracions.

S'han parat a pensar quant d'honradesa, ètica i professionalitat hi ha en l'us professional d'aquells aparells per part dels diputats que els han perdut, trencat o simplement els l'han furtat?, això per no parlar d'aquells que falten sense justificació i de manera quotidiana als plenaris o reunions de comissions, quan és la seua assistència obligatòria, o hi van i passen el temps "jugant amb l'aparatet", imatge que estem “farts de veure” als telediaris.

El que deia, així no anem gens bé, no els hi sembla? “L'affer” dels Ipad's, com algú de Vostés pensarà només és una anècdota, però per la resta de la ciutadania tal vegada siga la punta de l'iceberg.

He de dir-vos que m'agraden les motos. No m'agrada córrer, tampoc el soroll dels desaprensius que “com si foren els amos” van pels carrers castigant les oïdes dels vianants, ni tampoc l'ostentació de les grans màquines i la manera de viure de molts dels seus propietaris, però tot i això m'agraden les motos.

Fa molt de temps que no he pujat a cap, i per alguns anys, d'això en fa ja uns quants, vam tindre a casa una “Vespa”, fins i tot amb anterioritat, tot i que jo no ho recorde a dures penes, una “ossa”.

Hui, fa tot just dos anys que, al circuit valencià de Xest, al Ricard Tormo, va aconseguir-se una fita mai assolida pel motociclisme espanyol dins um campionat mundial de velocitat, aconseguint coronar-se tres pilots espanyols com a campions mundials i altres tres, com a subcampions, en les tres categories del campionat, Márquez i Terol en 125 cc., Elias i Simon en Moto2 i Lorenzo i Pedrosa en MotoGP. Um esdeveniment “catalogat” en el seu moment com a fora de sèrie, doncs cap país al llarg de tota la història del campionat havia aconseguit mai conquerir tots els títols em joc, i encara menys aconseguir també els subcampionats. Tota una gesta dels pilots espanyols.

Ara, una nova edició del Gran Premi de Motociclisme de la Comunitat Valenciana està a punt de celebrar-se, i novament el circuit de carreres Ricard Tormo, rendirà tribut als campions del món de motociclisme en la darrera carrera de la temporada. Des del 9 a l'11 de novembre, el proper cap de setmana, València “serà motera”.

I per “calfar motors” i mai millor emprades aquestes paraules, despús-ahir dilluns va presentar-se a Castelló, al nostre ajuntament i pel propi alcalde el senyor Bataller, aquesta XIVena edició del Gran Premi amb la presència a més a més de la regidora d'esports, el director del circuit i alguns dels pilots participants. Van apressar-se a dir que aquesta presentació es feia a Castelló, a més de 60 quilòmetres de distància del circuit, com a agraïment a la resposta que la ciutat en general i l'ajuntament en particular, té per l'esport.

Be, no està malament aquesta presentació, però tot i això sembla ser que la mateixa presentació es farà també a València i Alacant. I jo em pregunte, serà necessari? I més encara, si s'ha fet amb agraïment a la resposta que la ciutat te per l'esport, no podem pensar que si es fa també a València i a Alacant, i a més a més en dates més aproximades a l'inici del cap de setmana moter, prenen aquelles presentacions més protagonisme que l'efectuada a Castelló? No hi haurà algun motiu “només fotogràfic”, lluïdor de personalitats polítiques, al darrera?

Va publicar-se també que l'impacte econòmic de la celebració del Gran Premi, suposa més de 40 milions d'euros en l'àrea d'influència del circuit, i és possible siga així, però hem de pensar que Castelló està dins aquesta àrea d'influència? De veritat... em costa.

Possiblement també el Gran Premi siga una finestra per ensenyar al món la nostra terra, però quina part de la terra? Els motoristes d'altres indrets que s'acosten al circuit, ho he pogut veure en altres ocasions, “passen com una fona” per l'autopista i, com a màxim, s'aturen uns minuts per fer les seues necessitats fisiològiques, menjar, omplir els dipòsits i poca cosa més. Tal vegada visiten València, Xest i els seus voltants, però a Castelló, amb total seguretat, se'n pararan ben pocs.

Senyor alcalde “No vullga Vosté vendren's la moto” , una altra frase que be com anell al dit, el Gran Premi serà, tant de bo estiga errat, només un cap de setmana de carreres que, a la majoria dels Castellonencs, aficionats o no a les motos, tot i estar a menys d'una hora, ens quedarà molt lluny.

12.785 milions d'euros. Eixa és la quantitat de diners "a gastar", que aquesta mateixa setmana ha estat donada a conéixer pel Govern de la Generalitat Valenciana després de celebrar la sessió plenària en què va aprovar-se l'avantprojecte de llei de pressupostos per aquest proper 2013. http://portales.gva.es/c_economia/web/presupuestos/2013/index_c.html

Segons va comentar el Conseller Vela, titular d'Hisenda en roda de premsa posterior al plenari, cauen un 9% respecte als de l'any anterior, corresponent la major disminució a la Conselleria de Cultura, Turisme i Esport, que veu reduïda la seua disponibilitat en més d'un 34%.

Com a conseqüència d'aquesta disminució, se suprimixen les ajudes directes a Falles, Fogueres i Gaiates, es a dir les gaiates sembla ser perdran 9.000 euros de subvenció; tanmateix, crida i molt l'atenció que, en canvi es millore el recolzament a la promoció de l'ús del valencià “als llibrets” de festa, que segons el programa 422.50, veu augmentada la seua línia genèrica des dels 54.000 d'aquest any, als 60 mil euros per l'any proper, dels quals, 10.500 euros apareixen pressupostats com a ajudes per l'edició dels llibrets de festa per Castelló, que dit siga de passada, són 2.637 menys que els destinats aquest 2012.

I és que el paper és molt sofrit, i si ens atenem al mateix, podem fins i tot arribar a sentir-nos ben satisfets. El Consell del senyor Fabra sembla ser estima i molt el valencià, sent i respira en la nostra llengua, doncs en època de crisi i en uns pressupostos de retallades, augmenta “la partida” per promocionar-la; és un dir ja que augmentarà la quantitat dels premis per Falles o per Fogueres o per les dues festes a la vegada, doncs com hem vist pels llibrets de Castelló hi ha una retallada; tot i això, considerem aquesta disminució com un “mal menor”.

I ho considerem “mal menor” perquè la realitat que ens presenten des del Consell és una realitat amagada, no vàlida, que les diferents associacions culturals festeres de Castelló a hores d'ara no ens creem gens ni mica i, ja pot dir el que vullga “el paper” i ser “oficial” que després faran el que els hi done la reial gana, i se saltaran impunement qualsevol pressupost per més oficial que siga.

Per què faig aquesta afirmació tant contundent, us preguntareu? Doncs, perquè a hores d'ara, i tot i haver estat consignat en els pressupostos dels anys 2011 i 2012, tot i haver estat publicades en els diferents DOGV les resolucions de la Conselleria per les quals s'adjudicaven les ajudes per a les activitats de promoció de l'ús del valencià a les festes de la Magdalena, amb data 4 d'abril del 2011 i amb data 4 d'abril del 2012, cap gaiata ni cap colla premiada ha rebut ni un euro dels 9.300 que s'haurien d'haver rebut l'any 2011, ni dels 13.137 euros que s'haurien d'haver rebut del 2012. Vora 24 mil euros dormint el somni dels justos...

Enteneu ara el perquè tot i que s'aproven 10.500 euros per “repartir” al 2013, pensem que és “fum de canya”? Per nosaltres com si volen dir que en són 20.000 o 30.000. Com s'han de dedicar aquests euros a la promoció de la llengua, si encara ningú sap on han anat a parar els aprovats en aplicació pressupostària dels anys 2011 i 2012? Volen pensar vostés que les gaiates 8, 10, 15, 3, 7, 6, 18 o les colles Rebombori, El Magre, Pixaví… ens esforçarem per promocionar la llengua pròpia, pensant en aconseguir part d'aquests 10.500 euros, si dubtem i quasi donem per perduts els cobraments endarrerits d'allò que se'ns hi deu?.

Tot i això, honorable Lola Jonson, Consellera de Turisme de la Generalitat, no es preocupe Vosté que, els festers de Castelló seguirem estimant la nostra llengua, el valencià, i seguirem promocionant-la al màxim de les nostres possibilitats, cobrem o no cobrem el que és nostre, apareguen reflectides o no als papers oficials quantitats minses o grosses, i ho seguirem fent a l'àmbit fester i en qualsevol lloc, als llibrets i fora dels llibrets, doncs tenim ben clar que el valencià és un dels nostres signes d'identitat i tenim sempre present que el poble que perd la seua identitat mor, desapareix; i gaiates i colles per damunt de tot volem que Castelló seguisca sent un poble amb cultura i llengua pròpia. Ho vol també Vosté, honorable consellera, doncs ja tarda a demostrar-ho.

Línia 900, dirigit per Jaume Codina, produït als estudis de Sant Cugat del Vallés, i presentat per Salvador Rich, va ser un programa de denuncia social que al llarg dels seus 16 anys d'emissió a través de la TVE-2, des de l'octubre de 1991 i fins el novembre del 2007, va convertir-se en un dels veterans i clàssics de la TV al nostre país.

Entre els molts reportatges emesos, em ve a la memòria aquests dies un rodat a l'IES Abat Oliva de Ripoll, emés al maig del 2001, i que portava per títol “No vull anar a classe”, que profunditzava en un tema que, hui, més de 10 anys després, seguix tenint plena actualitat, i es un dels principals problemes al que ha de fer front el sistema educatiu: el fracàs escolar, la desmotivació creixent, la mala educació d'alguns joves, la irresponsabilitat de mots pares i l'alt índex d'absentisme escolar, sobretot en la comunitat gitana.

I em ve a la memòria perquè aquesta mateixa setmana la regidora de Benestar Social del nostre ajuntament, Carme Querol, ha fet públic que Castelló se situa entre les ciutats amb un menor nivell d'absentisme escolar d'Espanya, la qual cosa com a docent em congratula, però si ens fixem amb les xifres donades, observem que tot i ser baix l'índex d'absentisme, 2'75%, 450 menors sobre més de 16 mil alumnes, el 85% d'aquests casos, més de 380 menors, pertanyen a un mateix col•lectiu, el del poble gitano.

És veritat que tradicionalment el poble gitano ha estat reaci a la incorporació educativa, el gitano ha estat des de sempre un poble de tradició oral, mai han escrit res, i encara trobem pares i mares d'ètnia gitana que els hi costa veure en l'escola alguna cosa útil pel futur dels seus fills, a la vegada que, tampoc els centres educatius recullen entre els seus plans d'estudi elements de cultura o de l'estructura social del poble gitano. D'altra banda, només cal observar un fet: no hi ha gitanos als centres privats i molt pocs als concertats, i tot i que els centres públic disposen de bons professionals que intenten garantir el desenvolupament de les diversitats culturals, de vegades es creen fins i tot escoles diferenciadores.

Per això, des de l'administració autonòmica educativa (centres, serveis psicopedagògics i inspecció) d'una banda, la Conselleria de Benestar Social mitjançant la secció de menors d'una altra i l'ajuntament a través de l'equip municipal d'absentisme, intenten pal•liar aquesta situació.

És veritat que des de l'ajuntament es fan esforços, projectes d'intervenció i seguiment per facilitar l'assistència diària i continuada a classe, no ho dubte, sé de l'existència des de maig del 2012, de l'Observatori Tècnic d'Entitats Publiques i Privades que promou la integració social d'aquest col•lectiu, se del projecte Domal i del Chavi, dirigit a conscienciar als adolescents d'aquest col•lectiu en la necessitat de formar-se de cara al futur…

Però, vistos els resultats, més del 85% d'absentisme entre la població gitana, voleu dir que s'estaran fent les coses bé? Voleu dir que els vora 300.000 euros invertits des de l'ajuntament en aquests darrers anys per subvencionar diferents entitats que treballen per evitar l'absentisme gitano han estat ben emprats? Voleu dir que la intervenció socioeducativa que s'està fent és la correcta? ahí, que voleu que us diga?, ahi sí tinc els meus dubtes…

És ben cert que la figura del “Don Juan”, creada per Tirso de Molina i recreada per José Zorrilla al segle XIX, en l'obra “Don Juan Tenorio” ha estat una de les aportacions més productives de la literatura espanyola a la cultura europea.

L'obra de Zorrilla, escrita el 1844, es considerada una de les darreres obres del teatre romàntic espanyol i tot un clàssic on la temàtica principal gira al voltant de l'amor, doncs totes les accions que transcorren a l'obra estan relacionades amb aquell; així, el protagonista principal, Don Juan, canvia la seua forma de ser en el transcurs dels esdeveniments de l'obra, perquè s'enamora de Doña Inés.

Tanmateix, el tema de l'amor està molt lligat al de la mort. La mort està molt present al llarg de tota l'obra i són molts els personatges que moren per causa de l'amor o de l'honor. També la mort servix per reconciliar al personatge principal amb la vida i l'honor, doncs només se n'adona de tot allò immoral que ha fet, quan perd la vida.

I per allò de ser la mort “el que ronda” al llarg de tota l'obra, ha estat tradició per molts anys mantinguda, el representar el Don Juan Tenorio de Zorrilla en molts teatres espanyols al voltant de l'1 de Novembre, tal dia com avui, tot i que, en molts teatres, i a mesura que passava el temps ha deixat de representar-se, i el que va ser un clàssic de l'inici de novembre, quasi resta a l'oblit.

No és el cas que ens ocupa hui. Ací a Castelló i per sisé any consecutiu, es torna a recuperar aquesta tradició pròpia de la festivitat de Tots Sants, mantenint-se la representació de l'obra original de Zorrilla, posada en escena al marc del Teatre Principal, per actors d'ací i dirigits per l'amic i gran amant de les arts escèniques Rafael Lloret.

Lloret d'ací unes poques hores tornarà a dirigir un elenc de més de 40 actors de diferents grups de la ciutat que, unint el seu ben saber fer, recordaran a la societat castellonenca que “El Tenorio” és una tradició ben nostra que no s'ha de perdre i que no ha de caure en l'oblit, que cal mantenir viva.

És veritat que és aquesta una de les obres literàries que qualsevol espanyol coneix, al marge del seu nivell cultural o condició social, com a mínim “li sonen” el personatges protagonistes, Don Juan i Doña Inés, i tal vegada conega l'argument, tot i que crec en són poques les persones que en l'actualitat hagen llegit l'obra, malgrat que s'ha arribat a crear un tipus de personatge que s'ha convert¡t en els nostres dies, com un prototip, tot dient en la saviesa popular “ser un don Juan” o “ser un Tenorio”, tant per expressar elogi com crítica envers una persona.

Ser un don Juan és sinònim de romàntic, adorable, amorós, a la vegada que s'usa també per definir al seductor, conqueridor, enganyador, picardiós, per definir a les persones que tenen una “gràcia especial” per descobrir i valer-se de les debilitats i necessitats dels altres, indicant l'habilitat d'un home per conquerir a les dones.

Tot i això, no penseu que caldria reivindicar més l'amor, l'honor i el record de la mort, front les carabasses, bruixes i vampirs de l'Halloween? No caldrà reivindicar més allò que és nostre i no copiar tant el que ve de fora? Bravo pels de Tragapinyols i Lloret al seu capdavant !!!

“Generalitat Valenciana, t'ho done tot”, aquest és un eslògan de la Conselleria de Turisme, que, com a campanya de publicitat, des de fa uns anys escoltem a les emissores de ràdio, televisió i altres mitjans escrits. I és veritat, el nostre territori té de tot i ens ho dona tot: sol i platges, naturalesa i tranquil•litat, esport, cultura, gastronomia i oci.

Fins ací res a objectar, els valencians tenim de tot, de tot... menys diners !!!. El problema resideix que quan hem tingut de tot, també ho hem donat tot, inclús els diners, però només a alguns privilegiats: els bancs, la Volvo, la Copa Amèrica, Gürtel, Emarsa, Ecclestone, Calatrava, Julio Iglesias, Urdagarin...

Ens aquests moments que corren i a la situació em que hem arribat, fins i tot a mi, els meus governants em fan sentir un privilegiat, doncs, ahir, un dia abans de finalitzar el mes, vaig rebre novament i “amb normalitat” el meu sou com a funcionari de la pròpia Generalitat, tot i que cada mes que passa em faig creus per saber d'on ixen els diners, a la vegada que vaig vots perquè no s'acaben, més encara sabent que dia rera dia l'estabilitat econòmica del País trontolla cada vegada més.

I és que per molts, per massa veïns, els diners que han de rebre pel seu treball, per les seues inversions, pels seus esforços per “fer funcionar” el nostre poble, fa temps que s'han acabat o els hi arriben a comptagotes, arribant a situacions extremes i veritablement incomprensibles.

Les farmàcies estan ofegades, les universitats publiques en situació límit, la facultat de medicina de la UJI està “a l'aire”, les entitats socials castellonenques de "la Pineda" o "Down Castelló", tancades o al límit; ahir mateixa, alguna Conselleria va quedar-se per unes hores "a les fosques" en ple dia, per no pagar el rebut de la llum dels darrers mesos…

I en plena “tronada”, ahir, la Diputació castellonenca del senyor Moliner, va celebrar sessió plenària ordinària i davant les noves retallades anunciades en els pressupostos de la Generalitat per l'any 2013 en el que respecta a la nostra província, amb una inversió del 26% menys que l'any anterior, i en relació a la situació que patixen les sis escoles taller de la província de Castelló, a les que se'ls hi deu quasi un milió d'euros, van aprovar que el que cal demanar a la Generalitat és “que seguisca pagant”.

Senyors diputats, "seguir pagant" vol dir continuar amb aquesta situació, que es faça tot com fins ara, però és que a hores d'ara no es paga, ni a les escoles taller ni tampoc a les entitats socials, ni a la universitat, ni als farmacèutics, per tant aquesta propostano és gens vàlida, no els hi sembla? La situació és límit i el que cal no és demanar “seguir pagant” si més no, el que cal fer, -però sembla ser que Vostés els diputats del PP amb la seua majoria no s'atrevixen no sé per quins motius-, és demanar amb urgència, exigir ben fort el pagament, és així de senzill.

Que no hi ha diners? Doncs que els busquen a Madrid, i com exemple, poden seguir les gestions de la presidenta Rudi, del Govern aragonés, que ha aconseguit 90 milions d'euros extra per la seua Comunitat, via esmenes als comptes generals de l'estat, mentre que nosaltres, els valencians, ens hem quedat amb “la mel a la boca”, però clar, allà, a l'Aragó, cal mantenir un pacte polític per governar i ací, a València, tenim majoria absoluta. Això és el poder de la cadira.

Veïns meus enteneu ara allò de “tenim el que ens mereixem”? Que vinga algú que sàpiga més i ho arregle i que ho faça prompte i de moment que paguen els deutes i que seguisquen pagant, faig vots perquè així siga...

Després d'haver canviat l'hora i entrat a l'horari d'hivern, me n'adone que avui, quant resten 64 dies per acabar-se l'any, és el darrer diumenge de mes, però en aquesta ocasió no d'un mes qualsevol, avui és el darrer diumenge d'octubre, dia de forta càrrega simbòlica pel nacionalisme valencià.

Diu la tradició que un any abans de la conquesta del Cap i Casal, de la ciutat de València, el 1237, hi hagué al Puig, municipi de l'Horta, una important batalla entre els cristians i els musulmans, i que amb l'ajut de Sant Jordi els cristians guanyaren la batalla. El fundador de l'ordre religiosa de la Mercè, Sant Pere Nolasc, que acompanyava el rei en Jaume a la batalla, va trobar ací una imatge de la Verge baix d'una campana, i per això fundà el monestir del Puig, que, en l'actualitat seguix regit pels frares mercedaris, mantenint un valor sentimental enorme pels valencians, arribant a considerar-se aquest monestir el lloc del naixement de la pàtria valenciana, doncs des del Puig, el rei Jaume I, va arrivar a controlar tot el territori i diuen les cròniques va planificar l'entrada a la ciutat de València.

Els inicis d'aquesta celebració venen de quan la corporació de “lo Rat Penat” el diumenge següent al 9 d'octubre, realitzaven una processió civicocultural des de València al Puig. Va ser en 1960, al diumenge següent de l'acte cultural al Puig, quan va encetar-se la tradició del valencianisme modern de fer una convocatòria de reafirmació nacional, així nasqué l'aplec de Llíria al que seguiren el d'Alcoi, Castelló, Bocairent i la Vall d'Uixò no exempts de dificultats, per la qual cosa l'acté s'hagué de canviar i, el darrer diumenge d'octubre de 1964, va convocar-se la primera marxa a peu des de València al Puig, que van durar cinc anys, fins que el 1968 van estar també prohibides pel governador civil.

Des d'aquell moment i fins el 1977, mort ja el general Franco, el nacionalisme polític va refugiar-se en actes culturals; la societat cultural “El Micalet” d'una banda, la llibreria Concret d'una altra i els premis octubre van mantenir el caliu del Puig.

Legitimada la monarquia, aprovada la Constitució i reconduït el procés autonòmic valencià, la reivindicació i el record envers el rei Jaume I al Puig va caure quasi a l'oblit. No va ser fins el 1991 quan novament, els nacionalistes valencians, per reafermar el valor de la llengua, la cultura, les tradicions i la història del poble, decidiren que “calia eixir a la carretera per aplegar-se al Puig”. Des d'aleshores ençà l'aplec del Puig aplega els nacionalistes valencians d'arreu el País per celebrar una jornada festiva en un dels lloc amb més simbolisme i història.

També hui, en aquest darrer diumenge d'octubre del 2012, es celebrarà al Puig una diada festiva i reivindicativa i, en aquesta ocasió, amb un esdeveniment especial. Després de 38 anys defensant la llengua i la cultura popular valenciana, el grup “Al Tall”, creador de la cançó més representativa d'aquest aplec de valencians, “Darrer diumenge d'octubre”, http://www.youtube.com/watch?v=a1YOHhN0mG8 que més ha contribuït a despertar la consciència de País, a reivindicar la nostra llengua i a rescatar la nostra geografia, el grup, plega, tanca, es dissol. Van anunciar-ho el passat dia 19.

Forta càrrega simbòlica de dos esdeveniments importants en aquest darrer diumenge d'octubre, l'Aplec del Puig i l'homenatge i record a Al Tall. Faig vots perquè per molts anys resten a la nostra memòria.

En els darrers temps, anar al mercat o a les fruiteries i veure tot tipus de fruita "tot l'any", s'ha convertit en una cosa gens estranya. Ja no ens sorprén gens ni mica, fins i tot els més menuts ho troben d'allò més natural, veure a Castelló albercocs i cireres a l'hivern, taronges i caquis a l'estiu, peres a la tardor o magranes a la primavera.

Tot i eixa naturalitat, això no ha estat així fins fa uns pocs anys. Abans, a Castelló, la fruita que es consumia era “la de la temporada” i cada cosa, calia esperar al seu temps, per assaborir-la.

Aquesta varietat i abundància que ara trobem a la vegada que ens ha dut a una millor qualitat de vida, ha suposat la pràctica desaparició d'alguns productes, d'algunes fruites que, no han pogut competir amb l'abundància i varietat que ara gaudim, i en pocs anys, han desaparegut pràcticament de les prestatgeries i, també s'han deixat de conrear, arribant-se a la situació actual que, fruiters i fruites comunes no fa massa anys, són desconegudes per les generacions actuals i si en queden alguns arbres pel terme, tenen un valor ornamental o simplement testimonial.

És el cas dels dos fruits que vull, en aquest dia plujós de la tardor, portar al meu record: les serves i els ginjols. Us sonen? De segur que si, aquells que hageu sobrepassat la cinquantena d'anys, amb tota probabilitat no, aquells més joves que açò ara llegiu.

La servera o el server, en castellà Azarollo, acerollo o azarolo, “sorbus domestica” en nom científic és un arbre ben conegut i aprofitat pels seus fruits des de l'època dels romans, amb un fruit, “les serves”, en forma de pera, allargat, menut, del tamany d'una pruna, amb polpa suau, molt dolç i grata de paladar, ric en vitamina C i molt astringent.

De sabor molt aspre calia deixar-les madurar i quan semblaven estar passades, reblanien la carn i suavitzaven el seu sabor. Hui, la seua importància radica pel seu interés paisatgístic, estètic i per la qualitat de la seua fusta i poca cosa més; com dic un fruit típic de la nostra tardor i vingut a menys, quasi desaparegut.

El segon fruit és el produït pel ginjoler, el ginjol, en castellà azufaifo, nom de reminiscències àrabs, tot i que sembla ser un arbust originari de Pèrsia on es coneix amb el nom de zayzafun. Els gínjols són drupes de grandària d'una oliva grossa amb una sola llavor. La pell és inicialment de color verd i pren un color marró rogenc quan està madur; la seua polpa de textura farinosa i dolça, resulta agradable al paladar i ens recorda al menjar-lo el sabor de les pomes.

Com a curiositat us diré que la fusta tant de la servera com del ginjoler per la seua extraordinària duresa, és molt apreciada, en el primer cas per fabricar peces tornejades i en el cas del ginjoler per la fabricació d'instruments musicals, sobretot dolçaines.

Tot i ser uns fruits ben nostres, tal vegada per les modes i malgrat ser idonis pel tractament de malalties intestinals, per l'alta quantitat de tanins que posseïssen, han passat a ser uns fruits de tardor del nostre poble vinguts a menys. Llàstima.

Al nostre país som distints, plurals, a la vegada que impulsius i viscerals, sens dubte fruit de les diferents cultures i pobles que, al llarg de la història han deixat la seua empenta, el seu sediment en allò que ara som. De vegades, tal vegada pel nostre cresol cultural, ens enfadem, ens enfrontem sense motius i ens tractem, prou a la lleugera, d'incompetents els uns als altres, i això, a la curta i a la llarga, no és benefciós per ningú, i pot arribar a portar-nos a la frustració.

En altres ocasions, fem front comú i ens enfrontem units amb motius més o menys argumentats contra una persona, grup o institució, però tampoc és la solució en molts casos i també, arribem al mateix destí, sentir-nos frustrats.

Em venen a la memòria en este moment dos películes, una del 1987 “El director: uno contra todos” de Christopher Cain, d'acció on la trama gira al voltant del fet que, tot el que toca Rick, el protagonista, es convertix en conflicte, tot i que ell sempre tracta de complir allò que es proposa; l'altra, més actual, del 1998 dirigida per Gaspar Noé, “Solo contra todo” que narra les peripècies d'un carnisser al que la sort no l'acompanya al llarg de la seua vida. En ambdós casos la frustració és el fil conductor.

I si les meues reflexions hui van per aquest camí és perquè eixa va ser la sensació que vaig sentir ahir quan, per uns minuts, vaig dedicar-me a escoltar el debat dels Pressupostos Generals de l'Estat, la relació detallada de les despeses i les previsions d'ingressos que el ministre Montoro va encarregar-se de defensar al Congrés dels Diputats.

Feia esforços el senyor ministre d'hisenda per tractar d'explicar i convéncer que aquest pressupost pel 2013 està d'acord amb el pla econòmic de l'Estat Espanyol i que és el millor pressupost que pot confeccionar-se en aquests moments econòmics que estem passant.

També és normal que, tots els anys, en presentar-los el Govern de torn, reben per part dels diferents partits de l'oposició esmenes, a la totalitat o parcials, que puguen arribar a millorar-los. Tanmateix allò que vaig veure ahir i que malauradament sembla va servir per ben poc, no va agradar-me gens ni mica.

El senyor Montoro, els pressupostos i el partit de Govern, el Partit Popular, eren “una paret”, un mur infranquejable, on tota la resta de representants de la ciutadania, on tota la resta de partits polítics no van aconseguir modificar ni una coma d'allò que ahir es presentava, el u contra tots i el tots contra u.

Hui, segurament, s'aprovaran pels “drets de les urnes”, per tenir la majoria parlamentària; tanmateix jo em pregunte: si només agraden a una part, si tots els partits, amb idees no unitàries, menys el PP pensen que no són vàlids, ni justos, ni equitatius, ni socials, ni solidaris i haurien de ser modificats total o parcialment, voleu dir que tots estaran errats i només el PP tindrà la raó? Voleu dir que hi haurà garantia d'èxit en una aprovació “amb calçador”? Voleu dir que anem be? Voleu dir que hi haurà seguretat?

Mai m'han agradat els enfrontament radicals en cap cas ni situació. Però l'immobilisme amb què sembla hi ha portat els pressupostos al Congrés el Govern, eixa negació total a acceptar qualsevol canvi, no crec ens siga gens beneficiosa pels ciutadans d'aquest País. Ojala m'enganye.

Setanta cinc han estat els anys que ha pogut resistir, des d'aquell fatídic divendres 23 de març de 1937, quan a les huit de la vesprada el creuer Canàries va bombardejar indiscriminadament per primera vegada la ciutat, en plena voràgine de la guerra civil, afectant les cases dels carrers Germans Vilafanya, les Rondes del Millars i de la Magdalena, aleshores avingudes de la Unió Soviètica i de Méxic, i els carrers de les Milicies Populars i 16 de febrer, hui de Sant Fèlix i Sant Roc respectivament, al meu Raval.

M'estic referint no a una persona, de les moltes que van resultar malferides en aquell acte vandàlic, no a una edificació de les més d'un centenar que van quedar malparades, no a un objectiu estratègic, no parle ni de la línia de ferrocarril ni d'algun dipòsit de combustible, ni de cap hospital, em referisc i done hui el protagonisme en aquest post, a un arbre, en concret una palmera, que trasplantada uns anys abans del bombardeig, en la per molts anys acabada la guerra anomenada “glorieta de San Roque”, ens ha vist créixer i ha estat mut testimoni del pas del temps, fins que, ara, en aquest 2012, no ha pogut sobreviure a la maleïda plaga del morrut roig, malgrat haver-se pogut refer de totes les seues ferides produïdes per la metralla rebuda i que van marcar-la per sempre.

La palmera de la “placeta del forn del pla” com popularment també ha estat coneguda aquesta illeta verda, va resisitir-ho tot, els 44 bombardejos que va sofrir la nostra ciutat entre els anys 1937 i 1938, les bombes llançades sense pietat sobre la població primer des de la mar pel Canàries i després des de l'aire pels temuts aparells de la legió Còndor.

La palmera per 75 anys ha estat testimoni mut, element de la geografia urbana que a la seua escorça ens ha recordat a aquells que vam tenir la sort de no viure aquell periode, un episodi trist de la nostra història, i sobretot un dia nefast en que 20 veïns, 20 civils, van perdre la vida per la ira indiscriminada d'una part de la població envers una altra, on famílies com els Aparici, Escudero, Falcó, Gallén, Bernat o Ventura, van perdre el pare, el germà, l'avi o el fill.

Han hagut de passar més de 75 anys perquè la resistència de la palmera diguera prou, i ha estat un escarbat, el morrut roig, qui, atacant-la des del seu interior, des del cor, ha estat capaç de devorar-la, des del nervi central a les fulles, per després, guanyar-li la batalla, afectant el ja maltret tronc, marcint la corona i impedint que les noves fulles prengueren força.

Ella que acabada la guerra va poder viure de prop el renàixer del Raval, la transformació de l'ambient del carrer, l'evolució dels jocs infantils, que any rera any ha vist l'evolució en la millora social i tecnològica del nostre barri, ara, la seua contemplació ferix els ulls, la seua imatge colpeja la memòria d’aquells que van viure en primera persona el fet del bombardeig i, a tots, ens dona llàstima i tristor a la vegada que ens fa sentir impotents, davant la seua mort…

Espere que la sensibilitat municipal actue amb conseqüència i tot i que cal canviar-la per un altre arbre, no desaparega, i d'alguna manera el tronc “amb les ferides de la guerra” puga seguir ocupant un espai a la plaça i si s'acompanya d'una senzilla inscripció contant la seua història, encara millor, no estem a Castelló sobrats de records d'aquell trist episodi de la nostra història.

Setanta-dos dies els hi queden per aclarir tot l'embolic en què està ficat el Govern Valencià en la reestructuració del sector públic empresarial, doncs el nou mapa de la Corporació Pública Empresarial Valenciana ha d'estar a punt el primer de gener del 2013.

Ahir mateix amb l'aprovació per Decret de la reorganització d'aquell sector va fer-se realitat la reducció dràstica del nombre d'empreses i entitats dependents de la Generalitat, el que suposa en la pràctica una reducció de vora 30 ens i unes 3.000 persones, que perdran el seu lloc de treball i aniran a engrossir les ja extenses llistes de l'atur.

Fins a aquest moment en són més de 70 les entitats que la Generalitat manté. No se amb exactitud quantes d'estes tenen seu directa a Castelló, però el que sembla és que a partir de l'1 de l'1 del 13, 5 entitats provincials hauran d'experimentar diferents i importants canvis, a saber, Aerocas, que tot i mantenir-se com a entitat pròpia perd part de la seua autonomia a favor de la nova Corporació Pública Empresarial, una situació semblant ha de "viure" la Fundació VIU, que entrarà a formar part de l'Hólding d'Innovació, pitjor sort corre la fundació de Festivals Costa Azahar , creada en el seu dia per Carlos Fabra i Manuel Llorca, i que ara "per les circumstàncies econòmiques presents que impedixen el sosteniment d'entitats l'objecte de les quals pot aconseguir-se mitjançant altres organismes propis de l'administració", s'extingix definitivament (Diari Oficial d'ahir mateix).

També, tot i conservar la marca,l'IVACOR, l'institut valencià de Restauració i Conservació, que presidix la Consellera Lola Johnson amb seu al complex socioeducatiu de Penyeta Roja a la nostra ciutat, perdrà marge organitzatiu al passar a formar part d'un nou organisme "Culturarts", a l'igual que Castelló Cultural, l'altra iniciativa nascuda l'any 1997 per impulsar i promocionar la vida cultural de Castelló mitjançant la gestió directa i promoció del Teatre Principal, de l'Auditori i Palau de Congressos, del Museu de Belles Arts, de l'Espai d'Art Contemporani, del Museu de la Mar i del Palau de Congressos de Peníscola.

De totes, totes i a primera vista, sembla que aquestes modificacions faran que isquem, com en moltes ocasions, altra vegada malparats ací a Castelló, i davant totes aquestes remodelacions jo, hui mateix, em pregunte : Quina repercussió tindrà Culturarts a Castelló?

D'entrada perdem la possibilitat d'una gestió directa de la nostra cultura, doncs Culturats naix com a un holding que es gestionarà des del Cap i Casal, des de València, agrupant a totes les empreses culturals de la Comunitat i ja, des del propi Consell Valencià de Cultura, s'ha criticat el holding doncs considera “la cultura com accessori” i, en aquests darrers dies, han estat diferents veus, tant en espais públics com privats, les que s'han manifestat en contra de la forma i el fons adoptats en la creació de Culturats, descontent tant pel que respecta a la pèrdua de l'autonomia com a la de diferents llocs de treball.

No serà al final “Culturarts” una pantomima per disfressar la pèssima gestió del sector cultural oficial al nostre País? S'ha publicat que fan falta 50 milions d'euros per salvar els deutes de les institucions culturals valencianes. El Decret-Llei ja està aprovat, que passarà amb Farnós, Gimeno, Porcar..., i una llarga llista de noms lligada des de fa anys a la programació cultural a Castelló? Déu ens pille confessats !!!

No sé si serà de les que més, però si “punxeu” en Internet i busqueu la paraula DANA, d'entrada el google us n'oferirà més de 500 milions d'entrades !!!. Jo, he de dir, que mai havia escoltat fins avui aquesta paraula, i que m'ha sorprés no només l'enorme quantitat d'entrades que podem trobar, si més no, també el gran i variat nombre de significats que aquest vocable pot arribar a representar.

Així DANA és el nom que rep una deessa de la mitologia celta, un rei a la mitologia grega, el pseudònim usat tant per una actriu del cinema mut com per una compositora ucraïnesa, o el nom d'una cantant irlandesa, a més a més del nom d'una revista de lliurepensament o una marca esportiva argentina, afegit a l'acrònim format per les inicials d'aquell fenomen pel qual porte jo hui aquesta paraula al meu blog, “Depressió Aïllada a Nivells Alts”, DANA.

I és que justament això, pel que diuen els experts, és el que està formant-se en aquests moments a sobre dels nostres caps; un anticicló a 5.000 o 10.000 metres a sobre nostre, amb un nucli d'aire molt fred que pot arribar a provocar tronades i pluges exageradament fortes, el que també coneixem amb el nom de gota freda.

En realitat no es tracta d'un anticicló sinó tot el contrari, es a dir una depressió, una borrasca, on una gran quantitat d'aire calent i humit s'eleva fins formar una bombolla que sobreix de la zona anticiclònica on s'ha format, una bombolla d'aire que arriba a formar el nucli del procés originat per la depressió baromètrica, per tant no és del tot correcte anomenar a aquest fenomen com a gota freda, millor tècnicament considerar-lo una DANA: "Depresió Aïllada en Nivells Alts", doncs el seu orige és la superfície terrestre, específicament a la zona costanera llevantina on, a aquestes altures de la tardor, trobem una temperatura de la mar superior al que es considera normal i que condiciona l'ascens de l'aire humit i càlid productor de pluges intenses i duradores.

Per tant, formalment l'Agència Espanyola de Meteorologia no accepta el terme gota freda, tot i que és un terme que encara continua al vocabulari popular, cal anomenar el fenomen com a DANA, més semblant al significat de la terminologia anglosaxona “cut-off low”, depressió aïllada, que amb el seu gir ciclònic arriba a convertir-se en zona anticiclònica en altura.

Típiques de la tardor mediterrània les DANA poden arribar acompanyades de forts vents i precipitacions abundoses, fent “eixir” els rius i les rambles i provocant riuades devastadores, com la de València del 1957, la “pantanada” de Tous de 1982, de la que en aquests dies s'acomplixen 30 anys, i les tristament recordades dels darrers dies de l'octubre del 2000, que van provocar serioses inundacions a Onda, Nules o la Vall d'Uixó, i que a punt van estar de fer una gran malifeta als embassaments de Maria Cristina, -recordeu l'episodi i els maldecaps del forat i les grues-, o el de Benitandús.

Ara, s'anuncia per aquesta vesprada-nit i per demà una DANA, per la qual cosa el centre de coordinació d'emergències de la Comunitat ha decretat el “nivell taronja” i ha activat el Pla especial pel risc d'inundacions per fortes pluges a tot el terme. De moment la pluja prevista ha obligat a l'ajuntament a endarrerir una setmana la marxa popular per les ermites del terme que havia de celebrar-se demà mateix.

Déu vullga que no siga res, més val previndre que curar, però tot i això no deixen de mirar el cel no fos cas que la DANA els hi done a Vostés, i a mi també, alguna desagradable sorpresa.

La Fundació “Compromiso y transparencia” és, segons podem llegir al seu web, una associació de professionals procedents del món de l'empresa, creada per impulsar el bon govern, la transparència, la rendició de comptes i l'impacte social de les institucions de l'Estat Espanyol, essent el senyor Javier Martín Cabanna, el seu director executiu.

Aquesta fundació elabora distintes publicacions relacionades amb les seues àrees d'interés, destacant una revista “Compromiso Empresarial”, unes “guies” de referència sobre el govern dels patronats i juntes directives de les organitzacions no lucratives, i allò que és actualitat en el dia de hui, “Els informes” que analitzen amb rigor? i promouen alguns dels valors que impulsen les organitzacions com la transparència.

Aquests informes analitzen la informació publicada a les pàgines web de diferents grups d'entitats d'interés públic. Així poden trobar informes sobre les televisions privades al nostre país, sobre els diaris nacionals d'informació general, sobre les fundacions empresarials espanyoles, sobre els museus, sobre els partits polítics…, sempre sota el paraigües d'allò que podem trobar a les seues webs.

Ara, en aquests dies, s'ha donat a conéixer un nou informe, elaborat pel propi director executiu amb col•laboració amb Esther Barrio, directora de comunicació, en aquesta ocasió es tracta d'un “Informe de transparencia en la web de las Universidades públicas españolas”, amb la pretensió de, prenent com a punt de partida la informació que podem trobar al web per comunicar qualsevol tipus de contingut, identificar les àrees rellevants d'informació, amb especial transcendència pública, per mostrar el camí per aconseguir que puguen complir amb l'obligació de rendir comptes a la societat.

No vaig a analitzar el contingut de l'informe, ni tampoc sóc expert per saber si, realment, els resultats globals que es desprenen de l'informe, després d'analitzar les 9 àrees que es prenen de referència i els 25 indicadors generals, són els més adients per establir les conclusions a les que arriben, tot i que tinc els meus dubtes de si, realment, tal i com afirmen només una universitat pública, la Pompeu Fabra, “aprova” en 21 sobre els 25 indicadors i les universitats de Màlaga, Jaume I i Menendez Pelayo, serien les que ocuparien els darrers llocs en aquest ranking de transparència, amb només “l'aprovat” en 6, 6 i 3 indicadors respectivament.

I per què direu que tinc els meus dubtes? Per què pense que les dades poden ser no fiables? No cregueu que ho dic perquè la nostra universitat pública, la castellonenca Jaume I, la nostra UJI, isca malparada en l'informe, si més no ho dic, perquè cada vegada que l'informe nomena la Jaume I, i ho fa en diverses i diferents ocasions, tant en contingut textual com en quadres-resum, situa la UJI com a “Universidad Jaume I de Alicante” !!!

Si, açò que és tant obi, al llarg de les 26 pàgines de l'informe, que podeu descarregar-vos si us ve de gust en aquest enllaç, http://www.compromisoytransparencia.com/conocimientos/informes/ es repetix una i altra vegada, en concret a la pàgina 7 quan es citen les 50 universitat que composen la mostra, o en els anexos en els resultats per universitats, per Comunitats Autònomes o per Indicadors, pàgines 22, 23 i 26, com voleu que pense són fiables la resta de dades de l'estudi?

Naturalment i com el web de la Fundació me dona l'oportunitat de fer-ho, m'he dirigit via correu electrònic tant al senyor director executiu com a la directora de comunicació, per fer-los saber la greu errada. Tindrè alguna resposta? Ho dubte.

Va fer-se públic el passat 25 de setembre mitjançant un band , el primer del 2012, signat per l'alcaldessa Susana Marqués publicat per la Secretaria General del veí ajuntament de Benicàssim, fent saber al veïnat que degut fonamentalment a la manca de pluges dels darrers mesos, l'aigua procedent del brollador de la Font del Senyor, que des de l'estiu del 1927 abastix la font principal de la localitat, situada enfront de l'església i darrerament també les altres fonts públiques del municipi, ha arribat definitivament a esgotar-se.

La notícia va escampar-se pel poble tot i que no va resultar cap sorpresa pel veïnat que ja ho veia vindre, doncs la resta de brolladors que també tenen els seus afloraments a la serralada del Desert de les Palmes, han anat sofrint una minva considerable en els seus cabdals i fins i tot han arribat, fa ja una llarga temporada, a assecar-se, cas de la popular i coneguda font de Sant Josep o la més amagada “de la parreta”.

Hui mateix un diari local es fa ressò d'aquest band i del conseqüent esgotament de la font que, malgrat l'impacte sentimental que pot arribar a produir, no ha suposat, encara, cap dificultat al subministrament d'aigua de boca al poble, ja que, un altre brollador, en aquest cas situat a les Agulles de Santa Águeda, dins el mateix terme municipal, l'aigua del qual sembla tenir unes característiques de qualitat i potabilitat similars en els paràmetres principals a l'aigua de la Font del Senyor, garantix el subministrament a la xarxa de les fonts públiques del poble.

Tot i això, la notícia no deixa de ser preocupant, doncs la manca de precipitacions sempre és motiu d'alarma tot i que des del propi ajuntament s'indique que no hi ha motiu per inquietar-se, que només fa falta que ploga “bona cosa” per revifar-se el brollador i tornar tot a la normalitat.

El dèficit de pluges que estem patint afegit a les altes temperatures que travessem i no només a la zona litoral, també als pobles de l'interior, conseqüència d'un clima irregular en relació a les precipitacions, fa que no només Benicàssim sinó també altres municipis tinguen veritables problemes a l'hora de mantenir les seues fonts i moltes d'elles es troben en una trista situació, sense anar més lluny, no fa massa dies, vaig poder comprovar personalment com una altra font, que sempre ha brollat amb força, la de l'Alforí al pla de Vistabella, ha vist reduït considerablement el seu cabdal, trobant-se, aquells que s'hi acosten en una trista situació, doncs només un “minse xorret” ix pel gran brollador.

Crec que fins i tot en els pitjors anys secs que hem tingut mai la Font del Senyor havia arribat a aquest extrem, tal vegada això si, el seu consum ha augmentat considerablement, pel continu augment poblacional del poble a l'estiu, a la vegada que se n'ha fet un us excessiu i massa banal d'aquest preuat be de les muntanyes del desert, però de ser així, cal prendre nota, doncs, amb seguretat, les pluges tornaran, els aqüífers es refaran i tot tornarà a la normalitat.

Faig vots per què així siga i Deu vullga que ploga prompte, ara be, aigua pura i amb mesura, sense l'ímpetu que malauradament ho ha fet en llocs no massa llunyans que fins i tot han hagut d'assumir pèrdues humanes.

Llig en un diari local aquest matí que, ahir, va arrancar la temporada de caça a la nostra Província i que 18.000 caçadors van enllestir les seues escopetes. Si contem que, segons el darrer cens, la població provincial està al voltant de les 600.000 persones, això significa que hi trobem un caçador, i com a mínim una escopeta, cada 33'3 habitants.

No sé si aquesta xifra representa que puguen ser molts o pocs els caçadors “censats” a la província, en relació a la resta del territori nacional, tot i que en són molts, doblen en percentatge, als caçadors de la Comunitat, que suposen 1 de cada 68 persones censades, per a mi que no m'agrada aquest esport, crec que matar animals només hauria d'estar permés “per menjar” i mai per “recollir trofeus”, per a mi que em costa prou entendre aquesta afició, entendreu que divuit mil em semblen una barbaritat.

Tanmateix no voldria que es malinterpretaren les meues paraules i “tirar-me” els caçadors a l'esquena, crear-me antipaties, per això, puc arribar a entendre que tot i que la cacera mai és ecològica és ben cert que, de vegades, pot ser necessària per mantenir alguns ecosistemes. Ara be, caçar indiscriminadament no ho veig com un esport, ho veig més a prop d'una activitat econòmica, fomentada i esperada, com aigua de maig, per les armeries.

Per això resulta curiós, per un profa com jo, conéixer quins són els animals que des d'ahir poden caçar-se, quins poden caçar-se en un altre moment de l'any i quins estan protegits, així com alguna altra curiositat en relació a aquest món de la cacera. I per conéixer-ho, res millor que acudir a la font, a la Conselleria d'Infraestructures, Territori i Medi Ambient dirigida per l'exalcaldessa de la Vall d'Uixó, Isabel Bonig, que mitjançant una ordre signada el passat 29 de juny, dia de Sant Pere, i publicada al DOGV al més de juliol, va fixar els períodes oficials de caça així com les vedes especials per a l'actual temporada.

Així podem conéixer textualment quines són les espècies cinegètiques d'aprofitament en aquesta temporada 2012-2013 de caça menor, aus aquàtiques i no aquàtiques, com els ànecs o les fotges i les perdius, els conills, les guatles o els tords, i de caça major, amb espècies com la cabra, el cérvol, el porc senglar o el mufló, així com assabentar-nos que les modalitats permeses de cacera em zones comuns són la caça del conill amb gossos i sense armes, la falconeria, la caça amb arc, la caça en escopeta en llocs fixos, la caça em ma o al bot i la caça em ganxos per al porc senglar i la rabosa; també es regula mitjançant aquesta ordre la captura en viu d'aus amb xarxa per al cant, la caça d'aus migratòries en vedats i zones de caça controlada, així com la caça de l'arruí, la tórtora turca i la perdiu amb reclam. Curiosa, si senyor, aquesta legislació...

I quins direu són els animalons que podem des d'ahir caçar-se?, tots? No, ahir va obrir-se la veda per caçar amb falcons peces de caça menor, caça amb arc de totes les espècies cinegètiques, la caça em escopeta en llocs fixos de caça menor, caça al bot i amb ganxos, en uns horaris i nombre de peces determinat. Us deixe per si teniu curiositat l'enllaç a l'odre reguladora
http://www.cma.gva.es/web/indice.aspx?nodo=81775&idioma=C

I per acabar dues observacions finals, atenció caçadors tot el que es mou a la muntanya no són animals, de vegades son senderistes, cal anar amb els ulls ben oberts no fos cas que hi tinguem alguna desgràcia, i dos, si us plau, recolliu els cartutx, embruten la muntanya i ferixen la vista. Gràcies.

La casualitat ha volgut que en aquesta setmana, 41 de l'any, salvant les distàncies, quasi coincidiren en el temps, tres esdeveniments importants pel nostre poble i que, tal vegada per allò de la crisi o, per estar en la terra “del se me'n fot”, estan passant sense pena ni glòria, sense sobreeixir ni destacar.

Del primer dels esdeveniments ja vaig parlar despús-ahir, dia 10; no vaig a estendre'm i repetir-me una altra vegada, només reproduïsc, un paràgraf on crec queda resumida la meua visió: “Ahir 9 d'Octubre, serà per allò de la crisi o de les retallades, va ser un dels 9 d'Octubre més austers que recorde des de la instauració de la democràcia i l'estatut. No és que a Castelló ens hagem distingit mai per grans fatus en aquest dia, ací ni mocadorà, ni piules, ni trons, ni senyera coronada; ací el 9 d'Octubre poques vegades ha tingut un caire patriòtic o si més no cultural, més be sempre ha estat una festa “laica” molt ben vinguda, un dia d'esbarjo, alguna minsa reivindicació i poca cosa més”. En definitiva el que constatava era que, l'entrada a la ciutat de València del Rei Jaume I, fa 774 anys, el dia de la nostra Comunitat, a nosaltres, els castellonencs, “ni fu, ni fa”.

Ara, hui, només tres dies després, torna a ser festiu. En aquesta ocasió celebrem “la festa nacional d'Espanya”, el 12 d'octubre, commemoratiu de l'efemèrides històrica del descobriment d'Amèrica, un dels 9 dies festius nacionals de l'any, no substituïbles passe el que passe, dins el calendari laboral segons el Ministeri d'Empleabilitat i Seguretat Social i la Direcció de Treball, per obra i gràcia de la senyora Fàtima Bañez, on l'acte principal serà la desfilada militar que, presidida pels Reis tindrà lloc a Madrid.

Escorcollant una mica en l'agenda cultural de Castelló i la pàgina web del propi ajuntament crida l'atenció d'una banda que, no hi haja més que un acte dins l'agenda cultural programat pel dia d'avui, i que res tinga a veure amb “la festa nacional”, es tracta de la projecció d'una pel•lícula, “sueño y silencio”, dins el cicle “nou cinema” organitzat per la UJI, i d'altra, que de les tres activitats que apareixen a l'agenda de premsa del propi ajuntament, cap ni una tinga res a veure “amb aquest dia patriòtic festiu”, doncs una fa referència a la presencia de l'alcalde i els regidors de torn, a l'acte institucional que, amb motiu de la celebració de la Patrona, la Verge del Pilar, celebra el Cós de la Guàrdia Civil a la seua caserna del carrer Benicarló, l'altre l'assistència d'alguns regidors a la missa que el Centre Aragonés de Castelló, celebra a l'església de la Trinitat amb motiu de la festivitat commemorativa de l'aparició de la Verge a Sant Jaume a Saragossa, al damunt “d'un pilar” i vora l'Ebre i, el tercer, complementari d'aquest darrer, un festival folklòric de jotes que es celebrarà aquesta vesprada al teatre principal i també organitzat pel Centre Aragonés. On estan a Castelló els actes commemoratius de l'arribada, conquesta i invasió d'Amèrica per la monarquia hispana del segle XV? Definitivament la diada nacional espanyola, ací a Castelló ens queda molt lluny.

I un tercer esdeveniment ubicat entre les dates del 9 i del 12, està passant també amb molt poques referències, tot i la seua transcendència, que hui, 50 anys després, encara te. Ahir, 11 d'octubre, van complir-se 50 anys de la primera sessió inaugural, presidida pel Papa Joan XXIII, del Concili ecumènic, general, universal, Vaticà II i que va suposar una presa de consciència i anàlisi de la situació de l'església al món en aquell moment, uns profunds canvis i “posada al dia”, proposant una apertura dialogant amb el món, adaptant la disciplina eclesial a les necessitats i mètodes del segle XX.

La pàgina web del nostre Bisbat http://www.obsegorbecastellon.es/ dona la noticia relacionant-la amb una altra, “l'apertura de l'any de la Fe”, a celebrar entre octubre del 12 i novembre del 2013, en que Benet XVI vol recordar aquest 50 aniversari, així que el bisbe monsenyor López, convida a tots els membres de l'església diocesana a participar, el proper diumenge 14, en la co-catedral, a la missa d'apertura d'aquest “Any de la Fe”, per pregar per un renovació de la missió actual de l'església, per demanar Déu que el testimoni dels creients siga cada vegada més creïble mitjançant un compromís públic, difícil papereta en un mon actual, dessacralitzat.

Tal vegada estiga errat però crec que cap dels tres esdeveniments deixarà “forta marca” entre els castellonencs, passaran tots tres “sense pena ni glòria”, som així, llàstima.

He escrit en aquest mateix blog i en diferents i diverses ocasions sobre el servei de préstec municipal de bicicletes “Bicicas” que, des de fa uns quants anys funciona de manera gratuïta primer i amb servei de pagament en aquest 2012, al meu poble.

Cada vegada “que he dit la meua” al voltant d'aquest servei, ha estat quasi sempre per reivindicar alguna situació que, com a usuari, he pensat podria tenir cert ressò i així, aconseguir, que el servei fora cada vegada més eficient.

És veritat que en el seu dia, el sistema adoptat a Castelló pel préstec no va resultar gens nou, doncs quan va adoptar-se ja funcionava amb més o menys èxit en altres localitats del País i de més enllà de les nostres fronteres, per la qual cosa, crec s'hauria d'haver-hi afinat una mica més sobretot en el que respecta al sistema d'ancoratge de les bicicletes, que està resultant prou roín i causa molts maldecaps i entrebancs a l'usuari, així com pel tipus de bicicleta elegida, que, no és gens funcional, ni pràctica, ni moderna, ni….. resistent; ara, tal vegada, això si, va resultar i seguix sent-ho, prou econòmica la seua adquisició.

Tot i això, el sistema està prou consolidat a la ciutat. De mica en mica van augmentant el nombre de “bases” on recollir i deixar les bicicletes, va renovant-se “el parc” de màquines i el servei de manteniment sembla que estiguen una mica, només una mica, més per la seua tasca.

Ara be, el que no millora de cap manera és la consciència ciutadana de menuts i grans. D'una banda trobem una gran quantitat de pares, mares, iaios o iaies que acompanyen generalment a les vesprades als xiquets i xiquetes a jugar a les placetes, que no els hi diuen res en el cas que, com he vist moltes vegades, els menuts prenen les bicicletes com una joguina i, tot i estar ancorades, pugen, baixen, pedalegen i fins i tot arriben a trencar algunes de les parts més fràgils de la bicicleta que, com he dit, no es caracteritza de cap manera per la seua resistència.

D'altra banda, alguns dels usuaris, açò no ho acabe d'entendre, les tracten “a patades” i produïxen avaries greus, tant que, en alguns casos és quasi impossible d'imaginar que és el que li hauran fet a la bicicleta per deixar-la d'aquella manera. Parle d'avaries al selló, als frens, als pedals, als parafangs, a la cistella i més serioses, que poden afectar fins i tot a la seguretat dels usuaris posteriors, com pedalers trencats, manillars afluixats, etc.

Però el que resulta més sagnant són els robatoris que sofrixen les bicicletes en el que respecta a algunes peces, efectuats generalment emparant-se en la clandestinitat de la nit i sense cap ni un mirament; algun reflectant, un timbre, una maneta de fre, un selló… i així fins arribar a l'extrem que m'he trobat aquest mateix matí en arribar a una de les bases per, com tots els dies, agafar la bicicleta per desplaçar-me fins el lloc de treball.

La fotografia que acompanya aquest post ho diu tot, s'han emportat, s'han endut, les dues rodes d'una de les bicicletes recentment renovada, i així estava, ferint la vista d'aquells que, com jo, no acabàvem de creure el que estàvem veient. Com és possible? On hem arribat? Nigú farà res?

Davant d'aquesta desagradable situació només dues reflexions finals; una, cal millorar i molt el servei, els ancoratges i les bicicletes, el sistema no és prou efectiu i no dona sensació de modernor. I dos, cal major vigilància i MA DURA, si així en majúscules, càstigs exemplars, per aquells que no saben ser solidaris, que no saben tractar i conservar allò que és de tots, com si només fora seu. Ho aconseguirem? Si no ho intentem amb tota seguretat que no.

No hi ha dret, no ens mereixem a Castelló, tenir aquest servei "gens modern" ni tampoc tenir com a veïns aquestes persones tant poc solidaries !!!

Ahir 9 d'Octubre, serà per allò de la crisi o de les retallades, va ser un dels 9 d'Octubre més austers que recorde des de la instauració de la democràcia i l'estatut.

No és que a Castelló ens hagem distingit mai per grans fatus en aquest dia, ací ni mocadorà, ni piules, ni trons, ni senyera coronada; ací el 9 d'Octubre poques vegades ha tingut un caire patriòtic o si més no cultural, més be sempre ha estat una festa “laica” molt ben vinguda, un dia d'esbarjo, alguna minsa reivindicació i poca cosa més; tanmateix si que s'han celebrat en anys anteriors més actes institucionals, culturals o teatrals, que ahir van veure's reduïts a un concert “extraordinari” matinal de la banda municipal de la ciutat al templet del parc de Ribalta, dins el 10é cicle de concerts al templet i un acte celebrat al Saló de Plens de l'ajuntament i presidit per l'alcalde, en el que, la Fundació Huguet, una entitat privada sense ànim de lucre, com tots els anys, des del 1968, atorga aquest dia tant significatiu els guardons culturals anomenats “Valencià/ana de l'any”, acte que "va salvar" el dia.

Promoure el valencianisme cultural, pel que fa a la llengua catalana, fou la voluntat testamentària d'En Gaetà Huguet i Segarra, empresari, polític i mecenes castellonenc, un dels signants de les Normes de Castelló de 1932, impulsor de la colònia valencianista a Sant Pau d'Albocàsser i promotor de cursos de llengua valenciana que, mitjançant la Fundació i el Patronat, ara presidit per en Ferran Sanchís, s'encarreguen no només de donar suport a totes les manifestacions culturals del País, també a protegir la literatura en valencià i emperonar la tasca dels centres educatius i de l'associacionisme en general.

L'alcalde de la ciutat i un regidor municipal també en són membres de la Fundació, per això, instaurats els Premis Valencià de l'Any, atorgats per primer cop al 1968 i des de 1972 de manera anual, han estat moltes les personalitats que han rebut aquests guardons al Saló de Plens de la Casa Consistorial, de mans dels diferents alcaldes que la ciutat ha tingut, Sanchez Gozalbo, Sanchis Guarner, Joan Fuster, V. Andrés Estelles, Casimir Melià, Germà Colom, Arcadi García, Ciprià Ciscar, Miquel Peris, Vicent Sos, la UJI, Vicent Ventura, Matilde Salvador, Enric Valor, Joan F. Mira…, la llista s'allarga en el temps, fins ahir mateix en què va reconéixer-se amb el premi la tasca d'una banda de l'escriptora i periodista alcoiana Isabel-Clara Simó i d'altra, d'Escola Valenciana – Federació d'Associacions per la Llengua.

Isabel Clara Simó és considerada una de les escriptores modernes més importants de literatura catalana, autora de més de 50 llibres, Simó s'ha implicat com ningú en la defensa de la llengua, des d'aquell ja llunyà en el temps “És quan miro que hi veig clar”, tota una declaració de principis , obra en la que va irrompre en el panorama de la literatura de creació l'any 1979, fins una de les seues darreres publicacions “Un tros de cel”, aquest mateix 2012, que presenta la realitat actual, un al•legat contra la prostitució infantil, que colpeix al lector, una obra sòrdida però amb molta esperança.

Escola Valenciana - Federació d'Associacions per la Llengua (FEV), és una entitat cívica formada per 26 associacions comarcals i d'àmbit de País. El principal objectiu de l'entitat és la normalització lingüística en tots els àmbits d'ús de la llengua, amb especial incidència en el sistema educatiu valencià. En els últims anys l'entitat ha conservat l'acció a l'escola i ha ampliat el treball en matèria de normalització lingüística a la resta d'àmbits d'ús socials, la seua lluita continua, ara més que mai.

Ahir a Castelló i gràcies a la Banda Municipal, però sobretot a la Fundació Huguet, i als premis Valencià de l‘Any, el 9 d'Octubre va tornar a ser un dia assenyalat dins el panorama cultural i vaig pensar que, malgrat els entrebancs i la crisi, tot és possible en aquest País, en aquesta ciutat, on com a mínim una part dels representants municipals amb l'alcalde al capdavant, i sobretot el poble, els veïns d'apeu, vam tornar a demostrar que seguim estimant la nostra música, la nostra llengua, la nostra cultura, i que amb ambició encara podem arribar molt lluny. Per molts anys !!!

Tot i que encara falten dues setmanes pel seu “dia gran”, fa uns pocs dies una bona amiga de casa, secretària de la nova junta de festes del carrer Mare de Déu del Lledó i Lope de Vega, del raval de Sant Fèlix, va fer-me arribar “el llibret” que, com tots els anys editen per repartir entre el veïnat i donar a conéixer els tradicionals actes que des del 20 al 28 d'aquets mes realitzaran en aquests carrers per honorar la Patrona.

No porte aquest llibret hui a comentari ni per la qualitat del seu contingut, que el té tenint en compte el que és un llibret de festes de carrer, ni tampoc per la seua acurada edició, ni tampoc pel nombre de pàgines i col•laboradors publicitaris que, ajuden a fer front a les despeses que tota festa comporta; si el porte hui a aquest blog és per reconéixer la seua originalitat, és a totes totes un llibret diferent.

És costum que qualsevol llibret de festa de carrer, a més a més de les salutacions de rigor, de l'alcalde de la ciutat, de la regina de les festes de Castelló, i d'alguna altra persona representativa de la festa, incloga el corresponent programa i algun article divulgatiu o curiós al voltant del propi sant o Verge, titular de la festa, records de temps passats o algun treball simple d'investigació i que puga tenir un interés general, tot això envoltat de “propagandes”, anuncis d'empreses i institucions que, indirectament ajuden a finançar la festa.

Tanmateix en aquesta ocasió, la comissió del llibret ha volgut “donar-li un aire nou” i els articles del llibret retren homenatge als iaios i iaies de les diferents famílies del carrer. De manera senzilla i molt, molt humana, les persones grans amb néts i nétes, ens obrin les portes de la seua intimitat i compartixen amb la resta de veïns les seues experiències i vivències.

Tot i això allò que fa el llibret diferent és que a la vegada que una persona gran recorda les festes i el carrer en èpoques llunyanes, un altre membre de la mateixa família, un nét o néta d'aquell, descriu amb paraules de xiquet, d'infant la figura del iaio o la iaia, de manera que a través d'una desena d'escrits senzills, el llibret condensa tot l'amor entre les persones i la relació entre els veïns. Tot un encert !!!

Afirmacions com “la meua iaia és la millor iaia del món”, “la meua iaia és especial, la vull molt”, “el iaio és un poc remugó”, “m'auela m'ha cuidat molt”, “l'auelo té molta paciència am nosaltres” o “la iaia té plantes i gatets” i “el menjar preferit de l'auela és l'ensalà”, regalimen tendresa i inocència, elements tant necessaris en aquests moments socialment difícils.

Amics del carrer Verge del Lledó, a vosaltres que malgrat tots els entrebancs amb què us trobeu, que malgrat les dificultats de la vida quotidiana, del dia a dia, en aquests temps de la pressa i la crisi, heu sabut des d'aquell ja llunyà en el temps 1951 i de manera ininterrompuda, reinventar-vos i mantenir viva la llum de la tradició, des d'un altre indret del mateix raval, vull fer públic el meu agraïment per l'esforç per mantenir les vostres, les nostres senyes d'identitat com a poble, amb el manteniment de l'ambient d'alegria i germanor que us és del tot característic. Per molts anys i que tingueu unes bones festes!!!!

Quan el mes de juny passat va sonar el telèfon a casa i en despenjar-lo vaig escoltar la proposta que em feia l'amic Manolo Carceller, coordinador del projecte, de participar, posant-li la veu a un personatge, en l'enregistrament radiofònic en l'emissora Vox Uji ràdio, de l'obra poètica Seidia, vaig sentir-me talment “fora de joc”.

A mi, fins aquell moment la paraula "seidia" només en portava a la memòria un centre educatiu, una colònia de la Fundació Caixa Castelló amb seu a la partida del Ribet a Benassal, que oferia diferents activitats tant a l'hivern com a l'estiu com a Escola de Natura o Programa d'Educació Ambiental per escolars.

El propi Carceller va encarregar-se d'obrir-me un poc els ulls i contar-me que Seidia, és també un poema narratiu valencià, un romanç de base històrica, escrit per Joaquim García Girona, un capellà renaixentista, enamorat de la seua llengua nadiua, el valencià, nascut l'any 1867 a Benassal, que, inspirat en un fragment de la Crònica de Jaume I, narra el rerefons històric de la conquesta de les terres dels Ports, el Maestrat i la Plana, per la host del rei Jaume al segle XIII, mitjançant la trama amorosa entre Seidia, una mora de Benassal i el cavaller cristià Artal, una ficció que se superposa a la pròpia evocació històrica.

Lligant caps trobava un significat més ample a la paraula Seidia, el nom de la colònia presentava una relació amb un fill important del poble, mossén Joaquim García i amb una obra literària, que l'autor va voler fora popular i que connectara amb la sensibilitat del poble; obra que, fins aquell moment era talment desconeguda per mi i supose que també per molts de vosaltres, doncs malauradament ha estat relegada a l'oblit sistemàtic com tantes altres composicions de la mateixa època.

Ara els 13 cants que composen la peça, amb un preludi i un epíleg, podien gràcies a la constància de Manolo Carceller ficar-se a l'abast de qualsevol persona, i jo, tenia l'oportunitat, juntament amb “una altra vintena de veus” de l'escena, la societat cultural i la política castellonenca, de participar en la recreació d'aquesta novel•la del 1920 en la seua versió radiofònica.

Naturalment vaig dir-li que si i vam començar els enregistraments. Ara, tres mesos després, ahir mateix, van iniciar-se les emissions, amb la posada en antena del preludi “Lo deslliurament de Morella”. Açò només ha fet que començar, a partir d'ara el programa s'emetrà tots els divendres, -el proper no perquè és festiu-, de 12:00 a 12:30 hores i també de 18:30 a 19:00. Podeu escoltar-lo si us ve de gust al 107.8 de la FM a Castelló, també podeu escoltar-lo online http://www.ivoox.com/05-10-12-seidia-audios-mp3_rf_1475694_1.html?autoplay=1, i seguir-lo mitjançant un blog http://seidia.blogspot.com.es i un mur de facebook https://www.facebook.com/seidia.joaquimgarciagirona on podreu trobar no només el text, sinó també altres materials complementaris.

Si us ve de gust escoltar el preludi emés ahir podeu fer-ho mitjançant aquest enllaç, comprovareu l'acurada música i efectes especials i coneixereu les principals veus :
https://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=BiDcpX4lUdU

Amcis, ja és temps de recuperar l'obra de l'oblit, doncs sens dubte tant a nivell estètic com a nivell ideològic estem davant una peça cabdal per conèixer i reviure un passat fonamental , el nostre, i per entendre aquell cicle de glòries fonament del gran poble actual valencià. Gràcies Manolo pel teu esforç i, gràcies a tothom pel vostre suport.

Acabe de sentir el soroll d'uns coets, no han sonat massa lluny, reflexione… Són les festes del carrer Santa Bàrbera, la setmana passada van ser les del carrer de la Verge de la Balma, i la propera seran les de Sant Fèlix, li seguiran les del carrer de la Verge del Lledó i les de Sant Roc del Raval. Cinc setmanes seguides que el Raval llaurador de Sant Fèlix farà festa. Després i fins l'any proper serà el moment de tornar al treball.

Arranque la fulla del calendari i observe que, a més a més de ser hui primer divendres de mes, hui, com un ressò d'una antiga tradició lligada a la societat rural, litúrgicament es celebra “la témpora d'acció de gràcies i petició”, una jornada que, com el seu nom indica, és per donar gràcies a Déu pels favors rebuts i demanar ajut pels fruits del nostre treball en aquest nou curs.

Casualitat o no, però vet per on, el meu raval, els meus veïns i jo mateix, ens aprestem en aquestes setmanes a celebrar unes festes d'acció de gràcies i petició, i les celebrem en aquestes dates perquè, ara, per una societat llauradora com la del raval del codony, estem en un període entre collites.

Quan l'economia del raval era agrícola, ara havia acabat la recollida de l'arròs i encara no havia començat la de la taronja, per la qual cosa era un moment en què “la feina baixava” i podien dedicar-se temps i esforços per preparar i comboiar festes; festes de base religiosa i amb actes també de caire lúdic.

Sabrien alguna cosa de les témpores els meus avantpassats? La gent del raval eren i seguixen sent en molts casos, molt religiosos i tenien consciència que els fruits recollits, sense desconsiderar l'esforç humà, eren un do de Déu. Front els imponderables de la climatologia i les circumstàncies del treball del camp, l'home era fa uns anys, més conscient de la dependència del bon Déu, i aprofitant el moment i l'ocasió oferien mitjançant la intercessió de Sant Fèlix, Sant Roc, Santa Bàrbera o la Mare de Déu en les invocacions de la Balma o Lledó, accions de gràcies per tot el que d'Ell rebien. No són exactament això les témpores?

Les témpores, aquests dies d'acció de gràcies i de petició són molt antigues, diuen que van nàixer a Roma i van escampar-se amb la litúrgia, relacionades tal vegada amb els cultes naturalistes precristians; el que és evident és la seua relació amb la vida agrària i camperola, un apropament a la vida humana, amb l'afany de trobar en Déu la satisfacció de la tasca humana. No us sembla una bona definició del perquè de les festes de carrer? Coincidència? Casualitat? No ho sé.

Siga com siga aquesta vella celebració litúrgica ara, al meu raval, voluntària o involuntàriament s'ha transformat en urbana i per unes quantes setmanes, la tirà de rotllos, les primes, els resos, les processons, els coets i els sopars de germanor, prendran com cada any gran protagonisme. Per molts anys i que dure !!!

La carrasca és un arbre de la família de les fagàcies, originari de la regió mediterrània, de tamany mitjà que produïx un fruit característic, la bellota. Dins aquest gènere a més a més de la carrasca també podem trobar el roure, el coscoll i el grèvol. En el cas de la carrasca, aquesta presenta dos subespècies, Quercurs ilex ilex i Quercus ilex ballota, amb lleugeres diferències morfològiques i fisiològiques el que es traduïx en uns fruits diferents, els primers amb bellotes més allargades i amargues i de bellotes més rodones i dolces els segons.

L'olivera o oliver, olea europaea, tot i ser un arbre originari de l'Àsia Menor, es conrea des de l'antiguitat a tota la conca mediterrània. El seu fruit, l'oliva, presenta forma el•lipsoïdal o globosa més o menys simètrica, amb una capa exterior dolça i carnosa i un pinyol intern, dur, amb clares diferències depenent de les múltiples varietats que van des de la picual a la manzanilla, passant per la verdial, blanqueta o arbequina per citar-ne les més conegudes. El seu oli, aliment d'alt valor nutritiu, és l'element diferencial per excel•lència de la dieta mediterrània.

Tant la carrasca com l'olivera són uns arbres que s'han adaptat molt be no només al secà castellonenc, també com a arbres ornamentals, així, des de fa una temporada, han estat adoptats com a arbres de jardí, carres i places a la nostra ciutat i, a tots els barris del nostre poble, en podem trobar en girar qualsevol cantó.

Tal vegada els exemplars més representatius de l'olivera el trobem al final de l'avinguda del Rei en Jaume, al raval del codony, al conegut popularment com a descarregador, on un grossa olivera ocupa el centre de la plaça. En relació a la carrasca, uns bonics i esvelts arbres els trobem al carrer de l'arxiprest Balaguer, al costat de l'església de Santa Maria junt a la plaça Major.

Ara, en arribar l'octubre, tant pel que respecta a les bellotes com a les olives, aquestes inicien el seu període de maduració i, com els fruits produïts pels arbres que ocupen aquests espais públics no són recollits per ningú, ens trobem en alguns indrets amb la desagradable visió d'una banda d'un sol tot tacat de greix, en el cas de les olives que cauen i són xafades per vehicles o vianants, o una estesa o solada de bellotes escampades per tot l'ample del carrer.

I això només ha fet que començar, en poques setmanes maduraran també els fruits dels tarongers bords que compartixen també els nostres espais urbans, i veurem les voreres plenes de taronges esclafades, amb la conseqüent projecció d'una mala imatge front els vilatans i visitants.

No hauria l'ajuntament d'arbitrar una solució ? En el cas de les bellotes, tal vegada la seua recol•lecció podria servir com a aliment d'animals; en el cas de les olives, la seua venda a qualsevol almàssera per produir oli, i en el cas de les taronges, com ho fan a Sevilla, per produir melmelada de taronja amarga, molt preuada en països anglosaxons.

Senyors regidors de parcs i via pública, o de medi ambient, o responsables del servei de parcs i jardins, crec que només es qüestió de voluntat. Si arbitràrem una possible subhasta, tal vegada algun veí o empresa es faria endavant i així aconseguiríem dos avantatges, un minse benefici, però benefici al cap i a la fi, en aquests moments de grans necessitats per alguna persona o empresa i, l'altre, tal vegada el més important, el mantenir nets els nostres parcs i jardins. Ho han pensat?

Senyors governants, la indiferència no és bona companya per ningú i a la llarga només pot arribar a produir insensibilitat; els arbres de la ciutat no demanen, però a la vegada, els seus fruits són difícils d'amagar…

Essent alcalde de la ciutat el senyor Daniel Gozalbo Bellés, al gener del 1991, fa d'això més de 20 anys, va aprovar-se definitivament i publicar-se al Butlletí Oficial de la Província, entrant en vigor immediatament, el Reglament de Normalització de l'Ús del Valencià a l'Ajuntament de Castelló. Un document composat per 14 articles, una disposició transitòria i una final que va ser inicialment aprovat pel plenari en sessions de juliol i octubre de l'any 1990.

L'objectiu fonamental era i és normalitzar l'aplicació del valencià, llengua històricament pròpia de Castelló, a l'àmbit municipal, a l'administració local. Dins el capítol tercer, concretament a l'article 11.2 s'afirma que la producció editorial de l'ajuntament de Castelló, es realitzarà majoritàriament en valencià.

Des d'aleshores ençà, han estat moltes les publicacions editades per l'ajuntament, i no puc afirmar, ni tampoc negar, que majoritàriament aquestes publicacions hagen estat en la nostra llengua. Donem un vot de confiança i creguem que així ha estat.

Tot i això, crida l'atenció que dins la pàgina principal del nostre ajuntament i en la secció de “normalització lingüística”, la primera i darrera notícia que trobem siga del dijous 9 de setembre del 2010 fent referència a la matrícula dels cursos preparatoris de les proves de la Junta Qualificadorade Coneixement del Valencià, i res més. Així comencen i acaben les noticies de la secció.

És cert que trobem uns subapartats, el de legislació lingüística i el d'eines i recursos, prou complets. Allí podem trobar des de la Llei d'Us i Ensenyament, i propi Reglament, passant per diferents butlletins de l'Institut d'Estudis Catalans, fins arribar a diferents enllaços a diccionaris, gramàtiques, traductors o recursos a la xarxa, per citar només els més representatius.

Ara be, el que realment dona tristor i pena, és l'apartat de publicacions, que només recull un solitari llibre, dins una solitària col•lecció la “N-32” que segons llegim a la presentació “naix amb la idea matriu de recuperar el patrimoni lingüístic valencià de Castelló amb l'edició de textos inèdits, estudis solvents i contrastats o llibres exhaurits que òmpliguen aquest buit bibliogràfic en el camp de la Normalització Lingüística”. Més de 20 anys i només un títol, publicat. Oi que teniu curiositat de conéixer-lo, de saber-ne quin és?

L'obra és: A propòsit d'un manuscrit del segle XVIII: “Caña útil. Los profits de la caña”. Notes d'etnografia i llengua, um llibre de 160 pàgines i que podeu descarregar-vos si us be de gust directament mitjançant aquest enllaç:
http://www.castello.es/generico.php?cod1=1073&cod2=1078

Una obra dividida en dues parts, editada per Joan Miquel Navarro, centrada en l'anàlisi contextual i lingüístic d'un document inèdit de naturalesa expositiva, instructiva, sense cap intenció estètica i redactat en català que fa referencia als 209 usos que se li pot donar a una canya. Si heu llegit be, 209 usos a una canya !!!. Aquest testimoniatge es troba dins d'un manuscrit atribuït a um predicador de l'orde dels Dominics escrit a les acaballes del segles XVI i XVII, localitzat al fons de l'arxiu municipal de Castelló. Tota una joia de la que poc coneixem.

Veurem si ara, com diu l'amic Vicent Sales, regidor de cultura, a la presentació de l'obra, obrim realment em camí per la recuperació del patrimoni lingüístic valencià de Castelló i omplim un buit editorial, el de les publicacions municipals de normalització lingüística, i fiquem a l'abast de tots els veïns una cultura, una història, una literatura... la nostra. Fem vots perquè no siga aquesta publicació la primera i la darrera de la col•lecció.

Ahui dissabte és el dia 273 de l'any, per tant en resten 93 per que aquest 2012 s'acabe. També hui és un dia assenyalat dins el santoral cristià, commemorant-se la festivitat dels Sants Arcàngels, Miquel, Gabriel i Rafael.

Lligada a aquesta data d'inicis de la tardor i als sants Arcàngels, hi ha un espai temporal, que des d'època antiga, de quan el temps atmosfèric jugava un paper fonamental a l'hora de poder aconseguir bones o males collites, popularment anomenada "estiuet de San Miguel", que fa referència a què, en algunes ocasions, no sempre, tenim la presència en aquestes dates, d'uns dies més típicament d'estiu que de tardor.

Suposadament aquest episodi meteorològic presenta un caràcter anual als territoris de l'hemisferi nord, observant-se que en els darrers dies de l'estiu i els primers de la tardor, les temperatures pugen per damunt dels valors dels dies anteriors per, després, recuperar la progressió de la baixada típica de la tardor.

És cert que a la tardor, sobretot en els primers dies, tinguem a casa nostra, al nostre país i terme municipal, alternança de períodes càlids amb altres més frescos i en moltes ocasions inestabilitat, per això, la bonança meteorològica no està garantida, i menys encara l'afirmació i constatació que, sempre, en arribar Sant Miquel, farà bo.

I justament això és el que ens estem trobant ahir, hui i tal vegada demà, d'estiu res de res, les temperatures han baixat ràpidament i la pluja abundosa ha fet acte de presència. Només aquesta nit he mesurat al medidor de casa meua, 23 litres. On està l'estiuet?

I és que setembre és temps de contrastos, ja ho diu el refrany : "setembre o asseca les fonts o s'emporta els ponts”. Sant Miquel en aquest 2012 ens ha dut una profunda borrasca que des del nord d'Àfrica ens està enviant vents del sud-est que han generat grosses tronades i pluges persistents.

Només i si poguera, demanaria al cel una treva per demà diumenge, doncs a l'ermita hortolana de San Roc de Canet, ens aprestem a celebrar la tradicional festa de l'ermita, festa de germanor entre “els pixavins” i tots aquells que vullgueu acompanyar-nos amb missa, romeria, homenatge, dinar de germanor compartint la caldera del sant i amena sobretaula, però per això fa falta “bom temps”, que no ploga. De ser així, esteu tots convidats.

De totes maneres benvingudes siguen les pluges en aquests dies, sempre que siguen amb mesura, tot i que no tinguem ni "Indian Summer" ni "estiuet del codonyer" com també es conegut aquest estiuet a altres indrets del món. I recordeu… “per Sant Miquel, les figues són mel” o aquell altre castellà, que fa referència als "vileros" o pardals de ciutat , que en escoltar-lo desperta sempre un somriure i que diu així "Cuando el grajo vuela bajo, hace un frío del carajo. Y si lo hacen los gorriones, hace un frío de... preocupar". Bon dia.

Mossén Tomàs Llorach, fill de Benicarló, va ser prevere de la parròquia de Sant Bertomeu, del seu poble, per vora 50 anys. Figura molt popular va faltar l'any 2000, sent, molt estimat abans i recordat per sempre, pels seus veïns i feligresos.

El creixement del poble de Benicarló en els darrers anys ha fet que en una nova zona d'expansió, la UA-19, es projectara una avinguda, la d'En Medez Nuñez i una nova plaça que, tot i que en principi, havia de rebre el nom de plaça d'Extremadura, va acordar-se per la municipalitat que canviara el nom i es convertira en record del mossén, en plaça de Mossén Tomàs Llorach.

Sota aquest espai públic, la constructora-urbanitzadora, amb un pressupost superior a un milió d'euros finançats per l'anomenat “pla confiança” va construir un pàrquing que, hui, ha estat beneït pel bisbe de Tortosa, Xavier Salinas i inaugurat pel president de la Generalitat Alberto Fabra.

Tot molt be, si no fos perquè aquesta inauguració m'ha dut altrament a la memòria “dos bogeries” anteriors. I direu, per què? Doncs perquè el pàrquing que hui s'ha inaugurat no entrarà en funcionament abans de dos mesos, que no siguen més, per problemes de subministrament elèctric, doncs sembla hi ha hagut una falta d'entesa entre l'equip de govern del PP i els urbanitzadors. Així que, hui s'ha inaugurat, en aquesta ocasió en un altre poble de la nostra província, un pàrquing de cotxes sense cotxes. A què us sona?

Efectivament a “dos bogeries” del govern del PP provincial i autonòmic que va aconseguir que la nostra província fora portada de diaris i telenotícies nacionals allà pels mesos de març i abril del 2011, dos mesos abans de la convocatòria de les eleccions; d'una banda la inauguració el 25 de març del 2011 de l'aeroport de Castelló, que, segons paraules textuals del seu artífex i impulsor Carlos Fabra, “dos mesos després els avions s'enlairarien i aterrarien a les pistes” i que, malauradament, encara estem esperant; d'altra l'apertura el 26 d'abril d'aquell mateix any, en un altre indret provincial, en aquest cas al poble de Vila-real, en l'avinguda d'en Pio XII, de la nova biblioteca municipal, que com no disposava de llibres en aquell moment, va ser inaugurada, per l'alcalde del PP Juan José Rubert, seguint l'exemple de l'aeroport, com a sala de lectura, havent-se els possibles usuaris, si volen llegir, de portar-se els llibres de casa, doncs les prestatgeries estaven buides.

És bo per qualsevol poble i més pel turisme de Benicarló el disposar d'aquesta nova instal•lació, d'aquest nou pàrquing que resoldrà l'aparcament de 120 vehicles, però quan? De moment hui no.

Déu no vullga que tornem els castellonencs a ser novament la “xirigota nacional” ja en teníem prou amb un aeroport sense avions i una biblioteca sense llibres, ara només ens faltava un pàrquing sense cotxes. Ai senyor !!!

“Es lloga”. Malauradament aquestes dues paraules cada dia que passa son més i més familiars al nostre entorn. Així, només cal passejar per qualsevol carrer, obrir qualsevol diari o parlar amb algun veí, per topar-nos amb l'oferiment de vivendes amb o sense mobles, locals, garatges, apartaments a la platja o la muntanya, cases al poble, magatzems o fins i tot una cabra per mantenir la gespa “a ratlla”

No fa massa anys, el lloguer de vehicles, cotxes i furgonetes i en ocasions peces de vestir era el més habitual. Ara, podem llogar pràcticament qualsevol cosa, plantes, perruques, mobiliari, rentadores, fotocopiadores, assecadores, videojocs.... seguim?

A la nostra societat, tot està parcel•lat, distribuït, controlat, tot te um legítim propietari. Ser propietari de bens no necessaris, per llogar, ha estat en els darrers anys al nostre poble un medi de vida o una gran ajuda per algunes economies, i ara, la crisi econòmica ha deixat de beneficiar els propietaris i, en algunes ocasions, aquells no poden fer front a les despeses, poques o moltes, que la propietat els ocasiona, per la qual cosa, no només han de rebaixar els preus del lloguer, per tractar d'aconseguir una certa rendibilitat, si més no han d'afinar l'ingeni per subsistir.

Així, no fa massa temps vaig rebre via e-mail un acudit visual on un comerciant es trobava a la porta del seu comerç i a l'aparador es llegia un rètol que deia: “es liquiden totes les existències, inclosa la meua”. Humorístic però molt a prop de la realitat en cada dia més casos.

I reflexione sobre “els lloguers” perquè aquesta mateixa vesprada, i per circumstàncies que no venen al cas, he hagut d'acudir a una reunió convocada a l'edifici dels Serveis Agraris Municipals de l'avinguda del Lledó, “al sindicat” com es coneix popularment l'edifici al Raval i, allí, a l'entrada, enganxat al tauler d'anuncis, m'he topat amb un “es lloga”, i que direu que es llogava?

Efectivament, pel lloc on es trobava l'anunci podem imaginar-ho, es lloga un terreny agrícola. Tal vegada el seu propietari s'haja fet gran i els hereus no volen treballar la terra, tal vegada es tracte d'un terreny que molt a pesar del seu propietari s'ha d'abandonar doncs, ja fa molts, massa anys, que els beneficis de la producció no arriben a cobrir les despeses que aquella ocasiona.

Però el que més m'ha cridat l'atenció i més m'ha fet pensar és el preu del lloguer. Es tracta, com he pogut llegir a l'anunci, d'un terreny d'unes dues hectàrees situat a la partida de la fileta, entre el poble i el grau, lloc a primera vista prou ben comunicat. I quan direu demana el seu propietari “pel lloguer”? Tal vegada diríeu que mil, cinc-cents o tres-cents euros, doncs erraríeu de totes totes. El terreny es lloga de franc, si així com ho llegiu, de franc, sense cap despesa addicional, només el llogater s'ha de comprometre a mantenir net l'indret i fer front al rebut de la contribució rústica. Llogat a canvi de res i no es troba llogater. Com és possible, on hem arribat?

Que està passant amb l'agricultura al nostre País? I més encara, que està passant en general al mercat dels arrendaments, si no fa massa anys es podia “tirar endavant una família” només dels beneficis de la terra?

Situació profunda i complexa la de les propietats urbanes, ara també dificultats per mantenir les propietats rústiques. El secà, l'horta i la marjal de Castelló també malauradament donen pena, l'abandonament cada dia que passa és més i més gran. On arribarem?

Una pàgina web és un document del web que mitjançant l'hipertext o hipervincles facilita la navegació d'una secció a una altra i en tant sols dècimes de segon fa arribar qualsevol informació, en format text, imatge o vídeo a qualsevol destinatari per llunyà que aquest estiga.

La Federació Gestora de Gaiates, entitat que agrupa als 19 sectors gaiaters de la ciutat, com moltes altres associacions, clubs o entitats d'arreu del món, en el seu dia, juliol de l'any 2010, va crear una web, que en poc més de dos anys, ha arribat a assolir un total de 12.342 visites, la qual cosa ve a demostrar que, aquest mitjà està resultant interessant per aquelles persones que estimen, estimem el món de la festa.

Al web de la Federació podem trobar a més a més d'un apartat on expliquen qui són, un accés directe als diferents sectors gaiaters i un apartat de contacte per que qualsevol persona puga dirigir-se a la federació, tots tres apartats que, no necessiten cap manteniment ni actualització, però també al mateix web http://www.gestoradegaiates.org/ trobem dos apartats més, inici i calendari que, malauradament, necessiten “d'un manteniment” i que, per la raó que siga, estan dormint “el somni dels justos”, donant com a mínim una imatge negativa, de falta d'interés a aquells que voluntària o involuntàriament accedixen a la pàgina.

Així resulta lamentable que a “l'inici” la darrera entrada d'actualitat que aparega siga la referència a l'acte d'acomiadament de l'anterior presidenta la senyora Elisabeth Breva, que va tenir lloc el passat 30 de juny, va a fer tot just tres mesos.

No hi ha hagut res d'interessant per la Gestora en aquests tres mesos? Jo diria que si, i molt, des de la renovació de la pròpia Junta de la Federació, amb el retorn novament al càrrec de president del senyor Andrés Bort, president de la Gaiata 1, fins l'inici del nou exercici fester 2012-13 amb les presentacions oficials al Palau de la Festa.

Crida també i molt l'atenció que tampoc s'hagen preocupat els gestors de la pàgina, o és que a hores d'ara no hi ha gestors a la gestora?, d'actualitzar l'apartat “Calendari” i encara hi figuren si accedixes al mateix les presentacions del cicle fester 2011-12, quan ja ha començat les presentacions del nou exercici. Sense anar més lluny dissabte passat va ser el torn de “Tir de Colom” i dissabte proper serà el de “Rafalafena”, i la web de la federació sense assabentar-se'n… simplement vergonyós i lamentable.

Tampoc les gaiates com a associació cultural pròpia “se salven de la crema”, doncs la 19 no ha “penjat” res des del 18 de Febrer del 2012, la 18 des del Febrer de 2010, la 16, 13, 10, 9, 8, 6 “han perdut el servidor”, la 12 i la 3 no tenen enllaç, la 11 no operativa des de l'octubre del 2008, la 7 des del 2007, la 2 des del juliol del 2009 i la 1, la del “flamant president” no s'ha actualitzat des del “sopar amb la reina” al juny passat, fa ja tres mesos... només la 4, 5, 15 i 17 mantenen les seues “pàgines” al dia, Quina imatge projectem? Deixadesa, abandonament, poc d'interés. Seguim? No crec faça falta.

Així hem de ser internacionals? Així hem de defensar les gaiates? Senyors, senyores, alguna cosa està passant i em sembla que és prou greu, doncs no costa ni tant de temps ni tant d'esforç ni diners “estar al dia”, és més qüestió de voluntat i deixadesa. I entre tant d'abandonament una llum, la pàgina de la Federació de Colles de Castelló http://www.federaciodecolles.org/ està al dia… que dure !!!

El vandalisme o gamberrisme, així a seques i amb totes les paraules és l'acció de cometre actes incívics contra les propietats alienes, causant com a mínim desperfectes i arribant en ocasions a la destrucció de la propietat atacada.

Ahir al matí, vaig poder malauradament observar un acte de gamberrisme molt a prop de casa, concretament la font de la plaça de Maria Agustina es mostrava als vianants “adornada” amb una gran capa d'escuma sabonosa.

Els veïns de la zona, els vianants que per allí transitàvem, així com els conductors que circulaven per aquesta placa vam emportar-nos una desagradable sorpresa en veure com la font tenia una espessa capa d'escuma, producte presumptament, d'un acte de vandalisme, després que la vesprada de dissabte l'indret va ser inici i acabament de la manifestació contra les retallades sofertes pel funcionariat de la Generalitat.

No vull dir en això que foren els manifestants els qui provocaren la sabonosa situació, tal vegada l'acte vandàlic res va tenir a veure amb aquella, i fou només fruit d'una nit de suposat divertiment per part del o dels responsables de l'acció, però vet per on va donar-se la coincidència de la manifestació fins ben entrada la vesprada-nit i l'escuma d'aquest matí.

Lamentablement no és la primera vegada que això passa a la plaça, punt neuràlgic de la capital i element emblemàtic de la ciutat, doncs per molts anys va ser l'única plaça de tota Europa on el trànsit rodat girava a l'inrevés, es a dir seguint el gir natural de les agulles del rellotge; ara, hauran de ser els empleats municipals de torn els que s'encarreguen de reparar el disbarat amb el conseqüent buidatge i neteja de la font perquè els conductes d'aigua i sobretot els filtres no es vegen afectats i així evitar mals majors.

No sé quants diners suposarà per les malmeses butxaques ciutadanes aquest nou acte incívic, però de segur que un bon grapat d'euros. He vist per l'internet que aquesta gamberrada també l'han soferta en els darrers mesos altres ciutats del territori, i tant a València, la font de la plaça de la Verge, com a Madrid, la font de la Cibeles, o a Oviedo la font de la plaça d'Amèrica entre d'altres, han sofert aquests atacs, i sempre amb la finalitat de cridar l'atenció per un o altre motiu, ja siga un desnonament, per protestar per la pujada d'impostos o, tal vegada aquest fora el motiu en esta ocasió, la manifestació contra les retallades. Siga com siga no em sembla be, crec és una acció gens cívica i que poc diu a favor d'aquells que l'han protagonitzada, siguen treballadors, funcionaris o simplement vàndals . Qué bonic !!! Quina falta d'educació !!!

Pensa algú que pot resultar simpàtic? Així els hi semblava a alguns vianants que, amb un ample somriure, fins i tot la comparaven amb un jaccuzi; però no amics, això no està be i cal dir-ho, ací i on siga, no us sembla? D'aquesta manera no arribarem enlloc.

De tots és conegut i sabut que el sector tauleller, al llarg dels darrers anys, ha estat “qui ha donat de menjar” a moltes famílies castellonenques. La crisi que arrastrem en l'actualitat ha fet disminuir dràsticament la construcció i directament ha fet que moltes d'aquelles indústries reduïren producció i personal o ofegats per la manca d'eixida de la producció tancaren. Si darrerament dona llàstima passejar per l'horta de Castelló al veure l'abandonament agrícola de les terres de cultiu, també resulta trist, molt trist, passejar pels termes d'Onda, Alcora, Moro i veure la manca d'activitat de moltes fàbriques taulelleres.

Tot i això algunes resistixen heroicament i fan, com poden, front a la crisi. Per això, ara, quan un nou cop s'ha materialitzat des del Govern Central del País, la proposta d'aplicació d'una nova taxa, en aquest cas lligada al consum del gas, per aplicació d'una nova llei de mesures fiscals en matèria ambiental, la patronal taulellera ASCER i tota la indústria ceràmica en general, ha ficat el crit al cel i ha demanat amb urgència als governants locals, provincials i autonòmics, que, negocien amb el Govern Central l'eliminació d'aquesta taxa a la indústria ceràmica castellonenca.

Al mateix temps que es demana la intervenció directa del cap del Consell, el senyor Fabra, davant el Ministeri d'Indústria, també la diputació provincial i l'ajuntament de Castelló, tots dirigits pel PP, manifesten “estar fent força” per evitar aquest entrebanc. També els ajuntaments d'OndA i de l'Alcora, governats també pel PP, municipis greument afectat per l'aplicació de la taxa, van aprovar en el seu dia una declaració institucional contra aquesta pujada.

Crida i molt l'atenció que la Senadora del grup parlamentari popular de Castelló, regidora de el el el l'alcora, Araceli Peris, que en el seu dia va agrair públicament la seua elecció com a representant del seu poble afirmant que “anava a treballar per millorar les coses a la seua província” i que, va votar públicament al seu poble la declaració municipal contra la pujada, ara uns dies o setmanes després, haja hagut de defensar allò que, fins i tot a ella mateixa, li semblava indefensable, i haver de recolzar una postura antinatura davant la comissió d'economia i competitivitat del senat, plegant-se a la postura d'unes sigles nacionals, les del PP, i no sent capaç de defensar allò que, ella sap, ataca directament els interessos de la seua terra i de la seua gent, i tot per mantenir un lloc, un seient, un sou. Trist i lamentable.

Els polítics són representants del poble, triats pel poble per fer lleis per al poble. Araceli sembla no entendre-ho i no ha estat capaç de com a mínim ser coherent amb el que va votar al seu municipi, i mantenir la postura o presentar la seua dimissió, doncs, estic convençut que ella sap perfectament que vetant la moció presentada al senat està enfonsant una mica més el seu poble, ara be, està, naturalment, reforçant el seu seient.

I no valen excuses, senyora Peris, fa unes setmanes va ser la Diputada "Andreita amb el repetit que se jodan", ara ha estat Vosté qui ha demostrat feblesa, massa feblesa o massa interessos personals, Ni Andrea ni tampoc Vosté mereixen els càrrecs que ocupen. Tot i que la seua incoherència no és difícil d'entendre, dona llàstima, llàstima i tristor i demostra una vegada més “el rodillo” de Madrid.

Tal vegada feia 6, 8 o 10 anys, no més, que ens coneixíem, per mi era un bon amic, doncs bon xicot vaig considerar-lo des del primer dia. Va arribar al meu cercle d'amistats a travers de la seua esposa, que, anys enrere, havia estat alumna meua, i que per edat semblant a la de la meua filla, havien continuat totes dues l'amistat des de l'escola.

Quan a l'estiu del 2007 vaig tenir l'oportunitat de dir que sí a rebre el sant patró del Raval a Casa a l'any següent, i com a conseqüència directa d'aquest fet calia buscar uns “majorals” que ens acompanyaren en la festa, vam pensar immediatament en ells, José Miguel i Raquel, els quals no van dubtar gens ni mica en fer-nos costat.

Vam passar un any intens de preparació, el 2008 va arribar el sant a casa i tot just un any després el 2009 vam celebrar la festa grossa del raval, on José Miguel i Raquel van treballar colze a colze amb nosaltres perquè tot isquera be. Aquests mesos intensos van servir per reforçar encara més la nostra amistat.

El bon Déu va voler que gaudírem i xalàrem com els que més. Al poc temps, una greu malaltia va fer-se palesa en la forta salut i vitalitat de José Miguel. Des d'aleshores ençà la seua lluita ha estat constant i per moments semblava que estava guanyant la batalla, perquè el seu estat d'ànim era capaç de sobreposar-se a qualsevol entrebanc.

En aquest període de temps, va nàixer el seu fill, Joel, i tot i que la seua salut és ressentia cada dia que passava, mai va donar mostres d'enfonsament, continuant vivint per fer feliç a qui el rodejaven, començant pel seu gran amor, Raquel, el seu fill, Joel, els seus pares, sogres, cunyats, amics..., i va ser molt i molt valent, però la malaltia anava consumint-lo i, la setmana passada, el dia 8 la seua resistència va arribar a la fi i, José Miguel va deixar-nos, seré, generós, feliç... Difícil expressar ací tot el que sent, no m'ixen les paraules...

El cop que vam rebre aquells que t'estimàvem va ser molt fort, tant que, fins hui no m'he sentit en ganes d'escriure unes paraules de record, te les devia, tot i que mai arribaran a expressar el buit que, la teua mort, ha deixat també a la nostra casa. La meua filla i el meu gendre, els teus amics de sempre, el meu fill i la meua nora, amb qui havies tingut menys tracte, i nosaltres els amics de pocs anys, trobarem, trobem ja a faltar el teu seny, la teua simpatia, la teua sinceritat a l'hora de dir i fer les coses, tantes i tantes coses que s'amunteguen en records de temps no massa llunyans viscuts intensament.

La mort sempre injusta i mai esperada s'ha emportat ara una bona persona, un bon amic, un gran jove i ha destrossat una família que començava a créixer. Raquel i Joel tindran un gran recolzament per part d'aquells que els envoltem i els estimem, no els deixarem sols, però no serà el mateix. Només l'empenta que des del més enllà seguirà fent José Miguel, i el temps que tot ho cura, ens ha d'ajudar a superar-ho.

Amic, a tu que no vas deixar de lluitar en tota la teua vida, et desitge ara que el cel, el més enllà i el bon Déu, mitjançant l'acompanyament de Sant Félix et brinde l'abric i el merescut descans, doncs per nosaltres seguiràs per sempre immortal en la nostra ment i en els grans records, fins que ens trobem de nou a l'infinit per continuar mantenint les converses inconcloses...

Hui mateix, 17 de setembre, s'inicia a Castelló la “Setmana de la Mobilitat Sostenible” amb el principal objectiu de conscienciar el veïnat de la necessitat d'apostar per maneres alternatives de moure's pel poble, amb major protagonisme del transport públic, autobussos urbans i Tram, o del mitjà ecològic per excel•lència, la bicicleta.

Com en anys anteriors, des de l'ajuntament i mitjançant la regidoria de mobilitat s'han preparat una sèrie d'actes que vindran a reforçar la commemoració de l'esdeveniment europeu del dia sense cotxes, que tindrà lloc el proper dissabte 22.

Crida l'atenció que, ací a Castelló, a més a més d'una ruta cicloturista “Meridià-marjaleria” que per segon any es celebrarà el proper diumenge 23 i la proposta d'instal•lació d'una carpa d'ITB, d'Inspecció Tècnica de Bicicletes, on qualsevol veí pot acostar-se amb la seua bicicleta per realitzar-li una posada a punt, la principal novetat és la convocatòria d'un concurs de microrelats que, amb el títol “Històries del Bus”, insta els participants a crear un relat, no superior a 150 paraules, contant una història que tinga com a fil conductor el transport públic de Castelló, ja siga autobús, Tram o Bicicas.

A la pàgina www.historiasdelbus.com podem trobar des de les bases del concurs, fins els premis, passant pel formulari de participació. El sistema acceptat per elegir el relat guanyador, que podem trobar explicat a la base 11 de la convocatòria es mitjançant una votació popular. Amb una mecànica senzilla consistent en usar el botó “m'agrada” enllaçat a un conter en Facebook de l'usuari que vota.

Jo, com no, havia de dir la meua i m'he llençat a participar. Podeu trobar doncs a la pàgina http://historiasdelbus.com/ el meu relat, que també us reproduïsc a continuació i si us agrada, votar-lo. Serà el relat guanyador? De vosaltres depén.

Ací va el relat, espero que us agrade.

“Bicicas, 1.000 viatges

Castelló, ciutat per la bicicleta. Al segle passat, ferramenta d'us diari del llaurador i menescal, al camp i al poble.

Els anys 60, la seua popularitat va descendir. No estava ben vist, era “pobretó” qui pedalejava, calia motoritzar-se, ho duia el progrés; i amb ell arribà l'augment de la pol•lució i els continus embussos. No estava Castelló concebut per vehicles contaminants, malgrat això, les bicicletes passaren a ser testimonials en la pràctica esportiva o, joguines infantils abandonades en arribar l'adolescència.

Calia tornar-li el protagonisme al mitjà més civilitzat de tots, aquell que no contamina, no ocupa lloc i ajuda a mantenir-nos la salut. Així va nàixer…. Bicicas !!!

I molts, tornàrem a pedalejar, fent nova cultura, guanyant espais, gaudint novament dels carrers del poble i de la gent. Han passat uns anys, hui he assolit el “préstec” número 1.000. Comoditat, funcionalitat i eficàcia al meu poble, Castelló.”

Ara només queda esperar, mentres jo també aquesta setmana aniré i tornaré a la feina amb el Bicicas, amb el permís dels postes d'ancoratge, i del servei de manteniment de les bicicletes, que espere no em facen una mala jugada, no seria la primera vegada…

14-16-19, tres parelles de números que així sense més explicació poden representar qualsevol cosa. Tres parelles de números que han marcat la meua vida. 25-39-02, unes altres tres parelles relacionades amb els números anteriors, i per no cansar-vos massa tres parelles més 1987-1973-2012, una trilogia d'anys també directament relacionats. Sembla rar? m'explicaré…

La primera xifra serà 14 de setembre de 1987, 25 cinc anys enrere del passat divendres. De manera tràgica vaig perdre el meu pare, records amargs s'amunteguen a la memòria, sentiments que qualsevol altra persona pot també experimentar, som humans…, més encara si, eixe mateix dia, coincidències de la vida, és l'aniversari del natalici del teu fill. Dos moments lligats que marcaran per sempre la meua vida. Encara hui em costa restablir l'equilibri entre l'ahir que es recorda i el demà que s'ha de seguir construint… 14, 1987, 25 ….

16 de setembre de 1973, 39 anys enrere, jo en tenia aleshores 19, transitava entre l'adolescència i la joventut, m'agradava el missatge que transmetia mitjançant les lletres de les cançons, Victor Jara, el cantautor xilé, referent internacional de la cançó reivindicativa. Aquell dia, fou brutalment assassinat per les forces repressives de la dictadura del general Pinochet, després del cop militar que va acabar amb la democràcia xilena enderrocant el govern del president Allende, de qui Victor era ambaixador cultural. Adeu a un gran home del que ara, la seua sang ha estat llavor de llibertat…. Ací el meu homenatge http://www.youtube.com/watch?v=en8yqVxuT-U 16, 1973, 39…

19 de setembre del 2010, el proper dimecres farà dos anys, va deixar-nos també un altre home gran, un altre gran home al que vaig admirar en vida i recorde en enyor, el professor, cantautor, escriptor, viatger, enamorat del seu país, de la seua gent, poeta i prosista, José Antonio Labordeta. Irónic, estimava com ningú la seua terra i presumia del seu aragonisme allà on anava, on podia o el deixaven; exemple i espill en el que moltes vegades m'agradava veurem reflectit. “Canto a la libertad”, “Aragon”, “Somos”... cançons que encara de volta en quant taral•larejo; cançons que parlen de la terra, de la gent, de la vida, o les imatges impreses per sempre a les nostres retines del seu programa “un país a la mochila” on, de manera el més natural, ens mostrava no només els paisatges que recorria, sinó el fons humà de les gents que els habitaven.També el meu homenatge en aquesta “setmana tràgica” a l'estimat professor http://www.youtube.com/watch?v=i15eFc_BCu4, 19, 2010, 2 …

Tres grans persones, que amb total seguretat no van arribar a conèixer-se però que tots tres, el meu pare, Jara i Labordeta, guardant les distàncies van arribar a compartir com a mínim una cosa en comú, l'estima i l'amor per la seua terra, Castelló, Xile o Aragó. De tots tres he intentat aprendre i aplicar al dia a dia de la vida les seues ensenyances, hui, ara, seguix en l'esperança de ser “com ells”.

Que la vostra honestedat i valentia demostrada a la vida no només perdure en el meu record per molts anys, sinó que, m'espente a aconseguir nous reptes, des de la humilitat i la decència. Des d'allà on tots tres estigueu, ajudeu-me a contribuir a fer més humà el meu estimat Castelló.

Comarquesnord.cat és un periòdic digital que pot llegir-se a l'internet i que ens informa d'aquells esdeveniments més importants, interessants o curiosos que tenen lloc als diferents pobles i termes de les comarques dels Ports, Matarranya i Maestrat, i que rep el suport i col•laboració del Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya, si, heu llegit bé, de Catalunya.

Amb un ample desplegament informatiu podem gaudir de diferents informacions municipals, esportives, gastronòmiques, turístiques o d'opinió, de pobles com Morella, Forcall, Sorita o Vilafranca, Albocàsser, Benassal, Catí o Culla, així com dels veïns turolencs, L'Anglesola o Cantavella o Tarragonins com Beceit, Calaceit o Vall-de-Roures.

I porte a col•lació aquest periòdic digital perquè el passat més de maig va publicar una noticia que hui torna a ser actualitat. Publicava el 21 de maig, que a la província de Castelló hi havia censades un total de “444 parelles de voltors lleonats” segons estudis fets en els desplaçaments i trajectòries d'aquesta espècie i que es mantenia una tendència positiva d'augment constant des que l'any 2005 va iniciar-se una especial protecció d'aquestes aus, ficant en marxa un menjador a Cinctorres que va contribuir a augmentar la població reproductora, arribant a ser la nostra província la que té censats un major nombre de nius.

Aquests voltors a més a més de desplaçar-se per les comarques del nord, també cada vegada, fan desplaçaments més llargs i alguns exemplars anellats a aquesta zona han estat albirats a la província de Terol, Saragossa, Lleida, Tarragona i en contades ocasions fins i tot han arribat a Ciudad Real, Alacant o Càceres.

Per tant, no hauria de resultar estrany, tot i la seua tendència innata a fugir de les zones habitades, el fet que, ahir mateix, un voltor “despistat” apareguera pel terme de Castelló, i més concretament per l'aparcament exterior de vehicles del complex de “La Salera”. És noticia hui per considerar-se un fet aïllat, però de seguir escassejant l'aliment per aquests animalots a les zones més properes del seu hàbitat, no és d'estranyar que es desplacen a llocs més llunyans i acaben en alguns casos, com supose haurà passat amb l'individu capturat ahir a Castelló, despistant-se.

Malauradament el cercle montat al voltant de les explotacions ramaderes de la zona, per evitar l'atac dels voltors, fa que aquests animals no puguen alimentar-se de manera natural a la zona del seu hàbitat i, per tant, hagen de desplaçar-se més i més lluny.

Ja al Nadal del 2010 vam conéixer una noticia semblant. En aquella ocasió un altre “voltor despistat” va ser recuperat a la zona de l'avinguda dels Germans Bou, no sent gens repetitiu aquest fet ja que aquesta rapinyaire no sol trobar-se a les zones costaneres, preferix els penya-segats i valls de l'interior, o tal vegada comença a sentir-se a gust?

Siga com siga, darrerament observem que, a més a més del “voltor despistat de la salera”, malauradament uns altres “voltors”, aquests d'una espècie que no vola, aterren cada dia més a les nostres institucions.

Si en el cas del voltors voladors els tècnics mediambientals s'apresten a retornar-los al seu hàbitat natural, en el cas dels “altres voltors” els ciutadans haurem de fer el mateix mitjançant les urnes electorals. Cal aturar la invasió de tot tipus de voltors, ara encara estem a tems, no us sembla?

Una punta de cigarreta és el que queda d'una cigarreta després de fumada. Conté les restes del tabac i generalment un filtre. Malgrat el seu tamany, xicotet, són una font de contaminació del medi ambient molt important, estimant-se que al llarg del món es llancen al terra 4500 milions de puntes de cigarreta per any.

És veritat que són en molts casos biodegradables, però el problema rau a les restes de substàncies tòxiques que conté el filtre i que tarden entre 5 i 20 anys en desaparéixer de manera natural. Aixó, afegit a que aquests elements són fàcilment confosos amb aliments per diferents espècies marines, fa que les puntes de cigarreta a les platges siga, en acabar l'estiu, i sobretot per la manca de sensibilització dels fumadors, un veritable problema.

Per això, aquesta temporada i altres temporades estiuenques anteriors, diferents ajuntaments del litoral costaner espanyol han tractat de trobar una solució i tracten de canviar aigua, arena i puntes de cigarreta per aigua, arena, salut i benestar per tots. Com s'ho fan?

Hi ha hagut diferents propostes, des de l'emprada per l'ajuntament de Màlaga consistent en repartir uns “e-colilles”, uns cendrers ecològics de cartró, gratuïts, mitjançant uns dispensadors a peu de platja, fins a la iniciativa duta a termini per l'ajuntament de Santa Pola a Alacant, consistent en canviar un got ple de puntes de cigarreta recollides a peu de platja, per un refresc.

Encara trobem malauradament ciutadans, veïns o forasters que, consideren que llançar una punta de cigarreta a l'arena no perjudica gens ni mica la salut ambiental de la platja, sense pensar que, un sol filtre pot contaminar com a mínim 5 litres d'aigua.

Serà per la seua pròpia sensibilització, serà per què ha seguit els consells del grup ecologista GEA, serà per què s'ha assabentat de les accions dels altres ajuntaments, serà pel que siga, la qüestió és que el regidor de sostenibilitat del nostre ajuntament, el senyor Gonzalo Romero, ha presentat a Castelló una acció, una campanya de recollida de puntes de cigarreta que tindrà lloc a la platja del Pinar el proper diumenge 16 a partir de les 10 del matí i que, per espai de dues hores, tractarà de recollir a la zona propera al planetari, la major quantitat possible d'aquests elements, convidant a tots els castellonencs a unir-se a la iniciativa.

Com la recollida ha de ser manual es proporcionarà als participants una sèrie d'elements com guants i bosses. Crida l'atenció el fet que, s'anuncie que acabada l'acció s'efectuarà un recompte de les puntes de cigarreta recollides, diuen que per conèixer la incidència d'aquests residus a les platges castellonenques, tot i que jo pense, ho faran per intentar superar les 26.000 puntes de cigarreta recollides no fa massa dies en una acció semblant a la platja de la Malva-rosa de València i "apuntar-se una medalla". Tant si és així com si no, aquesta és per mi una bona iniciativa i tot un encert de la regidoria.

Està be aquesta iniciativa però millor encara estaria el no deixar de conscienciar els fumadors de la mala imatge que donen “les colilles” a la plaja i si més no, que apareguera en alguna normativa ciutadana, si no està ja reflectida, la prohibició expresa de tirar-les a l'arena, incrementant a la vegada el repartiment de “cendrers d'usar i tirar”, per allò del mes val previndre que curar.

De totes maneres, aquells que vullgueu col•laborar ja ho sabeu, i de passada a la vegada que recolliu les puntes de cigarreta, feu-ho també amb els xicles, papers, pals de gelat o pells de pipes que, malgrat no entraran al recompte també contribuixen i molt a la mala imatge de la zona.

L'estructura de l'estat Espanyol conformat per Comunitats Autònomes naix de la Constitució Espanyola de l'any 1978. Aquesta Carta Magna recull en l'article 2 el dret a l'autonomia de les regions i nacionalitats que composen l'estat.

Així, en l'actualitat, i fruit d'aquella estructura, la divisió política i administrativa de l'estat ve conformada per 17 Comunitats a més a més de dues ciutats autònomes, Ceuta i Melilla, amb una particularitat, la Comunitat Foral de Navarra, l'autogovern de la qual emana de la llei de 1841 en la que aquest territori que va perdre els seus furs, va aconseguir mantenir certa autonomia en qüestions fiscals, administratives o civils, gestionades per l'anomenada Diputació Foral.

Aquesta distribució fa que, de vegades, voluntària o involuntàriament, hi haja una certa classificació, un cert rànquing, entre les diferents Comunitats en àmbits tant diferents com l'educació, el benestar, la renda per càpita, l'índex d'atur o la sanitat.

D'esta manera, aquest mateix estiu, al juliol, va fer-se públic com la Comunitat Autònoma Andalusa, deixant al marge la ciutat de Ceuta, era la que tenia la major taxa d'atur segons l'enquesta de població activa, o com Castella-La Mancha, encapçalava el rànquing del déficit fiscal, sent significatiu que, en aquestes dues classificacions, com en algunes altres, tant el País Basc com la Comunitat Foral de Navarra, ocupen els darrers lloc, la qual cosa significa que l'economia de Navarra, tot i estar travessant una forta crisi, és molt millor que la d'altres llocs del País.

Per curiositat vaig voler saber quina era en aquests dos aspectes la situació del meu poble, de la Comunitat Valenciana. I quina posició diríeu que ocupem en el rànquing? Setena posició en població inactiva i sisena posició en desfasament entre ingressos i despeses públiques, així ens va...

Ara, en aquests darrers dies, esta mateixa setmana, la federació d'Associacions en Defensa de la Sanitat Pública, ha donat a conèixer el seu darrer informe, en aquesta ocasió classificant el serveis sanitaris públics i, vet per on, la sanitat valenciana, ocupa el darrer lloc del rànquing, la qual cosa no és d'estranyar ja que el nostre territori ve ocupant aquesta darrera posició en les diferents classificacions dels darrers anys. I quina direu és la millor sanitat pública d'Espanya? Doncs, si senyor, ho heu encertat.... la sanitat pública Navarra.

Tenir el pitjor sistema sanitari espanyol significa que el nombre de llits en hospital per cada 1000 habitants és el més baix de tota Espanya, que el nombre de persones ateses per professional que treballa a la sanitat pública és el major de tot el territori o que el grau de satisfacció dels pacients o les llistes d'espera, entre d'altres són el més roïns de tot l'estat.

Que us sembla? Serà que els nostres impostos, els nostres euros valen menys que els d'altres espanyols? Valdran menys que els dels navarresos? No ho entenc.

No tenim diners ni per la sanitat ni per l'educació pública però si per la formula 1, camps de golf o per la copa de vela de las amèriques, i no val allò de culpar al PP o al PSOE, doncs si mirem be, entre les Comunitats amb millor sanitat les hi ha tant governades per la dreta del PP, el centre-dreta regionalista de l'UPN o del centre-esquerra del PSOE, per tant, dirigir be la política sanitària no és tant sols qüestió “del color” del govern autonòmic, sinó del ben o mal fer de les persones que conformen el govern, no ho creu Vostè així senyor Rosado, conseller de sanitat de la Comunitat Valenciana?

Algun dia aconseguirem ser els primers de la classe? Hui ha començat el curs escolar; senyors del Govern facen Vostès els deures tots els dies i veurem si així al final del curs progressen adequadament, de no ser així, seguirem al capdavant de les autonomies en dèficit fiscal o en atur, i al darrera en sanitat i educació, i això, no és bo per ningú.

El 29 de juliol del 1969 l'astronauta recentment desaparegut Neil Amstrong trepitjava per primera vegada el terra de la lluna. Mentrestant a Espanya Franco nomenava el príncep Joan Carles com al seu successor, l'empresa tèxtil Matesa feia fallida i l'ETA, l'organització terrorista emergia amb força al País Basc.

Han passat més de 40 anys i encara, per alguns veïns, els hi costa creure que l'home haja “pujat allà dalt” i s'haja passejat, diuen que tot és “un cuento” que volen fer-nos creure.

En aquestes estem quan un altre esdeveniment d'estes característiques ocupa hui un ample espai en tots els noticiaris, la Voyager I, la sonda espacial robòtica de més de 800 quilos de pes i 3 metres d'envergadura, acomplix 35 anys, des del moment del seu llançament, tal dia com avui del 1977.

Ja fa un temps que aquest aparell va convertir-se en l'objecte fet per ma humana que més s'ha allunyat de la Terra, viatjant a una velocitat de 17 km/sg, diuen es troba en els límits del Sistema Solar, tenint molts “números” per convertir-se en el primer objecte de fabricació humana que abandone el sistema estel·lar.

Tot i això el més curiós de la situació no és que la sonda haja sobrepassat el seu temps de vida calculat en un principi, i que les bateries de plutoni que la sonda porte estiguen dissenyades per funcionar fins el 2025, sinó que seguisca en comunicació amb la Terra, enviant informació que, tarda més de 16 hores en arribar a casa nostra, doncs se troba a més de 18.000 milions de quilòmetres de casa... i arribe !!!

No sabem on arribarà, ni quan, doncs imaginant que el 2025 deixe d'enviar dades, això no vol dir que no continuarà viatjant, allunyant-se de la Terra, per això, com se suposa que hauran de passar uns 40.000 anys fins que la sonda arribe a l'estrella més propera al nostre sistema solar, la probabilitat que una civilització que fora capaç de viatjar per l'espai, que una intel·ligència extraterrestre es trobara amb la sonda, és molt menuda; malgrat l'escassa probabilitat també hui és noticia que l'aparell porta un “ disc d'or” , que crec és de coure, que conté àudios i imatges que retraten la diversitat de la vida i la cultura al nostre planeta seleccionats per un grup d'intel·lectuals sota la direcció del científic Carl Sagan.

El disc conté quatre apartats: salutacions, sons, músiques i imatges. Entre les salutacions, en més d'una cinquantena d'idiomes, en castellà diu: “hola y saludos a todos”, entre els sons propis de la terra, resulten com a mínim curiosos el del vent, el “cant” d'un grill, el batec d'un cor o el so d'un tren o el petó d'una mare al seu fill; en la selecció de música destaca la clàssica occidental ( Beethoven, Stravinsky, Mozart o Bach) juntament amb l'oriental o les tradicionals dels Indis, del Senegal o del Zaire. I quines imatges direu inclou el disc? Un total de 116 fotografies dels diferents planetes del nostre Sistema Solar, d'anatomia humana, del moment del naixement d'un humà, algun retrat familiar o grup d'infants, així com animals, edificis, carreteres, avions, astronautes o violí.

A hores d'ara podem dir que el viatge de la Voyager I és l'èxit més important de la NASA. Juntament amb la seua germana, la Voyager II, amb una trajectòria diferent, diuen han “enviat a la Terra” cinc trillons de bits de dades científiques i han descobert 21 satèl·lits, la formació dels anells de Saturn o els anells de Neptú. Ho creem? I per què no? La intel·ligència humana no té límits, tant per fer el be com, malauradament sovint, per fer el mal.

La Voyager a punt d'eixir del sistema solar i ací més a prop nostre, a Castelló, i sense separar-nos tant del terra, continua celebrant-se a l'aeròdrom del pinar el mundial del ral·li aeri; les avionetes una i altra vegada sobrevolant el nostre terme...vet per on les reflexions de hui són d'altura.

He acurtat el títol del post i pot portar a alguna confusió, per això m'avance a contar-vos que la primera de les “m” vol fer referència a la “m” de mar, i la segona a la “m” de taulellet, que encara que no porta “m”, nosaltres els coneixem com a “manisetes”. Per tant, el post s'hauria d'haver titulat “ de la mar a la manisa”, doncs vol ser una reflexió directa de les dues opcions laborals clarament en decadència al nostre terme municipal.

És veritat que el món de la mar és un món dur, i que qualsevol treball directa o indirectament relacionat amb aquell, ja siga “a la barca” o al moll, ha suposat molt d'esforç i sacrifici per aquells que s'han dedicat o s'hi dediquen; per això, amb tota seguretat, en època de bonança econòmica, quan “la maniseta” funcionava a Castelló, aquell que tenia l'oportunitat abandonava “la mar i s'endinsava a terra” a les fàbriques, amb menys perill, menys obligacions i sense dependre tant de l'oratge.

Així, en els darrers anys, hem anat veient com el nombre d'embarcacions que faenaven al nostre port ha anat descendint considerablement, i en l'actualitat podem dir que el 50% de les barques que no fa massa anys s'hi dedicaven a l'arrastre o “bou”, el trasmall o “artesanal” i cerc o fanal, han estat desbastellades, i els seus treballadors de mica en mica van anar ocupant llocs de treball a les empreses taulelleres

Tanmateix, la crisi ha afectat de ple la industria ceràmica i com és sabut, i ho veiem només passejant pel terme, en són moltes les fàbriques que, ho be han reduït considerablement el seu personal en els darrers temps, o per no poder fer front als pagaments han hagut de tancar definitivament, i així ens trobem que, una gran majoria dels aturats que conformen les llistes de l'INEM del nostre poble, pertanyen al món de la construcció o al món de la ceràmica.

Alguns d'aquells que van abandonar la “m” de la mar, ara somnien en tornar a ella, però sembla que tampoc corren bons temps pel peix. Hui mateix he escoltat al president de la Confraria de Sant Pere del Grau tot dient que el nombre de vaixells de pesca a Castelló no augmentarà, i serà tot un èxit si aconseguixen mantenir la flota actual.

La “m” de manisa s'enfonsa, no s'hi veu la llum de la recuperació a les fàbriques i la “mar ” no és capaç de tornar a assumir aquells treballadors que feta la inclusió a terra, ara desitgen tornar...

Difícil situació la que s'està vivint al nostre poble, tant a la terra com a la mar . Els pescadors diuen que amb la reducció de la matèria orgànica a la mar la disminució dels bancs de peixos és evident, i així també la reducció de les captures, d'altra banda, les captures il·legals també diuen fan molt de mal al mercat. En la darrera dècada s'ha fet evident que els recursos pesquers que es creia eren inesgotables, han començat a minvar d'una manera inimaginable i el peix cada vegada més car...

El dinamisme del sector ceràmic recolzat als darrers anys pel creixement del sector immobiliari va fer que el nostre territori es ficara al capdavant de la producció taulellera a Espanya i Europa, però darrerament tot apunta a que el model urbanístic espanyol dona clares senyals de saturació a la vegada que la industria necessita importants inversions en innovació, per la qual cosa, per molts empresaris, el millor és tancar...

Tot i que gràcies a Déu no tinc cap familiar directe ni pescador ni tauleller, francament estic preocupat, els problemes creixen al meu voltant, i de vegades arribe a pensar que si al problema del treball li afegim la corrupció, la “telebasura” i el mileurisme, aquest país se'n va a una altra “m”.

Avui, aquesta nit, d'ací a poques hores podrem contemplar un fenomen que caldrà qualificar com a mínim de curiós, l'anomenada “lluna blava” i que respon al fenomen d'una segona lluna plena dins el mateix mes del calendari, cosa que sol ocórrer aproximadament cada quatre anys, de manera que la darrera ocasió va ser el 31 de desembre del 2009 i no tornarà a repetir-se fins el juliol del 2015.

Cada estació té tres mesos i tres llunes plenes i molt rarament pot donar-se el cas que en tinga no tres sinó quatre, doncs el cicle de la lluna no coincidix exactament amb un mes; aleshores a aquesta quarta se l'anomena lluna blava.

I no he titulat el post “lluna blava” perquè en realitat també podria haver-lo titulat “lluna traïdora”, doncs el terme original anglès “blue” pot traduir-se per blau o traïdor, fent referència al trencament del costum d'una lluna plena cada mes, així que m'he decantat més que pel blau de la lluna, per la blavor que als ciutadans del País ens envolta.

Aquest fenomen gens extraordinari per altra banda, va començar a assolir popularitat quan el 1999 no només va haver una lluna blava, sinó dues, al gener i al març i els mitjans de comunicació van fer-se ressò de l'esdeveniment, que per altra banda, era poc conegut fins aquell moment. Ara, hui, aquesta nit, serà la huitena vegada des d'aquell 1999 en que es repetix el fenomen.

De totes maneres com destaquen els astrònoms el nom del fenomen res tindrà a veure amb l'aparença del satèl·lit aquesta nit, que ningú espere veure la lluna de color blau que no serà així, la lluna seguirà brillant com qualsevol altre moment de lluna plena, per tant si aguaitem a la finestra, i no esta núvol, possiblement la veurem com sempre, amb aquell color gris pàl·lid i blanquinós que caracteritza les llunes plenes.

Si tenim la sort de poder veure-la en el moment d'eixir, tal vegada puga semblar-nos fins i tot una mica roja, per la presència de partícules fines que filtren la llum, per la qual cosa, d'entrada tindrem una lluna blava més be roja, que una lluna blava ben blava, oi que queda bonic el joc de paraules?

No és precís ni necessari organitzar cap excursió per poder veure-la com alguns van fer per veure no fa massa dies les persèids. Tant se val si la contempleu des del balcó de casa, amb la llum de la terrassa oberta, com si pugeu al pic del Penyagolosa, el resultat en aquesta ocasió serà el mateix, la blavor, si la voleu, a València o a la mar.

Tot i que no crec en supersticions he sentit que al llarg d'aquesta nit seran moltes les persones que, amb l'excusa de la lluna blava, prendran resolucions i es plantejaran diferents propòsits per ficar punt i final a situacions negatives en la seua vida o per millorar la seua salud, doncs consideren aquest moment l'idoni per acabar amb allò que no convé i començar coses noves.

I en altres cultures, llunyanes o més properes a la nostra, com el cas de les meigues gallegues, s'efectuaran rituals més complicats associats amb la màgia, la mare terra, la deessa de la mar i altres elements exotèrics. Allà cadascú amb les seues creences, no seré jo jutge d'aquelles expressions culturals.

Tal vegada i com a molt, em podré sentir en contacte mental amb aquelles altres persones que, com jo, aquesta nit per un instant miraran, mirarem cap amunt, a la lluna, des de les diferents ciutats o pobles, des del camp pla o les muntanyes, des del nord o des del sud, gaudint del meravellós regal d'una nit de pleniluni... blau.

Per tant amics, avisats esteu, podem seguir compartint experiències, vivències, reflexions, alegries i penes, virtuts i defectes, però heu de saber que tot i això, la lluna no serà blava aquesta nit, que li anem a fer !!!

Ahir parlava en aquest mateix fòrum de la diferència fonamental entre el julivert i el joligroc, i com el joc de paraules, produïa una confusió altament curiosa. Hui voldria encaminar les meues reflexions envers el codony, fruit del codonyer, de la família de la pera i la poma, una fruita amb un escàs contingut de sucres, que arribant a la seua maduresa presenta un color groc intens i una carn de textura consistent, aspra, gens sucosa i d'un sabor àcid, per la qual cosa resulta casi impossible menjar-lo al natural, essent el més habitual consumir-lo després de processat en forma de codonyat.

Si el julivert era i és un condiment molt apreciat, el codony també a nivell dietètic té múltiples aplicacions, principalment pel seu efecte astringent pot arribar a normalitzar el trànsit intestinal en casos de diarrea, a la vegada que ajuda a calmar la mucosa intestinal en casos d'inflamació i molt beneficiós en forma de codonyat per les persones en hipertensió.

La realitat és que, cada dia, es veuen menys codonyers al terme. Fa uns quants anys els marges de les sèquies de l'horta i les marjals, estaven plens de codonyers, hi contribuïa el fet que és aquest un arbre molt resistent i fàcil de podar.

Quan arribava el final del mes de setembre o les primeries d'octubre els llauradors del raval feien la collita que, transportada a casa en sacs o cabassos, era transformada en codonyat que es ficava en plats o tassons i guardats al rebost, sota l'escala, per anar consumint-lo a poc a poc al llarg de tot l'hivern. Si la producció superava les necessitats familiars, cosa prou freqüent, aleshores es portaven els sacs a la fàbrica que comprava la producció i realitzava “les pastilles” de forma industrial.

I si hui parle del codonyers és perquè no fa massa dies, mentre recorria els voltants de la sèquia de l'obra, que porta l'aigua excedent del Moli de la Font a la mar, vaig esplaiar-me contemplant “una tira de codonyers”, amb els fruits en aquest més d'agost, d'un tamany considerable i que ja començaven a agafar color i perdre “la pelussa” característica del fruit abans de madurar.

La contemplació dels arbres, que malgrat que semblaven poc cuidats estaven plens de fruit, va dur-me a la memòria altres records: com l'avia ficava els millors codonys, aquells que desprenien el millor flaire, dins els armaris de la roba i com deia que aquesta olor característica feia fugir les polilles, o també com a les nits, al carrer, quan allà pels mesos de maig o juny ja començava a fer caloreta, i “eixiem a boqueta nit a prendre la fresca”, amb cadiretes a la porta, escoltava la mare d'uns veïns que cridava el fill i la filla tot dient-los: “fulanito, menganita, vosaltres voleu carn?, vole una rueta de carn... de codonyat”, com si els xiquets haguessen de menjar “carn” totes les nits, quan menjar carn al raval, era en algunes cases un luxe dels diumenges.

Sembla estrany que encara es troben codonyers a Castelló, doncs la producció no es rendible i amb la mateixa feina i dedicació podem tenir uns altres arbres fruiters més generosos. Aquesta va ser la raó fonamental per la qual la fàbrica o les fàbriques, no ho recorde, que hi havia al nostre poble, va tancar.

Hui encara hi tenim un testimoni mut d'aquella fàbrica de codonyat que s'hi trobava al carrer d'En Prim, a tocar de la plaça del jutge Borrull, que quan va enderrocar-se per construir un bloc de vivendes va integrar la seua façana de rajoletes en el nou edifici i que pocs, pocs veïns associen a la vella fàbrica.

Temps era temps en que el “codoñate”, com també és conegut el dolç de codony en alguns llocs sobretot de l'Aragó, símbol de l'amor i la fecunditat entre els antics grecs i romans, tenia gran protagonisme a l'horta castellonenca. Ara, hui, només resta un testimoni que a dures penes perdura, i per acabar una curiositat: heu sentit parlar mai de l'allioli de codony? Doncs, és un producte típic de la cuina de muntanya dels pobles del Pallars, l'Alt Urgell i la Cerdanya, curiós, molt curiós, el món del codony...

De tots és sabut que el julivert, la planta herbàcia molt present a l'horta castellonenca i molt apreciada des de temps antics per les mestresses de casa de la vila i els ravals, és un dels condiments tradicionals de la cuina mediterrània. L'us que se'n fa a nivell popular és molt divers, ja siga en infusions o ingestió en fresc, doncs a més a més de ser un condiment molt apreciat a la cuina ja que ajuda a eliminar gasos i té un efecte diürètic, sol resultar útil en casos de refredats, còlics intestinals, bronquitis i fins i tot per combatre els polls del cuir cabellut.

No seria d'estranyar que per allò de les simplicitats, a l'ajuntament de Castelló se li ocorreguera en qualsevol moment dedicar-li un carrer al julivert, de la mateixa manera que ja podem trobar la plaça de l'espígol, o el carrer de la farigola, citats només com a exemple i de passada.

I em venen aquestes reflexions perquè fa ja uns quants anys, be per iniciativa pròpia, popular o del veïnat, podem trobar un carrer a la zona de la platja del Serradal, perpendicular a l'avinguda d'en Ferrandis Salvador, molt a prop del camí de la Ratlla amb Benicàssim, a tocar dels carrers de l'anguila, la granota o el gesmiler, dedicat, no al "julivert" però si al “juligroc”.

Qualsevol persona no massa entesa en flora mediterrània en veure el rètol el primer que pensa és: tindrà alguna relació amb el julivert? Per què eixe nom tant curiós? També a mí, va cridar-me i molt l'atenció ahir mateix quan, passejant per la zona vaig descobrir el rètol del carrer.

Com de natura sóc inquiet vaig començar a investigar, a fer les meues indagacions..., i vet per on, arribe a la conclusió que, també en aquesta ocasió, com malauradament passa en alguns altres exemples, el rètol del carrer patix una errada monumental, doncs amics, el julivert sí que és famós, però el juligroc no existeix, no és res, el que vol recordar el nom del carrer, res té a veure amb el condiment, és el record d'una herbàcia, el lliri groc, ganjol o joligroc, amb “o”, no amb “u”; Iris pseudacorus, és el seu nom científic, herba de marjal que produïx unes flors elegants i cridaneres durant la primavera, i que, malgrat la transformació sofrida per la marjal castellonenca encara podem trobar formant agrupacions de gran bellesa i que, a més a més de servir per ornamentar també els seus fruits són el sustent d'algunes aus aquàtiques.

Així que amics, parlem d'unes herbes diferents, del joligroc de marjal, ni del juligroc que ningú coneix, ni menys encara com a “mofa” del juliverd, per allò del “verd” i del “groc”.

Castelló a l'estiu a més de sol i platja encara oferix als veïns i visitants l'oportunitat de conèixer i gaudir d'un xicotet ecosistema natural, la marjalería, tot i que el desenvolupament dels darrers anys i l'absència d'una ordenació adequada del territori unit en alguns casos a la manca d'estima i educació pel medi natural, ha provocat el deteriorament del nostre entorn, la desparició de la flora i la quasi totalitat de la fauna característica.

Per això, és important que es produïsca una major difusió i coneixement de l'espai natural i intencions com la de dedicar-li un carrer a un element de la flora de la zona, a la pròpia zona, és d'agrair; el poble veí de Benicàssim també ho ha fet, podeu trobar el carrer del “joligroc” així, ben escrit, en la urbanització de la Parreta, però si la manca de delicadesa de l'ajuntament castellonenc fa que, fins i tot, el nom estiga escrit malament, aleshores la confusió és encara major, i en lloc d'avançar, retrocedim.

Dedicar-li un carrer al “joligroc de marjal” pot ajudar a donar a conèixer aquesta espècie vegetal, primer pas per estimar-la, i així ajudar a mantenir-la de manera lliure i natural, i si senill, boga, canya o jonc són recordats com plantes representatives del medi lacustre, caldrà també fer un esforç per acostar-nos al joligroc, ara bé, mentre l'ajuntament no canvie el rètol del carrer, difícilment, algú podrà relacionar-lo amb una planta de marjal i més prompte li semblarà una aproximació cromàtica al julivert.

El títol del post pot semblar l'inici de la coneguda Nadala tradicional catalana del segle XVII, tal vegada la cançó més cantada el dia de Nadal, però res te a veure en allò que hui voldria comentar i que no és altra cosa que el cultiu del tabac, el monopoli reial que des del segle XVI es manté a Espanya, les peculiaritats de la planta i els records que em venen a la memòria al voltant d'aquesta droga legal.

El nostre país és el tercer cultivador de tabac de tota la Comunitat Europea, després d'Itàlia i Grècia, i Extremadura, principalment el nord de Càceres, sobretot el municipi de Talayuela, és el lloc on es concentra la major producció, arribant al 90% de “tota la collita nacional”. El microclima i la natura i composició del terreny especials que necessita la planta del tabac, fa que siguen poques les zones que donen una alta qualitat a les collites, i per tant, no siga aquesta una planta massa coneguda per les nostres terres.

D'altra banda el tabac com a monopoli fa que el negoci per l'estat siga rodó, doncs sembla que mou més de 12.000 milions d'euros a l'any, dels quals, 9.400 milions són d'impostos, per la qual cosa, van a parar directament a l'hisenda pública, cosa que em sembla molt bé.

Que no hi haja plantacions de tabac a les nostres comarques fa que, quan hom viatja, que no és massa sovint, i arribe a un país diferent, cas d'Andorra, es sorprenga gratament, cada vegada, al contemplar les plantacions de tabac que hi surten al nostre pas, i és que a Andorra el tabac ha contribuït i molt al creixement i canvi econòmic del país, doncs gràcies al tabac va passar de tenir una economia rural tradicional, basada en la ramaderia, a entrar en el sector terciari, afavorit allà pels segle XVII per la instauració del monopoli estatal a Espanya i també a França.

Contemplar els camps conreats ple de plantes de grosses fulles, deixa a la meua retina la mateixa impressió que, supose per un Andorrà o un Extremeny, li deixarà veure un taronger ple de taronges. I de la mateixa manera que un veí de Càceres menja taronges sense cultivar-ne, també un castellonenc, per la mateixa raó, fuma tabac sense cultivar-lo. Jo mateix he estat durant un bon grapat d'anys un “fumador aficionat”, d'aquells que fumaven diàriament però amb mesura, per la qual cosa, ara que fa uns anys que no fume, no ho trobe gens a faltar.

Recorde no tant sols l'època en que fumava, tabac negre, Ducados, Rex o un que crec s'anomenava 46, no ho tire a faltar, si més no, els meus records en desperten un somriure quan recorde com, uns anys enrera, un familiar meu directe, sent jo menut, m'enviava a la taverna a comprar “un paquet de caldo”, un paquet d'Ideales, tabac negre de fum i sabor sec i fort, d'origen Espanyol, tal vegada extremeny? i que rebia aquell curiós nom, com he sabut després, per la forma en que havia estat tallat. Semblen històries de l'antigor, però no, no fa tants i tants anys, 40 o 45 no més. Quan ha canviat el negoci del tabac !!!

I d'altra banda recorde les camises foradades del tio Tomàs, que ben be fumava no se que, tal vegada belenyo, aquell tabac bord, que ell mateixa criava i que tant es semblava al tabac que “no podia cultivar”, i aquells “caliquenyos” torçuts i forts “que li portaven de fora”, i la seua tos, seca i profunda i els seus dits engroguits, i el flaire i el fum, sobretot el fum...

Reflexions que compartisc amb tots vosaltres, i mogudes per una fotografia feta fa pocs dies en un camp de cultiu tabaquer, a Andorra, el país dels Pirineus on, sembla que tampoc el negoci del cultiu del tabac siga massa rendible en aquest segle XXI i als camps deixe de plantar-se de tabac per conrear plantes aromàtiques. Serà el futur?, de moment, el fum té en molts llocs els dies comptats.

En aquests dies mitja província, amb Morella com a fita important, s'apresten a complir amb la seua tradició festera i festiva. Son molts els pobles que honoren principalment la Mare de Déu de l'Assumpció i Sant Roc, doncs la setmana central de l'agost, està marcada per aquestes dues manifestacions religioses. Juntament amb aquestes els veïns i visitants de Vilafamés, Sant Mateu o l'Alcora, per citar només algunes de les més representatives, han celebrat o estan celebrant les seues festes dedicades al Crist de la Sang, Sant Climent o el Santíssim Crist del Calvari, respectivament.

Però com deia a l'inici, Morella, la fidel, forta i prudent capital dels Ports, per complir la tradició, celebra la festa més important en aquesta segona quinzena d'agost, el sexenni, que des del 1672 en que la ciutat va sofrir una plaga de pesta negra, i el veïnat va decidir portar la Mare de Déu de la Vallivana al poble, produint-se la recuperació dels malalts, i com agraïment van fer el vot de fer grans festes a la Verge cada sis anys, mai ha deixat de complir-se, arribant-se aquest 2012 al 53 sexenni, on els diferents gremis, llauradors i ramaders, professions, indústria i transport, comerç, arts i oficis, joventut, gent gran, morellans absents i colònia morellano-catalana, s'encarreguen de mantenir viva la memòria dels morellans, exemple de permanència de les arrels populars, recreant la identitat col·lectiva.

Tanmateix jo no voldria parlar-vos hui dels diferents compliments de tradicions festeres als pobles, si més no, el que voldria és contar-vos com jo, hui mateix, també he complit una tradició, no escrita, ni tampoc oficial, però que vinc complint des de fa un bon grapat d'anys, i que no és altra que “al voltant de la setmana de l'agost, dia amunt, dia avall”, anar a la muntanya, a recollir te de roca, una planta distinta a la resta dels tes, una planta herbàcia, aromàtica, de tacte viscós, i que també és coneguda com a te bord, de muntanya, de serra o roquer i que, des de menut, he vist com era recollida, portada a casa, i amb un ritual, assecada a l'ombra, trossejada i emmagatzemada en pots de vidre, hermèticament tancats, per, després, al llarg de tot l'any, usar-la com a infusió, sola o mesclada amb una mica de poliol.

Tot i que la seua infusió té un olor enforat i un gust amarg, amb una mica de sucre resulta ser un excel·lent digestiu, molt útil per a alleugerir el dolor d'estómac, facilita una còmoda digestió i evita l'acidesa, la inflor abdominal i l'aparició de gasos. En medicina popular s'ha utilitzat igualment contra el constipat i la grip i com un ajut per a baixar la tensió arterial.

Segons he pogut esbrinar aquesta és una planta molt estimada des de temps immemorials en la medicina popular del nostre país com a remei digestiu. Tot i que sembla ser pot usar-se de moltes maneres, a casa, només la prenem en infusió, que preparem amb un pessiguet per tassa.

Però com innovar-se és important, aquest any, vaig a fer també “licor de te de roca”, amb una recepta recollida fa uns anys, mentre feia el camí de Sant Jaume a Santo Domingo de la Calzada i molt senzill de preparar tant pel que respecta als ingredients, com al procés. Només necessitem mig litre d'anís dolç i un manollet de te. Per preparar-lo cal macerar el te trossejat amb l'anís dolç durant 15 dies, després el filtrarem i el deixarem reposar 15 dies més, i llest.

Ja ho sabeu, si voleu “fer un te” podeu venir si voleu a casa i el compartirem. Si voleu tastar el “licor de te de roca”, aleshores, haureu d'esperar-vos un mes. Jo hui, he tornat a complir la tradició familiar, i a hores d'ara, tota la cuina emana un flaire característic que es manté surant per l'aire...

El paviment d'un carrer, a qualsevol poble o ciutat, està subjecte d'una banda, a l'acció contínua del trànsit i, d'una altra de la meteorologia. De manera que, quan més tràfec ha de suportar el vial, o més diferències tèrmiques, pluja,o neu haja de suportar, millor hauria de ser el paviment emprat en la seua construcció.

Aquests dos factors juntament amb l'envelliment i deteriorament del sol comporta una disminució en els nivells de seguretat i confort, uns clots i una mala imatge, que al sobrepassar certs valors fan necessària una operació de conservació.

La tasca de conservació de la xarxa viària de Castelló, és en l'actualitat un aspecte que, sembla té gran importància per la quantitat de recursos que mobilitza i supose que, el pressupost necessari pel manteniment, que no se si s'haurà retallat, hauria de justificar la recerca de noves tècniques per aconseguir abaratir costos i racionalitzar els recursos.

Ve tot açò perquè hui mateix s'ha fet públic que el nostre ajuntament “s'acaba de gastar” 279.000 euros, més de 46 milions de pessetes, per fresar i aplicar una capa de paviment a 14.870 metres quadrats de sol en 11 carrers de la ciutat.

Trobe molt bé que aquestes obres es facen ara, a l'estiu, quan menys molesten al veïnat, ara be: feia tanta falta? No hi havia res més urgent per gastar-se aquests diners? I més encara, és aquesta una quantitat raonable?

Jo no entenc d'asfalts ni de paviments, però fent una senzilla operació matemàtica, arribe a la conclusió que, cada metre quadrat renovat, ens ha costat als veïns, més de 18,5 euros, es a dir la gens menyspreable quantitat de vora 3200 pessetes.

I que direu han fet en aquests carrers “afortunats”, doncs rebuscant una mica a l'internet arribe a la conclusió que, el fresat ha consistit en un raspallat d'una determinada grossària de la superfície del paviment i després el reemplaç de la capa retirada per una altra, mantenint les cotes de la rasant, per la qual cosa, el quitrà nou ocupa només uns centímetres de grossor.

Si la capa retirada fora molt grossa, aleshores caldria haver-hi ficat 2 o 3 capes de nou asfalt, però si s'ha col·locat, segons sembla, només una capa, això vol dir que la renovació haurà estat molt, però molt superficial. No vull pensar que no siga prou, no vull dir que estiga mal feta, no ho sé, no soc entès, però si és tant minsa la capa renovada, quan de temps trigarà a estar altra vegada igual? No estarem tirant els diners? Rentar-li la cara al vial no ha de ser prou, això, senyor alcalde, al meu poble, s'anomena, “treballar de cara a la galeria no amb efectivitat”

Espere, en primer lloc pel goig dels veïns dels carrers Numància, Sant Jordi, Escalante, Larra, el vial del polígon Estepar, el carrer Poeta Mestral, els dels carrer Bernat Artola, de l'avinguda del Lledó entre la rotonda Nord i els Bous, Cronista Revest o Pérez Dolz, així com els dels carrers Balears, Canàries o de la plaça Mare de Déu del Carme del Grau, que han estat els carrers “beneficiats” per aquest II Pla de re-asfaltatge de carrers, i després per tota la ciutadania, que “el paviment dure bastant” i que, no estiguen, d'ací quatre dies, altra vegada plens de clots o forats.

De ser així, d'haver-se treballat només de cara a la galeria, només amb una rentada de cara, Deu no ho vullga, haurem d'afegir a les sempre fastigoses molèsties, la pèrdua del temps i dels diners, pensant que només haurà eixit guanyant d'una banda l'empresa contractista i d'altra els polítics de torn, el senyor Alcalde i el regidor del districte corresponent, que hui plens de satisfacció han fet saber al veïnat que el II Pla de re-asfaltatge de carrers, enguany, ja ha finalitzat.

Fa calor, és normal, estem al cor de l'estiu i, ací, a Castelló, a l'agost “és el que toca”, ho ha fet sempre i el veïnat, sempre s'ha queixat; tot i això, malgrat estar en l'època de la calor, el camp, les terres de cultiu i les muntanyes, sembla que cap any han estat tant remalament com aquest estiu.

D'una banda, els incendis forestals de gran envergadura han tornat a atacar, no fa massa setmanes, les nostres muntanyes i diferents termes de l'interior, de l'Alt Palància, han quedat desballestats pel foc, essent les seues conseqüències talment nefastes per les minses economies d'aquells territoris.

D'altra banda matolls i horts abandonats han estat en els darrers dies cremats, voluntària o involuntàriament als voltants del nostre poble. Sense anar més lluny, només cal que us acosteu a la ronda Est, a l'altura del riu sec, a tocar el Pai Lledó i veureu les conseqüències del foc incontrolat de només fa uns dies.

Però no voldria parlar jo hui del perill del foc, ni de la calor d'aquests darrers dies, si més no, el meu comentari vol ser fruit de la reflexió al voltant de l'element líquid que, contribuïx de manera directa o de forma indirecta a que el foc no aparega i cas d'aparèixer a controlar-lo i dominar-lo: l'aigua, i més concretament de l'aigua lliure, dels rius i les fonts que poblen el nostre terme i els dels pobles del voltant.

Per pertànyer a la conca mediterrània no disposem de cap gran riu a les nostres terres i si parlem del Millars, aquest arriba “en escorrims” a les terres de la Plana, no és doncs gens significativa la seua aportació d'aigua als assuts de Vila-real o Almassora. Tampoc els embassaments de Sichar, al terme d'Onda, el de l'Alcora, o Maria Cristina, que recullen les aigües del propi Millars, del riu Llucena o de la Rambla de la Vídua mantenen a hores d'ara, unes quantitats d'aigua gens significatives. Lluny queda aquella notícia que publicava el Mediterràneo, el 22 de juliol del 2003, on podíem llegir: “que el embalse de L´Alcora està al 70%, i el de María Cristina al 57,64%". “La cosa”, ara, 9 anys després està prou malament i... no plou !!!

I la dràstica manca de pluja, que està portant a records lamentables, -el mes de maig va ser el més sec de tota la sèrie històrica-, o que en aquest any hídric (Octubre 2011/Setembre 2012), portem quasi un 40% acumulat de pluja inferior al valor mitjà d'un any normal, ha fet que, l'altra “alegria de la muntanya” que han estat, per molts anys, les fonts també donen pena, llàstima i tristor.

Dóna por caminar per sendes i pistes de les nostres muntanyes, sobretot d'aquelles més properes a Castelló, Borriol, Benicàssim, La Pobla o Vilafamés. La secor ho envaïx tot i les fonts estan... seques.

Aquesta mateixa setmana ho he pogut comprovar personalment. Dues fonts, una emblemàtica, un del fins fa poc principals atractius del paratge del Desert de les Palmes, la font de Sant Josep, que fins no fa massa anys regava l'horta del vell convent, i l'altra, una mica més amagada, a Vilafamés, la fonteta de Mallorca, estan... seques, no ragen ni gota, i malauradament no són l'excepció

El nostre medi ambient més proper es ressent les conseqüències agrícoles, forestals i paisatgístiques són desastroses, caldrà anar pensant en tornar a fer rogatives, necessitem que ploga i ho faça, amb mesura, però ja, la natura dona pena. Només així, les fonts tornaran a rajar, la muntanya reverdirà i caminar per sendes, malgrat la calor de l'estiu, tornarà a ser agradable.

Mentre això arribe, només una advertència, atenció amb el foc, el nostre territori és un polvorí, i si no plou, l'estiu pot arribar a ser dramàtic, Déu no ho permeta !!!!

Smara és una localitat del desert, en el nord-est del Sàhara Occidental que va pertànyer a Espanya i ocupada des de l'any 1975 pel Marroc. L'ocupació va causar un èxode de sahrauís envers Algèria per escapar de les represàlies marroquines, a l'haver recolzat el “Frente Polisario”, moviment de lliberació nacional que volia l'autodeterminació del poble sahrauí.

També Smara és una associació castellonenca per a la solidaritat amb el poble sahrauí, fundada l'any 1991 i emmarcada en els moviments internacionals per a l'ajuda als refugiats que, en els anys 70 del segle passat, hagueren de fugir del Sàhara Occidental i des d'aleshores viuen, o millor dit, malviuen en unes condicions pèssimes al Sàhara algerià en el camps de rufugiats de Tindouff i que pretén fonamentalment reforçar els nuclis d'amistat entre les dues comunitats.

Entre les accions principals que coordina aquesta oenegé trobem el programa d'acollida d'adolescents per realitzar estudis al llarg de tot un curs als centres educatius de la nostra província o el programa estrella “Vacances en pau”, programa d'acollida de xiquets i xiquetes d'entre 7 i 12 anys que als estius, en període vacacional, compartixen la nostra terra, evitant les duríssimes condicions climatològiques del desert algerià, on arriben a superar-se amb facilitat temperatures de 50 graus.

És veritat que al llarg dels molts anys en que Smara ha ficat en marxa aquest programa de vacances, han estat i gràcies a la solidaritat d'un bon nombre de famílies castellonenques, molts els infants que, d'una o altra manera han gaudit d'uns estius diferents als que patixen als seus territoris, oblidant-se durant unes setmanes de les dures condicions de vida a la vegada que coneixent una nova cultura, una nova llengua, un nou país, uns nous costums i, el que ha resultat en alguns moments més clau, rebre una atenció mèdica més completa que en els hi ha donat l'oportunitat de créixer més sans.

Tot i que l'experiència ve desenvolupant-se des de l'estiu de l'any 2005 i que a més a més de les dificultats i l'esforç fet per les diferents famílies acollidores, així com la generositat i la comprensió de diferents institucions públiques castellonenques, aquest programa a hores d'ara no arriba a ser conegut ni tampoc valorat en la seua justa mesura per la societat castellonenca i en general passa, malauradament, molt desapercebut, no havent-hi eixa necessària connexió per aconseguir més i més beneficis.

Fins i tot les informacions que es lligen o s'escolten als diferents mitjans sobre la quantitat de xiquets i xiquetes que estan, en aquest estiu del 2012, passant unes setmanes amb famílies castellonenques, és contradictòria; en alguns mitjans es parla de 30, en altres de 55 i alguns l'eleven fins a 75.

D'altra banda, la crisi econòmica que ens envolta també ha afectat directament al programa, de manera que les retallades de la pròpia Diputació i d'alguns ajuntaments dels diferents pobles que, fins ara destinaven algun tipus d'ajuda per fer front a part de les despeses del viatge dels menors, s'ha traduït en l'arribada de menys menors dels que en realitat les famílies estaven disposats a acollir, i del més del centenar de xiquets i xiquetes que, abans dels anys de la crisi, arribaven a passar l'estiu entre nosaltres, ara el nombre s'ha reduït dràsticament i fins i tot perilla la seua continuïtat.

Els menuts que estan “estiuejar entre nosaltres” són realment afortunats, doncs a més a més de conviure en una de les millors terres del món, la nostra, estan sent complimentats pels subdelegat del Govern, el senyor Barelles, així com pels alcaldes dels diferents municipis on resideixen les famílies d'acollida, Castelló, Benicàssim... Realment sembla que se'ls està fent cas, tot i que això no deixa de ser una clara propaganda...

Però, torne a dir, a peu de carrer, a nivell de coneixement, alguna cosa falla i després de tants anys, encara aquest programa és un perfecte desconegut per molts i molts castellonencs, llàstima. Caldria fer alguna cosa més o tal vegada més coses , no us sembla? De segur que, si teniu alguna idea, serà ben rebuda per Smara Castelló, que crec té la seu a un entresòl del carrer d'Alonso d'Arrufat nº4, on la seua presidenta Pura Pérez, supose estarà encantada d'escoltar les vostres propostes. Animeu-vos, cal augmentar la connexió...

Altea, Benissa, Benifaió, Xàtiva, Riba-roja, Alcoi, Agullent, Massalavés, Ontinyent, L'Alcora, a Borriana, Castelló... són pobles del nostre País que compartixen, compartim una llengua, una cultura, uns costums i unes tradicions i en aquests casos concrets, també la fabricació d'un producte artesanal, estrella de l'estiu: la cervesa.

La nostra ha estat des de sempre terra de vins, tanmateix, cada vegada més i sobretot ara en arribar l'estiu sembla que la cervesa, la beguda amarga, no destil·lada, fabricada des de temps immemorials per les diferents cultures que han poblat la terra, fruit de la civada, està, de mica en mica, guanyant adeptes. A diferència del que passa amb el vi, la comercialització de la cervesa no està basada en un sistema de denominació d'origen, no estant lligades a una regió determinada, tot i que arreu del món hi ha països i zones, sobretot del centre d'Europa, Alemanya i Bèlgica que tenen una gran cultura cervesera i fàbriques i marques de gran renom universal.

Al País Valencià tot i que les grans marques nacionals i algunes internacionals van establir-se des de fa un bon grapat d'anys, amb fàbriques i distribuïdors: L'Àguila, El Túria, Estrella de Levante, San Miguel, Skol, Moritz... només fa aproximadament cinc anys que s'elabora i comercialitza cervesa artesana, i en l'actualitat podem trobar 16 empreses que han començat l'aventura alternativa d'elaborar artesanalment aquesta beguda, la regina a l'estiu.

Hui voldria dedicar el meu comentari als projectes que, lligats generalment a l'entusiasme juvenil, estan consolidant-se a la nostra província, i parlar-vos una mica de les cerveses, no sé si totes o me'n deixe alguna que, s'elaboren a les nostre terres més properes i que podem trobar-nos en qualsevol moment, com va passar-me, no fa massa dies, quan visitant Vilafamés, vaig descobrir en un establiment molt a prop de la Roca Grossa,“Bresca: cervesa de mel i romer”.

Borriana, l'Alcora i Castelló, són tres pobles que elaboren cervesa. Ho sabieu?

A Borriana, Vicent Aleixandre i Merxe Vidal, han impulsat un projecte d'elaboració de cervesa amb clementina ecològica: “Citra”, cervesa de qualitat, amb una fina amargor, que no es filtra ni es pasteuritza i que incorpora polsim de pell de clementina. Podeu conèixer una mica més aquest projecte visitant el seu web: http://www.citraborriana.com/

A l'Alcora van ser el duet Pedro i Vicente qui van convertir el seu “hobbie” en negoci i van crear l'empresa Montmirà, elaborant unes cerveses del tipus abadia, com aquelles antigues que elaboraven els monjos a l'interior dels monestirs, obtenint una cervesa de molt alta qualitat i cos fort, de doble fermentació amb molt de cereal, però a la vegada suau en alcohol. En l'actualitat podem trobar-nos amb 5 productes diferents i de nom molt i molt suggerents:
“Tombatossals”, cervesa negra, d'alta fermentació, amb tres cereals, ordi, blat i civada que combina la complexitat dels sabors torrats amb la suavitat dels cereals; “Penyagolosa”, amb 5'7 % d'alcohol, cervesa rubia, de gust profund, amb sabor de les maltes alemanyes, de color fosc intents; “Columbretes”, amb un grau d'alcohol del 4'9, cervesa blanca, de llevat, torrada, tèrbola, amb sabor refrescant i natural. “Font Jordana”, cervesa amb gingebre, roja, de sabor profund, lleugerament amarga i amb matisos molt marcats i, aquella que ha donat peu a tot aquest comentari, “Bresca”, cervesa de mel i romer, d'alta fermentació on predomina la malta pilsen i tres tipus diferents de llúpol. Del color de la mel i de sabor del romer en flor. També podeu saber-ne una mica més navegant pel web: http://www.cervesamontmira.com/

I ací, a la capital, també no fa massa temps va néixer un projecte amb un doble objectiu: crear la primera cervesa artesanal de la ciutat i oferir una beguda natural i de qualitat elaborada seguint els mètodes tradicionals, emprant la combinació de 6 maltes diferents i tres classes de llúpols i llevats. Així va nàixer “Cervesa 2.0” essent els seus creadors Pablo i Noelia que, després d'una experiència Erasmus per Polònia van voler fer realitat els seus somnis, aconseguint un producte refrescant i lleuger, de sabor intens i flaire agradable, que “entra” molt bé a totes hores.

Imaginació i esperit emprenedor per aquests temps difícils; només i per acabar, una suggerència, per a quan un “aplec de cerveses artesanes” a Castelló? Seria un bon reclam i una manera prou fàcil de donar a conèixer-les; altres pobles ho han fet i l'èxit ha estat molt gran. Ara, a l'estiu seria un bon moment, llance la idea...

Els éssers vius, i sobretot les persones, estem exposats al llarg de la nostra vida a una sèrie de malalties que, d'una o altra manera, minven la nostra salud. Algunes d'elles han, estat en la majoria de països, eradicades fruit de la investigació i dels avanços mèdics, cas, per exemple, de la lepra o de la tuberculosi.

Però a la vegada, l'evolució de la pròpia vida fa que apareguen unes altres malalties que fa uns anys eren talment desconegudes. Estem parlant, per exemple, l'estres, les depressions o la tant temuda malaltia del segle XXI, l'alzheimer.

Aquesta és una malaltia que no tant sols arriba a anul·lar a la pròpia persona que la patix, sinó també a tots aquells que el malalt té al seu costat. De manera progressiva la persona amb alzheimer va sofrint un deteriorament de les cèl·lules neuronals i cada vegada l'aïllament del món real es més i més evident, arribant a casos extrems d'entrar en un estat quasi vegetatiu, fent de tots aquells que conviuen amb el malalt un patiment col·lectiu.

Per això, darrerament i cada vegada més, a mesura que la malaltia “ataca” major nombre de persones, per allò de la possibilitat d'assolir una vida cada vegada més llarga, apareixen a les nostres ciutats, diferents associacions que agrupant els familiars d'aquests malalts, no només tracten de conscienciar la societat d'aquest greu problema, sinó que també i fonamentalment mitjançant els anomenats centres de dia, s'encarreguen de donar una mica d'estímul als malalts per retardar la degeneració, a la vegada que “alleugeren” durant unes hores els propis familiars de la càrrega i atenció constant que aquest malalts requerixen.

Aquestes associacions funcionen a través d'aportacions d'uns diners per part dels propis familiars i unes ajudes que, diferents institucions públiques i/o privades aporten pel manteniment d'aquests centres.

La Diputació de Castelló és una entitat que, fins aquest mateix moment, havia estat, no sé si dir capdavantera però si, gran col·laboradora de l'Associació de Familiars d'Alzheimer de Castelló. La crisi que estem patint en els darrers anys ha fet que la institució de la plaça de les Aules, es plantejara unes serioses retallades en les ajudes concedides a les diferents associacions.

L'associació de malalts d'alzheimer, també ha vist retallades les subvencions ha rebre per aquest any 2012 de la Diputació segons va publicar-se ahir mateixa, seran 20.000 els euros que rebran en esta anualitat.

No voldria jo queixar-me ací públicament de si són pocs els diners que l'associació rebrà per part de la Diputació, doncs, naturalment crec, que qualsevol euro que li arribe li serà ben útil i serà ben aprofitat, però si que crida l'atenció, i això voldria destacar en aquest comentari, el fet que si analitzem les altres entitats subvencionades per la pròpia diputació i les quantitats assignades, “canta i molt” que front als vint-mil euros que rebrà l'associació de familiars d'afectats per l'alzheimer, es destinen més de cent-mil euros, concretament es parla de 117.000 euros per subvencionar l'escola taurina.

Els bous com a espectacle, fin i tot el toreig com a professió, mereixen el meu respecte, però voleu dir que és de rebut subvencionar una escola taurina a Castelló amb una quantitat més de cinc vegades superior a l'assignada als familiars de malalts d'alzheimer?

Serà una necessitat tant patent, tant crítica, mantenir l'escola taurina amb aquella quantitat de diners, quan l'associació de malalts d'alzheimer de Castelló està passant els moments més crítics de la seua existència?

Senyor Moliner, president de la Diputació, amic Javier, amb tot el meu respecte, crec has badat una mica. Tal vegada no sigues tu el responsable directe, però si el darrer. Si és així, caldrà veure les intencions de la diputada responsable d'afers socials, Ester Pallardó qui sembla ser la que ha efectuat la retallada a aquesta associació i si és precís esmenar-li la plana. Encara estem a temps i el bon Déu vulga que mai cap de tots dos patiu aquesta malaltia.

És el més natural del món que des de la regidoria de turisme i la de sostenibilitat del nostre ajuntament, els regidors corresponents, la senyora Gallén i el senyor Romero, es preocupen perquè durant tot l'any i més encara en arribar l'estiu, les platges del nostre litoral i els carrers del nostre poble lluïsquen i criden l'atenció dels veïns i forasters, estiguen allò que popularment diem “en perfectes condicions”.

Aquesta supose és la principal raó per la qual, l'estiu passat va fer-se un esforç econòmic i va instal·lar-se al marge de separació que hi trobem entre l'arena i la vorera del passeig d'En Ferrandis Salvador, a la platja del Serradal, un sistema de reg per aspersió que s'encarregara de d'una banda aportar l'aigua necessària per fer créixer les palmeres i bardisses que allí hi ha plantades, i d'altra banda aportara “una mica de verd” fent créixer el gram, la gespa.

Ara, transcorregut un any, es veu clarament com l'aportació contínua d'aigua ha fet que les palmeres i altres plantes cresquen molt ufanes, però, malgrat això, la gespa, no ho ha fet en les mateixes “ganes” i per què us preguntareu?

El motiu és ben senzill i fàcil de descobrir si us acosteu qualsevol vesprada d'aquest estiu, quan el sistema de reg es fica en marxa. Independentment de si l'hora és o no la millor per efectuar el reg, pensant que les 7 o les 8 de la vesprada el passeig està ple de gent, el que podem contemplar és que els aspersors, degut a una manca de manteniment, estan trencats, embossats o mal dirigits, per la qual cosa, es rega tota la vorera i gens ni mica o molt poc la gespa, amb la qual cosa, s'engroguix i acaba morint-se.

Supose que el servei de platja o de jardins que ha de mantenir-los en perfectes condicions només es preocupa de segar quan la minsa part de la gespa a la que arriba l'aigua està alta, no ho sé, però el que està clar es que no es preocupa gens ni mica de passar-se pel passeig quan el sistema de reg està en funcionament, perquè de ser així, veuria ràpidament com l'aigua es malbarata i la gespa no pot créixer uniformement degut a la manca de manteniment dels aspersors. Senyora Gallén, ací té una mica de feina...

D'altra banda llig que el senyor Romero, regidor de sostenibilitat del nostre poble, hui mateix fa unes declaracions en les que afirma que “l'ajuntament de Castelló continua amb el programa d'embelliment de la ciutat”, per aconseguir una ciutat més bonica, essent la última de les accions “la plantació de 400 begònies” repartides entre la font de Castàlia, la plaça de Fadrell i el carrer Navarra.

No vull dir que la idea no siga bona. Les flors a la ciutat sempre donen una “vida especial”, més alegre i acolorida, però, és la begònia la flor que ara cal plantar? És la que dona millor rendiment? En definitiva és la que convé o, és la que interessa al florista o al propi ajuntament?

Dic açò perquè és sabut que aquesta és una planta de flor ornamental sí, però d'ombra lleugera, i que presenta dificultats per tolerar el sol directe i que, plantada a una rotonda o una plaça, difícilment pot tenir futur. No estarem senyor Romero tirant uns diners?

La ciutat i el litoral en perfectes condicions, això és positiu, però ara en època de crisi més que mai, no només cal “fer coses”: reg per aspersió o plantacions, cal després fer un seguiment d'allò que es fa i veure la seua rendibilitat. Cal administrar i bé els pocs diners que les regidories tenen, i, això, vist des de fora, sembla que no s'està fent gens bé. Tant de bo estiga errat i haja de desdir-me d'aquestes paraules, però de moment és una realitat que l'aigua corre totes les vesprades per la vorera del passeig de la platja del Serradal, i d'altra banda ja veurem com “d'ufanes” estaran les begònies d'ací un parell de mesos...

Que lluny queda en el temps aquell 2004 quan a la seu de la Fundació “Sant Isidre” de Castelló va presentar-se el llibre del pare Salvador Montoliu, caputxí, sobre la presència de la ordre a la nostra província, “La huella de la sandalia: la Orden Capuchina en Castellón”, que evocaba la presència i història dels més de 500 germans caputxins que al llarg dels temps han “servit” en més de 70 pobles del nostre territori i que, venia a confirmar, que, l'esperit de la Orde ha estat al llarg dels anys al cor i les vides dels veïns.

Però tot canvia, tot evoluciona, i després de més de 4 segles de la presència “dels frares caputxins” a Castelló, primer en aquell convent dedicat a Sant Josep i Sant Pons, en la proximitat del Camí dels Molins a tocar a la sèquia Major fins la desamortització del 1835 i amb posterioritat, a partir de 1903 en el nou convent de la Ronda, al costat de l'església de la Sagrada Família, on els caputxins van implicar-se directament en la vida eclesial i social castellonenca, ahir diumenge 29, va tancar-se el cicle i, definitivament, “els frares de la Ronda”, la comunitat caputxina castellonenca, que en l'actualitat i degut fonamentalment a la forta crisi vocacional que venim sofrint, estava conformada per dos membres, va haver de dir adéu amb gran pesar a la predicació, a la proximitat, a la dedicació al Raval que, ells, la Orde, tant havia ajudat a crear, de manera que fins i tot rep i és conegut a tot arreu pel nom del seu primer sant elevant als altars, Sant Fèlix de Cantalici, i a qui, el Raval encara, any rere any honora en festes a l'inici de la tardor.

Definitivament partint de la premissa que la Orde Caputxina té en la vida en Comunitat una forta raó de ser, el convent ha hagut de tancar les seues portes i, tot i que Sant Fèlix, seguirà sent el Patró del Raval, la figura de l'habit caputxí amb les sandàlies i alforges almoineres, ja no tornaran a passejar els carrers del Raval. La Sagrada Família seguirà sent la parròquia del Raval, però res tornarà a ser com abans, ens faltarà una part important de la vida religiosa, persones i fets, fets i persones...

Temps tindrem per seguir recordant d'una banda amb gratitud les persones, “els frares” de Castelló, guies espirituals del Raval com els pares Rafael de Novelé, Honorato de Vinalesa, Carlos de Orihuela, Ludovico de Castellón, Ernesto de Albocácer o Francisco de Benaguacil i de manera especial la tasca i el testimoni del pare José de Tabernes, “el padre José” (rector entre 1960-1969) o el senzill i sempre humil germà lec Frai Honorio de Orihuela (1921-2003), com un nou Sant Félix recorrent i visitant els carrers i cases del Raval, i d'altra banda, les obres, l'enyorat i recordat per tants col·legi “Santo Dominguito de Val”, el cor, Sant Vicent de Paul, l'Adoració Nocturna, els grups d'espiritualitat... o la tasca d'augment de devoció envers Sant Francesc d'Asís, la Divina Pastora, la Mare de Déu del Lledó o el propi Sant Fèlix de Cantalici.

Els frares de la vida eremítica, la tercera orde franciscana, els germans menors, pel seu apostolat caritatiu i social, sempre han estat benvolguts al Raval i a la ciutat, per això, hui, ens sentim una mica órfens, i si les tres darreres germanes caputxines, Rosalia, Regina i Maria Isabel, “del convent” del carrer Nuñez de Arce, van haver de dir adéu a la ciutat fa ara dos mesos, ahir, va ser el torn de fra Francisco Pastor i Laureano, els dos darrers membres de la comunitat a Castelló.

La vida seguirà, la parròquia continuarà, però de segur que els més de 14.000 feligresos que teníem als frares de la Ronda com a referent religiós del barri, juntament amb els altres frares, “els Carmelos” que, per motius semblants, també van haver de tancar el seu convent, rebrem nous pastors, que amb tota seguretat intentaran també tenir una vida senzilla, humil i propera, però malauradament, res tornarà a ser igual.

Benvinguts siguen el nou vicari parroquial Francisco Viciano i el proper rector Joaquín Gillamón que, al setembre, haurà de fer-se càrrec de la parròquia. Des d'ací voldria donar-los als frares “que se'n van” les gràcies per tot el que han fet fins el final pel barri, i a aquells que a partir d'ara han de dirigir la vida espiritual del Raval sàpiguen ser tant propers com ho han estat en els més de 100 anys anteriors els benvolguts frares de les sandàlies, la caputxa, l'hàbit i el cordó, que hui mateix ja “hem trobat a faltar”.

Fa una dotzena de dies aproximadament, vaig rebre un correu electrònic des del negociat de Cultura del nostre ajuntament. En ell Alfons Bataller, alcalde de Castelló, em convidava, com a membre del Consell Municipal de Cultura,a l'acte de celebració del bicentenari de la Constitució Espanyola, que, va celebrar-se el passat dissabte al Saló de Plens de l'Ajuntament.Uns dies després, i des del mateix negociat, van cridar-me per telèfon, per assegurar-se havia rebut la invitació... quanta amabilitat !!!, quan d'interés !!!!...

D'una banda era estrany que, l'ajuntament i per un acte que semblava tant important oficialment, no em fera arribar la invitació físicament, es a dir, mitjançant una targeta o díptic; vaig pensar que seria per allò de la crisi i l'estalvi, i fins i tot va semblar-me, aquest nou model d'avís, per “e-mail”, una idea encertada i moderna, però en realitat, el mateix dia, un abans o un després, vaig rebre una altra invitació, en aquest cas impresa amb cartolina i en color, convidant-me a Concert que, rememorant el segle XX, la Banda Municipal de Castelló, realitzaria el divendres 20 de juliol al templet del Grau. Vaig quedar-me una mica bocabadat,i vaig pensar,que per un acte protocol·lari que semblava de gran importància i interés pel nostre alcalde, un simple avís, i per una de les moltes actuacions de la banda municipal tot un targetó. Alguna cosa no em quadrava...

I si no em quadrava la forma “de convidar-me” encara va quadrar-me menys el rebre, per part de la funcionària del negociat, l'avís telefònic, interessant-se per si de cas, no havia rebut o llegit “l'e-mail” i recordant-me l'acte.

Això em va fer pensar i molt. Per què tanta insistència? De què tenien por? I vaig arribar a la conclusió que els seus dubtes, tal vegada vingueren perquè s'havien adonat que, les coses oficials i importants, no s'han de fer així.

Fixeu-vos que “se'm convidava” a una commemoració del bicentenari de la Constitució de 1812, que, com tots sabeu és coneguda popularment com “la Pepa”, perquè va signar-se a Cadis el dia de Sant Josep, i que tant les altes institucions del Govern Central, com Autonòmiques i fins i tot alguns ajuntaments del País, van celebrar amb diferents actes al voltant del 19 de març, dia del seu aniversari, fa ja d'això més de 4 mesos, i vet per on que, el nostre alcalde, va voler celebrar aquest acte ara, quatre mesos després i en ple cap de setmana d'estiu, darrer cap de setmana de juliol, mes i setmana menys actiu de tot l'any a la ciutat, doncs aquells que gaudixen de vacances estan esgotant els seus darrers dies i, aquells que tot l'any les han esperades amb impaciència estan a punt d'iniciar-les, quan la ciutat està “més buida que mai”.

Qui l'estava obligant? Per què no esperar-se fins el setembre, quan ja ens haviem esperat més de 4 mesos? No corrien el risc de "tenir poca participació"? Pagava la pena arriscar-se?

Tal vegada eixa era la raó, simplement l'equip de govern municipal i, l'alcalde al seu capdavant, “tenien por” de trobar-se amb un Saló de Plens buit i quedar malament davant els “seus caps” convidats de més altes institucions. Els hi calia “la clac”, els hi calien “alguns que els hi ballaren els nans”, i res millor que, tirar ma, d'aquells que pensaven més a prop. Senyor alcalde que no estem al Corpus !!!. Naturalment, no estava disposat a contribuir amb els meus aplaudiments a animar l'espectacle.

Ara, aquest matí, llig que en la seua intervenció, l'alcalde va dir que “cal escoltar el poble i aprendre de les errades”. Tal vegada, l'equip de Govern municipal del PP, aconseguiren, o no?, omplir “de gom a gom” el Saló de Plens, d'això no diu res la premsa, però sempre em quedarà el mal gust de boca de pensar que, “jo era necessàri per fel bulto” i que calia demostrar als president i vicepresident de les Corts Valencianes, als senyors Cotino i Font de Mora, així com als diputats autonòmics i nacionals i als senadors per la província, que “quan l'alcalde toca el pito”, tots, acudixen a la crida... i això, malauradament, no va ser així, per molt que algun mitjà de comunicació diga que la Corporació Municipal, el Consell Municipal de Cultura i les Associacions Veïnals, van, vam assistir “en massa”.

I si no vaig assistir, que ningú s'enganye, no ho vaig fer per menyspreu, ni a la Contitució, ni a la democràcia, ni tampoc a la ciutat, va ser simplement perquè la data va semblar-me forçada i fora de lloc i context i per recordar a qui corresponga que, el Consell Municipal de Cultura, o almenys algú dels seus membres, no està allí per “pegar la cabotà” a tot el que se li demane. Cal actuar en criteri i ara, en aquesta ocasió, he considerat “les coses” no s'havien fet des de l'inici com calien. Senyor alcalde, com Vosté diu, cal escoltar al poble i aprendre de les errades.

Així comença una cançó inclosa en el disc titulat “a la nostra gent”, del grup valencià de música popular, nascut a València als anys 70 del segle passat “Els pavesos”, una formació satírica amb estètica coenta, que tenia com a cantant el showman Joan Monleón.

En la línia de tot el disc, satírica i coenta, la lletra ens parla de com “una xurra” i un soldat, van fer un tracte sexual que beneficiava tots dos, encara que va acabar amb el naixement d'un nou soldat.

M'ha vingut a la memòria hui el grup valencià, Monleón i aquesta cançó perquè avui és Sant Jaume, dia vingut a menys doncs fa uns anys, tal dia com avui, era “festiu nacional”, quan a Espanya hi teníem més dels 10 festius nacionals que ara gaudim.

Per tot això, voldria jo centrar les meues reflexions d'avui en dos aspectes: la importància o no de la festivitat, i en una part de la lletra de la cançó abans esmentada, i més concretament en la paraula “xurro/a”.

Fent una mica de memòria històrica, des del segle IX els reis hispànics venen proclamant a Sant Jaume, patró d'Espanya, doncs va ser amb la seua intercessió com va aconseguir-se guanyar als sarraïns a la batalla de Clavijo. Després, el 1630, el Papa Urbà VIII va declarar Sant Jaume l'únic patró de la nació espanyola, com a complaença pel desig dels ciutadans espanyols i contra el parer d'alguns altres que volien també compartir patronatge amb Santa Teresa de Jesús.

Per molts anys, la festa del 25 de juliol va ser “nacional”, ara, hui, en aquest 2012, i per mor del calendari laboral, és festiu de caràcter autonòmic a Galícia i,de caràcter local,a una quinzena de localitats, entre elles Guardamar o la Vila Joiosa, a la nostra Comunitat. Una cosa diferent és “el precepte” que acompanya les creences cristianes i l'obligatorietat de participar en la Santa Missa. Aixó, és qüestió de creences i en eixe camp allà cadascú amb la seua consciència, jo res tinc a dir.

Centrant-me en la segona reflexió, la paraula “xurro”, referida a persones em recorda dos zones geogràfiques clarament diferenciades però amb elements comuns. Fa uns quants anys, fins el 2000, la via del tren, separava el meu poble en dues zones clarament diferenciades, “dalt i baix la via”, ocupades per veïns totalment diferent en el que respecta al seus orígens, els de baix la via eren de la vila i els ravals, i els de dalt la via, despectivament... tots xurros.

D'altra banda, fa un parell o tres d'estius, vaig recórrer la ruta de senderisme que des del límit de la província a Barraques, transcorre fins a Sagunt, per l'antiga via del carbó de Sagunt a Terol, coneguda popularment com a “via xurra”.

Totes dues accepcions de “xurro/a” tenen en comú camins o zones cap a l'interior, cap a l'Alt Millars o l'Alt Palància, comarques valencianes amb una parla particular doncs, inicialment, van rebre una lleugera majoria de colons aragonesos, que des del principi van ser de parla aragonesa (i després, per assimilació, castellana) fins a l'actualitat, però amb costums aragonesos i que, en l'actualitat parlen un castellà amb modismes aragonesos i valencians.

“Preceptes i xurros” ... religió, normes, moralitat, creences, fonètica, morfologia, semàntica..., qui dona més en aquest 25 de juliol? Ja ho deia jo a l'inici... el dia de Sant Jaume és un dia senyalat !!!

Recorde com en somnis que les primeres imatges que vaig veure a la televisió, van ser aquelles que, naturalment en blanc i negre, l'any 1960 retransmetien l'enllaç matrimonial del rei dels belgues Balduí amb l'espanyola Fabiola. Allò, suposava tot un esdeveniment doble, d'una banda una boda reial i d'altra el poder veure la cerimònia, celebrada a milers de quilòmetres de distància “en directe”.

La televisió i els televisors que, havien arribat a Espanya pocs anys abans, prompte van començar a ser “la distracció de moda”. No recorde exactament quant, però a la dècada dels 60 va arribar el primer televisor a casa meua. Un aparell “telefunken”, comprat a “casa Jovino” al carrer Major, un dels primers establiments que van comercialitzar els aparells a la nostra ciutat.

Naturalment només veiem una cadena, televisió espanyola, i unes poques hores d'emisió, sobretot les sobretaules després de sopar. Programes com “Escala en Hi-fi”, “Reina por un día”, “Estudio Uno” , “Galas del sábado”, o sèries com “Bonanza”, “El santo”, “El fugitivo”, “Daniel Boone”, “Perry Mason” o “Misión imposible” juntament amb el concursos o els programes infantils, “Un millón para el mejor”, “Cesta y puntos”, o la gosseta “Marylin” i la seua veu Herta Frankel, “Rin-tin-tin”, “los chiripitiflauticos” o “la família telerin” van fer-se prompte, molt familiars, per no parlar de l'estrella de tots, “els telediaris”, espècie de NO-DO, programa informatiu de notícies somet, a l'estricte control de les autoritats del règim.

Els programes s'esperaven amb impaciència, no hi havia índex d'audiència ni res semblant, doncs fins el 1966 en que va aparèixer el segon canal, “el UHF” no podíem veure altra cosa. A partir d'aquell moment, i en els “aparatos” preparats per rebre'l, que no eren tots, el primer canal va convertir-se en generalista i el segon per espais minoritaris: cicles de música clàssica i teatre, series de divulgació geogràfica com “Conozca usted España” o programes musicals com “El último grito” van ocupar les nits i va començar la possibilitat de triar, i de vegades, els primers enfrontaments dins la mateixa família per veure un o l'altre canal, doncs en tots dos, allò que emetien, valia la pena, era interessant o entretingut.

I així vam estar fins que als anys 80, juntament amb la consolidació de la democràcia van aparèixer les televisions autonòmiques, EITB en Euskadi, TV3 a Catalunya, TVGA en Galícia, Canal Sur, Tele Madrid o Canal-9 amb la possibilitat “de veure televisió en la llengua pròpia” i ampliar el nombre de programes per triar.

Per acabar d'ampliar el ventall als anys 90 van aparèixer tres canals privats d'àmbit nacional: Antena-3, Tele-5 i Canal +, conseqüència de les quals la resta de canals van haver d'adaptar-se al nou marc competitiu i reorganitzar les seues programacions, iniciant-se “les guerres d'audiència”.

I així, el criteri actual no és “fer grans i bons programes”, el criteri és satisfer les peticions del públic majoritari i tindre la més gran audiència, per això, hem caigut en una televisió que o bé desenvolupa programes per explotar “el morbo o el sensacionalisme” o programes de mala qualitat de forma i contingut.

I així estem, dia sí, dia també, a l'hora de triar entre més d'una cinquantena de canals que puc veure a la televisió digital de casa meua, no hi ha cap programa que “pague la pena”; definitivament la televisió actual no és el mateix que fa només uns pocs anys, amb menys canals però més qualitat.

Sembla mentida que un invent tant interessant i amb tantes possibilitats puga ser emprat d'una manera tant carrinclona i amb tanta manca d'imaginació. Ara, a l'estiu, en que tinc més temps per veure la tele, comprove tots els dies com cada vegada que “encenc” el televisor la decepció va en augment, no hi ha cap cadena que pague la pena.

Vet per on ara a l'estiu, els llibres ixen guanyant...

De tots és sabut que aquesta és la primera frase de l'himne que amb lletra de Maximiliano Thous i música de José Serrano, va ser creat per l'exposició regional valenciana del 1909, fa més de 100 anys, i acceptat primer l'any 1925 de manera oficial com a “himne regional” i amb posterioritat, el 1984, com a “himne de la Comunitat”, doncs en 35 versos, condensa el que els valencians som, valem, podem i volem i el que podem oferir a la resta dels pobles de l'estat espanyol.

I tal vegada fora així, fa 100 anys, però ara, després de 30 anys d'autonomia i de govern continuat en els darrers 17 anys del partit popular amb els presidents Zaplana, Olivas, Camps i Fabra, i la nefasta gestió sobretot del primer i del tercer en el finançament autonòmic, i la política de la defensa dels grans esdeveniments i inversions: Terra Mítica, Ciutat de les Arts, Copa Amèrica, Fórmula 1 i Aeroport de Castelló, s'ha arribat a l'enfonsament total del territori i poble valencià, amb el més gran deute de tot l'estat espanyol, sense bancs ni caixes propis, amb gravíssims casos de corrupció a totes les esferes de govern, municipal, provincial i autonòmic, aquesta terra que, un dia va ser pròspera i envejada s'ha convertit en el símbol del desgavell polític i la mala gestió.

Hui, tornem a ser notícia a nivell nacional i primera pàgina en tots els diaris i informatius, doncs ahir mateixa vam convertir-nos en la primera comunitat autònoma espanyola que, per fer front als greus deutes amb els proveïdors, sobretot les farmàcies i els ajuntaments, va sol·licitar formalment l'ajuda financera del Govern Central, en altres paraules, vam sol·licitar “ser rescatats, ser intervenguts” doncs necessitem amb urgència 2.000 milions d'euros, que ells, els nostres dirigents, s'han gastat alegrement i ara, no saben que fer per recuperar-los.

Diners que, naturalment, provinents de l'ICO, no ens seran deixats de franc i que, ja s'ha afanyat a dir el vicepresident Ciscar, "caldrà fer front amb l'esforç i la generositat dels valencians". Escoltant aquestes paraules, van venir-me ràpidament a la memòria, les fotografies de l'ex president Camps i l'alcaldesa Barberà passejant amb el Ferrari per circuit urbà de València, l'estàtua de Fabra a l'exterior de l'aeroport sense avions de Castelló, o els implicats en el cas Brugal, trama corrupta vinculada al negoci de la brossa i l'urbanisme d'Alacant amb Ripoll, Alperi i Castedo al capdavant.

És veritat que l'arribada de l'exalcalde de Castelló Alberto Fabra, un home a qui conec poc però el poc que el conec em fa considerar-lo una persona sensata, a la presidència de la Generalitat fa poc més d'un any, no va ser en un moment fàcil ni polític ni econòmic, i que des del primer dia, va haver de gestionar d'una banda, una Generalitat amb greus deutes, i d'altra, un partit i un govern ple d'escàndols judicials, cosa gens fàcil de totes totes, i que ara, un any després, no ha pogut resoldre i ha hagut d'admetre errades i posar-se a les ordres del Ministeri d'Hisenda. Llàstima Alberto, però, tot i que supose ho has intentat, no has pogut “ofrenar noves glòries a Espanya”, el merder era i és encara massa gros.

Senyor President i Consellers de la Generalitat, ja no som, si és que ho hem estat en algun moment el centre del món. En aquests moments som l'epicentre de la tronada espanyola, no tenim estabilitat pressupostària ni tampoc la seua lluita contra el dèficit sembla estar donant bons resultats, però sàpiguen Vostés que els ciutadans estem quasi al límit dels ajustos addicionals a que hem de fer front per la seua ineptitud o la dels seus companys de partit que van precedir-los.

“Pas a la regió que avança en marxa triomfal !!!”. Si Déu no ho remeia caldrà anar pensant en canviar-li la lletra a l'himne, doncs “d'oferir noves glòries a Espanya i avançar en marxa triomfal” hem passat en pocs anys a ser “el xiulet del sereno”, la Comunitat amb menys valor i importància dins el territori nacional i l'exemple d'una mala gestió per la resta del món civilitzat. Senyor Alberto Fabra, quanta feina per fer, espere pel bé de tots els valencians li deixen fer-la a Vosté de manera encertada, i si no en sap més o no pot, doncs ja ho sap...

Benicàssim és un municipi que en els darrers anys ha tingut un creixement espectacular. Situat a la zona costanera i molt a prop de la capital, ha passat dels pocs més de 2.000 habitants als anys 60 del segle passat a estar molt a prop si no s'han assolit ja els 20.000 en aquests moment. És a dir, en 50 anys ha multiplicat la seua població “estable” per 10.

Aquest augment espectacular ha estat fruit d'una banda, de la transformació de l'economia productiva agrícola de secà al sector turístic amb totes les àrees afins al mateix, i de l'altra, a ser “ciutat de segona residència” no només dels veïns de la província, fonamentalment de la capital, sinó també d'altres províncies de l'interior, de l'Aragó o Madrid, que en temps de bonança van adquirir xalets i apartaments per passar la temporada de l'estiu, fet que en l'actualitat duga com a conseqüència que en arribar els tres mesos de la calor i les vacances escolars, el nombre de veïns supere els 60.000.

Que la població cresca tant ràpidament i a més a més augmente considerablement a l'estiu, comporta que la municipalitat haja de fer front a tota una sèrie de serveis que, naturalment, repercutix econòmicament en els forts impostos municipals als que els contribuents han de fer front cada exercici.

Tanmateix l'ajuntament de Benicàssim s'ha de sentir privilegiat, doncs les arques municipals “s'omplin d'euros” per uns serveis que, en molts casos, només es realitzen amb pulcritud quan són necessaris i això ocorre els tres mesos de l'estiu, però “se cobren” com si aquells es prestaren tot l'any, quan molts dels habitatges del propi poble o de les diferents urbanitzacions de platja o muntanya romanen tancades, per la qual cosa “s'estalvien” uns serveis que, d'altra banda, es cobren religiosament.

Amb tota seguretat aquest és el motiu pel qual el poble està cada dia més endreçat, les millores són visibles i any rere any el canvi és més espectacular. Ahir al matí, en una de les meues habituals passejades per la costa benicense ho he pogut comprovar: policia local vigilant les zones de bany, servei de neteja de passeig i de platja, servei de jardineria pública, servei de vigilància de platges, servei d'informació turística... i unes ben cuidades i netes platges, mereixedores no d'una, ni de dues, ni tres, sinó quatre banderes d'exel·lència.

M'ha cridat l'atenció que a la platja de l'Almadrava onejaven al vent, a mí m'ha semblat un signe de prepotència, quatre distincions i només se m'ha ocorregut pensar... ja poden ja, amb els diners que recapten!!!, no només aquesta zona de la platja sinó els set quilòmetres de litoral hauria de tenir totes les distincions possibles i més.

No sé si es podran aconseguir més “distincions platgeres”, però les que jo he vist corresponen a:

“la bandera blava” distintiu atorgat per la Fundació Europea d'Educació Ambiental al complir unes normes de seguretat generals, qualitat de l'aigua, serveis i ordenació del medi ambient.

“la bandera Qualitur”, emblema creat per la Conselleria de Turisme de la Generalitat Valenciana per premiar els serveis globals que la platja oferix a la vegada que premiar la gestió mediambiental i la qualitat de l'aigua i de l'arena.

“la bandera ISO 14001” atorgada per l'Organització Internacional per la Normalització, com a premi per l'aplicació d'un Pla Mediambiental, que inclou objectius i metes, polítiques i procediments.

I finalment, la quarta bandera, l'odre de la qual només ho marca el pal on oneja, “la bandera Q de Qualitat Turística”, atorgada pel Ministeri d'Indústria, Energia i Turisme que acredite que, aquesta platja, supera els standarts de qualitat establits per les normes UNE, reconeixent un nivell d'excel·lència en turisme de vacances.

No seran massa banderes per remarcar una mateixa finalitat? No fa falta treure tant de pit, senyora alcaldesa. Això només és fer el que cal fer, i a més a més caldria fer-ho, amb els diners que recapten, en totes les platges del municipi. Menys ostentació “de banderetes” i més efectivitat, i a ser possible, una distribució molt més justa de les càrregues municipals. Li sona el alt gravamen que suportem els propietaris dels terrenys del polígon-7, sense rebre cap ni un servei? Doncs això.

Atorgar de manera gratuïta qualsevol cosa. Aquesta seria una definició curta d'una paraula que al pas que anem prompte desapareixerà del nostre vocabulari: donar. Poques són les institucions, entitats o persones que hui en dia donen alguna cosa.

Tal vegada i per contraposició la paraula demanar seria la que cada dia és repetida amb més assiduïtat pel veïnat, accepció d'instar algú per a que done alguna cosa. De manera que si hi ha molts que demanen i pocs que donen, que és el que està ocorrent a casa nostra en els temps actuals, el futur ha de ser prou incert.

Es demanen amb insistència seguretats laborals, feina, habitatges dignes, accés universal a la cultura, cessament de violència de tot tipus, llibertat d'expressió, autonomia personal, atenció sanitària digna, defensa dels drets dels animals..., i a canvi, es dona, s'oferix esforç, treball i constància. Aquestes han estat durant molts anys “les regles del joc” que, ara, sembla trontollegen per una societat consumista i capitalista que darrerament s'ha tornat boja.

Demanar i a la vegada donar, aquests han estat al llarg dels segles els elements claus que han fet créixer Castelló. Encara hui en dia, un testimoni ens recorda després de molts anys aquest compromís. Us heu preguntat alguna vegada d'on ve el nom de l'antic Camí de la donació?

Ja al segle XIV els terrenys que separaven el poble de Castelló de la mar tenien una delimitació concreta. Un camí que de nord a sud recorria el terme i permetia separar els terrenys cultivables, l'horta, a l'oest, pròxims al poble, de propietat particular, dels terrenys pantanosos, més a l'est, en estat salvatge i vegetació espontània, que acabaven a la mar amb una extensa pinada..., de propietat municipal, paratge que va pràcticament estar despoblat fins als darrers anys del segle XVI, trobant-se esporàdicament alguna barraca o alqueria.

Aquestes terres pantanoses amb molt d'esforç, amb el pas dels anys i de generacions, eren guanyades als aiguamolls i “donades” de manera franca i lliure de càrregues a aquells que les “feien aprofitables” , terrenys que conformarien amb les sèquies i marjals, amb el pas del temps la zona coneguda com a marjaleria.

El camí “de la donació” marcava el límit i aquell que volia “demanar” nous terrenys, havia de guanyar-se'ls. Veritablement se'ls hi donaven, una vegada els havia sanejat i convertit en profitosos. Així, una donació seguia a un esforç continuat i un interés demostrat. Tota una lliçó d'intencions.

Hui, i vist des de la perspectiva del temps, sembla “un xollo” aconseguir uns terrenys a canvi d'un treball físic i una transformació agrícola, però si on diem terrenys ho canviem per “retallades”, tal vegada puguem aconseguir que “el terme cresca”, és a dir, aconseguim millores en un futur no massa llunyà.

Quin pot ser el problema amb que hagem d'enfrontar-nos? Doncs que “les retallades” , l'esforç econòmic, les sofrim uns quants i “els terrenys”, els beneficis, passen a ser només d'uns pocs. Així no arribarem enlloc.

Si la “donació” va ser una realitat, si els veïns s'afanyaven en “colonitzar terres” era perquè, naturalment, els pocs o molts guanys que s'obtenien de les noves terres productives, eren per benefici propi, de l'individu o família que havia dedicat temps i esforç en la recuperació. Si hui en dia, segle XXI, l'esforç, el prémer el cinturó només ha de recaure sobre els més dèbils i després, els rics, els de sempre, els “amos de l'horta”, volen gaudir i participar de la “recuperació de les noves terres” que han estat aconseguides per l'esforç dels treballadors, llegiu autònoms i funcionaris, la donació, el creixement, no serà mai una realitat a casa nostra.

Tota una lliçó d'economia la que els nostres avantpassats van donar-nos. Ara, quan necessitem una “recuperació d'aiguamolls del segle XX”, només cal aplicar-nos el símil. Treball, constància i sacrifici de tots i més benefici per aquells que més s'esforcen, que més càrrega suporten. Eixe és el futur per créixer, no hi ha fórmules màgiques. Eixa ha de ser la política que ens guie. Serem capaços de ficar en pràctica aquestes ensenyances? En aquest moment, i digueu-me pessimista, crec estem molt, massa lluny.

Emulant la lletra d'una cançó del 1984, d'un dels cantautors més coneguts i admirats del meu País, Joan Manuel Serrat, diria que hui fa 29 anys que tinc 29 anys, i en aquest 16 de juliol del 2012, puc, gràcies a Déu cridar ben fort que, “encara tinc força, no tinc l'ànima morta i em sento bullir la sang”.

Poc puc contar-vos del meu poble i país d'aquell llunyà 1954 que no hageu viscut aquells que sou més majors que jo; records, que d'un o altre caire, de segur guardareu a la memòria. I per aquells que no vàreu viure els anys 50, 60, 70 o posteriors, les hemeroteques us poden il·lustrar amb tot tipus de detalls.

Jo, que per naturalesa sóc curiós, a més a més d'esbrinar que aquell 16 de juliol de l'any 1954, va ser dijous, -cosa per altra banda gens difícil de descobrir amb les noves tecnologies-, voldria hui, comentar algunes coses curioses de la data...

Castelló i el raval de Sant Fèlix en aquell estiu del 1954 era un poble de carrers buits, silenciós, tranquil... L'empresa més important del Raval, sens dubte era “Manufacturas Corcuera” fàbrica de teixits i confecció en un moment en que el Raval era eminentment agrícola. D'aquell any, que va ser sant, cal recordar a més a més de la gelada sofrida al gener, l'obertura de la residència “Domus Mariae” al carrer del Bisbe Climent, i “la casa gran” nom en que va ser i encara és conegut el centre d'assistència sanitària “Falangista Miró”, hui centre de consultes externes d'atenció especialitzada a l'hort dels corders...temps en que ocupava el Govern Militar el general Antolín Cadenas, el civil José A. García-Noblejas, i l'alcaldia Carlos Fabra, pare del fins dissabte passat president del PP castellonenc i de mateix nom.

Tal vegada l'esdeveniment més important d'aquell 16 de juliol, a nivell nacional i del que van fer-se ressò els diaris de l'època, que costaven una pesseta, va ser la felicitació pública per la seua onomàstica a la senyora Carme Polo, esposa del Cap de l'estat, el general Franco, que com ho fan encara hui totes les Carme, Carmines, Mari Carme o Carmelos, celebrava la seua onomàstica.

També, el dia que jo vaig néixer, la premsa publicava que, a Madrid, el dia d'abans s'havien suspés tots els espectacles públics doncs havia mort l'il·lustre dramaturg i premi novel en Jacinto Benavente. Curioses també van ser aquell dia les declaracions del senyor Kersten president del Congrés Americà que en arribar de visita a Madrid, en un recorregut per Europa, va afirmar que “Espanya per la seua situació geogràfica i el caràcter dels seus habitants, havia de jugar un paper molt important en la tasca contra el comunisme, ja que va saber vence'l en el propi territori”.

I que em dieu de la notícia que a la pàgina 5 portava “la vanguàrdia”? No té desperdici... “Una balena a Madrid”. Com se suposava que en aquell temps encara eren molts els madrilenys que no havien vist mai la mar, en una barraca, era exposada per uns dies, com si d'una atracció de fira es tractés, una balena de 60 tones de pes i 20 metres de llargària...en formol !!! Tot un espectacle. I si continuem parlant d'espectacles, s'anunciava per aquell dia, a la Sala Monterrey de Barcelona, l'actuació de Rosita Serrano, cantant i actriu, amb tot el glamour del moment, coneguda com el rossinyol de Xile, que, atenció, vestia en cada actuació peces de Cristian Dior !!!!

I com ara, el “Tour de France” estava en acció, i l'holandés Wagtmans era el lider després de huit etapes disputades. La carera juntament amb el campionat mundial de Tir al colomí, que s'estava celebrant a Donosti, foren els esdeveniments esportius del dia.

Mentrestant “lavanda” de Myrurgia, la seguretat de “Michelin”, l'elixir i crema dental “Kemphor”, el suc de taronja “Citronia” i la competència “Orange Crush”, l'aigua digestiva “Mondariz” o el “Pegamento I-medio”, juntament amb les fulles d'afeitar “Ducal”, els primers matalassos de molls “Barnés”, els pantalons d'esport i banyadors “Meyba”, i el material fotogràfic “Valca”, amb les novetats dels sastres que confeccionaven vestits d'home a mida, per 450 pessetes, eren els anuncis de moda.

Han passat molts anys, molts dies viscuts des d'aquell dijous primer de la meua vida, dies alguns oblidats, altres recordats per sempre, però en definitiva anys i dies en que he aprés a valorar el valor de la vida...

No se m'acudix cap altra solució. Al TRAM, el transport metropolità de Castelló, el transport de viatgers urbà i ecològic, que des de fa anys se'ns està venent als veïns com el transport del futur, que ha de millorar l'accessibilitat i el accés al centre històric de la ciutat, a la vegada que unir el nucli del Grau i altres municipis de la Plana amb la capital, a aquest nou mitjà, com dic, no paren d'eixir-li problemes.

Què pensarà ara l'alcalde? I què pensarà l'actual president de la Generalitat el senyor Fabra, qui, sent alcalde de Castelló, va ser l'impulsor i defensor del projecte del pas del TRAM pel parc d'En Ribalta, ara que, una vegada enllestides les obres, el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat s'ha pronunciat anul·lant el projecte?

Segons la sentència “el projecte no respecta les característiques i valors essencials del jardí ni la seua integritat modificant l'estructura urbana i arquitectònica del conjunt i les característiques generals de l'ambient i la silueta paisatgística”.

Les obres, en el seu moment, ja van provocar una crítica social qualificant-se les crítiques d'incongruents per part de l'equip de govern municipal. Ara, sembla que la justícia dóna la raó al veïnat.

Però no s'acaben ací els maldecaps de l'equip de Govern pel que respecta al TRAM, que ja veurem quina solució li busquen al pas pel parc, doncs des del passat més de març en què van començar les obres de l'anomenat “bucle centre” plaça d'En Cardona Vives, carrers de Saragossa, Governador, “de la vieta”, Gasset... fins la plaça del Rei en Jaume, les crítiques de comerciants i veïns, juntament amb les dels conductors, no han parat de créixer.

Més de cinc anys fa ja de l'inici del projecte i, a hores d'ara, només el TRAM circula des de la universitat fins el Corte Inglés, amb uns vehicles que, qualsevol dia, quedaran obsolets i que des de la seua inicial posada en marxa no han deixat de tenir problemes.

Voleu dir que algun dia parlarem d'un sistema públic de transport de viatgers eficaç, eficient, fiable i amb avantatges respecte a altres transports? Tal i com estan transcorrent els esdeveniments ho veig difícil.

Com veiem, d'una banda els propis vehicles, d'altra el retard en les obres, d'altra la sentència de la Justícia, d'altra els propis comerciants, d'altra els conductors, d'altra els veïns que tenen dificultats d'accés als seus domicilis ... tot, tot, són inconvenients, per no parlar dels diners, dels milers i milers d'euros que s'invertiran per... no rés.

El bou està fent-se massa gros per torejar-lo tota sola la regidora de mobilitat del nostre ajuntament, la jove Carme Albert i, tal vegada per això, ella sembla ser l'encarregada de “les menudències”, com els anuncis de talls i canvis de circulació, deixant “el gros” pels pesos pesats de l'equip de govern, el senyor Miguel A. Mulet i el propi alcalde.

Serà un projecte del PP de Castelló en bloc, serà un projecte d'Alberto Fabra, serà un projecte de la Conselleria d'Infraestructures, de la valld'uixenca Isabel Bonig, o tal vegada de tots una mica, però el que està clar és que al pas que anem per acabar el problema només falta que als trolebussos els hi fiquem ales.

Una cosa és demanar paciència per les obres i una altra diferent és que cada vegada que s'avance una mica vinguen els comerciants, els vianants o la pròpia justícia i “tiren a terra” tot el que s'ha avançat. On anirem a parar? No estarem pixant fora del test?

Es conta que fa un bon grapat d'anys a Catalunya, abans de la segona república, Santiago Rusiñol, per divertir-se i divertir els amics va montar una parada al mercat d'Olot per comprovar si els pagesos de la Garrotxa es deixaven seduir pels guanys fàcils, venent duros a quatre pessetes. Va demostrar com volia, que la gent som uns malfiats doncs no va vendre ni un sol duro, tot i que la mercaderia i el preu que demanava proporcionaven guanys palpables. Era tant inversemblant que algú pogués vendre un duro a quatre pessetes, que només podia ser una estafa, que el vianants no podien veure, però sí intuir.

Sembla que en els darrers anys han tornat a apareixer venedors de duros a quatre pessetes, empreses que aparentment oferixen de manera totalment gratuita una sèrie de serveis als usuaris, sense demanar res a canvi. És possible?

Ningú dona duros a quatre pessetes, i més encara al segle XXI, en aquesta època de crisi capitalista que estem vivint, on hi trobem moltes empreses a les que no els eixen “els números”; per això va estranyar-me i molt, que l'empresa Endesa, l'empresa nacional d'electricitat, m'oferira un servei “gratuit” de reparacions urgents 24 hores, durant un periode de 6 mesos, a canvi de res. Bé, vaig pensar “que aquest regal” me l'oferien per captar la meua “factura de gas” que fins aquell moment era abonada a la competència, gas natural Fenosa, com a premi.

Gràcies a Déu no he necessitat durant els 6 mesos “de cobertura gratuita” de cap reparació urgent ni per problemes eléctrics, ni de fontaneria, ni de vidres ni tampoc de cap manyà, per la qual cosa, vaig prompte oblidar-me fins i tot que la meua pòlissa, cobria aquests serveis.

Va extranyar-me i molt que, fa aproximadament un mes, Endesa m'enviara una carta avisant-me que amb data 30 de juny del 2012 el servei deixaria d'estar cobert, però que l'empresa m'oferia la possibilitat de seguir gaudint del servei d'assistència de manera gratuïta uns altres 6 mesos, només fent una simple cridada telefònica.

Va deixar-me “amb la mosca al darrera l'orella” i, com mai he tingut necessitat de fer us d'aquest servei, vaig deixar-ho córrer. Ara, ahir mateix, de bell nou, el senyor Mariano López Meseguer, director de Serveis a la llar d'Endesa, torna a enviar-me una altra carta, dient-me que a data d'1 de juliol ja no estic cobert, i torna a convidar-me a continuar gaudint del servei sense cap cost i només amb la cridada telefònica.

Quina cosa més estranya, vaig pensar? Quant d'interés? A canvi de res? Definitivament no m'ho puc creure, ningú dona duros a quatre pessetes, ningú és tant explèndit en aquests moments. No hi haurà gat amagat?

En lloc de fer cas i cridar al telèfon indicat, que per cert, era diferent en cada carta, el que vaig fer va ser “navegar una mica per la xarxa” i vet per on, vaig descobrir que un consumidor amb data 23 d'octubre del 2010 va penjar al seu blog la seua mateixa experiència. Podeu fer un seguiment del mateix en aquest enllaç http://reclamacionadsl.blogspot.com.es/2010/10/servicio-de-reparaciones-urgentes-24h.html

En definitiva el que ve a dir és que el famós servei de reparacions urgents 24 hores NO és gratuït, doncs no cobrix ni les despeses de desplaçaments ni de la ma d'obra, la gratuitat afecta.... a la rapidesa en l'assistència (menys de tres hores), és a dir, que la gratuitat és que puc contar amb el servei i així després, pagar-lo. Ah botons !!!

Però, amics, encara hi ha més,el número de teléfon al que “te conviden” a cridar per seguir gaudint del servei, sempre és un 902, conegut com a número universal, amb la particularitat que el cost íntegre de la cridada la paga l'usuari i els beneficis se repartixen entre l'empresa que contrata la línea, Endesa?, i la companyia telefònica.

Vet per on... el gat deixava d'estar amagat i havia estat descobert.
Per totes aquestes raons, ni cridaré, ni contrataré i si torne a rebre una altra carta de darrer avís, simplement la tiraré al fem, doncs en definitiva sospite que la única cosa que volen és vendre'm una assegurança. Més els hi haguera valgut ser més clars, i tal vegada fins i tot canvie de companyia de gas.

José Antonio Labordeta va ser professor i diputat de la “Chunta Aragonesista” al parlament espanyol en dues legislatures. En els 8 anys com a parlamentari va convertir-se en tot un personatge polític. La seua facilitat per dir els coses tal com les pensava i vivia, va fer que tinguera una gran enemistat política amb els companys del PP.

Cada vegada que pujava a la tribuna per defensar les seues propostes els diputats del PP no paraven de ficar-se amb ell. Per això, Labordeta, en una jornada parlamentària marcada per la compareixença del president Aznar en vespres de la guerra d’Irak, i quan tenia la paraula i ningú li feia cas va dir: «Vostés estan habituats a parlar sempre perquè ací han controlat el poder tota la vida, i ara els emprenya que vingem ací a poder parlar les gents que hem estat torturats per la dictadura. Això és el que els fot a vostés, vinga, i és veritat, fotre. A la merda!».

L’exabrupte va fer-lo mes famós encara, no per part dels simpatitzants del PP, però sí per part dels qui van valorar la seua veu com una reacció a la manera en que este partit, el Partit Popular, gestionava la seua majoria.

Ara han passat uns quants anys i alguna legislatura. El PP torna a governar el país i ahir, 11 de juliol, -festa de Sant Benet, patró principal d’Europa, patriarca dels monjos d’occident, conegut a tot arreu per ser el creador d’una de les principals regles monacals, basada fonamentalment en el treball com a mitjà per assolir el millor que te la vida, necessari per aconseguir el benestar-, un altre president del govern, però a la mateixa tribuna oratòria, el senyor Rajoy,a les ja conegudes mesures de les retallades en educació, sanitat, investigació i reforma laboral, orgullós de presidir, com ell mateix va dir, un “govern de dretes”, va presentar una altra sèrie de mesures per seguir retallant i augmentar els impostos. Tot un rosari de dispropòsits a quin mes extravagant !!!

No vaig a enumerar els nous retalls, de tots són a hores d’ara ja coneguts. Només i em resum diré que: “mes sacrificis i menys serveis publics i drets”, així, on anirem a parar? Si és fort dir que és baixe la prestació d’atur a partir del 7é mes, encara ho és mes la nova penalització als empleats públics i la reducció de les partides per prestacions socials. Així hem d’augmentar l’empleabilitat? On estan les mesures d’estímul econòmic, fent desaparéixer « l’extra  de nadal » ? Anem bé.

Per estes i altres raons, m’ha vingut a la memòria el senyor Labordeta, i igual que ell va fer-ho públicament a la tribuna, voldria també de manera pública, amb estes reflexions compartides amb tots Vostés que ho lligen, enviar la política del senyor Rajoy, -mai la persona-, la política del PP… a la merda !!!

Tal vegada estiga errat, però pense que son mesures injustes, que no han de servir per resoldre la crisi, sinó per crear mes sofriment, a la vegada que vull recordar als votants i simpatitzants del PP que, cap de les mesures adoptades fins ara, apareixien en el programa electoral que va portar-lo a presidir el govern, amb una vulneració en tota regla del compromís adquirit amb els ciutadans.

La major retallada de la història moderna del nostre país, disgusta en general sobretot a aquells més pobres de la societat en benefici dels més rics. Necessitem amb urgència dirigents sense tanta hipocresia. Hauran dormit bé esta nit tots els diputats que van aplaudir el senyor Rajoy quan va acabar d’anunciar les noves mesures? De ser així, ho repetisc, recordant el mestre Labordeta i també la regla benedictina “de l’ora et labora”… senyors vagent-se Vostés… a la merda !!!

Així i escoltada aquesta paraula per primera vegada, recorda al nom d'algun producte farmacèutic, xarop o pastilles. També sona com a producte de neteja, no em digueu el perquè, però tal vegada per influència d'altres noms afins, això em recorda aquest mot.

Tanmateix res té a veure. Proxpol és l'acrònim resultant d'unir les parts de dues paraules : proximitat i policia, « prox-pol ». Feta aquesta excepció, ara comencem a entendre una mica el seu significat. De manera que PROXPOL és la suma dels significats de les paraules que la generen i ve a significar el projecte de policia de proximitat que liderat per l'ajuntament de la meua ciutat, intenta diagnosticar els principals àmbits d'actuació de la policia local: seguretat, civisme, mediació i normes de convivència i tot això en col·laboració amb el veïnat.

Aquest és un programa ficat en marxa conjuntament a Castelló i Mèxic, concretament a la localitat d'Escobedo en coordinació amb la nostra ciutat i la pròpia universitat castellonenca, basat en donar un gir al model de policia de barri, apropant-lo al veïnat, avançant en seguretat pública. Ací teniu un reportatge sobre la implantació del servei Proxpol al municipi mexicà
http://www.youtube.com/watch?v=dq5rNxJT7rI&feature=related

Des dels inicis de la seua implantació, el 2010 han estat diferents les generacions de policies de proximitat que han anat incorporant-se al projecte, i també han estat diferents unitats de policia d'altres ciutats (Badajoz, Alcorcón, Fuenlabrada, Vitoria…) les interessades “en copiar” el projecte, que ací a Castelló, va iniciar-se fa uns mesos de manera pionera al Grau, incorporant mitjançant l'àrea de Seguretat Pública, huit veïns com a “col·laboradors” i que, sembla, estant aconseguit que els grauers es familiaritzaren més amb la policia de barri a la vegada que determinar quines són les majors dificultats a l'hora de conviure.

En definitiva es tracta d'un projecte que tracta d'integrar el veïnat en l'organització policial com una font d'informació més amb l'objectiu de millorar l'atenció a la ciutadania i conèixer de primera ma els problemes que ha de conéixer la Policia Local en els diferents barris de la ciutat, per solucionar-los de forma ràpida i professional, per a la qual cosa una de les seues principals “armes” és incorporar cada dia més als ciutadans civils en els temes de seguretat.

Ara, uns mesos després de l'inici del programa, els nostre governants s'afanyen a dir que, la ciutat se consolida com exemple pioner en policia de proximitat, tot i que en som encara molts els veïns que “no ens hem assabentat” del funcionament del Proxpol. Sembla que l'intendent en cap de l'àrea de seguretat pública del nostre ajuntament, el senyor Carque, es dedica a “vendre” les meravelles del servei a fora del nostre territori, concretament a Madrid, on, en un congrés internacional, ha presentat el projecte deixant a tots els participants bocabadats.

Està bé, molt bé, però senyor Torres, regidor de policía, voleu dir que és per tant? Voleu dir que si eixim al carrer i preguntem als veïns, que és això del Proxpol o simplement a què li sona, sabran donar-nos resposta encertada? Voleu dir que “a peu de carrer”, el veïnat ha notat darrerament algun canvi en seguretat ciutadana? Què voleu que us diga, tinc, com en moltes altres ocasions, els meus dubtes…

No estarem venent “fum”? No estarem “creient i confiant massa” en un producte que està per desenvolupar? No estarem venent la pell de l'os, abans de caçar-lo? Tanmateix m'equivoque i siga aquest projecte la gran novetat dels propers mesos i el gran encert de l'actual ajuntament. Faig vots perquè així siga.

Ahir al matí vaig participar a la I marxa no competitiva al Bartolo organitzada per la MIM i celebrada a Benicàssim. Era aquesta la primera ocasió en que amb coincidència amb “la carrera” es celebrava aquesta passejada. Dotze quilòmetres per sendes i camins que van endinsar-nos al paratge de la Font Tallada i les Agulles, per acabar a vora platja, a l'almadrava.

En arribar “a la meta” com és costum en aquests esdeveniments, s'obsequiava als participants amb coca de tomaca, trocets de pizza, coca de ceba, coca de poma i tota classe de begudes i refrescos, des dels anomenats isotònics, passant per les coles i les cerveses.

Tanmateix, allò que més abellia els corredors i caminants en arribar a l'habituallament final, era la fruita, plàtan i sobretot el meló. Val a dir que no era meló allò que s'oferia als corredors, era síndria, el que nosaltres coneguem com “meló d'Alger”, front al meló “de tot l'any” que és conegut a tot arreu del nostre poble com a meló, així sense cognom, o tal vegada amb el cognom de tendral, de “pell de sapo” o “d'aüela”.

És veritat que entre les fruites de l'estiu, el meló és tal vegada la fruita més refrescant. Una bona tallada suposava en aquells moments un refresc molt superior a les begudes embotellades, al ser una fruita altrament hidratant, i per tant, especialment indicada per quan fa molta calor o per quan hom es troba molt acalorat després d'un esforç considerable.

Diuen que és molt recomanable pels ronyons i les vies urinàries; també és molt indicat per fer una cura depurativa a fi d'eliminar toxines de la sang, tot i que té un baix contingut en sucres, tot i que el seu percentatge hídric va del 90 al 95%.

Diuen al meu poble que “el meló d'Alger no engreixa” perquè tot és aigua, i tal vegada siga així, però cal tenir en compte que aquesta és “un aigua especial”, biològica, perquè ha participat en milers de reaccions químiques desenvolupades a l'interior de les cèl·lules vives del vegetal.

D'altra banda cal considerar que és una fruita que quasi no té greixos, bastants proteïnes i una bona quantitat de vitamines i minerals, per tant direm que el meló d'Alger que ahir va repartir-se a la “meta” era a la vegada que hidratant, remineralitzant, alcalinitzant, diürètic i laxant, en voleu més?.... i fresquet !!!, tot un luxe i encert dels organitzadors.

I és que el meló “d'Alger” o també el de “tot l'any” és un clàssic de l'estiu. On hi haja un bon meló, la festa està assegurada, és la fruita del compartir, doncs pel seu tamany convida a menjar-la sempre en companyia, ja siga a tallades, sol o acompanyat d'un bon tall de pernil o en “sorbet”, barrejant la seua polpa amb suc de llimona, iogur natural, unes fulles de menta, suc de taronja i un bon rajolí de cava, afegint-li una mica de gel picat.

Allò era la glòria per nosaltres, els de la volta curta, els participants en la marxa no competitiva, i més encara per aquells altres, corredors ells, que en poc més de dues hores o alguns inclús amb menys temps, van aconseguir completar l'exigent recorregut.

Per uns i pels altres, per tots, les “tallades de meló d'Alger” eren les estrelles, després vindria la recollida de samarretes commemoratives i els massatges per recuperar les cames, però, per endavant, el meló d'Alger... ja anava fent el seu camí, eliminant l'amoníac, regulant la tensió arterial i fent que ens tornaren ràpidament les forces.

Meravellós meló d'Alger, de moro o d'aigua com també és conegut a altres indrets de la mediterrània, verd per fora i roig per dins amb llavors negres les més tradicionals o sense llavors les varietats “modernes”, carnós i sucós, va ser el rei a l'arribada...

Continuant en les reflexions iniciades ahir, i d'acord amb el compromís adquirit amb tots Vostès, ací “penge” la segona part de la meua intervenció en l'assemblea de Festes del passat dissabte.

“És veritat que gràcies a l'esforç i el treball de la Junta de Festes, del Patronat, de l'Ajuntament, de les Empreses Col·laboradores, de les Gaiates, de les Colles, fins i tot del comportament ciutadà, s'ha aconseguir mantenir un “cert nivell fester”, malgrat que s'ha hagut d'ajustar el programa al pressupost limitat, però… no valen excuses i cal, ara crec és el moment, de preguntar i respondre donant explicacions

A millorat la qualitat del programa de festes del 2012?
S'ha aconseguit que els diferents actes assoliren un important impacte social?
S'ha estat capaç d'oferir als veïns i visitants propostes de gran interés?
S'ha analitzat l'impacte econòmic que ha suposat la internacionalització en relació a l'augment i/o qualitat dels diferents actes del programa?

Des d'aquests punts de vista, francament, i puc estar errat, crec que NO hem avançat gens ni mica, més encara, gossaria dir hem anat cap enrere, així que, a l'equip fester que demà mateix ha de començar una nova singladura, a més a més de desitjar-li tota la sort del món i agrair-li ja públicament la seua generositat, el seu esforç la seua dedicació altruïsta, li demanaria, fora més atrevit, més llençat, més imaginatiu, més innovador, més obert, més crític que ha estat fins ara i si s’han de reduir « els actes del programa oficial » que siguen atrevits i ho facen, no passa res si allò que és manté és cada vegada de més qualitat.

Tal vegada ara siga el moment, de repassar els acords dels tres Congressos Madaleners celebrats fa ja uns quants anys, el de 1978, el de 1986 i l'últim el del 1995 organitzat per l'aleshores naixent Federacíó de Colles, les conclusions dels quals resten a algun calaix dormint el somni dels justos; allí s'hi troben algunes propostes sobre el futur de les festes i l'impacte en la societat castellonenca, que, ara, en temps de retalls i d'impulsar la internacionalitat, poden ser aprofitables: gaiata monumental, gaiates de sector ampliables cada any i que desfilen només en alguna part, renovació en els actes d’imposició de bandes i galanies, propostes diferents per presentacions de comissions de sector agrupades per afinitats zonals…

Senyor López , dediquem energies a la millora de la festa, no a mirar-nos el melic, no a fer sempre el mateix, lluitem per una diversitat en unes ments mes obertes, la reputació de la ciutat està en joc, ara és el moment.”

Moltes gràcies”.

Aquestes paraules que van ser escoltades amb atenció per l'assemblea van ser recolzades públicament per algun assambleista i “en corredor” per alguns altres que, no entenc ben bé no van fer-ho en el moment, iniciant o continuant el debat que, haguera estat molt enriquidor.

Només el propi president de la Junta de Festes, en Jesús López, va contestar-me, o almenys va intentar-ho doncs el que va fer, llàstima no estiga recollit en cap enregistrament, va ser eixir-se'n per la targent, resumit en què “les festes no són millors perquè no hi ha més diners”. Això, senyor president, ningú ho nega; simplement el que se li vaig voler recordar i no era el més important de la meua intervenció, és que fer bones festes en diners no és difícil, el que veritablement és difícil i tot un repte, al que Vosté i la seua Junta sembla no volen entrar o no saben més, és fer bones festes en pocs diners, innovar des de la imaginació.

Açò ha estat tot, que us sembla? Penseu servirà per alguna cosa la meua intervenció, les meues reflexions, jo sincerament crec que no. Com en altres vegades, “predicar en desert, sermó perdut”. Llàstima, però seguisc pensant que he dit el que havia de dir i el que és més important on s'havia de dir...

Avui, dissabte de Sant Fermí ha hagut sessió plenària de l'assemblea de Festes a Castelló. Ha estat una assemblea atípica, doncs en lloc d'haver-hi noves eleccions, era una assemblea per ratificar d'una banda a l'actual Junta de Festes fins el moment de la transformació d'aquesta d'acord amb els futurs estatuts del nou patronat fester fruit de la llei de grans ciutats, previst pels propers mesos, i d'altra fer un balanç de l'exercici fester.

Com en els darrers anys el món de la festa “no ha demostrat massa interès”, llàstima, i encara que l'assistència pot considerar-se alta, la participació dels membres en allò que fa referència al balanç ha estat ben escassa.

Jo, que he estat triat pel Consell Municipal de Cultura per representar aquest organisme a l'assemblea, com en anteriors ocasions he intervengut, tot i que ho he fet a nivell individual, quan el president de la mesa ha convidat els assembleistes a fer un balanç, després que el president de la Junta, el senyor López, haja dit la seua, que a mi m'ha semblat poc profunda i gens estructurada.

Voldria en aquest blog donar a conèixer a tots aquells que vulguen llegir-les, les meues reflexions, que, com en anteriors ocasions, molt em tem, caiguen en sac buit i s'obliden ràpidament.

Com són moltes coses pel poc espai d'un post i per no cansar-vos massa, li'n dedicaré dos al tema, fent unes reflexions, “per entregues”, com ho he fet en altres ocasions.

Comence doncs la reproducció de la meua intervenció:

“Tot i que tinc vot en aquesta Assemblea, com a membre representant en la mateixa del Consell Municipal de Cultura, voldria manifestar i que així constara en acta que les meues aportacions, encara que compartides per altres membres del Consell, són efectuades des de la reflexió i anàlisi personal al voltant dels actes del darrer exercici fester, doncs no han estat debatudes ni per tant consensuades, per premura de temps, en sessió plenària del Consell.

És en aquesta Assemblea de Festes, el lloc i moment de girar la vista una mica enrere i, des de la reflexió, buscar que les festes del 2013 siguen si més no, millors i més internacionals que les d'aquest 2012 que tot just ara acaben. Cal pensar en positiu i també ser crítics per anar canviant…

Així entre els molts aspectes positius que, tal vegada estareu d'acord amb mi, cal mantenir per molts anys, destacaria que:

Hem d'estar molt satisfets pel bon ambient assolit i les ganes de festa de la gent de Castelló i la gran participació en actes populars i de carrer.

L'alt nivell assolit en Concurs de Mascletaes en particular i en "els focs d'artifici" en general.

La puntualitat en que es desenvolupen la major part d’actes al carrer.

La coordinació i cordialitat entre els diferents col·lectius festers, que cada any fa que la col.laboració done fruits en més i millor actes.

Però també caldria tenir present els molts aspectes a millorar :

El model fester ha estat pràcticament el mateix que en els anys precedents, amb pocs i xicotets retocs, fent-se manifesta una manca d'ingeni i imaginació a l'hora d'innovar els actes del programa oficial; més del mateix, el programa resulta en els darrers anys cada vegada mes, massa encotillat. Calc de l’anterior; si, amb el mèrit de fer molts actes, quasi el mateix cada any amb menys pressupost, però realment això és el què volem? Això és el que vol Castelló, la ciutat i sobretot els visitants?

Poc de ressò d'alguns actes que poden fer-nos més internacionals, donar-nos projecció fora. Com exemple, l'acte de lliurament de premis del concurs de mascletades. Este és un acte que se mereix un altre lloc i moment. Requerix un acte senzill, d’acord, però amb més prestància i saber fer. Donant-li la categoria que les empreses se mereixen. Elles ens han d’ajudar a « exportar Castelló »

El festival de bandes funcionarà sempre, atrau molta gent, però cal potenciar el nivell de les formacions si volem que tinga prestància internacional. Cal potenciar-lo mes televisivament i cal “cuidar” els comentaris que ixen per la pantalla, no a la improvisació. Si la TV que el transmet són professionals que ho demostren també en els seus comentaris.

La desfilada Internacional ha estat de les mes fluixes dels darrers anys. Si realment volem que seguisca sent internacional cal buscar allò que siga novedós, que capte l'atenció. És veritat que això costa diners, però cal plantejar-se si pot fer-se o no, i cas de no poder mantenir-se un cert nivell de qualitat, canviar l'acte. Prou "d'enanitos de carnestoltes i elements del tombacarrers reutilitzats". No dic que no vinguen, que no siguen aprofitables, però, és este el seu acte, si porta el cognom “d’internacional”?

La poca atracció del “córrer” la traca final. Poca gent jove als carrers, seguint-la, ni tant sols a trams. En alguns llocs la traca anava assoles i açò va en augment cada any. Caldria revitalitzar este “córrer la traca”, tal vegada no fent-la tant ràpida o recuperant els "remats i retards" en Mª Agustina, Forn del Pla, Porta del Sol, la Pau....és un acte singular i diferent, característic del final de festes i darrerament sembla un acte "que cal fer" perquè s'ha fet sempre, i no podem fugir, però que no te cap importància, o aquella és menor dins el marc general del Magdalena Vítol.

Cal cuidar molt més el protocol sobre tot en què respecta a la Regina i la seua imatge pública com a representant femenina de la dóna castellonera, i buscar assessors en matèria de vestimenta oficial pels representants de la festa, elles i també ells, en l’ús dels vestits tradicionals.

D’altra banda cal “limitar les zones vip’s” habilitant-les només quan siguen estrictament necessàries i per les persones imprescindibles : comitiva oficial i unes poques autoritats, i no sent espais “reservats” per amics i coneguts de torn, per tornar favors. Això dóna mala imatge externa i any rere any, malauradament va en augment.

Caldria vigilar els preus en el mesó de la tapa i la cervesa, del vi i de la carpa del centre asturià, doncs estan els tres dins el programa oficial. On han anat a parar els beneficis? S'han invertit en fer festa? “

Fins ací la primera part, i demà si tot va com a d'anar podreu llegir la darrera part de la meua intervenció. Ara caldria ficar, allò tant socorregut del continuarà..

L'església ortodoxa romanesa és una de les esglésies integrades en la comunió ortodoxa, dirigida pel patriarca de Bucarest. A ella pertanyen la major part dels romanesos i és la segona de les esglésies ortodoxes per darrera de l'església ortodoxa russa.

A diferència de la resta de la Comunitat Valenciana on la musulmana és la segona religió més practicada, degut al gran nombre d'immigrants procedents del Magreb, a la nostra província és l'ortodoxa la que ocupa el segon lloc, per la nombrosa colònia de romanesos que resideixen al nostre poble, conformant més de la meitat dels estrangers amb domicili a la nostra província.

Hi ha molts punts en comú entre l'església Romana i l'Ortodoxa, però també hi ha diferències, causa de la separació. L'església ortodoxa creu que les ànimes, després de la mort, esperen el Judici Final, en un lloc que no és el Paradís, o la diferència a l'hora de creure que la concepció de la Verge per part de Santa Anna fou de manera natural; tampoc creuen en la infal·libilitat del Papa, consagren el pa natural amb llevat i no àzim, realitzen els batejos per immersió, no exigixen el celibat al clergat, rebutgen les estàtues als temples, no accepten el Papa com autoritat màxima, només com un patriarca, el d'Occident, o consideren l'acció dels sagraments basada en la Gràcia Divina i no en l'acció dels sacerdots...

Els romanesos són un poble molt devot i el nivell de pràctica religiosa és alt. Per això des de fa ja uns quants anys la Comunitat romanesa de Castelló, tal vegada com a forma d'unir les seues tradicions amb l'enyor del seu país, mitjançant la fe ortodoxa i manifestar el contacte amb els seus i la seua terra, participen activament en les celebracions religioses que regularment és celebren a la nostra ciutat a l'església de Sant Nicolau, no la del carrer d'Amunt, sinó Sant Nicolae de Rafalafena, ubicada en els baixos d'una finca de vivendes molt a prop del complex de la Guàrdia Civil.

Des de fa també ja uns quants anys, la Comunitat Ortodoxa Romanesa de Castelló, front la necessitat de trobar un lloc més dignes per oficiar i participar del culte, va sol·licitar al Bisbe de Sogorb-Castelló la cessió d'un local on poder celebrar els seus actes litúrgics.

La diòcesi amb el desig de col·laborar en el bé espiritual dels cristians ortodoxos romanesos residents a Castelló, va considerar la possibilitat d'oferir l'església de la Soledat, l'esglesieta del carrer de Sant Roc, al raval de Sant Fèlix, que roman tancada al culte des dels anys 60 del segle passat i que en els darrers anys va ser usada com a rober de “Cáritas” espai que també era desitjat per l'Associació de Festes de Sant Roc del Raval per poder usar-lo com a seu social de les activitats que organitza.

Després d'un llarg període de reflexió i negociacions, el juny del 2011 el bisbat va aprovar la cessió; el desembre de 2011 va aprovar-se el trasllat de la parròquia de “Sant Nicolae”; a començament d'aquest 2012 l'ajuntament va concedir la llicència d'obres per manteniment i conservació de l'edifici i ara, finalment, el passat 7 de juny, el bisbe de Sogorb-Castelló Mons. Casimiro López i el bisbe romanes per Espanya i Portugal Mons. Timotei Lauran, van signar el document de cessió.

D'aquesta manera s'aclarix el destí final d'aquest oratori d'estil neomudèjar del carrer Sant Roc per un termini de cinc anys prorrogable a cinc més, amb el compromís de mantenir el temple i destinar-lo a activitats religioses i pastorals.

Me n'alegre per la comunitat romanesa castellonenca i pels veïns del raval de Sant Fèlix, per mi mateixa, doncs un edifici tancat i trist, tornarà a tenir vida, i si l'edifici té vida el raval seguirà tenint-la.

Només portem quinze dies mal comptats d'estiu i ja s'ha produït a les nostres comarques, allò que normalment anomenem “serp d'estiu”, notícia irrellevant o increïble que publicada pels mitjans de comunicació s'ha escampat per tot arreu.

El terme pot provenir del mític monstre del llac Ness, que tots els estius, quan les noticies d'aquella zona alta escocesa amainen, el fan aparèixer, de manera que periodistes i locutors de ràdio i televisió tenen “alguna cosa que contar” i compartir algunes pàgines o minuts amb la poca informació que l'estiu comporta.

Les “serps d'estiu” toquen tots els temes per inversemblants que pareguen, des de la criptozoologia, l'arqueologia, l'ufologia, la parapsicologia... notícies de bacons amb dos caps, persones trobades en lloc llunyans i que sobrepassen en molt el centenar d'anys o la reaparició de l'Atlàntida, l'illa llegendària desapareguda a la mar...

I d'irrellevant o increïble és la notícia que ha saltat hui als mitjans d'informació del nostre País després de colar-se per tots els filtres professionals, suficientment provocadora i amb molt de suc, ja que toca de prop una fibra molt sensible com és la vida i la mort.

Càlig és un poble castellonenc de la comarca del Baix Maestrat, on la garrofera, l'olivera i l'ametller d'una banda i el tarongerar i els arbres fruiters d'altra, han aconseguit que la seua demografia es mantinguera estable, fins i tot pujara lleugerament, en els darrers anys, situant-se la seua població en els cens del 2011 en un total de 2.236 persones.

Dos millers de persones necessiten un gros de serveis: centre de cultura, consultori mèdic, farmàcia, bancs, parròquia, cooperativa, club de futbol... i serveis municipals. D'entre aquests darrers calia proveir un lloc vacant de peó de serveis múltiples i enterrador, en règim de dret laboral i per oposició.

Fins ací res estrany, però vet per on que tant sols 37 persones van reomplir la instància per participar i només 22 van presentar-se, donant-se la coincidència que cap dels aspirants van aconseguir aprovar. Tant difícil era l'examen?

Sembla ser que la prova consta de quatre exercicis de caràcter obligatori i eliminatori i el temari d'entrada sembla prou senzill doncs inclou qüestions com operacions matemàtiques bàsiques i coneixements bàsics de fontaneria, fusteria o electricitat, o conéixer el reglament municipal sobre el cementiri, que tampoc és molt extens, dos fulls i prou.

És veritat que el treball d'enterrador no és massa agradable per ningú, però en un poble amb 200 aturats penseu que no hi ha cap persona capacitada i a la que pot interessar la feina? Tots pensaven que no es presentaria ningú i per tant, a aquell que només hi anara li donarien el lloc? Quina cosa més estranya? Més encara si tenim en compte que qui aconseguisca quedar-se amb la plaça contarà amb un sou aproximat de 1.000 euros, que per com està el mercat laboral en l'actualitat no està gens malament.

Per si us animeu ací us deixe l'enllaç a la convocatòria, exercicis i temari: http://www.ajuntamentdecalig.org/Use...SES_PEON_2.pdf

En fi, tinguem present que la professió més antiga del món no és la prostitució, sino la d'enterrador. Un treball que, a Càlig i també a altres pobles i ciutats menudes té els seus avantatges doncs pots passar molts dies sense haver de treballar, no fa falta tenir experiència, tot i que cal ser ser molt manitas, ara que, en parlar de morts, més d'un es tira endarrera.

Anit al voltant de les nou no podies veure altra cosa a la televisió que “la multitudinària rebuda als herois” del futbol. Anava canviant de cadena i no hi havia manera de veure altra cosa, la TV1 nacional, Antena3, Tele5, Canal9, la sexta… que a eixes hores en un dia habitual emeten els seus telenotícies, ahir només tenien paraules i imatges pels futbolistes, que després d'un bany d'idolatria pels carrers de la capital, en arribar a la plaça de la deessa Cíbele “van muntar el show” amb l'enlairat des de la seua darrera aparició en el mundial, com a animador espontani, el porter Pepe Reina.En hora de màxima audiència havies “d'empassar-te” les “gràcies” que l'ara ja no tant improvisat jugador feia al voltant de cadascun dels seus companys.

Llastimós i més encara quan les noticies sobre els paorosos incendis que estaven cremant a la nostra Comunitat, corrien com el propi foc, al cobrar-se les primeres víctimes humanes.

Uns focs que només a la nostra província han afectat des del passat dissabte a unes 10.000 hectàrees en els termes municipals de Teresa, Bejís, Altura, Jerica i Sacanyet, de les quals vora 2000 ho eren de terres productives, de cultiu i la resta de grans pinars.

Marea roja als carrers de Madrid, i el 90% de tot el terme municipal de Sacanyet cremat, negre, cendrós, espai desolador a l'Alt Palància, població on el medi natural era la seua gran reserva…

I a la mateixa hora del bany de multituds, una família, de les centenars que han aportat algun membre a les tasques d'extinció d'aquest i de l'altre gran incendi a la nostra Comunitat, el declarat en Cortes de Pallás, ja siguen bombers, voluntaris, personal de les forces de seguretat o pilots dels medis aeris usats per sufocar-los, se sumia en la desesperació; el pilot d'un helicòpter de la Brigada de Reforç d'Incendis Forestals amb seu a Daroca, perdia la vida en estavellar-se l'aparell a l'embassament de Forata.

Cada vegada estic més convençut que vivim en un món sense sentit. Tractem d'herois als que viuen de “pegar-li patadetes a un baló” a la vegada que bombers, pilots, investigadors… passen totalment desapercebuts i fins i tot, després de perdre la vida no són mereixedors d'uns minuts de record, en un telenotícies…

El foc s'ha estés per molts termes municipals, les cendres i els mitjans aeris, aquest matí encara sobrevolen el nostre territori, algunes persones ho han perdut tot, des de les cases fins els cultius i els animals, i tots, tots hem perdut una part del nostre estimat país. Els nostres governants sembla s'han preocupat darrerament poc “de les muntanyes”, i ara, quan estan en flama, tal vegada per l'espectacularitat de la seua crua duresa sembla els importen una mica. Tal vegada fa massa temps que “el monte” es “una cosa” que queda ahí, que no és prioritari el seu manteniment, i ara, no volem assumir les conseqüències.

No cal buscar un culpable, culpables són els que havent-hi de ficar els mitjans necessaris per la seua conservació no ho fan, els que escatimen uns diners per ficar-los a unes altres butxaques, els que estimen més “la marea" que “el país”, "el roig que el verd, ara negre".

És veritat que front l'abandonament del territori rural és pràcticament impossible imposar mesures preventives que siguen eficaces, però cal intentar-ho, cal intentar-ho amb totes les forces i tots els euros possibles, per evitar accions com aquesta que ens trenquen el cor i ens fan a tots una mica més pobres. Deu ens guard de catastròfes com aquestes !!!, mentres i els avions amb "bosses d'aigua" seguixen fent viatges...

Resta poc més d'una hora perquè l'equip nacional de futbol jugue la gran final davant d'Itàlia, dins el campionat europeu, que segons sembla és com un mundial però a nivell d'Europa i, a tenor del que ha anat ocorrent fins ara, cada vegada que l'equip passava ronda, pot arribar a ser “el no va més” si per allò del jugar bé, o tal vegada per la sort o l'atzar, s'aconseguix arribar a la fi del partit amb un gol de diferència, un gol que, tant es val haja estat marcat d'una manera o d'altra, el que cal és “fer-ne un” més que els italians, en allò sembla ens va la vida.

Novament el país es paralitzarà aquesta nit i des del moment en què comence a sonar l'himne nacional i vegem les cares “de concentració” dels futbolistes, fins que l'àrbitre xiule la fi de l'encontre, noranta o cent vint minuts d'angoixa, de patiment, perquè el guanyar ens ha de dur a la glòria, a la fi de tots els mals que estem patint, i el perdre, ens endinsarà en la misèria més profunda...

Senyors, que açò de la piloteta només és un joc i com a tal cal tenir-lo !!! De segur que demà no sabrem parlar d'altra cosa. Però clar, quants dies fa que gràcies a la selecció “el poble no pensa” en altres menesters?. Us heu adonat que les darreres decisions polítiques s'han pres en els moments anteriors, durant o després dels “grans partits de la selecció » ? No haurà estat fet a posta?

Ganes tinc que guanyem perquè s'acabaran, encara que siga per unes hores, tots els mals del país, però també desitjaria que perdessen, perquè ens estalviaríem, tots els contribuents, un gros pessic amb “primes” als jugadors, als herois, als supersalvadors de la pàtria. Quasi res, una misèria, només 300.000 euros per cap; què són per la gran majoria d'espanyols del segle XXI, cinquanta milions de pessetes del segle XX? I guanyar l'eurocopa, no ens portarà grans beneficis?

Si? beneficis? com? de quina manera? Volguera que m'ho explicaren i a ser possible amb tot luxe de detalls. Diguen-me aquells que ho sàpien només alguna millora manifesta per la consecució del títol; de la mateixa manera, si perden, no ha de passar res, res absolutament, per tant no calen llàgrimes, no calen cares llargues, no cal cap disgust afegit, que de disgustos ja en tenim i prou sense haver d'acudir “a la piloteta”.

Per tant, jo opine que tant si es guanya com si es perd que no calen grans manifestacions, ni autobussos descoberts, ni carrers tallats, ni apoteosis en organismes i institucions públiques, ni discursos. Senyors que no aconseguim o perdem el nobel de física, química o medicina, només “la piloteta ha entrat o no al foradet” i punt. No perdem, si us plau, el nord.

Siguem racionals, i no val això de tots els països fan el mateix, no em servix, perquè de la mateixa manera diria tots els països fan el possible per tenir sous dignes, treball per tots, llibertats totals, i aquells, també pocs, que ho aconseguixen, no fan manifestacions externes d'eufòria, perquè simplement lluiten per aconseguir allò que faça la vida dels seus ciutadans més agradable i que és la seua obligació.

Per tant amics, siguem racionals i perdem o guanyem pensem que el més important només haurà estat l'esforç, i que els mals del país no s'acabaran per allò del futbol; els mals del país només s'acabaran amb sacrificis d'altre tipus, no suant una samarreta, o fent força des del darrera de la pantalla del televisor, per molt d'amor que li tinguem a l'equip, o molta força que fem.

Així que res, a gaudir del futbol però com un esport, sense ficar-li l'ànima. En el partit no ens va la vida. La vida ens va en seguir pensant i treballant perquè el país no se'ns enfonse, en el sacrifici del dia a dia, malgrat la victòria o la derrota en aquesta final de hui.

Hi ha paraules que quan les escoltes o lliges per primera vegada et criden l'atenció. Aquesta que encapçala este escrit ha estat per mi, una de les darreres que m'han produït aquesta sensació.

Supose que no l'havia sentida mai i desconeixia el seu significat. Va arribar “a la meua vida” acompanyada d'una altra sorpresa; “lligada” al nom d'una bona companya de feina de qui coneixia la seua vesant musical del cant però no la instrumental.

Com sol ocórrer en bastants ocasions fruit de la col•laboració entre la Fundació Dávalos-Fletcher i l'Ajuntament de Castelló, va patrocinar-se el passat dijous un concert, en aquesta ocasió a càrrec de l'Acadèmia d'Orfeu, cor castellonenc, d'ample ventall d'estils i gran interés per promoure la música vocal, acompanyats en aquesta ocasió per un grup d'instrumentistes, presentant un nou projecte, “Ignis Amoris”, un viatge musical pels cançoners del Renaixement espanyol a través dels tòpic de l'amor.

Al programa de ma que va arribar-me a casa pocs dies abans del concert, vaig poder llegir que aquesta companya, formava part del grup d'instrumentistes, tocant “el cromorn”. Ací llegia per primera vegada aquest curiós nom, que d'entrada i per deducció vaig pensar es tractaria d'un instrument musical.

M'agrada la música de tot tipus però he de reconéixer que, d'una banda sóc negat per allò del solfeig i, d'altra, la naturalesa no m'ha dotat d'una veu melòdica ni gens agradable pel cant, per la qual cosa, ni “cantar ni tocar cap instrument”, ho reconec, estan entre les meues virtuts, per la qual cosa tot el que fa referència a l'art de la música, “em ve gran”, tot i que es capaç de fer-me sentir estímuls i sentiments variats, sóc incapaç de combinar melodies, harmonies i ritmes, i aquest món, el musical, i tot el que l’envolta, seguix sent el gran desconegut per mi, l’assignatura pendent.

Tanmateix aquells que em coneixeu sabeu que, no sé si per bé o no, sóc de natural curiós, per la qual cosa, poc vaig tardar en buscar i intentar saber alguna cosa més del “cromorn”, arribant a la conclusió que és tractava d'un instrument de vent, de llengüeta doble i tub cilíndric, de fusta?, recte en el seu primer tram i corbat, en forma de “J” al final, de 8 forats, capaç de produir un so nassal dolç i penetrant, que no permet regular l'afinació i abasta poc més d'una octava. Resultaria curiós escoltar-lo…

I així va ser; en una sala plena, en el marc de la casa pairal dels Dávalos-Fletcher, seu de la Fundació castellonenca, tot i l'intempestivitat del dia i de l'hora, l'Acadèmia d'Orfeu, cor, solistes i instrumentistes, van interpretar, fent-nos gaudir d'una hora agradable, un repertori a capella, instrumental i vocal-instrumental, on, el cromorn i la seua virtuosa, la companya Judit Gual, van tenir el seu protagonisme.

I juntament amb el cromorn altres instruments típics de l'època, les flautes de bec i el llaüt o el kortholt i la tiorba, el primer també de llengüeta encapsulada i, el segon, gran, semblant al llaüt, estrany, de cordes polsades… dels que caldria parlar en una altra ocasió i, tal vegada ho faça.

Polifonia vocal i música culta. Ací teniu una petita pinzellada: http://www.youtube.com/watch?v=pBcCVVq3jYc Suau sonoritat per una vesprada calorosa d'inici d'estiu al meu poble, remans de pau acompanyats pels cançoners de Vasques, Medinacelli, Palau o Uppsala... tot un luxe !!!

El més important en un centre educatiu, podem llegir-ho en qualsevol manual de pedagogia, són les persones. D'una banda, els alumnes, que a través de diferents cursos van assolint la seua formació i d'altra, tant important com aquests, els mestres i professors, que, no sense esforç, en moltes ocasions són capaços de traure tot el potencial dels primers.

Ser mestre, d'infantil, primària o professor de secundària, no és gens fàcil en el moment actual; a més a més de la pèrdua de la motivació i de valor de la pedagogia de l'esforç entre la major part de l'alumnat, conseqüència directa de l'èxit fàcil pregonat per les societats consumistes actuals, per no parlar de la pèrdua del poder adquisitiu per allò de la crisi econòmica que estem sofrint en els darrers temps, s'està perdent el que considere encara més important, el sentit de “magíster”, la figura de l'educador front a l'instructor i, aconseguir formar persones amb criteri i capaços d'enraonar a la vegada que d'adquirir nous coneixements; ser educador, professor o mestre, és hui un gran repte que arriba a “cremar” molts professionals de l'ensenyament.

Per això, quan com ahir, vaig tenir l'oportunitat de participar en la festa d'acomiadament per jubilació de dos companys que, després de més de 35 anys en la professió, aconseguixen allò tant difícil de sentir-se satisfets per la feina realitzada i deixar al darrera tota una sèrie de generacions d'alumnes a qui, sens dubte, han ajudat a ser “més persona” , com dic va suposar per mi, un estímul, un repte i tota una satisfacció.

Cadascún per separat, l'un com a mestre d'escola que va acceptar el desafiament de deixar el centre de primària per continuar la formació de l'alumnat en eixe precís instant difícil de l'inici de l'adolescència, per buscar ensenyar-los la nostra llengua, a la vegada que la cultura i les tradicions del nostre poble, a estimar el seu país, a viure en valencià, integrant-se en un centre de secundària i, l'altre, el típic professor d'institut que, des de sempre, tenint-ho clar, ha lluita per acostar una matèria, la filosofia, que busca donar explicacions de tots els coneixements possibles i del lloc que ocupa l'home en la naturalesa, per mitjà de la lògica i el raonament, han estat companys en aquests darrers anys, més d'una dècada, carai com passa el temps !!!, espill en el que m'he sentit reflectit en un bon grapat d'ocasions.

Per tot això i moltes coses més vull dedicar aquest post de hui, dia de Sant Pere, festiu al meu poble, a ells en particular, a Carles i a Santiago, i de retruc a tots aquells docents que, ara, en arribar la fi de curs o en els mesos precedents, han començat o comencen a gaudir de la seua més que merescuda jubilació.

Jubilació que no significa en cap cas, i tal i com he pogut observar en altres companys que, ja jubilats han volgut també acompanyar-los en aquest acte, pèrdua d'activitat, de ganes de viure, NO, jubilació que significa canvi, millora en la qualitat de vida, tenir temps per fer allò que sempre he volgut fer i sense pressa, relaxació que dona una certa tranquil•litat i la possibilitat d'adaptar-se al pas del temps, en definitiva un luxe que, a mi, que encara he de continuar en actiu uns quants anys, supose que uns quants cursos, em dona sana enveja, si aquesta pot ser "sana" en alguna ocasió.

Que bonic va resultar escoltar-los parlar en un ambient discernit i arribant a una clara conclusió: “jubilar-se del treball però no de la vida”. Aquest és el meu desig per vosaltres, que sigueu capaços de seguir actius en la família, els amics, el bon humor, els somnis, d'estar en forma, el gaudir dels viatges, de les novetats, de la societat …, perquè estic convençut el millor de la vida, us està esperant, està encara per arribar. Per molts anys amics!!!

Sota el paraigües de la FEMP, Federació Espanyola de Municipis i Províncies, associació d'àmbit estatal que agrupa a més del 90% dels Governs Locals nacionals, constituïda pel foment i la defensa de les entitats locals, de la seua autonomia, solidaritat, amistat i cooperació, ha nascut hui , la RECI, Xarxa Espanyola de Ciutats Intel•ligents, amb la finalitat d'intercanviar experiències i treballar conjuntament de cara a desenvolupar un model de gestió sostenible i millorar la qualitat de vida dels ciutadans, a la vegada que incidir en aspectes com l'estalvi energètic, la mobilitat sostenibles, l'administració electrònica i l'atenció a les persones, entre d'altres temes prioritaris.

Des de fa ja uns mesos, diferents ciutats, diferents pobles, diferents municipis, han anat manifestant la voluntat d'integrar-se en aquesta xarxa. Així fa unes setmanes eren 19 les ciutats que “havien manifestat la seua voluntat de pujar al carro” i van reunir-se a A Corunya, acordant crear 5 grups de treball, amb 5 projectes reals assumibles per tots els municipis, així com “avançar” en la informatització de l'administració local, i la presencia a la xarxa, desenvolupant una administració homogeneïtzada per estalviar costos i racionalitzar recursos.

De 19 s'ha passat en poc mesos a 27 ciutats que, hui, s'han reunit en assemblea a la ciutat de Valladolid i on Castelló, el meu poble, ha estat protagonista juntament amb Santander, Alacant, Burgos, Càceres, Córdoba, Guadalajara, Osca, La Corunya, Logronyo, Lugo, Madrid, Màlaga, Murcia, Palència, Pamplona, Rivas Vaciamadrid, Sabadell, Salamanca, Segòvia, València, Valladolid, Vitòria i Saragossa.

No dubte que en poc més de mig any que porta aquesta xarxa en rodatge s'han aconseguit passos importants de cara al desenvolupament de futurs projectes i que s'han assolit ja acords amb empreses importants per col•laborar amb la Xarxa.

Tal vegada l'empresa que més crida l'atenció siga Telefònica que sembla s'incorpora a la Xarxa com a soci tecnològic i s'encarregarà de l'elaboració de la web i la intranet de la Xarxa.

I jo em pregunte: si la xarxa presenta com a base pel bon funcionament una web operativa, moderna, àgil i fiable, a la vegada que la plataforma web ha d'incloure aspectes relatius a les bones pràctiques així com un espai d'us restringit a socis, com és que encara no està creada?

Resulta una mica decebedor que la notícia siga portada en diferents edicions digitals i no puguem conéixer ni tant sols una primera aproximació al web que ha de sostenir tot el projecte..

La Xarxa de Ciutats Intel•ligents vol fer de les noves tecnologies la seua bandera, i ara, en el moment de la seua constitució no són capaços ni de mostrar un esborrany del seu web. Una mica estrany, no us sembla? i més encara quan la potent telefònica està al darrera del projecte. Rar, molt rar...

No dubte que com ha dit el seu president el senyor De la Serna, alcalde de Santander, s'ha avançat molt en poc de temps, però el no poder veure el web de la Xarxa, sens dubte frenarà, com a mínim una mica, la incorporació de nous socis.

Me n'alegre que el meu poble Castelló, s'inegre en aquesta Xarxa, doncs des de fa uns quants anys és capdavantera en l'us intensiu de les tecnologies per aconseguir la millora dels serveis públics; ara falta veure si la integració en aquesta Xarxa realment possibilita un major desenvolupament i una major innovació de l'administració, de l'engranatge municipal. Esperem canvis i que aquests vinguen prompte i beneficien a tots els veïns, no fos cas que només siga pura propaganda, un “eixir a la foto”, fum de palla.

Llig amb incredulitat a la premsa local, la notícia feta pública pel regidor de festes? el senyor Joaquin Torres en relació a la quantitat de fem i brutícia que, el servei municipal de manteniment de platges, va recollir el passat dilluns, després de la celebració de la nit de Sant Joan a la platja castellonenca.

Diu el senyor Torres que gràcies al bon comportament veïnal, les en xifres rodones, vint-i-cinc mil persones que van acostar-se la nit del 23 de juny a les nostres platges per celebrar l'arribada del solstici d'estiu, van generar un total, també en xifres rodones, només de… cent trenta mil quilos de fem.

Sí, heu llegit be, és així, una mitjana de 5 quilos i 200 grams de fem i brutícia va ser produïda per cada home, dona, xiquet o xiqueta que va visitar la platja en eixe període, en eixa nit, en eixe cap de setmana.

Si considerem que no tots els assistents serien igual d'incívics, que no tots generarien tanta “merda” i que més d'un i d'una, conscienciats amb el medi ambient, van emportar-se la poca o molta brossa que feren a casa, per depositar-la als contenidors ubicats als nostres carrers, de vidre, plàstic o paper, arribem a la conclusió que continua havent-hi molt de “porc” solt pel nostre terme municipal.

I, tal vegada, el que més em crida l'atenció és que el senyor Torres diu que “la jornada lúdica va transcórrer amb normalitat i sense incidents”, però no diu quan li costa, quan ens ha costat a cada ciutadà d'aquest poble, la neteja, el poder tenir una platja neta després de la celebració.

Jo no ho sé, però de segur que molts diners si atenem a la necessitat que va haver-hi d'enviar 28 operaris i un total d'11 vehicles de diferents tipus i característiques, a més a més d'ampliar el nombre de contenidors de residus RSU. Entenc que aquesta és una despesa necessària, però en temps de crisi, caldria haver insistit més en la necessitat de col•laboració, o és que l'èxit de la festa hem de mesurar-lo per la quantitat de deixalles recollides? Si és així, ho lamente, però anem malament.

És veritat que al díptic que va editar-se per l'ocasió on a més a més de la relació d'actes i horaris, i dels logotips dels organitzadors i col•laboradors de la festa, apareixien un total de 16 recomanacions, i que una d'elles, concretament la 13, deia textualment: “Quan acabeu de sopar, recolliu la brossa en bosses i deixeu-la en un lloc que no moleste, però que facilite la feina del personal de neteja”, jo haguera afegit… “procureu fer la menor quantitat de brossa possible i per facilitar la seua recollida col•laboreu emportant-vos-la a casa, tot eixirem guanyant i estalviarem temps i diners”.

Però clar, tal vegada això no siga popular, tal vegada això no porte lloances pel senyor regidor, organitzadors o col•laboradors, però amics, això és educació, és cultura i és respecte pel medi ambient i també és fer festa, només cal sensibilitzar una mica, no hagués costat tant.

Vull pensar que als organitzadors no se'ls va ocórrer, doncs, si és així, no passa res, tot és millorable, ara poden prendre nota i de cara a l'any proper o propers esdeveniments d'aquest tipus que, possiblement ara de cara a l'estiu tornen a repetir-se a les nostres platges en qualsevol moment, es prime la conscienciació del “entre tots ho hem de fer tot” abans del “jo embrute, que altres netejaran”, només és qüestió de creure que és possible.

Nit de Sant Joan, nit de convivència, de respecte, de diversió i també de consciència ciutadana. Malauradament encara hem d'aprendre i molt.

Aquest matí m'he dedicat a “passejar-me” sense pressa pels carrers de l'antic Castelló. Des de la plaça d'Hernan Cortés, a tocar el carrer d'en Campoamor, pels carrers Pescadors, Caçadors, de l'Aigua, de l'Ecce Homo, Cavallers, Cervantes, Mealla, Canyaret, Cassola, Papa Luna, d'Amunt…, gaudint de tot allò que se'm posava a la vista.

He de dir-vos que no és la primera vegada que ho comprovava, passejar per Castelló i observar sense pressa, un dissabte, dia de poc de trànsit i a les portes del cap de setmana, sempre em porta a descobrir coses noves. Un racó, una portalada, un taulellet, una pedra, una finestra, un llindar, un espai, un indret, un lloc… una curiositat.

I hui també ha estat així. Al número 58 del carrer d'Amunt, en una casa estreta i antiga, llarga, que arriba a travessar fins el carrer del Papa Luna, des de fa més de 125 anys, obri les portes tots els dies de l'any el “Forn d'Adell”, on el patriarca, el senyor Manolo Adell i la seua família, s'encarreguen de fer funcionar i mantenir actiu el forn de llenya més antic que hi ha al nostre poble i on, vendre pa, no és només un acte de servei d'un producte bàsic d'alimentació, el vendre pa i rebosteria, va més enllà, és el tracte directe amb la gent, la conversa espontània i amable i el canvi d'impressions de tot allò que passa a la Vila.

En temps com els actual que l'ofici de flequer viu moments de canvi, on als forns “de tota la vida” els hi ixen grans competidors com les botigues, hipermercats, supermercats, benzineres… que també venen pa i a més a més a uns preus als quals és difícil competir, mantenir el negoci familiar al centre de la ciutat és una benedicció de Déu.

El forn ocupa el fons de l'estança, des del llindar de la porta, cada centímetre està aprofitat; ací emmagatzeme la llenya, ací tinc la màquina per fer les rosquilletes, en aquest racó la farina, i la venda? a la mateixa bocana del forn, espai on els caixons de fusta i les pales compartixen lloc amb els papers d'embolicar i les llandes, i on dies com avui, ja dins l'estiu, el caliu del propi forn fa quasi irrespirable l'atmòsfera. Només us diré que al termòmetre que hi ha penjat a la zona de venda, encara no eren les 12 del matí i ja marcava 31 graus.

El forn del sinyo Manolo Adell és un forn de pa artesanal que té com a objectiu no només seguir oferint les formes i sabors del pa de sempre, que mai han desaparegut d'aquest obrador, sinó també el no perdre aquells conceptes socials que van lligats a la compra del pa a la fleca del barri, des de la voluntat de contacte directe amb els clients, que no queden a l'altre costat del taulell, que formen part de l'engranatge viu del forn, i així, anar coneixent i perfilant els gustos de “la clientela” i determinar les gammes de producció.

Hui donava gust veure la bocana del forn, aquest matí s'alineaven pastissets dolços i salats, coques planes, de Sant Joan, de tomata, de pebre-roig, de poma, juntament amb pa tradicional, del que s'anomena de pagés, o xapata.

I a la vegada que s'anava venent el producte, els diferents membres de la família Adell, treballant de manera totalment diferent a com ho fa una indústria panificadora, amb llevats naturals, amb el repòs de la massa…, sense pressa, donaven forma a nous elaborats que el forn s'encarregava de coure.

Per uns moments he estat transportat al Castelló del segle XIX o inicis del XX, i el que és millor encara, jo he estat transportat hui mateix, però qualsevol de vosaltres, podeu, si us be de gust, repetir qualsevol dia, aquesta experiència. El senyor Adell i els seus us esperen i rebran amb els braços oberts. Proveu-ho i ja em direu… Castelló, dissabte, vespra de Sant Joan, dona per molt.

El calor d'aquests primers dies d'estiu fa que “les ganes de beure” es multipliquen i, tal vegada un dels invents més simples però eficaços de tota la història de la humanitat, usat des de fa segles a les nostres terres, per mantenir l'aigua fresca, a la vegada que per facilitar l'acte de beure, conegut durant molt de temps com un símbol dels llauradors valencians, haja estat i seguix estant, la botija.

Aquest gatifell portàtil per contenir l'aigua de boca, que ocupava el centre de les taules als emparrats de les alqueries i masets en arribar l'estiu, tal vegada siga una de les peces que més variants rep a la nostra llengua per definir-lo. Al món de la llaurança a Castelló sempre se l'ha conegut com a canterella, tot i que pels diferents pobles de l''interior també podem esbrinar que l'anomenen pixorrull i altres paraules semblants, botijó, selló, silló, poal, pitxell, picó o marraixa, el que ve a demostrar, com déiem abans, que ha estat un atifell molt conegut, usat i sobretot popular.

En definitiva i generalitzant direm que la botija consta d'una panxa més o menys panxuda segons la seua cabuda, d'una ansa, d'una boca per omplir-la, d'un “pitorro, broc o bequelló” amb un foradet per on ix el raig d'aigua en direcció a la boca.

Per beure cal fer-ho “al gall”, és a dir alçant-la a pols, agafant-la per l'ansa, col•locant-la damunt la cara i decantant-la per afavorir, amb un moviment de monyica, l'eixida de l'aigua pel broc, de manera que compassant la caiguda de l'aigua a la cavitat bucal cal obrir i tancar l'epiglotis per poder tragar a la vegada que el raig arriba a la gola des de les altures i sense tocar els llavis. “Beure al gall” no és gens fàcil, per aquell que no està acostumat. Per això, quan la sed apreta i no se sap beure al gall, es cau en la temptació de beure “a morro”, mamar, acostant el pitorro directament als llavis, el que sempre ha estat considerat com a una autèntica heregia.

El seu orige es perd en el temps, ja a les cultures mesopotàmiques hi trobem referències a aquest recipient d'argila que, s'ha mantingut al llarg dels segles, tot i que amb l'aparició dels frigorífics domèstics, allà per la segona meitat del segle XX va entrar en clara decadència.

El seu funcionament és ben senzill, la botija independentment de la seua forma i tamany, es basa en l'argila cuita que és el seu material bàsic de construcció, treballant com el cos quan sua, es refresca a base de perdre aigua; aleshores la canterella per mitjà de la transpiració va perdent aigua mentre la que resta a l'interior va refredant-se fins que arriba un moment en què l'aire calent de l'interior impedix que l'aigua es refrede més. Simple no?

Tanmateix un altre aspecte important ha estat el disseny i, tot i que aquest no ha canviat molt en tota la seua existència, si que podem parlar de varietats i reinterpretacions del seu disseny, i per això, justament per la reinterpretació del disseny actual de les canterelles, faig jo hui a aquest objecte el protagonista del post.

A la Sala Bancaixa-Abadia, des del passat dimecres 20 i fins el dissabte 30 podeu, si us ve de gust, visitar una exposició sobre l'estudi i la reinterpretació actual de la botija, on trobareu més de 80 models diferents d'aquest objecte, realitzats pels alumnes del taller de ceràmica del centre social del Grau de València i dels alumnes de ceràmica de l'Escola d'Art i Superior de disseny de Castelló. Veritables peces d'art de caràcter personal.

En un país com el nostre, és important no perdre la tradició ceràmica del modelat de canterelles. I ara, en arribar l'estiu, si teniu ocasió, a més a més de visitar l'exposició, acosteu-vos a un terrisser, o simplement al mercat del dilluns, i compreu-vos una canterella, moderna o tradicional, però de fang, d'argila, i comprovareu com, l'aigua, com ja passava abans, és el millor per calmar la sed i seguix eixint fresquíssima. Salut !!!

Aquesta matinada, i tal i com se'ns informa al web de l'Institut Geogràfic Nacional del Ministeri de Foment, segons els càlculs de l'Observatori Astronòmic Nacional, ha començat, exactament a la una i nou minuts hora oficial peninsular l'estiu, l'estació més llarga de l'any que en aquest 2012 durarà un total de 93 dies i 15 hores.

I això hora amunt i hora avall es nota a la ciutat. El termòmetre s'enfila a les hores centrals del dia i no baixa a la nit ni a la matinada; la sensació de calor i la dificultat per conciliar la son a les nits es cada vegada major, estem en els dies en què les hores de llum natural arriben a ser les majors de l'any, les platges comencen a rebre banyistes de manera massiva i les geladeries omplin terrasses malgrat la crisi.

Els centres educatius es troben immersos en preinscripcions, examens, qualificacions, aclariments…, i als centres oficials i botigues “els aires condicionats” funcionen ja a ple rendiment.

L'arribada de l'estiu es aprofitada també per les noves tecnologies amb promocions, novetats, tarifes i ofertes per canviar de mòbil o millorar la nostra conexió a l'internet. Les webs de les diferents operadores, yoigo, ono, jazztel, movistar, orange, vodafone,yacom...estan que "tiren fum"; ara toca la guerra de l'estiu, després serà "la vuelta al cole" i més tard la campanya de Nadal, tot val per aconseguir clients, estar "a la xarxa" és el futur ya present.

I de la xarxa i dels webs i més concretament del web municipal i del servei bloggeate del nostre ajuntament és del que voldria comentar-vos hui alguna coseta…

Quan l'ajuntament de la ciutat a través de la regidoria corresponent d'us de noves tecnologies, fa ja uns quants anys, va donar l'oportunitat d'apropar aquestes als ciutadans mitjançant la possibilitat de crear un blog i donar-li un espai personal a qualsevol veí o veïna on poder dir la seua, va resultar ràpidament un èxit i en poc de temps, van aparéixer diferents blogs de caire polític, social, veïnals, tècnics, oficials i personals que, en algun cas van tenir una vida efímera com la moda i després d'una temporada van desaparéixer i altres, encara continuen, continuem, dient la nostra i fent partícip d'allò que fan o del que pensem a qualsevol persona que vullga llegir-nos.

A hores d'ara són 188 els que “es mantenen vius”. Be, aquesta darrera afirmació caldria matisar-la, 188 són els que “es mantenen” doncs, és incomprensible com, alguns que fa temps han estat creats no tenen cap ni una entrada, tot i que si han rebut visites, esperant hi haguera alguna cosa per llegir, cas dels espais de “Beatriz”, “MNavarrete”, “Damadenegro 1951”, “Yassid”, “Alex”, “Priscila”, “Rafa Moya”, “Colla a la marcha”, “Clara Zapata”. “Taller de Empleo”, “Jorge Cuevas”, “Andres” o “Rifi”, “Joaquina”, “Nasiet”… i així fins “Sofia Viudez” que te més de 7.000 visites i res per llegir. Trist, molt trist per part dels qui van crear-los i dels qui no es preocupen gens ni mica de fer-los desaparéixer.

Tal vegada perquè arriba l'estiu, tal vegada perquè hi haja més de dues dotzenes de blogs “buits de contingut” o tal vegada perquè el contingut dels que es mantenen no resulta tant atractiu o nou i curiós com al principi, el cas és que darrerament, sembla que el servei estiga un poc, o un prou, “de capa caiguda”.

Com a mostra un botó. En el que portem de mes de juny només 8 bloggers “hem penjat” alguna cosa, 34 escrits per ser més exactes i d'aquests la meitat “penjats” per una sola persona… un servidor.

Llástima, no en són massa les oportunitats que els nostres governants en general i l'ajuntament en particular ens deixa dir “la nostra lliurement”. Caldrà revitalitzar aquest servei que sembla està morint-se a poc a poc, no fos cas que per allò de la crisi i de la reducció ens el tanquen definitivament o el deixen agonitzar fins que desaparega del tot. S'admenten idees…

Des de fa ja una llarga temporada anem de mal a pitjor. Fa 5 mesos que tenim un nou govern i les mesures que aquest està prenent no estan servint per res a nivell de carrer. No entenc massa quan sent parlar que l'economia ha caigut en recessió, que la borsa no para de baixar i la prima de risc s'ha disparat. Entenc que l'atur a casa nostra és cada vegada major i als bancs els hi costa donar crèdits. Veig que els establiments tanquen i els locals en lloguer cada dia en són més al nostre poble, i com el venedor del cantó està del tot ofegat i tanca la carnisseria, i com al meu fill li costa aconseguir una hipoteca i a la veïna de casa, li costa cada dia més arribar a la fi de mes. Mantenir un treball és a hores d'ara no un dret sinó un privilegi. On hem arribat?

L'estat d'impotència sembla ser veritablement preocupant, moltes famílies ja viuen al nostre poble sota el llindar de la pobresa, i això realment em preocupa. Personalment he de sentir-me content perquè com a funcionari, de moment, tinc feina i sou, però…

M'han pujat els impostos municipals, m'han retallat la nòmina de manera dràstica, m'han pujat el rebut de la llum, i del gas, em pugen la benzina i més encara, després de més de 36 anys treballats i cotitzats no veig ni de lluny el moment de la jubilació.

D'altra banda, com tinc la sort de tenir unes terretes, "uns hortets" herència dels meus pares i, jo no sóc llaurador, per mantenir-los, done feina a altres persones i, a l'hora de la veritat, estaria content només cobrint despeses, però malauradament, des de fa uns anys, he entrat en pèrdues, doncs la cooperativa a la que pertany, també està passant-ho malament i, a hores d'ara, encara no m'ha pogut avançar ni una mínima part, ni uns cèntims per quilo, de la collita passada, de les taronges que van collir-se al novembre, ni tampoc de les que van collir-se al març, però els arbres cal regar-los, polvoritzar-los, adobar-los i treballar la terra, i això, naturalment cal pagar-ho… solució: treure d'ací per ficar allà, però "l'ací" cada dia està més buit i l'esforç "cada dia ha de ser més gran", per ficar a "aquell allà" que dona llàstima, pena i maldecaps. Estic ja prou cansat d'haver d'assumir el cost de la crisi !!!

Què més he de fer per contribuir a la millora econòmica del país? Si encara he de fer alguna cosa que m'ho diguen “els sabuts”, però m'indigna i molt, cada vegada que veig que, el senyor tal o la senyora qual, del banc X o de l'entitat Z, s'emporten unes indemnitzacions milionàries, abusives i escandaloses, per pensions o exercicis dels seus càrrecs que, en moltes ocasions, dubte que sense voler-ho, han contribuït a dur-nos a aquest desastre.

I que em dieu dels futbolistes de la selecció espanyola? Cap ni un, reben un sou menudet, cap ni un són mileuristes. Conèixer els seus sous és quasi escandalós, i ara, en aquests moments de crisi, es llança la notícia: a partir d'ara, per haver aconseguit passar a la següent fase del joc europeu, poden veure augmentats els seus guanys fins a 300.000 euros. Diguen-me vostés que em lligen, si en coneixen moltes de persones que ara o abans, tant se val, guanyen 50.000.000 de les antigues pessetes en un mes.

Pobrets, hauran de pagar vora el 60% d'impostos. Ja voldria jo pagar no el 60, sinó fins i tot el 75 o 80 % del meu sou a hisenda,si aquest fou només el 50 % d'aquella quantitat. Més de 25.000 quilos de taronges collides i ni un sol euro vist encara. Quin percentatge estic pagant?, no fa falta ser massa llest, el 100 per 100.

En voleu més? Sou congelat i, contant només els darrers 25 anys de funcionari, he perdut més del 40% del poder adquisitiu, i no són paraules, només cal restar l'augment de l'IPC de cada any i el salarial, i veure la diferència, les dades són públiques; però no m'he de queixar, és la crisi i sóc encara afortunat. Si, és veritat, sóc afortunat perquè en salut i estima sóc ric. Quina vergonya d'economia, quina vergonya de dirigents, quina vergonya de país!!!

Torredembarra, Sitges, Palamós, Vilanova i la Geltrú, Lloret, Tossa de Mar o Cambrils per citar només algunes de les poblacions de la germana Catalunya, o El Campello, Benidorm o la més coneguda de totes la de la Vila Joiosa, al nostre territori valencià, fa ja uns quants anys que van posar en marxa, entre d'altres actuacions per promocionar-se, “les jornades gastronòmiques de la cuina marinera tradicional”, donant a conéixer i fomentant els diferents plats típics dels poblets costaners.

Ara, sembla que ací a Castelló “volem pujar al carro” i ahir mateix la vicealcaldessa i regidora de turisme, la senyora Gallen, va presentar com a gran novetat les “Jornades Gastronòmiques de la Cuina Marinera del Grau”, que tindran lloc entre els dies 22 de juny i el 15 de juliol i que seran impulsades per 11 dels millors restaurants del Grau i la pròpia confraria de pescadors. Pot resultar exitós, no dic que no, però gens nou, gens innovador, o com diuen en castellà “A buenas horas mangas verdes”.

Eficàcia i rapidesa no sembla que han tingut; tot i això, més val tard que mai, Déu no vullga que arribem tard, massa tard, i la crisi faça que els restaurants no cobrisquen les expectatives, tot i que estem parlant d'un preu únic i menú únic en tots els restaurants participants. S'ha pactat oferir un menú conformat per dos entrants de “fruits de mar”, un plat on la base fonamental siga la sardina del grau, un plat principal de fideuà on la base del brou serà també la sardina i unes postres, supose que no de sardina, tot per 20 euros.

Aquesta iniciativa està destinada a atraure turistes, visitants i veïns i donar a conéixer la gastronomia dels productes marins, posant en valor aquelles espècies més preuades i, moltes vegades poc cotitzades, en el nostre cas, la “sardina grauera” que, ara en arribar Sant Pere, pren des de fa anys, tot el protagonisme. Peix amb un alt valor culinari i gastronòmic, d'acord, però 20 euros per promocionar el seu consum, tampoc són pocs diners.

Senyors organitzadors, no haguera estat millor oferir un menú degustació compost per uns aperitius “mariners”, uns entrants “mariners” i uns plats “mariners” a triar dels molts i variats que saben cuinar-se al nostre Grau, naturalment amb els productes de la llotja castellonera i unes elaboracions tradicionals ficades al dia, amb uns preus més que atractius i competitius?, perquè, als 20 euros proposats, supose caldrà sumar-li la beguda i el café, i els plats no resulten d'entrada gens atractius.

La cuina del peix castellonenc va més enllà, o ha d'anar més enllà de la sardina; marisc, peix a la planxa, fregit, ensalades amb fumats, sopes consistents, conserves..., tot un ample ventall de varietats culinàries perfectes per reposar forces i contribuir a una dieta saludable. El receptari mariner del grau, des del simple “caldero” a la recepta més elaborada, a més a més de nutritiu i saborós, és variat en textures i aromes, en formes i presentacions. Ara, en aquestes jornades gastronòmiques tenim un bon aparador, però sembla pot quedar una mica desaprofitat. Llàstima...

És veritat que la sardina és un dels peixos que més beneficis aporta a l'organisme, rica en àcids grassos, proteïnes, vitamines i minerals diversos i que en aquesta època les del nostre Grau “són divines”, però la cuina marinera “de cullera”, creïlles amb sépia i gambes, arròs amb rap, clotxines i cloïsses o el saltejat de cigrons amb polp i gambes per citar-ne només alguns dels que em venen a la memòria gustativa, van més enllà d'una fideuà.

Haurà faltat imaginació entre els restauradors del Grau castellonenc per oferir una altra varietat de plats? No ho crec, alguna altra cosa haurà estat, interessos diferents?, imposicions? Tal vegada… pensa mal i encertaràs !!!

Fa poc més d'un mes, el 12 de maig, va celebrar-se per l'interior de la nostra província, la segona més muntanyosa d'Espanya, "la Primera CSP-115", carrera de muntanya, “ultraraid” d'alt rendiment, per pistes, camins i senders de l'interior, que tenia com a finalitat principal la promoció de les activitats esportives de muntanya així com la difusió de l'entorn paisatgístic i natural del diferents termes municipals per on transcorria, i que va resultar tot un èxit, doncs més de dos-cents esportistes van aconseguir acabar la dura prova superant els 7.500 metres de desnivell acumulat amb un temps màxim de 30 hores que va proposar l'organització.

Ara, dissabte passat, i també per primera vegada una altra prova, en aquesta ocasió no carrera a peu sinó en bicicleta de muntanya, ha vits la llum com a nou repte, la "I Volta al Gegant de Pedra", l'ultra bike del Penyagolosa, 180 quilòmetres, pegant-li la volta a l'emblemàtica muntanya, amb vora 6000 metres de desnivell acumulat, marxa cicloturista de resistència, amb eixida des del pavelló de l'Alcora.

En aquesta primera edició han estat una seixantena de ciclistes els qui han aconseguit finalitzar el seu dur recorregut, per rampes impossibles i trepidants descensos; divertir-se? No ho tinc massa clar…

L'objectiu d'aquestes dues proves ha estat molt clar des del principi, que corredors d'una banda i ciclistes de l'altra, intenten superar els seus propis límits, amb un repte espectacular que pretén fer-los arribar a donar el seu màxim físic i mental, tot un repte apte per lluitadors amb una gran motivació per superar-se.

Però voleu dir que el repte de la motivació és prou? Jo, que sóc senderista aficionat, pense que no, que calen condicions físiques innates, calen preparacions acurades i constants i a la vegada saber assumir el sofriment. Aquestes reptes només són superables per veritables “màquines”.

Ramón Recatalà en poc més de 12 hores va resultar el guanyador de la CSP-115, i Jordi Masip vencedor absolut en poc més de 10 hores de la Ultrabike, sobrant-los més de 18 hores a Recatalà i quasi 7 a Masip. Davant aquests temps només se m'acudix una pregunta: realment són humans? superhumans? herois humans?... Simplement màquines!!!

La seua lluita no és només contra els altres, jo diria més encara, la seua és una lluita contra ells mateixa, contra el seu propi cos, contra la seua resistència física… i d'ahí la seua heroïcitat, del valor del sacrifici, de la constància en l'entrenament i de la disciplina en la carrera; persones que lluiten per les seues conviccions i que, a través de l'esport han sabut superar-se.

Deixem'ho així, són persones, les cintes d'entrenament en un cas o les bicicletes són les màquines, de precisió, simples en el seu funcionament, però capaces de fer del corredor o del ciclista el protagonista de la seua pròpia història, i el major repte, superar-se en el dia a dia. Per molts anys, guanyadors !!!

Avui, aprofitant la bonança del temps i quan ja tenim l'estiu “en voltar el cantó”, he dedicat part del matí a fer una passejada per la marjal de Castelló. No era la primera, ni la segona vegada que m'endinsava en els darrers temps per aquesta zona d'aiguamolls i d'ullals d'aigua dolça, territori entollat, de llimac, joncs, canyes, senill i boga, on la dessecació i la urbanització incontrolada quasi ha fet desaparèixer del tot anguiles, granotes, talpons, pixavins de la fava roja i samarucs, on les carpes agonitzen per manca d'oxígen a l'aigua de les sèquies i on el rei és malauradament, a l'estiu, el mosquit, lloc on feines com xarcullar o encanyissar els marges de la marjal per mantenir la terra, han passat a la història…

En poc més de 6 quilòmetres he passat des de la Donació a l'Ullal de la Comare, la sèquia d'En Trilles, el cami o entrador de Bomboí, el de la Plana i del Pont de la Gallenca, per retornar al lloc d'eixida, el parc municipal del Meridià.

En tota aquesta volta he estat acompanyat per altres persones que, tot i tenir alguns ja una certa edat, i ser de Castelló “de tota la vida”, desconeixien els camins, caminets i entradors que comuniquen l'horta castellonenca amb la marjal i l'entramat d'espais singulars i importants que mereixen no només la seua conservació sinó també un ús sostenible i un major coneixement.

És veritat que amb el desig d'aconseguir frenar la degradació i defensar la flora i fauna d'aquest ecosistema, des de fa uns quants anys, diferents institucions i organismes com Sosmarjal.humadales Castellón http://sosmarjal.blogspot.com.es/ , els Col•lectius per la Llengua i la Cultura, el col•lectiu de les comarques de Castelló d'Acció Ecologista Agró o les associacions de veïns del Parc del Meridià o del Camí Fondo, entre d'altres, s'encarreguen de realitzar conferències, editar cartells, organitzar visites guiades per la zona humida, fer exposicions… , però no és prou, caldria més, caldria implicar també l'ajuntament i que aquest fóra el principal defensor, a la vegada que el primer impulsor, perquè la zona fos més coneguda i visitada.

És veritat que des de l'ajuntament mitjançant les regidories de turisme, esport o medi ambient, van editar-se en els darrers anys fulletons sobre el Parc del Meridià o sobre l'espai ecològic del Molí de la Font, també va crear-se, sent regidors d'esports Vicent Sales, una ruta senderista circular, el PR 378, que unix l'ermita de la Magdalena amb la de la Verge de la Salut i la de Sant Vicent a Borriol i que, des de la seua inauguració no ha deixat de tenir visitants, contribuint a donar a conèixer una part del terme per molts desconeguda. També, no fa massa temps i des del parc del Segon Moli i Jocs tradicionals poden realitzar-se, en aquesta ocasió en bicicleta, diferents rutes cicloturístiques per terme, perfectament assenyalades i amb serveis complementaris, podent, si ens ve de gust, descarregar-nos un llibret on trobar punts d'eixida, punts d'informació o grau de dificultat i, on la segona i la tercera d'aquestes rutes, vet per on, transcorren per la marjaleria.
http://bibliotecavirtual.castellonturismo.com/publication/40340d61/

No costaria quasi gens, només cal proposar-s'ho, marcar també unes rutes “senderistes”, pel terme, pel secà, l'horta o per la marjal, per fer a peu, a soles o amb família, més llargues o més curtes, i que, donarien a conéixer la riquesa paisatgística, de la flora i la fauna castellonenca. I no valen excuses “de crisi o de manca de diners”, una mica de pintura i quatre “postes” indicatius en són més que suficient.

Pobles més menuts que el nostre ho estant aconseguint, han apostat i creuen que el senderisme local a més a més de ser cultural, pot fins i tot arribar a ser rendible. Hui mateix un diari local diu que: “La Vall d'Uixó señaliza sus quince rutas senderistas”. El regidor d'urbanisme creu en la proposta, i l'ajuntament no només edita "en paper" la guía, penja també al seu web la col•lecció de rutes perque qualsevol persona puga descarregar-les http://www.lavallduixo.es/vallduixoPublic/portada/ciudad/turismo/ruta-senderismo.html i, alcalde i regidor d'urbanisme, responsables darres de la proposta ho són del Partit Popular… el mateix partit que ens governa a Castelló, al País i a l'Estat.

Senyor Bataller, per ser el cap, senyora Carrasco per allò de l'esport, senyora Gallén, per allò del turisme o senyor Romero, per allò del medi ambient, o qualsevol membre de l'equip de Govern del nostre Ajuntament, hi hi haurà voluntat de donar a conéixer itineraris senderistes pel nostre terme? Ara, de cara a l'estiu i amb el bon temps, seria un bon moment. Si fa falta, jo mateix, fins i tot estic disposat a "tirar una maneta".

Ho acabe d'escoltar i podeu llegir-ho si voleu a les notícies de Ràdio Castelló Cadena Ser, al web http://www.radiocastellon.com/ . “El primer dia d'inici de la vigilància a les nostres platges, Creu Roja ja hi ha hagut de realitzar el primer rescat d'un banyista en perill de morir ofegat”.

Ha estat sobre les 11 del matí a la zona de l'Escola de Vela de Benicàssim. Es tracta d'una persona jove, no arriba als 30 anys que, malgrat que hi havia bandera groga, s'ha aventurat a endinsar-se a l'aigua, i la força de les onades, li han impedit tornar a la platja, per la qual cosa han hagut d'intervindre els serveis de socors.

És veritat que un dels principals atractius turístics de Benicàssim són els quasi 7 quilòmetres de platja que hi trobem des de "la ratlla" fins "el voramar", i que la seguretat en el que respecta al socorrisme i salvament és un punt clau per gaudir del bany amb total garantia, però, cal ser responsables. De poc o res serviran els socorristes i els mitjans amb què aquells poden contar, des dels quads més moderns, les embarcacions o l'ambulància medicalitzada, si després cadascú fa el que vol i moltes vegades, massa, fer el que vol significa no fer cas a les indicacions.

Benicàssim i la Creu Roja mantenen des de l'any 2000 un conveni de col•laboració ample que ha permés salvar algunes vides, però malgrat l'estreta vigilància tots els anys cal lamentar desgràcies. Sense anar més lluny recorde que l'estiu passat a la platja dels Terres i la de l'Almadrava, van haver-hi ofegats.

No respectar els avisos és sempre perillós i una “bandera groga o roja” és sempre indicatiu d'avís de perill i per tant no és aconsellable el bany. I ara ve la polèmica... si s'assumix el risc, no s'hauria d'assumir el cost? Accions irresponsables i imprudents poden acabar en desgràcia a la vegada que suposen un gravamen, uns costos, que, amb situacions d'irresponsabilitat haurien de recaure sobre la persona que transigix la norma. No us sembla?

Sóc partidari al no hi haver-hi una llei que prohibisca pendre el bany a una platja pública en moments de perill, al no haver-hi cap normativa al codi penal que impedisca banyar-se borratxo, amb ones perilloses o mar alterada i que, en més d'una ocasió fica en perill al propi rescatador, de fer recaure el cost del rescat a la persona rescatada.

Si no es pot atacar la consciència, si són irresponsables, almenys que se'ls puga atacar la butxaca. No vull que penseu que sóc estricte o dictatorial, però si que voldria amb aquest post fer reflexionar a tots aquells que són irresponsables a l'hora de banyar-se i pensaren una mica les conseqüències que pot arribar a portar una acció tant imprudent com la de “no fer cas a les banderes” a la plaja.

Déu vullga que cap persona haja de perdre la vida a les nostres platges en aquesta nova temporada que ara comença i tots puguem dir al final de la campanya allò que tant ens agrada repetir “a l'estiu tot el món viu” i tots puguem rellegir aquest post, senyal que seguirem vivint.

Si fiques aquesta xifra al buscador de google, diu que podem localitzar aproximadament un milió cinc-cents cinquanta mil resultats. Naturalment no m'he entretingut mirant-los tots, però si que, per curiositat m'he detingut en alguns, més curiosos o propers.

Així, mil cinc-cents a més de marcar que va ser un any de traspàs i que va començar en dimecres segons el calendari julià que estava en vigor en aquells temps del renaixement, va suposar que la població espanyola arribara als 5 milions d'habitants.

D'altra banda, molts anys després 1500 va ser un SEAT, que va aparéixer a Espanya l'any 1963 i que va convertir-s en cotxe de representació dels anys 60 al nostre país, adoptat per molts taxistes, elegant i confortable, va ser el primer automòbil que va incorporar el doble far davanter en models evolucionats.

També 1500 és el model d'un escàner de la marca Epson amb el sobrenom GT que agilitza el treball d'oficina; també, més modernament,1500 HDC és el nom que rep una càmera de vídeo i televisió, d'estudi, capaç de transmetre en 3G.

En un altre ordre de coses, totalment distint, en atletisme, els 1500 metres llisos és la prova estrella de mig fons i forma part dels jocs olímpics des de la seua primera edició; també els puzzles de 1500 peces són reptes de gran altura...

I així podríem continuar amb una agranadora de carrers, d'aquestes que ara estan de moda i circulen a bon matí per les voreres de les ciutats, autopropulsades i de forta aspiració, “Antolí 1500L”, la pala de tracció simple “Dumper-1500” amb una capacitat de càrrega de 1750 quilos, o per no allargar-me massa, els diferents menús que podem trobar a la xarxa de 1500 calories...

Però si jo hui porte aquesta xifra rodona al meu post, és perquè ahir mateix vaig assolir l'escrit 1500, es a dir, si us ve de gust, podeu rellegir fins el d'ahir 1500 comentaris de més o menys actualitat “penjats” en aquesta web des de l'1 de març de 2007, en 1.932 dies o el que és el mateix 5 anys, 3 mesos i 13 dies, 276 setmanes.

Semblava impossible quan vaig començar. Sóc una persona constant, ho sé, sempre ho he estat, però mai podia imaginar que algun dia, podria trobar a xarxa 1500 escrits personals i que aquests, hagueren estat llegits més d'un milió cent seixanta huit mil vegades !!!

La mare Teresa de Calcuta a qui vaig tenir com a persona amb molt de seny i encara recorde, de vegades amb molt d'enyor, va dir una vegada que per aconseguir que una làmpara estiga sempre encesa no hem de deixar de ficar-li oli. Jo a aquest blog això és el que intente fer, ficar-li oli, dir la meua en forma de comentari d'allò que m'envolta i, que d'una o altra manera, desperta alguna reflexió en mi.

No pretenc que allò que jo comente siga del grat de tots, seria massa pretensiós, però el que m'anima a seguir escrivint són els comentaris que, de volta en quan, apareixen als posts o, els comentaris personals, que directament coneguts o no tant coneguts em fan en qualsevol moment, d'alguna de les temàtiques que jo tracte.

Resulta agradable i gratificant que per alguns de vosaltres siga interessant o curiós o simplement entretingut allò que jo escric i per descomptat que per aquells que pensen que el que escric és irrellevant, també vull donar-los les gràcies, doncs moltes vegades també tenen raó, jo sóc així...

Arribem a la fi de curs i com tots els anys, en aquests dies un bon grapat d'alumnes han de realitzar “la tria” i decidir-se per continuar estudis o incorporar-se al món laboral. La incorporació al món laboral sense cap titulació o amb titulació bàsica suposa un gran repte i més en aquests moments de crisi quan l'atur és el fantasma que envolta els treballadors de qualsevol rama. Si aconseguir un treball és quasi més difícil que encertar la loto, imagineu-vos per una persona sense titulació, un repte quasi impossible hui en dia.

I continuar estudis, de qualsevol tipus, tampoc és “una bicoca” doncs a més a més de suposar una dedicació temporal cada vegada major i una inversió econòmica considerable, ningú em garanteix que allò que jo estudie, després em servirà per incorporar-me al món laboral, doncs de tots és sabut que, determinats estudis i carreres universitàries, tenen uns índex de col•locació professional realment baixos i que les llistes de l'INEM estan plenes de titulats superiors.

Per tot això, el sistema educatiu i els nostres centres s'han de reinventar, i en aquests dies, hui mateix, nous estudis es presenten als possibles futurs estudiants, intentant atraure'ls amb el reclam "d'estudis amb futur". Crida l'atenció com, de cara al curs vinent, d'una banda la pròpia universitat castellonenca, la Jaume I, i d'altra els Instituts de Secundària de Borriana i d'Almassora, entre d'altres, publiciten diferents tipus d'estudis amb l'etiqueta de novedosos.

L'Escola Superior de Tecnologia i Ciències Experimentals de la UJI oferix per primera vegada als futurs estudiants la nova titulació de Grau en Disseny i desenvolupament de Videojocs, que d'entrada sembla pot ser de tot menys uns estudis universitaris, però en realitat i mitjançant 4 cursos es publicita que els futurs professionals aconseguiran un perfil multidisciplinari i nombroses eixides professionals com a programadors de videojocs, grafistes o guionistes per a videojocs, dissenyadors i desenvolupadors multimèdia, programadors d'aplicacions per a mòbils, dissenyadors i desenvolupadors d'espais web, modelatge i animació 3D, operadors de xarxa i comunicacions, creatius o productors de projectes, entre altres. En definitiva es ven, o es vol vendre com a una professió de futur, es a dir, estudiar hui, per treballar demà. Atenció, la base està clara, estudiar i estudiar i poc o gens de jugar; treballar després acabada la titulació, això serà un altre cantar.

D'altra banda la Conselleria d'Educació de la Generalitat Valenciana, ha mantingut fins hui mateix oberta la preinscripció als estudis de la Formació Professional de cara al curs vinent i, juntament al títol de Tècnic Superior en Artista Faller que, fa uns dies va publicitar-se i que s'impartirà per primera vegada a l'IES Jaume I de Borriana, publicita ara, com a gran novetat el títol de Tècnic en Video disc-jockey i So, que s'impartirà a l'IES Vila-Roja d'Almassora, i que presenta com a objectiu principal el realitzar sessions d'animació musical i visual en viu i en directe i efectuar la captació, mescla directa, gravació i reproducció de so en qualsevol tipus de projecte sonor. I d'estudiar? Per descomptat que bastant.

Seran estudis principalment pràctics? Caldrà poc d'estudi? Seran experts en videojocs, artistes fallers i tècnics disc-jokeys el que necessitarà la societat del futur? No estarem enganyant els joves? No s'estaran enganyant a ells mateixa? Preguntes que em faig i que no m'atrevisc a contestar…

L'economia és un desastre i els joves són els primers a l'hora de ser acomiadats, hi haurà futur laboral? Quins seran els estudis i el treball en més futur? És veritat que tots els estudis i treball tenen futur, però identificar les professions del futur és com a mínim arriscat.

I no puc deixar de dir la meua, vull apostar com a estudis de futur per la nanotecnologia mèdica, l'agricultura genètica, els gestor del benestar de la gent gran, els arquitectes espacials, els enginyers del canvi climàtic, els supervisors en situacions d'emergència, els advocats virtuals o els dissenyadors de vehicles amb materials i combustibles alternatius, tant per a ells com per a elles. Artistes fallers, disck-jockeys i creadors de videojocs, serà més difícil?

Malauradament al nostre poble sempre hi ha hagut famílies que ho han passat malament. El "Monte de piedad" de l'antiga caixa d'estalvis de Castelló, és l'exemple més clar del que estic dient. Com a entitat benèfica, va encarregar-se durant molts anys de prestar diners a l'instant a canvi d'empenyorar alguns objectes personals de valor, i així poder fer momentàniament front a les necessitats més primàries. En arribar temps de bonança, els diners es tornaven i es recuperava l'objecte empenyorat.

D'aquesta manera el poble, la classe social més necessitada, obtenia uns préstecs més beneficiosos que suavitzaven una mica l'efecte de la usura. A mesura que les circumstàncies econòmiques van anar canviant i el nivell de seguretat econòmica va augmentar, la seua tasca va passar a un segon pla.

Ara, en aquests moments que ens està tocant viure, quan l'índex d'atur frega els 5 milions de persones i rara és la família on ho hi ha penúries per arribar a fi de mes, uns altres establiments estan aflorant com bolets de tardor a totes les ciutats i, també a Castelló, estant ocupant els baixos d'algunes cases de la vila o els ravals. D'uns ja vaig parlar fa més d'un any ací mateix, es tracta de les cases de compra d'or, podeu rellegir el post del dia 5 de gener del 2011, a l'altre tipus de negoci voldria dedicar les meues reflexions hui, es tracta dels negocis de compra-venda d'objectes de segona ma.

En època de bonança i en una societat consumista com és la nostra, des de tots els llocs se'ns convidava a gastar, a comprar, allò que era necessari, però també allò que, sense ser necessari i imprescindible, ens feia il•lusió o simplement era moda, de manera que les nostres cases, van anar omplint-se d'aparells i elements de tot tipus que, després d'una temporada de molt o poc ús, quedaven arraconats sense fer cap paper i, més encara, en moltes ocasions donant nosa.

I així, si sempre venen bé uns euros de més, i en aquests moments més encara, hi ha emprenedors que aposten per fer negoci d'aquesta activitat, obrint-se establiments dedicats a comprar-nos tot allò que encara pot ser útil i profitós per alguns i que a mi ja no em servix, a la vegada que m'oferixen allò que jo he volgut tenir i que mai, generalment pel seu alt cost he pogut comprar de nou, i ara, ho puc aconseguir una mica o prou més barat, de segona ma.

El negoci és rodó. Allò que a mi em sobra o fins i tot em molesta a casa meua, puc vendre-ho. Generalment a un preu irrisori, doncs la persona que m'ho compra ho fa per tornar-ho a vendre i, naturalment, per mantenir un preu assequible i a la vegada guanyar uns diners, el preu final que m'ha d'oferir a mi, és molt menor del valor que en realitat té, però, que he de fer jo amb allò a casa si realment no ho necessite? Només em molesta...

D'aquesta manera, discos, bicicletes, equips de música, aparells de ràdio, televisió, ordinadors, joguines, peces de roba, ferramentes, tot, tot, és vendible i a la vegada comprable, i el seu preu en funció de l'estat de conservació i del temps que fa ha estat fabricat.

No deu ser mal negoci, igual que el de l'or o la compra venda de vehicles doncs, només cal que us fixeu una mica i veureu com dia sí, dia també cada vegada hi ha més establiments dedicats a aquests menesters.

En aquests moment en què hi ha greus carències fins i tot per arribar a viure decentment, l'economia de penúria, d'escassesa o carència de les coses més essencials, fa que aquests establiments estiguen plens de gom a gom i, puguem trobar-hi de tot, acosteu-vos, pegueu una ulladeta i ja em direu...

No vaig a repetir-me, ja en aquest mateix blog, l'any 2010, i amb motiu de la ballada dels nans de Castelló al Betlem de la Pigà, en la figura de Rosa Mari Rubio, que durant molts anys va representar “la sinyo Quiqueta”, ja vaig reflexionar sobre el que significa “ballar-li els nans a alguna persona” ací a la meua ciutat. Al post us remet.

Tanmateix, hui, torne a parlar de “ballar els nanos”, perquè de nou, només dos anys després de la data abans esmentada, un altre company i amic, va rebre ahir a la vesprada, l'homenatge de l'Associació de Dansants del Corpus de Castelló, van ballar-li els nans.

Es tracta de l'amic Vicent Pau Serra, company en moltes accions festeres i culturals, amb qui he compartit, i espere seguint compartint, bons moments al llarg de la nostra vida.

La veu popular diu que el costum de “ ballar-li els nans” a algú, simbolitza el poble gaudint de la pau i prosperitat sota la protecció dels seus reis, representats per una colla de personatges parateatrals i en personalitat pròpia. No sé si serà ben cert, però el que si puc afirmar és que Vicent, que tants anys a comboiat no només aquests nans, sinó també totes les danses del Corpus a Castelló, hui es trobava emocionat, com xiquet amb sabates noves, i protegit com sempre per la “seua Paquita”, a la vegada que ara, el comboiat, era ell.

I no és per menys, doncs Vicent, hui, ha estat “el senyor de la festa” a l'ancestral ballada, que preludia el solemne acte de caire religiós, missa i processó, amb el profà, de la desfilada de gegants, nans, cavallets i danses processonals, i ha congregat nombrós públic a la plaça Major, tenint en Serra, el far de l'estima i la defensa de la cultura i les tradicions del nostre poble.

Com cal tenir amics fins el més enllà, del més enllà, del facebook, us deixe uns curtets vídeos de les danses preludi i continuitat de l’homenatge:
https://www.facebook.com/photo.php?v=3799018707189
https://www.facebook.com/photo.php?v=3799004786841
https://www.facebook.com/photo.php?v=3798993826567

I després, com déiem abans, els nans, els capgrossos, juntament amb els cavallets i els gegants, que van estar testimoni de l'homenatge, van participar tots al capdavant de la processó general, per recordar i a la vegada donar a conéixer que nans i gegants, que petits i grans, que allò deforme i allò bell, tot, deu sotmetre's a la voluntat de l'Esser Suprem.

I així va transcórrer la vesprada, tenint en la ment de molts dels qui allí estàvem, que mentre hi haja festa a Castelló hi haurà nans i aquells “li ballaran” tots els anys a algú que s'ho meresca, perquè per damunt de tot estarà sempre la il•lusió de generar festa i a la vegada reconeixement i homenatges pe treball ben fet.

Cavallers, sí, es veritat, els nans a Castelló són tradicionals, les referències més antigues es perden en el temps, però també són present i sobretot són futur, estan sempre, tots els dies de l'any presents, “a l'aguait del que passa a la ciutat” i, una vegada a l'any, ho manifesten públicament, amb “una ballada” d'homenatge. Una altra vegada s'ha complert la tradició. Enguany li ha tocat a Vicent P. Serra, han tornat a encertar de ple, Vicent s'ho mereix i punt !!!

En època de crisi, ho he dit més d'una vegada en aquest fòrum, cal reinventar-se, calen noves idees que, moltes vegades no han de ser rocambolesques, només cal encertar en el lloc oportú i el moment just, per ser llençades.

Tal vegada una empresa que s'anuncia com de gestió familiar, en seu a Castelló, tracta d'encertar a la diana de l'èxit, el temps dirà si ho aconseguix, però de moment, lluita per fer-se un lloc en el complicat món de la venda de productes de forns, galetes o delícies de xocolata, mitjançant un exclusiu i novedós sistema patentat de servir a domicili productes de fleca i derivats, a zones exclusives com urbanitzacions i zones limítrofes del nucli urbà, on les fleques queden lluny, i anar “a pel pa” suposa pels veïns un greu impediment o un desplaçament difícil.

Que els flequers es desplacen amb les seues furgonetes i acosten els productes als potencials clients no és nou, es fa a Castelló i sobretot a l'estiu, a la zona de la marjaleria o les zones residencials del Quadro de Santiago, de la zona de masets i villes, des de fa molts anys,però el sistema que presenta “Telepan de la Plana” que és el nom que adopta aquesta empresa si que resulta nou.

Es tracta de prestar “una panera” que s'instal•la de manera gratuïta a l'exterior del domicili del client, a manera de bustia, i aquest pot disposar de pa i altres productes de pastisseria, tots els dies de l'any, doncs mitjançant un sistema de repartiment diari i de manera higiènica els productes que el client demana són dipositats a la panera que s'obri i tanca amb una clau, protegint els productes dels agents externs a la vegada que s'estalvia el client el desplaçament i sense haver-se de fixar una hora de lliurament del producte, la qual cosa allibera els clients del lligam que suposa el servei a domicili.

I per aconseguir atraure clientela, l'empresa deixa plena llibertat al futur i potencial comprador, de romandre el temps que vullga gaudint del sistema, podent-se donar de baixa sense explicacions, de manera que, pot suspendre's o reprendre's el servei en qualsevol moment.

Diuen a la seua pàgina web http://www.telepan-delaplana.es/ que tots els seus productes són elaborats amb ingredients de primera qualitat i cent per cent naturals, sense additius ni productes químics, la qual cosa sempre dona garantia, tot i que la millor garantia és tastar-los i després decidir.
S'anuncien com “la panadería en casa” i per ajudar a decidir-se ens oferixen en promoció la possibilitat de provar el servei al llarg d'una setmana i sense cap compromís.

Només un però, en cap lloc he vist on està el forn, Castelló?, Amassora? Vila-real?, on estan les instal•lacions?, ni al web ni als díptics que s'han repartit per les bústies de la zona de les Villes de Benicàssim, que és on jo he recollit la primera informació, s'assenyala cap adreça, només un telèfon mòbil de contacte i una adreça electrònica per que puguem fer qualsevol consulta, i això, em sembla una mica estrany…

Comoditat, seguretat, interés, confiança, llibertat, higiene… molt bé, però tal vegada jo afegiria una altra paraula que, de segur, ajudarà a que l'invent funcione : transparència. De totes maneres gosar en aquests moments de crear una nova empresa ja de “per se” mereix tot el meu reconeixement. Veurem en què queda.

La Generalitat Valenciana a colp de tisora està retallant les seues despeses a les principals Conselleries. Educació i Sanitat són el camps més afectats. Ens venen a totes hores, que aquests retalls són necessaris i imprescindibles per eixir de la crisi que ens afecta i ofega com a país. És possible que siga així, que els retalls siguen la solució a la malmesa economia valenciana i que, només estrenyent-nos tots els cinturons, aconseguim reflotar les arques monetàries del país, buides després dels balafiaments en que van fer-nos caure els nostres dirigents en els darrers anys.

Però amics, l'esforç ha de ser conjunt, de tots els valencians i valencianes i, dia sí, dia també, ens desdejunem amb notícies que com a mínim ens fan malpensar d'aquells que ens governen, d'aquells que dient-nos una cosa, en fan una altra.

Aquests dies “dos perles” més han eixit a la llum pública; l'una lligada a la Fundació de la Solidaritat i el Voluntariat, FUNDAR, entitat de titularitat privada, sense ànim de lucre, la gerència de la qual l'ocupa l'exregidora del Partit Popular d'Alacant, i companya sentimental del diputat del també PP, el castellonenc Ricard Costa, la senyoreta Laura Chorro, que percep la no menyspreable quantitat de 55.000 euros anuals pel desenvolupament de la seua tasca, sou similar al d'un Director General de la pròpia Generalitat.

No vull dir jo que “no se'l guanye” i que la seua no siga una tasca difícil i complicada, que supose grans esforços i molta dedicació, però tot i això, si aquesta entitat privada es finançada majoritàriament amb diners de la pròpia Generalitat i, estant els calaixos buits com estan, no s'hauria també la senyora Chorro d'estrényer el cinturó i rebaixar-se, encara que fos només una mica, el seu sou? On està la Solidaritat, només en el nom de la fundació?

D'altra banda també en aquests dies s'ha fet públic que a les Corts Valencianes, institució que representa el poble Valencià a través dels parlamentaris, hi ha comissions que literalment “són un xollo”, doncs tot i estar estipulat que cada diputat ha de cobrar 584 euros mensuals per participar en alguna comissió, és de rebut que “aquesta ajuda complementària” al sou, es perceba tant sols si la comissió es reunix i treballa, no en tots els casos, doncs, sembla ser que hi ha en aquesta legislatura diferents comissions com la dels Drets Humans i Tercer Món que, no s'ha reunit en tot l'any i que els seus membres cobren l'assignació econòmica, de manera regular i puntualment, sense haver-hi hagut cap convocatòria mensual, per altra banda preceptiva; de manera que, Àngela Barceló o Alfonso Rus entre d'altres, afegixen tots els mesos uns euros, que amb total seguretat no els hi vindran gens malament, doncs com diuen al meu raval "la mar quan més té més vol", però, i eixe és el problema, sense haver-se'ls guanyat. Quin morro senyors diputats i qui exemple !!!

I també Rita Barberá, Antonio Clemente, Eva Martínez, Vicente Rambla, Maite Parra, Jordi Sierra… d'un o altre partit, tant es val, es igual, membres tots ells de la Comissió de Desenvolupament de l'Estatut d'Autonomia o de la Comissió de les Noves Tecnologies, que també estant rebent aquest plus sense guanyar-se'l. Així “ses senyories” poden dir a boca plena que “mantenen el sou congelat”, que els il•lustres diputats no s'apugen el sou i ajuden a la recuperació de l'economia del país!!!

Vergona cavallers, vergonya aliena. Com hem d'eixir de la crisi mentre “considerem normals” aquestes actuacions?. Ara be, que a vosaltres i a mi, valencians d'apeu, no se'ns passe el temps de “pagar a hisenda i les contribucions” no fos cas que vinga algun recàrrec. Hem de fer front puntualment a les nostres obligacions perquè “aquests gerents i diputats” puguen seguir vivint. És el que tenim, no el que ens mereixem. Quin morro !!!!!!!!!!

“Només vull cridar l'atenció perquè l'atenció és l'única manera d'aconseguir que passen coses”. Aquesta va ser la lapidant frase que l'actor George Clooney, si, el del Nespresso, el símbol actual de la bona vida, va llançar al ser detingut el passat mes de març per manifestar-se i protestar davant l'ambaixada del Sudan als Estats Units, a Washinton, denunciant el conflicte que es viu en aquell país, geogràficament africà i políticament del medi orient, abocat a l'escissió en dues entitats nacionals.

I és que cridar l'atenció és ni més ni menys la provocació de qualsevol anomalia en la manera habitual de comportar-se una persona i que, quan alguna persona sensata, amb seny, ho fa, com a mínim ha de ser vist com un toc d'alarma que ha de plantejar la necessitat de reflexionar i d'entendre què pot estar passant.

I si porte aquestes reflexions hui al blog, és perquè he estat convidat per diferents amics mitjançant les xarxes socials a participar el proper divendres dia 8 en una iniciativa amb la finalitat de “cridar l'atenció” de la ciutadania en general i dels governants en particular, de la necessitat de fomentar la solidaritat a la societat en la qual ens ha tocat viure, afegint-me, amb un simple gest, una simple acció, al grup de persones que somnien en canviar el món.

Una iniciativa promoguda des de diferents ONG's que lluiten per aconseguir una atenció i millora de les condicions de vida de milions de persones, tant a Espanya com a altres països menys desenvolupats, i a les que ja han manifestat el seu recolzament un bon grapat d'empreses i mitjans de comunicació, així com persones conegudes del món de la cultura, les arts i les ciències del nostre país.

I que ens demanen a la societat civil, religiosa o militar dels nostres pobles i ciutats? Que volen que jo faça aquest proper divendres? Una cosa molt simple, curiosa i fins i tot divertida. Per manifestar la meua unió amb aquests organismes i la disponibilitat i recolzament per canviar el món, només cal que isca al carrer amb una peça de roba o complement a l'inrevés, és a dir, la jaqueta, pantaló, faldilla o gorra “ficada sobre el cos però girada a l'inrevés” per cridar l'atenció d'aquells amb qui em creue i manifestar-los a través d'aquest gest que, si volem, podem "pegar-li la volta a totes les coses" i així, ajudar a canviar el món. Curiós no us sembla?

Si és veritat que com a persona tenim la capacitat de ficar-nos en el lloc dels altres, si som moltes les persones a les que ens agrada ajudar al proïsme, si aquesta ajuda pot fins i tot generar-nos felicitat personal, en aquest senzill gest, podem cridar l'atenció i aconseguir sensibilitzar el món que junts podem aconseguir millorar la vida de tots.

Així que, si voleu participar, jo també des d'ací us convide, sigueu creatius, "doneu-li la volta" a la roba, a la fotografia del perfil de les xarxes socials, al que vullgueu, tot si val per cridar l'atenció. Uniu-vos a la causa que més desitgeu que millore: lluita contra la fam o la pobresa, contra el càncer, per l'accés a l'educació, contra l'exclusió social, recolzament a la discapacitat o la tercera edat, defensa de la infància i dels drets humans…, i comenceu a canviar el món.

Quants més serem, major serà l'impacte. Necessitem involucrar-nos la societat civil, els empresaris i els ciutadans em general, per aconseguir que també ho facen les pròpies administracions, contribuint a millorar l'impacte i el resultat de les causes socials per les que cal seguir treballant.

Us atrevireu a eixir al carrer i “cridar l'atenció”? Endavant. I pels que esteu indecisos o simplement per aquells que vullgueu conéixer una mica més aquesta iniciativa popular ací us deixe l'enllaç al web oficial: http://www.somosasi.org/, allí trobareu molta més informació així com també materials necessaris per demostrar el vostre recolzament i diferents idees de com participar a la iniciativa.

Desitge que la proposta, el repte,siga un èxit al nostre poble, doncs, si volem podem, i pel que veig de moment, sembla que som molts els que volem. Un simple gest per canviar el món !!!

Continuem les reflexions i anàlisi del nou esborrany “Estatuts del Patronat Municipal de Festes de Castelló”, document al que ahir ja vam dedicar el post.

Què passarà amb la figura del president de la Junta de Festes? Si la Junta de Festes passa a ser dins el Patronat Municipal un òrgan de col•laboració, no de participació que recau en l'Assemblea de festes, ni òrgan superior que serà el Consell Rector i la Presidència, ni tampoc un òrgan directiu que haurà d'assolir la Gerència, aleshores quines seran les seues atribucions directes?

Els nous estatuts ho deixen ben clar: col•laboració i recolzament a les funcions d'organització i protocol. El President de la Junta de Festes, a partir d'ara serà el coordinador general del grup de Gestió i del de col•laboració, per tant la seua competència anirà pel camí d'elaborar estudis i informes, els programes de festa, gestionar el patrimoni adscrit al Patronat, tutelar gaiates i ens vinculats, proposar premis i distincions, proposar les representants femenines i resoldre conflictes d'indumentària, protocol…

A la pràctica el sistema de gestió actual, en vigor des del 1988, atorgava a la Junta de Festes una ampla autonomia, ara, els nous estatuts que han d'aprovar-se en plenari municipal després de passar per junta de Govern, donen més “poder” al Consell Rector que assumix el govern i la gestió superior que abans era competència de la pròpia Junta i del seu President al capdavant.

El senyor López que porta 10 anys com a President sembla ser que no descarta presentar-se altra vegada a les eleccions, i vol tornar a ocupar el càrrec, la qüestió és seguir manant, encara que ara serà com a “Coordinador General”, afirmant que “ell està disposat a iniciar un sisé mandat i que només han de demanar-li-ho els diferents col•lectius que conformen l'assemblea de festes”, però s'oblida el senyor López que ara, en aquesta nova estructura, serà atribució directa del Consell Rector fer la proposta a la Presidència de Patronat del nomenament del President de la Junta de Festes i no serà l'assemblea qui triarà la Junta i aquells el seu president.

S'arribarà a temps per elegir el “Coordinador General” per aquesta nova fórmula en el proper exercici fester que ha de començar aquest estiu? Eixa és a hores d'ara la gran pregunta, i encara una altra: serà el senyor López el candidat ideal pel càrrec als ulls de les 13 persones que han de conformar el Consell Rector tenint en compte que només 4 de les 13 persones són elegides per la pròpia Assemblea?

I una darrera reflexió: els 4 vocals del Consell Rector en representació de l'Assemblea de festes, hauran de ser nomenats pel Plenari de l'Ajuntament, com es farà aquesta tria? Es presentaran candidats entre tots els possible electors de l'Assemblea? Es faran votacions?, elegirà de manera directa el plenari entre aquelles persones que manifesten la voluntat de formar part del Consell Rector o el Plenari nomenarà aquells que l'Assemblea trie?, i de ser així, cosa per altra part lògica, com es triaran?

Em tem que les properes eleccions es faran pel sistema tradicional i que els canvis tardaran, doncs adaptar el nou organigrama no serà gens fàcil.

Des d'ací faig volts perquè els canvis al Patronat no siguen només de tipus legal, si més no que constituïsquen el començament d'una reforma interna, profunda i que aquesta es faça el més ràpidament possible pel be de la festa.

Quan encara falten per realitzar a Castelló algunes activitats dins l'exercici fester 2011-2012, principalment la festes de Sant Pere del barri mariner del Grau i les festes de Sant Joan i Sant Cristòfol, tradicionals també en l'inici de l'estiu, algunes Gaiates i Colles, com ve publicant-se als mitjans de comunicació local, han començat a renovar els seus càrrecs de cara al nou cicle fester que, si tot va com ha d'anar, prompte haurà de començar. Nova saba, noves idees, noves il•lusions per fer festa.

En aquesta línia també a la branca “més oficial de la festa” comencen a intuir-se nous canvis, des de la Federació Gestora de Gaiates que acaba d'elegir el seu nou president fins al propi Patronat Municipal de Festes que, la llei de grans ciutats o llei de mesures per la modernització del Govern Local, fa necessària la modernització de la seua gestió i una més ampla participació municipal en els assumptes festers.

Un esborrany sobre estatuts del nou Patronat Municipal de Festes que l'equip de Govern Municipal ha fet arribar als grups polítics en representació municipal, que haurà de ser aprovat en plenari, circula entre els regidors per tal de fer les corresponents al•legacions i, segons he pogut comprovar directament, el regidor de festes, en aquests moments el senyor Ximo Torres, serà el president executiu d'un nou Consell rector que haurà d'assumir “el govern i gestió superior” d'aquest organisme, que estarà format per 13 membres: l'alcalde com a president nat, el regidor de festes president del Consell Rector, 1 vicepresident, també membre de la corporació municipal, 6 vocals a designar pel plenari de l'ajuntament a proposta dels grups polítics en representació municipal i de manera proporcional i 4 membres elegits per l'assemblea de festes.

Què passara amb la Junta de Festes tal i com l'entenem en l'actualitat? Què serà dels 25 membres? Continuarà havent-hi Junta de Festes com a tal? I president? I quines seran ara les seues funcions si el regidor de festes “signarà” més acords, contractes i serà el responsable de prendre les darreres decisions? D'acord amb els nous estatuts la Junta de Festes es perfila com um òrgan de col•laboració i recolzament i estarà formada per dos branques, dos equips de treball: el de gestió i el de col•laboració conformats per 15 persones cadascú a proposta dels diferents col•lectius festers i de manera proporcional, sent el president de la Junta el Coordinador General.

A més a més, tot i que ja s'ha dit que el nou model fester haurà de crear per normativa la figura de “gerent”, aquesta inicialment quedarà deserta, situació d'entrada inversemblant, incomprensible i rocambolesca; també l'amic Torres ha avançat que la corporació?, col•laborarà amb la Junta de Festes amb els 30 membres que treballaran sense ànim de lucre pel món de la festa. Difícil d'entendre de moment...

Per aclarir una mica, diuen és el “model fester” de València o Alacant; això voldrà dir que serà el Patronat l'entitat de naturalesa institucional amb caràcter administratiu a efecte de règim pressupostari i comptable? Que podrà fer i desfer a la seua voluntat? Es funcionarà per delegacions? A l'article 44 podem llegir que “el patronat podrà establir i gestionar tota classe de serveis i realitzar activitats de qualsevol índole”

Modificacions substancials dels Estatuts de la Fundació Municipal de Festes aprovats al setembre del 1988. Però el tema dóna per molt més; per no allargar-me demà continuaré...

Tinc la sort de viure en una nova vivenda, una casa gran, unifamiliar, herència dels meus pares que, amb molt d'esforç i sacrifici van aixecar en aquests mateix espai, i fa més de 50 anys, la vivenda agrícola familiar. Una casa de les anomenades al raval “d'entrà de carro” i, naturalment, durant molts anys va ser així, el carro i l'haca entraven i ocupaven la planta baixa ubicant-se la vivenda al primer pis.

Per motius de millora, fa uns 10 anys aproximadament, va haver d'enderrocar-se i amb més esforç encara, vam tornar a construir-la. Vam intentar fer-ho seguint l'estètica de les cases del seu voltant, sense trencar l'harmonia del carrer la qual cosa va suposar unes despeses afegides a les ja costoses d'edificació d'obra nova.

Vam entendre i assumir des del principi que viure en una casa unifamiliar és tot un privilegi i com a tal, cal pagar un preu a la municipalitat. Sabia des del moment de la decisió de “fer una casa nova” que les despeses en serien moltes i a quina més grossa i que els tributs augmentarien considerablement any rera any, tot i això “vam embarcar-nos”.

Ara, observe amb estupor els rebuts que l'ajuntament m'ha fet arribar a casa i com l'IBI més el gual sobrepassen per aquest 2012 els 2.000 euros amb un sobrecost en relació a l'any anterior de 275 euros, es a dir um 15'56% més. On està senyor Masip, regidor delegat d'hisenda la no pujada dels impostos municipals? Omplir-se la boca no és de rebut si el que es diu no es gens cert.

I més encara: com és possible que jo haja de pagar tants diners per una vivenda d'us particular i a la vegada el mateix ajuntament “perdone” l'IBI de la placa de bous o de la fundació privada Caixa Castelló?

Entenc que la placa de bous, siga considerat un edifici històric, però senyor Alcalde, la plaça de bous és en primer lloc un negoci, un gran negoci que produïx als seus propietaris molts beneficis i que si com a construcció té un “valor cadastral” superior als 2 milions d'euros, estaria be, seria de justícia, que pagara la seua contribució com estem obligats i ho fem la resta de veïns. D'altra banda tampoc entenc, segons s'ha fet públic, com “la contribució” a la que haurien de fer front els propietaris de la plaça, només “puge” 15.003 euros anuals, doncs, si la compare amb la meua vivenda, tant pel que fa a la superfície, com a la construcció com a la seua ubicació, per descomptat és més que 7 vegades casa meua.

Alguna cosa falla, així no podem estar mai els veïns contents. Si pagar, “contribuir” sempre costa, ara, en època de crisi, quan tots fem i fem càbales per arribar a la fi del mes, suposa un despreci la pujada de l'IBI i una burla grotesca l'exempció d'aquests tributs a la família Fabregat, propietaris de la placa de bous, així com els més de 80.000 euros “perdonats” a la Fundació Caixa Castelló, que no sé si faran referència a l'immoble que l'entitat manté als 4 cantons, a la guarderia “Sant Vicent Ferrer” o la residència de gent gran “Salvador Guinot”, però que, d'una o altra manera, tot i efectuar un servei públic, també ingressa diners i no pocs, per aquests serveis, o és que la fundació tot el que fa ho fa de franc?

L'acció o efecte de contribuir va em benefici de tots, de la comunitat, però com a tribut cal filar prim i és de justícia que pague més aquell que més té i de moment a Castelló, voluntària o involuntàriament sembla ser que no és així, i això és totalment injust, d'això em queixe. Tindra el PP municipal que ens governa voluntat de solucionar-ho algun dia? Permeteu-me que ho dubte, és la seua manera de fer política.

El “Mecanoscrit del segon origen” és un llibre de ciència-ficció escrit per M. de Pedrolo l'any 1974 que va tenir gran èxit entre els joves valencians en general i castellonencs en particular, i va convertir-se en llibre de capçalera que va ajudar a aprendre “a llegir” en la nostra llengua en els albirs de l'arribada d'aquesta als centres educatius per mor de la Llei d'Ús i ensenyament del Valencià de l'any 1983.

Narra la història de l'Alba i el Dídac dos joves que esdevenen els únics supervivents a la Terra després que uns extraterrestres eliminen a tota la humanitat fet que desencadena que al llarg de 4 anys, aquesta parella hagen d'espavilar-se sol per a sobreviure en un món destruït i enfrontar-se a tota mena de problemes i dificultats que els fan madurar ràpidament.

Aquest matí, m'ha tornat a la memòria aquesta història en comprovar com, cada vegada més, i sobretot els pobles de l'interior de la nostra província, imitant l'Alba i el Dídac, han d'espavilar-se, en aquest cas, per aconseguir atraure visitants i mantenir una economia de subsistència turística, buscant la manera d'obrar programant diferents activitats de tipus esportiu, lúdic, cultural o gastronòmic.

Juny acaba de començar i tot just hui dissabte quatre esdeveniments “ens conviden” a desplaçar-nos i visitar diferents localitats. Així, la Vall d'Alba poble de la Plana Alta celebra la 8ena edició de la “Volta Popular de Muntanya”, iniciativa organitzada pel grup senderista L'Albea i el propi ajuntament i que mitjançant un recorregut circular que comença i acaba a la plaça Major del poble, recorre en 12 quilòmetres els camins i sendes del terme amb una doble finalitat: esportiva i turística, i que espera reunir més de 1.200 participants.

També hui, i al llarg de tot el cap de setmana, La Salzadella, poble del Baix Maestrat, i després d'una edifició fallida, torna a celebrar “la fira de la cirera”. En aquesta IV edició vol tornar a ser una cita ineludible per molts forasters, doncs a més a més de ser una cita gastronòmica important, tots els veïns del poble col•laboren de forma voluntària i en molts casos desinteressada per donar a conéixer el poble, havent-se programat activitats variades com visites turístiques guiades pels llocs emblemàtics de la localitat, actuacions musicals, sopars populars, jocs tradicionals per a xiquets o fins i tot demostracions de com s'esquilen les ovelles.

I també, ara una mica més lluny, a Navajas, poble de l'Alt Palància, i al llarg de tots els caps de setmana d'aquest més de juny, iniciant-se hui mateix, es celebra les “IV Jornadas Gastronómicas del Huevo y de la Trufa”, que com en anys anteriors i amb la col•laboració dels comerços del poble, els visitants podran gaudir dels productes tradicionals: Ous casolans, trufes, llonganisses, botifarres o dolços “deseos de novia”, “merengues navajeros” o “bocaditos de yema”, al costat de “pinxos” o menús complets a preus especials, amb una darrera finalitat, la mateixa que busquen la Vall d'Alba o la La salzadella, atraure visitants, que és el mateix que dir, augmentar els guanys del poble.

Els artesans de Sogorb i la seua comarca, mostraran en aquest cap de setmana, tot el seu saber fer participant en el que fins ara era conegut com a mercat medieval, però que a partir d'ara i amb un canvi de dates, passa del maig al juny, s'ha de conéixer com a “Mercat Maria de Luna” en honor de la regina d'Aragó, ampliant activitats, des de les artesanals a altres gastronòmiques, com la degustació de “la olla segorbina” o recreacions històriques i actuacions culturals, tot per aconseguir que artesania, gastronomia i tradicions siguen els punts d'atracció dels forasters…

Cal espavilar-se, traure's la son de les orelles, com vaig sentir dir l'altre dia a una persona en passar pel carrer dirigint-se a una altra que semblava una mica despistada. Els pobles ho tenen clar, cal buscar noves fórmules, nous esdeveniments que ajuden a mantenir guanys i reforçar les activitats, fer-les atractives, no és prou un ric patrimoni, cal saber vendre'l, en aquests temps que corren les coses tenen valor per elles mateixes, però cal donar-les a conéixer i aquestes quatre considere en són una bona iniciativa. Sort, molta sort !!!

Des de fa ja un bon grapat d'anys, la Generalitat Valenciana mitjançant la Conselleria d'Educació o darrerament la de Turisme, Cultura i Esport, ve convocant anualment unes ajudes econòmiques destinades a la promoció de l'ús del valencià en les festes de la Magdalena de Castelló, així com a les Falles i les Fogueres de València i Alacant, dirigides a premiar i subvencionar l'edició en valencià dels anomenats “llibrets de festa”, per a la qual cosa, a més a més de disposar d'una dotació econòmica pels diferents premis, també a cada convocatòria fa manifest la línia econòmica de la qual “han d'eixir” els diners de les ajudes.

D'any en any, els diferents col•lectius que, a judici de la comissió tècnica específica són mereixedors de rebre aquestes ajudes en funció de la qualitat lingüística i extensió de text escrit en valencià, així com de la qualitat literària, nombre d'exemplars editats i difusió, cobren les ajudes uns mesos després de concedides i generalment, aquests diners permeten fent front als deutes de les impremtes o començar a preparar una nova publicació.

Tanmateix en aquests moments, el pagament de les ajudes corresponents als premis de l'any 2011, la resolució de la qual va publicar-se el 04 d'abril de 2011 al DOGV 6494, així com les ajudes corresponents al 2012, publicada la resolució al DOGV 6748 de 4 d'abril del 2012, no s'ha efectuat, per la qual cosa, 10 gaiates i colles estem pendents de rebre un total de 13,137 euros de l'any 2011 i altres 10 associacions festeres, 9.300 euros de l'any 2012; més de 22.000 euros que, tot i estar assignats en l'aplicació pressupostària de la Generalitat Valenciana, no han arribat als seus destinataris.

Sembla ser que segons s'ha indicat a alguna d'aquestes associacions des de la pròpia Generalitat, l'expedient està conclòs però l'ordre de pagament no s'ha fet, i el que és més greu encara no se sap quan es farà.

Aquest fet suposa un total despreci envers les festes i els col•lectius festers de Castelló. Pensàvem que amb el nou President, el senyor Fabra, per la seua sensibilitat festera d'una banda i les minses quantitats endeutades per l'altra, els pagaments es farien efectius amb rapidesa, però la burla seguix, i com diuen en castellà "todo mi gozo en un pozo".

D'altra banda tampoc des de la Junta de Festes de Castelló sembla ser s'ha mogut “ni un dit” per forçar a la Generalitat a abonar els deutes i sembla veuen be com la senyora Jonhson, consellera de Cultura considera normal gastar-se més de 7.000 euros al mes il•luminant les nits de l'aeroport de Castelló i no troba 22.000 euros per pagar uns premis que deu fa més d'un any…

Només ens queda que la Gestora de Gaiates o la Federació de Colles eleven les seues queixes. Ho faran? De moment a l'assemblea de la Federació de Colles celebrada ahir dijous 31 de maig jo vaig sol•licitar-ho. Des d'ací convide als representants i nous i flamants dirigents de la Gestora de Gaiates que també així no facen. Mentrestant només cal esperar i amb la que ens està caient al sobre, supose que l'espera haurà de ser llarga. Ojalà m'equivoque…

La Ministra de Foment, la metge zamorana Ana Pastor, política espanyola del Partit Popular, ocupa el càrrec des del desembre de 2011, fa menys d'un any, tot i que abans, entre el 2002 i 2004, ja havia format part del Govern Central ocupant la cartera de Sanitat en el segon govern del president Aznar.

D'aquella època, tal vegada, una de les mesures més importants i recordades fou la ficada en marxa del Pla Nacional per la Prevenció i Control del Tabaquisme, mesura ben acollida pels professionals de la salut i que suposava un conjunt d'accions concretes per aconseguir que els centres sanitaris, docents i de l'administració pública foren espais sense fum. Tot un gran repte i hui una realitat.

Ara, uns quants anys després, i des d'un nou ministeri, el de Foment, la titular, la mateixa Ana Pastor Julián, i després de la seua primera compareixença, el passat mes de febrer a la comissió de Foment del Congrés dels Diputats on va dir, per activa i passiva, que “s'havia acabat el temps de les obres faraòniques i dels aeroports sense trànsit” ha hagut de concretar aquelles paraules i, donar resposta parlamentària específica, publicada en el butlletí número 98 del Congrés dels Diputats, pàgina 243 del passat dilluns 28, sobre si l'aeroport de Castelló era una d'aquestes “obres faraòniques”, assenyalant que no tenen cap sentit aquelles infraestructures que, no són a judici del Ministeri de Foment, necessàries o simplement redundants i de difícil sostenibilitat, amb grans perjudicis pels conters públics en aquests moments de crisi econòmica i que no porten cap millora en la qualitat de vida dels ciutadans.

No és la primera vegada que la ministra tracta de desmarcar-se de diferents autovies i de l'aeroport de la Vilanova, de l'aeroport de Fabra, de l'aeroport del PP, i es mostra clara en relació al no recolzament dels aeroports, com el de Castelló, sense passatgers, que només impliquen càrrega econòmica pel propi Govern.

Si la pròpia ministra no és partidària d'aquest aeroport, si des del ministeri de Foment del Govern Central de l'Estat Espanyol posen en solfa la viabilitat de l'aeroport de la Vilanova, com encara el Govern Autonòmic manté que obrirà les seues portes? Com és manté per part del Consell que l'aeroport serà algun dia atractiu i rendible?

L'embolic cada dia sembla més gran. D'una banda AENA no vol saber-ne res d'aquesta infraestructura, d'altra ha arribat a debatre's en el darrer plenari de la Diputació castellonenca la possible venda de la seua participació, que no s'ha fet efectiva per ser molt minsa, quasi testimonial; d'altra AEROCAS i el seu president Carlos Fabra mantenen contra tot i contra tots que sense l'aeroport l'economia de Castelló no té futur, i que al 2013 hi hauran vols, i d'altra, el Govern Valencià assegura estar disposat a qualsevol tipus de gestió, fins i tot a la privatització més absoluta, a la venda de l'aeroport si arriba algun comprador…

Innecessària? Redundant? No sostenible? Necessària? Obra faraònica? Millorarà la vida dels ciutadans? Impulsora de la productivitat de Castelló? Infraestructura amb el rètol “es ven”?… La ministra, vaja vaja ho té clar, molt clar, “cal fugir del model consistent en prometre i comprometre el que no es té, a tots i tot el temps”. Senyors Fabra, l'un i l'altre, no somniem rotllos, i abandonem ja definitivament l'esperit faraònic, siguem humils, reconeguem que hem errat i busquem sol•lucions factibles i que deixen de sagnar ja a tots els valencians, és difícil, però paga la pena, de segur que amb una dosi d'humilitat tots eixirem guanyant.

La gent, en els darrers anys, hem canviat la forma de comunicar-nos. De la interacció social del cara a cara, vam passar a la carta i al telèfon i d'aquest al correu electrònic, que ens permet enviar i rebre missatges que anomenem “correus” per la similitud que mantenen amb el correu postal, però que són enviats i rebuts per Internet, és a dir, d'un ordinador a un altre, i per tant els anomenen electrònics.

A més a més de la rapidesa i facilitat per enviar i rebre text, un factor que sens dubte ha pogut contribuir a l'èxit d'aquest tipus de comunicació actual, ha estat la possibilitat d'adjuntar documents electrònics anomenats fitxers, de veu, música, imatges o combinació d'aquestes en allò que vulgarment diem presentacions, el que ha fet que hui en dia, qualsevol persona amb una adreça electrònica reba tots els dies, d'amics o desconeguts, un bon grapat de correus, alguns personals, altres interessants i molts, massa, dels anomenats “brossa”, publicitaris o comercials, que poden arribar fins i tot a amargar l'existència dels usuaris.

De vegades, i degut a la facilitat de propagació, arriben missatges “en cadena”, és a dir, que es propaguen massivament d'un usuari a un altre, es convertixen en missatges gens personals. Entre els més coneguts estan aquells que fan promeses de fortuna a qui redistribuix el missatge o pronostiquen desgràcies a qui trenquen la cadena, els acudits que inclouen al final frases com “envia-li'ls als teus amics”, anuncis de falsos virus, missatges espirituals, religiosos o de superació personal, esdeveniments importants o, tal vegada els més impactants, diapositives o vídeos que presenten elements curiosos, interessants o divertits.

En aquesta darrera línia voldria jo centrar la meua reflexió. Voldria comentar-vos un missatge que vaig rebre fa ja un temps, però que des d'aleshores encà no ha deixat de rondar-me el cap,tenint-lo present sovint, i hui voldria compartir-lo amb vosaltres. Es tracta d'un vídeo, tal vegada dels millors que he rebut en molt de temps, que va guanyar un premi de publicitat per incitar a la població en general a iniciar canvis positius en la societat actual.

El missatge que transmet és molt clar: la vida és curta, cal trencar les regles del capitalisme i del consumisme, cal perdonar ràpidament les ofenses, cal estimar, cal somriure. És possible que la vida no siga per nosaltres en aquest moment una festa, la festa que esperàvem, però sempre la vida serà meravellosa… I tot això explicat en poc més de 5 minuts.

Paga la pena detenir-se i veure'l fins el final. Va ser “penjat” per LifeVestlnside, a l'agost del 2011 i des d'aleshores ençà ha estat visionat per més de 5.247.000 persones. LVI és una organització americana que pretén fomentar la difusió de la felicitat a través de xicotets actes de bondat, mitjançant els quals les persones, joves o grans podem aconseguir un canvi real en la gent que està al nostre voltant, simplement despertant en ells “la bondat humana” i com, amb menudes però bones accions, podem arribar a canviar el món.

Imaginem l'acció als carrers de Castelló, per què no? Tot un repte, tota un lliçó d'esperança en aquest món de desesperació i lluita constant. Ací teniu l’enllaç, ja em direu...
http://www.youtube.com/watch?v=nwAYpLVyeFU&feature=player_embedded

Fa més d'un mes que l'ajuntament de Castelló va obrir el primer periode recaptatori d'impostos anuals i que afecta als bens immobles, tant pel que fa als urbans (finques), als rústics (terres), com als especials (aquells que presten algun tipus de servei públic), així com el que grava els vehicles de tracció mecànica i el de guals.

Com tots els anys, no esperaré fins el darrer moment per fer front a aquestes “contribucions”. Considere que és de rebut pagar-les si volem que la ciutat tinga uns serveis eficients, tot i això, a hores d'ara encara no he rebut a casa la còpia i notificació de rebut per acudir al banc a fer efectiu el pagament, la qual cosa, i vista la necessitat que el nostre ajuntament té d'omplir els calaixos, m'estranya i molt.

Aquest impost, conegut popularment com “IBI o Contribució”, s'enquadra dins els sistema tributari local al qual estan obligats tots aquells titulars o adjudicataris de bens, drets reals de superfície, propietat o usdefruit.

Això és la llei i cal complir-la, però la queixa que en els darrers dies està convertint-se en polèmica, i a la que hui voldria jo “dir la meua” fa referència a les excepcions d'aquest pagament que tenen alguns immobles de diferents institucions, i que, en aquests moments de crisi, constituïxen veritables agravis comparatius.

Entenc que aquells immobles dedicats a la seguretat ciutadana, als serveis educatius, a la representació diplomàtica, als serveis públics sanitaris, com per exemple: comissaries, presons, escoles, hospitals... o aquells altres comunals com zones de muntanya, jardins públics o terrenys ocupats per carreteres, vies de tren, ports... tinguen exempt el pagament d'aquest impost, però que conjunts històrics protegits d'una banda, com castells o monuments que, per visitar-los cal “pagar una entrada”, mantinguen aquest privilegi, ho considere totalment injust. Si els seus legítims propietaris recapten diners, cal que contribuïsquen al be comú del municipi on es troben, no us sembla?

I en aquesta línia situaria també els bens de l'església catòlica que, al nostre país en són molts. No seria de rebut que l'església haguera de pagar “contribució” pels seus temples, grans o menuts, nous o antics, que són centres al servei del ciutadà i l'entrada als quals és voluntària i gratuïta, són uns més dels serveis públics,això està clar; però que per un concordat de l'any 1979 signat entre la Santa Seu i l'Estat Espanyol, per un acord de fa més de 30 anys, l'església mantinga el privilegi de l'IBI en totes les seues propietats, ho considere totalment injust.

No és de rebut que museus catedralicis, palaus episcopals visitables i altres edificis als quals per accedir has de “pagar una entrada o donatiu” i que en són molts arreu del nostre país, estiguen exempts dels tributs municipals, així com els terrenys, solars, pisos o edificis sencers que per donació dels fidels han passat a propietat eclesiàstica mantinguen hui el privilegi.

Si l'església ha de donar testimoni, seria de rebut que aquest també començara per la col•laboració municipal, tots eixiríem també guanyant. Si aquest pagament com ha afirmat el President de la Conferència Episcopal Espanyola el cardenal Rouco Varela pot arribar a anar en detriment d'altres accions que l'església porta a termini, caldrà apel•lar a la generositat dels fidels cristians per mantenir-les, però donar testimoni pagant l'IBI quan corresponga, lluitar per l'igualtat front la llei i fer aquesta més justa, també és fer església.

No fa massa dies comentava en aquest mateix espai que, "Pasqual i Pasquala" són noms em desús a les nostres contrades; hui, 22 de maig, un altre nom em ve a la memòria per allò de celebrar-se avui la seua festivitat anual i compartir protagonisme amb Joaquina Vedruna o Rita de Casia, festivitats que també celebrem avui, es tracta de Quitéria o la seua vessant masculina Quiterio. Serà casualitat però Joaquina, Rita o Quitéria també són tres noms que sembla ser tenen poc de futur; fins i tot les “Quitèries” em són ben poques a Almassora on tenen des de temps immemorials a la Santa, verge i màrtir, com a patrona.

També avui, però d'açò fa menys temps, huit anys, en um matí de pluja, tota Espanya va veure com Letizia Ortiz Rocasolano entrava a la Catedral madrilenya de Santa Maria la Real de l'Almudena, com a promesa i, eixia del braç del príncep Felip de Borbó, tercer fill del Rei Joan Carles I, com a Princesa d'Astúries. Diuen les cròniques que aquells afortunats a assistir a la boda van rebre tres invitacions: dels Reis, del Cap de la Casa Reial i dels pares de Letizia. En aquests huit anys hem vist com la futura regina d'Espanya a la vegada que anava adquirint seguretat, perdia pés, i en algun moment va arribar a preocupar-nos. Tot i això, ara, degut a la crisi que darrerament està afectant la monarquia, per la successió d'accidents en algun dels seus membres, sembla que Letizia i Felip estiguen més compenetrats i la relació entre ells s'ha enfortit. Des d'ací faig vots perquè aquest recolzament mutu ajude a eixir la Corona d'aquest tràngol.

Però si titule el post "tres aniversaris", és perquè també hui, i per mi aquest esdeveniment és el que tot i estar més lluny en el temps tinc més a prop, es commemora el tres-cents aniversari de la canonització del frare de l'ordre menor dels Caputxins Sant Fèlix de Cantalici. Efectivament aquell 22 de maig de 1712, el Papa Clement XI declarava públicament com a Sant, el germà de Cantalici, un sant que molt prompte va tenir a Castelló i més concretament al Raval del Codony, nombrosos devots, convertint-se en el Sant Patró del Raval.

Des de fa unes setmanes els clavaris i els tres majorals del 2012, encapçalats per Àngel Miravete i Lolita Sebastià han volgut no només celebrar el record de la seua festa anual, el 18 de maig, si més no i per recordar aquest tres-cents aniversari van organitzar un tridu sacre a la parròquia i deixar pel record en forma de placa commemorativa la data tant senyalada.

Unes celebracions a les que m'haguera agradat assistir però que, per circumstàncies diverses, no vaig poder estar físicament encara que si amb l'esperit i el record. Actes que, a la vegada que han servit per deixar constància de l'estima i fervor que el Raval té al Sant, a més a més, quasi servixen d'acomiadament a la comunitat Caputxina que, per la crisi religiosa, prompte haurà d'abandonar el Raval i posar fi a més de 300 anys de presència pastoral a Castelló.

I també dins aquest record a ”Felice de Cantalici” despús-ahir diumenge va celebrar-se a la Basílica de Lledó, tres esdeveniments: una missa solemne, cantada per la Coral Véus de Lledó, la veneració de la relíquia del Sant, i la degustació compartida del “Pa beneït”, de la mateixa manera que es fa tots els anys, en acabar la missa major a les festes patronals de l'octubre i com va fer-se també en acabar el tridu, els tres dies dedicats a la memòria del Sant, la darrera setmana.

Tres dates, tres esdeveniments, tres dies, tres moments màgics. La història està plena de coses que venen de tres en tres, des dels tres regals a Jesús nat: Or, incens i mirra, fins al Pare, Fill i Esperit Sant, passant per Quiteria, Princeps i Fèlix. Temps de records, també en tres fotografies…

Ahir dissabte vaig estar convidat a participar en tres activitats diferents que, per coincidència amb el temps, i no tenir el do de la ubiqüitat, no vaig poder realitzar totes tres com m'haguera agradat.

D'una banda, el Servei d'Esports de la nostra universitat, com a funció compensatòria a la vida acadèmica, organitzava la cinquena eixida senderista del present curs. He de dir-vos que fins ara i fa ja uns quants anys que hi vinc participant. Això, m'ha fet conéixer millor senders i camins de pobles i llogarets d'arreu la nostra província. Ahir, el desplaçament i caminada era pel parc natural i terres de la Tinença de Benifassà: Fredes, Salt de Robert, la Tenalla… llocs importants pel seu interés històric, natural o paisatgístic i que, tot i haver recorregut en diferents ocasions, sempre aporta al senderista visions diferents. Una primera proposta interessant se'm presentava…

D'altra banda, també la vesprada d'ahir, i per cinqué any consecutiu, l'Institut d'Etnografia i Cultura Popular i els diferents grups de danses tradicionals de la ciutat, ens convidaven a participar a la plaça Major de la nostra Vila, en la recuperació de l'anomenat ball perdut, ball de plaça que, en el passat, fou un dels actes centrals de qualsevol festa local i que possibilitava la relació entre les persones, el festeig i l'habilitat dels balladors i balladores.

La plaça Major de Castelló, per unes hores, va haver de deixar el seu ús quotidià de lloc de pas, per passar a tenir-ne un de festiu i va convertir-se en un espai de dansa, de recuperació de tradicions, i balladors i públic van entremesclar-se. Tot i que jo sóc una mica prou negat per allò del ball, m'agrada veure-ho i gaudisc de la coreografia complexa i evolució dels balladors, així com de la música, per la qual cosa, ací tenia una segona proposta interessant…

També ahir dissabte i com és tradició cada set anys des de temps immemorials, el poble de Vallibona, a la comarca dels Ports, celebrava la seua rogativa a Pena-roja de Tastavins, a la comarca del Matarraña, per acomplir amb la tradició dels seus avantpassats per retrobar-se amb els germans pena-rogins. Una romeria de trobada per commemorar la marxa que van realitzar els homes supervivents a Vallibona de la pesta del segle XIV per buscar dones de Pena-Roja per contraure matrimoni i revitalitzar el poble Una rogativa que, malgrat haver perdut en gran part l'encant religiós, presenta dues particularitats: el celebrar-se cada 7 anys i enguany tocava, i el recórrer senders, veredes i camins d'unes terres poc conegudes per la gent de la Plana. Una oportunitat que, casualitats, també per coincidència es realitzava ahir.

Difícil va ser l'elecció i una vegada feta aquesta, difícil oblidar-se de les altres dues activitats. Per allò de només “ser” cada set anys, i perquè un bon grapat de companys també hi anaven, va fer que em decantara per la rogativa, de manera que després d'una forta matinada, calia estar a Vallibona a les 07:30, vaig poder compartir amb els Vallibonencs i també Pena-rogins, l'eixida, el camí, esmorzar i dinar, sendes i camins fins l'arribada al poble i santuari de la “Virgen de la Fuente”.

Hui, després d'haver descansat ja una mica de l'esforç, -més de 30 quilòmetres recorreguts i un desnivell superior als 1000 metres-, veient les fotografies realitzades les unes i rebudes les altres d'uns meravellosos companys de caminada, pense que l'elecció va ser encertada.

Quan es promouen diverses activitats i totes elles interessants, l'elecció és difícil però crec vaig encertar doncs, vaig passar un dia genial, amb la parella, amics i coneguts, envoltat per la natura i tot i que no vaig arribar a ballar, també en arribar a “la Mare de Déu de la Font” vaig resar, donar gràcies a la Verge per haver-me deixat participar en aquesta rogativa.

Per la meua activitat professional hi he hagut al llarg de la vida de relacionar-me amb moltes persones, constatant que el nom de Pasqual a mesura que passava el temps, ha anat perdent arrelament com a nom de pila entre els preferits pels veïns per nomenar els seus fills i, més encara, la seua versió femenina, Pasquala. Sense por a errar puc afirmar que jo mateix només en conec un de Pasqual i ja té més de 50 anys i cap ni una de Pasquala.

És veritat que al poble veí de Vila-real, per allò del patronatge, podem trobar-ne algun més, de la mateixa manera que Maria Gràcia per ser la patrona, a l'igual que ocorre a Castelló amb les Lledó o a Morella amb les Vallibanes per citar només alguns dels molts exemples que trobem a molts dels pobles de les comarques properes o llunyanes del nostre estimat territori.

Tanmateix a nivell popular Sant Pasqual ha estat un sant que ha prés protagonisme a les nostres contrades, ja siga mitjançant les cançons de festa, sent, tal vegada, la més coneguda i popular, la tradicional valenciana i tantes vegades interpretada pel grup de folk Al Tall, inclosa en el seu disc “Posa vi, posa vi”, i que porta per títol “Córrega la bota”, on en una de les seues darreres estrofes es diu:

Tots havem begut i no mos ha fet mal!
Tots havem begut i no mos ha fet mal!
Que siga l'enemic de l'oli del barral!
Ai, ai, ai! Sant Pasqual! Que no ens faça massa mal!

O també a través dels anomenats cordonets de Sant Pasqual, xicotetes polseres de fil o llana que reproduïxen el cordó franciscà. Aquesta popularització genuïna localitzada al poble de Vila-real té el seu orige allà pels anys 40 del segle passat on una devota del Sant va tenir la idea de confeccionar-los per que la gent poguera portar algun objecte piadós que servira per recordar al Sant. Els cordonets una vegada confeccionats eren lliurat a les monges clarisses del convent, allí es beneïen i després eren passats per les relíquies del Sant, deixant-se un temps en la cela a on va morir. Hui en dia els cordonets, els quals continuen confeccionant-los les monges clarisses de Sant Pasqual, són una tradició en el poble de Vila-real i una mostra de devoció pel Sant.

I si conte tot açò hui, és perquè si no us heu assabentat, hui, 17 de maig els Pasquals i Pasquales celebren la seua onomàstica, hui és Sant Pasqual Baylón, aquell germà llec franciscà que amb una personalitat ascètica i mística desenvolupà la seua fe a través de la caritat humana, allà pel segle XVI i que va morir al convent de Vila-real tal dia com avui de 1592, fa 420 anys, que fou declarat patró de Vila-real i de tota la diòcesi de Sogorb-Castelló pel Papa Joan XXIII el 12 de maig de 1961, les despulles del qual podem visitar a la Reial Capella de la Basílica vilarealenca.

Hui fa tot just també 20 anys, el 17 de maig de 1992 en el IV centenari de la seua mort, el rei d'Espanya Joan Carles I re-inaugurà la reial Capella i va presidir el trasllat de les restes del sant al seu nou sepulcre, obra de l'escultor vilarealenc Vicent Llorens Poy.

I més Pasqual, acabe de comprar un numeret de la ONCE, ho faig sovint, no crec massa en la sort, però si en la col•laboració i ajuda, i que direu he vist reflectit en el numeret del sorteig del proper dissabte 19? efectivament, a Sant Pasqual, Vila-real i la seua Basílica. La ONCE ha fet que la imatge del Patró de Vila-real, de la Basílica i del poble s'escampe per tot l'estat, mitjançant 5 milions de cupons...

Ai Pasqual !!!, no és especialment grata la celebració d'aquest any. La crisi econòmica ataca fortament el poble, l'equip de futbol ha baixat de categoria, ja “no son de primera”, la gent està una mica decebuda de tots i de tot... Doneu Pasqual uns “colpets” dels que teniu acostumats el poble i feu que per la vostra intercessió Vila-real i de passada tota la comarca de la Plana, aconseguim aixecar el cap i tornar a l'època de bonança. Així siga.

“Després d'una dècada de prosperitat econòmica van presentar-se els primers símptomes d'un greu deteriorament de la situació econòmica. El nombre d'aturats augmentava ràpidament, la joventut es veia particularment afectada. La crisi industrial afectava molts sectors i les vagues es convocaven en diferents àmbits tant públics com privats. El cobrament de l'atur i del salari mínim interprofessional es ressentia. Els sous baixaven, creixia la preocupació per les condicions del treball. Als afores de les grans ciutats creixia la misèria… “ estem a França, a l'any 1968, més concretament a París, un dijous 16 de maig, hui fa 44 anys.

Podriem dir que, malauradament també estem a l'Espanya del 2012. Els ànims estan excessos i els professors i estudiants de la nostra Comunitat, ja fa dies esgrimixen diferents raons per anar a la vaga, igual que a l'inici del “maig francés del 68” que van ser els estudiants de les universitats i instituts de Paris els qui, finalment, van obligar al president De Gaulle a dissoldre el parlament. Serà casualitat, però la història sembla començar a repetir-se fil per randa.

El panorama que es presenta a l'ensenyament públic és desolador. El professorat ha vist reduïts el 50% de les retribucions dels sexennis, les retallades en personal són sagnants, no cobrint-se les baixes inferiors a 15 dies. A més a més de l'augment de la ratio i hores lectives en alguns centres es veu reduït el nombre de batxillerats a oferir de cara al curs vinent. A la universitat, les taxes faran que molts alumnes no puguen cursar els estudis somniats…

I en aquest panorama la Consellera d'Educació, la senyora Català diu que les mesures s'han hagut de prendre “no per voluntat sinó per necessitat”. I jo em pregunte: qui ha fet que s'arribe a aquesta necessitat? Qui ha fet a la nostra Comunitat una política nefasta en els darrers anys que ens ha dut a aquesta situació? Qui s'ha gastat els diners que no tenia en macroprojectes faraònics que no tenen cap sentit? Doncs, aquests són els qui ho haurien de pagar i no tots els sofrits contribuents que, això si, hem vist a la vegada que disminuïa el nostre poder adquisitiu, com augmentaven els impostos.

Entenc que ara no és el moment de grans manifestacions i vagues, entenc que la pèrdua de dies lectius a la recta final del curs tot arribar a perjudicar i molt a l'alumnat que, no són els culpables. Per això, jo no faré hui vaga, però vull manifestar ací i on faça falta la meua enorme indignació !!!.

Cal exigir a l'administració que reconega les seues errades, també si voleu els hem de reconèixer els encerts, però ara, el que cal no és un confrontament que acabe “com el rosari de l'aurora”, com el maig francés del 68, tot i ser coincidència en el temps.

Cal flexibilitzar les mesures, cal tenir en consideració el tamany de les aules i la massificació que l'augment de les ratios pot comportar, cal defensar davant l'alt percentatge de fracàs escolar l'atenció personalitzada, cal tractar bé el professorat perquè aquest desenvolupe les seues tasques de manera eficient. Cal no desesperar els estudiants no fos cas que, com va ocórrer hui fa 44 anys, aquesta gran massa de descontents, ho envie “tot a orri” i acabe amb una desestabilització del propi Govern.

Seran casualitats però hui el maig francés de 68, torne a reviure a la nostra Comunitat. El moviment de professorat i estudiantat està que trina, deu no vullga que altres col•lectius entren en escena i la disconformitat amb els governants i la radicalitat de les seues accions ens porten a una profunda crisi cultural, social i política. Només ens faltaria això, però, no serà el que volen? De no ser així, serà que no en saben més. Aleshores que se'n vagen.

A inicis del mes de febrer el Benicarló de futbol sala va haver de retirar-se de la competició de primera divisió per motius econòmics, greus deutes amb proveïdors i hisenda que van portar a l'equip a la desaparició.

D'altra banda, aquesta setmana, un altre club emblemàtic i en la mateixa modalitat, el Platges de Castelló, històric del futbol sala espanyol, triple campió d'Europa, doble de lliga i una supercopa, després de materialitzar, el final de la campanya passada, per motius també econòmics la pèrdua de categoria i el descens a segona divisió, ara, en aquesta lliga, tot i lluitar entre la humilitat i la modèstia, ha tornat a perdre la categoria. Dissabte passat , al Pavelló Ciutat de Castelló, va materialitzar-se definitivament el nou descens.

Al mateix moment, també en aquests dies, concretament el passat divendres 11, i com a conseqüència el greus problemes econòmics, un altre històric, en aquesta ocasió del “futbol gran”, el Club Esportiu Castelló, que la passada temporada va haver de baixar de categoria per un deute proper al mig milió d'euros amb els futbolistes i empleats del club, i que en l'actualitat es troba immers, segons sembla, en un canvi de propietari, també va donar un ensurt a la plantilla, cos tècnic i aficionats, doncs allò promés pel nou mandatari, que no era altra cosa que l'abonament del sou dels cinc darrers mesos als treballadors, no va produir-se i, més encara, el senyor conseller delegat Jesús Jiménez, va anunciar que en aquesta setmana que hui comença, el Castelló sol•licitarà acollir-se al Concurs de creditors, després d'haver anunciat fa pocs dies un acord de patrocini amb una empresa àrab i el cobrar com a mínim tres mensualitats, cosa que ara no faran. Els empleats i jugadors asseguren sentir-se enganyats pels nous dirigents i van a denunciar al club en els propers dies, ara que, gràcies a Déu, la lliga ja s'ha acabat. A qui beneficien tantes mentides?

I si en voleu més, doncs encara hi ha més. Si la “cassola no bullia prou”, anit, va ficar-se-li més llenya i el Vila-real va perdre la categoria en la màxima competició del futbol nacional, en els darrers minuts del darrer partit de la temporada, quan a dos minuts del final l'Atlètic de Madrid va aconseguir el gol a la vegada que, el Rayo Vallecano, al seu estadi, feia el mateix, enfonsant l'equip castellonenc a la divisió de plata, categoria en la que no jugava des de feia 12 temporades.

I aquest descens encara resulta més dolorós perquè el filial, “el B”, que juga a la 2ª divisió, tot i que encara falten 5 jornades per acabar la competició i ocupa la 13 posició, ja sap que haurà de perdre la categoria.

El futbol és un esport d'encerts i errades i aquestes porten a un estat d'ànim en el que sempre l'emoció està servida. Però, no oblidem que darrere de la pilota estan les persones i aquestes començant pels dirigents, han de buscar els èxits del conjunt abans dels personals i que ocupen uns càrrecs i formen part d'unes institucions que són més que “una empresa”. Oi que és així senyor Jiménez, Llaneza o Roig? Doncs, a hores d'ara, no sé si ho tenen massa clar...

Hi ha un refrany en castellà que diu “para aprender, perder”. Ara després dels desastres cal, d'una banda, aixecar-se, oblidar-se de la mala sort, fer uns nous projectes reals i realistes per aconseguir que el nom de Castelló, Benicarló o Vila-real i les aficions del futbol i futbol sala de la província, puguen prompte gaudir d'uns equips en unes categories que mai, s'hagueren hagut de perdre.

D'altra banda cal "ser senyors" i donar la cara, "estar a les verdes", demostrar l'estima, la solidaritat, fonamentar nous projectes sólids, deixar-se de lamentacions, enfrontaments i topeties... tots eixirem guanyant.

(Dedicat a l'amic i company, Miguel A. Prades, que va completar el recorregut en un temps d'11 hores 35 minuts i 16 segons)

Córrer, activitat que consisteix en anar de pressa i amb tant d'impuls que entre un pas i el següent resten per uns moments els dos peus en l'aire, diuen, reduïx el risc de tenir Parkinson, i és possible, no ho negue, però, el córrer com activitat esportiva, la carrera, és a més a més d'un procés coordinat que involucra tot el cos, cansat, molt cansat i requerix d'un fort entrenament.

Tal vegada per això, a mi, que m'agrada caminar, gaudir de passejades per la muntanya, que em considere un practicant del senderisme, que porte recorreguts un bon grapat de quilòmetres per sendes i camins en els meus més de 50 anys de vida, encara el córrer en causa un cert respecte i admire aquells que, especialistes o no, són capaços en una sola jornada de córrer seixanta o més quilòmetres. Pense, són de ferro !!!

I això és el que vaig pensar al llarg de tot el dia d'ahir, quan assegut còmodament a casa i mirant de reüll el termòmetre, veia com la temperatura, per moments, superava els 30 graus, mentre pensava que molts esportistes, la majoria desconeguts però també alguns companys, estaven des de les 6 del matí, recorrent sendes i camins de l'interior de la província, per demostrar i, sobretot, demostrar-se a si mateix que, eren capaços d'arribar al santuari de Sant Joan de Penyagolosa en una sola jornada els uns, i no només això sinó, a la vegada, passar pels termes dels pobles més emblemàtics de les comarques castellonenques en un recorregut que superava els 100 quilòmetres, per uns altres.

Calor, calor i més calor i per acabar pluja. Això van trobar-se els més de 1.000 “homes i dones de ferro” que va acabar la prova dels 62 quilòmetres i tot i que no va aconseguir rebaixar-se el temps mínim, aconseguit l'any anterior, voldria des d'ací rendir homenatge al darrer dels atletes que va aconseguir “acabar” la prova, doncs, tot i haver invertit 14 hores, 51 minuts i 36 segons, va arribar que no és poc. També aquest desconegut, 1.104 llocs darrera del primer, és un home de ferro!!!!

I si 62 quilòmetres muntanya amunt i muntanya avall deuen deixar baldat, imagineu el calvari que ahir passarien els participants em la "CSP-115", la carrera de 115 quilòmetres, més de dos maratons i mitja, amb 7.500 metres de desnivells acumulat per pistes, camins i sendes des de Castelló a Sant Joan amb un més que exigent i llarg recorregut pels termes de molts pobles de l'interior de la província, i que, el guanyador, Ramón Recatalá, va aconseguir completar en poc més de 12 hores. Una màquina !!!

Habilitat, esforç, lluita contra un mateix i entrega, molta entrega i força de voluntat són necessàries per aquesta proesa. Cal ser una persona sense por i que porta el seu propi cós al límit, tot per aconseguir arribar més alt, més lluny i més ràpid. Realment són de ferro, però a la vegada són humans, homes i dones que descobrixen dins d'ells i d'elles unes capacitats extraordinàries i que, juntament amb una gran resistència també demostren una gran preparació psicològica.

Els caps de setmana ens guarden moltes sorpreses, per uns dormir i dormir, per altres bicicleta, no diré mai que per uns pocs córrer, fer esport, relaxar la ment i marcar-se reptes, contemplant la llum del matí o de la vesprada per les contrades de l'interior o la costa d'una província, la nostra, molt, massa muntanyosa. Felicitats a tots aquells que ahir vàreu superar-vos a vosaltres mateixa... sou de ferro !!!

Aquesta vesprada, fa pocs minuts, acabe de veure a “la Sexta-3”, una de les cadenes del grup televisiu, Antena-3, televisió d'àmbit nacional i que emet en obert, “Calabuch”, una de les pel•lícules més recordades del director valencià considerat el renovador del cine espanyol de la postguerra, Lluís García Berlanga, autor entre d'altres dels films “Bienvenido, Mister Marshall”, “El Verdugo”, “La Escopeta nacional” o “el Vaquilla”…

Havia sentit parlar de “Calabuch”, em sonava, però no l'havia vista mai. Rodada l'any 1956, em blanc i negre, al llarg d'hora i mitja, m'ha fet experimentar un retrocés en el temps. Independentment de l'argument de l'obra, un cant a l'amistat i a l'humor, i de la categoria professional dels seus principals intèrprets, el farer Pepe Isbert, l'anglés Edmund Gwenn, Jorge el científic nuclear en la ficció, Franco Fabrizi el contrabandista de licor i tabac Langosta, o el torero José Lluís Ozores…, allò per la qual cosa “em sonava" i molt la pel•lícula era perquè recordava que havia estat rodada íntegrament a Peníscola, de manera que el castell, les platges, l'església de l'Ermitana, les places, portals i carrers van servir d'escenari natural, per aquest bonic conte, per aquest bonic somni.

No ha estat Calabuch la única pel•licula rodada a Peníscola en la història del cinema, per tots és recordada “El Cid” rodada l'any 1961 on Charlton Heston i Sofia Loren van desenvolupar la història del guerrer, en uns papers fets a mida, o un altra del mateix Berlanga però molt posterior, 1999, “París Tombuctú”, protagonitzada entre d'altres per Conxa Velasco o Santiago Segura; però tot i això, l'única que hui en dia constituïx tota una història viva de la Peníscola de fa més de 50 anys, aquesta sens dubte és Calabuch.

Costa reconèixer no només el castell i la platja, també i sobretot la línia de la costa i resulta mol xocant que transcorreguts a dures penes 15-16 anys de l'acabament de la guerra, puga reflectir-se a la pantalla la pretensiosa organització que l'estat espanyol del moment intentava extendre amb una organització política (l'alcalde), militar (el caporal de la Guàrdia Civil) i eclesiàstica (el retor) imposada que, es desmembrava front la primera adversitat.

Fos com fos i pel què fos Peníscola va estar-li sempre agraïda a Berlanga i a Isbert, de manera que des de la primera edició del Festival Internacional de Cine de Comèdia que va celebrar-se el 1988, fins la seua darrera edició del 2008, els premis Pepe Isbert i Calabuch sempre van estar presents.

Si per vint anys el festival va ser la gran acció promocional del municipi i cita ineludible de professionals de la comèdia, hui, tornar a poder veure còmodament asseguts a casa, la Peníscola dels anys 50 del segle passat reflectits en el guió del film ha estat, de segur, un fort record per aquells que van viure en primera persona el rodatge i també per aquells altres, com jo, que vet per on hem pogut conéixer l'obra i que d'una manera directa o indirecta ens sentim atrets per la ciutat en el mar.

Bonica manera d'entreteniment per aquesta calorosa vesprada de dissabte de maig.

Caixa Rural Castelló, entitat de crèdit cooperatiu, va celebrar la vesprada-nit d'ahir al Palau de la Festa de Castelló i d'acord amb els seus estatuts, l'Assemblea General ordinària per presentar als seus socis l'informe i conters anuals de l'entitat de l'exercici 2011.

Tot i que l'aprovació de la gestió econòmica de l'entitat era un punt important de l'ordre del dia, allò que suposava una major decisió era la consideració i conseqüent votació de, amb tota seguretat, la proposta més important que l'entitat sotmetia a la consideració del seus socis en els darrers anys, que no era altra que la fusió amb Cajamar, una decisió estratègica que se suposa anava a afavorir a tots els socis i clients i que hauria de servir a per garantir que el crèdit cooperatiu continuara funcionant a la nostra ciutat amb les millors condicions de futur.

Caixa Rural Castelló Sant Isidre va tenir el seu orige en la Caixa de Crèdit Popular del Gremi de llauradors Sant Isidre de Castelló, constituïda l'any 1903 quant, Castelló, era una ciutat eminentment agrícola, per la qual cosa, els seus primers socis foren tots, absolutament tots, llauradors, i els seus guanys fruit dels estalvis d'aquests llauradors aconseguits mitjançant el treball de la terra.

A mesura que anaven passant els anys, tot i que el gros dels socis seguien sent els llauradors de la Plana, i per transformació del Sindicat Agrícola en Cooperativa Agrícola, la caixa va ampliar el seu abast i va constituir-se com a Cooperativa de Crèdit, i el nombre de socis i clients va diversificar-se, perdent una mica el sentit inicial.

Tot i això, el gros dels socis, en l'actualitat està format per persones, llauradors, molts d'ells d'edat avançada i molta cultura popular però poca cultura acadèmica, que “es fien” dels seus dirigents i, aquesta mateixa confiança fa que no hi haja massa interes em participar de “les assemblees”.

Per fer front al poc interes que va arribar a despertar entre els socis la participació en les assemblees, des de fa uns anys, a aquelles persones que assistien a les mateixes, la caixa en agraïment, a més a més de facilitar-los el desplaçament, els hi feia un obsequi, en forma de manta, paraigües, alicates o set de viatge...

Des de l'any passat, el Consell Rector va decidir obsequiar als socis, com a agraïment per l'assistència a l'Assembla, amb “un xec regal de 30 euros” canviable a la tenda de la cooperativa per una ampla varietat de productes d'alimentació jardineria o ferreteria.

Serà pels 30 euros, que sempre venen bé, serà per l'anunci de la fusió que arriba en uns moments gens fàcils per la banca, o serà per conéixer les garanties que la unió amb Cajamar suposava, el cas fou que, més de 1.000 socis directes i més de 2.000 representats, van acostar-se a l'assemblea.
De l'informe de gestió un percentatge alt dels presents, no van assabentar-se, doncs parlar-los de beneficis nets, marges, comissions, actius gestionats, passius, volum de dipòsits, inversió creditícia i altres pro-memóries i fluxos a gent major i poc avesada en terminis bancaris, no servia per res.

I arribats al punt central, el de sotmetre a l'aprovació dels socis el projecte de fusió amb el Grup Cooperatiu Cajamar i la conseqüent incorporació al projecte de “Cajas Rurales Unidas” conformant un nou escenari financer, els presents ja estaven cansats, feia dues hores o més que havien rebut el “xec dels 30 euros” i només sentien meravelles del que podia arribar a suposar la fusió. Aleshores que fer? Votar i.... ampla majoria del “SI”.

Tal vegada siga el millor però, em queda un mal regust de boca; no hauran estat comprats els vots pels 30 euros? Haurem de seguir de prop el futur de la nova entitat i comprovar si, realment, aquest optimisme dels òrgans de direcció de Caixa Rural Castelló, es transmet ràpidament a socis i clients. Faig vots perquè així siga, i mentrestant, anirem pensant en que ens gastarem els 30 euros que la mare va portar orgullosa a casa...

Aquesta pregunta tant ampla i socorreguda és la que des de fa uns mesos i cada vegada amb més insistència ens fem els valencians en general i els castellonencs en particular, una i altra vegada, en referència al sistema financer del nostre poble.

A l'inici del segle XXI hi havia a la nostra Comunitat, un banc de capital valencià , el de València, 4 caixes d'estalvis valencianes, Bancaixa, la CAM, la de Carlet i la d'Ontinyent i un bon grapat de cooperatives de crèdit.

Ara, 12 anys després, la situació ha canviat radicalment i, els menuts estalviadors estem sofrint les conseqüències que, “els sabuts” volen atribuir a la crisi, però que en realitat, cada dia es demostra més, crec és fruit de la politització de les entitats per la indiferència o silenci complaent d'alguns executius dels diferents òrgans de govern de les entitats, juntament amb l'obsessió desmesurada de créixer sense cap estratègia que garantira la sostenibilitat i eficiència d'aquell creixement.

Llunyà en el temps queda el 1899, quan naixia a Castelló “La Caja de Ahorros i Monte de Piedad” que, el 1991 va passar a denominar-se Bancaixa. Des d'aquell moment, dona la sensació que cada vegada “ha pintat menys” en el panorama econòmic del capital valencià i, la cirereta del pastís, va ficar-se el 2010 amb la creació del SIP Bankia, que aquesta mateixa setmana, està fent trontollar l'economia nacional.. Adéu Monte de Piedad, adéu Bancaixa… por em dones Bankia !!!

Però tot i ser trist el que va passar amb la nostra “Caixa d'estalvis” més trist encara ho és si observem la resta d'entitats del sistema financer valencià. On està? Que queda d'ell?

El juliol passat el Banc d'Espanya va haver d'intervindre per rescatar la CAM, antiga caixa d'estalvis d'Alacant i Múrcia, d'una més que probable suspensió de pagaments a la que semblava estar abocada, doncs arrossegava greus problemes financers ocasionats fonamentalment per les inversions en Terra Mítica, per la compra de deute de la pròpia Generalitat i la concessió de crèdits em grans projectes immobiliaris . Després d'una subhasta, al desembre, el banc de Sabadell, amb una forta ajuda estatal, va fer-se càrrec de l'entitat. Un nou adéu, ara d'una tacada, a la Caixa d'Estalvis que en el seu dia va saber aglutinar entre altres els estalvis depositats pels valencians d'Alcoi, Crevillent, Novelda, Orihola, Torrent o Elx !!!

I el problema no és “de les Caixes”, ahí tenim el més que centenari Banc de València, que va arribar a ser el 7é banc per capitalització borsari de l'Estat espanyol i que, el passat novembre, també va haver de ser intervingut pel Banc d'Espanya al presentar un dèficit major de 560 milions d'euros. Qui se'l quedarà? Sembla que té “molts números” BMN, el banc Mare Nostrum, una entitat formada per Caixa Múrcia, Granada, Penedés i Sa Nostra, que aspira a continuar la seua expansió a la nostra geografia. Siga aquesta entitat o el BBVA, Bankinter, Popular, Santander o Ibercaja, només ens queda dir novament un adéu, adéu Banc de València !!!

Voleu dir que amb aquest panorama d'acomiadament continu de Caixes i Bancs, podrem decidir de manera autònoma que fer amb els nostres estalvis? Voleu dir que ens queda alguna cosa a l'economia netament valenciana?

De moment no tinc massa por pels meus minsos estalvis, però em dol i molt que els guanys que amb ells els banquers puguen fer, no queden a casa, que els meus diners no servisquen per contribuir al creixement econòmic de la meua terra, com ha estat o ens han fet creure ha sigut fins ara. Adéu trista banca valenciana !!!

Manolo Carceller és per mi, primer que tot, un bon amic, una millor persona i un gran historiador, a qui li agrada escorcollar fonts i dades, fins i tot obsessiu en múltiples ocasions, i generós com ell a soles, compartint amb tots els que se li acosten tota la seua saviesa i totes les seues hores de constant treball.

És una màquina de treball i saber i tot un personatge dins l'ample món cultural del nostre poble. Activista nat de la defensa dels trets culturals del nostre País, ànima màter de la Festapèdia, ampla base informativa sobre tot el món de la festa a Castelló a través de la xarxa, estudiós de les Festes de Carrer, recopilador, classificador i impulsor de l'arxiu d'un altre gran personatge de la ciutat, Francesc Vicent “Quiquet”, autor de diferents treballs minuciosos i rigorosos com “Serenata a la Mare de Déu. Lledó 1970-1980” i incomptables articles a diferents revistes com “Estudis castellonencs” o “Crònica dels Cavallers”, a més a més de continues publicacions d'articles en els principals mitjans de comunicació escrita de la ciutat; com deia, tot un personatge aquest filòleg i professor.

Però si hui el porte ací al blog i el faig protagonista d'aquest post és, principalment, perquè voldria comentar en aquesta setmana on encra resonen les festes del Lledó, la darrera de les seues publicacions, que va veure la llum el passat 25 d'abril, va presentar-se a la Fira del Llibre de Castelló, el dimecres 2 de maig i he tingut l'oportunitat de llegir en aquest darrers dies, “El Lledó dels liberals. Catolicismo, cultura i política a Castelló de la Plana (1808-1912)”.

Com a especialista que és l'amic Carceller sobre la basílica del Lledó i tota la seua història, trajectòria amplament reconeguda en diferents premis convocats per la Confraria del Lledó, en aquesta ocasió i a través de 250 pàgines ens fa una aproximació a la història de la vinculació del santuari amb el seu entorn social des de principis del segle XIX fins la primera festa celebrada en diumenge, concretament el 1912.

A través dels seus 5 capítols, molt treballats i documentats, es remarca la consideració de Lledó i tot el que representa, com un referent compartit per les forces liberals i republicanes, d'una banda, i les carlines o ultramontanes per l'altra, a la vegada que, es repassen les tensions del procés d'apropiació de la Patrona com a símbol dels sectors conservadors als inicis del segle XX.

Una obra de lectura, per conéixer i conéixer-nos, a la vegada que una obra de consulta, complementada amb un sisé capítol d'apèndix documental, a més a més d'una sèrie de quadres resum, que la fa, com diu el professor Ferran Archilés en el pròleg, "imprescindible per arribar a conéixer la utilització de la religió i dels seus símbols", en aquest cas el de la Patrona de la Ciutat, símbol cabdal de la religiositat local castellonenca, amb els móns de la política.

Gràcies Manolo perquè com tu dius, "aquest amic i còmplice teu de tants projectes i somnis", que tinc l'honor de ser jo, he pogut gaudir i assabentar-me, conéixer en definitiva, nous elements d'un periode de la nostra història en particular que m'han ajudat a entendre una mica més la nostra identitat.

Una gran obra d'un gran castellonenc, que gosaria recomanar-vos la seua consulta i acurada lectura a tots aquells que estimeu el més nostre, la nostra cultura, les nostres tradicions, la nostra història, de segur descobrireu coses curioses a la vegada que molt interessants. Per molts anys!!!

No em considere una persona malparlada, no solc usar paraules malsonants en el meu vocabulari habitual, més encara, no m'agrada gens ni mica la gent que les empra i em sent a disgust en les converses on les paraules malsonants són emprades.

Tot i això, avui quan he escoltat la notícia, se m'ha disparat un estrany ressort des del fons més fons de la meua persona que m'ha fet cridar impulsivament, collons !!! i, és que, la situació no era per menys, fins i tot ara la seguix considerant com a mínim d'esperpèntica i inversemblant.

Avui, aquest migdia, tots els mitjans de comunicació han airejat la notícia: Rodrigo Rato, president de Bankia, deixa l'entitat en assabentar-se que el Govern planteja rescatar-la injectant 7.000 milions d'euros per sanejar el banc i no vol que es pense que aquesta ajuda pública es materialitza per afavorir una persona lligada al Partit Popular.

És del tot lloable i si voleu de gran mèrit que l'ex director gerent del FMI i ex ministre d'economia i hisenda haja dimitit pensant que cal separa la seua militància política de les necessitats del banc, però si la seua dimissió és el que, en aquests moments, més convé al banc, no entenc de cap manera que propose per dirigir l'entitat, per ser el seu successor a José Ignacio Goirigolzarri, que fins l'any 2009 formava part de la cúpula del BBVA i va acceptar la seua “prejubilació” per la mòdica quantitat de 53 milions d'euros, quasi res porta el diari i va ple, com diuen al meu poble!!!.

Goirigolzarri, que ara té 58 anys, va abandonar amb 55 el BBVA coincidint amb l'inici de la crisi després d'haver estat en l'entitat 30 anys. Jo també ho haguera fet, i de segur que cadascú de vosaltres també, si em garantiren una pensió vitalícia d'aquesta quantitat, encara que, en honor a la veritat cal dir que aquesta pensió es farà efectiva el 2019, any en què l'ex conseller-delegat del BBVA arribarà als 65 anys.

Ara torna, està bé si és “un bom element”, si el seu treball ha de servir per traure el banc de la crisi, però el que m'indigna és que el seu retorn “al món laboral” no signifique de cap manera la pèrdua d'aquest privilegi que va acordar-se en la seua prejubilació. Ara, ja no serà un pre-jubilat, serà un treballador en actiu i, per tant, no hauria de mantenir aquest privilegi.

Però de segur que aquesta haurà esta una de les condicions interposades per aquest senyor per ficar-se al front de Bankia, essent d'altra banda “una operació” legal perquè la clàusula de no competitivitat que li haguera impedit “fitxar” per un altre banc va véncer el 2011, dos anys després de la seua eixida de BBVA.

Però amics, en època de crisi, quan tantes i tantes persones estan passant-ho malament, tot i ser la seua una operació legal, no pot considerar-se mai ètica, ni honrada, doncs cal tenir en compte que, ara com a president de BANKIA, cobrarà a més a més la gens despreciable quantitat de 600.000 euros anuals, oi que no està gens malament?

Collons amb el Gorigolzarri que tot i mantenir-se en els darrers anys fora del sector financer espanyol, ha sabut retornar amb força per impulsar i dinamitzar el teixit emprenedor espanyol. Com diuen al meu poble, uns naixen en estrella i altres estrellats. Bona nit.

Semblava que el dia en arribar la nit es tornava seré, calmat i reposat. Ja al matí a l'hora de formar el Pregonet anunciador de les festes patronals de Lledó, van eixir els primers dubtes. El “sol feia carasses” però va guanyar la partida a la pluja que, de manera dèbil i intermitent no va arribar fins les primeres hores de la vesprada.

Els núvols, presents tot el dia, cobrien el cel i indicaven que no deixarien contemplar l'espectacle que suposava, ahir primer dissabte de maig el veure la lluna plena i en el punt més proper de la seua òrbita. En arribar la nit, tot i tenir el cel ennuvolat i tapat, no plovia.

Tots els elements es donaven perquè aquest fora un dissabte de “Rosa i Serenata”, un dissabte de divertimento, de vetlada musical a la Plaça Major, al carrer i a la basílica de Lledó, una nit de dissabte per honorar i festejar la Mare del Cel, les de la terra i per extensió totes les xiques, però el clima costaner castellonenc, mediterrani, és imprevisible i no sempre oferix el que s'espera, maig és així inestable…

Anit, Castelló i els seus veïns, vam tornar a eixir al carrer. Molta gent vam acostar-nos a Lledó a participar em la XLIII Serenata, a retre tribut a la nostra Patrona. Pocs creiem que el temps no respectaria l'acte, però moments després d'iniciar-se, quan només s'havia realitzat la cerimònia dels pelegrins i havia tingut lloc l'enramada, catifa de flors de tarongina, una fina pluja, va “escarotar” els presents.

Semblava que no seria res, com després realment va ser, i desafiant la meteorologia la Banda Municipal va escampar les notes de l'obertura de les noces de Fígaro, al cel del Lledó. La pluja, suau però molesta, no parava; el poeta Vicent Jaume Almela, autor del guió poètic “Lledó paisatge d'estima”, va començar a recitar “Planura de benvoler”: Ufana terra maragda / on enlaira el poble son prec / la Mare que a tots empara...

I els versos van fer-se realitat, el grup musical Grills de la Nit, només va poder interpretar dues cançons, el final de la segona, “Xicoteta” deia així: Cançonetes de bressol / al meu fill li cantaràs / com em cantava ma mare /quan em dormia al seu braç. I la Verge, amb una demostració d'estima envers el poble, va voler sentir-lo més a prop i, va fer que l'acte a l'explanada no pogués continuar, però com qualsevol mare de bona família, va obrir els seus braços, i va emparar-nos, com havia dit uns instants abans el poeta, i va permetre'ns acostar-nos una mica més a la seua venerada imatge, com a bona mare, com acabaven de cantar Els Grills”, donar caliu, acollida, estima i consol els seus fills, a l'interior de la Basílica.

La Serenata no va poder continuar, els poemes Flor de maig, jardí de dolceses, camí florit, aromes de cel o paisatge d'estima de l'amic Almela no van poder ser escoltats, juntament amb les ofrenes de balls i música de l'Escola de Dansa, la Coral Ripollés. Els Llauradors o la Banda Municipal.

A canvi la Mare del Cel va permetre que se li acostaren les persones, el poble, els veïns, anit va voler tenir-nos una mica més a prop. Salve, Verge del Lledó... flor d'eterna benaurança !!! . Hui és un altre dia...

Aquesta va ser una de les darreres reivindicacions que a la vesprada-nit d'ahir va escampar l'estimada Isabel García, conductora en el marc incomparable del Teatre Principal del nostre poble, de l'espectacle de pintura, música i poesia “A recer de la mar. Miquel Peris, 25 anys”, un gran homenatge de la cultura castellonenca al fill predilecte de la ciutat en aquest 25é aniversari del seu traspàs.

El valencià com a llengua vehicular i d'ensenyament va ser el far i guia del propi Miquel en els darrers anys del seu magisteri. Els xiquets i xiquetes del “Bisbe Climent” dels anys 70, homes i dones fets i drets en l'actualitat, en són fidels testimoni.

Encara no havia arribat la democràcia, ni l'estat de les autonomies, ni tampoc el 83 amb l'entrada en vigor de la bandejada llei d'Ús del Valencià de Lerma i Císcar, però tots aquells que aleshores ja estimàvem la cultura popular, les tradicions costumistes, la natura, la llibertat i la llengua van tenir en Miquel el far per orientar la nostra formació vital.

I ara, molt a prop d'acomplir-se els 25 anys del seu traspàs, és del tot just que li ho reconeguérem, que enlairàrem el seu record i recreàrem part d'allò que el mestre ens hi va donar.

Sota l'aixopluc de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, de la Diputació i Ajuntament de Castelló i de Castelló Cultural, Artur Álvarez i la seua banda, juntament amb els poetes Serra, Almela, Porcar, Campos, Pradells, Bernat i Albalat, i el pintor Lorenzo, amb la col•laboració de l'actor Miquel A. Prades van “comboiar” un gran homenatge i ens van fer reviure la presència de Peris per la Vila i Raval de Castelló.

En un teatre ple de gom a gom, magníficament decorat pels "graueros de la Barraca", vam escoltar la veu inconfusible del poeta, el parlament acadèmic, sempre encertat del professor Messeguer amb una semblança del Miquel humà, i les magnífiques creacions musicals sobre els poemes “a la torre de marfil”, “sóc vaixell que son velam desplega” o “caragola” entre d'altres, així com en la veu dels poetes, les seues pròpies creacions inspirades, dedicades o empeltades del vocabulari singular d'en Miquel, “Mariner”, “Mar d'estiu”, “Vas i vens”…, a la vegada que, en viu i en directe, el dibuixant, pintor, creador costumista castellonenc, que sent i viu la terra, la nostra, la seua terra com ningú, Lorenzo Ramírez, creava una obra única, irrepetible, on, com no podia ser d'una altra manera, la inspiració la trobava en el record de la intensa vida que Miquel va viure i la seua mar i el seu estimat Grau.

La veu, la paraula, el remoreig melodiós de la poesia en la llengua del poble, en valencià, va fer que, fins i tot les paraules encertades d'agraïment del nostre alcalde foren pronunciades des del faristol de l'escenari en la llengua que, hui, més de 20 anys després d'aconseguir legalment la seua cooficialitat al nostre País, malauradament encara necessita, com deia Peris, ser enlairada…

Actes com el d'ahir, o aquells altres ja realitzats, dels qui també m'he fet ressò en aquest fòrum en anteriors ocasions, o aquells que de segur, altres persones, poetes, narradors, professors, comboiaran en els mesos venidors, han de servir per mantenir viva la memòria del gran poeta lliberal castellonenc, a la vegada que, ha d'empentar autoritats i poble per aconseguir allò que sembla tant senzill però resulta tant difícil, el fer natural l'us de la nostra llengua a qualsevol ocasió i enlairar-la per culturitzar el poble.

Aquesta, és la gran tasca inacabada que Peris des del més enllà, estic segur, va voler transmetre'ns, mentre mirava des del seu omega, el comboi que ací, els seus amics i deixebles, li havien preparat… Gràcies amics, gràcies Miquel.

“Vos sou l'honor del nostre poble / de Castelló Verge Maria / Marededeu del Lledó”

4 de maig de 1924, diumenge, migdia, conten les cròniques que tot Castelló va eixir al carrer. Hui, divendres, tot just 88 anys després, si fa o no fa a la mateixa hora, els castellonencs en bloc omplien, omplíem l'església cocatedral. Celebràvem des del record el moment solemne de la Coronació de la Verge del Lledó.

Les campanes del campanar de la Vila s'han unit al record i la festa amb un grandiós vol, mentre 88 carcasses eren llançades per recordar els anys en què la “nostra Mareta” fa que va ser coronada Regina de la Plana.

Al mateix moment les autoritats civils, encapçalades pel senyor alcalde i, les eclesiàstiques, encapçalades pel senyor bisbe de la diòcesi rendien homenatge a la Verge del Lledó que, majestuosa, presidia el bell mig de l'altar major de Santa Maria.

No recorde haver estat en cap altra commemoració d'aquest tipus, mai he tingut ocasió, i tampoc recorde haver vist mai la capella dels Sants Patrons, sense la imatge en el seu tro central. Hui és un dia gran per la ciutat, i hui, la imatge per unes hores, ha abandonat el seu pilar basal de pedra per presidir la nau central.

L'acte a la vegada que solemne ha resultat senzill. La coral de barreros de la Mare de Déu del Lledó ha interpretat el Magníficat, salm de lloança que exalta la figura de Maria, i que ens permet recobrar el sentit salvífic del passat i l'esperança del futur. També els gojos de Revest i Ripollés, estrenats en la coronació, han estat present en l'acte i, novament, lletra i música s'ha escampat per tota l'església…

“ D´Amor puríssim la mel / en vos trobem dolça Mare, / sou l'escut que ens empare i sou la porta del Cel. / Sou de Deu la benedició / sou del dia etern, l'Aurora...”

I la Salve popular, de Leandre Alloza i mossén Pachés, l'altra gran oració de súplica demanant la seua intercessió davant Deu, ha marcat el colofó de l'acte. Oració, fe i alegria han omplit aquest matí els cors dels fidels que per devoció, tradició o cultura ens hem acostat per “honorar la Mareta”. La ciutat ha començat a vestir-se de gala per viure a partir d'ahir mateix les principals jornades festives.

I si sempre cal ficar un però, en aquesta ocasió, i al marge de les interpretacions musicals i de les oracions dels fidels que han estat molt dignes, li'l ficaria a “Don Casimiro”, el nostre Bisbe, que, semblava una mica perdut i gens encertat en algunes observacions fetes abans i després de l'homilia em que com cal, ha recordat l'amor de Castelló envers la Patrona, però informalment ha renyit públicament els seus sacerdots per haver disposat el cant del Magnificat abans de la salutació, mentre que després, els mateixos fidels, sacerdots i autoritats, han hagut de recordar-li, que s'havia oblidat del clavari a l'hora d'agrair la presencia de personalitats. "Don Casimiro" no ho duia preparat, i no ha sabut improvisar... Una anècdota.

Lloada siga per sempre la nostra història d'amor amb la Patrona la Maré de Déu del Lledó. Lloada siga per sempre i continue intercedint per tots els ciutadans de la Plana. Veïns de Castelló, bones festes !!!

Tant es val si em toca de prop o no tinguera res a veure, la llibertat de premsa és un dret molt valuós, en aquests moments no garantit en tot el món; un dret fonamental d'accés universal en societats democràtiques i malauradament menyspreat en variades i múltiples actuacions al nostre país.

L'any proper es compliran 20 anys des que l'Assemblea General de les Nacions Unides a iniciativa de la UNESCO, proclamara, tal dia com avui, com a Dia Mundial de la Llibertat de Premsa, amb la idea de fomentar la llibertat de premsa al món i reconèixer que una premsa lliure, pluralista i independent és un component essencial de tota societat democràtica.

En aquests moments de crisi general i ferotge en el sector, en aquests moments de fortes recessions entre els professionals del periodisme als diferents mitjans del nostre país, al llarg del dia d'avui, en 41 ciutats espanyoles, els periodistes han eixit, estan eixint i eixiran al carrer, per denunciar la difícil situació per la que passa el periodisme, amb la manifesta que la principal perjudicada està sent la salut democràtica, que tant va costar d'adquirir no fa massa dècades.

Sense periodistes no pot haver-hi periodisme i sense periodisme mai pot assolir-se una veritable democràcia, per això, vull, mitjançant aquest escrit, adherir-me a la presa de consciència de la situació que els periodistes de Castelló, han fet palesa juntament amb el seu malestar, a la manifestació que els ha reunit a les 11 del migdia a la Plaça de Santa Clara, on han manifestat públicament el paper imprescindible del periodista i del periodisme a la societat castellonenca actual.

Cares més i menys conegudes dels diferents mitjans de comunicació de la província, des de professionals de ràdio, televisió i premsa escrita, s'han acostat en un matí assolejat a la Plaça de Santa Clara i s'han lamentat que des que va començar la crisi al nostre país, més de 10.000 professionals hagen perdut el seu lloc de treball. CNN+, La Voz de Asturias, Público, Que, ADN, Metro-CS…, són només alguns dels mitjans que darrerament han desaparegut dels nostres carrers i, com a conseqüència directa s'haja deixat sense feina a grans professionals de la premsa escrita i també del món de les ones, a qui la crisi està reduint el dret fonamental i constitucional al treball.

Si a més a més, li afegim que a Espanya, d'una banda informar de les noticies sembla un joc malabar, que s'ha de moure entre la veritat i el que interessa a altres que es puga contar i com s'ha de contar i, d'altra qualsevol persona pot ficar-se a fer la competència als titulats, -només cal veure “els programes mal anomenats del cor”-, la situació professional pinta molt negra.

No hi ha societat lliure i democràtica sense llibertat d'expressió i informació. Cuidar-la i reafirmar la seua existència és tasca de tots, per això vaja també el meu reconeixement a Eynulla Fatullayev, periodista azerbaià que va haver de patir per 4 anys la presó sense ser culpable per càrrecs contra ell inventats, i que hui, rep el premi mundial de la llibertat de Premsa de la UNESCO 2012. Vaja des d'ací la meua admiració a aquest professional en particular i a la professió en general.

Independentment que hui siga el dia 123 de l'any 2012, que hui siga el dia de la festa grossa de “los Madriles”, que hui faça tot just 44 anys dels inicis de les revoltes del “maig del 68” a França o, que siga el 493 aniversari del traspàs del geni Leonardo da Vinci, hui, com dic, serà recordat per sempre a la nostra ciutat com el dia en què va obrir-se, per fi, el centre de dependents del Gran Via.

Als inicis dels 70 del segle passat naixia com a clínica privada el centre “Herrero Tejedor” a la Gran Via castellonenca. Pocs anys després va ser adquirit per l'estat i va convertir-se en l'hospital de referència pels pacients del sud de la província. Amb l'arribada de l'estat de les autonomies, va ser la Generalitat Valenciana a través de la Conselleria de Sanitat la que va gestionar l'hospital fins el seu tancament definitiu, l'any 2000, per trasllat al nou hospital de la Plana.

L'any 2002 i com a promesa electoral de l'aleshores president de la Generalitat Valenciana el senyor Zaplana, l'hospital Gran Via, era l'espai acceptat per, després d'una total remodelació, convertir-se en el centre de referència a la província, per persones dependents. Les obres van iniciar-se el 2005 i el, en aquell moment, president de la Generalitat, el senyor Camps, va afirmar que estaria en ple funcionament l'any 2008.

Van haver de passar no 3 sinó 5 anys més perquè el vell esquelet del "Gran Via" es convertira en un edifici modern, i va arribar el 2008 i no va poder entrar en funcionament ja que l'edifici no va estar acabat fins el 2009 i, han hagut de passar tres anys més, segons diuen per culpa de la crisi econòmica, endarrerint-se fins el dia d'avui, la seua apertura.

Ara, després dels darrers entrebancs, sembla que aquest centre, fruit de la col•laboració a tres bandes, Generalitat, Diputació i Ajuntament, comença a ser realitat i prestarà serveis d'atenció diürna i residencial a discapacitats físics, malalts mentals crònics, persones amb danys cerebrals sobrevinguts i persones depenent amb Alzheimer, cadascú d'acord amb les seues característiques i necessitats especials.

10 milions d'euros invertits en obres i equipament i 18 milions per gestionar el seu funcionament des d'ara fins el 2016, estaran ben invertits si donen servei adeqüat a les 260 persones en que està xifrada la seua capacitat. Sembla que tot estiga ja lligat. L'empresa “Clínica Geriàtrica el Castillo” que des de l'any 1991 treballa a la nostra Comunitat en l'atenció socio-sanitària del col•lectiu de persones grans, serà l'encarregada de la seua gestió i 120 professionals assoliran un treball de qualitat oferint una atenció especialitzada a aquestes persones en situació de dependència. Diuen des de l'oficialitat, des de la Conselleria de Benestar Social que aquest, és “el millor centre d'aquestes característiques a la Comunitat”. De ser veritat, jo, tot i que ara per ara no necessitaré dels seus serveis, me n'alegraria. Com sempre, temps al temps, de segur que no tardarem massa en sentir les primeres valoracions.

Ficar en marxa una estructura com aquesta requerix molta cura, per això entenc que l'ingrés dels usuaris siga de forma gradual, que fins l'agost no estiga el centre a ple rendiment, però des d'ací faria un prec als gestors: ja que la conselleria s'ha afanyat en tancar el centre de dia per malalts d'Alzheimer “La Pineda” ubicat a l'antic Tetuan XIV, assegure als familiars que la reubicació al nou centre de la Gran Via, siga immediata, hui millor que demà, i demà millor que la setmana que ve.

Hui és un dia gran pel nostre poble i de segur que per moltes persones hui pot arribar a ser un dia com no ha estat cap altre fins ara, i a partir de hui, ací a Castelló, podem millorar una mica més la vida d'un bon grapat de veïns, és més senzill del que pensem, només cal proposar-s'ho. No més endarreriments i entrebancs, feu, aquells de qui depén, que finalment, hui siga el dia.... del Gran Via. I de hui per sempre.

Abertis és un grup internacional, nascut a l'abril del 2003 que gestiona infraestructures a Espanya, Europa i la resta del món, mitjançant tres àrees de negoci a saber, aeroports, telecomunicacions i el que constituïx el seu principal negoci, autopistes.

Al nostre país, és el primer grup d'operadors concessionaris i a més a més d'iberpistas, invicta, aulesa, acesa, i altres operadors presents a la resta de l'estat, Abertis és conegut a casa nostra, a la zona mediterrània, fonamentalment perquè controla l'antiga AUMAR, Autopistes del Mare Nostrum, concessionària que, des de l'any 1971, va gestionar i explotar el tram de l'autopista Tarragona-València fisn que va ser integrada en Abertis.

Des del moment del seu naixement l'empresa Abertis va seguir una estratègia basada en el creixement i la rendibilitat, de manera que segons paraules del seu president actual, el senyor Salvador Alemany, l'any 2009 va ingressar vora 4.000 milions d'euros i va obtenir un benefici net de més de 650 milions d'euros. Un negoci rodó !!!

Bona part d'aquests beneficis van obtenir-se dels molts i molts usuaris de l'autopista del Mediterrani, qui, des de fa més de 40 anys, estan, estem pagant, cada vegada que volem desplaçar-nos pel nostre territori, amb uns preus que resulten del tot injustos si comparem amb els beneficis que tenen altres ciutadans d'altres comunitats i, els beneficis econòmics de la companyia.

De totes totes resulta un greuge comparatiu el sistema de peatges que hem de sofrir els ciutadans catalans i valencians en comparació amb la resta de ciutadans de l'estat any si, any també, des de fa un bon grapat d'anys. Voleu una mostra: Castelló-Barcelona: 26 euros. Madrid-Castelló: 0 euros. Madrid-Sevilla: 0 euros.Que us sembla?

Per fer front a aquesta discriminació, darrerament, una forma de protesta que està guanyant força a les autopistes catalanes i també valencianes és aquella dels conductors que es neguen a pagar els peatges. La iniciativa s'ha estés per les xarxes socials i els juristes no hi veuen conseqüències penals.

Aprofitant l'1 de maig, aprofitant que hui és el dia internacional del treball, aprofitant “el pont”, aprofitant que es preveuen avui molts desplaçaments per “la nostra” autopista, s'ha convocat una protesta simultània a les dotze del migdia que consistix en negar-se a pagar conjuntament a qualsevol dels peatges de l'autopista.

Pot arribar a ser una mesura de força, però no crec siga la solució, per diverses raons, entre les que se m'acudeixen d'entrada, “la por” pel que pot arribar a passar o els entrebancs i temps que s'haja de perdre al peatge fins que em deixen continuar…

Aleshores quina podria ser la solució? La meua proposta no és la que sembla més senzilla, deixar de pagar; que recolze i aprove la protesta no vol dir que afirme no s'haja de pagar. Una autopista és una via de comunicació ràpida que necessita un manteniment perquè estiga sempre en les millors condicions i això, té un cost, que naturalment hem de pagar els usuaris, però en unes proporcions de copagament, com per exemple imposar una taxa acceptable d'entrada a l'autopista sense límit de temps ni quilometratge i vàlida per tot un any i per tot l'estat, una taxa que, naturalment, no estic en condicions de xifrar, però que us semblarien 20 euros per vehicle i any?

Fem números. Exemple simbòlic. 10 milions de vehicles entre nacionals i visitants desplaçant-nos per les autopistes i autovies de l'estat, a 20 euros per vehicle i any, 200 milions recaptats en un any a afegir als que d'entrada ja es destinen al manteniment de la xarxa de carreteres públiques de tot l'estat. Voleu dir que Abertis no tindria prou per fer el manteniment de les seues autopistes? Voleu dir que no hi guanyarien diners? Clar, el que passa és que alguns no es podrien fer més rics a costa d'uns altres… Ah clar !!!

Tot i que no crec siga de moment la solució, m'agrada aquesta campanya “del no vull pagar” perquè està feta en clau de justícia i a la vegada crec és senzilla i pràctica, tal vegada no massa efectiva, però fa mal on ha de fer mal de veritat, a la consciència d'aquells que són insolidaris. Pagar a les autopistes i autovies, jo dic sí, però... tots i no tant.

La província de Castelló disposa d'una gran quantitat d'espais protegits, xicotetes joies de la natura que cal “mimar”, però malauradament, també tenim a la província una gran quantitat d'interessos privats que poden arribar a suposar i de fet en moltes ocasions suposen, un constant perill per les muntanyes, els rius o la mar.

Un d'aquests espais del que cal tenir cura és la reserva marina de Columbretes, uns illots que, sembla ser poden ser fonts de diversos recursos energètics i, més d'una petroliera, en els darrers anys, han fixat els seus ulls en aquesta possible reserva de petroli i gas.

De ser certa la hipòtesi algú s'ha parat a pensar en les greus conseqüències que pot dur aquests suposat jaciment petrolier pel més que fràgil ecosistema marí? I més encara, quines seran les conseqüències si no es troba “l'or líquid”? Qui repararà la malifeta? I si per casualitat fora veritat i trobaren petroli, tots rics? No ens enganyem aquest petroli només faria més rica la petroliera. Conclusió personal: Massa riscos per cap ni un benefici.

La cosa sembla que ve de lluny. Ja la premsa del 2002 va airejar que l'empresa British Gaz, amb el vist i plau del govern central en aquell moment en mans del PP i del senyor Aznar, va obtenir els permisos per a perforar un pou al nord de les illes, tot i que no se sap ben bé el perquè, va perdre l'interés pel tema allà pel 2006.

Ara 10 anys després i tornant a governar la nació el Partit Popular, -quina casualitat-, poden tornar-se a autoritzar les prospeccions petrolieres en el litoral castellonenc, doncs sembla ser que una altra empresa, en aquesta ocasió, Cairn Energy, manté fonamentats indicis de l'existència de bosses de petroli i gas.

En el més que probable cas que s'obtinguen els permisos adients, l'empresa realitzaria segons s'ha fet públic en 2013 i 2014 els pertinents estudis sísmics i iniciaria les perforacions al 2015, doncs l'estimació, de ser encertada, parla de 300 milions de barrils la possible producció, el que suposaria un negoci per més de 400 anys.

El projecte ni agrada ni entusiasma a Castelló i els castellonencs, digem-ho clar: ni ens agrada, ni ens entusiasma, de manera que, els diferents grups municipals ja han manifestat públicament, incloent el PP, la seua oposició a les prospeccions. També la CEC, Confederació d'Empresaris de Castelló, ha manifestat els seus dubtes. Tot i això, l'oposició manifestada pels grups de la Diputació que van expressar la seua “gran preocupació” per l'explotació al voltant de la reserva marina, no va ser tant radical, i el PP va matisar la seua postura, tot dient que cal estudiar allò dels beneficis i de l'impacte ambiental amb més detall. Això, aquesta postura del PP de la Diputació, amics, s'anomena vulgarment “ambigüitat pepera”. Senyors, cal més energia !!! i no de petroli en aquesta ocasió

Que passarà a partir d'ara? el senyor Rajoy té la darrera paraula. Haurà de fer valer el seu castellonerisme el President Fabra? Defensarà el parer de la ciutadania i dels empresaris turístics de la zona? Com sempre temps al temps i nosaltres a esperar... ai, ai, ai.

Segons la frikipedia, una wikipedia gens oficial, “pichote” és una paraula del vocabulari popular andalús, que no trobem al diccionari de la Reial Acadèmia, i que equivaldria al castellà “papanatas”, fava, diriem en la nostra llengua, aplicable a aquella persona simple i crèdula, cándida i fàcil d'enganyar, que ve a significar el mateix que patós, inhàbil o desmanotat, molt tonto, d'escàs enteniment o raó. En definitiva una paraula “lletja”.

D'ahí que hi haja al refranyer diferents expressions que tenen a “pitxote” com a protagonista:
“Eres más tonto que Pichote, que echó una carrera solo y llegó el segundo.
Eres más tonto que Pichote, que en la guerra se hizo el muerto y lo atropelló un tanque.
Eres más tonto que Pichote, que metio la picha en un bote y dijo "Mire, madre, que anguila!"
Eres mas tonto que pichote que metio la polla en un bote y luego no la podia sacar.
...”

No haguera portat aquesta paraula hui a aquest blog si no fos que la Conselleria d'educació de la Generalitat Valenciana, indirectament, o no?, la ficada aquests dies en boca de tots els docents.

És un fet evident que des d'uns mesos ençà no hi ha una bona relació entre la Conselleria i els docents, per això em costa assumir que haja pogut ser fruit de la casualitat que, el text de la prova diagnòstica de 4rt de primària, que per ordre de la Conselleria han de realitzar tots els alumnes de la Comunitat en aquests dies, per la prova d'expressió oral, tracte justament, d'una professora “la senyora Pichote” que va a jubilar-se i juga amb els sentiments dels seus alumnes. El text ve a caricaturitzar a la docent com cridanera, aspra i que tracta malament els seus alumnes de manera deliberada. Indignant, no us sembla?

Costa creure que haja estat una coincidència, una casualitat, però aquest text, començant ja pel nom assignat a la mestra i veient la seua actuació, suposa un desprestigi de la tasca docent i, el que és més greu, desprestigi propiciat des de la pròpia administració.

El resultat no va fer-se esperar, l'Associació de Directors d'Infantil i Primària de Castelló i la Confederació de Pares d'Alumnes de la Comunitat, van demanar la retirada del text de forma immediata. La Conselleria no va tenir més remei que reconèixer que el text no era adequat i va fer marxa enrere i..., va decidir oferir un text alternatiu.

En aquesta ocasió es tracta de “la zebra Camila”, que si be no suposa cap insult al magisteri, és un insult a la literatura, als autors i als lectors, doncs es tracta d'un text tret del seu context, manipulat, reconstruït i sense cap referència a l'autora, que he pogut saber es tracta de Marisa Núñez, text basat en part en l'album il•lustrat per Oscar Villan i publicat per l'editorial Kalandraka. I jo, em pregunte: no constituirà aquest fet, aquesta substitució i manipulació, un delicte contra la propietat intel•lectual?

Senyora Consellera, si la mestra "Pichote" va portar-la a un enfrontament amb docents i pares, la zebra "Camila" pot portar-li greus problemes legals amb l'autora. Com diuen en castellà: “Salimos de Guate-mala, para caer el Guate-peor”. Vosté i els seus haurien de fer-se mirar el tracte amb les persones, abusiu i tremendament injust en múltiples ocasions ; com a mostra aquesta…

Crec que va ser allà per la tardor del 2010 quan una dotzena mal contada d'autors, de prosa i poesia, de les terres castellonenques, van ajuntar-se i fundar “el pont”, una cooperativa de lletres. Des d'aleshores ençà, aquest pont ha anat realitzant diferents activitats a la vegada que ha anat afegint “ulls” i, a hores d'ara, són vora 40 les persones que conformen aquest espai de trobada, de cooperació i de difusió de l'activitat literària en llengua catalana, a les comarques del nord del País Valencià.

Dins les moltes activitats que des d'aleshores ençà han anat realitzant arreu de tot el País aquest grup d'escriptors, divendres passat, van voler retre homenatge al poeta castellonenc Miquel Peris i Segarra, con una més de les manifestacions que, en aquest 2012, en acomplir-se el 25é aniversari del traspàs del fill predilecte de la ciutat, aquesta organitza en record de la seua memòria, afegint-me gustosament a la contemplació i participació indirecta de l'espectacle poèticomusical, al qual vaig ser convidat.

Un grapat d'escriptors van enlairar els versos del poeta i també en una segona part, els seus propis, acaronats per les melodies que, al piano de cua, magistralment feia sonar el jove músic Carles Álvarez, i de la veu del seu pare, el cantautor castellonenc Artur Álvarez.

Tornar a escoltar els poemes de Peris, pairalistes i intimistes, evocant la mar, els mariners, les tenebres de la nit, o aquells més festius de lloança de la terra mediterrània i del poble protagonista de la seua festa, acompanyat de bons amics amb qui comentar “la jugada”, va resultar tot un plaer per l'oïda.

No va ser aquest el primer ni el darrer acte d'homenatge al poeta bohemi, somniador, exponent de la burgesia lliberal de Castelló de l'època, que estimava la natura, la terra, les muntanyes…, generós, enamoradís de la mar, anticlerical i que a la vegada escrivia poesia a la Verge del Lledó, emocional, lirisme pur d'arrels pairals, no va ser com dic aquest el primer acte, ja al més de gener, recent començat l'any l'auditori va acollir un recital dels músics Alejandro García, Leopoldo Adanero i Margarita Fernández, que va constituir el tret de sortida del que ha de ser “l'any Peris i Segarra”.

Al març el Cemtre Municipal de Cultura va ser la seu d'una exposició col•lectiva retrospectiva gràfica i intel•lectual basada en el llegat del poeta, “Troballes d'una vida”, en la que van col•laborar artistes i associacions culturals, des del Cau de l'Art de Llucena fins pintors com Bolumar, Paco Puig, Ripollés o Lorenzo que, van trobar la inspiració en l'obra de Peris.

També la setmana cultural de primers d'abril celebrada a l'IES del Grau que porta el nom del poeta, va estar en aquesta edició dedicada íntegrament a recordar la vida i obra del titular del centre.

I de la mateixa manera que fa pocs anys va editar-se amb la col•laboració de la regidoria de cultura de l'ajuntament, amb motiu dels 50 anys del traspàs de l'altre gran poeta de la terra, Bernat Artola, un CD amb part dels seus poemes, també en aquesta ocasió, un nou CD ha vist la llum, ara dedicat a Peris i Segarra, “A recer de la mar”, que serà presentant en el proper acte, de record al poeta, al Teatre Principal el divendres 4 de maig.

I així, de mica en mica, anirem recordant Peris, poetes, pintors, cantants, assagistes, literats, músics… ens tornaran a la memòria els moments viscuts amb el mestre.

I ara, quan l'abril arriba a la seua fi, quan la ciutat comença a rebre el flaire de la tarongina, quan maig i les serenates estan “en voltar el cantó”, per aquells que com jo, vàreu tindre la sort de conéixer-lo, de compartir moments professionals o lúdics amb ell, o per aquells altres que heu descobert Peris després, us deixe una joia, l'enregistrament amb la pròpia veu del poeta d'un tríptic de poemes dedicats a la Mare de Déu del Lledó, el dia de la festa major del 1973, tall emés al programa Castelloneries, dirigit per un altre gran castellonenc, Quiquet de Castàlia, el maig del 73 http://www.goear.com/listen/a1d9f8a/castelloneries-414-triptic-de-maig-1973-miquel-peris-segarra

Artistes, amics, companys, entre tots hem de recordar el nostre benvolgut poeta que va saber donar a Castelló un ambient estètic diferent i servir, com no, de pont, entre dues generacions.

És ben sabut que la ciutat de Castelló pertany a la diòcesi de Sogorb-Castelló des de la creació d'aquesta per acord del Concordat entre la Santa Seu i Espanya, a partir d'un reajustament de llindars entre les diòcesi de València-Sogorb-Tortosa, l'any 1960. En aquests 50 anys llargs, 4 bisbes han dirigit la diòcesi: Pont y Gol, Cases Deordal, Reig Pla i López Llorente. Cadascún d'ells, d'una o altra manera, ha deixat la seua empremta.

Pont i Gol va ser bisbe des de la creació de la diòcesi fins que el 1972 va ser nomenat arquebisbe de Tarragona. Aleshores, aquell any, que la ciutat va assolir la xifra dels 100.000 habitants, que va començar a funcionar al polígon del Serrallo “la tèrmica”, l'any en què el Cardenal Tarancón va ser elegit president de la Conferència Episcopal Espanyola i Paquito Fernández Ochoa va guanyar la medalla d'or als jocs olímpics d'hivern a Sapporo, l'aleshores director espiritual del seminari de Girona, el prevere Josep María Cases i Deordal, va ser nomentat bisbe de Sogorb-Castelló pel Papa Pau VI.

Monsenyor Deordal va ser bisbe de la diòcesi fins que el Papa Joan Pau II va acceptar la seua reglamentada dimissió canònica com a bisbe al febrer de 1996; vora 24 anys va estar al servei de la ciutat. Jubilat, va retirar-se a Figueres on va morir el 21 d'abril del 2002.

Sí, heu llegit be, 21-04-02, tot just hui s'acomplixen 10 anys del seu traspàs i, a ell, i el que ell va representar a la nostra diòcesi voldria dedicar-li hui el meu record, doncs tot i que no vaig tenir massa relació directa amb la seua persona, el recorde com el bisbe humà, senzill i al que li agradava el contacte directe amb els seus, un bisbe molt proper a la gent, a la vegada que molt actiu en el seu quefer diari a la diòcesi.

VA reestructurar el 1973 el bisbat en quatre zones pastorals, VA instituir la figura del Vicari Episcopal Territorial, figura jurídica creada pel Concili Vaticà II per la promoció i renovació pastoral de la diòcesi, promovent la formació del clergat a la vegada que integrar els seglars en la vida pastoral de la zona.

A més a més és recordat com el bisbe que VA presidir la declaració de basílica del fins aleshores ermitori de la Mare de Déu de Lledó, i com el pastor que VA treballar, ja al final del seu pontificat, per aconseguir la normalització lingüística a la diòcesi, col•laborant en l'edició de la Bíblia Valenciana Interconfessional, adaptació de la Catalana, que finalment no va ser autoritzada pel seu successor el doctor Reig Pla, la qual cosa va significar deixar en un no res tot el treball invertit en l'edició i tornar a deixar-nos als cristians valencians sense una versió normalitzada i aprovada amb el “Nihil Obstat” de la Bíblia.

El seu funeral, que va tenir lloc el dimecres 24 d'abril a les 12 del migdia a “Santa Maria”, va suposar tot un homenatge de la ciutat al “bisbe proper” i les seues despulles van ser soterrades, per voluntat pròpia, a la cripta de la cocatedral.

Si va ser un bisbe admirat en vida, des del moment del seu traspàs va augmentar la seua veneració iniciant-se un possible procés de canonització, recollint-se diferents testimonis per demostrar la santedat de la seua persona, verificant-se l'heroïcitat en la virtut del bisbe, sent declarat “Servent de Déu”.

Hui, en complir-se 10 anys del seu traspàs, us convide a baixar a la cripta, i pregar davant Déu i demanar, als peus de la tomba, del recordat bisbe En Josep Maria, el millor per cadascun de vosaltres, pels vostres acostats i per tot Castelló, a qui ell, tant estimava i va portar al cor fins el moment del seu darrer sospir. Laus Deo.

Ahir vam rebre a casa el programa de festes que la ciutat celebrarà em aquests propers dies per honorar la Maré de Deu del Lledó i, juntament amb el programa, també el número 25 de la segona època del “Butlletí Informatiu de la Reial Confraria del Lledó”, una revista, d'edició anual, molt ben presentada que, a través de les seues 36 pàgines més 4 de portada i contraportada, fa un repàs històric i anual dels principals esdeveniments que al voltant de la Verge, Patrona de Castelló, la Reial Confraria organitza.

Aquesta publicació compta amb una editorial, una salutació del president de la Confraria, unes paraules del Bisbe de la diòcesi, unes reflexions personals del prior de la Confraria, una crònica dels principals esdeveniments ocorreguts des del maig passat fins ara, uns estudis iconogràfics i altres diferents escrits de temàtica mariana, juntament amb unes exquisides fotografies, fins a omplir la totalitat de l'espai, doncs 40 pàgines donen per molt.

Però malgrat ser una publicació acurada, molt ben editada i feta des de l'amor i el sentiment envers la nostra Patrona, crida i molt l'atenció que, de les seues 40 pàgines, només 8 o 9, estiguen escrites en valencià. No arribe així ni al 25% del total, seguint la tònica ja manifestada en els números anteriors del butlletí, o millor anomenar-lo simplement “boletín”?

Pensava que amb els nous canvis en la Confraria, amb l'arribada de “saba nova” també el butlletí es renovaria i donaria major protagonisme a la llengua del poble, al valencià. No ha estat així, i aquest butlletí manté una linia continuista en relació als darrers, i em sap greu.

Més encara, el nou president de la Junta de Govern, el senyor José Antonio Rodríguez, juntament amb el programa i el butlletí, em fa arribar un escrit on “en un perfecte castellà” i només en castellà, em demana el meu vist-i-plau per deixar de rebreun un butlletí i/o programa per confrare, si més no i supose que per abaratir costos, oferint-me una publicació per domicili, que dins de tot no em sembla una mesura incorrecta, però em sap greu que m'ho demane només en castellà, que voleu que us diga?

D'altra banda, també la pàgina web de la Confraria, la qual se'm convida a visitar i fer les meues aportacions, seguix presentant totes les seues “entrades” només en castellà, com si d'una confraria de Múrcia, Soria, Burgos o Palència es tractés. Ja, fa dos anys, en el post del 21 d'abril del 2010, quan va presentar-se la pàgina vaig lamentar-me d'aquest oblit o menyspreu al valencià. Ara, malauradament seguim igual, o si voleu, diré anem a pitjor, doncs, es demostra que allò no va ser cap oblit, i la pàgina seguix només editant-se en castellà i el butlletí quasi que també.

Caldria donar les gràcies a aquells col•laboradors del butlletí com Manolo Carceller, Vicent J. Almela, Vicent P. Serra i el regidor procurador Miquel Soler, que amb els seus escrits, testimonials, mantenen viva la flama del valencià com a llengua del Lledó i deixen constància per als temps veniders que encara algú a la confraria estima la llengua del poble, amb tota seguretat la llengua del primitiu llaurador Perot.

I si voleu, per no ser tot negatiu, “una llumeta” entre tanta desconsideració de la Confraria a la llengua valenciana: El programa és bilingüe, donem gràcies a Déu. I un nou prec a la Junta de Govern: L'any 2013 es commemorarà el 30 aniversari de la declaració del Lledó com Basílica, caldria fer un butlletí especial i on la nostra llengua valenciana fora la bàsica i fonamental en tots els articles, naturalment, sense oblidar-nos del castellà. Serà possible? Vist el que estem veient tinc els meus dubtes.

En algun moment l'ajuntament haguera volgut que el servei de préstec de bicicletes, bicicas, que va implantar-se fa 4 anys a Castelló, fóra un transport de referència a la ciutat. Tal vegada per aconseguir aquest repte o, simplement per impacte propagandístic, fins aquest 2012, el servei va ser totalment gratuït, la qual cosa va propiciar que més de 10.000 veïns es feren socis.

Ara, la realitat ve a dir-nos que, en el moment en què hi ha calgut fer un acoblament per aconseguir uns ingressos extres per omplir una mica les minses arques municipals, i va acordar-se la modificació de préstec-gratuït a sistema de cobrament, el nombre de socis ha disminuït considerablement, passant en l'actualitat a ser-ne pocs més de 2.000, un 80% menys.

No diré que em semble malament que els usuaris del servei, l'hagem de pagar, ho he dit ja ací en més d'una ocasió, si amb aquests pagaments pot garantir-se la seua continuïtat i sobretot el seu manteniment, però la realitat, ara que ja han passat vora 4 mesos des de l'inici dels pagaments per l'ús, és molt diferent.

D'una banda, els postes d'ancoratge de les bicicletes seguixen sent ineficients i, dia sí dia també, hi trobem postes que no són operatius perquè el sistema informàtic es bloqueja o, el sistema d'ancoratge estan inoperatius, amb el botó bloquejat, amb la conseqüent pèrdua de temps i incomoditat pels usuaris.

D'altra banda, les bicicletes seguixen deixant molt a desitjar. Ens diuen una i altra vegada que la concessionària, Maquiver S.L., inspecciona les màquines una vegada a la setmana. Jo, que sóc usuari diari, ho dubte, doncs hi ha moltes, moltes bicicletes que presenten greus desperfectes i són quasi inhàbils per desplaçar-te.

Senyoreta Carmen Albert, regidora de mobilitat, només li demanaria que Vosté, de volta en quan, una vegada a la setmana, fera ús del servei, agafara una bicicleta de qualsevol dels més de 40 llocs disponibles, podria comprovar tot el que estic dient.

I li ho dic hui, aprofitant les seues darreres declaracions en el moment en què va públiques les xifres d'usuaris d'aquest 2012. Estic convençut que si l'ajuntament d'una part i l'empresa per l'altra, realment creuen que el servei és útil per la ciutat i no només un altre negoci o medalla a penjar-se, el nombre d'usuaris creixerà ràpidament i tots eixirem guanyant.

Bicicas si, però digne, amb unes noves bicicletes, amb una flota renovada, amb més assiduïtat o com a mínim amb unes màquines més resistents i modernes, com és el cas de València o Barcelona, i s per això cal pagar, doncs seguirem pagant, que no passa res, fent valer aquell slogan de qui alguna cosa vol, alguna cosa li costa.

Feia algun temps que es veia venir. L'empresa panaderia-pastisseria el Cisne SL., empresa familiar que portava oberta a la nostra ciutat més de 35 anys, després d'un bon grapat de mesos amb problemes, ha tancat les seues portes definitivament.

Sembla que els problemes s'arrosseguen de lluny. Ja el butlletí oficial del registre mercantil, BORME, l'any 2009 va publicar una absorció de la filial Establiments El Cisne S.L, per part de la societat Panaderia-pastissera El Cisne S.L. amb dissolució i sense liquidació de la societat absorbida.

Tot i aquestes modificacions, els canvis estatutaris de l'empresa dins l'estructura legal no van produir els efectes esperats i, en el mes de juliol de l'any passat va entrar en llei o procediment concursal, procediment al que va acollir-se voluntàriament per no poder fer front als salaris dels treballadors i els deutes pendents amb els creditors i va sol•licitar la liquidació de la mercantil. El procediment concursal hauria de ser resolt a partir d'ara no per una autoritat laboral sinó un jutge mercantil.

En el BOE del 28 de desembre de l'any passat va publicar-se el concurs de creditors, nomenant-se els administradors judicials i el jutge. El procediment concursal, sota la vigilància d'aquestes persones, va tractar de buscar una solució integral. Cada ingrés i cada despesa, havia de contar amb el vist-i-plau dels mateixos, mentre l'empresa no es paralitzava, i es buscava que no s'incrementara la magnitud del problema.

I el temps ha anat passant, i el saló de banquets del camí de La Plana, i els 6 establiments de pastisseria del carrer d'Enmig, de la Ronda del Millars, d'En Ruiz Zorrilla, de l'avinguda de Casalduch, de la plaça d'En Marañón i de l'avinguda de Caputxins, definitivament han anat tancat les seues portes,i amb elles el "forn-mare", l'obrador del carrer de l'Estatut, deixant d'oferir tots els seus serveis.

Ara el procediment judicial ha arribat a la conclusió que l'empresa no és viable, que esta en fallida i que no és reflotable, per la qual cosa, s'està procedent a una liquidació ordenada de la societat, també sota la supervisió judicial.

No sé exactament si això és talment així de senzill o de complicat, no soc entés en jurisprudència mercantil, però aquesta situació, que vull pensar ha estat fruit de la crisi que ens ataca, indirectament m'ha esquitat, ja que com a copropietari en una comunitat de bens d'un local que, des de fa molts anys, estava llogat a l'empresa, aquesta ens ha deixat a deure 3 mensualitats i no sé si realment arribarem a cobrar.

I dins aquesta situació, el que més mal em sap no són encara els diners que possiblement deixaré d'ingressar per aquest lloguer, si més no el que més em molesta ha estat el sentir-me enganyat per aquell que crec hi figurava com a president de l'empresa, el senyor Joaquín Fabregat Gargallo, fill del creadors de la mateixa Ramón Fabregat i Mª Rosario Gargallo, que a més a més de fer-me perdre el temps, una i altra vegada, per pagar-me el que em devia, en cap moment va informar-me de la situació en què es trobava la seua empresa i les dificultats per les que travessava, així com quins eren els meus drets com a creditor.

Si voleu conéixer una mica més d'aquest embolic o “martingala”, d'aquesta martingala o tripijoc, podeu consultar aquest enllaç http://advocamentum.com/concursos/pasteler%C3%ADa-el-cisne-s-l/ on trobareu l'auto de declaració del concurs, la sol•licitud de liquidació de l'empresa i l'inventari de l'actiu, els bens, i el passiu, els creditors.

Afegisc a la tristor que produïx la caiguda i el tancament d'una empresa del Raval, amb solera al nostre poble, la sensació de sentir-me manipulat i enganyat, aprofitant per donar ànims a totes les altres persones afectades per aquesta situació. Gràcies a Déu seguixen havent-hi coses molt importants a la vida, més que les materials i cal seguir lluitant per aquestes coses que ens fan i ens han de continuar fent feliços.

És normal entre els adolescents la recerca d'identitat, d'imatge social, de generar les seues pròpies idees artístiques i produccions en consonància amb el medi urbà on viuen. És normal que es preocupen per la problemàtica social relacionada amb la seua edat, centrada en la integració, el combatre la marginalitat o la falta de comunicació, i es normal fer-ho des de canals gens convencionals, “trencadors”, en espais que, moltes vegades, s'allunyen dels que la generació anterior, considera, considerem, “políticament correctes”.

Una manera de viure aquests canvis és el que el jovent anomena "cultura urbana", en la que mitjançant la música, el ball i el graffiti, volen expressar totes les coses que viuen a diari en la societat que els hi ha tocat per torn. Els seguidors d'aquesta “cultura urbana” s'anomenen joves hip-hop

Juntament amb aquest fenomen considere que, en l'actualitat, ballar està de moda, “es porta” i que hui en dia es balla més i diferent. La dansa clàssica, el flamenc, i els anomenats balls de saló, compartixen espai amb els balls urbans, on la cultura hip-hop tracta de trobar el seu espai.

El ball per excel•lència de la cultura hip-hop és el breakdance, un estil de ball sorgit de les comunitats afroamericanes dels anys 70 del segle passat en els barris del Bronx o Brooklin. És un ball que combina una sèrie d'exercicis aeròbics amb les arts marcials, la capoeira, la gimnàstica i fins i tot la salsa. Sembla ser que la llista de moviments que el conformen és molt ampla i requerix una gran disciplina i pràctica per realitzar-lo.

Ací a Castelló, des de fa ja un grapat de mesos, un grup de joves hip-hop, cada vegada més nombrós, es reunixen als baixos de l'edifici de Bancaixa al carrer d'Enmig, als quatre cantons i, passen hores i hores realitzant acrobàcies i contorsions al ritme de la música.

La gent que passa i transpassa pel centre no deixa de mirar-los. D'una banda sembla que allò que fan no és gens fàcil, que els seus moviments han de resultar complicats i fins i tot dolorosos, tot i que aquest “breaks” que tant prompte estan ballant drets, al ritme de la música, com realitzant moviments espectaculars al sòl i amb una sola ma, o altres en combinació de mans i peus on sembla que congelen la posició, el que busquen només és reptar-se entre ells i tal vegada algun que altre aplaudiment o expressió d'admiració dels vianants.

I no només crida l'atenció el ball, els moviments, també la seua indumentària, doncs quasi tots vestixen amb roba molt ampla, samarretes que fins i tot els hi arriben als genolls, pantalons amples i de colors obscurs i sabatilles que semblen botes de bàsquet, amb gorres de grans viseres..., i també fins i tot la manera de moure's, de caminar, amb un balanceig curiós, com si fossen impulsats per un ritme interior.

El seu moment de protagonisme arriba en l'exhibició que, per torns, van fent un darrere de l'altre, mentre els vianants, com a mínim giren, girem el cap i pensem… joves !!!

Esteu interessats en aprendre els passos bàsics o més complicats d'aquest tipus de ball? Tots els divendres a partir del 4 de maig i fins el 15 de juny, podeu aprendre'n al Casal Jove del Grau. L'ajuntament de Castelló us convida. Anoteu-vos. El període d'inscripció s'obri hui mateix i les places són limitades.

És curiós el veure com els moviments dels balladors són cada vegada de major complexitat, desafiant la gravetat i marcant figures acrobàtiques en aquesta activitat saludable que alguns dels joves castellonencs ocupen part del seu temps lliure. Per tot hi ha a Castelló. Som moderns.

La casualitat va voler que ahir aquests dos animalons, tant diferents l'un a la l'altre, compartiren protagonisme als mitjans de comunicació local.

D'una banda va fer-se públic que l'Audiència Provincial de Castelló, aplicant el nou Codi Penal, resolia que la cacera amb parany constituïx un delicte i que pot arribar a comportar per aquell que la practique, fins a dos anys de presó, unint-se així a les tesis defensades pel Tribunal Superior de Justícia, el Tribunal Suprem i el Tribunal Europeu, de considerar aquesta modalitat de cacera, no selectiva i per tant, prohibir-la de manera rotunda.

Mentre l'Audiència ho té clar, i considera la caça amb parany no selectiva, i per tant cal aplicar radicalment la llei, els paranyers, es continuen recolzant en estudis que venen a demostrar que aquesta és una forma de caça selectiva i per tant, anuncien que continuaran lluitant per modificar novament el codi penal.

A la mateixa hora, si fa o no fa, que la “polèmica paranyera” prenia protagonisme, una altra noticia, va venir a aombrar-la, el Rei de les Espanyes, de vacances privades a l'Àfrica, a Botsuana, de safari, matant elefants, va sofrir un accident, diguem una caiguda, que el va fer tornar ràpidament a casa, per ser operat d'una fractura múltiple de malucs.

Independentment que el monarca siga aficionat a l'esquí, la vela o la cacera de grans animalons, independentment que l'accident haja estat durant la cacera o al campament, voleu dir que, de no haver-hi sofert aquest accident ens hauríem assabentat del viatge i del safari? Si quan encara ni ha eixit del palau ja ens ho conten, no us semblava estrany que ara, quan un dels seus néts hi havia sofert un altre accident, en aquest cas també, quina casualitat, amb una escopeta i, tota la família l'havia visitat a l'hospital, l'avi, no haguera anat a veure'l? On estava ens preguntàvem? Tindria vergonya la Casa Reial de dir que estava caçant elefants?

No m'estranya gens ni mica que s'amagara el viatge del Rei, doncs per anar a caçar un elefant a l'Àfrica, cal pagar entre 7.000 i 20.000 euros, i afegir-li el viatge i l'estança. Quant espanyols poden permetre's "aquest capritxet" en la que està caient? Molts pocs naturalment, però sa majestat en lloc de fer costat als necessitats, se'n va de cacera. Seran el seus dies de vacances? Tindrà Joan Carles vacances tot l'any?

D'altra banda vull suposar que la cacera seria permesa, programada, tot i que les ONG's i principalment la WWF, no es cansen de repetir que, justament els elefants, són una de les espècies més amenaçades i, que si no s'implanten mesures addicionals de conservació, s'augure la seua extinció total en menys de 50 anys. I el nostre Rei que fa per la conservació? Matar-ne, bonic exemple. I després vindran en la campanya escolar "¿Que es un rey para tí?"

Que el rei cace perdius i altres aus als "vedats espanyols", tot i que a mi no m'agrada la cacera, encara ho puc arribar a comprendre, però que vaja a caçar ossos a Rússia, com ho va fer l'any 2006 o un elefant aquesta mateixa setmana a l'Àfrica, és tornar una mica en plena democràcia, a l'absolutisme més absolut i, encara que aquests "capritxets" siguen abonats de la seua pròpia butxaca, cosa que fins i tot faltaria veure-ho, mentre al seu país es crea una gran polèmica entre si la cacera en parany és o no selectiva, això no m'agrada.

Majestat espere tinga Vosté una ràpida i prompta recuperació i haja aprés la lliçó i abans d'anar-se'n altra vegada a la jungla, que Vosté ja no té edat per aquestes coses, es preocupe una mica més i intercedisca per trobar una prompta i ràpida solució de l'altra cacera, la del tord, tradicional al nostre poble, tot i que Vosté no siga aficionat a aquesta modalitat.

Si ens centrem en la llengua majoritàriament parlada al Raval, parlar de “prima” i el seu plural “primes”, porta inevitablement connotacions festeres. “La prima” ha estat des de sempre, la pasta més genuïna, consumida abundantment en els porrats de la festa. Una coqueta, senzilla i humil elaborada amb aiguardent, oli, farina i sucre.

Si ens centrem en l'altra llengua oficial del nostre poble, el castellà, el significat del mot és més variat: “la prima” és la filla del tio o de la tia. També, pot referir-se a la primera corda de certs instruments musicals, la quantitat de diners complementaris al sou per estimular la producció, un ofici religiós diari posterior al laudes o, el preu d'una assegurança. Aquests, si fa o no fa, “eren” els significats que, fins no fa massa temps, eren majoritàriament coneguts per tots aquells que parlaven castellà.

I dic “eren” perquè, sembla que darrerament un altre significat està guanyant-li la batalla a la carrera. Només cal que feu aquesta comprovació, eixiu al carrer i demaneu al primer que passe que us complete aquesta frase: “la prima de…” , amb total seguretat en un alt percentatge us contestaran “… de riesgo”. De tots és coneguda i s'ha fet famosa en els darrers temps “la prima de risc”, però tot i això, que poca gent és capaç de comprendre el seu significat i com ens afecta, encara que els mitjans de comunicació, s'esforcen en recordar-nos a totes hores que, al nostre país, no para de pujar i pujar.

Certament el concepte que vol expressar-se a través d'aquestes 4 paraules, “la prima de risc”, no és fàcil d'entendre si hom no està vesat en termes econòmics, doncs es tracta del sobrepreu que paga un país, en aquest cas el nostre, l'estat espanyol, per finançar-se en els mercats econòmics en comparació en altres països. Oi que ens hem quedat com abans? Oi que no ens aclarix massa aquesta definició?

Per això, he intentat esbrinar una mica més i aprofundir en el concepte. Us deixe a continuació les meues reflexions personals per si us servixen. Crec fa referència directa a la rendibilitat, als interesos que exigixen els inversors a un estat per comprar deute públic en comparació al que exigixen a altres països, de manera que “la prima de risc” medirà la confiança dels inversors en la solidesa d'una economia.

Fiquem un exemple. Dos països, Espanya i Alemanya necessiten diners de manera regular per finançar-se. Emeten bons de l'estat a una certa quantitat d'anys igual pels dos països, generalment 10 anys. Si la rendibilitat dels bons espanyols, per ficar una quantitat és del 6% i la dels bons alemanys el 2%, la diferencia és del 4%, és a dir, de 400 punts bàsics. En aquest cas, la “prima de risc” espanyola seria de 400 punts, doncs “la prima” en el cas dels països de la Unió Europea es calcula respecte d'Alemanya ja que se suposa que el seu deute públic és el que menor risc d'impagament té. Ha quedat ara una mica més clar?

La crisi ens ha portat a “una prima” que supera en aquests moments la barrera dels 400 punts, d'aquesta manera, el rendiment dels bons espanyols s'apropa perillosament a nivells que els experts consideren preocupants amb la qual cosa les inversions poden no produir-se i anar-se'n tot a orri.

Vist així acabe dient… si que és lletja aquesta "prima" i a més a més comença a donar una mica de por. La “prima amunt” tot just ara, en el moment en què hem de fer front a la renda, l'IBI i altres impostos. Tremola poble !!!

He deixat passar uns quants dies abans de comentar una notícia que la setmana passada va fer correr rius de tinta als mitjans de comunicació escrita, molts comentaris a les emissores de ràdio i comentaris diversos a la xarxa. Es tracta de l’homilia que en els Oficis de Divendres Sant,va fer el Bisbe d’Alcala d’Henares, president de la subcomissió episcopal de Pastoral Familiar i Defensa de la Vida, vell conegut a la nostra diòcesi, monsenyor Reig Pla.

Una homilía en que va associar homosexualitat amb prostitució i “altres ideologies” que corrompixen les persones. Una homilía, el contingut de la qual, en alguns del seus moments, pot arribar fins i tot a ser contrari a la constitució espanyola i que podeu, si us ve de gust, tornar a escoltar en el següent enllaç, http://www.rtve.es/alacarta/videos/otros/triduo-pascual-santos-oficios-06-04-12/1369592/ , entre els minuts 30 i 49.

Sembla que el Bisbe d’Alcalà tinga homofobia, aversió obsesiva contra els homo, bi, metro i transexuals i que, una altra vegada les seues declaracions han estat motiu d’escandol i polèmica, de la mateixa manera en que en juny de l’any 2011 amb la inclusió en la web de la diòcesi d’Alcalà d’una guia “Homosexualitat i esperança” http://www.obispadoalcala.org/homosexualidad.html, convidant als gays i lesbianes a canviar i evolucionar, o al fil de les declaracions el desembre del 2010 quan va afirmar que “els matrimonis canónicament constituïts són menys donats a la violencia que les parelles de fet”.

Ja coneixiem i de prop a monsenyor Reig Pla, doncs entre 1996 i el 2006, per 10 anys, va ser “el pastor” del nostre Bisbat, deixant la diòcesi en bancarrota, amb unes pèrdues de 130 milions de les antigues pessetes, uns 800.000 euros, en una operació de borsa i uns enfrontaments amb els seus sacerdots. Tampoc va anar-li millor en el seu segon destí, al bisbat de Cartagena, amb enfrontaments amb els dirigents de la universitat catòlica de Sant Antoni, fins que va ser, per actuació del Vaticà, traslladat a Alcalà.

Des de la subcomisió de Pastoral familiar s’ha enfrontat obertament a la ciencia, la genética i la psicobiologia, en relació al matrimoni entre homosexuals, l’abortament i els mètodes anticonceptius, entrant a ficar en el mateix sac, sexe i identitat sexual, o parlant d’aquesta darrera, en el cas dels homosexuals i lesbianes, com greu problema personal i instant a aquestes persones a demanar perdó i misericordia.

És veritat que la lògica heterosexual empapa l’educació actual i estigmatitza les conductes atribuïdes a cada gènere, i ahí és justament on es generen les contradiccions amb les opcions sexuals individuals. Per tant, la clau no crec estiga en “un atac frontal” més bé ha d’estar en una nova educació pera conseguir que la homofòbia desaparega poc a poc a la vegada que la ciencia acabe per explicar aquests fenòmens.

La homosexualitat no és “cap malatia” com diu Reig Pla i per tant no hi ha que buscar curar-la. El motiu científic de la mateixa comença ja abans del naixement, en l’estat prenatal, i està en funció de la secreció de la testosterona hormonal, responsable de la conducta posterior de gais i lesbianes.

No hi ha tendències malignes; les hormones senyor Bisbe són, en bona part, les responsables de com som, com ens sentim i com ens comportem, determinant un paper important en l’orientació sexual. L’homosexualitat no ha de ser cap pecat, és un tret dimòrfic atípic, http://www.youtube.com/watch?v=aioHvUrSghc, com ho és el ser moreno, o alt…

Així, amb aquesta actitud, parlant sense raó, fugint de la qüestió cièntifica, dient disbarats, actuant contra la ciencia, la lògica i el progrés, poca molt poca ajuda donarà monsenyor per apropar l’església al poble. Done gràcies a Déu per apartar-lo de la nostra diòcesi, sincerament no el mereixiem.

La sal té moltes virtuts, regula l'equilibri àcid-base de l'organisme humà, manté la pressió osmòtica, conserva l'excitabilitat muscular i ajuda a la permeabilitat cel•lular. D'altra banda, preserve els aliments de les bactèries culpables de la putrefacció, obri la gana i és imprescindible per aquells que seguixen un règim alimentari vegetarià estricte.

Tot i que és un mineral necessari pel cos humà, aquest la necessita en quantitats mínimes, i per tant, l'aigua, que és el principal component del nostre cos i l'element bàsic per la vida, no ha de “ser salada”, si volem siga aprofitable.

Per aquestes i altres raons, tenir reserves hídriques "d'aigua dolça" és fonamental pel desenvolupament de qualsevol societat del benestar.De tots és ben sabut que a la zona costanera castellonenca la manca d'aigua, tant l'anomenada "de boca",potable, com aquella que s'empra pel regadiu, ha suposat en els darrers anys, un veritable maldecap pels nostres governants.

Descartat i derogat el transvasament de l'Ebre, la solució passava per la construcció i ficada en marxa de plantes dessalinitzadores que, mitjançant diferents procediments aconseguiren llevar l'excés de sals i altres minerals de l'aigua de la mar i fer-la apta pel consum humà, ja siga com a potable o no nociva pels sòls en cas dels regadius.

El Pla d'aigua del 2004 per la provínica preveia la construcció de dos plantes al litoral. L'any 2007 van adjudicar-se i licitar-se les d'Orpesa-Cabanes, a Torre la Sal, i la de Moncofa, les obres de les quals havien d'haver estat executades abans del 2009 i que suposaven unes despeses superiors als 100 milions d'euros i que havien de donar servei a més de 60.000 vivendes i 5 camps de golf, que finalment i per allò tant sabut de la crisi, mai s'han arribat a construir i, de moment, ni Orpesa, ni Cabanes, ni Benicàssim, ni Moncofa, ni Xilxes..., tenen necessitat alguna “d'aigua dessalada” doncs, els PAI's Mundo Ilusión i altres han quedat dormint el somni dels justos...

I alguna cosa semblant al que està passant amb les dessaladores de la Plana, ocorre amb les altres 4 programades a la Comunitat i que tampoc estan en funcionament: Sagunt, Torrevella, Mutxamel i la de la Marina Alta.

Tanmateix les obres a terres castellonenques, encara que ralentitzades, seguixen el seu curs i les inversions han de donar beneficis. La Comunitat Europea exigix la rendibilitat de les seues ajudes i els ajuntaments afectats diuen que les expectatives d'abans, no són les d'ara i que, no poden fer front a les despeses d'explotació i amortització, tal i com van comprometre's en el conveni de construcció, doncs no hi ha ingressos perquè l'allau de població esperada mai ha arribat i, els possibles consumidors no existixen, per la forta caiguda immobiliària, per la qual cosa si es continua amb aquesta exigència del compromís signat, s'acabarà amb l'asfixia dels propis ajuntaments.

Fa uns quants anys el somni era diferent. Les plantes eren necessàries perquè calia aprovar els PAI's i per aconseguir-ho feia falta aigua potable, la producció de la qual, naturalment, pagarien els veïns. El negoci seria rodó per municipis i empreses, tots guanyarien.

La truita “s'ha girat”, no necessitem l'aigua dessalada, que farem ara amb les plantes? Qui pagarà els deutes? Es ficaran en funcionament, com exigix Europa? D'on eixiran els diners pel seu manteniment? De segur que els responsables nacionals, autonòmics i locals admetran idees i solucions que ajuden a desfer el gros embolic.

Jo, a la vista del que està passant, el que tinc clar és que, de moment, l'aigua de la mar haurà de seguir, una temporada més, sent salada.

Mai he acabat de comprendre la manera que adopta l'església de nomenar el període cíclic anual per celebrar la història de la Salvació: Advent, Nadal, Quaresma, Pasqua i Temps Ordinari, doncs no hi hi ha coincidència amb dates exactes, simplement sembla una sacralització del curs anual de les estacions de l'any i una composició cíclica per què puga englobar-se en un període de temps, tota la història de la salvació.

Així l'inici del'Advent, temps d'espera, ve marcat per 4 setmanes no completes abans del dia de Nadal, així doncs, només si Nadal cau en diumenge les 4 setmanes són senceres. Acabat aquest, Nadal, data per altra banda no exacta sinó simbòlica, que s'allarga fins el Reis i més enllà, el diumenge següent que es celebra el Baptisme de Jesús.

I a partir d'ací, i fins l'inici de la Quaresma, la primera part d'allò que anomenem Temps Ordinari, fins el dimecres de Cendra, porta de la Quaresma que durarà fins el Dijous Sant, primera part de la Setmana Santa, temps de conversió. La segona part d'aquesta Setmana Santa, s'anomena tridu Pasqual que acaba el diumenge de Pasqua, moment en què s'inicia el temps Pasqual fins arribar a Pentecostés, cinquanta dies després, en què es commemora la vinguda de l'Esperit Sant. Tanca el cicle altra vegada temps ordinari, en total i em els dos períodes del temps ordinari, unes 33 o 34 setmanes segons anys, fins l'Advent i així tornar a començar…

Aquest esquema cíclic fa que hui mateix estiguem en “dimarts de la vuitena de Pasqua” que no és altra cosa que la primera setmana de la Cinquantena, considerant la joia del diumenge de Pasqua perllongat huit dies seguits, com si fora un sol dia.

Així al llarg de l'any litúrgic podem trobar els nuclis i fonaments de l'any litúrgic, és a dir els diumenges, dies claus de la celebració dels Misteris Pasquals, també la celebració de les Solemnitats (Sant Pere, l'Asumpció...), les festes (Sant Josep, Sant Vicent, Sant Jaume...), les memòries (festa del Patró), les fires (De Nadal, de Pasqua, ordinàries...), les rogatives (abans de l'Ascensió), les témpores (quatre, una per cada inici i final de ca estació de l'any) ... Ara entenc com el calendari liturgicopastoral, editat per la Comissió Episcopal de Litúrgia de la Conferència Episcopal Espanyola, per aquest any litúrgic 2011-2012 , te més de 400 pàgines.

No sé quanta gent celebrarà en realitat aquesta setmana la “Vuitena de Pasqua”, no sé quanta gent, quants cristians celebraran en aquests dies, que la Pasqua no acaba, que traspassa els dies i els anys i que Jesús seguix present entre nosaltres, però em tem que molts pocs.

Aquesta vuitena també anomenada “in albis” en record dels catecumens que, el diumenge de Pasqua es revestien de robes blanques, “en blanc”, i abandonaven el diumenge seguent, a arribat als nostres dies en un significat diferent de l'original, només mantenint el concepte “en blanc” com a sense pensament, sense record.

Espere Deu no vullga em quede mai “in albis” a la vegada que passe aquesta “vuitena privilegiada” de la Resurrecció,assaborint aquests dies que, a més a més, gaudisc de vacances.