Drosi del Raval

Hi ha paraules que quan les escoltes o lliges per primera vegada et criden l'atenció. Aquesta que encapçala este escrit ha estat per mi, una de les darreres que m'han produït aquesta sensació.

Supose que no l'havia sentida mai i desconeixia el seu significat. Va arribar “a la meua vida” acompanyada d'una altra sorpresa; “lligada” al nom d'una bona companya de feina de qui coneixia la seua vesant musical del cant però no la instrumental.

Com sol ocórrer en bastants ocasions fruit de la col•laboració entre la Fundació Dávalos-Fletcher i l'Ajuntament de Castelló, va patrocinar-se el passat dijous un concert, en aquesta ocasió a càrrec de l'Acadèmia d'Orfeu, cor castellonenc, d'ample ventall d'estils i gran interés per promoure la música vocal, acompanyats en aquesta ocasió per un grup d'instrumentistes, presentant un nou projecte, “Ignis Amoris”, un viatge musical pels cançoners del Renaixement espanyol a través dels tòpic de l'amor.

Al programa de ma que va arribar-me a casa pocs dies abans del concert, vaig poder llegir que aquesta companya, formava part del grup d'instrumentistes, tocant “el cromorn”. Ací llegia per primera vegada aquest curiós nom, que d'entrada i per deducció vaig pensar es tractaria d'un instrument musical.

M'agrada la música de tot tipus però he de reconéixer que, d'una banda sóc negat per allò del solfeig i, d'altra, la naturalesa no m'ha dotat d'una veu melòdica ni gens agradable pel cant, per la qual cosa, ni “cantar ni tocar cap instrument”, ho reconec, estan entre les meues virtuts, per la qual cosa tot el que fa referència a l'art de la música, “em ve gran”, tot i que es capaç de fer-me sentir estímuls i sentiments variats, sóc incapaç de combinar melodies, harmonies i ritmes, i aquest món, el musical, i tot el que l’envolta, seguix sent el gran desconegut per mi, l’assignatura pendent.

Tanmateix aquells que em coneixeu sabeu que, no sé si per bé o no, sóc de natural curiós, per la qual cosa, poc vaig tardar en buscar i intentar saber alguna cosa més del “cromorn”, arribant a la conclusió que és tractava d'un instrument de vent, de llengüeta doble i tub cilíndric, de fusta?, recte en el seu primer tram i corbat, en forma de “J” al final, de 8 forats, capaç de produir un so nassal dolç i penetrant, que no permet regular l'afinació i abasta poc més d'una octava. Resultaria curiós escoltar-lo…

I així va ser; en una sala plena, en el marc de la casa pairal dels Dávalos-Fletcher, seu de la Fundació castellonenca, tot i l'intempestivitat del dia i de l'hora, l'Acadèmia d'Orfeu, cor, solistes i instrumentistes, van interpretar, fent-nos gaudir d'una hora agradable, un repertori a capella, instrumental i vocal-instrumental, on, el cromorn i la seua virtuosa, la companya Judit Gual, van tenir el seu protagonisme.

I juntament amb el cromorn altres instruments típics de l'època, les flautes de bec i el llaüt o el kortholt i la tiorba, el primer també de llengüeta encapsulada i, el segon, gran, semblant al llaüt, estrany, de cordes polsades… dels que caldria parlar en una altra ocasió i, tal vegada ho faça.

Polifonia vocal i música culta. Ací teniu una petita pinzellada: http://www.youtube.com/watch?v=pBcCVVq3jYc Suau sonoritat per una vesprada calorosa d'inici d'estiu al meu poble, remans de pau acompanyats pels cançoners de Vasques, Medinacelli, Palau o Uppsala... tot un luxe !!!

El més important en un centre educatiu, podem llegir-ho en qualsevol manual de pedagogia, són les persones. D'una banda, els alumnes, que a través de diferents cursos van assolint la seua formació i d'altra, tant important com aquests, els mestres i professors, que, no sense esforç, en moltes ocasions són capaços de traure tot el potencial dels primers.

Ser mestre, d'infantil, primària o professor de secundària, no és gens fàcil en el moment actual; a més a més de la pèrdua de la motivació i de valor de la pedagogia de l'esforç entre la major part de l'alumnat, conseqüència directa de l'èxit fàcil pregonat per les societats consumistes actuals, per no parlar de la pèrdua del poder adquisitiu per allò de la crisi econòmica que estem sofrint en els darrers temps, s'està perdent el que considere encara més important, el sentit de “magíster”, la figura de l'educador front a l'instructor i, aconseguir formar persones amb criteri i capaços d'enraonar a la vegada que d'adquirir nous coneixements; ser educador, professor o mestre, és hui un gran repte que arriba a “cremar” molts professionals de l'ensenyament.

Per això, quan com ahir, vaig tenir l'oportunitat de participar en la festa d'acomiadament per jubilació de dos companys que, després de més de 35 anys en la professió, aconseguixen allò tant difícil de sentir-se satisfets per la feina realitzada i deixar al darrera tota una sèrie de generacions d'alumnes a qui, sens dubte, han ajudat a ser “més persona” , com dic va suposar per mi, un estímul, un repte i tota una satisfacció.

Cadascún per separat, l'un com a mestre d'escola que va acceptar el desafiament de deixar el centre de primària per continuar la formació de l'alumnat en eixe precís instant difícil de l'inici de l'adolescència, per buscar ensenyar-los la nostra llengua, a la vegada que la cultura i les tradicions del nostre poble, a estimar el seu país, a viure en valencià, integrant-se en un centre de secundària i, l'altre, el típic professor d'institut que, des de sempre, tenint-ho clar, ha lluita per acostar una matèria, la filosofia, que busca donar explicacions de tots els coneixements possibles i del lloc que ocupa l'home en la naturalesa, per mitjà de la lògica i el raonament, han estat companys en aquests darrers anys, més d'una dècada, carai com passa el temps !!!, espill en el que m'he sentit reflectit en un bon grapat d'ocasions.

Per tot això i moltes coses més vull dedicar aquest post de hui, dia de Sant Pere, festiu al meu poble, a ells en particular, a Carles i a Santiago, i de retruc a tots aquells docents que, ara, en arribar la fi de curs o en els mesos precedents, han començat o comencen a gaudir de la seua més que merescuda jubilació.

Jubilació que no significa en cap cas, i tal i com he pogut observar en altres companys que, ja jubilats han volgut també acompanyar-los en aquest acte, pèrdua d'activitat, de ganes de viure, NO, jubilació que significa canvi, millora en la qualitat de vida, tenir temps per fer allò que sempre he volgut fer i sense pressa, relaxació que dona una certa tranquil•litat i la possibilitat d'adaptar-se al pas del temps, en definitiva un luxe que, a mi, que encara he de continuar en actiu uns quants anys, supose que uns quants cursos, em dona sana enveja, si aquesta pot ser "sana" en alguna ocasió.

Que bonic va resultar escoltar-los parlar en un ambient discernit i arribant a una clara conclusió: “jubilar-se del treball però no de la vida”. Aquest és el meu desig per vosaltres, que sigueu capaços de seguir actius en la família, els amics, el bon humor, els somnis, d'estar en forma, el gaudir dels viatges, de les novetats, de la societat …, perquè estic convençut el millor de la vida, us està esperant, està encara per arribar. Per molts anys amics!!!

Sota el paraigües de la FEMP, Federació Espanyola de Municipis i Províncies, associació d'àmbit estatal que agrupa a més del 90% dels Governs Locals nacionals, constituïda pel foment i la defensa de les entitats locals, de la seua autonomia, solidaritat, amistat i cooperació, ha nascut hui , la RECI, Xarxa Espanyola de Ciutats Intel•ligents, amb la finalitat d'intercanviar experiències i treballar conjuntament de cara a desenvolupar un model de gestió sostenible i millorar la qualitat de vida dels ciutadans, a la vegada que incidir en aspectes com l'estalvi energètic, la mobilitat sostenibles, l'administració electrònica i l'atenció a les persones, entre d'altres temes prioritaris.

Des de fa ja uns mesos, diferents ciutats, diferents pobles, diferents municipis, han anat manifestant la voluntat d'integrar-se en aquesta xarxa. Així fa unes setmanes eren 19 les ciutats que “havien manifestat la seua voluntat de pujar al carro” i van reunir-se a A Corunya, acordant crear 5 grups de treball, amb 5 projectes reals assumibles per tots els municipis, així com “avançar” en la informatització de l'administració local, i la presencia a la xarxa, desenvolupant una administració homogeneïtzada per estalviar costos i racionalitzar recursos.

De 19 s'ha passat en poc mesos a 27 ciutats que, hui, s'han reunit en assemblea a la ciutat de Valladolid i on Castelló, el meu poble, ha estat protagonista juntament amb Santander, Alacant, Burgos, Càceres, Córdoba, Guadalajara, Osca, La Corunya, Logronyo, Lugo, Madrid, Màlaga, Murcia, Palència, Pamplona, Rivas Vaciamadrid, Sabadell, Salamanca, Segòvia, València, Valladolid, Vitòria i Saragossa.

No dubte que en poc més de mig any que porta aquesta xarxa en rodatge s'han aconseguit passos importants de cara al desenvolupament de futurs projectes i que s'han assolit ja acords amb empreses importants per col•laborar amb la Xarxa.

Tal vegada l'empresa que més crida l'atenció siga Telefònica que sembla s'incorpora a la Xarxa com a soci tecnològic i s'encarregarà de l'elaboració de la web i la intranet de la Xarxa.

I jo em pregunte: si la xarxa presenta com a base pel bon funcionament una web operativa, moderna, àgil i fiable, a la vegada que la plataforma web ha d'incloure aspectes relatius a les bones pràctiques així com un espai d'us restringit a socis, com és que encara no està creada?

Resulta una mica decebedor que la notícia siga portada en diferents edicions digitals i no puguem conéixer ni tant sols una primera aproximació al web que ha de sostenir tot el projecte..

La Xarxa de Ciutats Intel•ligents vol fer de les noves tecnologies la seua bandera, i ara, en el moment de la seua constitució no són capaços ni de mostrar un esborrany del seu web. Una mica estrany, no us sembla? i més encara quan la potent telefònica està al darrera del projecte. Rar, molt rar...

No dubte que com ha dit el seu president el senyor De la Serna, alcalde de Santander, s'ha avançat molt en poc de temps, però el no poder veure el web de la Xarxa, sens dubte frenarà, com a mínim una mica, la incorporació de nous socis.

Me n'alegre que el meu poble Castelló, s'inegre en aquesta Xarxa, doncs des de fa uns quants anys és capdavantera en l'us intensiu de les tecnologies per aconseguir la millora dels serveis públics; ara falta veure si la integració en aquesta Xarxa realment possibilita un major desenvolupament i una major innovació de l'administració, de l'engranatge municipal. Esperem canvis i que aquests vinguen prompte i beneficien a tots els veïns, no fos cas que només siga pura propaganda, un “eixir a la foto”, fum de palla.

Llig amb incredulitat a la premsa local, la notícia feta pública pel regidor de festes? el senyor Joaquin Torres en relació a la quantitat de fem i brutícia que, el servei municipal de manteniment de platges, va recollir el passat dilluns, després de la celebració de la nit de Sant Joan a la platja castellonenca.

Diu el senyor Torres que gràcies al bon comportament veïnal, les en xifres rodones, vint-i-cinc mil persones que van acostar-se la nit del 23 de juny a les nostres platges per celebrar l'arribada del solstici d'estiu, van generar un total, també en xifres rodones, només de… cent trenta mil quilos de fem.

Sí, heu llegit be, és així, una mitjana de 5 quilos i 200 grams de fem i brutícia va ser produïda per cada home, dona, xiquet o xiqueta que va visitar la platja en eixe període, en eixa nit, en eixe cap de setmana.

Si considerem que no tots els assistents serien igual d'incívics, que no tots generarien tanta “merda” i que més d'un i d'una, conscienciats amb el medi ambient, van emportar-se la poca o molta brossa que feren a casa, per depositar-la als contenidors ubicats als nostres carrers, de vidre, plàstic o paper, arribem a la conclusió que continua havent-hi molt de “porc” solt pel nostre terme municipal.

I, tal vegada, el que més em crida l'atenció és que el senyor Torres diu que “la jornada lúdica va transcórrer amb normalitat i sense incidents”, però no diu quan li costa, quan ens ha costat a cada ciutadà d'aquest poble, la neteja, el poder tenir una platja neta després de la celebració.

Jo no ho sé, però de segur que molts diners si atenem a la necessitat que va haver-hi d'enviar 28 operaris i un total d'11 vehicles de diferents tipus i característiques, a més a més d'ampliar el nombre de contenidors de residus RSU. Entenc que aquesta és una despesa necessària, però en temps de crisi, caldria haver insistit més en la necessitat de col•laboració, o és que l'èxit de la festa hem de mesurar-lo per la quantitat de deixalles recollides? Si és així, ho lamente, però anem malament.

És veritat que al díptic que va editar-se per l'ocasió on a més a més de la relació d'actes i horaris, i dels logotips dels organitzadors i col•laboradors de la festa, apareixien un total de 16 recomanacions, i que una d'elles, concretament la 13, deia textualment: “Quan acabeu de sopar, recolliu la brossa en bosses i deixeu-la en un lloc que no moleste, però que facilite la feina del personal de neteja”, jo haguera afegit… “procureu fer la menor quantitat de brossa possible i per facilitar la seua recollida col•laboreu emportant-vos-la a casa, tot eixirem guanyant i estalviarem temps i diners”.

Però clar, tal vegada això no siga popular, tal vegada això no porte lloances pel senyor regidor, organitzadors o col•laboradors, però amics, això és educació, és cultura i és respecte pel medi ambient i també és fer festa, només cal sensibilitzar una mica, no hagués costat tant.

Vull pensar que als organitzadors no se'ls va ocórrer, doncs, si és així, no passa res, tot és millorable, ara poden prendre nota i de cara a l'any proper o propers esdeveniments d'aquest tipus que, possiblement ara de cara a l'estiu tornen a repetir-se a les nostres platges en qualsevol moment, es prime la conscienciació del “entre tots ho hem de fer tot” abans del “jo embrute, que altres netejaran”, només és qüestió de creure que és possible.

Nit de Sant Joan, nit de convivència, de respecte, de diversió i també de consciència ciutadana. Malauradament encara hem d'aprendre i molt.

Aquest matí m'he dedicat a “passejar-me” sense pressa pels carrers de l'antic Castelló. Des de la plaça d'Hernan Cortés, a tocar el carrer d'en Campoamor, pels carrers Pescadors, Caçadors, de l'Aigua, de l'Ecce Homo, Cavallers, Cervantes, Mealla, Canyaret, Cassola, Papa Luna, d'Amunt…, gaudint de tot allò que se'm posava a la vista.

He de dir-vos que no és la primera vegada que ho comprovava, passejar per Castelló i observar sense pressa, un dissabte, dia de poc de trànsit i a les portes del cap de setmana, sempre em porta a descobrir coses noves. Un racó, una portalada, un taulellet, una pedra, una finestra, un llindar, un espai, un indret, un lloc… una curiositat.

I hui també ha estat així. Al número 58 del carrer d'Amunt, en una casa estreta i antiga, llarga, que arriba a travessar fins el carrer del Papa Luna, des de fa més de 125 anys, obri les portes tots els dies de l'any el “Forn d'Adell”, on el patriarca, el senyor Manolo Adell i la seua família, s'encarreguen de fer funcionar i mantenir actiu el forn de llenya més antic que hi ha al nostre poble i on, vendre pa, no és només un acte de servei d'un producte bàsic d'alimentació, el vendre pa i rebosteria, va més enllà, és el tracte directe amb la gent, la conversa espontània i amable i el canvi d'impressions de tot allò que passa a la Vila.

En temps com els actual que l'ofici de flequer viu moments de canvi, on als forns “de tota la vida” els hi ixen grans competidors com les botigues, hipermercats, supermercats, benzineres… que també venen pa i a més a més a uns preus als quals és difícil competir, mantenir el negoci familiar al centre de la ciutat és una benedicció de Déu.

El forn ocupa el fons de l'estança, des del llindar de la porta, cada centímetre està aprofitat; ací emmagatzeme la llenya, ací tinc la màquina per fer les rosquilletes, en aquest racó la farina, i la venda? a la mateixa bocana del forn, espai on els caixons de fusta i les pales compartixen lloc amb els papers d'embolicar i les llandes, i on dies com avui, ja dins l'estiu, el caliu del propi forn fa quasi irrespirable l'atmòsfera. Només us diré que al termòmetre que hi ha penjat a la zona de venda, encara no eren les 12 del matí i ja marcava 31 graus.

El forn del sinyo Manolo Adell és un forn de pa artesanal que té com a objectiu no només seguir oferint les formes i sabors del pa de sempre, que mai han desaparegut d'aquest obrador, sinó també el no perdre aquells conceptes socials que van lligats a la compra del pa a la fleca del barri, des de la voluntat de contacte directe amb els clients, que no queden a l'altre costat del taulell, que formen part de l'engranatge viu del forn, i així, anar coneixent i perfilant els gustos de “la clientela” i determinar les gammes de producció.

Hui donava gust veure la bocana del forn, aquest matí s'alineaven pastissets dolços i salats, coques planes, de Sant Joan, de tomata, de pebre-roig, de poma, juntament amb pa tradicional, del que s'anomena de pagés, o xapata.

I a la vegada que s'anava venent el producte, els diferents membres de la família Adell, treballant de manera totalment diferent a com ho fa una indústria panificadora, amb llevats naturals, amb el repòs de la massa…, sense pressa, donaven forma a nous elaborats que el forn s'encarregava de coure.

Per uns moments he estat transportat al Castelló del segle XIX o inicis del XX, i el que és millor encara, jo he estat transportat hui mateix, però qualsevol de vosaltres, podeu, si us be de gust, repetir qualsevol dia, aquesta experiència. El senyor Adell i els seus us esperen i rebran amb els braços oberts. Proveu-ho i ja em direu… Castelló, dissabte, vespra de Sant Joan, dona per molt.

El calor d'aquests primers dies d'estiu fa que “les ganes de beure” es multipliquen i, tal vegada un dels invents més simples però eficaços de tota la història de la humanitat, usat des de fa segles a les nostres terres, per mantenir l'aigua fresca, a la vegada que per facilitar l'acte de beure, conegut durant molt de temps com un símbol dels llauradors valencians, haja estat i seguix estant, la botija.

Aquest gatifell portàtil per contenir l'aigua de boca, que ocupava el centre de les taules als emparrats de les alqueries i masets en arribar l'estiu, tal vegada siga una de les peces que més variants rep a la nostra llengua per definir-lo. Al món de la llaurança a Castelló sempre se l'ha conegut com a canterella, tot i que pels diferents pobles de l''interior també podem esbrinar que l'anomenen pixorrull i altres paraules semblants, botijó, selló, silló, poal, pitxell, picó o marraixa, el que ve a demostrar, com déiem abans, que ha estat un atifell molt conegut, usat i sobretot popular.

En definitiva i generalitzant direm que la botija consta d'una panxa més o menys panxuda segons la seua cabuda, d'una ansa, d'una boca per omplir-la, d'un “pitorro, broc o bequelló” amb un foradet per on ix el raig d'aigua en direcció a la boca.

Per beure cal fer-ho “al gall”, és a dir alçant-la a pols, agafant-la per l'ansa, col•locant-la damunt la cara i decantant-la per afavorir, amb un moviment de monyica, l'eixida de l'aigua pel broc, de manera que compassant la caiguda de l'aigua a la cavitat bucal cal obrir i tancar l'epiglotis per poder tragar a la vegada que el raig arriba a la gola des de les altures i sense tocar els llavis. “Beure al gall” no és gens fàcil, per aquell que no està acostumat. Per això, quan la sed apreta i no se sap beure al gall, es cau en la temptació de beure “a morro”, mamar, acostant el pitorro directament als llavis, el que sempre ha estat considerat com a una autèntica heregia.

El seu orige es perd en el temps, ja a les cultures mesopotàmiques hi trobem referències a aquest recipient d'argila que, s'ha mantingut al llarg dels segles, tot i que amb l'aparició dels frigorífics domèstics, allà per la segona meitat del segle XX va entrar en clara decadència.

El seu funcionament és ben senzill, la botija independentment de la seua forma i tamany, es basa en l'argila cuita que és el seu material bàsic de construcció, treballant com el cos quan sua, es refresca a base de perdre aigua; aleshores la canterella per mitjà de la transpiració va perdent aigua mentre la que resta a l'interior va refredant-se fins que arriba un moment en què l'aire calent de l'interior impedix que l'aigua es refrede més. Simple no?

Tanmateix un altre aspecte important ha estat el disseny i, tot i que aquest no ha canviat molt en tota la seua existència, si que podem parlar de varietats i reinterpretacions del seu disseny, i per això, justament per la reinterpretació del disseny actual de les canterelles, faig jo hui a aquest objecte el protagonista del post.

A la Sala Bancaixa-Abadia, des del passat dimecres 20 i fins el dissabte 30 podeu, si us ve de gust, visitar una exposició sobre l'estudi i la reinterpretació actual de la botija, on trobareu més de 80 models diferents d'aquest objecte, realitzats pels alumnes del taller de ceràmica del centre social del Grau de València i dels alumnes de ceràmica de l'Escola d'Art i Superior de disseny de Castelló. Veritables peces d'art de caràcter personal.

En un país com el nostre, és important no perdre la tradició ceràmica del modelat de canterelles. I ara, en arribar l'estiu, si teniu ocasió, a més a més de visitar l'exposició, acosteu-vos a un terrisser, o simplement al mercat del dilluns, i compreu-vos una canterella, moderna o tradicional, però de fang, d'argila, i comprovareu com, l'aigua, com ja passava abans, és el millor per calmar la sed i seguix eixint fresquíssima. Salut !!!

Aquesta matinada, i tal i com se'ns informa al web de l'Institut Geogràfic Nacional del Ministeri de Foment, segons els càlculs de l'Observatori Astronòmic Nacional, ha començat, exactament a la una i nou minuts hora oficial peninsular l'estiu, l'estació més llarga de l'any que en aquest 2012 durarà un total de 93 dies i 15 hores.

I això hora amunt i hora avall es nota a la ciutat. El termòmetre s'enfila a les hores centrals del dia i no baixa a la nit ni a la matinada; la sensació de calor i la dificultat per conciliar la son a les nits es cada vegada major, estem en els dies en què les hores de llum natural arriben a ser les majors de l'any, les platges comencen a rebre banyistes de manera massiva i les geladeries omplin terrasses malgrat la crisi.

Els centres educatius es troben immersos en preinscripcions, examens, qualificacions, aclariments…, i als centres oficials i botigues “els aires condicionats” funcionen ja a ple rendiment.

L'arribada de l'estiu es aprofitada també per les noves tecnologies amb promocions, novetats, tarifes i ofertes per canviar de mòbil o millorar la nostra conexió a l'internet. Les webs de les diferents operadores, yoigo, ono, jazztel, movistar, orange, vodafone,yacom...estan que "tiren fum"; ara toca la guerra de l'estiu, després serà "la vuelta al cole" i més tard la campanya de Nadal, tot val per aconseguir clients, estar "a la xarxa" és el futur ya present.

I de la xarxa i dels webs i més concretament del web municipal i del servei bloggeate del nostre ajuntament és del que voldria comentar-vos hui alguna coseta…

Quan l'ajuntament de la ciutat a través de la regidoria corresponent d'us de noves tecnologies, fa ja uns quants anys, va donar l'oportunitat d'apropar aquestes als ciutadans mitjançant la possibilitat de crear un blog i donar-li un espai personal a qualsevol veí o veïna on poder dir la seua, va resultar ràpidament un èxit i en poc de temps, van aparéixer diferents blogs de caire polític, social, veïnals, tècnics, oficials i personals que, en algun cas van tenir una vida efímera com la moda i després d'una temporada van desaparéixer i altres, encara continuen, continuem, dient la nostra i fent partícip d'allò que fan o del que pensem a qualsevol persona que vullga llegir-nos.

A hores d'ara són 188 els que “es mantenen vius”. Be, aquesta darrera afirmació caldria matisar-la, 188 són els que “es mantenen” doncs, és incomprensible com, alguns que fa temps han estat creats no tenen cap ni una entrada, tot i que si han rebut visites, esperant hi haguera alguna cosa per llegir, cas dels espais de “Beatriz”, “MNavarrete”, “Damadenegro 1951”, “Yassid”, “Alex”, “Priscila”, “Rafa Moya”, “Colla a la marcha”, “Clara Zapata”. “Taller de Empleo”, “Jorge Cuevas”, “Andres” o “Rifi”, “Joaquina”, “Nasiet”… i així fins “Sofia Viudez” que te més de 7.000 visites i res per llegir. Trist, molt trist per part dels qui van crear-los i dels qui no es preocupen gens ni mica de fer-los desaparéixer.

Tal vegada perquè arriba l'estiu, tal vegada perquè hi haja més de dues dotzenes de blogs “buits de contingut” o tal vegada perquè el contingut dels que es mantenen no resulta tant atractiu o nou i curiós com al principi, el cas és que darrerament, sembla que el servei estiga un poc, o un prou, “de capa caiguda”.

Com a mostra un botó. En el que portem de mes de juny només 8 bloggers “hem penjat” alguna cosa, 34 escrits per ser més exactes i d'aquests la meitat “penjats” per una sola persona… un servidor.

Llástima, no en són massa les oportunitats que els nostres governants en general i l'ajuntament en particular ens deixa dir “la nostra lliurement”. Caldrà revitalitzar aquest servei que sembla està morint-se a poc a poc, no fos cas que per allò de la crisi i de la reducció ens el tanquen definitivament o el deixen agonitzar fins que desaparega del tot. S'admenten idees…

Des de fa ja una llarga temporada anem de mal a pitjor. Fa 5 mesos que tenim un nou govern i les mesures que aquest està prenent no estan servint per res a nivell de carrer. No entenc massa quan sent parlar que l'economia ha caigut en recessió, que la borsa no para de baixar i la prima de risc s'ha disparat. Entenc que l'atur a casa nostra és cada vegada major i als bancs els hi costa donar crèdits. Veig que els establiments tanquen i els locals en lloguer cada dia en són més al nostre poble, i com el venedor del cantó està del tot ofegat i tanca la carnisseria, i com al meu fill li costa aconseguir una hipoteca i a la veïna de casa, li costa cada dia més arribar a la fi de mes. Mantenir un treball és a hores d'ara no un dret sinó un privilegi. On hem arribat?

L'estat d'impotència sembla ser veritablement preocupant, moltes famílies ja viuen al nostre poble sota el llindar de la pobresa, i això realment em preocupa. Personalment he de sentir-me content perquè com a funcionari, de moment, tinc feina i sou, però…

M'han pujat els impostos municipals, m'han retallat la nòmina de manera dràstica, m'han pujat el rebut de la llum, i del gas, em pugen la benzina i més encara, després de més de 36 anys treballats i cotitzats no veig ni de lluny el moment de la jubilació.

D'altra banda, com tinc la sort de tenir unes terretes, "uns hortets" herència dels meus pares i, jo no sóc llaurador, per mantenir-los, done feina a altres persones i, a l'hora de la veritat, estaria content només cobrint despeses, però malauradament, des de fa uns anys, he entrat en pèrdues, doncs la cooperativa a la que pertany, també està passant-ho malament i, a hores d'ara, encara no m'ha pogut avançar ni una mínima part, ni uns cèntims per quilo, de la collita passada, de les taronges que van collir-se al novembre, ni tampoc de les que van collir-se al març, però els arbres cal regar-los, polvoritzar-los, adobar-los i treballar la terra, i això, naturalment cal pagar-ho… solució: treure d'ací per ficar allà, però "l'ací" cada dia està més buit i l'esforç "cada dia ha de ser més gran", per ficar a "aquell allà" que dona llàstima, pena i maldecaps. Estic ja prou cansat d'haver d'assumir el cost de la crisi !!!

Què més he de fer per contribuir a la millora econòmica del país? Si encara he de fer alguna cosa que m'ho diguen “els sabuts”, però m'indigna i molt, cada vegada que veig que, el senyor tal o la senyora qual, del banc X o de l'entitat Z, s'emporten unes indemnitzacions milionàries, abusives i escandaloses, per pensions o exercicis dels seus càrrecs que, en moltes ocasions, dubte que sense voler-ho, han contribuït a dur-nos a aquest desastre.

I que em dieu dels futbolistes de la selecció espanyola? Cap ni un, reben un sou menudet, cap ni un són mileuristes. Conèixer els seus sous és quasi escandalós, i ara, en aquests moments de crisi, es llança la notícia: a partir d'ara, per haver aconseguit passar a la següent fase del joc europeu, poden veure augmentats els seus guanys fins a 300.000 euros. Diguen-me vostés que em lligen, si en coneixen moltes de persones que ara o abans, tant se val, guanyen 50.000.000 de les antigues pessetes en un mes.

Pobrets, hauran de pagar vora el 60% d'impostos. Ja voldria jo pagar no el 60, sinó fins i tot el 75 o 80 % del meu sou a hisenda,si aquest fou només el 50 % d'aquella quantitat. Més de 25.000 quilos de taronges collides i ni un sol euro vist encara. Quin percentatge estic pagant?, no fa falta ser massa llest, el 100 per 100.

En voleu més? Sou congelat i, contant només els darrers 25 anys de funcionari, he perdut més del 40% del poder adquisitiu, i no són paraules, només cal restar l'augment de l'IPC de cada any i el salarial, i veure la diferència, les dades són públiques; però no m'he de queixar, és la crisi i sóc encara afortunat. Si, és veritat, sóc afortunat perquè en salut i estima sóc ric. Quina vergonya d'economia, quina vergonya de dirigents, quina vergonya de país!!!

Torredembarra, Sitges, Palamós, Vilanova i la Geltrú, Lloret, Tossa de Mar o Cambrils per citar només algunes de les poblacions de la germana Catalunya, o El Campello, Benidorm o la més coneguda de totes la de la Vila Joiosa, al nostre territori valencià, fa ja uns quants anys que van posar en marxa, entre d'altres actuacions per promocionar-se, “les jornades gastronòmiques de la cuina marinera tradicional”, donant a conéixer i fomentant els diferents plats típics dels poblets costaners.

Ara, sembla que ací a Castelló “volem pujar al carro” i ahir mateix la vicealcaldessa i regidora de turisme, la senyora Gallen, va presentar com a gran novetat les “Jornades Gastronòmiques de la Cuina Marinera del Grau”, que tindran lloc entre els dies 22 de juny i el 15 de juliol i que seran impulsades per 11 dels millors restaurants del Grau i la pròpia confraria de pescadors. Pot resultar exitós, no dic que no, però gens nou, gens innovador, o com diuen en castellà “A buenas horas mangas verdes”.

Eficàcia i rapidesa no sembla que han tingut; tot i això, més val tard que mai, Déu no vullga que arribem tard, massa tard, i la crisi faça que els restaurants no cobrisquen les expectatives, tot i que estem parlant d'un preu únic i menú únic en tots els restaurants participants. S'ha pactat oferir un menú conformat per dos entrants de “fruits de mar”, un plat on la base fonamental siga la sardina del grau, un plat principal de fideuà on la base del brou serà també la sardina i unes postres, supose que no de sardina, tot per 20 euros.

Aquesta iniciativa està destinada a atraure turistes, visitants i veïns i donar a conéixer la gastronomia dels productes marins, posant en valor aquelles espècies més preuades i, moltes vegades poc cotitzades, en el nostre cas, la “sardina grauera” que, ara en arribar Sant Pere, pren des de fa anys, tot el protagonisme. Peix amb un alt valor culinari i gastronòmic, d'acord, però 20 euros per promocionar el seu consum, tampoc són pocs diners.

Senyors organitzadors, no haguera estat millor oferir un menú degustació compost per uns aperitius “mariners”, uns entrants “mariners” i uns plats “mariners” a triar dels molts i variats que saben cuinar-se al nostre Grau, naturalment amb els productes de la llotja castellonera i unes elaboracions tradicionals ficades al dia, amb uns preus més que atractius i competitius?, perquè, als 20 euros proposats, supose caldrà sumar-li la beguda i el café, i els plats no resulten d'entrada gens atractius.

La cuina del peix castellonenc va més enllà, o ha d'anar més enllà de la sardina; marisc, peix a la planxa, fregit, ensalades amb fumats, sopes consistents, conserves..., tot un ample ventall de varietats culinàries perfectes per reposar forces i contribuir a una dieta saludable. El receptari mariner del grau, des del simple “caldero” a la recepta més elaborada, a més a més de nutritiu i saborós, és variat en textures i aromes, en formes i presentacions. Ara, en aquestes jornades gastronòmiques tenim un bon aparador, però sembla pot quedar una mica desaprofitat. Llàstima...

És veritat que la sardina és un dels peixos que més beneficis aporta a l'organisme, rica en àcids grassos, proteïnes, vitamines i minerals diversos i que en aquesta època les del nostre Grau “són divines”, però la cuina marinera “de cullera”, creïlles amb sépia i gambes, arròs amb rap, clotxines i cloïsses o el saltejat de cigrons amb polp i gambes per citar-ne només alguns dels que em venen a la memòria gustativa, van més enllà d'una fideuà.

Haurà faltat imaginació entre els restauradors del Grau castellonenc per oferir una altra varietat de plats? No ho crec, alguna altra cosa haurà estat, interessos diferents?, imposicions? Tal vegada… pensa mal i encertaràs !!!

Fa poc més d'un mes, el 12 de maig, va celebrar-se per l'interior de la nostra província, la segona més muntanyosa d'Espanya, "la Primera CSP-115", carrera de muntanya, “ultraraid” d'alt rendiment, per pistes, camins i senders de l'interior, que tenia com a finalitat principal la promoció de les activitats esportives de muntanya així com la difusió de l'entorn paisatgístic i natural del diferents termes municipals per on transcorria, i que va resultar tot un èxit, doncs més de dos-cents esportistes van aconseguir acabar la dura prova superant els 7.500 metres de desnivell acumulat amb un temps màxim de 30 hores que va proposar l'organització.

Ara, dissabte passat, i també per primera vegada una altra prova, en aquesta ocasió no carrera a peu sinó en bicicleta de muntanya, ha vits la llum com a nou repte, la "I Volta al Gegant de Pedra", l'ultra bike del Penyagolosa, 180 quilòmetres, pegant-li la volta a l'emblemàtica muntanya, amb vora 6000 metres de desnivell acumulat, marxa cicloturista de resistència, amb eixida des del pavelló de l'Alcora.

En aquesta primera edició han estat una seixantena de ciclistes els qui han aconseguit finalitzar el seu dur recorregut, per rampes impossibles i trepidants descensos; divertir-se? No ho tinc massa clar…

L'objectiu d'aquestes dues proves ha estat molt clar des del principi, que corredors d'una banda i ciclistes de l'altra, intenten superar els seus propis límits, amb un repte espectacular que pretén fer-los arribar a donar el seu màxim físic i mental, tot un repte apte per lluitadors amb una gran motivació per superar-se.

Però voleu dir que el repte de la motivació és prou? Jo, que sóc senderista aficionat, pense que no, que calen condicions físiques innates, calen preparacions acurades i constants i a la vegada saber assumir el sofriment. Aquestes reptes només són superables per veritables “màquines”.

Ramón Recatalà en poc més de 12 hores va resultar el guanyador de la CSP-115, i Jordi Masip vencedor absolut en poc més de 10 hores de la Ultrabike, sobrant-los més de 18 hores a Recatalà i quasi 7 a Masip. Davant aquests temps només se m'acudix una pregunta: realment són humans? superhumans? herois humans?... Simplement màquines!!!

La seua lluita no és només contra els altres, jo diria més encara, la seua és una lluita contra ells mateixa, contra el seu propi cos, contra la seua resistència física… i d'ahí la seua heroïcitat, del valor del sacrifici, de la constància en l'entrenament i de la disciplina en la carrera; persones que lluiten per les seues conviccions i que, a través de l'esport han sabut superar-se.

Deixem'ho així, són persones, les cintes d'entrenament en un cas o les bicicletes són les màquines, de precisió, simples en el seu funcionament, però capaces de fer del corredor o del ciclista el protagonista de la seua pròpia història, i el major repte, superar-se en el dia a dia. Per molts anys, guanyadors !!!

Avui, aprofitant la bonança del temps i quan ja tenim l'estiu “en voltar el cantó”, he dedicat part del matí a fer una passejada per la marjal de Castelló. No era la primera, ni la segona vegada que m'endinsava en els darrers temps per aquesta zona d'aiguamolls i d'ullals d'aigua dolça, territori entollat, de llimac, joncs, canyes, senill i boga, on la dessecació i la urbanització incontrolada quasi ha fet desaparèixer del tot anguiles, granotes, talpons, pixavins de la fava roja i samarucs, on les carpes agonitzen per manca d'oxígen a l'aigua de les sèquies i on el rei és malauradament, a l'estiu, el mosquit, lloc on feines com xarcullar o encanyissar els marges de la marjal per mantenir la terra, han passat a la història…

En poc més de 6 quilòmetres he passat des de la Donació a l'Ullal de la Comare, la sèquia d'En Trilles, el cami o entrador de Bomboí, el de la Plana i del Pont de la Gallenca, per retornar al lloc d'eixida, el parc municipal del Meridià.

En tota aquesta volta he estat acompanyat per altres persones que, tot i tenir alguns ja una certa edat, i ser de Castelló “de tota la vida”, desconeixien els camins, caminets i entradors que comuniquen l'horta castellonenca amb la marjal i l'entramat d'espais singulars i importants que mereixen no només la seua conservació sinó també un ús sostenible i un major coneixement.

És veritat que amb el desig d'aconseguir frenar la degradació i defensar la flora i fauna d'aquest ecosistema, des de fa uns quants anys, diferents institucions i organismes com Sosmarjal.humadales Castellón http://sosmarjal.blogspot.com.es/ , els Col•lectius per la Llengua i la Cultura, el col•lectiu de les comarques de Castelló d'Acció Ecologista Agró o les associacions de veïns del Parc del Meridià o del Camí Fondo, entre d'altres, s'encarreguen de realitzar conferències, editar cartells, organitzar visites guiades per la zona humida, fer exposicions… , però no és prou, caldria més, caldria implicar també l'ajuntament i que aquest fóra el principal defensor, a la vegada que el primer impulsor, perquè la zona fos més coneguda i visitada.

És veritat que des de l'ajuntament mitjançant les regidories de turisme, esport o medi ambient, van editar-se en els darrers anys fulletons sobre el Parc del Meridià o sobre l'espai ecològic del Molí de la Font, també va crear-se, sent regidors d'esports Vicent Sales, una ruta senderista circular, el PR 378, que unix l'ermita de la Magdalena amb la de la Verge de la Salut i la de Sant Vicent a Borriol i que, des de la seua inauguració no ha deixat de tenir visitants, contribuint a donar a conèixer una part del terme per molts desconeguda. També, no fa massa temps i des del parc del Segon Moli i Jocs tradicionals poden realitzar-se, en aquesta ocasió en bicicleta, diferents rutes cicloturístiques per terme, perfectament assenyalades i amb serveis complementaris, podent, si ens ve de gust, descarregar-nos un llibret on trobar punts d'eixida, punts d'informació o grau de dificultat i, on la segona i la tercera d'aquestes rutes, vet per on, transcorren per la marjaleria.
http://bibliotecavirtual.castellonturismo.com/publication/40340d61/

No costaria quasi gens, només cal proposar-s'ho, marcar també unes rutes “senderistes”, pel terme, pel secà, l'horta o per la marjal, per fer a peu, a soles o amb família, més llargues o més curtes, i que, donarien a conéixer la riquesa paisatgística, de la flora i la fauna castellonenca. I no valen excuses “de crisi o de manca de diners”, una mica de pintura i quatre “postes” indicatius en són més que suficient.

Pobles més menuts que el nostre ho estant aconseguint, han apostat i creuen que el senderisme local a més a més de ser cultural, pot fins i tot arribar a ser rendible. Hui mateix un diari local diu que: “La Vall d'Uixó señaliza sus quince rutas senderistas”. El regidor d'urbanisme creu en la proposta, i l'ajuntament no només edita "en paper" la guía, penja també al seu web la col•lecció de rutes perque qualsevol persona puga descarregar-les http://www.lavallduixo.es/vallduixoPublic/portada/ciudad/turismo/ruta-senderismo.html i, alcalde i regidor d'urbanisme, responsables darres de la proposta ho són del Partit Popular… el mateix partit que ens governa a Castelló, al País i a l'Estat.

Senyor Bataller, per ser el cap, senyora Carrasco per allò de l'esport, senyora Gallén, per allò del turisme o senyor Romero, per allò del medi ambient, o qualsevol membre de l'equip de Govern del nostre Ajuntament, hi hi haurà voluntat de donar a conéixer itineraris senderistes pel nostre terme? Ara, de cara a l'estiu i amb el bon temps, seria un bon moment. Si fa falta, jo mateix, fins i tot estic disposat a "tirar una maneta".

Ho acabe d'escoltar i podeu llegir-ho si voleu a les notícies de Ràdio Castelló Cadena Ser, al web http://www.radiocastellon.com/ . “El primer dia d'inici de la vigilància a les nostres platges, Creu Roja ja hi ha hagut de realitzar el primer rescat d'un banyista en perill de morir ofegat”.

Ha estat sobre les 11 del matí a la zona de l'Escola de Vela de Benicàssim. Es tracta d'una persona jove, no arriba als 30 anys que, malgrat que hi havia bandera groga, s'ha aventurat a endinsar-se a l'aigua, i la força de les onades, li han impedit tornar a la platja, per la qual cosa han hagut d'intervindre els serveis de socors.

És veritat que un dels principals atractius turístics de Benicàssim són els quasi 7 quilòmetres de platja que hi trobem des de "la ratlla" fins "el voramar", i que la seguretat en el que respecta al socorrisme i salvament és un punt clau per gaudir del bany amb total garantia, però, cal ser responsables. De poc o res serviran els socorristes i els mitjans amb què aquells poden contar, des dels quads més moderns, les embarcacions o l'ambulància medicalitzada, si després cadascú fa el que vol i moltes vegades, massa, fer el que vol significa no fer cas a les indicacions.

Benicàssim i la Creu Roja mantenen des de l'any 2000 un conveni de col•laboració ample que ha permés salvar algunes vides, però malgrat l'estreta vigilància tots els anys cal lamentar desgràcies. Sense anar més lluny recorde que l'estiu passat a la platja dels Terres i la de l'Almadrava, van haver-hi ofegats.

No respectar els avisos és sempre perillós i una “bandera groga o roja” és sempre indicatiu d'avís de perill i per tant no és aconsellable el bany. I ara ve la polèmica... si s'assumix el risc, no s'hauria d'assumir el cost? Accions irresponsables i imprudents poden acabar en desgràcia a la vegada que suposen un gravamen, uns costos, que, amb situacions d'irresponsabilitat haurien de recaure sobre la persona que transigix la norma. No us sembla?

Sóc partidari al no hi haver-hi una llei que prohibisca pendre el bany a una platja pública en moments de perill, al no haver-hi cap normativa al codi penal que impedisca banyar-se borratxo, amb ones perilloses o mar alterada i que, en més d'una ocasió fica en perill al propi rescatador, de fer recaure el cost del rescat a la persona rescatada.

Si no es pot atacar la consciència, si són irresponsables, almenys que se'ls puga atacar la butxaca. No vull que penseu que sóc estricte o dictatorial, però si que voldria amb aquest post fer reflexionar a tots aquells que són irresponsables a l'hora de banyar-se i pensaren una mica les conseqüències que pot arribar a portar una acció tant imprudent com la de “no fer cas a les banderes” a la plaja.

Déu vullga que cap persona haja de perdre la vida a les nostres platges en aquesta nova temporada que ara comença i tots puguem dir al final de la campanya allò que tant ens agrada repetir “a l'estiu tot el món viu” i tots puguem rellegir aquest post, senyal que seguirem vivint.

Si fiques aquesta xifra al buscador de google, diu que podem localitzar aproximadament un milió cinc-cents cinquanta mil resultats. Naturalment no m'he entretingut mirant-los tots, però si que, per curiositat m'he detingut en alguns, més curiosos o propers.

Així, mil cinc-cents a més de marcar que va ser un any de traspàs i que va començar en dimecres segons el calendari julià que estava en vigor en aquells temps del renaixement, va suposar que la població espanyola arribara als 5 milions d'habitants.

D'altra banda, molts anys després 1500 va ser un SEAT, que va aparéixer a Espanya l'any 1963 i que va convertir-s en cotxe de representació dels anys 60 al nostre país, adoptat per molts taxistes, elegant i confortable, va ser el primer automòbil que va incorporar el doble far davanter en models evolucionats.

També 1500 és el model d'un escàner de la marca Epson amb el sobrenom GT que agilitza el treball d'oficina; també, més modernament,1500 HDC és el nom que rep una càmera de vídeo i televisió, d'estudi, capaç de transmetre en 3G.

En un altre ordre de coses, totalment distint, en atletisme, els 1500 metres llisos és la prova estrella de mig fons i forma part dels jocs olímpics des de la seua primera edició; també els puzzles de 1500 peces són reptes de gran altura...

I així podríem continuar amb una agranadora de carrers, d'aquestes que ara estan de moda i circulen a bon matí per les voreres de les ciutats, autopropulsades i de forta aspiració, “Antolí 1500L”, la pala de tracció simple “Dumper-1500” amb una capacitat de càrrega de 1750 quilos, o per no allargar-me massa, els diferents menús que podem trobar a la xarxa de 1500 calories...

Però si jo hui porte aquesta xifra rodona al meu post, és perquè ahir mateix vaig assolir l'escrit 1500, es a dir, si us ve de gust, podeu rellegir fins el d'ahir 1500 comentaris de més o menys actualitat “penjats” en aquesta web des de l'1 de març de 2007, en 1.932 dies o el que és el mateix 5 anys, 3 mesos i 13 dies, 276 setmanes.

Semblava impossible quan vaig començar. Sóc una persona constant, ho sé, sempre ho he estat, però mai podia imaginar que algun dia, podria trobar a xarxa 1500 escrits personals i que aquests, hagueren estat llegits més d'un milió cent seixanta huit mil vegades !!!

La mare Teresa de Calcuta a qui vaig tenir com a persona amb molt de seny i encara recorde, de vegades amb molt d'enyor, va dir una vegada que per aconseguir que una làmpara estiga sempre encesa no hem de deixar de ficar-li oli. Jo a aquest blog això és el que intente fer, ficar-li oli, dir la meua en forma de comentari d'allò que m'envolta i, que d'una o altra manera, desperta alguna reflexió en mi.

No pretenc que allò que jo comente siga del grat de tots, seria massa pretensiós, però el que m'anima a seguir escrivint són els comentaris que, de volta en quan, apareixen als posts o, els comentaris personals, que directament coneguts o no tant coneguts em fan en qualsevol moment, d'alguna de les temàtiques que jo tracte.

Resulta agradable i gratificant que per alguns de vosaltres siga interessant o curiós o simplement entretingut allò que jo escric i per descomptat que per aquells que pensen que el que escric és irrellevant, també vull donar-los les gràcies, doncs moltes vegades també tenen raó, jo sóc així...

Arribem a la fi de curs i com tots els anys, en aquests dies un bon grapat d'alumnes han de realitzar “la tria” i decidir-se per continuar estudis o incorporar-se al món laboral. La incorporació al món laboral sense cap titulació o amb titulació bàsica suposa un gran repte i més en aquests moments de crisi quan l'atur és el fantasma que envolta els treballadors de qualsevol rama. Si aconseguir un treball és quasi més difícil que encertar la loto, imagineu-vos per una persona sense titulació, un repte quasi impossible hui en dia.

I continuar estudis, de qualsevol tipus, tampoc és “una bicoca” doncs a més a més de suposar una dedicació temporal cada vegada major i una inversió econòmica considerable, ningú em garanteix que allò que jo estudie, després em servirà per incorporar-me al món laboral, doncs de tots és sabut que, determinats estudis i carreres universitàries, tenen uns índex de col•locació professional realment baixos i que les llistes de l'INEM estan plenes de titulats superiors.

Per tot això, el sistema educatiu i els nostres centres s'han de reinventar, i en aquests dies, hui mateix, nous estudis es presenten als possibles futurs estudiants, intentant atraure'ls amb el reclam "d'estudis amb futur". Crida l'atenció com, de cara al curs vinent, d'una banda la pròpia universitat castellonenca, la Jaume I, i d'altra els Instituts de Secundària de Borriana i d'Almassora, entre d'altres, publiciten diferents tipus d'estudis amb l'etiqueta de novedosos.

L'Escola Superior de Tecnologia i Ciències Experimentals de la UJI oferix per primera vegada als futurs estudiants la nova titulació de Grau en Disseny i desenvolupament de Videojocs, que d'entrada sembla pot ser de tot menys uns estudis universitaris, però en realitat i mitjançant 4 cursos es publicita que els futurs professionals aconseguiran un perfil multidisciplinari i nombroses eixides professionals com a programadors de videojocs, grafistes o guionistes per a videojocs, dissenyadors i desenvolupadors multimèdia, programadors d'aplicacions per a mòbils, dissenyadors i desenvolupadors d'espais web, modelatge i animació 3D, operadors de xarxa i comunicacions, creatius o productors de projectes, entre altres. En definitiva es ven, o es vol vendre com a una professió de futur, es a dir, estudiar hui, per treballar demà. Atenció, la base està clara, estudiar i estudiar i poc o gens de jugar; treballar després acabada la titulació, això serà un altre cantar.

D'altra banda la Conselleria d'Educació de la Generalitat Valenciana, ha mantingut fins hui mateix oberta la preinscripció als estudis de la Formació Professional de cara al curs vinent i, juntament al títol de Tècnic Superior en Artista Faller que, fa uns dies va publicitar-se i que s'impartirà per primera vegada a l'IES Jaume I de Borriana, publicita ara, com a gran novetat el títol de Tècnic en Video disc-jockey i So, que s'impartirà a l'IES Vila-Roja d'Almassora, i que presenta com a objectiu principal el realitzar sessions d'animació musical i visual en viu i en directe i efectuar la captació, mescla directa, gravació i reproducció de so en qualsevol tipus de projecte sonor. I d'estudiar? Per descomptat que bastant.

Seran estudis principalment pràctics? Caldrà poc d'estudi? Seran experts en videojocs, artistes fallers i tècnics disc-jokeys el que necessitarà la societat del futur? No estarem enganyant els joves? No s'estaran enganyant a ells mateixa? Preguntes que em faig i que no m'atrevisc a contestar…

L'economia és un desastre i els joves són els primers a l'hora de ser acomiadats, hi haurà futur laboral? Quins seran els estudis i el treball en més futur? És veritat que tots els estudis i treball tenen futur, però identificar les professions del futur és com a mínim arriscat.

I no puc deixar de dir la meua, vull apostar com a estudis de futur per la nanotecnologia mèdica, l'agricultura genètica, els gestor del benestar de la gent gran, els arquitectes espacials, els enginyers del canvi climàtic, els supervisors en situacions d'emergència, els advocats virtuals o els dissenyadors de vehicles amb materials i combustibles alternatius, tant per a ells com per a elles. Artistes fallers, disck-jockeys i creadors de videojocs, serà més difícil?

Malauradament al nostre poble sempre hi ha hagut famílies que ho han passat malament. El "Monte de piedad" de l'antiga caixa d'estalvis de Castelló, és l'exemple més clar del que estic dient. Com a entitat benèfica, va encarregar-se durant molts anys de prestar diners a l'instant a canvi d'empenyorar alguns objectes personals de valor, i així poder fer momentàniament front a les necessitats més primàries. En arribar temps de bonança, els diners es tornaven i es recuperava l'objecte empenyorat.

D'aquesta manera el poble, la classe social més necessitada, obtenia uns préstecs més beneficiosos que suavitzaven una mica l'efecte de la usura. A mesura que les circumstàncies econòmiques van anar canviant i el nivell de seguretat econòmica va augmentar, la seua tasca va passar a un segon pla.

Ara, en aquests moments que ens està tocant viure, quan l'índex d'atur frega els 5 milions de persones i rara és la família on ho hi ha penúries per arribar a fi de mes, uns altres establiments estan aflorant com bolets de tardor a totes les ciutats i, també a Castelló, estant ocupant els baixos d'algunes cases de la vila o els ravals. D'uns ja vaig parlar fa més d'un any ací mateix, es tracta de les cases de compra d'or, podeu rellegir el post del dia 5 de gener del 2011, a l'altre tipus de negoci voldria dedicar les meues reflexions hui, es tracta dels negocis de compra-venda d'objectes de segona ma.

En època de bonança i en una societat consumista com és la nostra, des de tots els llocs se'ns convidava a gastar, a comprar, allò que era necessari, però també allò que, sense ser necessari i imprescindible, ens feia il•lusió o simplement era moda, de manera que les nostres cases, van anar omplint-se d'aparells i elements de tot tipus que, després d'una temporada de molt o poc ús, quedaven arraconats sense fer cap paper i, més encara, en moltes ocasions donant nosa.

I així, si sempre venen bé uns euros de més, i en aquests moments més encara, hi ha emprenedors que aposten per fer negoci d'aquesta activitat, obrint-se establiments dedicats a comprar-nos tot allò que encara pot ser útil i profitós per alguns i que a mi ja no em servix, a la vegada que m'oferixen allò que jo he volgut tenir i que mai, generalment pel seu alt cost he pogut comprar de nou, i ara, ho puc aconseguir una mica o prou més barat, de segona ma.

El negoci és rodó. Allò que a mi em sobra o fins i tot em molesta a casa meua, puc vendre-ho. Generalment a un preu irrisori, doncs la persona que m'ho compra ho fa per tornar-ho a vendre i, naturalment, per mantenir un preu assequible i a la vegada guanyar uns diners, el preu final que m'ha d'oferir a mi, és molt menor del valor que en realitat té, però, que he de fer jo amb allò a casa si realment no ho necessite? Només em molesta...

D'aquesta manera, discos, bicicletes, equips de música, aparells de ràdio, televisió, ordinadors, joguines, peces de roba, ferramentes, tot, tot, és vendible i a la vegada comprable, i el seu preu en funció de l'estat de conservació i del temps que fa ha estat fabricat.

No deu ser mal negoci, igual que el de l'or o la compra venda de vehicles doncs, només cal que us fixeu una mica i veureu com dia sí, dia també cada vegada hi ha més establiments dedicats a aquests menesters.

En aquests moment en què hi ha greus carències fins i tot per arribar a viure decentment, l'economia de penúria, d'escassesa o carència de les coses més essencials, fa que aquests establiments estiguen plens de gom a gom i, puguem trobar-hi de tot, acosteu-vos, pegueu una ulladeta i ja em direu...

No vaig a repetir-me, ja en aquest mateix blog, l'any 2010, i amb motiu de la ballada dels nans de Castelló al Betlem de la Pigà, en la figura de Rosa Mari Rubio, que durant molts anys va representar “la sinyo Quiqueta”, ja vaig reflexionar sobre el que significa “ballar-li els nans a alguna persona” ací a la meua ciutat. Al post us remet.

Tanmateix, hui, torne a parlar de “ballar els nanos”, perquè de nou, només dos anys després de la data abans esmentada, un altre company i amic, va rebre ahir a la vesprada, l'homenatge de l'Associació de Dansants del Corpus de Castelló, van ballar-li els nans.

Es tracta de l'amic Vicent Pau Serra, company en moltes accions festeres i culturals, amb qui he compartit, i espere seguint compartint, bons moments al llarg de la nostra vida.

La veu popular diu que el costum de “ ballar-li els nans” a algú, simbolitza el poble gaudint de la pau i prosperitat sota la protecció dels seus reis, representats per una colla de personatges parateatrals i en personalitat pròpia. No sé si serà ben cert, però el que si puc afirmar és que Vicent, que tants anys a comboiat no només aquests nans, sinó també totes les danses del Corpus a Castelló, hui es trobava emocionat, com xiquet amb sabates noves, i protegit com sempre per la “seua Paquita”, a la vegada que ara, el comboiat, era ell.

I no és per menys, doncs Vicent, hui, ha estat “el senyor de la festa” a l'ancestral ballada, que preludia el solemne acte de caire religiós, missa i processó, amb el profà, de la desfilada de gegants, nans, cavallets i danses processonals, i ha congregat nombrós públic a la plaça Major, tenint en Serra, el far de l'estima i la defensa de la cultura i les tradicions del nostre poble.

Com cal tenir amics fins el més enllà, del més enllà, del facebook, us deixe uns curtets vídeos de les danses preludi i continuitat de l’homenatge:
https://www.facebook.com/photo.php?v=3799018707189
https://www.facebook.com/photo.php?v=3799004786841
https://www.facebook.com/photo.php?v=3798993826567

I després, com déiem abans, els nans, els capgrossos, juntament amb els cavallets i els gegants, que van estar testimoni de l'homenatge, van participar tots al capdavant de la processó general, per recordar i a la vegada donar a conéixer que nans i gegants, que petits i grans, que allò deforme i allò bell, tot, deu sotmetre's a la voluntat de l'Esser Suprem.

I així va transcórrer la vesprada, tenint en la ment de molts dels qui allí estàvem, que mentre hi haja festa a Castelló hi haurà nans i aquells “li ballaran” tots els anys a algú que s'ho meresca, perquè per damunt de tot estarà sempre la il•lusió de generar festa i a la vegada reconeixement i homenatges pe treball ben fet.

Cavallers, sí, es veritat, els nans a Castelló són tradicionals, les referències més antigues es perden en el temps, però també són present i sobretot són futur, estan sempre, tots els dies de l'any presents, “a l'aguait del que passa a la ciutat” i, una vegada a l'any, ho manifesten públicament, amb “una ballada” d'homenatge. Una altra vegada s'ha complert la tradició. Enguany li ha tocat a Vicent P. Serra, han tornat a encertar de ple, Vicent s'ho mereix i punt !!!

En època de crisi, ho he dit més d'una vegada en aquest fòrum, cal reinventar-se, calen noves idees que, moltes vegades no han de ser rocambolesques, només cal encertar en el lloc oportú i el moment just, per ser llençades.

Tal vegada una empresa que s'anuncia com de gestió familiar, en seu a Castelló, tracta d'encertar a la diana de l'èxit, el temps dirà si ho aconseguix, però de moment, lluita per fer-se un lloc en el complicat món de la venda de productes de forns, galetes o delícies de xocolata, mitjançant un exclusiu i novedós sistema patentat de servir a domicili productes de fleca i derivats, a zones exclusives com urbanitzacions i zones limítrofes del nucli urbà, on les fleques queden lluny, i anar “a pel pa” suposa pels veïns un greu impediment o un desplaçament difícil.

Que els flequers es desplacen amb les seues furgonetes i acosten els productes als potencials clients no és nou, es fa a Castelló i sobretot a l'estiu, a la zona de la marjaleria o les zones residencials del Quadro de Santiago, de la zona de masets i villes, des de fa molts anys,però el sistema que presenta “Telepan de la Plana” que és el nom que adopta aquesta empresa si que resulta nou.

Es tracta de prestar “una panera” que s'instal•la de manera gratuïta a l'exterior del domicili del client, a manera de bustia, i aquest pot disposar de pa i altres productes de pastisseria, tots els dies de l'any, doncs mitjançant un sistema de repartiment diari i de manera higiènica els productes que el client demana són dipositats a la panera que s'obri i tanca amb una clau, protegint els productes dels agents externs a la vegada que s'estalvia el client el desplaçament i sense haver-se de fixar una hora de lliurament del producte, la qual cosa allibera els clients del lligam que suposa el servei a domicili.

I per aconseguir atraure clientela, l'empresa deixa plena llibertat al futur i potencial comprador, de romandre el temps que vullga gaudint del sistema, podent-se donar de baixa sense explicacions, de manera que, pot suspendre's o reprendre's el servei en qualsevol moment.

Diuen a la seua pàgina web http://www.telepan-delaplana.es/ que tots els seus productes són elaborats amb ingredients de primera qualitat i cent per cent naturals, sense additius ni productes químics, la qual cosa sempre dona garantia, tot i que la millor garantia és tastar-los i després decidir.
S'anuncien com “la panadería en casa” i per ajudar a decidir-se ens oferixen en promoció la possibilitat de provar el servei al llarg d'una setmana i sense cap compromís.

Només un però, en cap lloc he vist on està el forn, Castelló?, Amassora? Vila-real?, on estan les instal•lacions?, ni al web ni als díptics que s'han repartit per les bústies de la zona de les Villes de Benicàssim, que és on jo he recollit la primera informació, s'assenyala cap adreça, només un telèfon mòbil de contacte i una adreça electrònica per que puguem fer qualsevol consulta, i això, em sembla una mica estrany…

Comoditat, seguretat, interés, confiança, llibertat, higiene… molt bé, però tal vegada jo afegiria una altra paraula que, de segur, ajudarà a que l'invent funcione : transparència. De totes maneres gosar en aquests moments de crear una nova empresa ja de “per se” mereix tot el meu reconeixement. Veurem en què queda.

La Generalitat Valenciana a colp de tisora està retallant les seues despeses a les principals Conselleries. Educació i Sanitat són el camps més afectats. Ens venen a totes hores, que aquests retalls són necessaris i imprescindibles per eixir de la crisi que ens afecta i ofega com a país. És possible que siga així, que els retalls siguen la solució a la malmesa economia valenciana i que, només estrenyent-nos tots els cinturons, aconseguim reflotar les arques monetàries del país, buides després dels balafiaments en que van fer-nos caure els nostres dirigents en els darrers anys.

Però amics, l'esforç ha de ser conjunt, de tots els valencians i valencianes i, dia sí, dia també, ens desdejunem amb notícies que com a mínim ens fan malpensar d'aquells que ens governen, d'aquells que dient-nos una cosa, en fan una altra.

Aquests dies “dos perles” més han eixit a la llum pública; l'una lligada a la Fundació de la Solidaritat i el Voluntariat, FUNDAR, entitat de titularitat privada, sense ànim de lucre, la gerència de la qual l'ocupa l'exregidora del Partit Popular d'Alacant, i companya sentimental del diputat del també PP, el castellonenc Ricard Costa, la senyoreta Laura Chorro, que percep la no menyspreable quantitat de 55.000 euros anuals pel desenvolupament de la seua tasca, sou similar al d'un Director General de la pròpia Generalitat.

No vull dir jo que “no se'l guanye” i que la seua no siga una tasca difícil i complicada, que supose grans esforços i molta dedicació, però tot i això, si aquesta entitat privada es finançada majoritàriament amb diners de la pròpia Generalitat i, estant els calaixos buits com estan, no s'hauria també la senyora Chorro d'estrényer el cinturó i rebaixar-se, encara que fos només una mica, el seu sou? On està la Solidaritat, només en el nom de la fundació?

D'altra banda també en aquests dies s'ha fet públic que a les Corts Valencianes, institució que representa el poble Valencià a través dels parlamentaris, hi ha comissions que literalment “són un xollo”, doncs tot i estar estipulat que cada diputat ha de cobrar 584 euros mensuals per participar en alguna comissió, és de rebut que “aquesta ajuda complementària” al sou, es perceba tant sols si la comissió es reunix i treballa, no en tots els casos, doncs, sembla ser que hi ha en aquesta legislatura diferents comissions com la dels Drets Humans i Tercer Món que, no s'ha reunit en tot l'any i que els seus membres cobren l'assignació econòmica, de manera regular i puntualment, sense haver-hi hagut cap convocatòria mensual, per altra banda preceptiva; de manera que, Àngela Barceló o Alfonso Rus entre d'altres, afegixen tots els mesos uns euros, que amb total seguretat no els hi vindran gens malament, doncs com diuen al meu raval "la mar quan més té més vol", però, i eixe és el problema, sense haver-se'ls guanyat. Quin morro senyors diputats i qui exemple !!!

I també Rita Barberá, Antonio Clemente, Eva Martínez, Vicente Rambla, Maite Parra, Jordi Sierra… d'un o altre partit, tant es val, es igual, membres tots ells de la Comissió de Desenvolupament de l'Estatut d'Autonomia o de la Comissió de les Noves Tecnologies, que també estant rebent aquest plus sense guanyar-se'l. Així “ses senyories” poden dir a boca plena que “mantenen el sou congelat”, que els il•lustres diputats no s'apugen el sou i ajuden a la recuperació de l'economia del país!!!

Vergona cavallers, vergonya aliena. Com hem d'eixir de la crisi mentre “considerem normals” aquestes actuacions?. Ara be, que a vosaltres i a mi, valencians d'apeu, no se'ns passe el temps de “pagar a hisenda i les contribucions” no fos cas que vinga algun recàrrec. Hem de fer front puntualment a les nostres obligacions perquè “aquests gerents i diputats” puguen seguir vivint. És el que tenim, no el que ens mereixem. Quin morro !!!!!!!!!!

“Només vull cridar l'atenció perquè l'atenció és l'única manera d'aconseguir que passen coses”. Aquesta va ser la lapidant frase que l'actor George Clooney, si, el del Nespresso, el símbol actual de la bona vida, va llançar al ser detingut el passat mes de març per manifestar-se i protestar davant l'ambaixada del Sudan als Estats Units, a Washinton, denunciant el conflicte que es viu en aquell país, geogràficament africà i políticament del medi orient, abocat a l'escissió en dues entitats nacionals.

I és que cridar l'atenció és ni més ni menys la provocació de qualsevol anomalia en la manera habitual de comportar-se una persona i que, quan alguna persona sensata, amb seny, ho fa, com a mínim ha de ser vist com un toc d'alarma que ha de plantejar la necessitat de reflexionar i d'entendre què pot estar passant.

I si porte aquestes reflexions hui al blog, és perquè he estat convidat per diferents amics mitjançant les xarxes socials a participar el proper divendres dia 8 en una iniciativa amb la finalitat de “cridar l'atenció” de la ciutadania en general i dels governants en particular, de la necessitat de fomentar la solidaritat a la societat en la qual ens ha tocat viure, afegint-me, amb un simple gest, una simple acció, al grup de persones que somnien en canviar el món.

Una iniciativa promoguda des de diferents ONG's que lluiten per aconseguir una atenció i millora de les condicions de vida de milions de persones, tant a Espanya com a altres països menys desenvolupats, i a les que ja han manifestat el seu recolzament un bon grapat d'empreses i mitjans de comunicació, així com persones conegudes del món de la cultura, les arts i les ciències del nostre país.

I que ens demanen a la societat civil, religiosa o militar dels nostres pobles i ciutats? Que volen que jo faça aquest proper divendres? Una cosa molt simple, curiosa i fins i tot divertida. Per manifestar la meua unió amb aquests organismes i la disponibilitat i recolzament per canviar el món, només cal que isca al carrer amb una peça de roba o complement a l'inrevés, és a dir, la jaqueta, pantaló, faldilla o gorra “ficada sobre el cos però girada a l'inrevés” per cridar l'atenció d'aquells amb qui em creue i manifestar-los a través d'aquest gest que, si volem, podem "pegar-li la volta a totes les coses" i així, ajudar a canviar el món. Curiós no us sembla?

Si és veritat que com a persona tenim la capacitat de ficar-nos en el lloc dels altres, si som moltes les persones a les que ens agrada ajudar al proïsme, si aquesta ajuda pot fins i tot generar-nos felicitat personal, en aquest senzill gest, podem cridar l'atenció i aconseguir sensibilitzar el món que junts podem aconseguir millorar la vida de tots.

Així que, si voleu participar, jo també des d'ací us convide, sigueu creatius, "doneu-li la volta" a la roba, a la fotografia del perfil de les xarxes socials, al que vullgueu, tot si val per cridar l'atenció. Uniu-vos a la causa que més desitgeu que millore: lluita contra la fam o la pobresa, contra el càncer, per l'accés a l'educació, contra l'exclusió social, recolzament a la discapacitat o la tercera edat, defensa de la infància i dels drets humans…, i comenceu a canviar el món.

Quants més serem, major serà l'impacte. Necessitem involucrar-nos la societat civil, els empresaris i els ciutadans em general, per aconseguir que també ho facen les pròpies administracions, contribuint a millorar l'impacte i el resultat de les causes socials per les que cal seguir treballant.

Us atrevireu a eixir al carrer i “cridar l'atenció”? Endavant. I pels que esteu indecisos o simplement per aquells que vullgueu conéixer una mica més aquesta iniciativa popular ací us deixe l'enllaç al web oficial: http://www.somosasi.org/, allí trobareu molta més informació així com també materials necessaris per demostrar el vostre recolzament i diferents idees de com participar a la iniciativa.

Desitge que la proposta, el repte,siga un èxit al nostre poble, doncs, si volem podem, i pel que veig de moment, sembla que som molts els que volem. Un simple gest per canviar el món !!!

Continuem les reflexions i anàlisi del nou esborrany “Estatuts del Patronat Municipal de Festes de Castelló”, document al que ahir ja vam dedicar el post.

Què passarà amb la figura del president de la Junta de Festes? Si la Junta de Festes passa a ser dins el Patronat Municipal un òrgan de col•laboració, no de participació que recau en l'Assemblea de festes, ni òrgan superior que serà el Consell Rector i la Presidència, ni tampoc un òrgan directiu que haurà d'assolir la Gerència, aleshores quines seran les seues atribucions directes?

Els nous estatuts ho deixen ben clar: col•laboració i recolzament a les funcions d'organització i protocol. El President de la Junta de Festes, a partir d'ara serà el coordinador general del grup de Gestió i del de col•laboració, per tant la seua competència anirà pel camí d'elaborar estudis i informes, els programes de festa, gestionar el patrimoni adscrit al Patronat, tutelar gaiates i ens vinculats, proposar premis i distincions, proposar les representants femenines i resoldre conflictes d'indumentària, protocol…

A la pràctica el sistema de gestió actual, en vigor des del 1988, atorgava a la Junta de Festes una ampla autonomia, ara, els nous estatuts que han d'aprovar-se en plenari municipal després de passar per junta de Govern, donen més “poder” al Consell Rector que assumix el govern i la gestió superior que abans era competència de la pròpia Junta i del seu President al capdavant.

El senyor López que porta 10 anys com a President sembla ser que no descarta presentar-se altra vegada a les eleccions, i vol tornar a ocupar el càrrec, la qüestió és seguir manant, encara que ara serà com a “Coordinador General”, afirmant que “ell està disposat a iniciar un sisé mandat i que només han de demanar-li-ho els diferents col•lectius que conformen l'assemblea de festes”, però s'oblida el senyor López que ara, en aquesta nova estructura, serà atribució directa del Consell Rector fer la proposta a la Presidència de Patronat del nomenament del President de la Junta de Festes i no serà l'assemblea qui triarà la Junta i aquells el seu president.

S'arribarà a temps per elegir el “Coordinador General” per aquesta nova fórmula en el proper exercici fester que ha de començar aquest estiu? Eixa és a hores d'ara la gran pregunta, i encara una altra: serà el senyor López el candidat ideal pel càrrec als ulls de les 13 persones que han de conformar el Consell Rector tenint en compte que només 4 de les 13 persones són elegides per la pròpia Assemblea?

I una darrera reflexió: els 4 vocals del Consell Rector en representació de l'Assemblea de festes, hauran de ser nomenats pel Plenari de l'Ajuntament, com es farà aquesta tria? Es presentaran candidats entre tots els possible electors de l'Assemblea? Es faran votacions?, elegirà de manera directa el plenari entre aquelles persones que manifesten la voluntat de formar part del Consell Rector o el Plenari nomenarà aquells que l'Assemblea trie?, i de ser així, cosa per altra part lògica, com es triaran?

Em tem que les properes eleccions es faran pel sistema tradicional i que els canvis tardaran, doncs adaptar el nou organigrama no serà gens fàcil.

Des d'ací faig volts perquè els canvis al Patronat no siguen només de tipus legal, si més no que constituïsquen el començament d'una reforma interna, profunda i que aquesta es faça el més ràpidament possible pel be de la festa.

Quan encara falten per realitzar a Castelló algunes activitats dins l'exercici fester 2011-2012, principalment la festes de Sant Pere del barri mariner del Grau i les festes de Sant Joan i Sant Cristòfol, tradicionals també en l'inici de l'estiu, algunes Gaiates i Colles, com ve publicant-se als mitjans de comunicació local, han començat a renovar els seus càrrecs de cara al nou cicle fester que, si tot va com ha d'anar, prompte haurà de començar. Nova saba, noves idees, noves il•lusions per fer festa.

En aquesta línia també a la branca “més oficial de la festa” comencen a intuir-se nous canvis, des de la Federació Gestora de Gaiates que acaba d'elegir el seu nou president fins al propi Patronat Municipal de Festes que, la llei de grans ciutats o llei de mesures per la modernització del Govern Local, fa necessària la modernització de la seua gestió i una més ampla participació municipal en els assumptes festers.

Un esborrany sobre estatuts del nou Patronat Municipal de Festes que l'equip de Govern Municipal ha fet arribar als grups polítics en representació municipal, que haurà de ser aprovat en plenari, circula entre els regidors per tal de fer les corresponents al•legacions i, segons he pogut comprovar directament, el regidor de festes, en aquests moments el senyor Ximo Torres, serà el president executiu d'un nou Consell rector que haurà d'assumir “el govern i gestió superior” d'aquest organisme, que estarà format per 13 membres: l'alcalde com a president nat, el regidor de festes president del Consell Rector, 1 vicepresident, també membre de la corporació municipal, 6 vocals a designar pel plenari de l'ajuntament a proposta dels grups polítics en representació municipal i de manera proporcional i 4 membres elegits per l'assemblea de festes.

Què passara amb la Junta de Festes tal i com l'entenem en l'actualitat? Què serà dels 25 membres? Continuarà havent-hi Junta de Festes com a tal? I president? I quines seran ara les seues funcions si el regidor de festes “signarà” més acords, contractes i serà el responsable de prendre les darreres decisions? D'acord amb els nous estatuts la Junta de Festes es perfila com um òrgan de col•laboració i recolzament i estarà formada per dos branques, dos equips de treball: el de gestió i el de col•laboració conformats per 15 persones cadascú a proposta dels diferents col•lectius festers i de manera proporcional, sent el president de la Junta el Coordinador General.

A més a més, tot i que ja s'ha dit que el nou model fester haurà de crear per normativa la figura de “gerent”, aquesta inicialment quedarà deserta, situació d'entrada inversemblant, incomprensible i rocambolesca; també l'amic Torres ha avançat que la corporació?, col•laborarà amb la Junta de Festes amb els 30 membres que treballaran sense ànim de lucre pel món de la festa. Difícil d'entendre de moment...

Per aclarir una mica, diuen és el “model fester” de València o Alacant; això voldrà dir que serà el Patronat l'entitat de naturalesa institucional amb caràcter administratiu a efecte de règim pressupostari i comptable? Que podrà fer i desfer a la seua voluntat? Es funcionarà per delegacions? A l'article 44 podem llegir que “el patronat podrà establir i gestionar tota classe de serveis i realitzar activitats de qualsevol índole”

Modificacions substancials dels Estatuts de la Fundació Municipal de Festes aprovats al setembre del 1988. Però el tema dóna per molt més; per no allargar-me demà continuaré...

Tinc la sort de viure en una nova vivenda, una casa gran, unifamiliar, herència dels meus pares que, amb molt d'esforç i sacrifici van aixecar en aquests mateix espai, i fa més de 50 anys, la vivenda agrícola familiar. Una casa de les anomenades al raval “d'entrà de carro” i, naturalment, durant molts anys va ser així, el carro i l'haca entraven i ocupaven la planta baixa ubicant-se la vivenda al primer pis.

Per motius de millora, fa uns 10 anys aproximadament, va haver d'enderrocar-se i amb més esforç encara, vam tornar a construir-la. Vam intentar fer-ho seguint l'estètica de les cases del seu voltant, sense trencar l'harmonia del carrer la qual cosa va suposar unes despeses afegides a les ja costoses d'edificació d'obra nova.

Vam entendre i assumir des del principi que viure en una casa unifamiliar és tot un privilegi i com a tal, cal pagar un preu a la municipalitat. Sabia des del moment de la decisió de “fer una casa nova” que les despeses en serien moltes i a quina més grossa i que els tributs augmentarien considerablement any rera any, tot i això “vam embarcar-nos”.

Ara, observe amb estupor els rebuts que l'ajuntament m'ha fet arribar a casa i com l'IBI més el gual sobrepassen per aquest 2012 els 2.000 euros amb un sobrecost en relació a l'any anterior de 275 euros, es a dir um 15'56% més. On està senyor Masip, regidor delegat d'hisenda la no pujada dels impostos municipals? Omplir-se la boca no és de rebut si el que es diu no es gens cert.

I més encara: com és possible que jo haja de pagar tants diners per una vivenda d'us particular i a la vegada el mateix ajuntament “perdone” l'IBI de la placa de bous o de la fundació privada Caixa Castelló?

Entenc que la placa de bous, siga considerat un edifici històric, però senyor Alcalde, la plaça de bous és en primer lloc un negoci, un gran negoci que produïx als seus propietaris molts beneficis i que si com a construcció té un “valor cadastral” superior als 2 milions d'euros, estaria be, seria de justícia, que pagara la seua contribució com estem obligats i ho fem la resta de veïns. D'altra banda tampoc entenc, segons s'ha fet públic, com “la contribució” a la que haurien de fer front els propietaris de la plaça, només “puge” 15.003 euros anuals, doncs, si la compare amb la meua vivenda, tant pel que fa a la superfície, com a la construcció com a la seua ubicació, per descomptat és més que 7 vegades casa meua.

Alguna cosa falla, així no podem estar mai els veïns contents. Si pagar, “contribuir” sempre costa, ara, en època de crisi, quan tots fem i fem càbales per arribar a la fi del mes, suposa un despreci la pujada de l'IBI i una burla grotesca l'exempció d'aquests tributs a la família Fabregat, propietaris de la placa de bous, així com els més de 80.000 euros “perdonats” a la Fundació Caixa Castelló, que no sé si faran referència a l'immoble que l'entitat manté als 4 cantons, a la guarderia “Sant Vicent Ferrer” o la residència de gent gran “Salvador Guinot”, però que, d'una o altra manera, tot i efectuar un servei públic, també ingressa diners i no pocs, per aquests serveis, o és que la fundació tot el que fa ho fa de franc?

L'acció o efecte de contribuir va em benefici de tots, de la comunitat, però com a tribut cal filar prim i és de justícia que pague més aquell que més té i de moment a Castelló, voluntària o involuntàriament sembla ser que no és així, i això és totalment injust, d'això em queixe. Tindra el PP municipal que ens governa voluntat de solucionar-ho algun dia? Permeteu-me que ho dubte, és la seua manera de fer política.

El “Mecanoscrit del segon origen” és un llibre de ciència-ficció escrit per M. de Pedrolo l'any 1974 que va tenir gran èxit entre els joves valencians en general i castellonencs en particular, i va convertir-se en llibre de capçalera que va ajudar a aprendre “a llegir” en la nostra llengua en els albirs de l'arribada d'aquesta als centres educatius per mor de la Llei d'Ús i ensenyament del Valencià de l'any 1983.

Narra la història de l'Alba i el Dídac dos joves que esdevenen els únics supervivents a la Terra després que uns extraterrestres eliminen a tota la humanitat fet que desencadena que al llarg de 4 anys, aquesta parella hagen d'espavilar-se sol per a sobreviure en un món destruït i enfrontar-se a tota mena de problemes i dificultats que els fan madurar ràpidament.

Aquest matí, m'ha tornat a la memòria aquesta història en comprovar com, cada vegada més, i sobretot els pobles de l'interior de la nostra província, imitant l'Alba i el Dídac, han d'espavilar-se, en aquest cas, per aconseguir atraure visitants i mantenir una economia de subsistència turística, buscant la manera d'obrar programant diferents activitats de tipus esportiu, lúdic, cultural o gastronòmic.

Juny acaba de començar i tot just hui dissabte quatre esdeveniments “ens conviden” a desplaçar-nos i visitar diferents localitats. Així, la Vall d'Alba poble de la Plana Alta celebra la 8ena edició de la “Volta Popular de Muntanya”, iniciativa organitzada pel grup senderista L'Albea i el propi ajuntament i que mitjançant un recorregut circular que comença i acaba a la plaça Major del poble, recorre en 12 quilòmetres els camins i sendes del terme amb una doble finalitat: esportiva i turística, i que espera reunir més de 1.200 participants.

També hui, i al llarg de tot el cap de setmana, La Salzadella, poble del Baix Maestrat, i després d'una edifició fallida, torna a celebrar “la fira de la cirera”. En aquesta IV edició vol tornar a ser una cita ineludible per molts forasters, doncs a més a més de ser una cita gastronòmica important, tots els veïns del poble col•laboren de forma voluntària i en molts casos desinteressada per donar a conéixer el poble, havent-se programat activitats variades com visites turístiques guiades pels llocs emblemàtics de la localitat, actuacions musicals, sopars populars, jocs tradicionals per a xiquets o fins i tot demostracions de com s'esquilen les ovelles.

I també, ara una mica més lluny, a Navajas, poble de l'Alt Palància, i al llarg de tots els caps de setmana d'aquest més de juny, iniciant-se hui mateix, es celebra les “IV Jornadas Gastronómicas del Huevo y de la Trufa”, que com en anys anteriors i amb la col•laboració dels comerços del poble, els visitants podran gaudir dels productes tradicionals: Ous casolans, trufes, llonganisses, botifarres o dolços “deseos de novia”, “merengues navajeros” o “bocaditos de yema”, al costat de “pinxos” o menús complets a preus especials, amb una darrera finalitat, la mateixa que busquen la Vall d'Alba o la La salzadella, atraure visitants, que és el mateix que dir, augmentar els guanys del poble.

Els artesans de Sogorb i la seua comarca, mostraran en aquest cap de setmana, tot el seu saber fer participant en el que fins ara era conegut com a mercat medieval, però que a partir d'ara i amb un canvi de dates, passa del maig al juny, s'ha de conéixer com a “Mercat Maria de Luna” en honor de la regina d'Aragó, ampliant activitats, des de les artesanals a altres gastronòmiques, com la degustació de “la olla segorbina” o recreacions històriques i actuacions culturals, tot per aconseguir que artesania, gastronomia i tradicions siguen els punts d'atracció dels forasters…

Cal espavilar-se, traure's la son de les orelles, com vaig sentir dir l'altre dia a una persona en passar pel carrer dirigint-se a una altra que semblava una mica despistada. Els pobles ho tenen clar, cal buscar noves fórmules, nous esdeveniments que ajuden a mantenir guanys i reforçar les activitats, fer-les atractives, no és prou un ric patrimoni, cal saber vendre'l, en aquests temps que corren les coses tenen valor per elles mateixes, però cal donar-les a conéixer i aquestes quatre considere en són una bona iniciativa. Sort, molta sort !!!

Des de fa ja un bon grapat d'anys, la Generalitat Valenciana mitjançant la Conselleria d'Educació o darrerament la de Turisme, Cultura i Esport, ve convocant anualment unes ajudes econòmiques destinades a la promoció de l'ús del valencià en les festes de la Magdalena de Castelló, així com a les Falles i les Fogueres de València i Alacant, dirigides a premiar i subvencionar l'edició en valencià dels anomenats “llibrets de festa”, per a la qual cosa, a més a més de disposar d'una dotació econòmica pels diferents premis, també a cada convocatòria fa manifest la línia econòmica de la qual “han d'eixir” els diners de les ajudes.

D'any en any, els diferents col•lectius que, a judici de la comissió tècnica específica són mereixedors de rebre aquestes ajudes en funció de la qualitat lingüística i extensió de text escrit en valencià, així com de la qualitat literària, nombre d'exemplars editats i difusió, cobren les ajudes uns mesos després de concedides i generalment, aquests diners permeten fent front als deutes de les impremtes o començar a preparar una nova publicació.

Tanmateix en aquests moments, el pagament de les ajudes corresponents als premis de l'any 2011, la resolució de la qual va publicar-se el 04 d'abril de 2011 al DOGV 6494, així com les ajudes corresponents al 2012, publicada la resolució al DOGV 6748 de 4 d'abril del 2012, no s'ha efectuat, per la qual cosa, 10 gaiates i colles estem pendents de rebre un total de 13,137 euros de l'any 2011 i altres 10 associacions festeres, 9.300 euros de l'any 2012; més de 22.000 euros que, tot i estar assignats en l'aplicació pressupostària de la Generalitat Valenciana, no han arribat als seus destinataris.

Sembla ser que segons s'ha indicat a alguna d'aquestes associacions des de la pròpia Generalitat, l'expedient està conclòs però l'ordre de pagament no s'ha fet, i el que és més greu encara no se sap quan es farà.

Aquest fet suposa un total despreci envers les festes i els col•lectius festers de Castelló. Pensàvem que amb el nou President, el senyor Fabra, per la seua sensibilitat festera d'una banda i les minses quantitats endeutades per l'altra, els pagaments es farien efectius amb rapidesa, però la burla seguix, i com diuen en castellà "todo mi gozo en un pozo".

D'altra banda tampoc des de la Junta de Festes de Castelló sembla ser s'ha mogut “ni un dit” per forçar a la Generalitat a abonar els deutes i sembla veuen be com la senyora Jonhson, consellera de Cultura considera normal gastar-se més de 7.000 euros al mes il•luminant les nits de l'aeroport de Castelló i no troba 22.000 euros per pagar uns premis que deu fa més d'un any…

Només ens queda que la Gestora de Gaiates o la Federació de Colles eleven les seues queixes. Ho faran? De moment a l'assemblea de la Federació de Colles celebrada ahir dijous 31 de maig jo vaig sol•licitar-ho. Des d'ací convide als representants i nous i flamants dirigents de la Gestora de Gaiates que també així no facen. Mentrestant només cal esperar i amb la que ens està caient al sobre, supose que l'espera haurà de ser llarga. Ojalà m'equivoque…