Drosi del Raval

Que lluny queda en el temps aquell 2004 quan a la seu de la Fundació “Sant Isidre” de Castelló va presentar-se el llibre del pare Salvador Montoliu, caputxí, sobre la presència de la ordre a la nostra província, “La huella de la sandalia: la Orden Capuchina en Castellón”, que evocaba la presència i història dels més de 500 germans caputxins que al llarg dels temps han “servit” en més de 70 pobles del nostre territori i que, venia a confirmar, que, l'esperit de la Orde ha estat al llarg dels anys al cor i les vides dels veïns.

Però tot canvia, tot evoluciona, i després de més de 4 segles de la presència “dels frares caputxins” a Castelló, primer en aquell convent dedicat a Sant Josep i Sant Pons, en la proximitat del Camí dels Molins a tocar a la sèquia Major fins la desamortització del 1835 i amb posterioritat, a partir de 1903 en el nou convent de la Ronda, al costat de l'església de la Sagrada Família, on els caputxins van implicar-se directament en la vida eclesial i social castellonenca, ahir diumenge 29, va tancar-se el cicle i, definitivament, “els frares de la Ronda”, la comunitat caputxina castellonenca, que en l'actualitat i degut fonamentalment a la forta crisi vocacional que venim sofrint, estava conformada per dos membres, va haver de dir adéu amb gran pesar a la predicació, a la proximitat, a la dedicació al Raval que, ells, la Orde, tant havia ajudat a crear, de manera que fins i tot rep i és conegut a tot arreu pel nom del seu primer sant elevant als altars, Sant Fèlix de Cantalici, i a qui, el Raval encara, any rere any honora en festes a l'inici de la tardor.

Definitivament partint de la premissa que la Orde Caputxina té en la vida en Comunitat una forta raó de ser, el convent ha hagut de tancar les seues portes i, tot i que Sant Fèlix, seguirà sent el Patró del Raval, la figura de l'habit caputxí amb les sandàlies i alforges almoineres, ja no tornaran a passejar els carrers del Raval. La Sagrada Família seguirà sent la parròquia del Raval, però res tornarà a ser com abans, ens faltarà una part important de la vida religiosa, persones i fets, fets i persones...

Temps tindrem per seguir recordant d'una banda amb gratitud les persones, “els frares” de Castelló, guies espirituals del Raval com els pares Rafael de Novelé, Honorato de Vinalesa, Carlos de Orihuela, Ludovico de Castellón, Ernesto de Albocácer o Francisco de Benaguacil i de manera especial la tasca i el testimoni del pare José de Tabernes, “el padre José” (rector entre 1960-1969) o el senzill i sempre humil germà lec Frai Honorio de Orihuela (1921-2003), com un nou Sant Félix recorrent i visitant els carrers i cases del Raval, i d'altra banda, les obres, l'enyorat i recordat per tants col·legi “Santo Dominguito de Val”, el cor, Sant Vicent de Paul, l'Adoració Nocturna, els grups d'espiritualitat... o la tasca d'augment de devoció envers Sant Francesc d'Asís, la Divina Pastora, la Mare de Déu del Lledó o el propi Sant Fèlix de Cantalici.

Els frares de la vida eremítica, la tercera orde franciscana, els germans menors, pel seu apostolat caritatiu i social, sempre han estat benvolguts al Raval i a la ciutat, per això, hui, ens sentim una mica órfens, i si les tres darreres germanes caputxines, Rosalia, Regina i Maria Isabel, “del convent” del carrer Nuñez de Arce, van haver de dir adéu a la ciutat fa ara dos mesos, ahir, va ser el torn de fra Francisco Pastor i Laureano, els dos darrers membres de la comunitat a Castelló.

La vida seguirà, la parròquia continuarà, però de segur que els més de 14.000 feligresos que teníem als frares de la Ronda com a referent religiós del barri, juntament amb els altres frares, “els Carmelos” que, per motius semblants, també van haver de tancar el seu convent, rebrem nous pastors, que amb tota seguretat intentaran també tenir una vida senzilla, humil i propera, però malauradament, res tornarà a ser igual.

Benvinguts siguen el nou vicari parroquial Francisco Viciano i el proper rector Joaquín Gillamón que, al setembre, haurà de fer-se càrrec de la parròquia. Des d'ací voldria donar-los als frares “que se'n van” les gràcies per tot el que han fet fins el final pel barri, i a aquells que a partir d'ara han de dirigir la vida espiritual del Raval sàpiguen ser tant propers com ho han estat en els més de 100 anys anteriors els benvolguts frares de les sandàlies, la caputxa, l'hàbit i el cordó, que hui mateix ja “hem trobat a faltar”.

Fa una dotzena de dies aproximadament, vaig rebre un correu electrònic des del negociat de Cultura del nostre ajuntament. En ell Alfons Bataller, alcalde de Castelló, em convidava, com a membre del Consell Municipal de Cultura,a l'acte de celebració del bicentenari de la Constitució Espanyola, que, va celebrar-se el passat dissabte al Saló de Plens de l'Ajuntament.Uns dies després, i des del mateix negociat, van cridar-me per telèfon, per assegurar-se havia rebut la invitació... quanta amabilitat !!!, quan d'interés !!!!...

D'una banda era estrany que, l'ajuntament i per un acte que semblava tant important oficialment, no em fera arribar la invitació físicament, es a dir, mitjançant una targeta o díptic; vaig pensar que seria per allò de la crisi i l'estalvi, i fins i tot va semblar-me, aquest nou model d'avís, per “e-mail”, una idea encertada i moderna, però en realitat, el mateix dia, un abans o un després, vaig rebre una altra invitació, en aquest cas impresa amb cartolina i en color, convidant-me a Concert que, rememorant el segle XX, la Banda Municipal de Castelló, realitzaria el divendres 20 de juliol al templet del Grau. Vaig quedar-me una mica bocabadat,i vaig pensar,que per un acte protocol·lari que semblava de gran importància i interés pel nostre alcalde, un simple avís, i per una de les moltes actuacions de la banda municipal tot un targetó. Alguna cosa no em quadrava...

I si no em quadrava la forma “de convidar-me” encara va quadrar-me menys el rebre, per part de la funcionària del negociat, l'avís telefònic, interessant-se per si de cas, no havia rebut o llegit “l'e-mail” i recordant-me l'acte.

Això em va fer pensar i molt. Per què tanta insistència? De què tenien por? I vaig arribar a la conclusió que els seus dubtes, tal vegada vingueren perquè s'havien adonat que, les coses oficials i importants, no s'han de fer així.

Fixeu-vos que “se'm convidava” a una commemoració del bicentenari de la Constitució de 1812, que, com tots sabeu és coneguda popularment com “la Pepa”, perquè va signar-se a Cadis el dia de Sant Josep, i que tant les altes institucions del Govern Central, com Autonòmiques i fins i tot alguns ajuntaments del País, van celebrar amb diferents actes al voltant del 19 de març, dia del seu aniversari, fa ja d'això més de 4 mesos, i vet per on que, el nostre alcalde, va voler celebrar aquest acte ara, quatre mesos després i en ple cap de setmana d'estiu, darrer cap de setmana de juliol, mes i setmana menys actiu de tot l'any a la ciutat, doncs aquells que gaudixen de vacances estan esgotant els seus darrers dies i, aquells que tot l'any les han esperades amb impaciència estan a punt d'iniciar-les, quan la ciutat està “més buida que mai”.

Qui l'estava obligant? Per què no esperar-se fins el setembre, quan ja ens haviem esperat més de 4 mesos? No corrien el risc de "tenir poca participació"? Pagava la pena arriscar-se?

Tal vegada eixa era la raó, simplement l'equip de govern municipal i, l'alcalde al seu capdavant, “tenien por” de trobar-se amb un Saló de Plens buit i quedar malament davant els “seus caps” convidats de més altes institucions. Els hi calia “la clac”, els hi calien “alguns que els hi ballaren els nans”, i res millor que, tirar ma, d'aquells que pensaven més a prop. Senyor alcalde que no estem al Corpus !!!. Naturalment, no estava disposat a contribuir amb els meus aplaudiments a animar l'espectacle.

Ara, aquest matí, llig que en la seua intervenció, l'alcalde va dir que “cal escoltar el poble i aprendre de les errades”. Tal vegada, l'equip de Govern municipal del PP, aconseguiren, o no?, omplir “de gom a gom” el Saló de Plens, d'això no diu res la premsa, però sempre em quedarà el mal gust de boca de pensar que, “jo era necessàri per fel bulto” i que calia demostrar als president i vicepresident de les Corts Valencianes, als senyors Cotino i Font de Mora, així com als diputats autonòmics i nacionals i als senadors per la província, que “quan l'alcalde toca el pito”, tots, acudixen a la crida... i això, malauradament, no va ser així, per molt que algun mitjà de comunicació diga que la Corporació Municipal, el Consell Municipal de Cultura i les Associacions Veïnals, van, vam assistir “en massa”.

I si no vaig assistir, que ningú s'enganye, no ho vaig fer per menyspreu, ni a la Contitució, ni a la democràcia, ni tampoc a la ciutat, va ser simplement perquè la data va semblar-me forçada i fora de lloc i context i per recordar a qui corresponga que, el Consell Municipal de Cultura, o almenys algú dels seus membres, no està allí per “pegar la cabotà” a tot el que se li demane. Cal actuar en criteri i ara, en aquesta ocasió, he considerat “les coses” no s'havien fet des de l'inici com calien. Senyor alcalde, com Vosté diu, cal escoltar al poble i aprendre de les errades.

Així comença una cançó inclosa en el disc titulat “a la nostra gent”, del grup valencià de música popular, nascut a València als anys 70 del segle passat “Els pavesos”, una formació satírica amb estètica coenta, que tenia com a cantant el showman Joan Monleón.

En la línia de tot el disc, satírica i coenta, la lletra ens parla de com “una xurra” i un soldat, van fer un tracte sexual que beneficiava tots dos, encara que va acabar amb el naixement d'un nou soldat.

M'ha vingut a la memòria hui el grup valencià, Monleón i aquesta cançó perquè avui és Sant Jaume, dia vingut a menys doncs fa uns anys, tal dia com avui, era “festiu nacional”, quan a Espanya hi teníem més dels 10 festius nacionals que ara gaudim.

Per tot això, voldria jo centrar les meues reflexions d'avui en dos aspectes: la importància o no de la festivitat, i en una part de la lletra de la cançó abans esmentada, i més concretament en la paraula “xurro/a”.

Fent una mica de memòria històrica, des del segle IX els reis hispànics venen proclamant a Sant Jaume, patró d'Espanya, doncs va ser amb la seua intercessió com va aconseguir-se guanyar als sarraïns a la batalla de Clavijo. Després, el 1630, el Papa Urbà VIII va declarar Sant Jaume l'únic patró de la nació espanyola, com a complaença pel desig dels ciutadans espanyols i contra el parer d'alguns altres que volien també compartir patronatge amb Santa Teresa de Jesús.

Per molts anys, la festa del 25 de juliol va ser “nacional”, ara, hui, en aquest 2012, i per mor del calendari laboral, és festiu de caràcter autonòmic a Galícia i,de caràcter local,a una quinzena de localitats, entre elles Guardamar o la Vila Joiosa, a la nostra Comunitat. Una cosa diferent és “el precepte” que acompanya les creences cristianes i l'obligatorietat de participar en la Santa Missa. Aixó, és qüestió de creences i en eixe camp allà cadascú amb la seua consciència, jo res tinc a dir.

Centrant-me en la segona reflexió, la paraula “xurro”, referida a persones em recorda dos zones geogràfiques clarament diferenciades però amb elements comuns. Fa uns quants anys, fins el 2000, la via del tren, separava el meu poble en dues zones clarament diferenciades, “dalt i baix la via”, ocupades per veïns totalment diferent en el que respecta al seus orígens, els de baix la via eren de la vila i els ravals, i els de dalt la via, despectivament... tots xurros.

D'altra banda, fa un parell o tres d'estius, vaig recórrer la ruta de senderisme que des del límit de la província a Barraques, transcorre fins a Sagunt, per l'antiga via del carbó de Sagunt a Terol, coneguda popularment com a “via xurra”.

Totes dues accepcions de “xurro/a” tenen en comú camins o zones cap a l'interior, cap a l'Alt Millars o l'Alt Palància, comarques valencianes amb una parla particular doncs, inicialment, van rebre una lleugera majoria de colons aragonesos, que des del principi van ser de parla aragonesa (i després, per assimilació, castellana) fins a l'actualitat, però amb costums aragonesos i que, en l'actualitat parlen un castellà amb modismes aragonesos i valencians.

“Preceptes i xurros” ... religió, normes, moralitat, creences, fonètica, morfologia, semàntica..., qui dona més en aquest 25 de juliol? Ja ho deia jo a l'inici... el dia de Sant Jaume és un dia senyalat !!!

Recorde com en somnis que les primeres imatges que vaig veure a la televisió, van ser aquelles que, naturalment en blanc i negre, l'any 1960 retransmetien l'enllaç matrimonial del rei dels belgues Balduí amb l'espanyola Fabiola. Allò, suposava tot un esdeveniment doble, d'una banda una boda reial i d'altra el poder veure la cerimònia, celebrada a milers de quilòmetres de distància “en directe”.

La televisió i els televisors que, havien arribat a Espanya pocs anys abans, prompte van començar a ser “la distracció de moda”. No recorde exactament quant, però a la dècada dels 60 va arribar el primer televisor a casa meua. Un aparell “telefunken”, comprat a “casa Jovino” al carrer Major, un dels primers establiments que van comercialitzar els aparells a la nostra ciutat.

Naturalment només veiem una cadena, televisió espanyola, i unes poques hores d'emisió, sobretot les sobretaules després de sopar. Programes com “Escala en Hi-fi”, “Reina por un día”, “Estudio Uno” , “Galas del sábado”, o sèries com “Bonanza”, “El santo”, “El fugitivo”, “Daniel Boone”, “Perry Mason” o “Misión imposible” juntament amb el concursos o els programes infantils, “Un millón para el mejor”, “Cesta y puntos”, o la gosseta “Marylin” i la seua veu Herta Frankel, “Rin-tin-tin”, “los chiripitiflauticos” o “la família telerin” van fer-se prompte, molt familiars, per no parlar de l'estrella de tots, “els telediaris”, espècie de NO-DO, programa informatiu de notícies somet, a l'estricte control de les autoritats del règim.

Els programes s'esperaven amb impaciència, no hi havia índex d'audiència ni res semblant, doncs fins el 1966 en que va aparèixer el segon canal, “el UHF” no podíem veure altra cosa. A partir d'aquell moment, i en els “aparatos” preparats per rebre'l, que no eren tots, el primer canal va convertir-se en generalista i el segon per espais minoritaris: cicles de música clàssica i teatre, series de divulgació geogràfica com “Conozca usted España” o programes musicals com “El último grito” van ocupar les nits i va començar la possibilitat de triar, i de vegades, els primers enfrontaments dins la mateixa família per veure un o l'altre canal, doncs en tots dos, allò que emetien, valia la pena, era interessant o entretingut.

I així vam estar fins que als anys 80, juntament amb la consolidació de la democràcia van aparèixer les televisions autonòmiques, EITB en Euskadi, TV3 a Catalunya, TVGA en Galícia, Canal Sur, Tele Madrid o Canal-9 amb la possibilitat “de veure televisió en la llengua pròpia” i ampliar el nombre de programes per triar.

Per acabar d'ampliar el ventall als anys 90 van aparèixer tres canals privats d'àmbit nacional: Antena-3, Tele-5 i Canal +, conseqüència de les quals la resta de canals van haver d'adaptar-se al nou marc competitiu i reorganitzar les seues programacions, iniciant-se “les guerres d'audiència”.

I així, el criteri actual no és “fer grans i bons programes”, el criteri és satisfer les peticions del públic majoritari i tindre la més gran audiència, per això, hem caigut en una televisió que o bé desenvolupa programes per explotar “el morbo o el sensacionalisme” o programes de mala qualitat de forma i contingut.

I així estem, dia sí, dia també, a l'hora de triar entre més d'una cinquantena de canals que puc veure a la televisió digital de casa meua, no hi ha cap programa que “pague la pena”; definitivament la televisió actual no és el mateix que fa només uns pocs anys, amb menys canals però més qualitat.

Sembla mentida que un invent tant interessant i amb tantes possibilitats puga ser emprat d'una manera tant carrinclona i amb tanta manca d'imaginació. Ara, a l'estiu, en que tinc més temps per veure la tele, comprove tots els dies com cada vegada que “encenc” el televisor la decepció va en augment, no hi ha cap cadena que pague la pena.

Vet per on ara a l'estiu, els llibres ixen guanyant...

De tots és sabut que aquesta és la primera frase de l'himne que amb lletra de Maximiliano Thous i música de José Serrano, va ser creat per l'exposició regional valenciana del 1909, fa més de 100 anys, i acceptat primer l'any 1925 de manera oficial com a “himne regional” i amb posterioritat, el 1984, com a “himne de la Comunitat”, doncs en 35 versos, condensa el que els valencians som, valem, podem i volem i el que podem oferir a la resta dels pobles de l'estat espanyol.

I tal vegada fora així, fa 100 anys, però ara, després de 30 anys d'autonomia i de govern continuat en els darrers 17 anys del partit popular amb els presidents Zaplana, Olivas, Camps i Fabra, i la nefasta gestió sobretot del primer i del tercer en el finançament autonòmic, i la política de la defensa dels grans esdeveniments i inversions: Terra Mítica, Ciutat de les Arts, Copa Amèrica, Fórmula 1 i Aeroport de Castelló, s'ha arribat a l'enfonsament total del territori i poble valencià, amb el més gran deute de tot l'estat espanyol, sense bancs ni caixes propis, amb gravíssims casos de corrupció a totes les esferes de govern, municipal, provincial i autonòmic, aquesta terra que, un dia va ser pròspera i envejada s'ha convertit en el símbol del desgavell polític i la mala gestió.

Hui, tornem a ser notícia a nivell nacional i primera pàgina en tots els diaris i informatius, doncs ahir mateixa vam convertir-nos en la primera comunitat autònoma espanyola que, per fer front als greus deutes amb els proveïdors, sobretot les farmàcies i els ajuntaments, va sol·licitar formalment l'ajuda financera del Govern Central, en altres paraules, vam sol·licitar “ser rescatats, ser intervenguts” doncs necessitem amb urgència 2.000 milions d'euros, que ells, els nostres dirigents, s'han gastat alegrement i ara, no saben que fer per recuperar-los.

Diners que, naturalment, provinents de l'ICO, no ens seran deixats de franc i que, ja s'ha afanyat a dir el vicepresident Ciscar, "caldrà fer front amb l'esforç i la generositat dels valencians". Escoltant aquestes paraules, van venir-me ràpidament a la memòria, les fotografies de l'ex president Camps i l'alcaldesa Barberà passejant amb el Ferrari per circuit urbà de València, l'estàtua de Fabra a l'exterior de l'aeroport sense avions de Castelló, o els implicats en el cas Brugal, trama corrupta vinculada al negoci de la brossa i l'urbanisme d'Alacant amb Ripoll, Alperi i Castedo al capdavant.

És veritat que l'arribada de l'exalcalde de Castelló Alberto Fabra, un home a qui conec poc però el poc que el conec em fa considerar-lo una persona sensata, a la presidència de la Generalitat fa poc més d'un any, no va ser en un moment fàcil ni polític ni econòmic, i que des del primer dia, va haver de gestionar d'una banda, una Generalitat amb greus deutes, i d'altra, un partit i un govern ple d'escàndols judicials, cosa gens fàcil de totes totes, i que ara, un any després, no ha pogut resoldre i ha hagut d'admetre errades i posar-se a les ordres del Ministeri d'Hisenda. Llàstima Alberto, però, tot i que supose ho has intentat, no has pogut “ofrenar noves glòries a Espanya”, el merder era i és encara massa gros.

Senyor President i Consellers de la Generalitat, ja no som, si és que ho hem estat en algun moment el centre del món. En aquests moments som l'epicentre de la tronada espanyola, no tenim estabilitat pressupostària ni tampoc la seua lluita contra el dèficit sembla estar donant bons resultats, però sàpiguen Vostés que els ciutadans estem quasi al límit dels ajustos addicionals a que hem de fer front per la seua ineptitud o la dels seus companys de partit que van precedir-los.

“Pas a la regió que avança en marxa triomfal !!!”. Si Déu no ho remeia caldrà anar pensant en canviar-li la lletra a l'himne, doncs “d'oferir noves glòries a Espanya i avançar en marxa triomfal” hem passat en pocs anys a ser “el xiulet del sereno”, la Comunitat amb menys valor i importància dins el territori nacional i l'exemple d'una mala gestió per la resta del món civilitzat. Senyor Alberto Fabra, quanta feina per fer, espere pel bé de tots els valencians li deixen fer-la a Vosté de manera encertada, i si no en sap més o no pot, doncs ja ho sap...

Benicàssim és un municipi que en els darrers anys ha tingut un creixement espectacular. Situat a la zona costanera i molt a prop de la capital, ha passat dels pocs més de 2.000 habitants als anys 60 del segle passat a estar molt a prop si no s'han assolit ja els 20.000 en aquests moment. És a dir, en 50 anys ha multiplicat la seua població “estable” per 10.

Aquest augment espectacular ha estat fruit d'una banda, de la transformació de l'economia productiva agrícola de secà al sector turístic amb totes les àrees afins al mateix, i de l'altra, a ser “ciutat de segona residència” no només dels veïns de la província, fonamentalment de la capital, sinó també d'altres províncies de l'interior, de l'Aragó o Madrid, que en temps de bonança van adquirir xalets i apartaments per passar la temporada de l'estiu, fet que en l'actualitat duga com a conseqüència que en arribar els tres mesos de la calor i les vacances escolars, el nombre de veïns supere els 60.000.

Que la població cresca tant ràpidament i a més a més augmente considerablement a l'estiu, comporta que la municipalitat haja de fer front a tota una sèrie de serveis que, naturalment, repercutix econòmicament en els forts impostos municipals als que els contribuents han de fer front cada exercici.

Tanmateix l'ajuntament de Benicàssim s'ha de sentir privilegiat, doncs les arques municipals “s'omplin d'euros” per uns serveis que, en molts casos, només es realitzen amb pulcritud quan són necessaris i això ocorre els tres mesos de l'estiu, però “se cobren” com si aquells es prestaren tot l'any, quan molts dels habitatges del propi poble o de les diferents urbanitzacions de platja o muntanya romanen tancades, per la qual cosa “s'estalvien” uns serveis que, d'altra banda, es cobren religiosament.

Amb tota seguretat aquest és el motiu pel qual el poble està cada dia més endreçat, les millores són visibles i any rere any el canvi és més espectacular. Ahir al matí, en una de les meues habituals passejades per la costa benicense ho he pogut comprovar: policia local vigilant les zones de bany, servei de neteja de passeig i de platja, servei de jardineria pública, servei de vigilància de platges, servei d'informació turística... i unes ben cuidades i netes platges, mereixedores no d'una, ni de dues, ni tres, sinó quatre banderes d'exel·lència.

M'ha cridat l'atenció que a la platja de l'Almadrava onejaven al vent, a mí m'ha semblat un signe de prepotència, quatre distincions i només se m'ha ocorregut pensar... ja poden ja, amb els diners que recapten!!!, no només aquesta zona de la platja sinó els set quilòmetres de litoral hauria de tenir totes les distincions possibles i més.

No sé si es podran aconseguir més “distincions platgeres”, però les que jo he vist corresponen a:

“la bandera blava” distintiu atorgat per la Fundació Europea d'Educació Ambiental al complir unes normes de seguretat generals, qualitat de l'aigua, serveis i ordenació del medi ambient.

“la bandera Qualitur”, emblema creat per la Conselleria de Turisme de la Generalitat Valenciana per premiar els serveis globals que la platja oferix a la vegada que premiar la gestió mediambiental i la qualitat de l'aigua i de l'arena.

“la bandera ISO 14001” atorgada per l'Organització Internacional per la Normalització, com a premi per l'aplicació d'un Pla Mediambiental, que inclou objectius i metes, polítiques i procediments.

I finalment, la quarta bandera, l'odre de la qual només ho marca el pal on oneja, “la bandera Q de Qualitat Turística”, atorgada pel Ministeri d'Indústria, Energia i Turisme que acredite que, aquesta platja, supera els standarts de qualitat establits per les normes UNE, reconeixent un nivell d'excel·lència en turisme de vacances.

No seran massa banderes per remarcar una mateixa finalitat? No fa falta treure tant de pit, senyora alcaldesa. Això només és fer el que cal fer, i a més a més caldria fer-ho, amb els diners que recapten, en totes les platges del municipi. Menys ostentació “de banderetes” i més efectivitat, i a ser possible, una distribució molt més justa de les càrregues municipals. Li sona el alt gravamen que suportem els propietaris dels terrenys del polígon-7, sense rebre cap ni un servei? Doncs això.

Atorgar de manera gratuïta qualsevol cosa. Aquesta seria una definició curta d'una paraula que al pas que anem prompte desapareixerà del nostre vocabulari: donar. Poques són les institucions, entitats o persones que hui en dia donen alguna cosa.

Tal vegada i per contraposició la paraula demanar seria la que cada dia és repetida amb més assiduïtat pel veïnat, accepció d'instar algú per a que done alguna cosa. De manera que si hi ha molts que demanen i pocs que donen, que és el que està ocorrent a casa nostra en els temps actuals, el futur ha de ser prou incert.

Es demanen amb insistència seguretats laborals, feina, habitatges dignes, accés universal a la cultura, cessament de violència de tot tipus, llibertat d'expressió, autonomia personal, atenció sanitària digna, defensa dels drets dels animals..., i a canvi, es dona, s'oferix esforç, treball i constància. Aquestes han estat durant molts anys “les regles del joc” que, ara, sembla trontollegen per una societat consumista i capitalista que darrerament s'ha tornat boja.

Demanar i a la vegada donar, aquests han estat al llarg dels segles els elements claus que han fet créixer Castelló. Encara hui en dia, un testimoni ens recorda després de molts anys aquest compromís. Us heu preguntat alguna vegada d'on ve el nom de l'antic Camí de la donació?

Ja al segle XIV els terrenys que separaven el poble de Castelló de la mar tenien una delimitació concreta. Un camí que de nord a sud recorria el terme i permetia separar els terrenys cultivables, l'horta, a l'oest, pròxims al poble, de propietat particular, dels terrenys pantanosos, més a l'est, en estat salvatge i vegetació espontània, que acabaven a la mar amb una extensa pinada..., de propietat municipal, paratge que va pràcticament estar despoblat fins als darrers anys del segle XVI, trobant-se esporàdicament alguna barraca o alqueria.

Aquestes terres pantanoses amb molt d'esforç, amb el pas dels anys i de generacions, eren guanyades als aiguamolls i “donades” de manera franca i lliure de càrregues a aquells que les “feien aprofitables” , terrenys que conformarien amb les sèquies i marjals, amb el pas del temps la zona coneguda com a marjaleria.

El camí “de la donació” marcava el límit i aquell que volia “demanar” nous terrenys, havia de guanyar-se'ls. Veritablement se'ls hi donaven, una vegada els havia sanejat i convertit en profitosos. Així, una donació seguia a un esforç continuat i un interés demostrat. Tota una lliçó d'intencions.

Hui, i vist des de la perspectiva del temps, sembla “un xollo” aconseguir uns terrenys a canvi d'un treball físic i una transformació agrícola, però si on diem terrenys ho canviem per “retallades”, tal vegada puguem aconseguir que “el terme cresca”, és a dir, aconseguim millores en un futur no massa llunyà.

Quin pot ser el problema amb que hagem d'enfrontar-nos? Doncs que “les retallades” , l'esforç econòmic, les sofrim uns quants i “els terrenys”, els beneficis, passen a ser només d'uns pocs. Així no arribarem enlloc.

Si la “donació” va ser una realitat, si els veïns s'afanyaven en “colonitzar terres” era perquè, naturalment, els pocs o molts guanys que s'obtenien de les noves terres productives, eren per benefici propi, de l'individu o família que havia dedicat temps i esforç en la recuperació. Si hui en dia, segle XXI, l'esforç, el prémer el cinturó només ha de recaure sobre els més dèbils i després, els rics, els de sempre, els “amos de l'horta”, volen gaudir i participar de la “recuperació de les noves terres” que han estat aconseguides per l'esforç dels treballadors, llegiu autònoms i funcionaris, la donació, el creixement, no serà mai una realitat a casa nostra.

Tota una lliçó d'economia la que els nostres avantpassats van donar-nos. Ara, quan necessitem una “recuperació d'aiguamolls del segle XX”, només cal aplicar-nos el símil. Treball, constància i sacrifici de tots i més benefici per aquells que més s'esforcen, que més càrrega suporten. Eixe és el futur per créixer, no hi ha fórmules màgiques. Eixa ha de ser la política que ens guie. Serem capaços de ficar en pràctica aquestes ensenyances? En aquest moment, i digueu-me pessimista, crec estem molt, massa lluny.

Emulant la lletra d'una cançó del 1984, d'un dels cantautors més coneguts i admirats del meu País, Joan Manuel Serrat, diria que hui fa 29 anys que tinc 29 anys, i en aquest 16 de juliol del 2012, puc, gràcies a Déu cridar ben fort que, “encara tinc força, no tinc l'ànima morta i em sento bullir la sang”.

Poc puc contar-vos del meu poble i país d'aquell llunyà 1954 que no hageu viscut aquells que sou més majors que jo; records, que d'un o altre caire, de segur guardareu a la memòria. I per aquells que no vàreu viure els anys 50, 60, 70 o posteriors, les hemeroteques us poden il·lustrar amb tot tipus de detalls.

Jo, que per naturalesa sóc curiós, a més a més d'esbrinar que aquell 16 de juliol de l'any 1954, va ser dijous, -cosa per altra banda gens difícil de descobrir amb les noves tecnologies-, voldria hui, comentar algunes coses curioses de la data...

Castelló i el raval de Sant Fèlix en aquell estiu del 1954 era un poble de carrers buits, silenciós, tranquil... L'empresa més important del Raval, sens dubte era “Manufacturas Corcuera” fàbrica de teixits i confecció en un moment en que el Raval era eminentment agrícola. D'aquell any, que va ser sant, cal recordar a més a més de la gelada sofrida al gener, l'obertura de la residència “Domus Mariae” al carrer del Bisbe Climent, i “la casa gran” nom en que va ser i encara és conegut el centre d'assistència sanitària “Falangista Miró”, hui centre de consultes externes d'atenció especialitzada a l'hort dels corders...temps en que ocupava el Govern Militar el general Antolín Cadenas, el civil José A. García-Noblejas, i l'alcaldia Carlos Fabra, pare del fins dissabte passat president del PP castellonenc i de mateix nom.

Tal vegada l'esdeveniment més important d'aquell 16 de juliol, a nivell nacional i del que van fer-se ressò els diaris de l'època, que costaven una pesseta, va ser la felicitació pública per la seua onomàstica a la senyora Carme Polo, esposa del Cap de l'estat, el general Franco, que com ho fan encara hui totes les Carme, Carmines, Mari Carme o Carmelos, celebrava la seua onomàstica.

També, el dia que jo vaig néixer, la premsa publicava que, a Madrid, el dia d'abans s'havien suspés tots els espectacles públics doncs havia mort l'il·lustre dramaturg i premi novel en Jacinto Benavente. Curioses també van ser aquell dia les declaracions del senyor Kersten president del Congrés Americà que en arribar de visita a Madrid, en un recorregut per Europa, va afirmar que “Espanya per la seua situació geogràfica i el caràcter dels seus habitants, havia de jugar un paper molt important en la tasca contra el comunisme, ja que va saber vence'l en el propi territori”.

I que em dieu de la notícia que a la pàgina 5 portava “la vanguàrdia”? No té desperdici... “Una balena a Madrid”. Com se suposava que en aquell temps encara eren molts els madrilenys que no havien vist mai la mar, en una barraca, era exposada per uns dies, com si d'una atracció de fira es tractés, una balena de 60 tones de pes i 20 metres de llargària...en formol !!! Tot un espectacle. I si continuem parlant d'espectacles, s'anunciava per aquell dia, a la Sala Monterrey de Barcelona, l'actuació de Rosita Serrano, cantant i actriu, amb tot el glamour del moment, coneguda com el rossinyol de Xile, que, atenció, vestia en cada actuació peces de Cristian Dior !!!!

I com ara, el “Tour de France” estava en acció, i l'holandés Wagtmans era el lider després de huit etapes disputades. La carera juntament amb el campionat mundial de Tir al colomí, que s'estava celebrant a Donosti, foren els esdeveniments esportius del dia.

Mentrestant “lavanda” de Myrurgia, la seguretat de “Michelin”, l'elixir i crema dental “Kemphor”, el suc de taronja “Citronia” i la competència “Orange Crush”, l'aigua digestiva “Mondariz” o el “Pegamento I-medio”, juntament amb les fulles d'afeitar “Ducal”, els primers matalassos de molls “Barnés”, els pantalons d'esport i banyadors “Meyba”, i el material fotogràfic “Valca”, amb les novetats dels sastres que confeccionaven vestits d'home a mida, per 450 pessetes, eren els anuncis de moda.

Han passat molts anys, molts dies viscuts des d'aquell dijous primer de la meua vida, dies alguns oblidats, altres recordats per sempre, però en definitiva anys i dies en que he aprés a valorar el valor de la vida...

No se m'acudix cap altra solució. Al TRAM, el transport metropolità de Castelló, el transport de viatgers urbà i ecològic, que des de fa anys se'ns està venent als veïns com el transport del futur, que ha de millorar l'accessibilitat i el accés al centre històric de la ciutat, a la vegada que unir el nucli del Grau i altres municipis de la Plana amb la capital, a aquest nou mitjà, com dic, no paren d'eixir-li problemes.

Què pensarà ara l'alcalde? I què pensarà l'actual president de la Generalitat el senyor Fabra, qui, sent alcalde de Castelló, va ser l'impulsor i defensor del projecte del pas del TRAM pel parc d'En Ribalta, ara que, una vegada enllestides les obres, el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat s'ha pronunciat anul·lant el projecte?

Segons la sentència “el projecte no respecta les característiques i valors essencials del jardí ni la seua integritat modificant l'estructura urbana i arquitectònica del conjunt i les característiques generals de l'ambient i la silueta paisatgística”.

Les obres, en el seu moment, ja van provocar una crítica social qualificant-se les crítiques d'incongruents per part de l'equip de govern municipal. Ara, sembla que la justícia dóna la raó al veïnat.

Però no s'acaben ací els maldecaps de l'equip de Govern pel que respecta al TRAM, que ja veurem quina solució li busquen al pas pel parc, doncs des del passat més de març en què van començar les obres de l'anomenat “bucle centre” plaça d'En Cardona Vives, carrers de Saragossa, Governador, “de la vieta”, Gasset... fins la plaça del Rei en Jaume, les crítiques de comerciants i veïns, juntament amb les dels conductors, no han parat de créixer.

Més de cinc anys fa ja de l'inici del projecte i, a hores d'ara, només el TRAM circula des de la universitat fins el Corte Inglés, amb uns vehicles que, qualsevol dia, quedaran obsolets i que des de la seua inicial posada en marxa no han deixat de tenir problemes.

Voleu dir que algun dia parlarem d'un sistema públic de transport de viatgers eficaç, eficient, fiable i amb avantatges respecte a altres transports? Tal i com estan transcorrent els esdeveniments ho veig difícil.

Com veiem, d'una banda els propis vehicles, d'altra el retard en les obres, d'altra la sentència de la Justícia, d'altra els propis comerciants, d'altra els conductors, d'altra els veïns que tenen dificultats d'accés als seus domicilis ... tot, tot, són inconvenients, per no parlar dels diners, dels milers i milers d'euros que s'invertiran per... no rés.

El bou està fent-se massa gros per torejar-lo tota sola la regidora de mobilitat del nostre ajuntament, la jove Carme Albert i, tal vegada per això, ella sembla ser l'encarregada de “les menudències”, com els anuncis de talls i canvis de circulació, deixant “el gros” pels pesos pesats de l'equip de govern, el senyor Miguel A. Mulet i el propi alcalde.

Serà un projecte del PP de Castelló en bloc, serà un projecte d'Alberto Fabra, serà un projecte de la Conselleria d'Infraestructures, de la valld'uixenca Isabel Bonig, o tal vegada de tots una mica, però el que està clar és que al pas que anem per acabar el problema només falta que als trolebussos els hi fiquem ales.

Una cosa és demanar paciència per les obres i una altra diferent és que cada vegada que s'avance una mica vinguen els comerciants, els vianants o la pròpia justícia i “tiren a terra” tot el que s'ha avançat. On anirem a parar? No estarem pixant fora del test?

Es conta que fa un bon grapat d'anys a Catalunya, abans de la segona república, Santiago Rusiñol, per divertir-se i divertir els amics va montar una parada al mercat d'Olot per comprovar si els pagesos de la Garrotxa es deixaven seduir pels guanys fàcils, venent duros a quatre pessetes. Va demostrar com volia, que la gent som uns malfiats doncs no va vendre ni un sol duro, tot i que la mercaderia i el preu que demanava proporcionaven guanys palpables. Era tant inversemblant que algú pogués vendre un duro a quatre pessetes, que només podia ser una estafa, que el vianants no podien veure, però sí intuir.

Sembla que en els darrers anys han tornat a apareixer venedors de duros a quatre pessetes, empreses que aparentment oferixen de manera totalment gratuita una sèrie de serveis als usuaris, sense demanar res a canvi. És possible?

Ningú dona duros a quatre pessetes, i més encara al segle XXI, en aquesta època de crisi capitalista que estem vivint, on hi trobem moltes empreses a les que no els eixen “els números”; per això va estranyar-me i molt, que l'empresa Endesa, l'empresa nacional d'electricitat, m'oferira un servei “gratuit” de reparacions urgents 24 hores, durant un periode de 6 mesos, a canvi de res. Bé, vaig pensar “que aquest regal” me l'oferien per captar la meua “factura de gas” que fins aquell moment era abonada a la competència, gas natural Fenosa, com a premi.

Gràcies a Déu no he necessitat durant els 6 mesos “de cobertura gratuita” de cap reparació urgent ni per problemes eléctrics, ni de fontaneria, ni de vidres ni tampoc de cap manyà, per la qual cosa, vaig prompte oblidar-me fins i tot que la meua pòlissa, cobria aquests serveis.

Va extranyar-me i molt que, fa aproximadament un mes, Endesa m'enviara una carta avisant-me que amb data 30 de juny del 2012 el servei deixaria d'estar cobert, però que l'empresa m'oferia la possibilitat de seguir gaudint del servei d'assistència de manera gratuïta uns altres 6 mesos, només fent una simple cridada telefònica.

Va deixar-me “amb la mosca al darrera l'orella” i, com mai he tingut necessitat de fer us d'aquest servei, vaig deixar-ho córrer. Ara, ahir mateix, de bell nou, el senyor Mariano López Meseguer, director de Serveis a la llar d'Endesa, torna a enviar-me una altra carta, dient-me que a data d'1 de juliol ja no estic cobert, i torna a convidar-me a continuar gaudint del servei sense cap cost i només amb la cridada telefònica.

Quina cosa més estranya, vaig pensar? Quant d'interés? A canvi de res? Definitivament no m'ho puc creure, ningú dona duros a quatre pessetes, ningú és tant explèndit en aquests moments. No hi haurà gat amagat?

En lloc de fer cas i cridar al telèfon indicat, que per cert, era diferent en cada carta, el que vaig fer va ser “navegar una mica per la xarxa” i vet per on, vaig descobrir que un consumidor amb data 23 d'octubre del 2010 va penjar al seu blog la seua mateixa experiència. Podeu fer un seguiment del mateix en aquest enllaç http://reclamacionadsl.blogspot.com.es/2010/10/servicio-de-reparaciones-urgentes-24h.html

En definitiva el que ve a dir és que el famós servei de reparacions urgents 24 hores NO és gratuït, doncs no cobrix ni les despeses de desplaçaments ni de la ma d'obra, la gratuitat afecta.... a la rapidesa en l'assistència (menys de tres hores), és a dir, que la gratuitat és que puc contar amb el servei i així després, pagar-lo. Ah botons !!!

Però, amics, encara hi ha més,el número de teléfon al que “te conviden” a cridar per seguir gaudint del servei, sempre és un 902, conegut com a número universal, amb la particularitat que el cost íntegre de la cridada la paga l'usuari i els beneficis se repartixen entre l'empresa que contrata la línea, Endesa?, i la companyia telefònica.

Vet per on... el gat deixava d'estar amagat i havia estat descobert.
Per totes aquestes raons, ni cridaré, ni contrataré i si torne a rebre una altra carta de darrer avís, simplement la tiraré al fem, doncs en definitiva sospite que la única cosa que volen és vendre'm una assegurança. Més els hi haguera valgut ser més clars, i tal vegada fins i tot canvie de companyia de gas.

José Antonio Labordeta va ser professor i diputat de la “Chunta Aragonesista” al parlament espanyol en dues legislatures. En els 8 anys com a parlamentari va convertir-se en tot un personatge polític. La seua facilitat per dir els coses tal com les pensava i vivia, va fer que tinguera una gran enemistat política amb els companys del PP.

Cada vegada que pujava a la tribuna per defensar les seues propostes els diputats del PP no paraven de ficar-se amb ell. Per això, Labordeta, en una jornada parlamentària marcada per la compareixença del president Aznar en vespres de la guerra d’Irak, i quan tenia la paraula i ningú li feia cas va dir: «Vostés estan habituats a parlar sempre perquè ací han controlat el poder tota la vida, i ara els emprenya que vingem ací a poder parlar les gents que hem estat torturats per la dictadura. Això és el que els fot a vostés, vinga, i és veritat, fotre. A la merda!».

L’exabrupte va fer-lo mes famós encara, no per part dels simpatitzants del PP, però sí per part dels qui van valorar la seua veu com una reacció a la manera en que este partit, el Partit Popular, gestionava la seua majoria.

Ara han passat uns quants anys i alguna legislatura. El PP torna a governar el país i ahir, 11 de juliol, -festa de Sant Benet, patró principal d’Europa, patriarca dels monjos d’occident, conegut a tot arreu per ser el creador d’una de les principals regles monacals, basada fonamentalment en el treball com a mitjà per assolir el millor que te la vida, necessari per aconseguir el benestar-, un altre president del govern, però a la mateixa tribuna oratòria, el senyor Rajoy,a les ja conegudes mesures de les retallades en educació, sanitat, investigació i reforma laboral, orgullós de presidir, com ell mateix va dir, un “govern de dretes”, va presentar una altra sèrie de mesures per seguir retallant i augmentar els impostos. Tot un rosari de dispropòsits a quin mes extravagant !!!

No vaig a enumerar els nous retalls, de tots són a hores d’ara ja coneguts. Només i em resum diré que: “mes sacrificis i menys serveis publics i drets”, així, on anirem a parar? Si és fort dir que és baixe la prestació d’atur a partir del 7é mes, encara ho és mes la nova penalització als empleats públics i la reducció de les partides per prestacions socials. Així hem d’augmentar l’empleabilitat? On estan les mesures d’estímul econòmic, fent desaparéixer « l’extra  de nadal » ? Anem bé.

Per estes i altres raons, m’ha vingut a la memòria el senyor Labordeta, i igual que ell va fer-ho públicament a la tribuna, voldria també de manera pública, amb estes reflexions compartides amb tots Vostés que ho lligen, enviar la política del senyor Rajoy, -mai la persona-, la política del PP… a la merda !!!

Tal vegada estiga errat, però pense que son mesures injustes, que no han de servir per resoldre la crisi, sinó per crear mes sofriment, a la vegada que vull recordar als votants i simpatitzants del PP que, cap de les mesures adoptades fins ara, apareixien en el programa electoral que va portar-lo a presidir el govern, amb una vulneració en tota regla del compromís adquirit amb els ciutadans.

La major retallada de la història moderna del nostre país, disgusta en general sobretot a aquells més pobres de la societat en benefici dels més rics. Necessitem amb urgència dirigents sense tanta hipocresia. Hauran dormit bé esta nit tots els diputats que van aplaudir el senyor Rajoy quan va acabar d’anunciar les noves mesures? De ser així, ho repetisc, recordant el mestre Labordeta i també la regla benedictina “de l’ora et labora”… senyors vagent-se Vostés… a la merda !!!

Així i escoltada aquesta paraula per primera vegada, recorda al nom d'algun producte farmacèutic, xarop o pastilles. També sona com a producte de neteja, no em digueu el perquè, però tal vegada per influència d'altres noms afins, això em recorda aquest mot.

Tanmateix res té a veure. Proxpol és l'acrònim resultant d'unir les parts de dues paraules : proximitat i policia, « prox-pol ». Feta aquesta excepció, ara comencem a entendre una mica el seu significat. De manera que PROXPOL és la suma dels significats de les paraules que la generen i ve a significar el projecte de policia de proximitat que liderat per l'ajuntament de la meua ciutat, intenta diagnosticar els principals àmbits d'actuació de la policia local: seguretat, civisme, mediació i normes de convivència i tot això en col·laboració amb el veïnat.

Aquest és un programa ficat en marxa conjuntament a Castelló i Mèxic, concretament a la localitat d'Escobedo en coordinació amb la nostra ciutat i la pròpia universitat castellonenca, basat en donar un gir al model de policia de barri, apropant-lo al veïnat, avançant en seguretat pública. Ací teniu un reportatge sobre la implantació del servei Proxpol al municipi mexicà
http://www.youtube.com/watch?v=dq5rNxJT7rI&feature=related

Des dels inicis de la seua implantació, el 2010 han estat diferents les generacions de policies de proximitat que han anat incorporant-se al projecte, i també han estat diferents unitats de policia d'altres ciutats (Badajoz, Alcorcón, Fuenlabrada, Vitoria…) les interessades “en copiar” el projecte, que ací a Castelló, va iniciar-se fa uns mesos de manera pionera al Grau, incorporant mitjançant l'àrea de Seguretat Pública, huit veïns com a “col·laboradors” i que, sembla, estant aconseguit que els grauers es familiaritzaren més amb la policia de barri a la vegada que determinar quines són les majors dificultats a l'hora de conviure.

En definitiva es tracta d'un projecte que tracta d'integrar el veïnat en l'organització policial com una font d'informació més amb l'objectiu de millorar l'atenció a la ciutadania i conèixer de primera ma els problemes que ha de conéixer la Policia Local en els diferents barris de la ciutat, per solucionar-los de forma ràpida i professional, per a la qual cosa una de les seues principals “armes” és incorporar cada dia més als ciutadans civils en els temes de seguretat.

Ara, uns mesos després de l'inici del programa, els nostre governants s'afanyen a dir que, la ciutat se consolida com exemple pioner en policia de proximitat, tot i que en som encara molts els veïns que “no ens hem assabentat” del funcionament del Proxpol. Sembla que l'intendent en cap de l'àrea de seguretat pública del nostre ajuntament, el senyor Carque, es dedica a “vendre” les meravelles del servei a fora del nostre territori, concretament a Madrid, on, en un congrés internacional, ha presentat el projecte deixant a tots els participants bocabadats.

Està bé, molt bé, però senyor Torres, regidor de policía, voleu dir que és per tant? Voleu dir que si eixim al carrer i preguntem als veïns, que és això del Proxpol o simplement a què li sona, sabran donar-nos resposta encertada? Voleu dir que “a peu de carrer”, el veïnat ha notat darrerament algun canvi en seguretat ciutadana? Què voleu que us diga, tinc, com en moltes altres ocasions, els meus dubtes…

No estarem venent “fum”? No estarem “creient i confiant massa” en un producte que està per desenvolupar? No estarem venent la pell de l'os, abans de caçar-lo? Tanmateix m'equivoque i siga aquest projecte la gran novetat dels propers mesos i el gran encert de l'actual ajuntament. Faig vots perquè així siga.

Ahir al matí vaig participar a la I marxa no competitiva al Bartolo organitzada per la MIM i celebrada a Benicàssim. Era aquesta la primera ocasió en que amb coincidència amb “la carrera” es celebrava aquesta passejada. Dotze quilòmetres per sendes i camins que van endinsar-nos al paratge de la Font Tallada i les Agulles, per acabar a vora platja, a l'almadrava.

En arribar “a la meta” com és costum en aquests esdeveniments, s'obsequiava als participants amb coca de tomaca, trocets de pizza, coca de ceba, coca de poma i tota classe de begudes i refrescos, des dels anomenats isotònics, passant per les coles i les cerveses.

Tanmateix, allò que més abellia els corredors i caminants en arribar a l'habituallament final, era la fruita, plàtan i sobretot el meló. Val a dir que no era meló allò que s'oferia als corredors, era síndria, el que nosaltres coneguem com “meló d'Alger”, front al meló “de tot l'any” que és conegut a tot arreu del nostre poble com a meló, així sense cognom, o tal vegada amb el cognom de tendral, de “pell de sapo” o “d'aüela”.

És veritat que entre les fruites de l'estiu, el meló és tal vegada la fruita més refrescant. Una bona tallada suposava en aquells moments un refresc molt superior a les begudes embotellades, al ser una fruita altrament hidratant, i per tant, especialment indicada per quan fa molta calor o per quan hom es troba molt acalorat després d'un esforç considerable.

Diuen que és molt recomanable pels ronyons i les vies urinàries; també és molt indicat per fer una cura depurativa a fi d'eliminar toxines de la sang, tot i que té un baix contingut en sucres, tot i que el seu percentatge hídric va del 90 al 95%.

Diuen al meu poble que “el meló d'Alger no engreixa” perquè tot és aigua, i tal vegada siga així, però cal tenir en compte que aquesta és “un aigua especial”, biològica, perquè ha participat en milers de reaccions químiques desenvolupades a l'interior de les cèl·lules vives del vegetal.

D'altra banda cal considerar que és una fruita que quasi no té greixos, bastants proteïnes i una bona quantitat de vitamines i minerals, per tant direm que el meló d'Alger que ahir va repartir-se a la “meta” era a la vegada que hidratant, remineralitzant, alcalinitzant, diürètic i laxant, en voleu més?.... i fresquet !!!, tot un luxe i encert dels organitzadors.

I és que el meló “d'Alger” o també el de “tot l'any” és un clàssic de l'estiu. On hi haja un bon meló, la festa està assegurada, és la fruita del compartir, doncs pel seu tamany convida a menjar-la sempre en companyia, ja siga a tallades, sol o acompanyat d'un bon tall de pernil o en “sorbet”, barrejant la seua polpa amb suc de llimona, iogur natural, unes fulles de menta, suc de taronja i un bon rajolí de cava, afegint-li una mica de gel picat.

Allò era la glòria per nosaltres, els de la volta curta, els participants en la marxa no competitiva, i més encara per aquells altres, corredors ells, que en poc més de dues hores o alguns inclús amb menys temps, van aconseguir completar l'exigent recorregut.

Per uns i pels altres, per tots, les “tallades de meló d'Alger” eren les estrelles, després vindria la recollida de samarretes commemoratives i els massatges per recuperar les cames, però, per endavant, el meló d'Alger... ja anava fent el seu camí, eliminant l'amoníac, regulant la tensió arterial i fent que ens tornaren ràpidament les forces.

Meravellós meló d'Alger, de moro o d'aigua com també és conegut a altres indrets de la mediterrània, verd per fora i roig per dins amb llavors negres les més tradicionals o sense llavors les varietats “modernes”, carnós i sucós, va ser el rei a l'arribada...

Continuant en les reflexions iniciades ahir, i d'acord amb el compromís adquirit amb tots Vostès, ací “penge” la segona part de la meua intervenció en l'assemblea de Festes del passat dissabte.

“És veritat que gràcies a l'esforç i el treball de la Junta de Festes, del Patronat, de l'Ajuntament, de les Empreses Col·laboradores, de les Gaiates, de les Colles, fins i tot del comportament ciutadà, s'ha aconseguir mantenir un “cert nivell fester”, malgrat que s'ha hagut d'ajustar el programa al pressupost limitat, però… no valen excuses i cal, ara crec és el moment, de preguntar i respondre donant explicacions

A millorat la qualitat del programa de festes del 2012?
S'ha aconseguit que els diferents actes assoliren un important impacte social?
S'ha estat capaç d'oferir als veïns i visitants propostes de gran interés?
S'ha analitzat l'impacte econòmic que ha suposat la internacionalització en relació a l'augment i/o qualitat dels diferents actes del programa?

Des d'aquests punts de vista, francament, i puc estar errat, crec que NO hem avançat gens ni mica, més encara, gossaria dir hem anat cap enrere, així que, a l'equip fester que demà mateix ha de començar una nova singladura, a més a més de desitjar-li tota la sort del món i agrair-li ja públicament la seua generositat, el seu esforç la seua dedicació altruïsta, li demanaria, fora més atrevit, més llençat, més imaginatiu, més innovador, més obert, més crític que ha estat fins ara i si s’han de reduir « els actes del programa oficial » que siguen atrevits i ho facen, no passa res si allò que és manté és cada vegada de més qualitat.

Tal vegada ara siga el moment, de repassar els acords dels tres Congressos Madaleners celebrats fa ja uns quants anys, el de 1978, el de 1986 i l'últim el del 1995 organitzat per l'aleshores naixent Federacíó de Colles, les conclusions dels quals resten a algun calaix dormint el somni dels justos; allí s'hi troben algunes propostes sobre el futur de les festes i l'impacte en la societat castellonenca, que, ara, en temps de retalls i d'impulsar la internacionalitat, poden ser aprofitables: gaiata monumental, gaiates de sector ampliables cada any i que desfilen només en alguna part, renovació en els actes d’imposició de bandes i galanies, propostes diferents per presentacions de comissions de sector agrupades per afinitats zonals…

Senyor López , dediquem energies a la millora de la festa, no a mirar-nos el melic, no a fer sempre el mateix, lluitem per una diversitat en unes ments mes obertes, la reputació de la ciutat està en joc, ara és el moment.”

Moltes gràcies”.

Aquestes paraules que van ser escoltades amb atenció per l'assemblea van ser recolzades públicament per algun assambleista i “en corredor” per alguns altres que, no entenc ben bé no van fer-ho en el moment, iniciant o continuant el debat que, haguera estat molt enriquidor.

Només el propi president de la Junta de Festes, en Jesús López, va contestar-me, o almenys va intentar-ho doncs el que va fer, llàstima no estiga recollit en cap enregistrament, va ser eixir-se'n per la targent, resumit en què “les festes no són millors perquè no hi ha més diners”. Això, senyor president, ningú ho nega; simplement el que se li vaig voler recordar i no era el més important de la meua intervenció, és que fer bones festes en diners no és difícil, el que veritablement és difícil i tot un repte, al que Vosté i la seua Junta sembla no volen entrar o no saben més, és fer bones festes en pocs diners, innovar des de la imaginació.

Açò ha estat tot, que us sembla? Penseu servirà per alguna cosa la meua intervenció, les meues reflexions, jo sincerament crec que no. Com en altres vegades, “predicar en desert, sermó perdut”. Llàstima, però seguisc pensant que he dit el que havia de dir i el que és més important on s'havia de dir...

Avui, dissabte de Sant Fermí ha hagut sessió plenària de l'assemblea de Festes a Castelló. Ha estat una assemblea atípica, doncs en lloc d'haver-hi noves eleccions, era una assemblea per ratificar d'una banda a l'actual Junta de Festes fins el moment de la transformació d'aquesta d'acord amb els futurs estatuts del nou patronat fester fruit de la llei de grans ciutats, previst pels propers mesos, i d'altra fer un balanç de l'exercici fester.

Com en els darrers anys el món de la festa “no ha demostrat massa interès”, llàstima, i encara que l'assistència pot considerar-se alta, la participació dels membres en allò que fa referència al balanç ha estat ben escassa.

Jo, que he estat triat pel Consell Municipal de Cultura per representar aquest organisme a l'assemblea, com en anteriors ocasions he intervengut, tot i que ho he fet a nivell individual, quan el president de la mesa ha convidat els assembleistes a fer un balanç, després que el president de la Junta, el senyor López, haja dit la seua, que a mi m'ha semblat poc profunda i gens estructurada.

Voldria en aquest blog donar a conèixer a tots aquells que vulguen llegir-les, les meues reflexions, que, com en anteriors ocasions, molt em tem, caiguen en sac buit i s'obliden ràpidament.

Com són moltes coses pel poc espai d'un post i per no cansar-vos massa, li'n dedicaré dos al tema, fent unes reflexions, “per entregues”, com ho he fet en altres ocasions.

Comence doncs la reproducció de la meua intervenció:

“Tot i que tinc vot en aquesta Assemblea, com a membre representant en la mateixa del Consell Municipal de Cultura, voldria manifestar i que així constara en acta que les meues aportacions, encara que compartides per altres membres del Consell, són efectuades des de la reflexió i anàlisi personal al voltant dels actes del darrer exercici fester, doncs no han estat debatudes ni per tant consensuades, per premura de temps, en sessió plenària del Consell.

És en aquesta Assemblea de Festes, el lloc i moment de girar la vista una mica enrere i, des de la reflexió, buscar que les festes del 2013 siguen si més no, millors i més internacionals que les d'aquest 2012 que tot just ara acaben. Cal pensar en positiu i també ser crítics per anar canviant…

Així entre els molts aspectes positius que, tal vegada estareu d'acord amb mi, cal mantenir per molts anys, destacaria que:

Hem d'estar molt satisfets pel bon ambient assolit i les ganes de festa de la gent de Castelló i la gran participació en actes populars i de carrer.

L'alt nivell assolit en Concurs de Mascletaes en particular i en "els focs d'artifici" en general.

La puntualitat en que es desenvolupen la major part d’actes al carrer.

La coordinació i cordialitat entre els diferents col·lectius festers, que cada any fa que la col.laboració done fruits en més i millor actes.

Però també caldria tenir present els molts aspectes a millorar :

El model fester ha estat pràcticament el mateix que en els anys precedents, amb pocs i xicotets retocs, fent-se manifesta una manca d'ingeni i imaginació a l'hora d'innovar els actes del programa oficial; més del mateix, el programa resulta en els darrers anys cada vegada mes, massa encotillat. Calc de l’anterior; si, amb el mèrit de fer molts actes, quasi el mateix cada any amb menys pressupost, però realment això és el què volem? Això és el que vol Castelló, la ciutat i sobretot els visitants?

Poc de ressò d'alguns actes que poden fer-nos més internacionals, donar-nos projecció fora. Com exemple, l'acte de lliurament de premis del concurs de mascletades. Este és un acte que se mereix un altre lloc i moment. Requerix un acte senzill, d’acord, però amb més prestància i saber fer. Donant-li la categoria que les empreses se mereixen. Elles ens han d’ajudar a « exportar Castelló »

El festival de bandes funcionarà sempre, atrau molta gent, però cal potenciar el nivell de les formacions si volem que tinga prestància internacional. Cal potenciar-lo mes televisivament i cal “cuidar” els comentaris que ixen per la pantalla, no a la improvisació. Si la TV que el transmet són professionals que ho demostren també en els seus comentaris.

La desfilada Internacional ha estat de les mes fluixes dels darrers anys. Si realment volem que seguisca sent internacional cal buscar allò que siga novedós, que capte l'atenció. És veritat que això costa diners, però cal plantejar-se si pot fer-se o no, i cas de no poder mantenir-se un cert nivell de qualitat, canviar l'acte. Prou "d'enanitos de carnestoltes i elements del tombacarrers reutilitzats". No dic que no vinguen, que no siguen aprofitables, però, és este el seu acte, si porta el cognom “d’internacional”?

La poca atracció del “córrer” la traca final. Poca gent jove als carrers, seguint-la, ni tant sols a trams. En alguns llocs la traca anava assoles i açò va en augment cada any. Caldria revitalitzar este “córrer la traca”, tal vegada no fent-la tant ràpida o recuperant els "remats i retards" en Mª Agustina, Forn del Pla, Porta del Sol, la Pau....és un acte singular i diferent, característic del final de festes i darrerament sembla un acte "que cal fer" perquè s'ha fet sempre, i no podem fugir, però que no te cap importància, o aquella és menor dins el marc general del Magdalena Vítol.

Cal cuidar molt més el protocol sobre tot en què respecta a la Regina i la seua imatge pública com a representant femenina de la dóna castellonera, i buscar assessors en matèria de vestimenta oficial pels representants de la festa, elles i també ells, en l’ús dels vestits tradicionals.

D’altra banda cal “limitar les zones vip’s” habilitant-les només quan siguen estrictament necessàries i per les persones imprescindibles : comitiva oficial i unes poques autoritats, i no sent espais “reservats” per amics i coneguts de torn, per tornar favors. Això dóna mala imatge externa i any rere any, malauradament va en augment.

Caldria vigilar els preus en el mesó de la tapa i la cervesa, del vi i de la carpa del centre asturià, doncs estan els tres dins el programa oficial. On han anat a parar els beneficis? S'han invertit en fer festa? “

Fins ací la primera part, i demà si tot va com a d'anar podreu llegir la darrera part de la meua intervenció. Ara caldria ficar, allò tant socorregut del continuarà..

L'església ortodoxa romanesa és una de les esglésies integrades en la comunió ortodoxa, dirigida pel patriarca de Bucarest. A ella pertanyen la major part dels romanesos i és la segona de les esglésies ortodoxes per darrera de l'església ortodoxa russa.

A diferència de la resta de la Comunitat Valenciana on la musulmana és la segona religió més practicada, degut al gran nombre d'immigrants procedents del Magreb, a la nostra província és l'ortodoxa la que ocupa el segon lloc, per la nombrosa colònia de romanesos que resideixen al nostre poble, conformant més de la meitat dels estrangers amb domicili a la nostra província.

Hi ha molts punts en comú entre l'església Romana i l'Ortodoxa, però també hi ha diferències, causa de la separació. L'església ortodoxa creu que les ànimes, després de la mort, esperen el Judici Final, en un lloc que no és el Paradís, o la diferència a l'hora de creure que la concepció de la Verge per part de Santa Anna fou de manera natural; tampoc creuen en la infal·libilitat del Papa, consagren el pa natural amb llevat i no àzim, realitzen els batejos per immersió, no exigixen el celibat al clergat, rebutgen les estàtues als temples, no accepten el Papa com autoritat màxima, només com un patriarca, el d'Occident, o consideren l'acció dels sagraments basada en la Gràcia Divina i no en l'acció dels sacerdots...

Els romanesos són un poble molt devot i el nivell de pràctica religiosa és alt. Per això des de fa ja uns quants anys la Comunitat romanesa de Castelló, tal vegada com a forma d'unir les seues tradicions amb l'enyor del seu país, mitjançant la fe ortodoxa i manifestar el contacte amb els seus i la seua terra, participen activament en les celebracions religioses que regularment és celebren a la nostra ciutat a l'església de Sant Nicolau, no la del carrer d'Amunt, sinó Sant Nicolae de Rafalafena, ubicada en els baixos d'una finca de vivendes molt a prop del complex de la Guàrdia Civil.

Des de fa també ja uns quants anys, la Comunitat Ortodoxa Romanesa de Castelló, front la necessitat de trobar un lloc més dignes per oficiar i participar del culte, va sol·licitar al Bisbe de Sogorb-Castelló la cessió d'un local on poder celebrar els seus actes litúrgics.

La diòcesi amb el desig de col·laborar en el bé espiritual dels cristians ortodoxos romanesos residents a Castelló, va considerar la possibilitat d'oferir l'església de la Soledat, l'esglesieta del carrer de Sant Roc, al raval de Sant Fèlix, que roman tancada al culte des dels anys 60 del segle passat i que en els darrers anys va ser usada com a rober de “Cáritas” espai que també era desitjat per l'Associació de Festes de Sant Roc del Raval per poder usar-lo com a seu social de les activitats que organitza.

Després d'un llarg període de reflexió i negociacions, el juny del 2011 el bisbat va aprovar la cessió; el desembre de 2011 va aprovar-se el trasllat de la parròquia de “Sant Nicolae”; a començament d'aquest 2012 l'ajuntament va concedir la llicència d'obres per manteniment i conservació de l'edifici i ara, finalment, el passat 7 de juny, el bisbe de Sogorb-Castelló Mons. Casimiro López i el bisbe romanes per Espanya i Portugal Mons. Timotei Lauran, van signar el document de cessió.

D'aquesta manera s'aclarix el destí final d'aquest oratori d'estil neomudèjar del carrer Sant Roc per un termini de cinc anys prorrogable a cinc més, amb el compromís de mantenir el temple i destinar-lo a activitats religioses i pastorals.

Me n'alegre per la comunitat romanesa castellonenca i pels veïns del raval de Sant Fèlix, per mi mateixa, doncs un edifici tancat i trist, tornarà a tenir vida, i si l'edifici té vida el raval seguirà tenint-la.

Només portem quinze dies mal comptats d'estiu i ja s'ha produït a les nostres comarques, allò que normalment anomenem “serp d'estiu”, notícia irrellevant o increïble que publicada pels mitjans de comunicació s'ha escampat per tot arreu.

El terme pot provenir del mític monstre del llac Ness, que tots els estius, quan les noticies d'aquella zona alta escocesa amainen, el fan aparèixer, de manera que periodistes i locutors de ràdio i televisió tenen “alguna cosa que contar” i compartir algunes pàgines o minuts amb la poca informació que l'estiu comporta.

Les “serps d'estiu” toquen tots els temes per inversemblants que pareguen, des de la criptozoologia, l'arqueologia, l'ufologia, la parapsicologia... notícies de bacons amb dos caps, persones trobades en lloc llunyans i que sobrepassen en molt el centenar d'anys o la reaparició de l'Atlàntida, l'illa llegendària desapareguda a la mar...

I d'irrellevant o increïble és la notícia que ha saltat hui als mitjans d'informació del nostre País després de colar-se per tots els filtres professionals, suficientment provocadora i amb molt de suc, ja que toca de prop una fibra molt sensible com és la vida i la mort.

Càlig és un poble castellonenc de la comarca del Baix Maestrat, on la garrofera, l'olivera i l'ametller d'una banda i el tarongerar i els arbres fruiters d'altra, han aconseguit que la seua demografia es mantinguera estable, fins i tot pujara lleugerament, en els darrers anys, situant-se la seua població en els cens del 2011 en un total de 2.236 persones.

Dos millers de persones necessiten un gros de serveis: centre de cultura, consultori mèdic, farmàcia, bancs, parròquia, cooperativa, club de futbol... i serveis municipals. D'entre aquests darrers calia proveir un lloc vacant de peó de serveis múltiples i enterrador, en règim de dret laboral i per oposició.

Fins ací res estrany, però vet per on que tant sols 37 persones van reomplir la instància per participar i només 22 van presentar-se, donant-se la coincidència que cap dels aspirants van aconseguir aprovar. Tant difícil era l'examen?

Sembla ser que la prova consta de quatre exercicis de caràcter obligatori i eliminatori i el temari d'entrada sembla prou senzill doncs inclou qüestions com operacions matemàtiques bàsiques i coneixements bàsics de fontaneria, fusteria o electricitat, o conéixer el reglament municipal sobre el cementiri, que tampoc és molt extens, dos fulls i prou.

És veritat que el treball d'enterrador no és massa agradable per ningú, però en un poble amb 200 aturats penseu que no hi ha cap persona capacitada i a la que pot interessar la feina? Tots pensaven que no es presentaria ningú i per tant, a aquell que només hi anara li donarien el lloc? Quina cosa més estranya? Més encara si tenim en compte que qui aconseguisca quedar-se amb la plaça contarà amb un sou aproximat de 1.000 euros, que per com està el mercat laboral en l'actualitat no està gens malament.

Per si us animeu ací us deixe l'enllaç a la convocatòria, exercicis i temari: http://www.ajuntamentdecalig.org/Use...SES_PEON_2.pdf

En fi, tinguem present que la professió més antiga del món no és la prostitució, sino la d'enterrador. Un treball que, a Càlig i també a altres pobles i ciutats menudes té els seus avantatges doncs pots passar molts dies sense haver de treballar, no fa falta tenir experiència, tot i que cal ser ser molt manitas, ara que, en parlar de morts, més d'un es tira endarrera.

Anit al voltant de les nou no podies veure altra cosa a la televisió que “la multitudinària rebuda als herois” del futbol. Anava canviant de cadena i no hi havia manera de veure altra cosa, la TV1 nacional, Antena3, Tele5, Canal9, la sexta… que a eixes hores en un dia habitual emeten els seus telenotícies, ahir només tenien paraules i imatges pels futbolistes, que després d'un bany d'idolatria pels carrers de la capital, en arribar a la plaça de la deessa Cíbele “van muntar el show” amb l'enlairat des de la seua darrera aparició en el mundial, com a animador espontani, el porter Pepe Reina.En hora de màxima audiència havies “d'empassar-te” les “gràcies” que l'ara ja no tant improvisat jugador feia al voltant de cadascun dels seus companys.

Llastimós i més encara quan les noticies sobre els paorosos incendis que estaven cremant a la nostra Comunitat, corrien com el propi foc, al cobrar-se les primeres víctimes humanes.

Uns focs que només a la nostra província han afectat des del passat dissabte a unes 10.000 hectàrees en els termes municipals de Teresa, Bejís, Altura, Jerica i Sacanyet, de les quals vora 2000 ho eren de terres productives, de cultiu i la resta de grans pinars.

Marea roja als carrers de Madrid, i el 90% de tot el terme municipal de Sacanyet cremat, negre, cendrós, espai desolador a l'Alt Palància, població on el medi natural era la seua gran reserva…

I a la mateixa hora del bany de multituds, una família, de les centenars que han aportat algun membre a les tasques d'extinció d'aquest i de l'altre gran incendi a la nostra Comunitat, el declarat en Cortes de Pallás, ja siguen bombers, voluntaris, personal de les forces de seguretat o pilots dels medis aeris usats per sufocar-los, se sumia en la desesperació; el pilot d'un helicòpter de la Brigada de Reforç d'Incendis Forestals amb seu a Daroca, perdia la vida en estavellar-se l'aparell a l'embassament de Forata.

Cada vegada estic més convençut que vivim en un món sense sentit. Tractem d'herois als que viuen de “pegar-li patadetes a un baló” a la vegada que bombers, pilots, investigadors… passen totalment desapercebuts i fins i tot, després de perdre la vida no són mereixedors d'uns minuts de record, en un telenotícies…

El foc s'ha estés per molts termes municipals, les cendres i els mitjans aeris, aquest matí encara sobrevolen el nostre territori, algunes persones ho han perdut tot, des de les cases fins els cultius i els animals, i tots, tots hem perdut una part del nostre estimat país. Els nostres governants sembla s'han preocupat darrerament poc “de les muntanyes”, i ara, quan estan en flama, tal vegada per l'espectacularitat de la seua crua duresa sembla els importen una mica. Tal vegada fa massa temps que “el monte” es “una cosa” que queda ahí, que no és prioritari el seu manteniment, i ara, no volem assumir les conseqüències.

No cal buscar un culpable, culpables són els que havent-hi de ficar els mitjans necessaris per la seua conservació no ho fan, els que escatimen uns diners per ficar-los a unes altres butxaques, els que estimen més “la marea" que “el país”, "el roig que el verd, ara negre".

És veritat que front l'abandonament del territori rural és pràcticament impossible imposar mesures preventives que siguen eficaces, però cal intentar-ho, cal intentar-ho amb totes les forces i tots els euros possibles, per evitar accions com aquesta que ens trenquen el cor i ens fan a tots una mica més pobres. Deu ens guard de catastròfes com aquestes !!!, mentres i els avions amb "bosses d'aigua" seguixen fent viatges...

Resta poc més d'una hora perquè l'equip nacional de futbol jugue la gran final davant d'Itàlia, dins el campionat europeu, que segons sembla és com un mundial però a nivell d'Europa i, a tenor del que ha anat ocorrent fins ara, cada vegada que l'equip passava ronda, pot arribar a ser “el no va més” si per allò del jugar bé, o tal vegada per la sort o l'atzar, s'aconseguix arribar a la fi del partit amb un gol de diferència, un gol que, tant es val haja estat marcat d'una manera o d'altra, el que cal és “fer-ne un” més que els italians, en allò sembla ens va la vida.

Novament el país es paralitzarà aquesta nit i des del moment en què comence a sonar l'himne nacional i vegem les cares “de concentració” dels futbolistes, fins que l'àrbitre xiule la fi de l'encontre, noranta o cent vint minuts d'angoixa, de patiment, perquè el guanyar ens ha de dur a la glòria, a la fi de tots els mals que estem patint, i el perdre, ens endinsarà en la misèria més profunda...

Senyors, que açò de la piloteta només és un joc i com a tal cal tenir-lo !!! De segur que demà no sabrem parlar d'altra cosa. Però clar, quants dies fa que gràcies a la selecció “el poble no pensa” en altres menesters?. Us heu adonat que les darreres decisions polítiques s'han pres en els moments anteriors, durant o després dels “grans partits de la selecció » ? No haurà estat fet a posta?

Ganes tinc que guanyem perquè s'acabaran, encara que siga per unes hores, tots els mals del país, però també desitjaria que perdessen, perquè ens estalviaríem, tots els contribuents, un gros pessic amb “primes” als jugadors, als herois, als supersalvadors de la pàtria. Quasi res, una misèria, només 300.000 euros per cap; què són per la gran majoria d'espanyols del segle XXI, cinquanta milions de pessetes del segle XX? I guanyar l'eurocopa, no ens portarà grans beneficis?

Si? beneficis? com? de quina manera? Volguera que m'ho explicaren i a ser possible amb tot luxe de detalls. Diguen-me aquells que ho sàpien només alguna millora manifesta per la consecució del títol; de la mateixa manera, si perden, no ha de passar res, res absolutament, per tant no calen llàgrimes, no calen cares llargues, no cal cap disgust afegit, que de disgustos ja en tenim i prou sense haver d'acudir “a la piloteta”.

Per tant, jo opine que tant si es guanya com si es perd que no calen grans manifestacions, ni autobussos descoberts, ni carrers tallats, ni apoteosis en organismes i institucions públiques, ni discursos. Senyors que no aconseguim o perdem el nobel de física, química o medicina, només “la piloteta ha entrat o no al foradet” i punt. No perdem, si us plau, el nord.

Siguem racionals, i no val això de tots els països fan el mateix, no em servix, perquè de la mateixa manera diria tots els països fan el possible per tenir sous dignes, treball per tots, llibertats totals, i aquells, també pocs, que ho aconseguixen, no fan manifestacions externes d'eufòria, perquè simplement lluiten per aconseguir allò que faça la vida dels seus ciutadans més agradable i que és la seua obligació.

Per tant amics, siguem racionals i perdem o guanyem pensem que el més important només haurà estat l'esforç, i que els mals del país no s'acabaran per allò del futbol; els mals del país només s'acabaran amb sacrificis d'altre tipus, no suant una samarreta, o fent força des del darrera de la pantalla del televisor, per molt d'amor que li tinguem a l'equip, o molta força que fem.

Així que res, a gaudir del futbol però com un esport, sense ficar-li l'ànima. En el partit no ens va la vida. La vida ens va en seguir pensant i treballant perquè el país no se'ns enfonse, en el sacrifici del dia a dia, malgrat la victòria o la derrota en aquesta final de hui.