Drosi del Raval

Avui, aquesta nit, d'ací a poques hores podrem contemplar un fenomen que caldrà qualificar com a mínim de curiós, l'anomenada “lluna blava” i que respon al fenomen d'una segona lluna plena dins el mateix mes del calendari, cosa que sol ocórrer aproximadament cada quatre anys, de manera que la darrera ocasió va ser el 31 de desembre del 2009 i no tornarà a repetir-se fins el juliol del 2015.

Cada estació té tres mesos i tres llunes plenes i molt rarament pot donar-se el cas que en tinga no tres sinó quatre, doncs el cicle de la lluna no coincidix exactament amb un mes; aleshores a aquesta quarta se l'anomena lluna blava.

I no he titulat el post “lluna blava” perquè en realitat també podria haver-lo titulat “lluna traïdora”, doncs el terme original anglès “blue” pot traduir-se per blau o traïdor, fent referència al trencament del costum d'una lluna plena cada mes, així que m'he decantat més que pel blau de la lluna, per la blavor que als ciutadans del País ens envolta.

Aquest fenomen gens extraordinari per altra banda, va començar a assolir popularitat quan el 1999 no només va haver una lluna blava, sinó dues, al gener i al març i els mitjans de comunicació van fer-se ressò de l'esdeveniment, que per altra banda, era poc conegut fins aquell moment. Ara, hui, aquesta nit, serà la huitena vegada des d'aquell 1999 en que es repetix el fenomen.

De totes maneres com destaquen els astrònoms el nom del fenomen res tindrà a veure amb l'aparença del satèl·lit aquesta nit, que ningú espere veure la lluna de color blau que no serà així, la lluna seguirà brillant com qualsevol altre moment de lluna plena, per tant si aguaitem a la finestra, i no esta núvol, possiblement la veurem com sempre, amb aquell color gris pàl·lid i blanquinós que caracteritza les llunes plenes.

Si tenim la sort de poder veure-la en el moment d'eixir, tal vegada puga semblar-nos fins i tot una mica roja, per la presència de partícules fines que filtren la llum, per la qual cosa, d'entrada tindrem una lluna blava més be roja, que una lluna blava ben blava, oi que queda bonic el joc de paraules?

No és precís ni necessari organitzar cap excursió per poder veure-la com alguns van fer per veure no fa massa dies les persèids. Tant se val si la contempleu des del balcó de casa, amb la llum de la terrassa oberta, com si pugeu al pic del Penyagolosa, el resultat en aquesta ocasió serà el mateix, la blavor, si la voleu, a València o a la mar.

Tot i que no crec en supersticions he sentit que al llarg d'aquesta nit seran moltes les persones que, amb l'excusa de la lluna blava, prendran resolucions i es plantejaran diferents propòsits per ficar punt i final a situacions negatives en la seua vida o per millorar la seua salud, doncs consideren aquest moment l'idoni per acabar amb allò que no convé i començar coses noves.

I en altres cultures, llunyanes o més properes a la nostra, com el cas de les meigues gallegues, s'efectuaran rituals més complicats associats amb la màgia, la mare terra, la deessa de la mar i altres elements exotèrics. Allà cadascú amb les seues creences, no seré jo jutge d'aquelles expressions culturals.

Tal vegada i com a molt, em podré sentir en contacte mental amb aquelles altres persones que, com jo, aquesta nit per un instant miraran, mirarem cap amunt, a la lluna, des de les diferents ciutats o pobles, des del camp pla o les muntanyes, des del nord o des del sud, gaudint del meravellós regal d'una nit de pleniluni... blau.

Per tant amics, avisats esteu, podem seguir compartint experiències, vivències, reflexions, alegries i penes, virtuts i defectes, però heu de saber que tot i això, la lluna no serà blava aquesta nit, que li anem a fer !!!

Ahir parlava en aquest mateix fòrum de la diferència fonamental entre el julivert i el joligroc, i com el joc de paraules, produïa una confusió altament curiosa. Hui voldria encaminar les meues reflexions envers el codony, fruit del codonyer, de la família de la pera i la poma, una fruita amb un escàs contingut de sucres, que arribant a la seua maduresa presenta un color groc intens i una carn de textura consistent, aspra, gens sucosa i d'un sabor àcid, per la qual cosa resulta casi impossible menjar-lo al natural, essent el més habitual consumir-lo després de processat en forma de codonyat.

Si el julivert era i és un condiment molt apreciat, el codony també a nivell dietètic té múltiples aplicacions, principalment pel seu efecte astringent pot arribar a normalitzar el trànsit intestinal en casos de diarrea, a la vegada que ajuda a calmar la mucosa intestinal en casos d'inflamació i molt beneficiós en forma de codonyat per les persones en hipertensió.

La realitat és que, cada dia, es veuen menys codonyers al terme. Fa uns quants anys els marges de les sèquies de l'horta i les marjals, estaven plens de codonyers, hi contribuïa el fet que és aquest un arbre molt resistent i fàcil de podar.

Quan arribava el final del mes de setembre o les primeries d'octubre els llauradors del raval feien la collita que, transportada a casa en sacs o cabassos, era transformada en codonyat que es ficava en plats o tassons i guardats al rebost, sota l'escala, per anar consumint-lo a poc a poc al llarg de tot l'hivern. Si la producció superava les necessitats familiars, cosa prou freqüent, aleshores es portaven els sacs a la fàbrica que comprava la producció i realitzava “les pastilles” de forma industrial.

I si hui parle del codonyers és perquè no fa massa dies, mentre recorria els voltants de la sèquia de l'obra, que porta l'aigua excedent del Moli de la Font a la mar, vaig esplaiar-me contemplant “una tira de codonyers”, amb els fruits en aquest més d'agost, d'un tamany considerable i que ja començaven a agafar color i perdre “la pelussa” característica del fruit abans de madurar.

La contemplació dels arbres, que malgrat que semblaven poc cuidats estaven plens de fruit, va dur-me a la memòria altres records: com l'avia ficava els millors codonys, aquells que desprenien el millor flaire, dins els armaris de la roba i com deia que aquesta olor característica feia fugir les polilles, o també com a les nits, al carrer, quan allà pels mesos de maig o juny ja començava a fer caloreta, i “eixiem a boqueta nit a prendre la fresca”, amb cadiretes a la porta, escoltava la mare d'uns veïns que cridava el fill i la filla tot dient-los: “fulanito, menganita, vosaltres voleu carn?, vole una rueta de carn... de codonyat”, com si els xiquets haguessen de menjar “carn” totes les nits, quan menjar carn al raval, era en algunes cases un luxe dels diumenges.

Sembla estrany que encara es troben codonyers a Castelló, doncs la producció no es rendible i amb la mateixa feina i dedicació podem tenir uns altres arbres fruiters més generosos. Aquesta va ser la raó fonamental per la qual la fàbrica o les fàbriques, no ho recorde, que hi havia al nostre poble, va tancar.

Hui encara hi tenim un testimoni mut d'aquella fàbrica de codonyat que s'hi trobava al carrer d'En Prim, a tocar de la plaça del jutge Borrull, que quan va enderrocar-se per construir un bloc de vivendes va integrar la seua façana de rajoletes en el nou edifici i que pocs, pocs veïns associen a la vella fàbrica.

Temps era temps en que el “codoñate”, com també és conegut el dolç de codony en alguns llocs sobretot de l'Aragó, símbol de l'amor i la fecunditat entre els antics grecs i romans, tenia gran protagonisme a l'horta castellonenca. Ara, hui, només resta un testimoni que a dures penes perdura, i per acabar una curiositat: heu sentit parlar mai de l'allioli de codony? Doncs, és un producte típic de la cuina de muntanya dels pobles del Pallars, l'Alt Urgell i la Cerdanya, curiós, molt curiós, el món del codony...

De tots és sabut que el julivert, la planta herbàcia molt present a l'horta castellonenca i molt apreciada des de temps antics per les mestresses de casa de la vila i els ravals, és un dels condiments tradicionals de la cuina mediterrània. L'us que se'n fa a nivell popular és molt divers, ja siga en infusions o ingestió en fresc, doncs a més a més de ser un condiment molt apreciat a la cuina ja que ajuda a eliminar gasos i té un efecte diürètic, sol resultar útil en casos de refredats, còlics intestinals, bronquitis i fins i tot per combatre els polls del cuir cabellut.

No seria d'estranyar que per allò de les simplicitats, a l'ajuntament de Castelló se li ocorreguera en qualsevol moment dedicar-li un carrer al julivert, de la mateixa manera que ja podem trobar la plaça de l'espígol, o el carrer de la farigola, citats només com a exemple i de passada.

I em venen aquestes reflexions perquè fa ja uns quants anys, be per iniciativa pròpia, popular o del veïnat, podem trobar un carrer a la zona de la platja del Serradal, perpendicular a l'avinguda d'en Ferrandis Salvador, molt a prop del camí de la Ratlla amb Benicàssim, a tocar dels carrers de l'anguila, la granota o el gesmiler, dedicat, no al "julivert" però si al “juligroc”.

Qualsevol persona no massa entesa en flora mediterrània en veure el rètol el primer que pensa és: tindrà alguna relació amb el julivert? Per què eixe nom tant curiós? També a mí, va cridar-me i molt l'atenció ahir mateix quan, passejant per la zona vaig descobrir el rètol del carrer.

Com de natura sóc inquiet vaig començar a investigar, a fer les meues indagacions..., i vet per on, arribe a la conclusió que, també en aquesta ocasió, com malauradament passa en alguns altres exemples, el rètol del carrer patix una errada monumental, doncs amics, el julivert sí que és famós, però el juligroc no existeix, no és res, el que vol recordar el nom del carrer, res té a veure amb el condiment, és el record d'una herbàcia, el lliri groc, ganjol o joligroc, amb “o”, no amb “u”; Iris pseudacorus, és el seu nom científic, herba de marjal que produïx unes flors elegants i cridaneres durant la primavera, i que, malgrat la transformació sofrida per la marjal castellonenca encara podem trobar formant agrupacions de gran bellesa i que, a més a més de servir per ornamentar també els seus fruits són el sustent d'algunes aus aquàtiques.

Així que amics, parlem d'unes herbes diferents, del joligroc de marjal, ni del juligroc que ningú coneix, ni menys encara com a “mofa” del juliverd, per allò del “verd” i del “groc”.

Castelló a l'estiu a més de sol i platja encara oferix als veïns i visitants l'oportunitat de conèixer i gaudir d'un xicotet ecosistema natural, la marjalería, tot i que el desenvolupament dels darrers anys i l'absència d'una ordenació adequada del territori unit en alguns casos a la manca d'estima i educació pel medi natural, ha provocat el deteriorament del nostre entorn, la desparició de la flora i la quasi totalitat de la fauna característica.

Per això, és important que es produïsca una major difusió i coneixement de l'espai natural i intencions com la de dedicar-li un carrer a un element de la flora de la zona, a la pròpia zona, és d'agrair; el poble veí de Benicàssim també ho ha fet, podeu trobar el carrer del “joligroc” així, ben escrit, en la urbanització de la Parreta, però si la manca de delicadesa de l'ajuntament castellonenc fa que, fins i tot, el nom estiga escrit malament, aleshores la confusió és encara major, i en lloc d'avançar, retrocedim.

Dedicar-li un carrer al “joligroc de marjal” pot ajudar a donar a conèixer aquesta espècie vegetal, primer pas per estimar-la, i així ajudar a mantenir-la de manera lliure i natural, i si senill, boga, canya o jonc són recordats com plantes representatives del medi lacustre, caldrà també fer un esforç per acostar-nos al joligroc, ara bé, mentre l'ajuntament no canvie el rètol del carrer, difícilment, algú podrà relacionar-lo amb una planta de marjal i més prompte li semblarà una aproximació cromàtica al julivert.

El títol del post pot semblar l'inici de la coneguda Nadala tradicional catalana del segle XVII, tal vegada la cançó més cantada el dia de Nadal, però res te a veure en allò que hui voldria comentar i que no és altra cosa que el cultiu del tabac, el monopoli reial que des del segle XVI es manté a Espanya, les peculiaritats de la planta i els records que em venen a la memòria al voltant d'aquesta droga legal.

El nostre país és el tercer cultivador de tabac de tota la Comunitat Europea, després d'Itàlia i Grècia, i Extremadura, principalment el nord de Càceres, sobretot el municipi de Talayuela, és el lloc on es concentra la major producció, arribant al 90% de “tota la collita nacional”. El microclima i la natura i composició del terreny especials que necessita la planta del tabac, fa que siguen poques les zones que donen una alta qualitat a les collites, i per tant, no siga aquesta una planta massa coneguda per les nostres terres.

D'altra banda el tabac com a monopoli fa que el negoci per l'estat siga rodó, doncs sembla que mou més de 12.000 milions d'euros a l'any, dels quals, 9.400 milions són d'impostos, per la qual cosa, van a parar directament a l'hisenda pública, cosa que em sembla molt bé.

Que no hi haja plantacions de tabac a les nostres comarques fa que, quan hom viatja, que no és massa sovint, i arribe a un país diferent, cas d'Andorra, es sorprenga gratament, cada vegada, al contemplar les plantacions de tabac que hi surten al nostre pas, i és que a Andorra el tabac ha contribuït i molt al creixement i canvi econòmic del país, doncs gràcies al tabac va passar de tenir una economia rural tradicional, basada en la ramaderia, a entrar en el sector terciari, afavorit allà pels segle XVII per la instauració del monopoli estatal a Espanya i també a França.

Contemplar els camps conreats ple de plantes de grosses fulles, deixa a la meua retina la mateixa impressió que, supose per un Andorrà o un Extremeny, li deixarà veure un taronger ple de taronges. I de la mateixa manera que un veí de Càceres menja taronges sense cultivar-ne, també un castellonenc, per la mateixa raó, fuma tabac sense cultivar-lo. Jo mateix he estat durant un bon grapat d'anys un “fumador aficionat”, d'aquells que fumaven diàriament però amb mesura, per la qual cosa, ara que fa uns anys que no fume, no ho trobe gens a faltar.

Recorde no tant sols l'època en que fumava, tabac negre, Ducados, Rex o un que crec s'anomenava 46, no ho tire a faltar, si més no, els meus records en desperten un somriure quan recorde com, uns anys enrera, un familiar meu directe, sent jo menut, m'enviava a la taverna a comprar “un paquet de caldo”, un paquet d'Ideales, tabac negre de fum i sabor sec i fort, d'origen Espanyol, tal vegada extremeny? i que rebia aquell curiós nom, com he sabut després, per la forma en que havia estat tallat. Semblen històries de l'antigor, però no, no fa tants i tants anys, 40 o 45 no més. Quan ha canviat el negoci del tabac !!!

I d'altra banda recorde les camises foradades del tio Tomàs, que ben be fumava no se que, tal vegada belenyo, aquell tabac bord, que ell mateixa criava i que tant es semblava al tabac que “no podia cultivar”, i aquells “caliquenyos” torçuts i forts “que li portaven de fora”, i la seua tos, seca i profunda i els seus dits engroguits, i el flaire i el fum, sobretot el fum...

Reflexions que compartisc amb tots vosaltres, i mogudes per una fotografia feta fa pocs dies en un camp de cultiu tabaquer, a Andorra, el país dels Pirineus on, sembla que tampoc el negoci del cultiu del tabac siga massa rendible en aquest segle XXI i als camps deixe de plantar-se de tabac per conrear plantes aromàtiques. Serà el futur?, de moment, el fum té en molts llocs els dies comptats.

En aquests dies mitja província, amb Morella com a fita important, s'apresten a complir amb la seua tradició festera i festiva. Son molts els pobles que honoren principalment la Mare de Déu de l'Assumpció i Sant Roc, doncs la setmana central de l'agost, està marcada per aquestes dues manifestacions religioses. Juntament amb aquestes els veïns i visitants de Vilafamés, Sant Mateu o l'Alcora, per citar només algunes de les més representatives, han celebrat o estan celebrant les seues festes dedicades al Crist de la Sang, Sant Climent o el Santíssim Crist del Calvari, respectivament.

Però com deia a l'inici, Morella, la fidel, forta i prudent capital dels Ports, per complir la tradició, celebra la festa més important en aquesta segona quinzena d'agost, el sexenni, que des del 1672 en que la ciutat va sofrir una plaga de pesta negra, i el veïnat va decidir portar la Mare de Déu de la Vallivana al poble, produint-se la recuperació dels malalts, i com agraïment van fer el vot de fer grans festes a la Verge cada sis anys, mai ha deixat de complir-se, arribant-se aquest 2012 al 53 sexenni, on els diferents gremis, llauradors i ramaders, professions, indústria i transport, comerç, arts i oficis, joventut, gent gran, morellans absents i colònia morellano-catalana, s'encarreguen de mantenir viva la memòria dels morellans, exemple de permanència de les arrels populars, recreant la identitat col·lectiva.

Tanmateix jo no voldria parlar-vos hui dels diferents compliments de tradicions festeres als pobles, si més no, el que voldria és contar-vos com jo, hui mateix, també he complit una tradició, no escrita, ni tampoc oficial, però que vinc complint des de fa un bon grapat d'anys, i que no és altra que “al voltant de la setmana de l'agost, dia amunt, dia avall”, anar a la muntanya, a recollir te de roca, una planta distinta a la resta dels tes, una planta herbàcia, aromàtica, de tacte viscós, i que també és coneguda com a te bord, de muntanya, de serra o roquer i que, des de menut, he vist com era recollida, portada a casa, i amb un ritual, assecada a l'ombra, trossejada i emmagatzemada en pots de vidre, hermèticament tancats, per, després, al llarg de tot l'any, usar-la com a infusió, sola o mesclada amb una mica de poliol.

Tot i que la seua infusió té un olor enforat i un gust amarg, amb una mica de sucre resulta ser un excel·lent digestiu, molt útil per a alleugerir el dolor d'estómac, facilita una còmoda digestió i evita l'acidesa, la inflor abdominal i l'aparició de gasos. En medicina popular s'ha utilitzat igualment contra el constipat i la grip i com un ajut per a baixar la tensió arterial.

Segons he pogut esbrinar aquesta és una planta molt estimada des de temps immemorials en la medicina popular del nostre país com a remei digestiu. Tot i que sembla ser pot usar-se de moltes maneres, a casa, només la prenem en infusió, que preparem amb un pessiguet per tassa.

Però com innovar-se és important, aquest any, vaig a fer també “licor de te de roca”, amb una recepta recollida fa uns anys, mentre feia el camí de Sant Jaume a Santo Domingo de la Calzada i molt senzill de preparar tant pel que respecta als ingredients, com al procés. Només necessitem mig litre d'anís dolç i un manollet de te. Per preparar-lo cal macerar el te trossejat amb l'anís dolç durant 15 dies, després el filtrarem i el deixarem reposar 15 dies més, i llest.

Ja ho sabeu, si voleu “fer un te” podeu venir si voleu a casa i el compartirem. Si voleu tastar el “licor de te de roca”, aleshores, haureu d'esperar-vos un mes. Jo hui, he tornat a complir la tradició familiar, i a hores d'ara, tota la cuina emana un flaire característic que es manté surant per l'aire...

El paviment d'un carrer, a qualsevol poble o ciutat, està subjecte d'una banda, a l'acció contínua del trànsit i, d'una altra de la meteorologia. De manera que, quan més tràfec ha de suportar el vial, o més diferències tèrmiques, pluja,o neu haja de suportar, millor hauria de ser el paviment emprat en la seua construcció.

Aquests dos factors juntament amb l'envelliment i deteriorament del sol comporta una disminució en els nivells de seguretat i confort, uns clots i una mala imatge, que al sobrepassar certs valors fan necessària una operació de conservació.

La tasca de conservació de la xarxa viària de Castelló, és en l'actualitat un aspecte que, sembla té gran importància per la quantitat de recursos que mobilitza i supose que, el pressupost necessari pel manteniment, que no se si s'haurà retallat, hauria de justificar la recerca de noves tècniques per aconseguir abaratir costos i racionalitzar els recursos.

Ve tot açò perquè hui mateix s'ha fet públic que el nostre ajuntament “s'acaba de gastar” 279.000 euros, més de 46 milions de pessetes, per fresar i aplicar una capa de paviment a 14.870 metres quadrats de sol en 11 carrers de la ciutat.

Trobe molt bé que aquestes obres es facen ara, a l'estiu, quan menys molesten al veïnat, ara be: feia tanta falta? No hi havia res més urgent per gastar-se aquests diners? I més encara, és aquesta una quantitat raonable?

Jo no entenc d'asfalts ni de paviments, però fent una senzilla operació matemàtica, arribe a la conclusió que, cada metre quadrat renovat, ens ha costat als veïns, més de 18,5 euros, es a dir la gens menyspreable quantitat de vora 3200 pessetes.

I que direu han fet en aquests carrers “afortunats”, doncs rebuscant una mica a l'internet arribe a la conclusió que, el fresat ha consistit en un raspallat d'una determinada grossària de la superfície del paviment i després el reemplaç de la capa retirada per una altra, mantenint les cotes de la rasant, per la qual cosa, el quitrà nou ocupa només uns centímetres de grossor.

Si la capa retirada fora molt grossa, aleshores caldria haver-hi ficat 2 o 3 capes de nou asfalt, però si s'ha col·locat, segons sembla, només una capa, això vol dir que la renovació haurà estat molt, però molt superficial. No vull pensar que no siga prou, no vull dir que estiga mal feta, no ho sé, no soc entès, però si és tant minsa la capa renovada, quan de temps trigarà a estar altra vegada igual? No estarem tirant els diners? Rentar-li la cara al vial no ha de ser prou, això, senyor alcalde, al meu poble, s'anomena, “treballar de cara a la galeria no amb efectivitat”

Espere, en primer lloc pel goig dels veïns dels carrers Numància, Sant Jordi, Escalante, Larra, el vial del polígon Estepar, el carrer Poeta Mestral, els dels carrer Bernat Artola, de l'avinguda del Lledó entre la rotonda Nord i els Bous, Cronista Revest o Pérez Dolz, així com els dels carrers Balears, Canàries o de la plaça Mare de Déu del Carme del Grau, que han estat els carrers “beneficiats” per aquest II Pla de re-asfaltatge de carrers, i després per tota la ciutadania, que “el paviment dure bastant” i que, no estiguen, d'ací quatre dies, altra vegada plens de clots o forats.

De ser així, d'haver-se treballat només de cara a la galeria, només amb una rentada de cara, Deu no ho vullga, haurem d'afegir a les sempre fastigoses molèsties, la pèrdua del temps i dels diners, pensant que només haurà eixit guanyant d'una banda l'empresa contractista i d'altra els polítics de torn, el senyor Alcalde i el regidor del districte corresponent, que hui plens de satisfacció han fet saber al veïnat que el II Pla de re-asfaltatge de carrers, enguany, ja ha finalitzat.

Fa calor, és normal, estem al cor de l'estiu i, ací, a Castelló, a l'agost “és el que toca”, ho ha fet sempre i el veïnat, sempre s'ha queixat; tot i això, malgrat estar en l'època de la calor, el camp, les terres de cultiu i les muntanyes, sembla que cap any han estat tant remalament com aquest estiu.

D'una banda, els incendis forestals de gran envergadura han tornat a atacar, no fa massa setmanes, les nostres muntanyes i diferents termes de l'interior, de l'Alt Palància, han quedat desballestats pel foc, essent les seues conseqüències talment nefastes per les minses economies d'aquells territoris.

D'altra banda matolls i horts abandonats han estat en els darrers dies cremats, voluntària o involuntàriament als voltants del nostre poble. Sense anar més lluny, només cal que us acosteu a la ronda Est, a l'altura del riu sec, a tocar el Pai Lledó i veureu les conseqüències del foc incontrolat de només fa uns dies.

Però no voldria parlar jo hui del perill del foc, ni de la calor d'aquests darrers dies, si més no, el meu comentari vol ser fruit de la reflexió al voltant de l'element líquid que, contribuïx de manera directa o de forma indirecta a que el foc no aparega i cas d'aparèixer a controlar-lo i dominar-lo: l'aigua, i més concretament de l'aigua lliure, dels rius i les fonts que poblen el nostre terme i els dels pobles del voltant.

Per pertànyer a la conca mediterrània no disposem de cap gran riu a les nostres terres i si parlem del Millars, aquest arriba “en escorrims” a les terres de la Plana, no és doncs gens significativa la seua aportació d'aigua als assuts de Vila-real o Almassora. Tampoc els embassaments de Sichar, al terme d'Onda, el de l'Alcora, o Maria Cristina, que recullen les aigües del propi Millars, del riu Llucena o de la Rambla de la Vídua mantenen a hores d'ara, unes quantitats d'aigua gens significatives. Lluny queda aquella notícia que publicava el Mediterràneo, el 22 de juliol del 2003, on podíem llegir: “que el embalse de L´Alcora està al 70%, i el de María Cristina al 57,64%". “La cosa”, ara, 9 anys després està prou malament i... no plou !!!

I la dràstica manca de pluja, que està portant a records lamentables, -el mes de maig va ser el més sec de tota la sèrie històrica-, o que en aquest any hídric (Octubre 2011/Setembre 2012), portem quasi un 40% acumulat de pluja inferior al valor mitjà d'un any normal, ha fet que, l'altra “alegria de la muntanya” que han estat, per molts anys, les fonts també donen pena, llàstima i tristor.

Dóna por caminar per sendes i pistes de les nostres muntanyes, sobretot d'aquelles més properes a Castelló, Borriol, Benicàssim, La Pobla o Vilafamés. La secor ho envaïx tot i les fonts estan... seques.

Aquesta mateixa setmana ho he pogut comprovar personalment. Dues fonts, una emblemàtica, un del fins fa poc principals atractius del paratge del Desert de les Palmes, la font de Sant Josep, que fins no fa massa anys regava l'horta del vell convent, i l'altra, una mica més amagada, a Vilafamés, la fonteta de Mallorca, estan... seques, no ragen ni gota, i malauradament no són l'excepció

El nostre medi ambient més proper es ressent les conseqüències agrícoles, forestals i paisatgístiques són desastroses, caldrà anar pensant en tornar a fer rogatives, necessitem que ploga i ho faça, amb mesura, però ja, la natura dona pena. Només així, les fonts tornaran a rajar, la muntanya reverdirà i caminar per sendes, malgrat la calor de l'estiu, tornarà a ser agradable.

Mentre això arribe, només una advertència, atenció amb el foc, el nostre territori és un polvorí, i si no plou, l'estiu pot arribar a ser dramàtic, Déu no ho permeta !!!!

Smara és una localitat del desert, en el nord-est del Sàhara Occidental que va pertànyer a Espanya i ocupada des de l'any 1975 pel Marroc. L'ocupació va causar un èxode de sahrauís envers Algèria per escapar de les represàlies marroquines, a l'haver recolzat el “Frente Polisario”, moviment de lliberació nacional que volia l'autodeterminació del poble sahrauí.

També Smara és una associació castellonenca per a la solidaritat amb el poble sahrauí, fundada l'any 1991 i emmarcada en els moviments internacionals per a l'ajuda als refugiats que, en els anys 70 del segle passat, hagueren de fugir del Sàhara Occidental i des d'aleshores viuen, o millor dit, malviuen en unes condicions pèssimes al Sàhara algerià en el camps de rufugiats de Tindouff i que pretén fonamentalment reforçar els nuclis d'amistat entre les dues comunitats.

Entre les accions principals que coordina aquesta oenegé trobem el programa d'acollida d'adolescents per realitzar estudis al llarg de tot un curs als centres educatius de la nostra província o el programa estrella “Vacances en pau”, programa d'acollida de xiquets i xiquetes d'entre 7 i 12 anys que als estius, en període vacacional, compartixen la nostra terra, evitant les duríssimes condicions climatològiques del desert algerià, on arriben a superar-se amb facilitat temperatures de 50 graus.

És veritat que al llarg dels molts anys en que Smara ha ficat en marxa aquest programa de vacances, han estat i gràcies a la solidaritat d'un bon nombre de famílies castellonenques, molts els infants que, d'una o altra manera han gaudit d'uns estius diferents als que patixen als seus territoris, oblidant-se durant unes setmanes de les dures condicions de vida a la vegada que coneixent una nova cultura, una nova llengua, un nou país, uns nous costums i, el que ha resultat en alguns moments més clau, rebre una atenció mèdica més completa que en els hi ha donat l'oportunitat de créixer més sans.

Tot i que l'experiència ve desenvolupant-se des de l'estiu de l'any 2005 i que a més a més de les dificultats i l'esforç fet per les diferents famílies acollidores, així com la generositat i la comprensió de diferents institucions públiques castellonenques, aquest programa a hores d'ara no arriba a ser conegut ni tampoc valorat en la seua justa mesura per la societat castellonenca i en general passa, malauradament, molt desapercebut, no havent-hi eixa necessària connexió per aconseguir més i més beneficis.

Fins i tot les informacions que es lligen o s'escolten als diferents mitjans sobre la quantitat de xiquets i xiquetes que estan, en aquest estiu del 2012, passant unes setmanes amb famílies castellonenques, és contradictòria; en alguns mitjans es parla de 30, en altres de 55 i alguns l'eleven fins a 75.

D'altra banda, la crisi econòmica que ens envolta també ha afectat directament al programa, de manera que les retallades de la pròpia Diputació i d'alguns ajuntaments dels diferents pobles que, fins ara destinaven algun tipus d'ajuda per fer front a part de les despeses del viatge dels menors, s'ha traduït en l'arribada de menys menors dels que en realitat les famílies estaven disposats a acollir, i del més del centenar de xiquets i xiquetes que, abans dels anys de la crisi, arribaven a passar l'estiu entre nosaltres, ara el nombre s'ha reduït dràsticament i fins i tot perilla la seua continuïtat.

Els menuts que estan “estiuejar entre nosaltres” són realment afortunats, doncs a més a més de conviure en una de les millors terres del món, la nostra, estan sent complimentats pels subdelegat del Govern, el senyor Barelles, així com pels alcaldes dels diferents municipis on resideixen les famílies d'acollida, Castelló, Benicàssim... Realment sembla que se'ls està fent cas, tot i que això no deixa de ser una clara propaganda...

Però, torne a dir, a peu de carrer, a nivell de coneixement, alguna cosa falla i després de tants anys, encara aquest programa és un perfecte desconegut per molts i molts castellonencs, llàstima. Caldria fer alguna cosa més o tal vegada més coses , no us sembla? De segur que, si teniu alguna idea, serà ben rebuda per Smara Castelló, que crec té la seu a un entresòl del carrer d'Alonso d'Arrufat nº4, on la seua presidenta Pura Pérez, supose estarà encantada d'escoltar les vostres propostes. Animeu-vos, cal augmentar la connexió...

Altea, Benissa, Benifaió, Xàtiva, Riba-roja, Alcoi, Agullent, Massalavés, Ontinyent, L'Alcora, a Borriana, Castelló... són pobles del nostre País que compartixen, compartim una llengua, una cultura, uns costums i unes tradicions i en aquests casos concrets, també la fabricació d'un producte artesanal, estrella de l'estiu: la cervesa.

La nostra ha estat des de sempre terra de vins, tanmateix, cada vegada més i sobretot ara en arribar l'estiu sembla que la cervesa, la beguda amarga, no destil·lada, fabricada des de temps immemorials per les diferents cultures que han poblat la terra, fruit de la civada, està, de mica en mica, guanyant adeptes. A diferència del que passa amb el vi, la comercialització de la cervesa no està basada en un sistema de denominació d'origen, no estant lligades a una regió determinada, tot i que arreu del món hi ha països i zones, sobretot del centre d'Europa, Alemanya i Bèlgica que tenen una gran cultura cervesera i fàbriques i marques de gran renom universal.

Al País Valencià tot i que les grans marques nacionals i algunes internacionals van establir-se des de fa un bon grapat d'anys, amb fàbriques i distribuïdors: L'Àguila, El Túria, Estrella de Levante, San Miguel, Skol, Moritz... només fa aproximadament cinc anys que s'elabora i comercialitza cervesa artesana, i en l'actualitat podem trobar 16 empreses que han començat l'aventura alternativa d'elaborar artesanalment aquesta beguda, la regina a l'estiu.

Hui voldria dedicar el meu comentari als projectes que, lligats generalment a l'entusiasme juvenil, estan consolidant-se a la nostra província, i parlar-vos una mica de les cerveses, no sé si totes o me'n deixe alguna que, s'elaboren a les nostre terres més properes i que podem trobar-nos en qualsevol moment, com va passar-me, no fa massa dies, quan visitant Vilafamés, vaig descobrir en un establiment molt a prop de la Roca Grossa,“Bresca: cervesa de mel i romer”.

Borriana, l'Alcora i Castelló, són tres pobles que elaboren cervesa. Ho sabieu?

A Borriana, Vicent Aleixandre i Merxe Vidal, han impulsat un projecte d'elaboració de cervesa amb clementina ecològica: “Citra”, cervesa de qualitat, amb una fina amargor, que no es filtra ni es pasteuritza i que incorpora polsim de pell de clementina. Podeu conèixer una mica més aquest projecte visitant el seu web: http://www.citraborriana.com/

A l'Alcora van ser el duet Pedro i Vicente qui van convertir el seu “hobbie” en negoci i van crear l'empresa Montmirà, elaborant unes cerveses del tipus abadia, com aquelles antigues que elaboraven els monjos a l'interior dels monestirs, obtenint una cervesa de molt alta qualitat i cos fort, de doble fermentació amb molt de cereal, però a la vegada suau en alcohol. En l'actualitat podem trobar-nos amb 5 productes diferents i de nom molt i molt suggerents:
“Tombatossals”, cervesa negra, d'alta fermentació, amb tres cereals, ordi, blat i civada que combina la complexitat dels sabors torrats amb la suavitat dels cereals; “Penyagolosa”, amb 5'7 % d'alcohol, cervesa rubia, de gust profund, amb sabor de les maltes alemanyes, de color fosc intents; “Columbretes”, amb un grau d'alcohol del 4'9, cervesa blanca, de llevat, torrada, tèrbola, amb sabor refrescant i natural. “Font Jordana”, cervesa amb gingebre, roja, de sabor profund, lleugerament amarga i amb matisos molt marcats i, aquella que ha donat peu a tot aquest comentari, “Bresca”, cervesa de mel i romer, d'alta fermentació on predomina la malta pilsen i tres tipus diferents de llúpol. Del color de la mel i de sabor del romer en flor. També podeu saber-ne una mica més navegant pel web: http://www.cervesamontmira.com/

I ací, a la capital, també no fa massa temps va néixer un projecte amb un doble objectiu: crear la primera cervesa artesanal de la ciutat i oferir una beguda natural i de qualitat elaborada seguint els mètodes tradicionals, emprant la combinació de 6 maltes diferents i tres classes de llúpols i llevats. Així va nàixer “Cervesa 2.0” essent els seus creadors Pablo i Noelia que, després d'una experiència Erasmus per Polònia van voler fer realitat els seus somnis, aconseguint un producte refrescant i lleuger, de sabor intens i flaire agradable, que “entra” molt bé a totes hores.

Imaginació i esperit emprenedor per aquests temps difícils; només i per acabar, una suggerència, per a quan un “aplec de cerveses artesanes” a Castelló? Seria un bon reclam i una manera prou fàcil de donar a conèixer-les; altres pobles ho han fet i l'èxit ha estat molt gran. Ara, a l'estiu seria un bon moment, llance la idea...

Els éssers vius, i sobretot les persones, estem exposats al llarg de la nostra vida a una sèrie de malalties que, d'una o altra manera, minven la nostra salud. Algunes d'elles han, estat en la majoria de països, eradicades fruit de la investigació i dels avanços mèdics, cas, per exemple, de la lepra o de la tuberculosi.

Però a la vegada, l'evolució de la pròpia vida fa que apareguen unes altres malalties que fa uns anys eren talment desconegudes. Estem parlant, per exemple, l'estres, les depressions o la tant temuda malaltia del segle XXI, l'alzheimer.

Aquesta és una malaltia que no tant sols arriba a anul·lar a la pròpia persona que la patix, sinó també a tots aquells que el malalt té al seu costat. De manera progressiva la persona amb alzheimer va sofrint un deteriorament de les cèl·lules neuronals i cada vegada l'aïllament del món real es més i més evident, arribant a casos extrems d'entrar en un estat quasi vegetatiu, fent de tots aquells que conviuen amb el malalt un patiment col·lectiu.

Per això, darrerament i cada vegada més, a mesura que la malaltia “ataca” major nombre de persones, per allò de la possibilitat d'assolir una vida cada vegada més llarga, apareixen a les nostres ciutats, diferents associacions que agrupant els familiars d'aquests malalts, no només tracten de conscienciar la societat d'aquest greu problema, sinó que també i fonamentalment mitjançant els anomenats centres de dia, s'encarreguen de donar una mica d'estímul als malalts per retardar la degeneració, a la vegada que “alleugeren” durant unes hores els propis familiars de la càrrega i atenció constant que aquest malalts requerixen.

Aquestes associacions funcionen a través d'aportacions d'uns diners per part dels propis familiars i unes ajudes que, diferents institucions públiques i/o privades aporten pel manteniment d'aquests centres.

La Diputació de Castelló és una entitat que, fins aquest mateix moment, havia estat, no sé si dir capdavantera però si, gran col·laboradora de l'Associació de Familiars d'Alzheimer de Castelló. La crisi que estem patint en els darrers anys ha fet que la institució de la plaça de les Aules, es plantejara unes serioses retallades en les ajudes concedides a les diferents associacions.

L'associació de malalts d'alzheimer, també ha vist retallades les subvencions ha rebre per aquest any 2012 de la Diputació segons va publicar-se ahir mateixa, seran 20.000 els euros que rebran en esta anualitat.

No voldria jo queixar-me ací públicament de si són pocs els diners que l'associació rebrà per part de la Diputació, doncs, naturalment crec, que qualsevol euro que li arribe li serà ben útil i serà ben aprofitat, però si que crida l'atenció, i això voldria destacar en aquest comentari, el fet que si analitzem les altres entitats subvencionades per la pròpia diputació i les quantitats assignades, “canta i molt” que front als vint-mil euros que rebrà l'associació de familiars d'afectats per l'alzheimer, es destinen més de cent-mil euros, concretament es parla de 117.000 euros per subvencionar l'escola taurina.

Els bous com a espectacle, fin i tot el toreig com a professió, mereixen el meu respecte, però voleu dir que és de rebut subvencionar una escola taurina a Castelló amb una quantitat més de cinc vegades superior a l'assignada als familiars de malalts d'alzheimer?

Serà una necessitat tant patent, tant crítica, mantenir l'escola taurina amb aquella quantitat de diners, quan l'associació de malalts d'alzheimer de Castelló està passant els moments més crítics de la seua existència?

Senyor Moliner, president de la Diputació, amic Javier, amb tot el meu respecte, crec has badat una mica. Tal vegada no sigues tu el responsable directe, però si el darrer. Si és així, caldrà veure les intencions de la diputada responsable d'afers socials, Ester Pallardó qui sembla ser la que ha efectuat la retallada a aquesta associació i si és precís esmenar-li la plana. Encara estem a temps i el bon Déu vulga que mai cap de tots dos patiu aquesta malaltia.

És el més natural del món que des de la regidoria de turisme i la de sostenibilitat del nostre ajuntament, els regidors corresponents, la senyora Gallén i el senyor Romero, es preocupen perquè durant tot l'any i més encara en arribar l'estiu, les platges del nostre litoral i els carrers del nostre poble lluïsquen i criden l'atenció dels veïns i forasters, estiguen allò que popularment diem “en perfectes condicions”.

Aquesta supose és la principal raó per la qual, l'estiu passat va fer-se un esforç econòmic i va instal·lar-se al marge de separació que hi trobem entre l'arena i la vorera del passeig d'En Ferrandis Salvador, a la platja del Serradal, un sistema de reg per aspersió que s'encarregara de d'una banda aportar l'aigua necessària per fer créixer les palmeres i bardisses que allí hi ha plantades, i d'altra banda aportara “una mica de verd” fent créixer el gram, la gespa.

Ara, transcorregut un any, es veu clarament com l'aportació contínua d'aigua ha fet que les palmeres i altres plantes cresquen molt ufanes, però, malgrat això, la gespa, no ho ha fet en les mateixes “ganes” i per què us preguntareu?

El motiu és ben senzill i fàcil de descobrir si us acosteu qualsevol vesprada d'aquest estiu, quan el sistema de reg es fica en marxa. Independentment de si l'hora és o no la millor per efectuar el reg, pensant que les 7 o les 8 de la vesprada el passeig està ple de gent, el que podem contemplar és que els aspersors, degut a una manca de manteniment, estan trencats, embossats o mal dirigits, per la qual cosa, es rega tota la vorera i gens ni mica o molt poc la gespa, amb la qual cosa, s'engroguix i acaba morint-se.

Supose que el servei de platja o de jardins que ha de mantenir-los en perfectes condicions només es preocupa de segar quan la minsa part de la gespa a la que arriba l'aigua està alta, no ho sé, però el que està clar es que no es preocupa gens ni mica de passar-se pel passeig quan el sistema de reg està en funcionament, perquè de ser així, veuria ràpidament com l'aigua es malbarata i la gespa no pot créixer uniformement degut a la manca de manteniment dels aspersors. Senyora Gallén, ací té una mica de feina...

D'altra banda llig que el senyor Romero, regidor de sostenibilitat del nostre poble, hui mateix fa unes declaracions en les que afirma que “l'ajuntament de Castelló continua amb el programa d'embelliment de la ciutat”, per aconseguir una ciutat més bonica, essent la última de les accions “la plantació de 400 begònies” repartides entre la font de Castàlia, la plaça de Fadrell i el carrer Navarra.

No vull dir que la idea no siga bona. Les flors a la ciutat sempre donen una “vida especial”, més alegre i acolorida, però, és la begònia la flor que ara cal plantar? És la que dona millor rendiment? En definitiva és la que convé o, és la que interessa al florista o al propi ajuntament?

Dic açò perquè és sabut que aquesta és una planta de flor ornamental sí, però d'ombra lleugera, i que presenta dificultats per tolerar el sol directe i que, plantada a una rotonda o una plaça, difícilment pot tenir futur. No estarem senyor Romero tirant uns diners?

La ciutat i el litoral en perfectes condicions, això és positiu, però ara en època de crisi més que mai, no només cal “fer coses”: reg per aspersió o plantacions, cal després fer un seguiment d'allò que es fa i veure la seua rendibilitat. Cal administrar i bé els pocs diners que les regidories tenen, i, això, vist des de fora, sembla que no s'està fent gens bé. Tant de bo estiga errat i haja de desdir-me d'aquestes paraules, però de moment és una realitat que l'aigua corre totes les vesprades per la vorera del passeig de la platja del Serradal, i d'altra banda ja veurem com “d'ufanes” estaran les begònies d'ací un parell de mesos...