Drosi del Raval

Fa calor, és normal, estem al cor de l'estiu i, ací, a Castelló, a l'agost “és el que toca”, ho ha fet sempre i el veïnat, sempre s'ha queixat; tot i això, malgrat estar en l'època de la calor, el camp, les terres de cultiu i les muntanyes, sembla que cap any han estat tant remalament com aquest estiu.

D'una banda, els incendis forestals de gran envergadura han tornat a atacar, no fa massa setmanes, les nostres muntanyes i diferents termes de l'interior, de l'Alt Palància, han quedat desballestats pel foc, essent les seues conseqüències talment nefastes per les minses economies d'aquells territoris.

D'altra banda matolls i horts abandonats han estat en els darrers dies cremats, voluntària o involuntàriament als voltants del nostre poble. Sense anar més lluny, només cal que us acosteu a la ronda Est, a l'altura del riu sec, a tocar el Pai Lledó i veureu les conseqüències del foc incontrolat de només fa uns dies.

Però no voldria parlar jo hui del perill del foc, ni de la calor d'aquests darrers dies, si més no, el meu comentari vol ser fruit de la reflexió al voltant de l'element líquid que, contribuïx de manera directa o de forma indirecta a que el foc no aparega i cas d'aparèixer a controlar-lo i dominar-lo: l'aigua, i més concretament de l'aigua lliure, dels rius i les fonts que poblen el nostre terme i els dels pobles del voltant.

Per pertànyer a la conca mediterrània no disposem de cap gran riu a les nostres terres i si parlem del Millars, aquest arriba “en escorrims” a les terres de la Plana, no és doncs gens significativa la seua aportació d'aigua als assuts de Vila-real o Almassora. Tampoc els embassaments de Sichar, al terme d'Onda, el de l'Alcora, o Maria Cristina, que recullen les aigües del propi Millars, del riu Llucena o de la Rambla de la Vídua mantenen a hores d'ara, unes quantitats d'aigua gens significatives. Lluny queda aquella notícia que publicava el Mediterràneo, el 22 de juliol del 2003, on podíem llegir: “que el embalse de L´Alcora està al 70%, i el de María Cristina al 57,64%". “La cosa”, ara, 9 anys després està prou malament i... no plou !!!

I la dràstica manca de pluja, que està portant a records lamentables, -el mes de maig va ser el més sec de tota la sèrie històrica-, o que en aquest any hídric (Octubre 2011/Setembre 2012), portem quasi un 40% acumulat de pluja inferior al valor mitjà d'un any normal, ha fet que, l'altra “alegria de la muntanya” que han estat, per molts anys, les fonts també donen pena, llàstima i tristor.

Dóna por caminar per sendes i pistes de les nostres muntanyes, sobretot d'aquelles més properes a Castelló, Borriol, Benicàssim, La Pobla o Vilafamés. La secor ho envaïx tot i les fonts estan... seques.

Aquesta mateixa setmana ho he pogut comprovar personalment. Dues fonts, una emblemàtica, un del fins fa poc principals atractius del paratge del Desert de les Palmes, la font de Sant Josep, que fins no fa massa anys regava l'horta del vell convent, i l'altra, una mica més amagada, a Vilafamés, la fonteta de Mallorca, estan... seques, no ragen ni gota, i malauradament no són l'excepció

El nostre medi ambient més proper es ressent les conseqüències agrícoles, forestals i paisatgístiques són desastroses, caldrà anar pensant en tornar a fer rogatives, necessitem que ploga i ho faça, amb mesura, però ja, la natura dona pena. Només així, les fonts tornaran a rajar, la muntanya reverdirà i caminar per sendes, malgrat la calor de l'estiu, tornarà a ser agradable.

Mentre això arribe, només una advertència, atenció amb el foc, el nostre territori és un polvorí, i si no plou, l'estiu pot arribar a ser dramàtic, Déu no ho permeta !!!!