Drosi del Raval

Trasbalsament

drosi_del_raval — 2013-05-18T08:33:49Z

No ho acabe d'entendre, el nucli d'una comunitat de veïns és generalment l'escala, el d'una associació cultural, esportiva o gastronòmica, el Cau, de la mateixa manera que el punt de reunió o nucli d'una associació veïnal és la seu social, i per extensió la zona d'influència propera a aquella.

L'associació veïnal del “Primer Molí” a Castelló, té la seu a la tinença d'alcaldia de la plaça del mateix nom, la més important del PAI Lledó, de manera que les activitats que du endavant al llarg de l'any es realitzen en aquell local.

Des de fa més de 10 anys aquesta activa associació en arribar el bon temps, el final de curs, per posar en valor tot el que fa, i demostrar al veïnat i demostrar-se a si mateixa i a la municipalitat en què invertixen el seu temps, les quotes dels socis i les subvencions, organitza, igual que fan altres associacions veïnals, -sembla que s'ha posat de moda cada dia més i més-, unes “mostres”, “festes veïnals” o “saraus”, que, naturalment, tenen raó de ser, perquè es fan al barri, al nucli veïnal.

Tanmateix com resulta que “els muntatges” cada vegada són més i més espectaculars i necessiten d'una major infraestructura, no poden realitzar-se a les seus corresponents i, cal buscar llocs alternatius. El primer i més proper i socorregut sempre ha estat el carrer, però les inclemències de l'oratge en més d'una ocasió els hi ha jugat una mala passada i no s'han pogut lluir…

Així, els amics del “Primer Molí”, van anar buscant alternatives “a cobert”, usant en diferents ocasions l'edifici “dels llauradors” de l'avinguda del Lledó, o també "l'Auditori" de la mateixa avinguda, espais que a més a més, “cauen” dins el barri.

No sé quin haurà estat el motiu però per avui mateix, l'associació ha organitzat “una jornada de portes obertes” per presentar i exhibir les activitats realitzades en el present curs, de caire musical, balls, tallers, exposicions… lluny del barri, concretament a l'antiga Pèrgola del Ribalta, que res te a veure amb el propi PAI o zona de l'associació, havent-se de produir un transbassament de materials i persones, a un lloc molt més llunyà del barri que els aconseguits fins ara. Problema de despeses econòmiques de lloguer? D'infraestructura? Possiblement un poc de tot.

Si la finalitat de qualsevol associació veïnal és “fer barri”, quina pinya farà l'associació del Primer Molí, al barri del Ribalta? Aquest trasbalsament no crec beneficie ningú, o si? No vull ser malpensat però no hauran volgut els dirigents de l'associació simplement donar-li pompositat a l'acte, gran propaganda en benefici propi? Tants avantatges porta el anar-se'n "a fer la festa" lluny del nucli del barri? No sé, no sé, no ho veig clar…

De la mateixa manera que sóc partidari que les comissions gaiateres s'hagen de nodrir de membres del mateix sector i no és ètic ni bo per ningú que “es furten representants” d'unes gaiates a altres, que hui pertany a aquesta comissió i demà a aquella altra i que cap de les dues està al meu nucli de residència, de la mateixa manera dic que no estic d'acord amb aquest transbassament, no crec siga positiu que una festa veïnal es realitze fora del barri, pense que aquesta decissió, a la llarga o la curta, serà més perjudicial que encertada.

Res tinc en contra de les activitats pels xiquets, ni les actuacions, tallers o exposicions, que per hui i amb tota seguretat amb molt d'esforç s'han preparat, però m'agradaria que tot això i molt més es fera al barri, doncs aquest és el sentit originari que ha de presentar qualsevol associació veïnal i no voler “estirar més el braç que la màniga”, perquè d'eixa manera, qualsevol dia, per protagonisme, voldrem la Plaça de bous o l'estadi Castàlia; és, naturalment, la meua opinió, que admet pot no ser compartida. Tot i això faig vots perquè la jornada siga tot un èxit.

Dues errades en un únic titular.

drosi_del_raval — 2013-05-15T08:34:16Z

“Errar és d'humans, aprendre és diví, rectificar és de savis”; aquesta sentència és un proverbi popular emprat per excusar a l'altra persona o fins i tot a u mateix amb una certa elegància. Tots al llarg de la nostra vida cometem errades, algunes greus i difícils d'aclarir, altres, la majoria més simples i benèvoles, que com a màxim ens duen a algun malentés o poca cosa més.

La història de la humanitat està plena d'errades. Naturalment, aquelles persones que es dediquen professionalment a “contar coses” ja siguen periodistes, locutors o simples xarraires, estan exposats a cometre més errades i per tant són blanc de més infortunis.

Si l'errada es comesa de manera oral, com les paraules se les emporta el vent, l'equivocació, el “gazapo” que diem en castellà, sembla té menys repercussió mediàtica que quan l'errada apareix en un mitjà escrit, doncs en aquests casos, el poder-la llegir-la i rellegir-la dona més joc.

Darrerament entre les errades orals i les escrites en paper, es produïxen, fruit de l'avanç de les noves tecnologies, aquelles errades “de pantalla”, que podem veure o llegir a través dels ordinadors, tàblets o telèfons mòbils. Són les errades digitals.

S. Calderón és un redactor/a, del magazine “castellónnoticias” propietat de Madiva editorial i Publicitat SL, que té més de 30.000 seguidors al Twiter i al Facebook i al que ahir se li “van colar” en un sol titular dues errades que, tot i ser parcial i ràpidament rectificades van córrer per les xarxes socials despertant més d'un somriure.

La noticia de la qual reproduïsc una “captura de pantalla”, gràcies a la rapidesa de Pepe Meneu que sospitava que l'errada duraria poc, diu textualment al titular: “ El Vila-Real C.F. quiere llenar Castàlia ante el Girona”, dues errades juntes !!!

Naturalment no és que l'equip de futbol que està a un pas d'aconseguir l'ascens a la divisió nacional haja estat castigat amb el tancament del seu estadi del Madrigal, i haja de desplaçar-se a Castelló per jugar el partit, o s'haja enfadat amb la seua afició i hagen pensat jugar aquest important partit contra el Girona a la capital, simplement al redactor/a, a S. Calderón, tal vegada li va trair el subconscient o simplement per allò del “corta y pega”, tant socorregut als mitjans electrònics, va produir-se l'errada.

D'altra banda, parla el titular de “Vila-Real CF”. Vila-real, així escrit i no d'altra manera, és el topònim tradicional del poble i des del 30 de gener del 2007, la forma única i oficial de nomenar el poble. D'altra banda, a la pàgina oficial del club fundat l'any 1923, sempre es parla de “Villarreal CF” i mai de “Vila-Real CF”, simplement aquesta accepció no és oficial, ni per tant reconeguda, ni pel poble ni pel club. Una nova errada.

I si com deia al principi “errar és d'humans” també “rectificar és de savis” i la rectificació no s'ha fet esperar en allò que fa referència a l'estadi i, hui mateix, ja podem veure a la pàgina del magazine www.castellonnoticias.com en portada i com a notícia destacada que el partit es jugarà al Madrigal. Tanmateix seguix l'errada topogràfica i vet per on encara podem llegir “Vila-Real CF”. Hi haurà una nova rectificació?

Siga com siga, només en aquest comentari voldria fer palesa la necessitat de, tot i ser humans, buscar aconseguir la màxima meticulositat i rigor a l'hora de publicar, i a l'hora fer un esforç per acabar amb la persistència, no necessàriament malintencionada dels detalls erronis que nodrixen els articles.

Què queda de pietat?

drosi_del_raval — 2013-05-11T19:36:15Z

No sé si encara existeix, però d'existir tinc l'absoluta seguretat que després de tot el que està passant en els darrers anys, de pietat en tindrà ben poca. Després de més de 100 anys d'història, el “Monte de Piedad” ha quedat en l'oblit i amb ell l'esperit humanista i socorrista del seu fundador, allà pel 1888, Joan Baptista Cardona i Vives, que per evitar la usura va fer possible l'aparició del “Monte de Piedad de Castellón de la Plana” i, amb posterioritat al mateix solar que va ocupar la seua vivenda familiar, al cantó de Cavallers i Colom, a tocar de la plaça de l'Herba, va construir-se l'edifici de la “Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Castellón”.

Els Monts de Pietat o montepios, van nàixer al segle XV a Itàlia, a iniciativa dels franciscans, com a font perpètua de socors pels necessitats i que perseguia com a objectiu principal de la seua activitat, alleugerar mitjançant el préstec en penyora, les necessitats de totes les classes socials, especialment les menys afavorides, de manera que els més pobres podien obtindre en un moment determinat algunes quantitats en metàl•lic deixant en penyora les seues pertinences i així poder satisfer les seues necessitats més primàries.

Tal vegada els precursors d'aquests Monts de Pietat foren els pòsits, institucions municipals creades per auxili entre els treballadors mitjançant uns préstecs en moments d'infortuni, en unes condicions mediàtiques.

La característica principal dels “Monts de Pietat” des del moment de la seua creació era la concessió del préstec de manera gratuïta, sense interés, garantits amb joies i altres objectes de valor. Aquest esperit de frenar la usura, va estar present a Espanya des de la creació de la primera institució, allà pel 1702, el Mont de Pietat de Madrid , sent també l'esperit que va moure el benefactor Cardona Vives a crear el de Castelló.

Però a mesura que les circumstàncies socioeconòmiques van anar canviant, van crear-se en els propis Monts de Pietat les Caixes d'Estalvi, per fomentar aquest entre les classes més humils, traslladant l'estalvi popular envers la inversió i derivar els rendiments envers la realització de tasques socials.

Així el 1900 es funda per iniciativa de Joaquim Marqués, Ricard Català i Lluís Giner la “Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Castellón” que, lligada a l'expansió i consolidació del cultiu de la taronja, va tenir un creixement prou ràpid, de manera que, prompte va concedir préstecs per la construcció, contribuint al creixement urbanístic de la ciutat.

Per més de 90 anys, el Monte de Pietat i la Caixa d'Estalvis de Castelló van mantenir una economia sanejada, de manera que el Monte de Pietat seguia tenint la seua funció benefactora, la Caixa la seua funció de gestora d'estalvis i l'obra social de la Fundació Caixa Castelló la seua tasca cultural. Tot semblava correcte.

Però la crisi va començar a traure el nas al nostre País i la Caixa d'Estalvis de València va fagocitar el 1991 a la Caixa castellonenca, amb una absorció que, després s'ha sabut, només tenia com a finalitat darrera, contribuir a “treure del forat” a l'entitat valenciana. Això va suposar el començar a perdre la identitat, el primer pas, el canvi de nom: ara erem Bancaixa i des d'aleshores ençà el caràcter beneficosocial primer i el desenvolupament econòmic després, van anar en clara decadència.

D'ahí a l'aparició de Bankia, març del 2011 i la seua posterior nacionalització, maig del 2012, tot van ser despropòsits i, a hores d'ara, més de 30.000 famílies que, des de fa anys, han depositat en total confiança els seus estalvis en l'entitat financera més apreciada de tota la ciutat, estant, estem veient com “restem atrapades” i no ningú té ni un mínim de pietat.

Situació esquizofrènica, en poc més de 100 anys, hem passat dels préstecs de manera gratuïta, a perdre les pròpies vivendes en molts casos i en molts altres tot el capital dipositat, fruit dels estalvis de tota una vida. Pietat? Socor? Lladres és la paraula !!!

Indignació als carrers.

drosi_del_raval — 2013-05-10T17:05:47Z

“Con zapato muy justo, nadie anda a gusto”, així diu un refrany castellà que hui em ve com anell al dit. Ahir a la vesprada, la indignació va fer sortir al carrer, altra vegada, desenes de milers de persones en més de 30 ciutats espanyoles, convocades de manera conjunta, per primera vegada a la història d'Espanya, per professors, alumnes i pares i de totes les etapes educatives, des d'infantil fins la universitat, per demanar conjuntament allò que ve demanant-se des del moment inicial que va conéixer-se el seu contingut, la retirada del projecte de Llei Orgànica de Qualitat de l'Educació, tristament coneguda per tots ja com la LOMCE o llei Wert.

Va escollir-se el 9 de maig per protestar contra “les retallades” però també contra la corrupció que escombra l'escena política i econòmica del nostre país des de les altes institucions fins les administracions locals més menudes. “El teu sobre és la meua retallada” podia llegir-se en un cartell que en un moment i a una cadena televisiva nacional vaig poder veure quan s'informava d'una de les manifestacions, i que, resumia molt bé l'esperit de la mateixa.

La protesta va ser doble. Al llarg de la jornada laboral “una vaga” amb un seguiment desigual a Castelló, que jo xifraria en un 50% global, tal vegada lluny del 70% que diuen els sindicats i per descomptat també molt superior al 22% que admet la Conselleria, fruit de les necessitats econòmiques,- els docents no estem per seguir perdent part del sou-, i d'altra “una manifestació” de rebuig a la reforma, que eixa si, ací a casa nostra, al nostre poble, com a la resta del País, va tenir un recolzament extraordinari.

Amb pancartes com “Rajoy, tus hijos, ¿en qué cole estudian?” o “No volem la llei Wert sinó una de tots”, des de la plaça Maria Agustina fins la Conselleria d'Educació, recorrent el centre de la ciutat, pares, mares, alumnes, professorat i ciutadans en general, van voler recolzar aquesta mobilització. És veritat que la meteorologia va acompanyar i contribuir a l'èxit, però quan són tantes, més de 10.000, les persones que en un poble no massa gran com el nostre, demanen un procés de diàleg per arribar al consens, una dimissió d'un ministre, una retirada d'una llei i un stop a les retallades educatives, alguna raó tindran, no pensen vostés també així?

No som a Castelló massa llançats a l'hora de manifestar-nos. Convocatòries hi ha moltes, però capaces d'omplir els carrers, d'ajuntar tanta gent, no hi ha massa. Tal vegada la darrera multitudinària fou la que va convocar-se al febrer del 2012 per reclamar “el retorn” de les emissions de TV3, qualificada de consens, doncs tots els sectors econòmics, socials i culturals van unir les seues veus.

Ara, ahir, novament, en aquesta ocasió per fer front comú a una llei educativa, la vuitena des que hem recuperat la democràcia, nascuda sense consens ni recolzaments polítics ni socials, una llei que, després del rebuig majoritari, -a moltes ciutats les manifestacions van qualificar-se d'històriques-, el Govern hauria de retirar i abordar el diàleg, doncs en un context de greus retallades educatives, la comunitat escolar, percebem la proposta com una norma que, finalment, de portar-se a termini, deixarà a la cuneta a molts alumnes de sectors desfavorits i no ajudarà gens ni mica a aconseguir millorar el fracàs del nostre sistema educatiu.

Senyors del PP, senyors del govern, senyor Wert, senyor Rajoy, una llei contra tot i contra tots, sense consens ni diàleg, amb un dictamen negatiu del propi Consell d'Estat, mai pot ser “bona per tots els espanyols” i per tant, si s'aprova algun dia, “per drets de conquesta, per majoria a les urnes”, li podem augurar sense por a equivocar-nos, tindrà un curt recorregut, i això, com Vostés entendran, només cal girar la vista un poc enrere, no és bo per ningú.

Postposar la seua aprovació en Consell de Ministres sembla un triomf dels manifestants, però no és cap solució, aquella passa per buscar un consens que permeta evitar un nou conflicte, unes noves protestes, una encara major indignació als carrers d'Espanya, de la qual tots, Vostés els primers, en un futur no massa llunyà haguem de penedir-nos.

Anell verd.

drosi_del_raval — 2013-05-08T16:32:38Z

No va ser el tema estrella del cinqué i darrer fòrum que ahir va celebrar-se a les instal•lacions del Planetari del Grau per recollir les opinions dels veïns i incloure-les en el futur reglament urbanístic de la ciutat.

Tot i no ser el tema principal si va meréixer comentaris per part d'algunes de les 50 persones que van participar en aquesta sessió. El futur de l'agricultura o l'agricultura del futur, la millora de la façana litoral o l'ordenació de la marjaleria, tal vegada van suscitar més intervencions, propostes i comentaris, però jo voldria dir la meua avui sobre la possible creació d'un cinturó verd a la ciutat, allò que en altres localitats ja existeix i que també s'anomena anell verd.

Tenim la sort de viure en una ciutat no massa gran ni tampoc amb una orografia complicada, la qual cosa facilita i molt la possibilitat d'aconseguir un anell verd, un conjunt de parcs periurbans d'alt valor ecològic i paisatgístic que, enllaçats estratègicament mitjançant corredors eco-recreatius, poden fer la delícia de veïns i forasters.

Penseu que açò és “somniar rotllos”? Doncs no, si en altres llocs amb dificultats inicials prou més difícils de véncer que a Castelló, s'ha pogut aconseguir, per què ací no? Tot és qüestió de voluntat.

Només cal fixar-se en l'ambiciós projecte, avui ja realitat visitable a Vitòria. Aquesta ciutat ha estat capaç en pocs anys de restaurar i recuperar la seua perifèria, des d'un punt de vista ambiental i social, creant una gran àrea verda d'us recreatiu al voltant de la ciutat, amb actuacions ecològiques i paisatgístiques, apareixent 5 parcs entrellaçats per un sistema de corredors ecològics, que oferixen diferents possibilitats, des del simple passeig fins a ser aula didàctica per la realització d'activitats educatives i de sensibilització ambiental, anell que presenta un fàcil accés des de diferents punts del centre urbà ja siga a peu o en bicicleta.

I no penseu que el cas de Vitòria és aïllat, també els veïns de Saragossa o Bilbao gaudixen d'anells verds. En el primer cas i aprofitant les infraestructures creades per l'expo del 2008 s'ha creat un cinturó que articula els distints espais verds de la ciutat amb diferents subanells i ramificacions; en el cas de Bilbao, el seu anell circumval•la tota la ciutat, amb més de 40 quilòmetres de longitud, al llarg del qual s'assenyalen amb referències diferents els llocs d'interés, rutes complementàries i informació en general.

Com veieu tot és qüestió de voluntat, de voluntat i de diners. En el cas de Castelló, diners no crec en feren falta massa, tenim una infraestructura prou estable i diferents paratges naturals prou ben conservats. Aleshores és qüestió de voluntat i d'un xicotet esforç per unir amb una xarxa lògica de senders i itineraris tots aquests indrets.

Ara, en els propers mesos, podem veure si les aportacions als fòrums d'urbanisme han servit per alguna cosa. La creació d'aquest anell verd a Castelló podria ser una de les primeres accions a realitzar. Serà així? Apareixerà com a acció prioritària aquesta en les conclusions que s'han de fer públiques el proper mes de juny? Temps per venir… futur !!!