MANIFEST GRUP DE TREBALL SOBRE DISCAPACITAT DE LA FUNDACIÓ ISONOMIA

Notícies d'interés sobre diversitat funcional, Altres escrits Enviar opinión »

Castelló de la Plana, 3 de desembre de 2014.

Com cada any, avui es commemora el Diada Internacional de les Persones amb Discapacitat, jornada instituïda per Nacions Unides en 1982 amb el propòsit d'ajudar a entendre les qüestions relacionades amb la discapacitat, els drets de les persones que la manifesten i els beneficis que es derivarien de la integració d'aquestes en tots i cadascun dels aspectes de la vida política, social, econòmica i cultural de les seues comunitats.

I també, com cada any, hem de seguir denunciant els greuges que afecten a les persones amb discapacitat. El Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) per dues vegades ha anul•lat el Decret 113/2013, de 2 d'agost, que establia el règim i quanties dels preus públics a percebre en l'àmbit dels serveis socials, per estimar que el copagament s’ha de regular com a taxa perquè aquest servei és «objectivament indispensable per a poder satisfer les necessitats bàsiques de la vida personal o social dels particulars». Així que el Consell, insensible a les protestes de les persones afectades, ja ha anunciat que va a regular per llei el copagament aplicat a les persones majors o amb discapacitat que són usuàries de serveis de residències o centres de dia gestionats per la Generalitat, per a convertir-lo en una taxa. Amb aquesta mesura, simplement s'assegura que podrà continuar esplomant encara més les paupèrrimes economies d’aquelles persones que més necessitats de suport tenen.

D'altra banda, el president del Generalitat Valenciana va anunciar una baixada d'impostos que, va afirmar, beneficiarà a «tota la ciutadania». Així mateix va declarar que ja no va a exigir més sacrificis als valencians (i se suposa que també a les valencianes). Tot açò dóna motiu a pensar que el Molt Honorable President no inclou a les persones amb discapacitat en situació de dependència entre aquesta «ciutadania». I si no és així, que explique si l'aplicació del copagament a aquestes dones i homes que usen els serveis assistencials públics a causa de les seues circumstàncies personals que fan necessària una atenció contínua, en molts casos durant les 24 hores, no és un greuge i un atac directe a la mínima qualitat de vida a la qual tenen dret com a ciutadanes i ciutadans. Perquè a aquestes persones la baixada d'impostos no els va a representar cap millora en les seues economies; doncs la gran majoria d'aquestes perceben pensions i prestacions per sota de la quantia del salari mínim i després d'abonar el copagament només els queda una quantitat ínfima per a fer front a les seues despeses personals, entre les quals es troben les dels medicaments, roba, productes de condícia, etc., quedant-se sense diners per a poder mantenir una mínima vida social, anar al cinema o assistir a qualsevol altre espectacle.

I per si no foren bastant oprobi aquest copagament i les retallades patides durant els últims anys, també van eixint a la llum els casos de malversació de cabals públics, així com l'ús –o abús- de mitjans, recursos o personal en benefici propi per part de persones amb i sense discapacitat que exercien –i en algun cas encara ho fan- càrrecs importants en entitats públiques de l'àmbit de la discapacitat. I, com tristament és habitual en temes relacionats amb la corrupció i el malbaratament, la Comunitat Valenciana és de les que més casos es descobreixen.

La Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat està encara molt lluny de significar un factor que incidisca de manera positiva en l'esdevenir diari d'aquestes ciutadanes i ciutadans. De la mateixa manera que el dret a una vida independent, dret reflectit en aquesta Convenció, està lluny de ser una possibilitat per a moltes dones i homes per la falta d'accessibilitat als recursos i suports necessaris per a poder desenvolupar-la.

Per a acabar recordarem el lema de la Marxa no competitiva per la Igualtat d'Oportunitats de les Persones amb Diversitat Funcional que durant set edicions va recórrer els carrers de Castelló de la Plana proclamant que la diversitat i la igualtat són valors innegociables:

«Totes les persones som diferents. Totes les persones som iguals»

La violencia contra las mujeres con discapacidad

Notícies d'interés sobre diversitat funcional, Altres escrits Enviar opinión »
Todas las personas de bien tendríamos que tener conciencia de que la violencia de género es una de las lacras más vergonzosas y dolorosas que arrastra la humanidad y que todavía es más penosa de soportar cuando se produce en una sociedad moderna y -supuestamente- civilizada como es la nuestra. Si, cuando menos, muchos casos salen a la luz y, a veces, se evita que avancen hasta el desenlace irreparable del femicidio. Pero una inmensa mayoría de las situaciones de violencia hacia las mujeres, si no derivan en episodios de violencia como desgraciadamente es tan habitual en el Estado español, quedarán por siempre jamás en la oscuridad más perversa, ya sea por carencia de pruebas o porque las víctimas y su entorno tienen miedo a las represalias que puedan sufrir si denuncian. El índice de los casos de violencia conocidos no baja con el transcurrir de los años a pesar de la existencia de programas de prevención y de intervención que, vistos los resultados, parece que no son suficientemente efectivos ni suficientes, o es que no se aplican como haría falta. Sin olvidar los factores sociales o culturales que propician el ejercicio de la violencia contra las mujeres, quizás porque vivimos en una sociedad que no es capaz de transmitir los valores de la igualdad, la no violencia, el respeto a la diversidad y tantos otros que mejorarían la convivencia. Una parte todavía mucho más oculta de la violencia de género es la que sufren las mujeres con discapacidad, manifestada tanto con agresiones físicas como maltratos psicológicos. El Comité Español de Representantes de Personas con Discapacidad (CERMI) ha apuntado que algunos aspectos claves de la Ley de Violencia de Género hay que modificarlos. Una de sus propuestas es la incorporación de indicadores de género y discapacidad en la recopilación de datos y estadísticas sobre violencia, puesto que, ahora mismo, no hay información estadística sobre el número de mujeres con discapacidad que sufren malostratos físicos y psicológicos, a pesar de que se estima que la cifra es elevada y que estas mujeres tienen cinco veces más de probabilidades de ser víctimas de violencia que el resto de población femenina. Así mismo, el CERMI recuerda que tanto la esterilización forzosa como el aborto coercitivo se siguen practicando, sobre todo en el caso de las mujeres y niñas con discapacidad intelectual o psicosocial, sin tener en cuenta su opinión ni pedir su consentimiento, aduciendo que se aplican por su bienestar, y afirma que estas prácticas tienen que estar consideradas formas de violencia contra la mujer porque estos actos pueden llegar a equivaler a la tortura. La mencionada entidad también cree necesario ampliar el concepto de violencia contra las mujeres y las niñas adoptando la redacción del Consejo de Derechos Humanos de Naciones Unidas que dice que la violencia contra las mujeres y las niñas con discapacidad contempla, no solamente la infligida por la pareja o cónyuge, sino también aquella que proceda de otros miembros del entorno familiar e institucional (la ejercida por cuidadores y cuidadoras), puesto que son quienes más fácil acceso tienen a su intimidad, en especial en el caso de las niñas. Los recursos para combatir la violencia hacia las mujeres son limitados y poco accesibles para las mujeres con discapacidad, tanto por razones socioculturales como físicas (por ejemplo las barreras arquitectónicas de las casas de acogida). Las administraciones públicas tendrían que tomar conciencia de que estas mujeres que son víctimas por partida doble -por razones de género y por su discapacidad- necesitan que se apliquen medidas especiales y que sean efectivas para evitar su indefensión ante el terrorismo machista. Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot ---- Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia (Publicado al VOX UJI 24/11/2014)

MANIFEST DEL GRUP DE TREBALL SOBRE DISCAPACITAT ISONOMIA 2013

Notícies d'interés sobre diversitat funcional Enviar opinión »
MANIFEST DEL GRUP DE TREBALL SOBRE DISCAPACITAT ISONOMIA 3 de desembre de 2013 Diada Internacional de les Persones amb Discapacitat Les paraules parlen del món. Més encara: les paraules fan el món en què vivim. Com deia no recordem qui, els límits del seu món eren els límits del seu llenguatge. No existeix, per als humans, un món sense paraules: pronunciades, signades o dibuixades. Paraules com llibertat, com igualtat, com fraternitat conduïren el món a l’Era Contemporània. No existeixen les paraules importants “neutrals”, quan expressem una paraula ens comprometem amb el seu significat; si canviem la paraula, canviem el compromís. Al llarg de dècades hem vist com les paraules que es referien a nosaltres anaven canviant. Hem cregut amb força que anaven evolucionant, d’una manera que feia irreversible el canvi que acompanyava la paraula. La visió que el món anava tenint dels problemes que ens afectaven anava canviant amb cada nova paraula que s’introduïa. El món va anar abandonant aquell concepte tan dur amb què ens senyalaven abans per incorporar el de minusvàlids en la LISMI de 1982, una de tantes lleis que han quedat en el camí, sense desplegar-se com calia. Després ens vam adonar que el nostre valor era com el de qualsevol altra persona. Aparegué el concepte de discapacitat, substantivant la persona «portadora del dèficit». Darrerament hem descobert que la «discapacitat» no la porta la persona, sinó que apareix per una falta d’adequació de l’entorn a les necessitats de moltes persones. Fa cinc anys l’Estat espanyol va signar la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, assumint aquest concepte com a transitori i que designa, efectivament, a les persones que, «en interactuar amb diverses barreres, tenen impediments per a participar plenament i efectivament en la societat, en igualtat de condicions amb les altres». I això ho diu l’article 1. Fa poc vam escoltar a un dels ministres amb més pes en el Govern tornar a usar la paraula minusvàlid, la qual resta clarament obsoleta precisament per la seua significació «d’incompetència o menor vàlua per a la participació social», oblidant –volem imaginar que involuntàriament- que si la nostra participació social es veu minvada és, precisament, pel retorn de les barreres que ens impedeixen aqueixa participació. Barreres sempre n’han hagut, és cert! I quan més enrere mirem, de més grans en veurem. Però també és cert que havíem arribat a creure que aquells conceptes de llibertat, igualtat i fraternitat, que s’havien expressat amb vocació de canviar la Història, per fi s’arribaven a universalitzar. Semblava que conforme anàvem avançant en el temps, les barreres anaven esfondrant-se gràcies a l’augment de la sensibilitat –guanyada amb la nostra lluita- de la societat. Pensàvem també que, en aquesta història, el personal polític escoltava la sensibilitat de la ciutadania. Les paraules no són innòcues. Fan bé o fan mal. Perpetuen imatges negatives d’aquelles persones a qui es refereixen i les estigmatitzen o, al contrari, reconeixen els seus drets i es comprometen amb elles. Ningú hem elegit les barreres amb les quals ens topem. Però el fet és que les tenim. I el fet de tenir-les ens obliga a intentar enderrocar-les. La comunitat internacional, mitjançant la Convenció, i l’Estat del qual som ciutadanes i ciutadans, en signar-la, ens ha reconegut el dret a esfondrar-les. No s’hi val que, ara, ens diguen que això era abans; que, de sobte, ens hem convertit en “una despesa social” que cal minimitzar. Un altre exemple –i ja en van no sabem quants!- de com se’ns considera a les persones amb diversitat funcional des de la política és el Decret del 2 d’agost del present any, de la Conselleria de Benestar Social, en el qual s’incrementen les quantitats econòmiques que s’han d’aportar per tal de rebre serveis que ens haurien de correspondre pel simple fet de ser ciutadans i ciutadanes i pagar-hi impostos. En el cas d’aquelles persones que forçosament han de viure en residències, aquesta “aportació” pot arribar a deixar-les amb només 101€ disponibles a les seues butxaques per passar-hi el mes. És a dir, amb aquests 101€ hauran de pagar-se la roba, les reparacions de les ajudes tècniques personals, així com aquelles xicotetes coses que ajuden a mantenir la il•lusió que la nostra vida és tan digna com la de qualsevol altra persona. Ara, dubtem molt que amb aquesta quantitat es puguen comprar la roba que els agrada, seguir anant al cinema, fer-se un refresc, practicar un esport adaptat o, de tant en tant, anar-hi al futbol. A més, sembla tota una presa de pèl que, per les mateixes dates en què es certificava la nostra roïna econòmica i se’ns ofegava socialment, la mateixa conselleria publicava normes per al desplegament del Pla contra l’Exclusió Social, previst per al trienni 2011-2013. Serà qüestió d’ineptitud o és pura i dura hipocresia? Potser vivim en una realitat perversa: mentre el nombre de persones que hem de lluitar per tombar les barreres creix, les polítiques que han d’emparar el nostre dret ens retallen la nostra capacitat de supervivència. I la paraula supervivència no l’hem escrita sense voler: el risc d’empobriment que estem sofrint creix a passes gegantines. Estem en perill, i, per tant, no consentirem que els i les responsables passen per la vora, amb les mans a les butxaques, com si res d’això anara amb ells i elles. El sector pressupostari que s’hauria d’ocupar de defensar els nostres drets ha estat retallat entre un 60 i un 70%. Programes de rehabilitació i d’ocupació s’han vist minvats, en alguns casos, fins a desaparèixer per complet: no hi ha pressupost, diuen. Mentrestant, es perdonen els deutes de la banca, pugen els sous de tota mena de personal polític i sicaris mediàtics, augmenta el pressupost de Defensa i les assignacions als partits polítics. No ho entenem! Algú ens ho hauria d’explicar. I encara volguérem que el nostre clam sonés més fort quan parlem de la infància. El nostre col•lectiu està passant-les magres, qui ho negarà? Però les barreres que s’alcen enfront dels xiquets i xiquetes amb discapacitats encara són més altes: són criatures més indefenses i la seua veu és més feble. El colp que estan rebent és tremend! No només en educació –l’espai natural de les generacions menudes i on se’ls estant escatimant els mínims per a la seua inclusió-, sinó especialment en els espais d’oci i l’àmbit de la salut. Fa no gaires anys sentíem l’obligació de mostrar solidaritat amb la infància de l’anomenat Tercer Món, els països empobrits per l’imperialisme capitalista més salvatge; avui, és una trista realitat que també hem de bolcar la nostra solidaritat i el nostre compromís més ferm amb les xiquetes i els xiquets que tenim ben a prop que veuen feroçment amenaçada, no ja la seua felicitat i la seua dignitat –dos dels drets humans més innegables a la infància-, sinó com dèiem abans, la seua pròpia supervivència. Avui celebrem la nostra consciència, les nostres ganes de que les nostres paraules ressonen. Amb signes manuals, amb imatges o amb veu cal que ens fem sentir. El silenci i la invisibilitat rarament són bons companys de viatge per viure una vida castigada. Cal que parlem, que escrivim, que dialoguem, que protestem. De DRETS –sí, en majúscules-, i de política, i d’independència personal, i de les nostres ciutats, de les nostres escoles, dels nostres espais de lleure, dels nostres habitatges, de la nostra sexualitat. Sí, també del nostre dret a ser vistos com éssers sexuals. La nostra veritat val tant com la de qualsevol altra persona (no és en cap cas minusvàlida). Per tant, lluitar per la paraula, pel dret a cridar, pel dret a dir «lladre» o «assassina» a qui es comporta com a tal, i dir «amic» i «amiga», «estimat» i «estimada» a qui ho és, és la manera per la qual optem avui per a dir que: "Totes les persones som diferents. Totes les persones som iguals" -------------------------------------------------------------------------------------------------------------- MANIFIESTO DEL GRUPO DE TRABAJO SOBRE DISCAPACIDAD ISONOMIA 3 de diciembre de 2013 Día Internacional de las Personas con Discapacidad Las palabras hablan del mundo. Más aún, las palabras hacen el mundo en que vivimos. Como decía no recordamos quien, los límites de su mundo eran los límites de su lenguaje. No existe, para los humanos, un mundo sin palabras: pronunciadas, firmadas o dibujadas. Palabras como libertad, como igualdad, como fraternidad condujeron al mundo a la Era Contemporánea. No existen las palabras importantes “neutrales”. Cuando expresamos una palabra nos comprometemos con su significado; si cambiamos la palabra, cambiamos el compromiso. A lo largo de décadas hemos visto como las palabras que se referían a nosotros y a nosotras iban cambiando. Hemos creído con fuerza que iban evolucionando, de una manera que hacía irreversible el cambio que acompañaba a la palabra. La visión que el mundo iba teniendo de los problemas que nos afectaban iba cambiando con cada nueva palabra que se introducía. El mundo fue abandonando aquel concepto tan duro con el que nos señalaban antes para incorporar el de minusválidos en la LISMI de 1982, una de tantas leyes que han quedado en el camino, sin desarrollarse como se debía. Después nos dimos cuenta de que nuestro valor era como el de cualquier otra persona. Apareció el concepto de discapacidad, substantivando a la persona «portadora del déficit». Últimamente hemos descubierto que la «discapacidad» no la lleva la persona, sino que aparece por una falta de adecuación del entorno a las necesidades de muchas personas. Hace cinco años el Estado Español firmó la Convención Internacional sobre los Derechos de las Personas con Discapacidad, asumiendo este concepto como transitorio y que designa, efectivamente, a las personas que, «al interactuar con diversas barreras, tienen impedimentos para participar plenamente y efectivamente en la sociedad, en igualdad de condiciones con las otras». Y esto lo indica el artículo 1. Hace poco escuchamos a uno de los ministros con más peso en el Gobierno volver a usar la palabra minusválido, la cual queda claramente obsoleta precisamente por su significación «de incompetencia o menor valía para la participación social», olvidando –queremos imaginar que involuntariamente- que si nuestra participación social se ve menguada es, precisamente, por el regreso de las barreras que nos impiden esa participación. Barreras siempre han existido, ¡es cierto! Y cuando más atrás miramos, de más grandes vemos. Pero también es cierto que habíamos llegado a creer que aquellos conceptos de libertad, igualdad y fraternidad, que se habían expresado con vocación de cambiar la Historia, al fin se llegaban a universalizar. Parecía que conforme íbamos avanzando en el tiempo, las barreras iban derrumbándose gracias al aumento de la sensibilidad –ganada con nuestra lucha- de la sociedad. Pensábamos también que, en esta historia, el personal político escuchaba la sensibilidad de la ciudadanía. Las palabras no son inocuas. Hacen bien o hacen mal. Perpetúan imágenes negativas de aquellas personas a quienes se refieren y las estigmatizan o, por el contrario, reconocen sus derechos y se comprometen con ellas. Nadie hemos elegido las barreras con las cuales nos encontramos. Pero el hecho es que las tenemos. Y el hecho de tenerlas nos obliga a intentar derrocarlas. La comunidad internacional, mediante la Convención, y el Estado del cual somos ciudadanas y ciudadanos, en firmarla, nos ha reconocido el derecho a derrumbarlas. No nos vale, pues, ahora, que nos digan que esto era antes; que, de pronto, nos hemos convertido en “un gasto social” que hace falta minimizar. Otro ejemplo –¡y ya van no sabemos cuántos!- de cómo se nos considera a las personas con diversidad funcional desde la política, es el Decreto del 2 de agosto del presente año, de la Conselleria de Bienestar Social, en el cual se incrementan las cantidades económicas que se tienen que aportar para poder recibir servicios que nos deberían corresponder por el simple hecho de ser ciudadanos y ciudadanas y pagar impuestos. En el caso de aquellas personas que forzosamente deben vivir en residencias, esta “aportación” puede llegar a dejarlas con tan solo 101€ disponibles en sus bolsillos para pasar el mes. Es decir, con estos 101€ tendrán que pagarse la ropa, las reparaciones de las ayudas técnicas personales, así como aquellas pequeñas cosas que ayudan a mantener la ilusión de que nuestra vida es tan digna como la de cualquier otra persona. Ahora, dudamos mucho que con esta cantidad se puedan comprar la ropa que les gusta, seguir yendo al cine, tomarse un refresco, practicar un deporte adaptado o, de vez en cuando, ir al fútbol. Además, parece toda una tomadura de pelo que, por las mismas fechas en que se certificaba nuestra ruina económica y se nos asfixiaba socialmente, la misma Conselleria publicaba normas para el desarrollo del Plan contra la Exclusión Social, previsto para el trienio 2011-2013. ¿Será cuestión de ineptitud o es pura y dura hipocresía? Quizás vivimos en una realidad perversa: mientras el número de personas que debemos luchar para tumbar las barreras crece, las políticas que deben amparar nuestros derechos nos recortan nuestra capacidad de supervivencia. Y la palabra supervivencia no la hemos escrito sin querer: el riesgo de empobrecimiento que estamos sufriendo crece a pasos agigantados. Estamos en peligro y, por lo tanto, no consentiremos que los y las responsables pasen por nuestro lado, con las manos en los bolsillos, como si nada de esto fuera con ellos y ellas. El sector presupuestario que tendría que ocuparse de defender nuestros derechos ha sido recortado entre un 60 y un 70%. Programas de rehabilitación y de empleo han sido reducidos hasta, en algunos casos, desaparecer por completo: no hay presupuesto, dicen. Mientras tanto, se perdonan las deudas de la banca, suben los sueldos de toda clase de personal político y sicarios mediáticos, aumenta el presupuesto de Defensa y las asignaciones a los partidos políticos. ¡No lo entendemos! Alguien nos lo tendría que explicar. Y aún quisiéramos que nuestro clamor sonara más fuerte cuando hablamos de la infancia. Nuestro colectivo está pasándolas duras, ¿quien lo negará? Pero las barreras que se levantan ante los niños y las niñas con discapacidades todavía son más altas: son criaturas más indefensas y su voz es más débil. ¡El golpe que están recibiendo es tremendo! No solo en educación –el espacio natural de las generaciones pequeñas y donde se les están escatimando los mínimos para su inclusión-, sino especialmente en los espacios de ocio y el ámbito de la salud. Hace no demasiados años sentíamos la obligación de mostrar solidaridad con la infancia del denominado Tercer Mundo, los países empobrecidos por el imperialismo capitalista más salvaje; hoy, es una triste realidad que también debemos volcar nuestra solidaridad y nuestro compromiso más firme con las niñas y los niños que tenemos muy cerca que ven ferozmente amenazada, no ya su felicidad y su dignidad –dos de los derechos humanos más innegables a la infancia-, sino como decíamos antes, su propia supervivencia. Hoy celebramos nuestra conciencia, nuestras ganas de que nuestras palabras resuenen. Con signos manuales, con imágenes o con voz hace falta que nos hagamos oír. El silencio y la invisibilidad raramente son buenos compañeros de viaje por vivir una vida castigada. Hace falta que hablemos, que escribamos, que dialoguemos, que protestemos. De DERECHOS –sí, en mayúsculas-, y de política, y de independencia personal, y de nuestras ciudades, de nuestras escuelas, de nuestros espacios de ocio, de nuestras viviendas, de nuestra sexualidad. Sí, también de nuestro derecho a ser vistos como seres sexuales. Nuestra verdad vale tanto como la de cualquier otra persona (no es en ningún caso “minusválida”). Por lo tanto, luchar por la palabra, por el derecho a gritar, por el derecho a decir «ladrón» o «asesina» a quien se comporta como tal, y decir «amigo» y «amiga», «querido» y «querida» a quien lo es, es la manera por la cual optamos hoy para decir que: "Todas las personas somos diferentes. Todas las personas somos iguales"

CONVOCATÒRIA DE LA VII MARXA NO COMPETITIVA POR LA IGUALDAD DE LAS PERSONAS CON DIVERSIDAD FUNCIONAL

Notícies d'interés sobre diversitat funcional, Altres escrits Enviar opinión »
ISONOMIA I ADFU CONVOQUEN UNA NOVA EDICIÓ DE LA MARXA NO COMPETITIVA PER LA IGUALTAT D'OPORTUNITATS DE LES PERSONES AMB DIVERSITAT FUNCIONAL. La Fundació Isonomia de la Universitat Jaume I de Castelló, a través del seu Grup de Treball sobre Discapacitat, i l'Associació Diversitat Funcional Universitària (ADFU) informen que s'ha convocat la VII edició de la Marxa no competitiva per a la igualtat d'oportunitats de les persones amb diversitat funcional “Totes les persones som diferents. Totes les persones som iguals”, que tindrà lloc el diumenge 3 de novembre a Castelló de la Plana. ADFU, responsable d'organitzar aquest esdeveniment amb el suport de la Fundació Isonomia, assenyala que els objectius principals de la Marxa són conscienciar a la societat que la diversitat funcional no és inherent a la persona que la manifesta, sinó que és producte de la manca d'igualtat d'oportunitats i de tracte, reals, així com exigir la correcta implementació de la legislació que ateny directament a les persones amb discapacitat. D’altra banda, la difícil situació econòmica que pateix el col·lectiu, derivada de les retallades que no cessen d'implementar-se des de les diferents administracions i que afecten tant als serveis socials com a les prestacions econòmiques, fan que la “Marxa no competitiva per a la igualtat d'oportunitats de les persones amb diversitat funcional” també es convertisca en un espai per a manifestar el malestar de les dones i homes amb diversitat funcional que veuen com van perdent, dia a dia, l'escassa qualitat de vida quotidiana que havien aconseguit durant les últimes dècades. Participant en la Marxa es poden unir forces per a defensar els drets i la dignitat d'aquestes ciutadanes i ciutadans amb circumstàncies especials i, al mateix temps, visibilizar la seua delicada situació. La inscripció podrà efectuar-se cridant al telèfon 964 729145, els dilluns, dimecres i divendres en horari de 10:30 a 13:00 h, des del 7 al 25 d'octubre, o també remetent un correu electrònic a marchagiat@gmail.com indicant nom i cognoms, a més de dir si s'assistirà al menjar de sobaquillo que se celebrarà en la Pèrgola al finalitzar el recorregut de la Marxa. Més informació: http://isonomia.uji.es/redisonomia/gruposdetrabajo/gt-d/marcha-no-competitiva-por-la-igualdad-de-oportunidades-de-las-personas-con-diversidad-funcional/ ISONOMIA Y ADFU CONVOCAN UNA NUEVA EDICIÓN DE LA MARCHA NO COMPETITIVA POR LA IGUALDAD DE OPORTUNIDADES DE LAS PERSONAS CON DIVERSIDAD FUNCIONAL. La Fundación Isonomia de la Universitat Jaume I de Castellón, a través de su Grupo de Trabajo sobre Discapacidad, y la Asociación Diversidad Funcional Universitaria (ADFU) informan que se ha convocado la VII edición de la Marcha no competitiva para la igualdad de oportunidades de las personas con diversidad funcional “Todas las personas somos diferentes. Todas las personas somos iguales”, que tendrá lugar el domingo 3 de noviembre en Castelló de la Plana. ADFU, responsable de organizar este evento con el soporte de la Fundación Isonomia, señala que los objetivos principales de la Marcha son concienciar a la sociedad que la diversidad funcional no es inherente a la persona que la manifiesta, sino que es producto de la carencia de igualdad de oportunidades y de trato, reales, así como exigir la correcta implementación de la legislación que atañe directamente a las personas con discapacidad. Por otra parte, la difícil situación económica que sufre el colectivo, derivada de los recortes que no cesan de implementarse desde las diferentes administraciones y que afectan tanto a los servicios sociales como a las prestaciones económicas, hacen que la “Marcha no competitiva para la igualdad de oportunidades de las personas con diversidad funcional” también se convierta en un espacio para manifestar el malestar de las mujeres y hombres con diversidad funcional que ven como van perdiendo, día a día, la escasa calidad de vida cotidiana que habían alcanzado durante las últimas décadas. Participando en la Marcha se pueden unir fuerzas para defender los derechos y la dignidad de estas ciudadanas y ciudadanos con circunstancias especiales y, al mismo tiempo, visibilizar su delicada situación. La inscripción podrá efectuarse llamando al teléfono 964 729145, los lunes, miércoles y viernes en horario de 10:30 a 13:00 h, desde el 7 al 25 de octubre, o también remitiendo un correo electrónico a marchagiat@gmail.com indicando nombre y apellidos, además de decir si se asistirá a la comida de sobaquillo que se celebrará en la Pérgola al finalizar el recorrido de la Marcha. Más información: http://isonomia.uji.es/redisonomia/gruposdetrabajo/gt-d/marcha-no-competitiva-por-la-igualdad-de-oportunidades-de-las-personas-con-diversidad-funcional/

MANIFEST DEL GRUP DE TREBALL SOBRE DISCAPACITAT ISONOMIA

general, Notícies d'interés sobre diversitat funcional 8 opiniones »
3 de desembre de 2012 Diada Internacional de les Persones amb Discapacitat Comencem aquest manifest amb el nostre sincer agraïment a totes les ciutadanes i ciutadans que van participar a la sisena edició de la Marxa no Competitiva per la Igualtat d'Oportunitats de les Persones amb Diversitat Funcional. “Totes les persones som diferents. Totes les persones som iguals”, organitzada a Castelló de la Plana el proppassat 18 de novembre. Un any més, promoguda per l'Associació Diversitat Funcional Universitària (ADFU) i amb el suport del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia de la Universitat Jaume I, la Marxa va commemorar la Diada Internacional de les Persones amb Discapacitat del 3 de desembre. Enguany l’esperit de la Marxa encara va estar més reivindicatiu que mai davant les retallades que no cessen d’etzibar-nos des de les diferents administracions. Unes mesures destinades a destruir l’“Estat del benestar”, afectant a tots els sectors bàsics per desenvolupar una vida digna com són sanitat, educació, serveis socials i prestacions econòmiques. El Sistema per a l'Autonomia i Atenció a la Dependència (SAAD) està sent desballestat, i el seu màxim exponent, la Llei de Promoció de l'Autonomia Personal i atenció a les persones en situació de dependència, de 2006, està sent espoliada de continguts des del Govern central amb les seues contínues estisorades. Un dels recents objectius d’aquestos retalls és la supressió de la prestació econòmica per a cures en l'entorn familiar i suport a cuidadors/es no professionals, que ja ha sofert una reducció en la quantia i a la qual, si s’aplica la nova normativa prevista, moltes persones no podran seguir acollint-se. Les noves disposicions obligaran a les cuidadores a estar empadronades en el mateix domicili que les persones ateses, fet que reduirà les possibilitats de trobar-ne una amb el perfil requerit, a més de forçar, pràcticament, que aquestes tasques les hagen de dur a terme familiars directes, com hi ha passat sempre al llarg de la història. D’altra banda, aquestes persones –en la seua majoria dones- que han ocupat i ocupen un paper tan important en l'atenció diària de les persones en situació de dependència i que, en molts casos, també realitzen tasques pròpies d'una assistenta personal, també són víctimes de les mesures antisocials. Ara –per si no era prou que gairebé sempre feien el treball sense rebre cap tipus de remuneració-, el govern del Sr. Rajoy fa un nou pas enrere. Ha promulgat el Reial Decret-Llei de mesures per a garantir l'estabilitat pressupostària i de foment de la competitivitat, derogant una disposició de la Llei de l'Autonomia Personal que visibilitzava les cuidadores informals i les hi permetia cotitzar a la Seguretat Social a càrrec de l'Estat. Totes aquestes dones tornen ara, una altra vegada, a restar en els llimbs i sense cap reconeixement al seu treball diari. Des d’ADFU i Isonomia fem nostre el lema "No em toques els drets", doncs pensem que els drets socials són l’única base ferma d’un país desenvolupat, equitatiu i, en conseqüència, inclusiu. No s’ha de retallar el sistema de prestacions, sinó canviar i humanitzar el model per gestionar el sistema. Considerar les persones amb diversitat funcional només com una càrrega, parlar de prestacions exclusivament com a despesa social, és distorsionar la realitat. No és una qüestió de despesa, sinó una sòlida i pròspera inversió productiva de present i futur. Creiem que és hora d’apostar de forma clara i decidida per un model d’economía social que permeta a qualsevol persona decidir i poder elegir com vol viure. Es parla de garantir i assegurar la viabilitat del sistema, però realment tot això comporta la pèrdua de l’escassa qualitat de vida quotidiana que havien assolit darrerament les persones amb diversitat funcional i les seues famílies. Els darrers anys havíem tingut l'esperança de que un dia, la presumida igualtat d'oportunitats i de tracte eixiria per fi de declaracions i documents buits i es faria real i efectiva. Aquesta esperança en els fets està sent, de nou, atacada. I és per defensar aquesta esperança en els fets, més que en les paraules, que fem una crida perquè, bé a títol personal o en representació de les diverses associacions relacionades amb la discapacitat, totes i tots unim les nostres forces per defensar els nostres drets i la nostra dignitat. I recordeu: "Totes les persones som diferents. Totes les persones som iguals"
Contacto / Ayuda. ©2017 by admin. blog software / PHP hosting / blog ads.
Design & icons by N.Design Studio. Skin by Tender Feelings / Evo Factory.