Buidar les arques de l'Estat

Febrero 14th, 2011
No estem parlant d'una il·legalitat, no. És simplement la conseqüència tràgica de les polítiques nefastes que el Govern de Zapatero continua desenvolupant per terra, mar i aire. Ara li ha tocat de bellnou a la caixa de la Seguretat Social, que ha vist com li desapareixien 5.300 milions d'euros per poder sufragar les prestacions per jubilació, incapacitat, viduetat i orfendat de les persones que no han cotitzar el mínim. Estes persones casualment se concentren en tres féus socialistes: Extremadura, Castella-La Manxa i Andalusia. Estem davant d'un greu incumpliment del Pacte de Toledo, ja que les aportacions dels treballadors tenen com a destinació exclussiva el pagament de les pensions d'aquells que han satisfet íntegrament els seus periodes de cotització. La solidaritat de l'Estat s'ha de finançar amb els Pressupostos Generals de l'Estat, via impostos, no detraent recursos del Fons que garantitza les futures jubilacions. Estem per tant davant d'una prova més de la temerària política econòmica socialista. Si no ho remediem prompte ens anem de cap al fons d'un pou.

El jersey de Marcelino Camacho

Noviembre 1st, 2010
No pense amagar la meua veneració per tots els homens i dones que van ser protagonistes de la Transició democràtica espanyola dels anys 70 del segle passat, ni tan sols la que tinc per aquells amb els que dissentisc ideològicament. I és que és tota una obligació sentir-se pròxim d’una persona que equivocada o no amb les seues idees, va viure amb coherència i dignitat durant tota la seua vida. Un home com Marcelino Camacho, que junt amb els seus companys del recentment creat sindicat Comissions Obreres, va ser jutjat en el anomenat Process 1001, en el que van ser els últims estertors del franquisme, i que va ser condemnat a 20 anys de pressó en una sentència que volia ser exemplaritzant contra la oposició democràtica al franquisme. Corria l’any 73 i al mateix temps volava pels aires la darrera esperança del règim de perpetuar-se, com a conseqüència de l’atemptat contra Carrero Blanco. I és en este contexte en el que s’ha d’entendre el judici contra CCOO. Camacho, en el seu últim al•legat del judici va afirmar: “Como trabajador que soy, toda mi vida me han movido los intereses de los trabajadores”. Moments després va escoltar la seua condemna. Però la importància de Camacho, al meu parer, no radica tant en la seua funció en defensa dels treballadors i com a creador d’un sindicat d’orientació comunista. Si fóra per això, les llums i les ombres que omplin la vida de les persones, estarien ara sobre la taula del debat. Sobre tot perquè haver estat defensor d’una ideologia com la comunista, que tant d’infortuni, pobresa i mort ha portat a la humanitat, no és com per a sentir-se orgullòs. La importància de Marcelino Camacho radica en que va ser capaç d’entendre en una època molt convulsa com la de la Transició, que per damunt de l’ortodoxia ideològica el que ens jugàvem els espanyols amb la mort de Franco, era la possibilitat d’una nova Espanya reconciliada, amb pau i en llibertat. Per això el primer Congrés de CCOO, en juny de 1978, en plena transició política, lluny d’agitar el fantasma de la lluita de classes, va apostar per la idea de la política de solidaritat front a l’atur i la crisi, recolzant al mateix temps la necessitat d’un Pla de quatre anys amb polítiques de reindustrialització, amb noves tecnologies, en el context d’una democràcia avançada i participada també pels treballadors. Tan sols per això, Marcelino Camacho ens ha convertit a tots els espanyols en deutors del seu legat de compromís i responsabilitat. Tot un exemple a seguir des de l’absoluta discrepància

Apegar el cul a la cadira

Octubre 15th, 2010
El Partit Nacionalista Basc ha accedit a salvar la legislatura de Zapatero. Esta és la primera conclusió que es pot treure de l’acord alcançat entre el PSOE i el PNB, que deixa via lliure a l’aprovació dels Pressupostos Generals de l’Estat i li treu la soga del coll al futur del Govern. Això sí, l’acord suposa la cessió de les polítques actives d’empleo, la qual cosa implica “de facto” el trencament de la caixa única de la Seguretat Social. D’altra banda, i en paraules del dirigen nacionalista Joseba Egibar, la negociació amb la banda terrorista ETA, torna a estar sobre la taula, extrem éste que és negat pel portaveu José Antonio Alonso. Però tot i ser importants les qüestions abans esmentades (importants i greus), potser el més remarcable siga el missatge que en estos moments dóna el president Zapatero als ciutadans espanyols: “tot s’hi val per mantindre el cul apegat a la cadira”. I dic que tot val, perquè el que suposen estes negociacions són ni més ni menys que el ninguneig total al Govern Basc de Patxi López, que per més inri és del partit socialista. El que està fent el president del Govern espanyol és d’una deslleialtat assombrosa, al dedicar-se a negociar transferències a una Comunitat Autònoma, no amb el govern legítim d’eixa comunitat, sinó amb el principal partit de l’oposició. En este cas, hi ha un problema afegit, i és que l’actual govern del Partit Socialista, sustentat amb els vots del Partit Popular, ha suposat el trencament d’una dinàmica de trenta anys de governs nacionalistes bascos i una esperança d’alternança efectiva en una terra assolada pel fantasma del terrorisme separatista. I a canvi, el missatge que reben els bascos és que realment qui defensa millor els seus interessos és el PNB, que fins i tot estan a l’oposició és capaç d’obtenir guanys per al País Basc. El dia que deixe la política, Zapatero es podria fer famòs com a actor de spaguetti-westerns, fent remakes de Sergio Leone. Sense dubte podria començar per rodar “Por un puñado de dólares” (o de votos). Ves tu a saber!

La solució final

Octubre 10th, 2010
El pròxim 15 d’octubre farà un any de la visita del president del Govern, José Luis Rodriguez Zapatero a Israel, on es va comprometre a treballar per la pau a l’Orient Mitjà durant la comparecència que va realitzar conjuntament amb el primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu. Zapatero, en la seua alocució favorable a una pau justa, i amb un Estat d’Israel segur, va destacar també el treball de l’Administració Obama, el lideratge de la qual, serà capaç de donar “la solució final” al conflicte. Me va sorprendre el poc ressó que la utilització d’esta expressió: solució final, va tindre entre els mitjans de comunicació espanyols que van seguir la gira del president espanyol. Possiblement una de les més desafortunades que Zapatero podria haver gastat mai en Israel. Però un any desrprés i com que ningú ha fet cap comentari, m’he decidit a recordar-la en el seu aniversari. I és que “La solució final” és el nom que rep el pla de l’Alemanya nazi per exterminar i executar el genocidi de la població jueva europea durant la Segona Guerra Mundial. El pla, dissenyat per Heinrich Himmler, va donar com a resultat, el que hui coneixem com a Holocaust. La utilització de “latiguillos”, refranys, frases fetes, és molt freqüent en política hui en dia. Però seria desitjable que qui les utilitza tinguera un mínim de formació per saber el que està dient; però clar, la indigència intel•lectual del president del Govern és inimaginable, i això que els puc asegurar que tinc una imaginació desbordant. Després d’haver-se posat el mocador palestí, la kufiya, fa tres anys, parlar de la “solució final” a Israel, és com nomenar la corda a casa del penjat. Ara que a Zapatero li té igual figa que raïm!

El "pato" no és un AVE

Octubre 6th, 2010
No, no creguen que sóc un expert en ornitologia, ni tan sols en aus palmípedes i que he descobert que els ànecs són un mamífer contra tota lògica. El que passa és que sembla ser que la sèrie 130 de RENFE o Talgo 250, també són anomenats patitos o minipatos. I seran estos "patitos o minipatos" els que circularan des de Castelló a Madrid a partir del 19 de desembre. En lloc d'AVE, minipato, jas coca! El cert és que els castellonencs, per molt que s'empenyen els socialistes i algunes de les seues terminals mediàtiques, no podran anar en AVE a Madrid, ni el 19 de desembre, ni hui per hui cap dia, perquè ni tenim data de finalització de l'obra, ni data de començament. I ni tenim pressupost assignat hui en dia, ni l'any pròxim. Els famosos 800 milions d'euros "reals" dels que pressumien els Zapatero's Boys de Castelló, que s'omplien la boca comparant-los amb els "virtuals" del Tram, resulta que per arte de birlibirloque han desaparegut dels Pressupostos Generals de l'Estat. Els ciutadans de Castelló, per anar a Madrid, no podrem anar a 350 Km/h com la resta de ciutadans espanyols ue estan conectats amb AVE; haurem de conformar-nos en anar a 250 km/h (i entre Castelló i València com a molt a 180 Km/h). Els socialistes deuen pensar que això de l'AVE no és més que ens hem tornat massa senyorets, de fet pensen el mateix de l'aeroport. Seguixen pensant que l'AVE i l'aeroport no són més que somnis de nou ric, que aspira a semblar el que no és. En la seua ignorància, no arriben a comprendre (i ja s'ha de ser curt) que la plataforma per a l'AVE, que unirà València i Castelló, forma part del corredor mediterrani que ens unirà també amb Barcelona i amb Europa i que per tant és la clau per al nostre desenrotllament, el trànsit de turistes cap a les nostres comarques i el de mercaderies de forma ràpida, segura i commpetitiva. Els socialistes pensen que com som el patito feo, el que ens pertoca és un minipato. I en això estem, contant els dies que falten per a que el Govern socialista desaparega de la nostra vista i dels nostres malsons.