tikey jnr

Supose que este serà el titular del diari Levante-EMV demà o demà-passat, ja que quan el 26 de març, després del Ple en el que se va decidir no acceptar una moció del PSOE, per proposar esta declaració. I després de que el PP argumentara que per a la declaració de BIC, se devia esperar a que Patrimoni, a través dels tècnics, informara, el titular del dia següent va ser:

"El PP se niega a proteger las ruinas romanas de Villamargo y desviar el Barranco de Fraga"

De res va servir que el regidor de Cultura, Miguel Angel Mulet diguera en la seua intervenció que s'anava a respectar la decissió de Patrimoni i que afirmara que "Y ojalá tengamos BIC y podamos llevar a nuestros hijos a aprender allí. ¿De verdad piensan que los arqueólogos dirán que no quieren que se preserve si tiene valor?".

El cert que la veritat no li va malbaratar un bon titular al diari Levante, per poder criticar al Partit Popular. Per tant, serà de justícia que ara que la Direcció General de Patrimoni, depenent de la Generalitat Valenciana, governada pel Partit Popular, haja comunicat la seua intenció de declarar Bé d'Interés Cultural (BIC) les runes romanes del Camí de Vilamargo, per les bones condicions, la gran extensió i la importància de la vila, dic jo que serà lògic que ara el periòdic responsabilitze al Partit Popular d'esta Declaració.

O no?

En estos temps de crisi econòmica, no hi ha res com l'imaginació. Vist que l'economia tradicional està de capa caiguda, que el patró-or comença a debilitar-se, que els valors bursatils no guanyen per a ensurts i que els petrodolars són ja una relíquia del passat, hi ha qui ha preferit recuperar l'economia de trueque, per si venen mal dades.

Així sembla ser que ho ha fet el president del Congrés dels Diputats, el socialista Pepe Bono, qui segons informacions periodístiques tant del "fuego amigo" del diari "Público"; com de l'enemic tradicional, el diari "La Gaceta", podria tindre dos àtics contigus ubicats en una urbanització de luxe en la localitat malaguenya d'Estepona.

I com que la cosa no està per fer operacions econòmiques arriscades, el Sr. Bono no ha trobat millor solució que permutar un immueble que la família tenia en Madrid, valorat en 500.608 euros per estos dos àtics, que tots junts valen 925.000, segons diu el Registre de la Propietat d'Estepona.

Res com la imaginació que comentavem abans. El Sr. Bono ha inventat el "trueque con plusvalía", prou substanciosa, per cert, en concret de 344.392 euros.

Vista l'habilitat de Bono per als assumptes econòmics, seria millor que el president del Govern, José Luis Rodriguez Zapatero, nomenara a Bono, nou ministre d'Economia, a vore si en alguna operació d'estes, era capaç de reduïr el dèficit de l'Estat Espanyol, que està per a tirar-se a la beguda o per menjar iogurt; grec, clar.

Ahir ens varem assabentar, que la taxa de desocupació en Espanya supera ja el 20% i que s'està destruint llocs de treball en tots els sectors de l'economía, en tots! no sols en la criminalitzada construcció.

A estes xifres caldria afegir els 500.000 aturats, que el govern socialista de Zapatero exclou de la seua comptabilitat maquillada gràcies al pagament del PER o als cursets de formació.

La tragèdia per edats és imparable, així, mentre un milió de majors de 45 anys tenen dificultats per recol·locar-se, quatre de cada deu menors de 25 anys, no troba feina. Este drama, que provoca una paràl·lisi del consum, provoca un estancament de l'economia i endarrerix més encara la recuperació espanyola.

Esta és la dramàtica i nefasta conseqüència de les polítiques (o de l'absència d'elles) econòmiques del PSOE al nostre país. "100% europeus però amb un 20% d'atur" titolava este matí el diari gratuit "Què!".

I és que Zapatero ha convertit a Espanya en el país que més necessita endeutar-se. Cada treballador espanyol porta a les seues esquenes 24.000 euros de deute públic; i l'elevat déficit públic creat per este govern ha emetre més de 200.000 milions d'euros de deute, però amb un problema afegit, i és que la manca de credibilitat del govern de Zapatero dificulta la col·locació d'este deute i l'encareix.

És per això que en estos moments tenim dificultats per colocar el deute nacional en el mercat financer i laprima de risc d'Espanya persistix per damunt dels 100 punts.

Recorden la promesa de reduïr el deficit públic en tres punts este any i passar del 11'3 al 8%? Bé, en este moment estem en el 11'4, i ja havem incumplit el compromís de retallar en 5.000 milions l'esmentat déficit.

Quo Vadis José Luis? o el que és pitjor Quo Vadis Espanya?

Possiblement un dels espanyols més influients de l'època contemporània, Juan Antonio Samaranch i Torelló ens ha deixat hui d'una afecció cardiaca.

Si ve el ser president del COI, li ha projectat una imatge de missatger de la pau, la seua figura representa en la història de Catalunya i Espanya un exemple de tota una època, la de la modernització de la societat espanyola, la del pas de la dictadura a la democràcia, la de la integració europea i la d'un país que s'assomava al món, després de 40 anys de foscor, pressumint d'haver cicatritzat totes les seues ferides.

Samaranch va ser polític durant el franquisme, regidor en la posguerra, ministre d'Esports amb Franco, procurador en Corts i conseller del moviment; amén de president de la Diputació de Barcelona i posteriorment ambaixador en Moscú ja durant la democràcia.

Però sobre tot, ell va ser un home d'esport, que va heretar un Comité Olímpic Internacional amb un boicot permanent: dels païssos africans contra els Jocs Olímpics per la segregació racial en gran part del mon; dels païssos del bloc capitalista als Jocs de Moscú per la invasió russa d'Afganistan; dels païssos del bloc comunista als Jocs de Los Angeles com a venjança per l'anterior; i per últim d'alguns païssos comunistes com Cuba o Corea del Nord als Jocs de Seül.

Amb la designació de Barcelona com a ciutat olímpica en 1992, va aconseguir per primera vegada l'absència de boicots, i ell com a president del COI, i al mateix temps president de La Caixa, va equilibrar els interessos olímpics amb els del món dels negocis, que han professionalitzat l'esport.

La seua presidència posterior va tindre etapes clares i algunes de fosques, com la compra de vots de membres del COI en la designació de ciutats candidates. Però en el seu "haver" sempre quedarà la gran figura pacificadora de l'esport i difusora dels valors olímpics arreu del món, incorporant a l'esperit olímpic també l'esport paralímpic i donant cobertura afectiva i efectiva als Special Olympics, els jocs per a discapacitats intel·lectuals.

Descanse en pau!

Després del vodevil al que varem assistir el divendres anterior a la Magdalena, en el que els socialistes castellonencs, Colomer i Calles, varen perdre els papers "literalment", deixant-se'ls sobre el faristol del set de premsa de l'Ajuntament; estem ara constatant, tal com diuen els papers, que la decissió ja està presa per part del Ministeri, i que del que ara es tracta és d'atacar al PP i d'administrar els temps de la rentabilitat política.

I és que ara els socialistes de la província, amb el trident Colomer-província; Calles-ciutat i Ros-congrés, s'han llançat impúdicament a l'atac acusant al Partit Popular d'obstaculitzar la solució, de ser "como el perro del hortelano", de doble boicot, etc.

Si els socialistes no en tenen de vergonya, almenys la "memòria històrica" si que en té. Perquè clar, acusar al PP d'obstaculitzar i d'endarrerir la solució, quan el PSOE porta 6 anys governant, és d'una "jeta" considerable.

Si al final la solució al trànsit intercomarcal, ha de ser la liberalització parcial de l'AP-7 entre Castelló Sud i Orpesa, ja fa 6 anys que podien haver pres la decissió, i s'hagueren estalviat els més de 2'5 milions d'euros que s'han gastat en estudis informatius i d'impacte ambiental per al desdoblament de la N-340.

I si la solució era el desdoblament (fóra el que fóra el recorregut), també fa 6 anys que podien haver començat les obres. El que ha faltat és la voluntat política des succesius governs socialistes de resoldre el problema de trànsit que afecta a la nostra ciutat i també a la ciutat de Benicàssim.

Però en el rerefons de la nova decissió del Ministeri, hi ha dos aspectes que cal remarcar. Un és la mala conciència dels socialistes per acabar fent una carretera que acabava afectant irremediablement al Paratge de la Magdalena. I l'altre és que com es diu en castellà "a rio revuelto ganancia de pescadores", és a dir, ja que hi ha manca de consens i problemes amb el traçat de la N-340, adopte la solució més barata i m'estalvie la inversió en la província de Castelló. Així me podré gastar els diners en una província més agraïda que ésta, que només fan que votar al PP.

Només falta saber on guarden el Sr. Colomer i el Sr. Calles els estudis del Ministeri que desaconsellaven la liberalització de l'AP-7, perquè d'ací al 2020, la carretera no podria absorbir els dos tipus de trànsit, el de llarg recorregut i el tràfic cautiu intercomarcal.

Igual el dia menys pensat ens trobem els papers, perduts per qualsevol lloc.